Exacte
Anàlisi dels resultats precisa i clara; precisió mil.limètrica, claredat d'dees. Anàlisi elegíaca, per tant. Qui vol llegir premsa professional quan hi ha blocs diletants tan bons? Només afegir que el poble, una vegada més, ho sap tot i ho entén tot. No conec ningú amb un nas polític tan fi en la percepció i alhora tan gruixut en l'absorció com aquest nas resultant d'això que anomenem poble.
I ja en el meu estil agosarat, un poc destraler, a cops arbitrari, m'atreviré a afegir que tothom sabia el pa que s'hi donava, en aquestes eleccions. A casa nostra ho sabíem prou bé. I així, tot i que estem, a casa nostra, amnistiats, o precisament per això mateix, el nostre nas ha captat, ensumat i absorbit... I finalment ha sentenciat: Que votin ells.
dimarts, de maig 29, 2007
Nadal
A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.
Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.
A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.
Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.
dijous, de maig 24, 2007
El pes de les tradicions
Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)
El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.
Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.
No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
[...]
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.
¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?
Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)
El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.
Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.
No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
[...]
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.
¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?
dimecres, de maig 23, 2007
El post d'ahir
Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.
Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.
Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.
És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.
Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.
Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.
Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.
És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.
Se dicen las verdades
Porcel als 70 anys (La Vang d'avui). Magnífica, llarga, entrevista on parla de la seva malaltia i on fa una mena de repàs intel.lectual i biogràfic, amb reflexions a parer meu encertades algunes de les quals transcric:
- Esto es una lengua. Gabriel Ferrater decía aquella inmensa burrada: lo importante es tener en catalán libros científicos. Esto se hace en una tarde, no cuesta nada. Una lengua es una creación del mundo.
- Este mundo (Catalunya) entró en una idología de izquierdas para ir contra España, se separó del empresariado catalán, que era necesariamente español [...] De pronto , los burgueses y los empresarios, que desde tiempos de Antoni de Capmany habían sido los pilares de la patria, hacia el año 1910-1915 se vuelven el demonio. Es la consecuencia del ascenso de las ideologías políticas. [...] Había factores que no tuvimos en cuenta. El primero, España: un país con cuarenta millones de habitantes, con un idioma que se habla en Latinoamérica y unos mecanismos de Estado que creó Felipe II.
- En literatura entramos en el campo de la venta, del best seller. Teníamos que enseñar a los niños cosas fáciles em catalán, mientras que en castellano leían a Azorín y Baroja. La lengua se convierte en un elemento político. La lengua es para leer la gran literatura, para crear maneras de pensar, no para ir a la gasolinera, que es lo que se hizo. En lugar de competir mediante la excelsitud se quiso ganar a través de lo que es masivo y ahí, nuevamente, España nos gana.
Porcel als 70 anys (La Vang d'avui). Magnífica, llarga, entrevista on parla de la seva malaltia i on fa una mena de repàs intel.lectual i biogràfic, amb reflexions a parer meu encertades algunes de les quals transcric:
- Esto es una lengua. Gabriel Ferrater decía aquella inmensa burrada: lo importante es tener en catalán libros científicos. Esto se hace en una tarde, no cuesta nada. Una lengua es una creación del mundo.
- Este mundo (Catalunya) entró en una idología de izquierdas para ir contra España, se separó del empresariado catalán, que era necesariamente español [...] De pronto , los burgueses y los empresarios, que desde tiempos de Antoni de Capmany habían sido los pilares de la patria, hacia el año 1910-1915 se vuelven el demonio. Es la consecuencia del ascenso de las ideologías políticas. [...] Había factores que no tuvimos en cuenta. El primero, España: un país con cuarenta millones de habitantes, con un idioma que se habla en Latinoamérica y unos mecanismos de Estado que creó Felipe II.
- En literatura entramos en el campo de la venta, del best seller. Teníamos que enseñar a los niños cosas fáciles em catalán, mientras que en castellano leían a Azorín y Baroja. La lengua se convierte en un elemento político. La lengua es para leer la gran literatura, para crear maneras de pensar, no para ir a la gasolinera, que es lo que se hizo. En lugar de competir mediante la excelsitud se quiso ganar a través de lo que es masivo y ahí, nuevamente, España nos gana.
dimarts, de maig 22, 2007
Prou de romanços
Amb el meu marit acordem de prendre'ns un bon Vega Sicilia quan el nen ZP plegui (si plega). El memorial de greuges seria llarg i vistós, divers i del tot sostenible racionalment; em centraré en la gota que fa vessar el vas: el nou partit impulsat a Sant Sebastià el proppassat 19 de maig, part del consens bàsic del qual consisteix a enderrocar de manera fulminant el delicat consens constitucional que el nen ZP ha posat en perill a una velocitat digna de millor causa. Reprodueixo alguna perla amb angúnia:
- Ámbito nacional español inequívoco.
