Víctimes


Yo me sentía próximo a él (Rodolfo Martín Villa), dispuesto a la comprensión, porque siempre me ha parecido que la Cartera de Interior es la más dura del Gobierno. Las víctimas del terrorismo se le mueren al Ministro del Interior y al Presidente del Gobierno: para los demás Ministros no son asuntos de su competencia.

Memoria viva de la transición, Leopoldo Calvo Sotelo



He escoltat per la ràdio del cotxe Rubalcaba. He recordat les paraules de Calvo Sotelo (és un llibre que fullejo de tant en tant, divertit, intel.ligent, excepcionalment ben escrit. Algú recorda el President Calvo Sotelo? Personalment, més enllà de tendències polítiques, és el meu preferit... Va ser tan breu. Filòsof, pianista i astrònom aficionat, elegant i culte. Un luxe). Quan li he sentit dir que tenia un desaparecido damunt la taula, m'hi he solidaritzat ràpidament. A més, m'agrada Rubalcaba, em cau simpàtic, vull dir. No s'ho esperava (Arcadi Espada, incisiu, rapidíssim). Diu Rubalcaba que no han seguit la pauta de sempre, la de trencar formalment la treva. No s'ho esperava. Diu que Eta no és racional. No és pas cert, això, i, si ho fos, si fos cert que la racionalitat és aliena al terrorisme d'Eta, calia esperar-ne qualsevol cosa, doncs.

Veig Zapatero a la televisió. Suspèn el diàleg...

Tot plegat, que consti, em sembla terrible.

La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.

Les banalitats del mal

Un cop destruïda tota estructura sensata, les banalitats del mal afloren a la llum, impúdiques, grotesques, sempre un punt més imbècils.

Al mercat, mentre espero que em portin l'encàrrec de tall nadalenc, escolto:
- Doncs, el meu, sense estudiar gens, treu unes notasses...

I jo que penso:
- El contracte.

De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,

Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)

Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.

El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.

Àgora? L'altre dia expressava la meva fidelitat al programa Àgora del 33 i les simpaties cap al seu moderador. Però, noi, ahir, va ser un espectacle lamentable. D'invitats, només els col.leguis afins a això que, curiosament, fracassa a l'hora de formar govern i posar-se a treballar per al país (que ja seria hora, redéu!), i triomfa en la penetració social del missatges, dels successius missatges o consignes; això que es denomina sociovergència. Tots els professionals de la tertúlia sense excepció es van mostrar, des d'aquesta perspectiva transversal, brutals quan va arribar la traca final en forma del gran tema d'Eta. Consigna compartida, -i a veure qui la diu més gruixuda!- que, em temo, haurem de sentir polifònicament d'ara en endavant. La cosa és a punt de fracassar per culpa del Pp, i de l'estament judicial que es veu atrapat en les denúncies i la mala fe del Pp. Algú deixa anar la més gruixuda (Algú? la Barceló la diu!): El Pp no té cap ganes que s'acabi la violència d'Eta. Sort en té, la Barceló, que el Pp està tan distret dinamitant el procés de pau, tot denunciant potencials pacifistes com de Juana Chaos (al pobre, li han caigut 12 anys més per culpa... Sí! del Pp), perquè, a mi, que no sóc del Pp, però que la sociovergència sociològica m'empudega (hagués aplaudit la realment política: el govern de la Generalitat), em sembla que dir això que va dir la Barceló és denunciable. Per això, vaig i ho denuncio, aquí.

La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.

Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.

Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?

Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.

La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.

