Compte amb els que no estan de filis

Sona el telèfon i és un amiga, la qual darrerament està una mica baixeta. La noto alterada i, estranyament, em pregunta, a mi, si estic bé. Pse... Ja, però no estàs malalta, oi? Uuum...mNo. Tot plegat -m'explica- bé a tomb que s'ha despertat amarada de llàgrimes i angoixa després de somiar que jo -moi, c'est moi?- estava molt, molt malalta. Moribunda. Les dues hem llegit profusament el papa Freud (sí, ja sé, i així ens va) i hem compartit riallada. Però, jo, què voleu, aquesta mena de coses m'impressiona. De fet, tot seguit he començat a notar com un mareig...

Sortosament, per allò tan meravellós i tan freudià de l'associació d'idees, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa molt de temps. Us en parlo per reivindicar la mala literatura, la literatura a qui mai cap crític literari reconeixerà com, a vegades, es mereix. Recordo el nom de la col.lecció, o de l'editorial..., no recordo. El papagayo. El títol sé que no l'oblidaré mai: Primeros auxilios para hipocondriacos. Recordo, també, el títol de dos capítols: Cómo construir un quirófano en la cocina i Cómo hacerse la respiración artificial uno mismo. L'autor era un ianqui del tot frívol, i sempre li agrairé les dues hores de lectura, interrompuda cada dos per tres per un atac de riure. Us en parlo, també, perquè aneu amb peus de plom amb els amics, i encara més amb els amics que no estan de filis. Tot i que la interpretació dels somnis sovint indica que els personatges somiats són un desplaçament, una substitució d'aquell amb qui realment se les tenia l'inconscient, francament no vull acabar petant en el somni d'algú altre. A més, l'Estatut m'empara; segons que diuen, tinc dret (!!!) a viure amb dignitat la meva pròpia mort. Ja us ho he advertit, que parlava de literatura barata. Sovint fa petar (???) de riure.

Cinema i vida

Hi ha un primer pla d'un actor que, des de temps immemorials (però no parlem d'arquelogia, que deia Groucho Marx), tinc present. L'actor és Alec Guinness, i me l'han recordat fa poc des de Mèxic (cartesdemexic.blogspot.com); la pel.lícula és El doctor Zhivago. La vaig veure per primera vegada quan (no em queda més remei, Groucho) tenia el cap ple de pardals llibertaris (bé, ple, ple, tampoc; ja tenia llavors algunes golfes al cervell on desar i conservar l'escepticisme i el tocar de peus a terra). Doncs bé, davant el prodigi d'expressivitat del rostre de Guinness, comissari polític i germanastre de Zhivago, en contemplar com el pobre doctor robava, desesperat, trossos de fusta, les golfes se'm van inundar, per primera vegada conscientment, de pragmatisme. Guinness, amb tota la tristesa de què era capaç, deixa fer Zhivago sense intervenir-hi, des de la distància, alhora que es recorda a si mateix que son germà seria amb raó condemnat a mort si el pesquessin, perquè un home robant quatre fustes per tal de sobreviure és patètic, però milions d'homes fent el mateix ensorrarien el sistema soviètic. Mai he dubtat que va ser aquell rostre, la seva profunda humanitat, qui em va portar a adonar-me de la grandesa en l'acceptació conseqüent de la realitat i els seus límits, sovint horribles. Des d'aleshores, aquesta mirada comprensiva envers el pragmatisme, m'acompanya sempre, fins al punt de trobar sovint molt més mesquí l'idealisme, més estúpides les il.lusions, més atractiu el seny. Alec Guinness -les seves faccions en un primer pla cinematogràfic, una breu escena- em va guarir per sempre, tot i que vaig allargar encara el joc, dels afanys revolucionaris i altres malalties infantils.

