Meme (via Saragatona)

Au, som-hi.

-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)

No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.


-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)

-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.

-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.

-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.

-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin

...Prou, que no acabaria mai

-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits

-Llibreria o biblioteca
Llibreria.

-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf

-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.

-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)

-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.

De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.

A Anne Bancroft

El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.

Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...

En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.

Barcelona

Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.

Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.

D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

Personatges de novel.la (de ficció)

Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.

D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.

La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que sí i els que no es veuen d'una hora lluny.

Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.

ZP
De com Mariano Rajoy deu reforçar la convicció que li van birlar injustament la presidència del govern. Brutal, Arcadi Espada (www.arcadi.espasa.com).

Una cosa és no tenir del tot apamades la sintaxi i l'ortografia. En dues tardes, si fa no fa, saps que t'ho expliques. Però hi ha deficiències estructurals que necessàriament deuen implicar un cert desordre mental, desordre que necessàriament es projecta sobre el món. Deficiències estructurals que fan que les idees s'emboliquin amb una fulla de pi, la qual cosa sovint comporta, per esgotament mental, la tendència a reduir la realitat a consigna. És a dir: Aaara l'entenc!

Lucidesa acerada i brutal

Existe una gran tentación de desembarazarse de lo intrínsicamente increíble por medio de racionalizaciones liberales. En cada uno de nosotros acecha un liberal que nos halaga con la voz del sentido común.

Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo.

I també:

En lugar de producir un pacifismo desprovisto de realidad, la percepción de la estructura de las guerras modernas, guiadas y movilizadas por el miedo, podía haber conducido a la comprensión de que la única norma para una guerra necesaria es la lucha contra las condiciones bajo las cuales la gente ya no desea vivir, y nuestra experiencia sobre el infierno atormentador de los campos totalitarios nos ha ilustrado muy bien acerca de la posibilidad de semejantes condiciones. Así, el temoor a los campos de concentración y la resultante percepción sobre la naturaleza de la dominación total pueden servir para invalidar todas las anticuadas diferenciaciones políticas de la derecha a la izquierda y para introducir junto y sobre ellas el sistema de medición más importante para juzgar los acontecimientos de nuestro tiempo, es decir, para determinar si sirven o no sirven a la dominación totalitaria.

Però, caldria posseir una lucidesa acerada i brutal per distingir el sistema de medició més important del nostre temps i, sobretot, per a usar-lo adequadament i allà on correspon. L'optimisme liberal no deixarà, mentrestant, d'afalagar-nos a tort i a dret, a dreta i a esquerra.

El Papa i els fills

La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"

Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.

La ruleta russa

Bé, totes les txapeles i els txapelos batas-hunes i batas-hunos han votat en bloc. Tothom sembla glaçat amb els seus resultats, però no veig que massa gent parli de les seves intencions. A efectes d'anàlisi política, sembla que només comptin el PNB i el PSOE/PSE (la "O" es per anar jugant a la piloteta, així com la "E" serveix més per al fet i amagar). És clar que ETA pot ensenyar només la carta "pau per presos", és una carta prou consistent, però tanta astúcia i tanta dèria electoralista bé que deu incloure certes ganes de fer política, i no només de quedar-se a casa amb la pancarta tipus "Welcome to home" preparada. He de dir -és de juctícia- que em deixa amb un pam de nas la consistència d'aquests 150.000 vots. Com un sol basc i basca.

El PNB es ressenteix de l' abstenció, però no fins al punt d'haver de desistir sense algun cop de puny damunt la taula. I el PSE creix, però es queda curt com per a plantar massa cara en solitari sense que li trenquin; i si no planta cara, li trencaran igualment els seus del PSE, amb"E" d'Espanya. El PP, de moment, no té altra carta que l'oposició, però la té, la conserva; d'aquí que la San Gil, extenuada, tragués forces de flaquesa per abraonar-se damunt ZP la nit electoral.

Deixant de banda la davallada abstencionista, i d'algun grapat de vots radicals cap a Aralar, del PNB, sobta la insistència dels votants. Pràcticament el mateix percentatge constitucionalista, el mateix madrazista, ídem batasunista... Tot plegat, queda resumit fins a l'angúnia en una intervenció televisiva d'un votant anònim entrevistat a peu d'urna:

- ¿Mi voto? ¡Clarísimo! Clarísimo desde que nací.

