DEL JO AL NOSALTRES, DE LA PERSONA AL POBLE, DE LA IDENTITAT PRIVADA A LA IDENTITAT COL.LECTIVA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI.

DE LA TRIBU BORORO A LA TRIBU CATALANA...

Los indios de la tribu bororo, unos seres primitivos que viven a orillas del río Vermelho, en plena selva amazónica, creen que no existe ninguna identidad privada. Para los bororo, la mente es una cavidad abierta, como una cueva o un túnel, por ejemplo, en la que habita el poblado entero y en donde crece la vegetación. En 1969, José M.R. Delgado, el eminente fisiólogo cerebral español, determinó que los bororo tenían razón. Durante cerca de tres milenios, los filósofos occidentales habían creído que el yo era algo único, algo que, por así decirlo, se encontraba encerrado en el cráneo de cada persona. Ese yo interior era algo que se relacionaba con el mundo exterior, y que aprendía de él, a veces con escaso provecho. No obstante, se presumía que el núcleo mismo del yo de cada individuo era irreductible, inviolable. Grave error, dijo Delgado. "Cada persona es una combinación transitoria de materiales que se toman prestados del ambiente." La palabra más importante era transitoria, y Delgado no hablaba de años, sino de horas. En efecto, Delgado se refirió a ciertos experimentos en los cuales unos estudiantes completamente cuerdos a los que les pidió que se tendieran en las camas de habitaciones bien iluminadas pero aisladas sonoramente, y con el sentido del tacto amortiguado por medio de guantes, y con unas gafas translúcidas para impedirles la visión de cosas concretas, comenzaron, al cabo de unas horas, a tener alucinaciones. Es decir que, aislados del poblado y de la selva que normalmente ocupan la cavidad, se quedaban sin mente.

Pero Delgado no se refirió a ningún experimento que hubiese investigado lo que ocurre en la situación diametralmente opuesta. No habló de lo que ocurre cuando el yo -o lo que entendemos por el yo- no es una simple cavidad abierta al mundo exterior, sino que se ha convertido de repente en un parque de atracciones en donde todos, todo el mundo, tout le monde, entran campando por las buenas, gritando y brincando, tensos los nervios, listos los músculos a por todas, desde risas hasta lágrimas, gemidos, vertiginosas emociones, jadeos, horrores, a por todo, mejor cuanto más sangriento y espeluznante sea. Es decir que no nos dijo nada acerca de la mente de una persona que se encuentra en el punto focal de un escándalo en el último cuarto del siglo XX. (Tom Wolfe. La hoguera de las vanidades).

...I ALESHORES NO EN QUEDÀ CAP. De Wolfe a Agatha Christie.

Serra d'or (de 3% quirats, o més)

A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):

Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.

My dear... My God

Quan la Dama assassina, la puta cruel, et noqueja a traïció i amb la fúria de l' animalitat més pura: un cop sec, escruixidor, directe a la cara; quan la teva força vital, la teva ànima, es retira, vençuda, davant del contundent desplomar-se del cos; quan tot això passa a la pantalla, per uns segons, baby, jo torno en si, marejada, i miro la penombra de la sala i la petita obertura de llum que emmarca la porta. És llavors quan reconec el que ja havia intuït, que sóc davant d'una obra mestra, davant la qual podria fugir pitant encara. Amb tota la covardia de la que sóc capaç, que és molta, respiro fondo, baby, i entomo la teva història fins al final. My dear... My God.

Serà després, quan ja sigui fora, quan camini prop del mar, en una tarda freda i ventosa, quan tremoli de fred i apressi el pas, amb el coll de l'abric pujat i les mans arrecerades en les butxaques, tota jo arrecerada en la quotidianitat, que, a vegades, juga a fer-se inhòspita... Serà llavors quan m'abraoni damunt les comparacions, les analisis i, fins i tot, les ironies sobre la pel.lícula que acabo de deixar enrera. Si vaig acompanyada, molt millor; compartirem emocions i comentaris més o menys encertats, i deixarem enrera junts tot el que ningú, mai, podrà compartir; allò que, d'una manera o altra, t'ensenya sempre tota obra d'art: allò que mai es pot compartir.

