Submundo

Des que la vaig llegir (ja fa uns mesos) que, de tant en tant, em ronda pel cap. No és una novel.la qualsevol. És imponent. És com un fresc dels EEUU de la segona meitat del segle vint. És molt ambiciosa, però jo diria que se'n surt. Tal com indica el títol, té voluntat d'abastar un món sencer -el nostre, ves-, però un món tan atomitzat que només es deixa atrapar pel subsòl: deixalles, runes, ferralla... Un món residual; residus reciclables (en estrambòtiques propostes artístiques, per exemple), residus radioactius, residus humans. Malgrat tot, la mirada sobre els homes pot semblar fins i tot humanista, éssent agònica i, a moments, apocalíptica. En tot cas, no participa d'aquest nihilisme àcid i burleta que, a parer meu, cau en la trampa de la banalitat que pretén mostrar amb tant d'esforç literari (penso en Franzen i en Hoellebeque; curiosament, tots dos més joves que DeLillo. Serà generacional la qüestió?)

Cal reconèixer que el final era difícil, potser fins i tot impossible. Sigui com sigui, les dues págines finals, les dues últimes i punyeteres (després de més de vuit-centes, què sinó?) pàgines, no em van agradar. No sabria dir massa bé perquè. Em passa una cosa semblant amb algun "crescendo" de Beethoven, tinc ganes d'aturar-lo per dir-li: "ep, noi, on vas?"