Àgora? L'altre dia expressava la meva fidelitat al programa Àgora del 33 i les simpaties cap al seu moderador. Però, noi, ahir, va ser un espectacle lamentable. D'invitats, només els col.leguis afins a això que, curiosament, fracassa a l'hora de formar govern i posar-se a treballar per al país (que ja seria hora, redéu!), i triomfa en la penetració social del missatges, dels successius missatges o consignes; això que es denomina sociovergència. Tots els professionals de la tertúlia sense excepció es van mostrar, des d'aquesta perspectiva transversal, brutals quan va arribar la traca final en forma del gran tema d'Eta. Consigna compartida, -i a veure qui la diu més gruixuda!- que, em temo, haurem de sentir polifònicament d'ara en endavant. La cosa és a punt de fracassar per culpa del Pp, i de l'estament judicial que es veu atrapat en les denúncies i la mala fe del Pp. Algú deixa anar la més gruixuda (Algú? la Barceló la diu!): El Pp no té cap ganes que s'acabi la violència d'Eta. Sort en té, la Barceló, que el Pp està tan distret dinamitant el procés de pau, tot denunciant potencials pacifistes com de Juana Chaos (al pobre, li han caigut 12 anys més per culpa... Sí! del Pp), perquè, a mi, que no sóc del Pp, però que la sociovergència sociològica m'empudega (hagués aplaudit la realment política: el govern de la Generalitat), em sembla que dir això que va dir la Barceló és denunciable. Per això, vaig i ho denuncio, aquí.

La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.

Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.

Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?

Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.

La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.

Alicia Zetapé y la rana Gustavo Gustavo Bueno és un filòsof que sempre havia considerat força allunyat dels meus interessos. De sobte, però, irromp a la xarxa fent propaganda d'un llibre que acaba de publicar i que m'imagino que serà èxit de vendes, Zapatero y el pensamiento Alicia. I doncs resulta que l'anàlisi del personatge coincideix al cent per cent amb allò que jo penso des del primer discurs zen que li vaig voler sentir sense aconseguir-ho, és a dir, adormint-me molt abans del final, més aviat cap al començament. Gustavo Bueno parla d'una reacció que jo he hagut de sofrir manta vegades en pròpia carn en intentar analitzar alguna qüestió d'actualitat política des d'una perspectiva de certa complexitat; així, tot sovint em trobo amb sortides del tipus "no m'atabalis"; evidentment, hi ha una relació de proporcionalitat matemàtica entre l'alarma que provoca el problema a analitzar i el període de temps durant el qual et deixen parlar abans de tallar-te amb el "no m'atabalis". O bé, una altra possibilitat, una mica més sofisticada però igualment fruit del menyspreu a l'altre, és la següent, en paraules del nostre filòsof: Se ve en los debates en las Cortes (en tots el debats que he intentat seguir, ho he vist, talment, exactament, fins al punt que ara m'escolto Rajoy amb molta més atenció i consideració i, fins i tot, simpatia. ¿Què hi farem?). El Psoe e Iu encapsulan las tesis de Rajoy y las descalifican. En vez de atacarlas directamente las consideran absurdas. Y se comportan como cuando se habla con un loco. Lo encapsulamos, no entramos en lo que dice y como está loco pues eso, que se desahogue. Lo decía Pepiño de Rajoy no hace mucho, "que se desahogue un poco". Pero, potser, perquè el pensament Alicia m'ha portat a escoltar Rajoy amb atenció, consideració i simpatia, aplaudeixo entusiasta els qualificatius que Bueno dedica a ZP: Hay que ver la estructura compleja de lo real. ZP necesita un microscopio para ver que la realidad es muy compleja. Es la única forma de no ser imbécil. Me indigna que maneje simplismos para gobernar y engañar. Aventuro una hipòtesi: la gent acabarà abandonant ZP a causa del seu pensament Alícia. D'entrada, és molt tranquil.litzador i desestressant, com un masssatge oriental, però com que per definició reclama dues grans dosis d'ingenuïtat (en si mateix, com a pensament, així com també com a demagogia que reclama la credulitat del receptor), la gent n'acabarà fugint; perquè allò menys popular, menys tolerable socialment, és que et prenguin per tontorrón. La gent, al país de la picaresca, pot resignar-se a haver d'admetre mancances d'intel.ligència, però mai admetrà fàcilment llur manca de punyeteria. I ja per acabar, passo de la crítica buenista (ja és conya que es digui Bueno) al pacifisme a l'ús, la qual es pot deduir fàcilment del que ja he dit, a una cita de Octavio Paz que vaig llegir diuemenge passat a "El Pais". En aquest cas (potser com sempre), Paz em sembla de molt més profunditat en la crítica: Lo único que une a Europa es su pasividad ante el destino... De ahí la fascinación que ejerce sobre sus multitudes el pacifismo, no como una doctrina revolucionaria, sino como una ideologóa negativa (...) Es la otra cara del terrorismo: dos expresiones contrarias del mismo nihilismo.