La ruleta basca

Amb aquella alegria que dóna la més profunda ignorància, m'atreveixo a la juguesca pitonística; només puc basar-me en allò que a mi em sembla que són les reaccions humanes, així en general; tan general que sovint vaig a parar a un carril de via estreta. Però, en fi, m'ho prenc com qui va al casino. Consideracions i apostes, doncs:

1.- L'ambient, al País Basc, sembla molt més distès, la qual cosa també ha de notar-se en el comportament individual que és el que, finalment, compta a l'hora de votar. Res a veure amb la crispació de les darreres eleccions, on Mayor Oreja va fer una aposta titànica de tot o res, aprofitant el crit de basta ya que alguns assassinats -sobretot, el de Miguel Ángel Blanco-, van provocar. Recordem que el PP en va sortir molt beneficiat electoralment i absolutament derrotat políticament; derrota que encara no s'ha paït, ans al contrari, s'ha aprofundit amb la debacle de Rajoy. El PP baixa alguns escons. Deixa de ser la segona força.
2.- L'aposta forta, ara, la fa el PNB amb el famós pla Ibarretxe. Generarà molta abstenció entre bascos que en sa vida només votarien PNB i que deuen admirar tant la dignitat del seu President sol davant del perill al Congrés de Madrid que poden optar per fer-lo passar, directament i sense solució de continuïtat, a la Història. Em mullo més: el PNB perdrà Ajuria Enea; EA es quedarà, si fa no fa, amb els mateixos votants i Madrazo no passarà de padrecita de parròquia esquifida en hores baixes.
3.- El PSE, tot i el cabreig intern de bona part de la militància més frontista, però amb el record ben viu del darrer fracàs electoral, fa una aposta en part zapateril, de castillos en el aire, i alhora amb els peus descalços damunt la terra xopa amb la sang dels seus morts... Un discurs poc articulat que, precisament, pot esdevenir el discurs ad hoc que certs moments delicats reclamen. Ningú no se'ls creu, ningú els votarà amb autèntica fe, ni bona part dels seus ni els altri que els votin, però, per poquet i per sorpresa, seran la primera força. A lo tonto a lo tonto, aconseguiran allò que volia aconseguir Mayor Oreja a lo basta i a lo bèstia.
4.- Batasuna baixa. Al capdavall té un electorat fidelíssim i, per tant, d'alguna manera, tradicionalista, el qual se sentirà massa aliè a aquest cor estrambòtic de senyores vestides de noietes i de noietes vestides de noiets, amb el puny enlaire. A veure, on és la txapela? I, a veure: si fins i tot ETA refreda plantejaments, amb més raó em puc refredar jo, que no he matat mai ni una mosca. Aquests vots no passaran en bloc al PNB, es quedaran majoritàriament en blanc.

Altra cosa és el joc d'aliances postelectoral. Si el PSE pot governar en minoria amb el suport parlamentari d'un PP noquejat i sense arguments després que tot hagi canviat per a que tota Espanya pugui quedar igual, el PSE tirarà pel dret; un pacte de govern bipartit amb el PP és molt més complicat. Caldrà veure, en tot cas, com reacciona -i si sap reaccionar en temps rècord- Imaz; aquest noi és encara una incògnita, però veus autoritzades diuen que és espavilat. En tot cas, li caldria organitzar amb rapidesa i elegància (vesteix-me a poc a poc que tinc pressa) una cerimònia fúnebre, un enterrament històric: el d'Arzallus. Pot demanar assessorament al Vaticà. Després, més lentament i calladament, hauria d'embalsamar un altre cadàver: l'esquerra abertzale. La gestió dels presos bascos, presoners també de les estratègies polítiques, pot ser la medalla d'or que tot líder a l'oposició necessita, per a continuar sent-ho, de líder.

I si non é vero, sempre podré dir allò que els bascos no hi ha qui els entengui.

Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).

Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.

Res no canvia, tot segueix igual. (Del canvi i la permanència. Manual de filosofia. 1ª lliçó)

Fa uns dies escrivia sobre el professor Canals. Arran de la mort del Papa, hi torno a pensar. Evidentment, Canals era un fan de Wojtila. Però, ara, em vull fixar en una opinió recurrent sobre l'Església catòlica. Segons sembla, l'Església hauria de canviar, s'hauria de modernitzar, adaptar-se als nous temps, "entendre -o acceptar- l'Europa postcristiana", en paraules de Terricabras (aquest sí que és gran!) . És una opinió. La paraula opinió em remet a dos acudits de cine; un el deixa anar, en castellà, Harry el sucio: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno"; l'altre, George Sanders (ara sí, aquest sí que ho era, de gran) a una Marylin Monroe adolescent, que interpreta per primera vegada el paper de rossa tonta (una llança per les dones rosses i guapes i intel.ligentíssimes que he conegut. Existeixen); Sanders, doncs, contesta a Marylin, també en castellà i amb tot l'elegant cinisme de què era capaç: "Bueno... Es una opinión. Un poco imbècil, pero una opinión".

A Canals l'entusiasmava un acudit d'una vinyeta fixa de la magnífica revista La codorniz (també en castellà); el personatge de la vinyeta es deia Don Venerando. Don Venerando es troba un conegut pel carrer i es produeix el diàleg següent:

- Caramba, Don Venerando, le encuentro algo cambiado.
- Es que yo no soy Don Venerando.
- ¡Claro! Ha cambiado usted tanto que ni siquiera es Don Venerando.

Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.

- Negrín, ¿dónde está Nin?

- En Salamanca o en Berlín.

El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:

L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.

François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.

Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:

Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.

Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:

La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)