Viatges i viratges

Nit de divendres. Entrepans o pizzes, coca-coles i coronites, pel.lícules familiars en família. Veiem "El viatge de l'Emperador". És una fantasia documental d'una bellesa extrema. La vida i la mort dels pingüins (blancs quan avancen entusiasmats pel paisatge, negressíms en l'adéu, pinzellades de llum daurada a la testa) en un món glacial. I se't fa difícil de no preguntar per allò que no té resposta, difícil de no parlar quan, segons el manament de Wittgenstein, s'ha de callar. Difícil i inútil, perquè també has après que són les úniques preguntes i l'únic barboteig que, en definitiva, paguen la pena. La pena.

A la tarda m'ha vingut a veure un veí, en el passat company de feina. Feia anys que no parlàvem. Ens trobem sovint, ens saludem amb somriure cordial, de vegades deixem anar alguna evidència que acordi, d'immediat i de manera inapel.lable, l' en passant. Té fama d'home de poques paraules, capficat i nerviós, entotsolat. Diries, en veure'l, que la vida és un seguit de tràmits de burocràcia kafkiana, que cal anar superant depressa i corrents, per arribar a on? En ser alt i de cabells blanquinosos i mal tallats, la gent, que no sap, el té per intel.lectual despistat, i desconsiderat, diguem-ho clar. Li parlo de l'estat de la qüestió i ell es remet, com sempre (un o dos cops) que ens hem assegut junts, al punt just on el fill, al set anys i d'una malaltia llarga, es mor. Ha passat molt de temps, però ¿qui es creu que amb el temps...? Amb el temps, es fa més immensa i estranya l'escala del desastre. "I desitges que es mori", diu en present i amb llàgrimes als ulls. I entenc que aquest desig l'ha atrapat i l'ha deixat sense temps propi. Ja a soles, em pregunto per què no puc abraçar-lo quan seria l'únic gest pertinent. M'ho pregunto, tot i saber que no, no és possible de fer-ho. Temptejo de parlar-ne, perquè no és cert que s'hagi de callar. Només faltaria.

Duríssim, Manuel Trallero a La Vanguardia d'ahir



La zafiedad de Zapatero

El paso del tiempo está provocando al presidente del Gobierno español una especie de plan Pond's de belleza en siete días, pero al revés. Ya se le ha borrado la sonrisa de niño bueno, la imagen de metrosexual, la sonrisa de Bambi, el yerno que todos querríamos tener, el hombre al que le compraríamos un coche de segunda mano sin mirar el motor o le firmaríamos un seguro de vida sin leer la letra pequeña; ya no tenemos tropas en Iraq y los homosexuales pueden casarse. Perfectamente, de acuerdo, ¿y ahora qué? Cada día aumenta la sensación en mi fuero interno de que Zapatero tiene cada vez menos cosas que decir y, lo que es peor y mucho más preocupante, que cuantas menos diga mucho mejor para todos los demás.
No es que haya llegado a los niveles semánticos de la señora vicepresidenta del Gobierno, que en lugar de hablar parece que provoque un atropello sintáctico con su verbo estropajoso, pero la levedad del ser, su incosistencia gramatical y su grosor intelectual apenas perceptible conducen a la vacuidad, a la trivialidad y por ende a la vanidad que rodea a los supuestos grandes hombres. Estamos ante un verdadero agujero negro en forma de presidente del Gobierno, que da a estas alturas una imagen hueca como una cáscara vacía, un spot publicitario, hasta un dibujo animado, si quieren, pero nada más.
La penúltima hazaña de esta especie de Guerroro del Antifaz en su lucha a muerte contra los norteamericanos y contra las fuerzas del mal fue proclamar en la acostumbrada comparencencia después del Consejo de Ministros el principio del fin de ETA. Fue algo glorioso ver el intento de apuntarse el tanto, del triunfo del partido, antes, mucho antes de que el encuentro se empezase a jugar. A las veinticuatro horas ETA envió literalmente a paseo al presidente diciendo que no había nada de nada, pero es que nada y puso unas cuantas bombas para cerciorarlo. El señor Felipe González -aquello era otra cosa, tanto que hasta se hizo amigo de Helmut Kohl- le espetó a bocajarro: "Si uno tiene que hacer una negociación secreta, ésta no puede aflorar a la opinión pública hasta que no hay los suficientes puntos de irreversibilidad que hagan imposible volver atrás en el proceso". Se puede decir más alto pero no más claro. Pero Zapatero no se dio por enterado y siguió erre que erre queriendo pasar a la historia, un intento soberbio de querer salir en la foto a toda costa cuando no hay foto, algo así como tirarse a la piscina vacía.
Sin embargo, donde creo que el señor presidente ha logrado entrar por su propio pie en el Guinness fue cuando en conversación con la madre de Irene Villa, amputada, víctima de un atentado terrorista y cuando la madre se explayaba en su dolor, el señor presidente del Gobierno de España, ¿saben ustedes lo que le respondió?: "Te comprendo muy bien porque a mí también me fusilaron al abuelo" como la canción de Víctor Manuel con el "abuelo picador allá en la mina". Uno no sabe qué es peor, si la simple mala educación o la estulticia. El talante ha hecho estragos, el buen rollete entre colegas ha acabado por cegarnos. Por lo visto, decir que aceptaría el Estatut del Parlament y después decir que nunca lo dijo no es mentir, lo que se dice mentir sólo lo hizo el señor Aznar con las armas de destrucción masiva de Saddam o con el Prestige. ¿Cuándo se nos caerá la venda a todos? Por cierto, yo voté a Zapatero y publiqué un libro titulado Contra el PP. No, por nada.