No es pot compartir la responsabilitat de la mort. Ni amb Déu es pot compartir la responsabilitat de matar. Només en tertúlies de cafè descafeïnat, només en pel.lícules infantiloides i en discursets benintecionats de progressia barcelonina -of course. Auguro que barceloní passarà a ser una categoria universal, com ara esquirol o guerrillero-; només en la dolça i perillosíssima superficialitat, només en la beneiteria a disposoició de la bondat, com també, vés, de la maldat; sempre a disposició, la beneiteria, de qui passi per allí (una família amb advocat i una llei favorable sota el braç, per exemple). Només..., només amb aquest tarannà es pot arribar a creure que és cosa -la mort- de consens.

Per si de cas: Endavant amb la llei eutanàsica. Volen que visquem feliços i que morim feliços, i no seré jo qui m'hi oposi. Prometo no servir-me'n (desitjo creure-m'ho) per a treure'm les puces de sobre.

La rialla

A can Carrascla en parlen i una carta de Mèxic esmenta Cantinflas. I em trobo al cinema Borràs, a la plaça Universitat. Hem agafat l'autobús -el 45- que ens baixa a Barcelona. La meva mare, el meu avi, probablement la tieta, i jo, a qui encara arrosseguen amunt i avall perquè sóc la petita. De tant en tant, com ara, tenen a bé anar al cinema, a Barcelona. Cinema d'estrena. Cantinflas. Les lloques de la meva mare i la seva germana s'assemblen també en les rialles, sorolloses i impúdiques; un riure transparent i arriscat, com salts d'aigua. L'avi riu per a si mateix, em sembla; a l'avi, sobretot, li riuen els ulls; quan me'l trobo a l'hort, assegut al piló, després de la feinada diària amb càvecs i rasclets, li riuen els ulls; als llavis, hi dansen, silencioses, unes fulles de menta fresca... ¿qui enveja luxes orientals a aquesta hora de la tarda?. Dins la fosca de la sala de cine l'olor de menta s'enrareix: artificis de menta i també eucaliptus, mil.limètriques rajoletes de caramels que es perden entre els dits; cal ser destre i pacient com el meu avi per desembolicar el paper i polir el caramel de tot rastre de bocí enganxat. A mi, el paper em persistirà, atrapat entre les dents; partícules esfèriques, àspres i toves, m' assequen massa aviat la saliva dolça. Però aprenc a riure. Confesso que he rigut.

Professors i altres animals

Va entrar, molt alt i molt prim, amb les espatlles caigudes que iniciaven, sense concloure'l, un replegament sobre si mateix, l'esfondrament d'un cos. En començar l'escalada a la tarima, aixecava la sospita d'un fils invisibles que, ara una cama ara l'altra, un braç i l'altre, el conduïen amunt, amunt fins a abandonar-lo, desmanyotat i dividit, meitat a la cadira, meitat a la taula. La filosofía como expresión..., va alçar la testa, picona i afilada com una àliga, i va mirar, amb parsimònia..., com qui diu, va passejar la mirada..., com qui diu, va emprendre el vol amb la mirada, per damunt d'un cap i d'un altre, capriciós i majestàtic. Com una àliga. L'audiència, silenciosa i expectant, omplia l'aula de la planta baixa de gom a gom; respectuosa audiència, que acollia el retorn de l'heroic professor, expedientat i exiliat per Franco; biprofessor, ara, de les nostres facultats de filosofia i de filologia, traductor, esteta, catòlic i comunista, filòsof i poeta... Aah, un savi. I un heroi! L'home que tornava del fred del sistema capitalista més salvatge, i tornava viu. Supervivent dels campus de concentració ianquis.