La raó Llegeixo l'entrecomillat en premsa d'unes declaracions públiques d'Arnaldo Otegui arran de la rebaixa fiscal (??? No, fiscal encara no; d'això encara no se n'ha parlat) de la fiança (ara sí, rebaixa de la fiança), de 600.000 euros a 50.000, decidida pel jutge Garzón. Diu Otegui: Una injusticia no deja de serlo por el grado de intensidad con el que se aplique. Ahora parece que firmar dos veces al mes y no todos los días y tener 50.000 euros de fianza en vez de 600.000 es poco menos que el paraíso terrenal. I remata (és un dir), referint-se als jutges: Los hechos objetivos dejan en evidencia el nivel de rigor con el que se hacen las cosas. Doncs bé, sense ironia: Trobo que té tota la raó. És d'una coherència lògica impecable. Tota la raó. I més que la tindrà.

Europa i els totalitaris sinistres encore une fois


Imprescindible avui el blog de J.P. Quiñonero, Una temporada en el infierno. Logra de presentar la insalvable (?) cruïlla de la nostra Europa amb objectivitat glacial i alhora amb la malenconia necessària a un cant fúnebre.

Vidas docentes


La Vanguardia, que és com un acta notarial del poder a Catalunya, sempre al seu servei amb una diligència admirable, ofereix la seva hemeroteca per internet. Un luxe, que pot acabar essent com la majoria de luxes un vici. Ara vaig pel 1937. Transcric una perla del "jueves, 13 de mayo":

Vida docente
INGRESO EN LA NORMAL DE LA GENERALIDAD
El próximo martes, día 18, a las nueve de la mañana, comenzarán las pruebas del examen de ingreso.
Los aspirantes tendrán que ir provistos de pluma estilográfica. Los que todavía no hayan presentado el documento librado por algún partido político o sindical, que acredite la adhesión al régimen, tendrán que hacerlo antes de la fecha indicada.

Fa pocs dies, tot passejant per Barcelona, el meu marit i jo vam anar a parar a la plaça Universitat. Llavors, per sofisticadíssima associació lliure d'idees, vaig recordar que havia llegit en premsa la inauguració al vestíbul de la Universitat d'una exposició sobre ensenyament durant la Segona República. I bé, ja que érem allà, doncs hi vam treure el nas. Era el món ideal ensenyat de qualsevol manera. Un món de color de rosa amb parracs. Vull dir, que el muntage de l'exposició és d'un nivell baixíssim, però la passió per això que en diuen "recuperar la memòria històrica" ho impregna tot. Al final, hi ha un monitor on es mostra el ying i el yang: a la part esquerra de la pantalla les consignes i imatges pròpies del món pedagògic republicà, i a la banda dreta, la seva negació franquista. Coses com ara: la canalla anava d'excursió/la canalla no anava d'excursió. No és literal però tampoc és exagerat.

Allò que més emprenya és que ens prenguin per tontos, mentre van tirant de la rifeta d'uns pressupostos que per minsos que siguin segur que es podrien esmerçar amb dignitat.

ACCIDENT II


Com que l'èxit de l'Accident (des d'ara I) ha sorprès a la pròpia empresa, i com que, de fet, he tingut (tinc! I que duri) una vida força accidentada, passo a contar l'últim accident del qual he estat víctima.