Avis i nens

Més que indignar-me, em va sorprendre la resposta de Zapatito a les preguntes, ben segur, agressives de la mare de la víctima d'Eta, Irene Villa. Se suposa que, en aquests casos, un president de govern hauria de saber aguantar el xàfec, potser en silenci, no sé... aguantar el xàfec. ZP li etziba, tanmateix, a la senyora en qüestió que comprèn el desassossec familiar perquè en la seva família havien hagut de soportar l'assassinat del seu avi; es tracta, esclar, del famós avi afusellat quan la guerra civil i que ZP no va arribar a conèixer. ¿Com pot "comprendre", doncs, el drama de la família Villa a partir d'una mort, certament traumàtica, però que ell no ha viscut directament? És pur cinisme? És parlar per no callar, com solen fer algunes persones poc destres en el tracte social en moments difícils?

Tenint en compte que la meva opinió sobre el Presi s'esgota sempre -no tinc res més a afegir-hi-en el complex de Peter Pan, és fàcil que hagi associat l'episodi al record d'unes pàgines de la brillant i singular, per bé que sovint massa excèntrica (lacaniana i cristiana), psicoanalista de nens, Françoise Dolto, la relectura de la qual m'ha portat, de rebot, a pensar en una altra Presi peterpanesc amb avi rellevant -el nostrat-, i la seva coneguda il.lusió per ser avi al seu torn.

El rol simbólico que desempeñan los abuelos, vivos o muertos, es muy importante para el niño. Hablando de su abuelo o de su abuela es como el niño expresa lo que le ha sucedido en su más tierna infancia, a la edad anterior a sus primeros recuerdos conscientes.

(...) El niño tiene una relación genética parecida con sus padres: el también es el Hombre de su madre (com ho és l'avi matern), al que ella ama y que le devuelve castamente su amor; también es carne de su carne, lo mismo que una niña es la Mujer (a l'igual que l'àvia paterna) que tiene una relación genética con el padre. Se comprendre pues que el niño, en sus fabulaciones inconscientes, pueda identificarse con su abuelo o su abuela para hablar de sí mismo.

(...) Al niño le gustan los cementerios y lleva a la tumba de sus abuelos ofrendas de todo género, como un primitivo, ofrendas que inconscientemente se hace a sí mismo, a su propia temprana infancia, que él identifica con sus abuelos.

