Dones que escriuen


Dues amigues m'han deixat cadascuna una novel.la. Casualment, les dues novel.les són escrites per dones (Jane Austen i Margaret Atwood). No sóc experta en literatura, vull dir que no acostumo a llegir sobre literatura; no estic al cas, per tant, de polèmiques, que ben segur s'enceten, sobre les dones i la literatura. M'hi apropo sense posicions teòriques prèvies. M'hi apropo, en aquest cas, des de l'admiració, com a lectora entusiasta.

De Jane Austen, no n'havia llegit res fins la setmana passada; en pocs dies m'he empassat Sense and sensibility , no pas en anglès (ja m'agradaria); l'he llegida en castellà, Sentido y sensibilidad ; ho dic perquè no li trobo sentit al mot "sentido" en aquest context; algun dels bons coneixedors de l'anglès i del castellà que corren pels blogs potser me'n farà cinc cèntims.

La novel.la m'ha semblat bona, però no em motiva a dir gran cosa més d'allò que sempre he sentit comentar sobre l'autora. En conservaré la ironia, la crueltat destil.ladíssima, la simetria irònica i sàviament difusa del final (¿hi ha tanta diferència entre Elinor i Marianne?), la fluidesa narrativa pròpia de tota bona novel.la vuitcentista. En conservaré, també, aquest paràgraf, un dels darrers:

Marianne Dashwood había nacido para un destino excepcional: había nacido para descubrir la falsedad de sus propias convicciones y para contradecir con sus actos sus máximas preferidas.

Se m'acut l'evidència que tothom ha nascut per a aquest destí, excepcional i cruel. Calmosament o de manera més abrandada, tard o d'hora, es tracta d'un destí inevitablement humà.

La germana gran, plena de seny, es casa enamorada, assenyadament enamorada, d'un home gens excepcional. No n'hi ha cap, d'home excepcional, en aquesta novel.la d'una dona, per on s'hi passeja un ventall considerable de possibilitats masculines; tots són d'una mediocritat detalladíssima i esgarrifosa: els mesquins i els nobles, els joves i els no tan joves, els atractius i els vulgars. El joc de miralls del que disposen les dues protagonistes no invita a mantenir en secret la falsedat de les conviccions amoroses. El punt de vista (no és poca cosa en narrativa i Austen l'arrodoneix) és femení però allò que es veu és el món. Un home intel.ligent i sensible podria veure-hi, si fa no fa, el mateix, fins a contradir amb els seus actes les seves màximes preferides. És una lliçò d'estoïcisme; és a dir, d'elegància i serenitat.

Què? Fa un te? És quasi l'hora apropiada. Després parlaré de l'Atwood i d'altres escriptores. Potser.