S'esdevenia el mes de juliol d'enguany; per a aquells que ja no el recordin, cal afegir que s'esdevenia duríssim, d'una calor espantosa, aclaparadora, d'aquelles que semblen caure a sobre des dalt, vés a saber des d'on, sobre el cap, amb una força que t'empeny, t'empeny cap avall, endins de la terra, com si un gegant invisible maldés per convertir-te en una espècie nova de tubercle. S'esdevenien, més concretament, les primeres, feixugues, hores de la tarda dins d'un pàrquing del centre de la ciutat, un d'aquells caus horribles, fastigosos, pudents, mancats d'espai, de llum i d'oxígen; un cau que, en sortir del cotxe climatitzat, et feia reviure de cop el terror infantil en l'expressió "Les calderes d'en Pere Botero". A la pressa vital de trobar la llum -Allí! Un túnel i al final... La llum-, la sortida alliberadora, s'hi afegia el fet d'arribar tard a una consulta mèdica d'en G, típica del mes de juliol, ja se sap, el cúmul d'especialistes ajornats durant el curs escolar.

Tanmateix, a totes aquestes circumstàncies, farcides de tots els detalls horripilants que pugueu imaginar i que us estalvio, cal situar-hi, al belll mig, el subjecte, el jo, és a dir, jo. Jo mateixa. Per egocentrisme? No pas fonamentalment. Es tracta de donar credibilitat a la narració. I així, cal dir que jo vaig pel món no virtual (per això Internet ha estat per a mi la dimensió anhelada, tal com la televisió ho va ser per al meu avi quan ja no podia sortir de casa; un altre dia en parlaré), vaig, doncs, més que despistada, fent tentines, atolondrada; tendència que s'accentua perillosament quan el món tendeix a desfer-se per culpa de l'energia calorífica, i els límits de les coses també en fan, de tentines. I no ens oblidéssim pas de la urgència: fem tard, en G i jo.

Llavors, allà davant, la llum. La sortida. I jo que m'hi encamino, i en G que em segueix a prudent distància (és llest i intuïtiu, el meu nano). En passar, saludo el paio de la cabina i ell em respon amb tota normalitat, com qui diu em dóna pas, el molt imbècil. I passo. Passo pel túnel d'entrada just quan un cotxe acaba d'entrar (que no he vist perquè estava saludant el paio de la cabina). I de sobte -brutal, aquest de sobte-, clongggg!, em cau a sobre, des de dalt, vés a saber des d'on, un no se sap què contundent, inapelable, bíblic, que és a punt d'estabornir-me. Exacte: la barrera mecànica! Sortosament, per una mil.lèssima (ara crec en la seva existència empírica) de segon, ho puc explicar. La barrera m'enxampa de resquitllada, front avall, em frega tota una galta. M'hi assec. Veig en G que s'esvera. Nooo, no em passa res greeeu; només... Mira, tinc ganes de seure. Aaah, que em surt sang del front? Bé, per això m'assec. El paio del pàrquing s'acosta xino-xano, i diu, textualment: Pues, ha tenido suerte. Porque el otro día, a un Mercedes de esos tipo tanque le partió el techo. Zas! El techo abierto de un tajo (ho exemplifica amb la mà dreta caient en guillotina al mig de la mà esquerra estesa). Una dona -què dic? Un àngel- que passava per allí es fa càrrec de la situació i ens tranquil.litza: tot molt superficial, només una rascada; una bona rascada que generarà un bon morat. Sóc socorrista, diu. I aquesta dues paraules em produeixen una alegria immensa i immediata, una energia que fa que m'alci i continuï la meva missió ineludible de portar en G al metge. La recepcionista de la consulta em neteja la ferida i em proporciona gel. Mentre ens esperem a la sala d'espera d'un dentista, noto que la gent em mira amb estranyesa, com qui veu algú fora de lloc, descol.locat.



La veritbale intenció d'aquest escrit.- Sí, de fet, jo volia explicar l' accident (des d'ara el III) que va patir la meva gata quan vam penjar les cortines noves al menjador. Ho havia llegit en una revista i vaig pensar: Ara, ara és l'hora de provar-ho. I doncs, ja us ho avanço, oli en un llum. Evidentment, la gata va anar directa a penjar-se d'ungles a la cortina: però jo estava a l'aguait, darrera la porta de la cuina, mirant-me-la, de resquitllada i d'amagatotis, amb un coixí a la mà. I de sobte, i amb precisió crec que directament proporcional al preu de la cortina, pam! a la gata li va caure alguna cosa de contundent damunt del cap, des de dalt, des de no se sap on. Va fotre un bot, va mirar al seu entorn i va ser tal el terror de no trobar-hi ningú, que mai més, mai més s'ha apropat a la cortina. Val a dir, que si hagués calat que la foragitava jo, l'hauria, de fet, esperonat envers el nou objecte del seu desig, se n'hauria automàticament enamorat, de la cortina; qui tingui tractes ambs gats ja sap que el sentit de la vida felina domesticada és anar a la contra i fer la punyeta.