El curs anterior un professor de lògica m'havia dit: t'agradarà, en Valverde; a tu, que tires cap a la literatura. Davant d'aital insult, no em va quedar més remei que practicar amb les taules de la llei fins a encertar la veritat. Certament, tampoc era tan greu, però era tan insípid que em vaig jurar que mai més. I ho he complert. Quant a la literatura valverdiana, em van agradar les mans. Ell ho sabia, això de les seves mans. Un escultor les havia immortalizades. Les desplegava, com cries d'àliga bellugadisses, enjogassades; o bé les plegava una sobre l'altra, fins que, tam-tam damunt la taula, emprenien de nou el vol. Un truc de màgia, les seves mans. La dreta tenia un repertori per a ella sola; amb el colze damunt la taula, la mà dreta sabia trobar, amb precisió i perfecta simetria, la seva galta, i des de la barbeta arrossegar-ne la pell, tibant amb força, cap d'alt; lifting asimètric, ull borni, orella escapçada. Un vano a mig obrir oblidat sobre la galta. Un gest selecte i displicent.

La filosofia como expresión. El barroco (silenci respectuós). El barroco... Cójase la pata de un chiffonnier estilo tal, los primeros compases de una sonata de, los versos del poema cual ... Suena un run-run (la mà dreta rebregada, ara, tota sencera sobre l'orella. Pausa. Silenci supulcral)... Y ZAS! (esglai). EL BARROCO (silenci demencial).

A final de curs, li vaig presentar un treballet que em recordava massa els de l'institut, i em va clavar un sobresaliente, me'l va clavar, encara puc notar-lo. Brillante, pero -¡ojo!- un poco desordenado, hi deia, amb lletra nerviosa, com el vol d'una mosca. Un amic meu heideggerià, va recollir un suspens, fins que, a temps, es va saber que havia tret matrícula amb tota la resta de catedràtics, des de la planta baixa fins al quart pis. En un parell de dies, ho va recuperar (era espavilat) i es va recuperar: excel.lent, també. Vam celebrar-ho, tal com s'escau, a un bon restaurant.

De la dificultat de dir adéu als morts

Llegeixo en alguns blogs i en alguns comentaris la queixa sobre la majoria de necrològiques sobre un poeta que no conec. Deixant de banda la poca professionalitat i, doncs, decència dels passavolants d'esqueles, no hi ha cosa més difícil de tractar que la mort dels morts. Les paraules sembla que s'apressin a taponar un buit, paletades de paraules per omplir el sot. No és la mort (aquesta llegenda per espantar criatures) qui ens fa la guitza; són els morts, que la confirmen i s'atreveixen a realitzar-la, impúdics. Els odiaríem, si poguéssim. Un odi estúpid i estèril.

Només aquells qui voldrien encara mirar-lo, deturar-s'hi encara, amb paciència, i mirar-lo, i no marxar corrents a escopir algun elogi sobre la seva tomba, trobarien paraules prou encertades per a callar.

I això d'Europa?

El meu home tenia claríssima l'abstenció. Però un guàrdia urbano li va portar la notícia a casa un vespre d'aquests, abans de sopar. A presidir la mesa del "casal d'avis", a les vuit del matí del diumenge. Potser voti, va dient, per anar passant l'estona. Això, per anar omplint el temps.

La família ja li hem promès unes quantes visites, amb carmanyola inclosa al migdia. No, no cal, va dient. El més petit de la casa ho troba absolutament imprescindible, amb carmanyola inclosa.
Ja em podien haver tocat unes eleccions serioses, va dient. Una mica d'emoció, de suspens, diu. Una mica de dignitat.

Jo encara no sé què fer. No és pas que la cosa em torturi. És curiós, però mai em sento tan tristament prescindible com davant d'una urna. Da igual, diu a vegades el meu fill... Tant li faaa! Això, tant li fa. Un referèndum, ja emprenya per si sol, en si mateix. Un referèndum d'alta volada (Eeeuuropa!) és una tocada de nassos. Sí o no. Miri, sap què? Vostè mateix. Faci, faci. Aquesta mania de què els ciutadans tinguem una opinió formada. Quan allò de l'Otan, ho vaig tenir claríssim; era tan descaradament horrible: la convocatòria, la demagògia temerària de la convocatòria; la campanya, la demagògia de la campanya; la histèria general, quan feia dos dies que la gran majoria dels ciudadans ni n'havia sentit a parlar, de l'Otan. I el Felipe reservant-se la darrera nit, a la tele, yo esto lo arreglo en media hora. Más te vale. Evidentment, em vaig abstenir. Escolti, no em passi el mort, que això és cosa seva i evidentment només pot ser que SÍ. Com ara.

