Déu meu

Colpejada pels esdeveniments tràgics que se succeixen arreu, només puc que donar voltes al que està passant i al que pot passar. Puc fer intents, ben segur fallits, d'entendre alguna cosa, si més no per sortir de les lamentacions o de les abstraccions, en el convenciment que ambdues sortides, no deixen de ser això: sortides a curt termini còmodes, just quan no sembla que hi hagi massa comoditat a la vista, ni tan sols a curt termini.

Quan el cap de l'Estat Major rus diu que atacaran on, com i quan vulguin; quan garanteix (adverteix?) que no usaran armament nuclear; quan s'acaba, en fi, per dir això, després de perdre quasi de cop un imperi totalitari; de desempallegar-se'n com si es tractés de les restes d'un malson; després del caos i la corrupció; després de la venda continuada d' excedents d'armament -nuclear, també-, açí i allà, als zocos de les zones més conflictives, després d'arrasar Txetxènia (no es pot perdre pas tot); després d'enterrar tants morts, tants nens... el que pot arribar a passar és, certament, horrible.

S'ha recordat sovint que mai en la història un imperi havia caigut amb aquesta facilitat, sense massa cataclismes; s'ha documentat a bastament, també, el desert i el campi qui pugui que quedava darrera seu, al Caucas, per exemple; també a l'Orient Mitjà. La desestructuració de geografies cabdals en el puzzle geoestratègic. Iugoslàvia, també, per exemple. S'ha celebrat -massa alegrement, estúpidament- la fi de la història, una fi que havia de continuar ad infinitum essent gestionada pels triomfadors, és a dir, Occident; és a dir, sobretot els EUA (triomfadors de merda, encara que em siguin tan propers, per damunt de l'infern dels perdedors de sempre). S'ha assistit a la consolidació d'un mal espantós: la globalització del terror absolut, el terror suïcida, el terror sense límits de cap mena, perfectament organitzat i jerarquitzat, amb una economia sanejadíssima, amb alta tecnologia, biotecnologia també (el jutge francès encarregat de la lluita antiterrorista acaba de fer saber que es va avortar, fa cosa d'un parell d'anys, un atac químic al metro de París). El terror que no respon a cap tàctica o estratègia, ni tan sols a cap senyal d'influència, de cap Estat mínimament consolidat, però que se serveix de tots els que pot i creu necessaris. El terror que parla a través d'Internet, de telefonia mòbil, a cau d'orella, de tu a tu, amb masses desesperades d'arreu que sí semblen tenir assumida -elles, sí- la pertinença a una identitat sagrada, allà on Déu encara no s'ha mort ni en té cap ganes, al cor de milions d'éssers humans, arreu. El terror que sap que pot fer trontollar Occident i guanyar terreny, açí i allà; que creu que pot consolidar, finalment, allò que sempre es tenia per impossible, la unió de bona part de l'Islam. La constitució d'un Estat fort, aglutinador i imperialista. A l'Aràbia Saudita, per exemple; o al Pakistan. Tot això ha passat i s'ha sabut; passa i se sap.

Què passarà? Bush i Kerry en tenen una idea bastant aproximada. Putin, també. No sembla tampoc gaire difícil de predir. Hi ha una qüestió, almenys, que tinc claríssima: no s'hauria de deixar sola Rússia. L'Otan sembla que reacciona ja en aquesta línia. Allò que s'ha esdevingut continuarà esdevenint-se, però esperem que no pas de la pitjor manera possible.