Però, des que em va caure des de dalt, de cop, des de no se sap on, el que després va resultar ser una barrera de pàrquing, m'identifico encara més, que ja és dir, amb la meva gata.

Accident

El cotxe enfila el carrer que ens porta directament cap a casa. Condueix l'E i jo faig de copilot (és a dir, res, no faig res). A la primera cruïlla, just davant nostre, pam! Accident. Una moto cau en ser envestida per un cotxe. Sóc jo la primera que ho veig i adverteixo l'E per tal que s'aturi. La cosa no pinta bé. La cama del motorista comença a tenyir-se de vermell. Aparquem el cotxe a la vorera i abans de tenir temps de sortir-ne, se'ns apropa el conductor del cotxe que ha provocat l'accident, ho fa després d'aver anat a veure el ferit; és un senyor d'una seixantena llarga, ben vestit i educat. "Un mòbil, si us plau, ràpid", ens diu, però la veu no denota massa nerviosisme. L'E ja ha baixat del cotxe i està atenent el motorista, s'hi han afegit dos o tres persones més. Jo truco pel mòbil al 061 i també m'acosto a l'accidentat. Hem responen ràpid, em demanen l'adreça i em passen amb una metgessa. Mentre, he vist tres o quatre cinturons que voleiaven, inclòs el de l'E. "Tinc una metgessa al telèfon", dic. "Fractura oberta a la cama; ja se li ha fet un torniquet i està conscient", em diu l'E. Passo la informació per telèfon i em contesten que ara mateix envien una ambulància medicalitzada. Passo la informació del telèfon a l'accidentat i als qui l'envolten. A les rodalies de l'accident, veig ja força gentada, tots amb el mòbil treient fum. "Col.lapsaran les centraletes", penso. El ferit, un senyor de mitjana edat, està conscient i a l'aguait. De fet, és l'únic que està a l'aguait. Diu: "No el deixeu marxar. Que no marxi, que no marxi". A tots els babaus que l'acompanyem ens costa d'entendre el missatge. Ell assenyala en direcció al cotxe que ha provocat l'accident. Aah, ostres, sí, s'ha fet fonedís. "La matrícula, la matrícula", va dient el ferit amb la sang estroncada i suficientment freda (o calenta) com per a voler justícia (o venjança). Però, de sang freda, val a dir que qui l'ha tinguda ha estat l'individu que ha provocat l'accident; l'últim rastre que em ve a la memòria és el d' ell i una senyora dins del cotxe. Han passat poquíssims minuts, per tant, la seqüència sembla ser aquesta: ha sortit, ha vist i ha decidit (aquesta decisió ràpida em meravella) dissimular una mica i fotre el camp. S'ha assegurat d'involucrar-nos amb allò del mòbil -no en portaven, ni ell ni la seva parella?-, ha entrat dins del cotxe i quan li ha semblat que ja ningú no se'l mirava, doncs adéu-siau. ¿Hauria fugit sense fer-se càrrec de res si hagués estat a soles amb l'accidentat? Ja ha passat altres vegades, no és gens descartable.

L'ambulància arriba en menys de deu minuts; la guàrdia urbana havia arrribat abans. Tot controlat. Marxem cap a casa. L'E indignat i jo perplexa. Puc entendre un atac de pànic, però aquesta fredor en desempallegar-se de les pròpies responsabilitats, em supera. L'E, que quan era molt jovenet va sofrir un accident de moto força greu, la qual cosa, esclar, el fa molt susceptible en aquestes qüestions, va dient que considera inadmissible de no assumir la responsabilitat dels propis actes; quina vida és aquesta?, pregunta.

Putin


Impagable Barcepundit, ara mateix.

Còpia

Com que tinc el blog una mica abandonat i, per postres, els enllaços que pretenc posar tenen per costum de deixar-me en ridícul, copio amb tota cura i aplicació l'article següent; ho faig, evidentment, perquè el subscric, amb totes les comes, els adjectius i la mala llet.