De novel.les i altres històries

Em truca una amiga meva i em dóna l'alegria de coincidir amb mi pel que fa a una novel.la, que s'havia negat despectivament a llegir fins ara, tot i la meva llarga insistència i la del seu marit, que és -el pobre- professor de literatura catalana. Ella ens despatxava sempre de la mateixa manera: No suporto la Rodoreda; es referia a La plaça del Diamant. Ara, s'ha dignat a llegir Mirall trencat, com jo ho vaig fer ja fa anys davant la insistència, amb regal del llibre inclòs, d'unes companyes. Coincidim en tot: és una novel.la esplèndida; les el.lipsis temporals estan tan ben resoltes que aporten bellesa i profunditat a la història; hi ha un capítol sobre els nens difícilment superable, on s'endinsa en uns mons onírics, terribles i fascinants; és una novel.la de terror, amb un final d'alè gòtic; és una novel.la d'una fredor espantosa, on es fa impossible de simpatitzar amb cap dels personatges; aquesta dona, la Rodoreda, envoltada de perfums - o de noms de perfums- de flors i floretes, devia tenir el cor de pedra; els castellans no tenen cap novel.la escrita per una dona al segle XX que li arribi a la sola de la sabata (ves, quina satisfacció, i punt final).

Ens agrada coincidir; a tothom, em refereixo; reconforta. Tot cap barrina, més o menys soterradament, en l'espant del solipsisme. Aquests punts de coincidència formen uns engrescadors punts suspensius: Deixe-m'ho en què hi ha algú..., si és que hi ha algú que m'entén. La veritat com a consens. Fa poc he trobat una cita de Luter que parla de l'home solitari, el qual "sempre dedueix una cosa de l'altra i pensa en tot fins arribar a allò pitjor"; la veritat com a coherència. Diu, també, Luter, entre la comèdia i la tragèdia: "Ha d'existir algun Déu perquè l'home necessita algú en qui confiar". Jo m'apunto a les coincidències quotidianes, d'estar per casa, que em fan creure que hi ha algú -poquets, tampoc vull cap gran quorum- més a prop a qui confiar la meva solitud, algú que no em deixarà "pensar en tot" (importantíssim això), que em distreurà, que m'atabalarà, que interromprà la implacable cadena sil.logística i no em deixarà concloure encara. Encara no, tu, no fotis...

Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.

Que consti, quina Consti!



Llegeixo en el blog d'Espada unes paraules del President del Consell d'Estat sobre la reclamació de "comunitat nacional" per a la nostra pobra, rebregada, etcètera, pàtria. Es veu que Rubio Llorente intenta precisar:

"Comunidades culturales, no jurídicas ni políticas ni territoriales". (No???)
"Comunidades nacionales culturales" (Aaah... I tant!)

El famós canvi constitucional podria consistir en incloure, exactament així, això (em falla el llenguatge, sí). Seria tan divertit com la Constitució de la II República (també va costar sangre, sudor y lágrimas de consens, i unes riallades sonores allende nuestras fronteras) que, finalment, deia:


"España es una República de trabajadores de todas clases"


Recordo una anècdota que em sembla que explica Pla en el magnífic dietari sobre el Madrid que advé republicà. Lerroux anava com a representant del govern a la Societat de Nacions i va arribar tard. Briand el va rebre amb el següent comentari:


"Voilà le travailleur"


No em puc ni imaginar què diria -o dirà- el graciós de torn, però cal jugar amb la cosa d'arribar tard com a constant històrica. I és que nomenar i denominar és sempre una feinada, tu. Fins i tot fer bons acudits és una feinada, darrerament.

Tot escoltant...

Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.

Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya

La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.

El amor que ya ha pasado
No se puede recordar

El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.

Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,

Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.

Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás

T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.

Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad

T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.

Com menys serem més plorarem


I l'Església Catòlica tocant els collons sense preservatiu. Quin món.