(Françoise Dolto, El niño y la familia, Ed. Paidós)

Catalans

Tinc una amiga, encara més harpia que jo (Dios las cría...), que diu que ser català és com tenir un fill tonto. Un/a prou que ho sap, però ai d'aquells de fora que gosin dir-ho! Crec que l'èxit de la manifestació d'ahir és, sobretot, degut a aquesta mena de ressort, per altra banda comú a tot patriotisme.

En el joc polític de mentalitat trilera (això ja no és tan comú a tota pàtria, no tan bestialment) en què el 90% dels nostres representants estan instal.lats, (el 10% restant no estava per la labor, per raons òbvies, de ressucitar cert esperit del 68: "Siguem realistes contra el PP, demanem l'impossible") ahir Erc va aconseguir un trumfo. De tota manera, per sort i en darrer terme, el joc s'ha d'acabar abruptament per mitjà de les urnes. Llavors es veurà qui s'endú el gat a l'aigua.

- I el fill? Què tal?

- Doncs alça que el seu!

FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels
pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d'ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els
fruits.

I com que era tendre i lliure d'afanys, famós als
graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil:
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc, tot bell i ric d'aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se'n
duien el mas,
I mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre
estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.

I després despertar, i la masia, com un vianant
emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l'espatlla; tot
era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s'aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d'aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l'estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.

I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa
joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l'atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de
casa,
i no m'encongia pensar, en el meu comerç de cel
blau, que el temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons
matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;

no m'encongia, en els dies blans com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s'apleguen les orenetes, a l'ombra
que em faria la mà,
en la Lluna que sempre s'enlaira;
i, cavalcant cap el son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al
país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el
mar.


Dylan Thomas, en traducció de Marià Manent

Avui sóc aquí per defensar el dret a ofendre

(Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa amenaçada des de fa anys de mort pels fonamentalistes islàmics, guionista de la pel.lícula que li va costar el coll a Theo van Gogh)

I love Churchill

(L'única referència que tinc de la cita és que va ser publicada a La Vanguardia del 14-5-03, justament quan jo llegia la magnífica biografia del personatge escrita pel també ex-premier Roy Jenkins. Pot no ser exacta, però és del tot plausible atenent el tarannà de Churchill)

Churchill al rei Saud en un àpat ofert pel rei d'Aràbia:

Si la confesión religiosa de su majestad le priva de fumar y beber, debo señalar que mi norma de vida incluye, como un rito sagrado, fumar puros y beber alcohol antes, después y, si fuera necesario, durante todas las comidas y en los intervalos entre ellas.

Diàleg de trinxera


- Té por, soldat?
- Molta, senyor, però estic al meu lloc.

Que els dirigents polítics facin una crida al respecte i a la calma (tal com ho fan Zapatero i Erdogan) em sembla un exercici de responsabilitat i de sensatesa. Que Zapatero s'avingui a afirmar, i firmar amb Erdogan, que la publicació de les caricatures denota una manca de sentit ètic i de sentit polític, ja em sembla del tot innecessari, oportunista i, sobretot, mesquí. A ZP li tocaria, ara, de callar, en tot cas. Callar i deixar el protagonisme a altres dirigents europeus directament i personalment atrapats en la trifulga.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena


Dinamarca i els nazis

Difícil resulta vencer la tentación de recomendar que esta historia sea de obligada enseñanza a todos los estudiantes de ciencias políticas, para que concozcan un poco el formidable poder de la acción no violenta y de la resistencia, ante un contrincante que tiene medios de violencia ampliamente superiores (...) solamente Dinamarca se atrevió a hablar claramente (sobre els jueus) del asunto a sus amos alemanes (...) Cuando los alemanes les propusieron, con gran cautela, que se diera la orden implantando el distintivo amarillo, recibieron la escueta respuesta de que el rey sería el primero en ostentarla (...) Himmler no contaba con que -además del hecho de la resistencia danesa- los oficiales alemanes que habían vivido largo tiempo en el país ya no eran los mismos, que habían cambiado profundamente (...)