MEMAS (de Fernando Savater)

Mal día eligieron las actrices componentes de "Rosas blancas para la paz" para su numerito en el Kursaal de San Sebastián, en pleno Festival de Cine. Se reunieron con las componentes de "Ahotsak", la plataforma formada por parlamentarias y políticas nacionalistas (con Gema Zabaleta del PSE como coartada supuestamente perteneciente al mundo exterior al nacionalismo), para comprometerse a trabajar para que "el proceso de paz" no se fustre y en contra de las fuerzas oscuras que conspiran para boicotearlo. También hicieron saber que "la paz es más que la ausencia de violencia". De éso pueden estar seguras: a nadie nos cabe duda. Después, salieron a la calle y repartieron rosas blancas entre los asistentes al festival: espero que ninguno de los invitados estranjeros creyesen que eran comestibles, porque como les han hablado tanto de las delicias de la gastronomía vasca...

Dejemos a un lado lo del reparto de flores, que a mí me parece una cursilada, un detalle muy femenino a la antigua usanza: ¿no habíamos quedado en que estábamos contra las mujeres-florero? Más difícil es pasar por alto que las componentes de "Ahotsak", capitaneadas por una dirigente de Batasuna tan conspicua como Jone Gorizelaia, abogan por la legalización del brazo político de ETA sin condena de la violencia terrorista y sin aceptación explícita de la legalidad constitucional. Precisamente porque la "paz" no es sólo ausencia de violencia, sino rechazo inequívoco del terrorismo y restauración de las garantías constitucionales tanto tiempo conculcadas con sus desmanes, no es fácil entender como se concilia la buena voluntad pacificadora con el apoyo explícito a quienes no aceptan esos trámites imprescindibles para hacerla creíble.

Y también es difícil de digerir que sea precisamente ahora y así -sobre todo así- cuando la gente que asiste al Festival de Cine donostiarra, sonámbulos cuando no cómplices por omisión del terrorismo ambiente, hayan decidido comprometerse. En este caso, más habría valido nunca que tarde... y mal. Recuerdo que hace pocos años coincidí en un estudio de televisión con una actriz española de justificada reputación ya internacional. Cuando era muy joven y menos conocida, fue presentadora del certamen donostiarra. El día de su debut hubo un atentado con muertos y ella propuso decir algo en el escenario como condena de lo sucedido: los organizadores la disuadieron, aterrados. Así hemos vivido durante décadas, no un año, ni un mes, ni un día. Sin amiguitas ni amiguitos de la paz que alzaran su artística voz contra el terrorismo. Y ahora por fin salen a la palestra unas señoras, del brazo de Gorizelaia y contra los conspiradores -supongo que todos del PP- que se niegan a legalizar a Batasuna por su cara bonita. ¡Que majas son!

Pero pasemos por carros y carretas. Aceptemos las florecitas, la vecindad del integrismo nacionalista y de la incalificable Zabaleta, olvidemos el pasado del Festival amordazado, pelillos al Cantábrico. Ahora bien: eligieron mal el día. Porque en el mismo momento en que ellas se pavoneaban por el Kursaal, los etarras escenificaban su aquelarre -capuchas, amenazas, tiros al aire...- en Oyarzun. La pregunta obvia es: ¿Por qué no fueron a repartir rosas blancas a Oyarzun, que está a menos de media hora de San sebastián? ¿O a Hernani, otro feudo abertzale que les quedaba aún más cerca? ¿O a la parte vieja donostiarra, a alguna herriko taberna de las que están ya prácticamente al lado de su lujoso hotel? ¿Por qué no distribuyeron sus vegetalitos entre los violentos, en lugar de dárselos a Max von Sydow y compañía, que nunca han matado a nadie? ¿O es que no saben siquiera que esos lugares existen y lo que pasa en ellos?

Bien mirado, el comportamiento de estas damas de la caridad es toda una metáfora del llamado "proceso de paz", según lo entienden algunos: consiste en pedir calma a los corderos, a la espera de que su sumisión convierta en vegetarianos a los lobos.


