Interdependència

"La Vanguardia" d'avui recull les següents declaracions de Patxi López, dirigent socialista basc:

El PNV es el único caso en el mundo de un partido que radicaliza hasta

el extremo sus posiciones y que, sin embargo, no pierde electorado por

la parte más moderada.

És una simple constatació, però, inevitablement, invita a pensar. De fa temps, que el panorama d'Euskadi és del tot negre, vull dir que em sembla imprevisible, sense una bola de cristall que ho il.lumini màgicament. Una hipòtesi gens descartable és que acabi com el rosari de l'aurora; seré explícita: suspensió "sine die" de l'autonomia, engarjolament de les autoritats polítiques i la Brunete (no pas la mediàtica) fent un vol pels carrers de les ciutats principals. Cal aclarir -cal?- que el PSOE marejarà una mica més la perdiu per a finalment -si cal- actuar en línia d'allò que s'espera de l'estat espanyol, que coincideix amb allò que n'espera la UE (vegeu les declaracions darreres del seu flamant President; en destaco, de memòria, el missatge essencial: seria insensat pensar en una Europa en contra, per baix i/o per dalt -aquesta precisió arquitectònica em sembla força suggerent-, dels Estats. El cas que ens ocupa se situa, òbviament, "als baixos").

I, mentrestant, què hi ha d'allò nostre? Situats en la mateixa hipòtesi tremendista i si tenim en compte la fascinació èpica que Euskadi provoca en les imaginacions catalanistes més ardents, a casa nostra anirem a remolc; seré explícita: hi haurà més d'una manifestació ciutadana, massiva i pacífica, que recorrerà, tupidament, el Passeig de Gràcia, des de la Diagonal a la Plaça de Catalunya (punt geogràfic curiós, allà on "Catalunya" es dispersa sempre en "grupos de a uno", com solien indicar els grisos d'abans), on algú llegirà un manifest i... ara recordo que tinc una cita... doncs, passi-ho bé i moltes gràcies; alguns adolescents okuparan un raconet de Rambla per fer-hi una festa major improvisada i algun escamot (o dos) sorgit de les entranyes mateixes de la clandestinitat, disposat a tot, heroic fins a la mort, serà desarticulat fàcilment, com una peça de Lego (o dues), després del rastre fàcil deixat per algunes massa "velles xiruques". Abans de tot plegat, però (cal ser optimistes i jo ho sóc), la Catalunya negociadora i assenyada, tot aprofitant hàbilment la conjuntura del perill basc, haurà aconseguit millores autonòmiques importants (que l'Estat no inspeccioni -ja no ho fa- ni pugui -per si algun cop se li acudís- inspeccionar res de competencial, per exemple); així, referits, només, a nosaltres mateixos en qüestions certament bàsiques per als ciutadans, demostrarem, per fi, qui som i què fem; però, sobretot, sabrem millor què faríem si poguéssim ser encara més. Sóc optimista. O no?