- Impulsar un gran debate sobre la reforma de la Constitución.
- Promover la reforma de la Ley Electoral para impedir expresamente el peso excesivo de los nacionalismos periféricos.
No es tracta que el projecte de partit pugui o no acabar fent pupa; és que ja l'ha fet. I la que farà. Vaig empassar-me, amb més o menys atenció segons el moment, les preguntes que els ciutadans escollits per la televisió feient al líder del Pp, Mariano Rajoy. No va parlar (i va ser interpel.lat al respecte) de reformar la Constitució per tal de laminar l'Estat de les autonomies. De fet, aquí a Catalunya, els peperos van llançant, ara per ara, cordes de possible salvament tout ensemble a una Ciu en hores molt baixes. La tàctica rau, doncs, en intentar recuperar l' statu quo [ante bellum], tàctica que bona part del Psoe signaria ara mateix, n'estic ben segura. De moment. A ningú se li escapa, però, que aquests anys que estem passant no acabaran de passar en va. En aquest sentit, que s'introdueixin, d'alguna o altra manera, per part d'altri, sigui qui sigui, en el debat polític, les idees abans esmentades és la manera d'anar llaurant el terreny neuronal, d' anar conreant les connexions sinàptiqies adients. Que circulin les idees, que corri el vi, i esperem que la sang no arribi al riu.
Amb el meu marit acordem de prendre'ns un bon Vega Sicilia quan el nen ZP plegui (si plega). El memorial de greuges seria llarg i vistós, divers i del tot sostenible racionalment; em centraré en la gota que fa vessar el vas: el nou partit impulsat a Sant Sebastià el proppassat 19 de maig, part del consens bàsic del qual consisteix a enderrocar de manera fulminant el delicat consens constitucional que el nen ZP ha posat en perill a una velocitat digna de millor causa. Reprodueixo alguna perla amb angúnia:
- Ámbito nacional español inequívoco.
- Impulsar un gran debate sobre la reforma de la Constitución.
- Promover la reforma de la Ley Electoral para impedir expresamente el peso excesivo de los nacionalismos periféricos.
No es tracta que el projecte de partit pugui o no acabar fent pupa; és que ja l'ha fet. I la que farà. Vaig empassar-me, amb més o menys atenció segons el moment, les preguntes que els ciutadans escollits per la televisió feient al líder del Pp, Mariano Rajoy. No va parlar (i va ser interpel.lat al respecte) de reformar la Constitució per tal de laminar l'Estat de les autonomies. De fet, aquí a Catalunya, els peperos van llançant, ara per ara, cordes de possible salvament tout ensemble a una Ciu en hores molt baixes. La tàctica rau, doncs, en intentar recuperar l' statu quo [ante bellum], tàctica que bona part del Psoe signaria ara mateix, n'estic ben segura. De moment. A ningú se li escapa, però, que aquests anys que estem passant no acabaran de passar en va. En aquest sentit, que s'introdueixin, d'alguna o altra manera, per part d'altri, sigui qui sigui, en el debat polític, les idees abans esmentades és la manera d'anar llaurant el terreny neuronal, d' anar conreant les connexions sinàptiqies adients. Que circulin les idees, que corri el vi, i esperem que la sang no arribi al riu.
dimarts, de maig 15, 2007
et Solidarité
El sol fet que Sarkozy hagi ofert -molt hàbilment; ja és bo que en sigui, d'hàbil, un estadista- la cartera d'exteriors a Bernard Kouchner, em sembla d'una empenta revolucionària digna de ser tinguda en compte. Si Kouchner accepta el repte, m'imagino que el terrabastall dins del PS francès serà encara més descomunal d'allò previsible.
Remarco que Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, defensa aferrissadament el dret d'ingerència, sota el qual va donar, com a mínim, cert suport teòric a USA versus Saddam. El dret d'ingerència no és cap aspecte menor, no és cap broma; ans al contrari, diria que s'anirà convertint en peça clau pel que fa a bona part dels conflictes del món.