Algun comentari:
- Mai la submissió dels xais torna vegetarians els llops; ben al contrari. És una de les lleis més certificades de la natura.
- Adoro les flors blanques i, en particular, les roses. Per això encara m'emprenya més això de les "memas". La rosa vermella tan estimada per aquí sempre m'ha semblat que cau en oxímoron.
- M'encantaria repartir flors a Max von Sydow i a Matt Dillon, les dues estrelles del festival d'enguany, però no a qualsevol preu; el preu més alt de tots: la Zabaleta. La Zabaleta m'enerva; té una retirada remarcable, parla igual i amb el mateix tarannà de suficiència moral que una companya de claustre amb la que, curiosament, tampoc he coincidit mai.

A touch of class


M'assabento de la mort imminent d'Antoni Gutiérrez, dirigent històric del Psuc i artífex de la històrica Asssemblea de Catalunya. El vaig conèixer de resquitllada, quasi de vista, es podria dir, però ja des d'aquesta distància el seu atractiu era poderós. Diuen que era irresistible en distàncies més curtes. Li comento la notícia al meu marit, el qual em fa un resum lacònic: "Por lo menos, tenía clase". Sí, difícil no caure en el tòpic d'una època que es mor, i que si els guepards i altres bèsties. Recordo la coneguda anècdota entre Tarradellas i el Guti i els seus respectius regals de Nadal: una corbata (Tarradellas va iniciar la tradició) i un jersei de coll alt. El llavors president de la Generalitat tenia una obsessió versallesca per les formes i el xoc amb bona part de la classe política catalana, tot just acabada d'endurir en els focs de camp escoltes, va ser impactant. "Caram, Xirinacs, que aneu d'excursió?", li va etzibar per a trencar el gel quan el capellà entrava al despatx de la Casa dels Canonges. Però, a Antoni Gutiérrez no li feien cap falta les corbates, és més, diria que una corbata en el seu cas esdevindria una redundància; n'hi havia ben bé prou amb el seu semblant mefistofèlic, la seva irònica i ràpida mirada, una alegria vital temperada per l'elegància del gest. Allò més semblant a un polític florentí que jo hagi vist mai en directe.

No apte


En una de les tertúlies recents de l'imprescindible El café de Ocata, es parlava a bastament de misèries i grandeses d'Orwell. Com és ben sabut, la guerra civil espanyola va ser un bon escenari d'aprenentatge per a molts dels intel.lectuals de l'època. Ara recordo W.H Auden i el seu entusiasme en acudir a Espanya, i la seva simptomàtica negació a fer-ne cap referència posterior. Venia dient:

En aquel cuadro árido, en aquel trozo arrebatado a la ardiente
África y soldado crudamente a la industriosa Europa;
em aquel pedazo de tierra roído por los rios,
nuestros pensamientos adquieren cuerpo.

En Auden he trobat un dels poemes més salvatgement tristos que he llegit, i que tot seguit reprodueixo. Cal estar molt i molt fart de les misèries humanes; probablement, -així m'ho imagino, jo- té com a referent les petites misèries quotidianes, la patadeta per sota la taula, les traves i travetes que els col.legues van aportant al bagatge propi de desencís; en fi, es tracta d'allò que anomenem mesquinesa, una paraula que sovint em sembla més escruixidora que violència, per exemple. Els atacs frontals -la duresa d'un sarcasme, per exemple- permeten de generar, si més no, una reacció sana i forta, un emprenyar-se prou consistent com per a trobar una sortida viable i ràpida. Estímul-Resposta. Però, la mala llet de baixa intensitat va minant a poc a poc i pot donar lloc a un poema no apte per a menors. Nuestros sentimientos adquieren cuerpo.


No hi haurà pau

Tot i que el temps clar i temperat
torna a somriure al comtat que estimes
i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:
No oblidaràs mai
la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada
que profetitzava el teu esfondrament.

Et cal viure amb el que saps.
Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,
en absències sense llum que desconeixes
però que et coneixen prou,
éssers de nombre i gènere desconeguts:
i no els caus gens bé.

Què els has fet?
Res? Res no és cap resposta:
Arribaràs a creure -com ho podries evitar?-
que sí que els has fet alguna cosa;
desitjaràs poder fer-los riure,
et deliràs per ser amic d'ells.

No hi haurà pau.
Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,
amb tots els innobles ardits que sàpigues,
tranquil.la la consciència en això:
llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;
ara odien per odiar.