Alicia Zetapé y la rana Gustavo Gustavo Bueno és un filòsof que sempre havia considerat força allunyat dels meus interessos. De sobte, però, irromp a la xarxa fent propaganda d'un llibre que acaba de publicar i que m'imagino que serà èxit de vendes, Zapatero y el pensamiento Alicia. I doncs resulta que l'anàlisi del personatge coincideix al cent per cent amb allò que jo penso des del primer discurs zen que li vaig voler sentir sense aconseguir-ho, és a dir, adormint-me molt abans del final, més aviat cap al començament. Gustavo Bueno parla d'una reacció que jo he hagut de sofrir manta vegades en pròpia carn en intentar analitzar alguna qüestió d'actualitat política des d'una perspectiva de certa complexitat; així, tot sovint em trobo amb sortides del tipus "no m'atabalis"; evidentment, hi ha una relació de proporcionalitat matemàtica entre l'alarma que provoca el problema a analitzar i el període de temps durant el qual et deixen parlar abans de tallar-te amb el "no m'atabalis". O bé, una altra possibilitat, una mica més sofisticada però igualment fruit del menyspreu a l'altre, és la següent, en paraules del nostre filòsof: Se ve en los debates en las Cortes (en tots el debats que he intentat seguir, ho he vist, talment, exactament, fins al punt que ara m'escolto Rajoy amb molta més atenció i consideració i, fins i tot, simpatia. ¿Què hi farem?). El Psoe e Iu encapsulan las tesis de Rajoy y las descalifican. En vez de atacarlas directamente las consideran absurdas. Y se comportan como cuando se habla con un loco. Lo encapsulamos, no entramos en lo que dice y como está loco pues eso, que se desahogue. Lo decía Pepiño de Rajoy no hace mucho, "que se desahogue un poco". Pero, potser, perquè el pensament Alicia m'ha portat a escoltar Rajoy amb atenció, consideració i simpatia, aplaudeixo entusiasta els qualificatius que Bueno dedica a ZP: Hay que ver la estructura compleja de lo real. ZP necesita un microscopio para ver que la realidad es muy compleja. Es la única forma de no ser imbécil. Me indigna que maneje simplismos para gobernar y engañar. Aventuro una hipòtesi: la gent acabarà abandonant ZP a causa del seu pensament Alícia. D'entrada, és molt tranquil.litzador i desestressant, com un masssatge oriental, però com que per definició reclama dues grans dosis d'ingenuïtat (en si mateix, com a pensament, així com també com a demagogia que reclama la credulitat del receptor), la gent n'acabarà fugint; perquè allò menys popular, menys tolerable socialment, és que et prenguin per tontorrón. La gent, al país de la picaresca, pot resignar-se a haver d'admetre mancances d'intel.ligència, però mai admetrà fàcilment llur manca de punyeteria. I ja per acabar, passo de la crítica buenista (ja és conya que es digui Bueno) al pacifisme a l'ús, la qual es pot deduir fàcilment del que ja he dit, a una cita de Octavio Paz que vaig llegir diuemenge passat a "El Pais". En aquest cas (potser com sempre), Paz em sembla de molt més profunditat en la crítica: Lo único que une a Europa es su pasividad ante el destino... De ahí la fascinación que ejerce sobre sus multitudes el pacifismo, no como una doctrina revolucionaria, sino como una ideologóa negativa (...) Es la otra cara del terrorismo: dos expresiones contrarias del mismo nihilismo.

La raó Llegeixo l'entrecomillat en premsa d'unes declaracions públiques d'Arnaldo Otegui arran de la rebaixa fiscal (??? No, fiscal encara no; d'això encara no se n'ha parlat) de la fiança (ara sí, rebaixa de la fiança), de 600.000 euros a 50.000, decidida pel jutge Garzón. Diu Otegui: Una injusticia no deja de serlo por el grado de intensidad con el que se aplique. Ahora parece que firmar dos veces al mes y no todos los días y tener 50.000 euros de fianza en vez de 600.000 es poco menos que el paraíso terrenal. I remata (és un dir), referint-se als jutges: Los hechos objetivos dejan en evidencia el nivel de rigor con el que se hacen las cosas. Doncs bé, sense ironia: Trobo que té tota la raó. És d'una coherència lògica impecable. Tota la raó. I més que la tindrà.

Europa i els totalitaris sinistres encore une fois


Imprescindible avui el blog de J.P. Quiñonero, Una temporada en el infierno. Logra de presentar la insalvable (?) cruïlla de la nostra Europa amb objectivitat glacial i alhora amb la malenconia necessària a un cant fúnebre.

Vidas docentes


La Vanguardia, que és com un acta notarial del poder a Catalunya, sempre al seu servei amb una diligència admirable, ofereix la seva hemeroteca per internet. Un luxe, que pot acabar essent com la majoria de luxes un vici. Ara vaig pel 1937. Transcric una perla del "jueves, 13 de mayo":

Vida docente
INGRESO EN LA NORMAL DE LA GENERALIDAD
El próximo martes, día 18, a las nueve de la mañana, comenzarán las pruebas del examen de ingreso.
Los aspirantes tendrán que ir provistos de pluma estilográfica. Los que todavía no hayan presentado el documento librado por algún partido político o sindical, que acredite la adhesión al régimen, tendrán que hacerlo antes de la fecha indicada.

Fa pocs dies, tot passejant per Barcelona, el meu marit i jo vam anar a parar a la plaça Universitat. Llavors, per sofisticadíssima associació lliure d'idees, vaig recordar que havia llegit en premsa la inauguració al vestíbul de la Universitat d'una exposició sobre ensenyament durant la Segona República. I bé, ja que érem allà, doncs hi vam treure el nas. Era el món ideal ensenyat de qualsevol manera. Un món de color de rosa amb parracs. Vull dir, que el muntage de l'exposició és d'un nivell baixíssim, però la passió per això que en diuen "recuperar la memòria històrica" ho impregna tot. Al final, hi ha un monitor on es mostra el ying i el yang: a la part esquerra de la pantalla les consignes i imatges pròpies del món pedagògic republicà, i a la banda dreta, la seva negació franquista. Coses com ara: la canalla anava d'excursió/la canalla no anava d'excursió. No és literal però tampoc és exagerat.