Tot plegat, aquí, al meu país, un socialista a l'estil Kouchner és, ara per ara, impossible de trobar. Però, tot és qüestió de temps, de l' air du temps que es comença a ensumar a les nits d'estiu a l'Alt Empordà i es va digerint, plàcidament, lentament, entre suquet i suquet. Al capdavall parlem de França, de París!, i d'una mena de senyors elegantíssims, glamourosos. Res a veure amb la ordinariez mesetaria, el bigoti d'Aznar i tota la resta de dreta cavernària que hem de suportar. Ja ho seríem, ja, de bons vassals si tinguérem bon senyor.
El sol fet que Sarkozy hagi ofert -molt hàbilment; ja és bo que en sigui, d'hàbil, un estadista- la cartera d'exteriors a Bernard Kouchner, em sembla d'una empenta revolucionària digna de ser tinguda en compte. Si Kouchner accepta el repte, m'imagino que el terrabastall dins del PS francès serà encara més descomunal d'allò previsible.
Remarco que Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, defensa aferrissadament el dret d'ingerència, sota el qual va donar, com a mínim, cert suport teòric a USA versus Saddam. El dret d'ingerència no és cap aspecte menor, no és cap broma; ans al contrari, diria que s'anirà convertint en peça clau pel que fa a bona part dels conflictes del món.
Tot plegat, aquí, al meu país, un socialista a l'estil Kouchner és, ara per ara, impossible de trobar. Però, tot és qüestió de temps, de l' air du temps que es comença a ensumar a les nits d'estiu a l'Alt Empordà i es va digerint, plàcidament, lentament, entre suquet i suquet. Al capdavall parlem de França, de París!, i d'una mena de senyors elegantíssims, glamourosos. Res a veure amb la ordinariez mesetaria, el bigoti d'Aznar i tota la resta de dreta cavernària que hem de suportar. Ja ho seríem, ja, de bons vassals si tinguérem bon senyor.
dilluns, de maig 07, 2007
De com la clàssica aporia va ser bandejada per la història
No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.
Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.
No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.
Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.
dimecres, d’abril 25, 2007
Europa i el cristianisme
Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:
Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.
Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".
El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.
El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.
Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.
Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.
Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.
Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.
Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.
Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:
Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.
Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".
El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.
El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.
Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.
Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.
Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.
Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.
Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.
divendres, d’abril 20, 2007
La guerra innecessària
Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:
Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)
Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.
Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:
Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)
Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.
dimecres, d’abril 18, 2007
Bachillerato flexible
Títol esplèndit. Editorial de El pais d'avui:
La otra nueva asignatura común será "Filosofía y Ciudanía", con un perfil que profundice en los derechos y obligaciones que se desprenden de nuestra pertenencia a una sociedad democráticamente organizada.
Per tal de recuperar el riure, ens abraonem sobre Cioran:
Lo que arruina a la alegría es su falta de rigor; obsérvese, por otra parte, la lógica de la hiel...
Lo Real me produce asma.
En vano busca Occidente una forma de agonía digna de su pasado.
Después de todo, quizás este continente no haya jugado aún su última carta. ¿Y si se dedicara a desmoralizar al resto del mundo, a propagar su pestilencia? -Sería una manera de conservar su prestigio, de fascinar todavía.
Títol esplèndit. Editorial de El pais d'avui:
La otra nueva asignatura común será "Filosofía y Ciudanía", con un perfil que profundice en los derechos y obligaciones que se desprenden de nuestra pertenencia a una sociedad democráticamente organizada.
Per tal de recuperar el riure, ens abraonem sobre Cioran:
Lo que arruina a la alegría es su falta de rigor; obsérvese, por otra parte, la lógica de la hiel...
Lo Real me produce asma.
En vano busca Occidente una forma de agonía digna de su pasado.
Después de todo, quizás este continente no haya jugado aún su última carta. ¿Y si se dedicara a desmoralizar al resto del mundo, a propagar su pestilencia? -Sería una manera de conservar su prestigio, de fascinar todavía.
dilluns, d’abril 16, 2007
Lectures que et fan petar de riure
La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:
- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.
Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!
La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:
- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.
Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!
diumenge, d’abril 15, 2007
Doctor, llegeixo paraules...
...tot i que encara no senti veus.