Les nenes maques


F , la senyora marroquina que em neteja la casa, em diu que se n'anirà una mica més d''hora, quan passi a buscar-la la seva filla, l' I; com que F no parla massa bé l'espanyol i no parla gens el català, em diu que per a més explicacions esperi l'arribada de la filla. És un divendres de primers de setembre i en G corre (és un dir molt, molt laxe) per casa. Quan sent que l'I ha d'aparèixer, l'I que té tres anys més que ell, l'I amb la que jugava quan eren més petits (és a dir fa quatre dies), l'I a la que sempre ha admirat, li entren les presses i fa cap a la dutxa, ara sí corrent. Cal dir que en G ha fet ben fet, tot i que, el pobre, ha fet molt curt. En efecte, l'entrada de l'I és espectacular: ha crescut de cop des que no la vèiem, va pintada, amb talons alts i una melena tirant a rossa que li arriba fins a la cintura. Amb els seus ullets de gasela brillants d'emoció, m'explica que una agència de models la vol contractar, que avui li faran unes proves fotogràfiques. Sa mare es posa el mocador al cap i la túnica, i totes dues marxen il.lusionades. Em lamento en veu alta:
- Això de tenyir-se els cabells, l'I, tan bonics que els té de natural...
En G contesta (ho remarco, això de què contesta, perquè no sol ser habitual):
-Aaah! Ja deia jo que li notava alguna cosa... rara.

Les nenes maques pertanyen a una categoria especialíssima, que no està feta de diferències racials ni culturals, fins i tot diria que és aliena a la història. Les lectures més delicades i lúcides sobre elles, les he trobat en Rilke, en Nabokov, en Proust, que ara recordi. Rilke remarca la necessitat de les dones de ser mirades. I és clar, totes les noies voldrien ser maques. El patiment terrible de tantes i tantes nenes davant el mirall (els miralls), avui en dia s'expressa en malalties com ara l'anorexia. És sabut que les epidèmies de les diferents malalties mentals sí que estan sotmeses a canvis històrics. L'exemple més paradigmàtic: ja no es troben casos d'histèria con els que registra, amb grandesa literària, el jove Freud, i potser no es troben, precisament, a causa de la teorització freudiana. Ara ens malfiem de les passarel.les de moda a causa d'una malaltia que moltes de les mateixes noies models pateixen. I com ha passat a Cibeles, surten iniciatives per evitar que l'ombra de la malaltia pugui ser modèlica, és a dir, mirada. No és que ho critiqui, el drama és prou dur, però sí que em sembla que és un dels miralls més superficials, potser per llunyà. Fa anys, vaig llegir la carta al director d'una noia anorèxica explicant que el seu patiment tenia arrels més profundes i reclamant la dignitat de ser tractada com a malalta intel.ligent. Que darrera hi hagués un terapeuta manipulador, és una hipòtesi plausible. Però segur que ens calen teories no només sociològiques per explicar el psiquisme i els seus estranys laberints.

En homenatge a Sigmund Freud en el seu 15oè aniversari.

Sant (pare) torne-m'hi


Insisteixo i persisteixo perquè considero la qüestió de màxima importància. En aquest post en concret, em remeto a les paraules de Francesc-Marc Alvaro (un periodista amb el que aconstumo a coincidir, excepte quan analitza la política catalana) publicades a La Vanguardia:

El error de Benedicto XVI fue unos días antes, el 10 de septiembre, en una misa multitudinaria en Munich, donde dio a entender que religiones como el islam se sienten amenazadas por Occidente por "su desprecio de Dios y su cinismo, que considera el escarnio de lo sagrado como un derecho de la libertad" y se mostró comprensivo con aquellos que "se horrorizan ante un tipo de razón que excluye totalmente a Dios de la visión del hombre".
M'aturo un moment: "Error"? Doncs, home, des de la perspectiva papal em sembla d'una coherència palmària i, per tant, l'error és de l'Alvaro en tot cas, com ho és de tots aquells que consideren un error, per exemple, l'oposició catòlica a l'avortament, a menys que tots plegats afegissin que el pensament catòlic sencer és un error (en aquest cas, parlar d'errors concrets seria pura tautologia). Tot seguit, però, Alvaro situa l'"error" en unes altres coordenades més consistents a l'hora de valorar '"errors o encerts", el situa en el terreny del tacticisme, on tothom, fins i tot el Papa, pot, certament, patinar alguna vegada.
En su combate contra la desacralización, el Papa busca complicidades con el Islam.
Ara sí, Alvaro, ara sí. Perquè una qüestió és que islam i catolicisme coincideixin en una sacralització del món i de l'existència, i una altra de molt diferent és que, en aquest precís moment històric, l'Església busqui complicitats amb l'islam, per allò de sumar i no restar, a la manera com ho fa, a casa nostra, per exemple, l'inefable Miró Ardèvol, el discurs del qual sembla reduir-se a "com més serem més riurem... i més els fotrem, als laïcistes".