Política y psicológicamente el más interesante aspecto de este capítulo (que he trossejat lamentablement i que recomano a tothom de llegir sencer) quizá sea el papel interpretado por las autoridades alemanas en Dinamarca, es decir, el evidente sabotaje que hicieron a las órdenes recibidas desde Berlín. Éste es el único caso de que tenemos noticias en que los nazis se enfrentaron con una resistencia "abierta" por parte de los ciudadanos del país, y el resultado parece ser que aquellos que se enfrentaron con tal resistencia modificaron la actitud al principio adoptada. Los propios nazis dejaron de considerar que el exterminio de todo un pueblo era cosa cuya realización no cabía poner en tela de juicio. Cuando se enfrentaron con una resistencia basada en razones de principio, su "dureza" se derritió como mantequilla puesta al fuego, e incluso dieron muestras de cierta auténtica valentía. Que el ideal de "dureza", salvo quizá en el caso de unos cuantos brutos medio dementes, no era más que un mito conducente a engañarse a uno mismo, y que ocultaba el cruel deseo de sumirse en un estado de conformidad a cualquier precio, quedó demostrado en el juicio de Nuremberg, en el que los acusados se traicionaron y se acusaron entre sí (...)

Hanna Arendt, Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Ed. Lumen, Barcelona 1999, pàg. 258 a 264.

Quasi la totalitat de jueus danesos o residents a Dinamarca van salvar la pell.

En un país amb tendència a fer-se el suec

Jo també sóc danesa

Nunca digas nunca Hamas

Les eleccions palestines han estat, es veu, del tot democràtiques, llevat d'un petit percentatge de votants, segons ens explica reiteradament TV3, als quals els israelians de Jereusalem no deixen votar en pau a Hamas. Que Hamas senyoregi, armada fins les dents com pertoca a una organització paramilitar, tots els territoris palestins no representa cap problema per a la democràcia. Fet i fotut, estem parlant de la democràcia a Palestina, no pas a Dinamarca...

En tot cas, TV3 ens dóna la clau per comprendre el resultat electoral: el greuge històric del poble palestí, la guerra d'Iraq i el tradicional suport d'Occident a governs tirànics de la regió. Fet i fotut, doncs, ens ho mereixem. Occident es mereix d'expiar les seves culpes fins al sacrifici, fins a la darrera gota de sang israeliana.

Dinar a Palacio

Els d'Erc (no sé quants ni quins) dinen al Palau de La Moncloa. Suposem que els hi donaran peixet. Aventuro la possibilitat que en surti un preàmbul que digui clar i català que Catalunya no és un sentiment. De fet, una solució per al preàmbul és anar enumerant tot allò que Catalunya no és, però, potser, per estalviar-nos feina i discussions a hores d'ara inútils, n'hi hauria prou amb dir que Catalunya no és.

De platea a galliner

Bé, sembla que l'espectacle s'acaba. Mas i ZP van tancar el primer acte i ara tanquen el segon i, probablement, definitiu. Una simetria impecable. Ciu ha jugat -ho reconec- magistralment; Maquiavel en persona, els donaria carta de naturalesa. Els altres, pura comparsa, o pitjor: Esquerra descalabrada (val la pena de llegir, per exemple, l'anotació nocturna i astorada i preocupada (!!!) del filòsof del règim; la cabra haurà de tirar cap a terris de muntanya); Erc només podrà comptar amb els milers de vots d'incondicionals que sempre veuran bous malgrat que siguin carretes, i allò que no millora, empitjora en poc temps. Aquests llargs dies de negociació bi-multi-bilateral, amb declaracions inevitables i sempre interessades a la premsa, recordava a voltes el joc de la cadira, a veure qui es queda primer amb el cul a l'aire; les últimes paraules (la importancia de les paraules! Estava cantat que algú es quedaria atrapat per les paraules, i, certament, Carod tenia molt números, tot i que no ha parlat gaire) carodianes, la nació com a sentiment preambular és una proposta ofensiva, li esclataran a la cara, tot i que, fins d'aquí a les eleccions, hi posarà, probablement, cara de pòquer, aferrats, tots, a la cadira; ni que sigui més imaginària que real, la cadira.