Darrerament només se m'activa la pulsió d'escriure en connexió a l'actualitat. Miraré de frenar-ho en sec per tal de no perdre les formes i el contingut.

Dels bascos, no en parlo. Que no, que no en parlo.

Com més serem més riurem

Antecedent: Los bolcheviques venían minando sistemáticamente la institución de la familia desde 1917. Se estimulaba el divorcio (para obtenerlo bastaba con notificarlo al cónyuge en una postal); se despenalizaba el incesto, la bigamia, el adulterio y el aborto. (Martin Amis, Koba, el Temible)

Consegüent?: Les entitats islàmiques donen suport al matrimoni gai, però reclamen regular també la poligamia.

El portaveu de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques, Mansur Escudero, ha reclamat a l'executiu del PSOE que reguli també l' "opció matrimonial" de la poligamia, una qüestió que, segons ell, ja va ser abordada entre el Ministeri de Justícia i les comuniats islàmiques l'any 1992.
Aleshores, segons Escudero, el ministre de Justícia del govern socialista, Tomás de la Cuadra Salcedo, va respondre que la poligamia seria regulada "quan hi hagués un clam social i situacions de fet, i quan la societat estigués preparada per assumir-ho" (Pàgina d'Internet "Telenotícies.com", d'avui mateix)

La suposada resposta del ministre de Justícia és versemblant, l'hem sentit prou vegades. I és una joia de resposta. Em pregunto: Una societat desconcertada, ¿quan trigarà a assumir-ho, tot plegat? Les situacions de fet, ja es donen; del clam social, se n'encarrega el Sr. Escudero, amb la diligència que el deu caracteritzar. Algun despistat, pregunta: ¿Què diu que hem d'assumir, ara? Una altra opció. Ah.

A "El país"

Abans d'ahir, un article de Hermann Tertsch em va fer posar la pell de gallina i em va fer barrinar. Parlava d'un llibre recent (em sembla que encara no traduït a casa nostra; espero que Adan Kovacsics, excel.lent traductor i bon coneixedor de tota aquesta generació literària, s'hi posi aviat) de l'escriptor hongarès Peter Esterhazy. Diu Tertsch:

Esterhazy acababa de terminar Armonía celestial, la història de su gran família de la aristocràcia austrohungara -mecenas de Haydn, favoritos de emperadores, íntegros, valientes y generosos- Pero Esterhazy no presumía de familia ni títulos sino de su padre, de Matyas Esterhazy, noble represaliado bajo los comunistas que aguantó hasta su muerte todas las vejaciones y que, también después del sueño libertador de 1956, sacó adelante a su familia con cuatro hijos. Había concluido Armonía celestial , cuando se le ocurrió consultar, por curiosidad o vanidad, los archivos de la antigua policía política (AVO) en busca de su ficha. Horrorizado comprobó que con su ficha sin interés le entregaban cuatro gruesas carpetas que eran el producto de más de dos décadas de labor como confidente y delator de su amado padre. Versión corregida es -asumida como "corrección de Armonía celestial"- un libro sobrecogedor de un virtuosismo narrativo difícil de superar. Es un corazón partido por el dolor y la ira que demanda explicaciones al padre otrora adorado.

Evdentment, he recordat la pel.lícula de Costa-Gavras, La caixa de música; fa poc l'he tornat a veure a la tele; em sembla una pel.lícula de terror. També he pensat en la novel.la, La piel del lobo, de l'austríac Hans Lebert, la qual comença amb la següent cita:

Pero de mi padre/fui separado;/y cuanto más lo buscaba,/más perdía yo su huella./Sólo la piel de un lobo/encontré en el bosque;/vacía/estaba ante mí:/al padre/no lo encontré.

Richard Wagner, Walküre

"Què en sabem, de veritat, dels nostres pares?", li pregunta una amiga a la filla confiada, y segura de la innocència del pare; una Jessica Lange, per cert, immensa com a actriu, a la pel.lícula esmentada. No era un temps amable, certament. Ben segur que no n'hi ha hagut, de temps amables; Però el que esgarrifa és que, potser, ens referim a un temps corrosiu.