Però, la conferència de Ratisbona, a mi, m'ha tranquil.litzat. Justament, Ratzinger s'ha desmarcat d'aquestes vel.leïtats contemporitzadores i oportunistes i ha fet una contundent crida contra la barbàrie, la barbàrie religiosa que, almenys en aquest moment històric, s'expressa a través de l'islam radicalitzat i amb ínfules bèl.liques expansionistes. I a més, els ha llençat un "órdago": o continueu segregant ràbia i violència o us remeteu clarament, si podeu, a una altra lectura possible de l'islam i les seves circumstàncies.

Una altra "órdago" de Ratzinger, que no he vist subratllat gairebé enlloc: a la raó científica que prescindeix de Déu. També aquí cal evitar vel.leïtats, també ens cal, a tots els que hi participem, cridar contra la barbàrie. Jo, de moment, només sento remors escadusseres i llunyanes.

No és la dialéctica entre Roma y el islam el asunto. La Fallaci lo dijo sin miedo. Es defender del totalitarismo una sociedad en la que nadie sea asesinado por dibujar una caricatura, emitir una cita, tomarse un whisky, divorciarse o afirmar que no cree en dios ni profeta alguno.
Així acaba Alvaro. Jo hi trobo a faltar -i crec que és de justícia esmentar-ho- els assassinats a causa de les seves creences, és a dir, els cristians, sobretot a peu d'obra -la monja recentment assassinada-, la majoria dels quals fan, per cert, una tasca titànica, d'una bondat sense límits, entre els desemparats del món (això ho sap tothom que hagi viatjat al denominat "tercer món" i hagi mirat al seu voltant, és a dir fora d'aires condicionats, cotxes blindats i hotels Sheraton)

En tot cas, ¿on m'haig d'apuntar per a defensar la meva societat del totalitarisme, a hores d'ara d'origen islàmic?

"El País" diu que el papa ha dit i després cita allò que ha dit el Papa, que no és precisament el que "El País" ha dit que diu.


Copio de la pàgina d'internet de El País:

EL PAPA PIDE PERDÓN DE NUEVO POR SUS CRÍTICAS AL ISLAM Y ESPERA QUE SE "CALMEN LOS ÁNIMOS" (titular)
Benedicto XVI aprovecha el rezo del Ángelus para "lamentar vivamente" sus comentarios negativos sobre Mahoma (subtítol)

El Papa ha reiterado hoy por boca propia las disculpas que ayer hizo públicas el jefe del Gobierno vaticano. El secretario de Estado, Tarcisio Bertone, dijo que Benedicto XVI "lamentaba vivamente" que sus alusiones críticas al islam "pudieran resultar ofensivas" para los musulmanes.


Francament, ni el títol ni el subtítol parcialment entrecomillat expressen el que realment ha dit Ratzinger. El bon periodista de Nihil obstat se'n va de pet a la pàgina del Vaticà a veure què. Em sorprèn també l'ABC, segons els titulars del qual el Papa també demana perdó. Al blog de Fum i estalzí podeu trobar un comentari que reprodueix part d'una editorial del New York Times on es considerava que el Papa ha de demanar perdó. També Moratinos havia dit el mateix, i a més s'ha apressat a entendre com a disculpes les paraules de Ratzinger. Els Germans Musulmans acceptaven les disculpes, segons que sembla, però ho han llegit millor i ara diuen que na-nai.
Tot plegat, fa pensar en la por. Hi ha por, i jo la por sempre la respecto molt, però no fins al punt de fer veure que no sé llegir.
Sobre l'enrenou de la lliçò magistral, el millor que he llegit és el post de El café de Ocata

Continuarà, suposo.

Continua ja: des de l'altra banda de l'atlàntic, el blog El nom dels peixos remarca bé la diferència entre lamentar les paraules dites i lamentar que els altres s'enfadin per les paraules dites. Subtil, diu.

Em sembla que he batut tots els rècords. No em deu funcionar ni un enllaç.