I el poble? Què hi diu el poble? La platea aplaudeix d'empeus i el galliner s'emprenya. La resta dorm, com sempre. Tanmateix, la comèdia ha anat tan i tan lluny que alguns dels asseguts a platea hauran de començar a apuntar la possibilitat de, potser, anar prenent posicions, previ tempteig del terreny, al galliner, algun any d'aquests, alguna vegada. Jo? Algú té tomàquets a mà, ben podrits?

Aliança de civilitzacions

La guerra preventiva contra el terrorisme és il.legal i immoral i, sobretot, contraproduent, execepte si la faig Jo (Estat francès) i empro armament nuclear.

Però, no passa res; Europa va viento en popa, i és la garantia que, en el seu si, hi caben tota mena d'alegries. Estem en una etapa pròspera, pacífica, democràtica i feliç. L'Europa dels pobles. La pau perpètua.

Atac a Defensa

M'agrada informar-me a primera hora del matí. Des que navego per Internet, vaig de diari en diari digital, ensumo què s'hi cou i com s'hi cou, i m'aturo a llegir algun article que em sembli interessant. Aquest matí he començat per l'ABC; per l'ABC, doncs, m'assabento que l'Avui s'ha passat amb els militars, més precisament amb les mares -Déu meu- dels militars. Abans de llegir el nom de l'articulista, ja ho tinc clar: Iu Forn. Llegeixo... i, efectivament: Iu Forn. A altres pàgines de diaris, veig que la cosa puja de tó, i que Bono en persona vol repartir bufetades en defensa de l'honor de les mares dels seus militars ("que no me les toquen los huevos que pa eso ya estoy yo") Defensa ataca, doncs.

I jo -pobre de mi- ataco a Defensa. Els dies que passejo per l'Avui, no em perdo mai l'article de Iu Forn. Em fa riure, i trobo que prou falta que ens fa a tots plegats. No coincideixo amb les seves posicions polítiques, però trobo que té una prosa humorística acceptable. Ens estem passant tres o quatre pobles, tots plegats. Quan el sentit de l'humor trontolla, malament rai.Com l'espectacle penòs de Dinamarca demanant disculpes per unes vinyetes sobre l'Islam. No anem bé. Així, no anem gens bé. No sé si estaria disposada a donar la vida per tal que qui té idees oposades a les meves les pogués defensar; m'hi veig molt més a prop, del martiri, si, qui defensa idees oposades a les meves, ho fa amb sentit de l'humor.

Si Déu no existeix...


Tot és permès? Woody Allen torna a reprendre la qüestió dovstoievskiana que ja havia brodat a Delitos y faltas. Match Point és una pel.lícula elegantíssima, amb seqüències de suspens hitchkonià. No és una pel.lícula magnífica. No he pogut evitar d'anar-la comparant amb la seva antecessora, una obra mestra. De la comparació, com en tantes ocasions, n'ha sortit, tanmanetix, alguna mena de comprensió. Si Delitos y faltas era el plantejament d' un drama moral amb un final espectacular, de pam de nas, davant l'evidència que no hi ha drama moral possible al si de la nostra societat, Match Point va molt més enllà. El més enllà remet als anys passats entre una pel.lícula i l'altra, al deteriorament, doncs, des de la sòlida perspectiva pessimista d'Allen; tot és susceptible d'empitjorar i no hi ha res que millori.