Allò que més emprenya és que ens prenguin per tontos, mentre van tirant de la rifeta d'uns pressupostos que per minsos que siguin segur que es podrien esmerçar amb dignitat.

ACCIDENT II


Com que l'èxit de l'Accident (des d'ara I) ha sorprès a la pròpia empresa, i com que, de fet, he tingut (tinc! I que duri) una vida força accidentada, passo a contar l'últim accident del qual he estat víctima.

S'esdevenia el mes de juliol d'enguany; per a aquells que ja no el recordin, cal afegir que s'esdevenia duríssim, d'una calor espantosa, aclaparadora, d'aquelles que semblen caure a sobre des dalt, vés a saber des d'on, sobre el cap, amb una força que t'empeny, t'empeny cap avall, endins de la terra, com si un gegant invisible maldés per convertir-te en una espècie nova de tubercle. S'esdevenien, més concretament, les primeres, feixugues, hores de la tarda dins d'un pàrquing del centre de la ciutat, un d'aquells caus horribles, fastigosos, pudents, mancats d'espai, de llum i d'oxígen; un cau que, en sortir del cotxe climatitzat, et feia reviure de cop el terror infantil en l'expressió "Les calderes d'en Pere Botero". A la pressa vital de trobar la llum -Allí! Un túnel i al final... La llum-, la sortida alliberadora, s'hi afegia el fet d'arribar tard a una consulta mèdica d'en G, típica del mes de juliol, ja se sap, el cúmul d'especialistes ajornats durant el curs escolar.

Tanmateix, a totes aquestes circumstàncies, farcides de tots els detalls horripilants que pugueu imaginar i que us estalvio, cal situar-hi, al belll mig, el subjecte, el jo, és a dir, jo. Jo mateixa. Per egocentrisme? No pas fonamentalment. Es tracta de donar credibilitat a la narració. I així, cal dir que jo vaig pel món no virtual (per això Internet ha estat per a mi la dimensió anhelada, tal com la televisió ho va ser per al meu avi quan ja no podia sortir de casa; un altre dia en parlaré), vaig, doncs, més que despistada, fent tentines, atolondrada; tendència que s'accentua perillosament quan el món tendeix a desfer-se per culpa de l'energia calorífica, i els límits de les coses també en fan, de tentines. I no ens oblidéssim pas de la urgència: fem tard, en G i jo.

Llavors, allà davant, la llum. La sortida. I jo que m'hi encamino, i en G que em segueix a prudent distància (és llest i intuïtiu, el meu nano). En passar, saludo el paio de la cabina i ell em respon amb tota normalitat, com qui diu em dóna pas, el molt imbècil. I passo. Passo pel túnel d'entrada just quan un cotxe acaba d'entrar (que no he vist perquè estava saludant el paio de la cabina). I de sobte -brutal, aquest de sobte-, clongggg!, em cau a sobre, des de dalt, vés a saber des d'on, un no se sap què contundent, inapelable, bíblic, que és a punt d'estabornir-me. Exacte: la barrera mecànica! Sortosament, per una mil.lèssima (ara crec en la seva existència empírica) de segon, ho puc explicar. La barrera m'enxampa de resquitllada, front avall, em frega tota una galta. M'hi assec. Veig en G que s'esvera. Nooo, no em passa res greeeu; només... Mira, tinc ganes de seure. Aaah, que em surt sang del front? Bé, per això m'assec. El paio del pàrquing s'acosta xino-xano, i diu, textualment: Pues, ha tenido suerte. Porque el otro día, a un Mercedes de esos tipo tanque le partió el techo. Zas! El techo abierto de un tajo (ho exemplifica amb la mà dreta caient en guillotina al mig de la mà esquerra estesa). Una dona -què dic? Un àngel- que passava per allí es fa càrrec de la situació i ens tranquil.litza: tot molt superficial, només una rascada; una bona rascada que generarà un bon morat. Sóc socorrista, diu. I aquesta dues paraules em produeixen una alegria immensa i immediata, una energia que fa que m'alci i continuï la meva missió ineludible de portar en G al metge. La recepcionista de la consulta em neteja la ferida i em proporciona gel. Mentre ens esperem a la sala d'espera d'un dentista, noto que la gent em mira amb estranyesa, com qui veu algú fora de lloc, descol.locat.



