El casset


Mira, amiga -diria: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il.luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.

Coral romput , de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor, amb Toti Soler a la guitarra.

Tenim coses magnífiques; no entenc per què són quasi secretes; per què, qui n'hauria de parlar, no ho fa; com si fos cultura esotèrica. Només veig laments, picabaralles, reivindicacions i gestos puerils, manifestos assenyadíssims i facilíssims contra la puerilitat... Tothom renya tothom, com si la nostra cultura fos un pati d'escola on uns quants monitors malhumorats es barallen entre ells. Mentrestant, els nens aprenen a xutar la pilota sols, a fer regadius amb fang i regalims d'aigua de la font i escopinades, a inflar globus de xiclet, a fer concursos de globus de xiclet, a provar de boca en boca amb el xiclet guanyador, a comerciar durament amb els cromos. Sols.

Un poeta que amb paraules senzilles però no tendres et colpeja amb la brutalitat d'un fenomen natural. La mort, el sexe, la ràbia i l'amor, i el sexe, i la mort. I la ràbia. L'amor. Tot tenyit per un alè de melanconia i cansament, com qui ha de dir ja adéu a la ràbia, a l'amor, al sexe, a la mort. A la mort, sobretot, adéu. Tot mirat ja des de darrere els vidres d'una finestra entelada per l'alè propi, encara compassat per la ràbia i el sexe i la vida i la por a la força de la mort, "el rostre lleig de la puta cruel". Poques vegades he trobat una mort viscuda i dita amb més força.

Un bard que no recita, que no sobreposa res als mots. Amb veu rogallosa viu les paraules, com pensades i dites a l'instant, a l'instant mateix en què ho sent, ho pensa i ho diu, ho deixa anar, t'ho engalta.

Una música llunyana, com sentida a l'atzar d'alguna finestra oberta, una música que no va amb tu, que sense voler t'acompanya.

Tot això es troba en algun lloc, editat i ben reeditat, crec. Però no sento el ressò. Potser és que no paro bé l'orella, que també podria ser; i així, em queixo i renyo també com un monitor més.