Per acabar aquest post de cites poc amables, unes paraules finals del pròleg d'Hanna Arendt a Los orígenes del totalitarismo:

El antisemitismo (no simplemente el odio a los judíos), el imperialismo (no simplemente la conquista) y el totalitarismo (no simplemente la dictadura), uno tras otro, uno más brutalmente que otro, han demostrado que la dignidad humana precisa de una nueva salvaguarda que sólo puede ser hallada en un nuevo principio político... Ya no podemos permitirnos recoger del pasado lo que era bueno y denominarlo sencillamente nuestra herencia, despreciar lo malo y considerarlo simplemente como un peso muerto que el tiempo por sí mismo enterrará en el olvido. La corriente subterránea de la Historia occidental ha llegado finalmente a la superficie y ha usurpado la dignidad de nuestra tradición.

Continuem a La Vanguardia

A La Vanguardia d'avui diumenge:

- El Dr. Corbella i la Maria de la Pau Janer s'han casat. Es veu que l'idil.li va ser patrocinat per TV3, no sé exactament en quina marató. Diria que és un matrimoni obvi. De racionalitat plana a pensament màgic pla, el camí és planer i fa drecera.

- Insulsa i pesada, la llarga entrevista de Jordi Barbeta a Jordi Pujol (també fa drecera). Quan arribo a les següents declaracions, però, m'hi assec:

Los problemas de nuestra educación son más de fondo. Hemos trabajado con instrumentos legales y con un enfoque intelectual defectuoso. Por una parte ya es hora de decir que la Logse debe ser reformada. Y por otra parte que los enfoques que diluyen la jerarquía en la escuela, que prescinden de los directores, que rechazan que los alumnos sean sometidos al examen de los conocimientos, que no subrayan la importancia del esfuerzo colectivo e individual... resultan negativos.

"L' hora del pati (segmento de ocio, a algun esborrany logsià) ha acabat", va sentenciar de Gaulle després dels fets de maig del 68. Pujol continua:

...en realidad tenemos la enseñanza que buena parte del mundo político, de los profesionales de la enseñanza y la ideología dominante han querido tener: una escuela más equitativa que eficiente.

Per a un enfocament intel.lectual de les esmentades paraules pujolianes, val la pena de situar-nos en el context d'una resposta a una altra qüestió:

Siempre he dicho que nosotros más que un programa político teníamos (no faig trampa, el passat hi és) un proyecto de país.

L'ensenyament que tenim és responsabilitat, doncs, d'aquells qui han tingut un programa polític i un territori on aplicar-lo. Durant els més de vint anys passats, prou feina ha tingut Pujol a anar projectant país. No diu si ja ha trobat algun arquitecte, o millor, algun demiürg que s'hi atreveixi. Estic tan emprenyada que deixo pas a un clàssic: I al botxí que s'hi atreveixi, se li osqui la destral.

A La Vanguardia

-Salvador Cardús, a La Vanguardia d'avui mateix. Final de l'escrit "Ibarretxe: tenacidad y premio" (òbviament, la negreta és meva. Ah, una altra obvietat: Salvador Cardús és català):

Y lo mejor de todo: no pasará nada grave ni en Euskadi ni en España, sino todo lo contrario (serà, doncs, lleu, allò que passarà; ¿per què hauria de passar res, doncs?). Los que intentan asustar lo hacen sólo para que nada cambie (quines ganes de fer el papus!) , no porque exista algún peligro (de què en passi alguna de greu; és a dir, que alguna cosa d'important canvïi) .

-També a La Vanguardia - i suposo que a tots els diaris-, Ibarretxe (és basc) pregunta: "¿esto como le solucionamos? ¿a tortas? (Val a dir que Ibarretxe no pot recórrer a cap fòrmula elegant, com ara: l'article x de la Constitució, que preveu la suspensió de l'Estat espanyol).