La veritbale intenció d'aquest escrit.- Sí, de fet, jo volia explicar l' accident (des d'ara el III) que va patir la meva gata quan vam penjar les cortines noves al menjador. Ho havia llegit en una revista i vaig pensar: Ara, ara és l'hora de provar-ho. I doncs, ja us ho avanço, oli en un llum. Evidentment, la gata va anar directa a penjar-se d'ungles a la cortina: però jo estava a l'aguait, darrera la porta de la cuina, mirant-me-la, de resquitllada i d'amagatotis, amb un coixí a la mà. I de sobte, i amb precisió crec que directament proporcional al preu de la cortina, pam! a la gata li va caure alguna cosa de contundent damunt del cap, des de dalt, des de no se sap on. Va fotre un bot, va mirar al seu entorn i va ser tal el terror de no trobar-hi ningú, que mai més, mai més s'ha apropat a la cortina. Val a dir, que si hagués calat que la foragitava jo, l'hauria, de fet, esperonat envers el nou objecte del seu desig, se n'hauria automàticament enamorat, de la cortina; qui tingui tractes ambs gats ja sap que el sentit de la vida felina domesticada és anar a la contra i fer la punyeta.

Però, des que em va caure des de dalt, de cop, des de no se sap on, el que després va resultar ser una barrera de pàrquing, m'identifico encara més, que ja és dir, amb la meva gata.

Accident

El cotxe enfila el carrer que ens porta directament cap a casa. Condueix l'E i jo faig de copilot (és a dir, res, no faig res). A la primera cruïlla, just davant nostre, pam! Accident. Una moto cau en ser envestida per un cotxe. Sóc jo la primera que ho veig i adverteixo l'E per tal que s'aturi. La cosa no pinta bé. La cama del motorista comença a tenyir-se de vermell. Aparquem el cotxe a la vorera i abans de tenir temps de sortir-ne, se'ns apropa el conductor del cotxe que ha provocat l'accident, ho fa després d'aver anat a veure el ferit; és un senyor d'una seixantena llarga, ben vestit i educat. "Un mòbil, si us plau, ràpid", ens diu, però la veu no denota massa nerviosisme. L'E ja ha baixat del cotxe i està atenent el motorista, s'hi han afegit dos o tres persones més. Jo truco pel mòbil al 061 i també m'acosto a l'accidentat. Hem responen ràpid, em demanen l'adreça i em passen amb una metgessa. Mentre, he vist tres o quatre cinturons que voleiaven, inclòs el de l'E. "Tinc una metgessa al telèfon", dic. "Fractura oberta a la cama; ja se li ha fet un torniquet i està conscient", em diu l'E. Passo la informació per telèfon i em contesten que ara mateix envien una ambulància medicalitzada. Passo la informació del telèfon a l'accidentat i als qui l'envolten. A les rodalies de l'accident, veig ja força gentada, tots amb el mòbil treient fum. "Col.lapsaran les centraletes", penso. El ferit, un senyor de mitjana edat, està conscient i a l'aguait. De fet, és l'únic que està a l'aguait. Diu: "No el deixeu marxar. Que no marxi, que no marxi". A tots els babaus que l'acompanyem ens costa d'entendre el missatge. Ell assenyala en direcció al cotxe que ha provocat l'accident. Aah, ostres, sí, s'ha fet fonedís. "La matrícula, la matrícula", va dient el ferit amb la sang estroncada i suficientment freda (o calenta) com per a voler justícia (o venjança). Però, de sang freda, val a dir que qui l'ha tinguda ha estat l'individu que ha provocat l'accident; l'últim rastre que em ve a la memòria és el d' ell i una senyora dins del cotxe. Han passat poquíssims minuts, per tant, la seqüència sembla ser aquesta: ha sortit, ha vist i ha decidit (aquesta decisió ràpida em meravella) dissimular una mica i fotre el camp. S'ha assegurat d'involucrar-nos amb allò del mòbil -no en portaven, ni ell ni la seva parella?-, ha entrat dins del cotxe i quan li ha semblat que ja ningú no se'l mirava, doncs adéu-siau. ¿Hauria fugit sense fer-se càrrec de res si hagués estat a soles amb l'accidentat? Ja ha passat altres vegades, no és gens descartable.

L'ambulància arriba en menys de deu minuts; la guàrdia urbana havia arrribat abans. Tot controlat. Marxem cap a casa. L'E indignat i jo perplexa. Puc entendre un atac de pànic, però aquesta fredor en desempallegar-se de les pròpies responsabilitats, em supera. L'E, que quan era molt jovenet va sofrir un accident de moto força greu, la qual cosa, esclar, el fa molt susceptible en aquestes qüestions, va dient que considera inadmissible de no assumir la responsabilitat dels propis actes; quina vida és aquesta?, pregunta.