Quan em desperto, sobretot els diumenges, dedico una estona a donar un cop d'ull lleganyós als diaris digitals, amb la tassa de nescafé amb llet als llavis, deturant-me a llegir per sobre tot allò que em crida l'atenció. A poc a poc, desvetllant-me sense presses, mandrosa, allargant el dolç interval entre la vigília i el somni, abans de certificar que, efectivament, el dinosauri encara habita entre nosaltres. La Razón digital, avui, -sí, he dit avui- em produeix taquicàrdia. Copio textualment:
ENTREVISTA
"La regularización de inmigrantes nunca es la solución"
Nicolas Sarkozy/Candidato de la UMP a la Presidencia francesa
Javier Gómez
Meaux (Enviado especial)- "Sí, Lola, rechazo la guerra. La guerra y todo lo que entraña [...] La rechazo por completo".
- Lola?
- Oui? C'est moi... (faig constar que, de Lola, només me'n sento dir per Internet. I que l'estrany inici de l'entrevista amb Sarkozy ve a tomb d'una cita de Céline, de Viatge al fons de la nit, la novel.la preferida del presidenciable. Pas mal.).
----------------------------------------------------------------------------------
Més ensurts matinals-digitals
L'anècdota és greu perquè pot arribar a categoria. No dic res de nou si assenyalo que CIU passa per un moment delicat. Humanament, em puc imaginar el cas concret i, fins i tot, divertir-m'hi.
-Consellera de Cultura? Oui? C'est moi?... (cinc segons d'acarnissada resistència interna...Tic-tac, Tic.) I doncs, per què no? El país, la cultura del país, necessita de compromisos forts, no val a quedar-se a casa i fer d'immaculada. És des del poder que es poden arbitrar veritables solucions al problemes de la pàtria... O és que ens hem de fer anarquistes, ara? No, home no. Ens cal créixer, a tots plegats. Madurar. Assumir. Assumir compromisos...
...tot i que encara no senti veus.
Quan em desperto, sobretot els diumenges, dedico una estona a donar un cop d'ull lleganyós als diaris digitals, amb la tassa de nescafé amb llet als llavis, deturant-me a llegir per sobre tot allò que em crida l'atenció. A poc a poc, desvetllant-me sense presses, mandrosa, allargant el dolç interval entre la vigília i el somni, abans de certificar que, efectivament, el dinosauri encara habita entre nosaltres. La Razón digital, avui, -sí, he dit avui- em produeix taquicàrdia. Copio textualment:
ENTREVISTA
"La regularización de inmigrantes nunca es la solución"
Nicolas Sarkozy/Candidato de la UMP a la Presidencia francesa
Javier Gómez
Meaux (Enviado especial)- "Sí, Lola, rechazo la guerra. La guerra y todo lo que entraña [...] La rechazo por completo".
- Lola?
- Oui? C'est moi... (faig constar que, de Lola, només me'n sento dir per Internet. I que l'estrany inici de l'entrevista amb Sarkozy ve a tomb d'una cita de Céline, de Viatge al fons de la nit, la novel.la preferida del presidenciable. Pas mal.).
----------------------------------------------------------------------------------
Més ensurts matinals-digitals
L'anècdota és greu perquè pot arribar a categoria. No dic res de nou si assenyalo que CIU passa per un moment delicat. Humanament, em puc imaginar el cas concret i, fins i tot, divertir-m'hi.
-Consellera de Cultura? Oui? C'est moi?... (cinc segons d'acarnissada resistència interna...Tic-tac, Tic.) I doncs, per què no? El país, la cultura del país, necessita de compromisos forts, no val a quedar-se a casa i fer d'immaculada. És des del poder que es poden arbitrar veritables solucions al problemes de la pàtria... O és que ens hem de fer anarquistes, ara? No, home no. Ens cal créixer, a tots plegats. Madurar. Assumir. Assumir compromisos...
dijous, d’abril 12, 2007
Vil.la Adriana
Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.
Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.
Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)
I, per damunt de tot, un agraïment:
"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)
Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.
Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.
Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)
I, per damunt de tot, un agraïment:
"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)
dilluns, d’abril 09, 2007
Dos a la carretera
Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.
El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.
Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.
El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.
dilluns, de març 26, 2007
La immortalitat i les seves gracietes
A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.
L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.
Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.
A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.
L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.
Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.
dilluns, de març 19, 2007
Lluny d'Àfrica
Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.
Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.
Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.
Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.
Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.
Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.
dimarts, de març 13, 2007
No tots els camins porten a Roma
Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:
Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.
Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...
-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.
Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.
Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:
Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.
Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...
-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.
Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.
dissabte, de març 10, 2007
De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar
Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::
De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)
És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.
Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::
De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)
És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.
A un amic
Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.
Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.
Hannah Arendt
Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.
No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.
Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.
Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.
Hannah Arendt
Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.
No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