(continuarà)

Tot seguint l'estel historicista de part de la blogosfera

Alexander Orlov huyó a Estados Unidos. Lo habían destinado a España, donde controló a Kim Philby y supervisó el envío del oro español a Moscú (de donde nunca volvió) y se salvó gracias a una carta que envió directamente a Stain en la que le decía que si él o su familia sufrían algún daño, una carta depositada en cierto banco de Suiza pondría al descubierto detalles muy comprometedores relacionados con la intervención de Rusia en la guerra civil española. Vivió tranquilamente en Estados Unidos hasta la muerte de Stalin. (Miranda Carter,

Anthony Blunt. El espía de Cambridge. Tusquets Ed.)

Biografia molt recomanable, tot i que Blunt és un personatge que, d'entrada, em va provocar angúnia i, després, un avorriment mortal. Mireu-li els ulls, a la fotografia que hi ha a la portada del llibre esmentat; de recent publicació, és a totes les llibreries. "Ojos fríos y apagados como el cristal", va dir George Steiner.

Quant a Orlov, cap dels agents d'Stalin durant la guerra civil espanyola i directament implicat en l'assassinat d'Andreu Nin, deu ser dels pocs que es va lliurar de les purgues, i potser l'únic que va fer un xantatge directe a Stalin. No sé si la carta de Suïssa existeix; suposo que no anava de farol, l'Orlov. En tot cas, m'agradaria llegir-la, esclar. Cada vegada m'apassiona més la història, sobretot el segle XX a Europa. És ben cert que no s'entén res del present sense el passat. Em tira una mica enrere (o endavant, en aquest cas) la lògica implícita en el tòpic, la qual em faria anar fins a Atapuerca, per entendre'ns; és a dir, la immensitat del passat, sobretot si penso en el meu futur, tan minso des d'aquests paràmetres. Algú deia: seguirem llegint i investigant fins arribar a ser un cadàver molt il.lustrat. No trobo que sigui un mal projecte.

Me'n vaig uns dies. Bon Nadal.

Nadal

Quan jo era petita, tiràvem la casa per la finestra. Avui en dia, no sé què fem; potser tot plegat ha perdut sentit, però jo diria que encara ens podem reconèixer, petits i grans, en el que diu el psicoanalista infantil Bruno Bettelheim:

El temor a las privaciones físicas y emotivas son las dos principales ansiedades del hombre. El hambre y la inanición son las formas básicas de las primeras, mientras que el abandono -cuya forma última y esencial es la muerte- lo es de las segundas.

Las festividades familiares que se celebran alrededor de una mesa colmada de viandas combaten así las mayores ansiedades del niño (...) La "reunión del clan" tranquiliza al niño porque le demuestra que, en lo que se refiere a su seguridad contra el abandono, no está obligado a confiar sólo en los padres. La comida abundante también proporciona la seguridad, tanto en el nivel real como en el simbólico, que es mucho más importante, de que no padecerá inanición.

Cuando los nazis ocuparon Noruega, Stefi Pedersen (psicoanalista sueca) sirvió de guía a un grupo de refugiados, entre los que había varios niños, que consiguieron huir en lo más crudo del invierno cruzando las altas montañas que separan Noruega de Suecia. Nadie se llevó más de lo que pudiera transportarse fácilmente sobre los hombros. Para la mayoría de los componentes del grupo no era la primera vez que huían de los nazis, ya que unos años antes habían huido de Alemania o Austria a Noruega. Así que estos refugiados sabían por experiencia lo que significa tener que abandonar casi todo lo que se posee y llevarse sólo lo más importante (...) Pederson miró por casualidad en una de las mochilas de los niños y encontró una estrellita de plata, del tipo que se suele colgar en el árbol de Navidad (...) Examinó las mochilas de los demás niños y una y otra vez encontró adornos baratos para el árbol de Navidad: estrellas y campanas hechas de cartón y cubiertas de purpurina. Esto era lo que los niños habían escogido para llevarse de Noruega con preferencia a todo lo demás.

Así pues, probablemente este es el sentido más hondo y tranquilizador que la Navidad tiene para un niño: un recuerdo que le sostiene en situaciones adversas.

Me'n vaig pitant. Porto una llarga llista de joguines i una llarga llista de viandes a la motxilla. Espero que el bon record del Nadal de la meva infància m'ajudi en les situacions adverses a l'interior de supers i hipers diversos.