A Match Point, el pam de nas no se l'endú Dosvstoievski -ja no hi ha en joc cap consciència moral ni cap collonada-, se l'endú Freud; en la nostra devastació ens hem carregat allò més genuí, dit en categories psicoanalítiques (Borges es queixa, amb raó, del mal gust metafòric freudià; uns conceptes tan poc elegants són per a l'argentí menys argentí de tots una refutació de la teoria), dit barroerament, doncs: el principi de plaer, ens hem carregat. Una realitat còmoda, tova, insípida i terriblement estúpida, ens incita a adaptar-nos-hi, com una chaise longue amb manteta als peus, a tocar de la llar de foc encesa, en una tarda a fora intempestiva. Una realitat-balneari de luxe, una realitat -perdò per seguir amb paraules de Freud- castradora. Lent i trist animal de costums, assassí només quan el decorat trontolla, assassí, sobretot, del seu propi desig. Lent i trist suïcida, només thanatos.

Els militars

Fa temps ja n'havia parlat en un post. Es tracta del llibre Escritos morales y políticos del general Sabino Fernández Campos, ex-Cap de la Casa Reial. El vaig llegir arran que inclou un estudi sobre Maquiavel, escriptor que sempre m'ha interessat i que, llavors, m'interessava especialment per qüestions professionals. El general és home de cultura vasta i refinada, humor finíssim i notable penetració psicològica; traspua, també, humanitat, austeritat..., una certa dignitat en fi, que no tinc per què posar en dubte, no més que en altres ocasions.

Vet aquí, però, que un dels capítols del llibre tracta del paper de les forces armades (i del seu Cap coronat) a la Constitució. El general és molt clar, gens subtil aquí, tot i que té a bé de parlar des de la distància elegant d'una hipòtesi: Si arribés el cas que els polítics, per interessos electorals (no se li acut, al general, cap altre motiu per, a parer seu, tan gran bogeria), posessin en perill la sagrada unitat de la pàtria... Llavors, doncs pam, Títol vuitè de la Constitució.

Sabino Fernández Campos és un energumen i un fatxa? No. És un militar espanyol. ¿Els militars espanyols són més susceptibles (per fer-ho suau) que d'altres homologats per la UE? No. Només cal llegir que diu la premsa europea de tots colors sobre les actuals vicissituds peninsulars.

¿Que per què escric aquest post? Doncs perquè no s'hi val, a fer veure que no sabem quin és el joc. Quin escàndol! No. No s'hi val. Independentisme? Doncs, mira, en podem parlar, sempre i quan el radicalisme implícit no ens enroqui en posicions infantiloides i en visions distorsionades de la realitat.

Los catalanes

Ustedes, los catalanes, saben producir desorden, pero son incapaces de superarlo. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad.

Azaña a Pi i Sunyer (Diarios de guerra, Manuel Azaña)

Diria que té raó. O no? Darrerament, la veritat, no sé què dir. En tot cas: ¿Qui arrossegarà la impopularitat de retirar el projecte? ¿Ho faran entre camarades, tots juntets, des d'algun Parador? Miravet -1. O, ¿entre tots, camarades fins a la mort, gosaran -tindran la barra- de tirar endavant el projecte psoecialista? De moment, ja porten gastats en propaganda estatutària -només en propaganda- un munt d'euros (segons l'e-notícies, més dos milions; em sembla creïble). La dignitat no és quantificable, però quan ja no en queda, es nota.

Quan Azaña parla de los catalanes, entenc que es refereix en exclusiva als polítics. Passa, però, que en un país tan petit i amb tan poc poder real, una part gens menyspreable de la ciutadania més llustrosa gira i gira, sempre amb angoixant sensació de precarietat, a l'entorn del nucli polític. Les lleis newtonianes, certament, s'encarreguen de distribuir amb seny les forces gravitatòries per tal d'admetre satèl.lits nous, sense acabar de foragitar els vells, però el tinglado, esclar, depèn de la indivisibilitat del nucli; de la camaraderia, doncs.