Bon Nadal.

La presó

Des del blog flux arribo a unes cites en premsa del discurs que en ocasió del Nobel ha escrit Jelinek. M'impacten les paraules següents:

Crido en la meva solitud, caminant amb passos feixucs sobre les tombes dels morts, voldria només arribar allà on ja és la meva llengua, fotent-se de mi.

I recordo uns textos brutals, Textos para nada, de Samuel Beckett. Això, per exemple:

Todavía se debilita aún más, la vieja débil voz, que no ha sabido hacerme, se aleja, para decir que se va, probar otros lugares, o baja, cómo saberlo, para decir que va a terminar, no probar más. [...]

Y la voz, la vieja voz desfalleciente, se callará por fín que no será cierto, como no es cierto que hable, no puede hablar, no puede callar. Y habrá un día aquí, donde no hay días, aquí que no es un lugar, originado por la imposible voz el infactible ser, y un comienzo de día, en que todo será silencioso y vacío y oscuridad, como ahora, como pronto cuando todo haya acabado, cuando todo esté dicho, dice ella, murmura.

I penso en els temps tan bèsties que ens toca viure, on el llenguatge, la casa de l'ésser, que ens hauria de fer persones, és la casa dels bojos; font d'alienació màxima, no pot sinó parlotejar de la gran mascarada i del no-res. El vell Parmènides se sorprendria de la fluidesa i les floritures amb què pot ser dit, el no-res; però, tossut com era, envanit de raó, insitiria, amb raó, un cop recuperat de la sorpresa, en què el no-res no pot ser pensat. De cap manera. Si no hi ha, doncs, pensament, on rau la seducció dels nostres poetes? Diria que en la música. La gran música clàssica, amb el seu patetisme, la seva comicitat, el seu lirisme, no ha mort, no. S'ha travestit de paraules. Jo, francament, prefereixo Beethoven, però ja m'està bé que la veu insisteixi encara, murmuri.

AZNAR

Tot llegint el blog Nihil obstat i l' article que inclou d'en Sostres sobre l'Aznar, m'han entrat ganes de comentar què en penso, del personatge. Comparteixo la percepció que es tracta d'un polític honest, fidel a les seves idees -massa fins i tot, d'aquí la inflexibilitat evident- . Crec que, conscientment, ha volgut governar d'acord amb la seva manera de ser, eixuta, antipàtica, de castellano viejo. Conscientment, per l'obsessió de mostrar-se antitètic del seu odiat Felipe González, la simpatia i el populisme del qual Aznar deu interpretar només com a cinisme. Seduït, segurament, per Maquiavel -un gran seductor-, ha pensat que a un governant no li cal ser estimat, però no ha entès que si no és estimat ha de ser necessàriament temut, la qual cosa és una quimera en la democràcia de masses d'avui en dia. Aquí rau el seu parany mortal; en posaré dos exemples: El cas Prestige i la seva negativa -fem-ho ràpid i, per tant, visual- a posar-se l'impermeable i les botes d'aigua. I, finalment -mai millor dit-, l'11 de març, on era de calaix organitzar un escenari de representació mediàtica, amb ZP permanentment al seu costat, i de pas, doncs, amb ZP desactivat al màxim; i tots dos partits entomant i escalfant juntets l'horror popular. Els comunicats en tiempo real de l'Acebes no calmaven ningú, ans al contrari. Calia una cerimònia de campanetes, un Auto Sacramental; calia començar d'immediat a elaborar el dol, en termes psicoanalítics; per contra, ens van endilgar uns informes burocràtics de jefatura de policía, amb el greuge afegit d'entossudir-se a perdre les eleccions en insistir interessadament en el terrorisme etarra. Aznar, certament, no és el Churchill espanyol. Churchill era gran, enorme; i era estrafolari, demagog, populista, cínic... Sobretot, disfrutava com un nen jugant a ser estadista; i ja se sap que no hi ha ésser més seriós i més profundament honest que un nen quan juga. Aznar fa la impressió, sempre anguniosa, de l'adult sense infància.