Jan Decleir a La Memoria del asesino

Jan Decleir ja m'havia captivat en la pel.lícula Carácter, on transmetia sòlidament la brutalitat del mite freudià del pare. El torno a trobar en una pel.lícula policiaca, La memoria del asesino. És un actor immens; és una bona pel.lícula.

Quan baixo de les muntanyes m'afanyo a recuperar la ciutat. Començo pels cinemes -multisales, en versió orginal-, i si, com ahir, enxampo un bon film de lladres i serenos, un film clàssic, amb guió mil.limètricament acoplat a la història, amb personatges de carn i ossos... Si, com ahir, disfruto de la malenconia i sordidesa pròpia d'aquest tipus d'històries... Si m'agrada l'assassí, com en tantes novel.les de Simenon... Si tot això -i molt més- em passa quan deixo enrera les muntanyes... l'olor a terra molla i a bolets -hi haurà bona temporada, enguany, diuen els experts-, l'arc de Sant Martí quan plou i fa sol, la via làctia a les nits serenes i els estels fugissers i els desitjos dels nens... Si tot això i molt més s'esvaeix de cop en la fosca d'una sala de cine dins de la qual començo a recuperar la ciutat, potser no se'n sortirà, l'enyorança que arrossego amunt i avall, amb la seva voluntat d'assassinar la meva, de memòria.

Entre la picaresca y Don Quijote. La invención de lo hispano

1.- El ataque, como era previsible, ha aumentado el miedo en aquellos países como Italia y Dinamarca que aún tienen soldados en Irak. (de l' editorial de "El País")

Es veu que Al Qaeda acaba de sumar-se a les treves d'Eta. L'exèrcit al carrer (estacions de trens, pantans, etcètera) és un gest simbòlic de solidaritat.

2.- ¿Tendrá el Occidente, algún día y en bien propio, la valentía y la sabiduría de respetar el surgimiento de la voluntad democrática en Egipto, Arabia Saudí, Pakistán, aunque ello le cueste el poder a sus actuales aliados? ( de l'article de Carlos Fuentes a "El País")

Ella (la voluntat democràtica en persona) ja voldria, ja..., però Occident i els governs aliats no la respecten.

3.- !!! (a l'article, sencer, de Gema Martín Muñoz a "El País")

!!!

SHAKESPEARE. La invención de lo inglés

El propósito del terrorismo no es tan sólo matar a los inocentes, sino inyectar furia, oscuridad y desesperación en los corazones. Pero no vamos a permitirlo. (Tony Blair)

Les digo a quienes perpetraron este terrible ataque, donde quiera que estén escondidos, que observen con cuidado cómo la semana que viene enterramos a nuestros muertos y llevamos luto por ellos. Porque también verán una ciudad que se levanta de sus cenizas y corazones rotos con renovados bríos, que vuelve a abrir sus puertas a quines llegan de fuera para construir aquí su hogar, forjar una identidad y llamarse londinenses. (Ken Livingstone)

De vacances


A fer de "camacu" a la muntanya.

Democràcia

Bé (és un dir, sempre és un dir). Les urnes iranianes sembla que ja han parlat. Redéu, quin discurs! O jo estic massa susceptible, la qual cosa no és gens descartable (em faig aclaparadorament gran i tinc un fill aclaparadorament jove), o les eleccions iranianes són la pitjor notícia des de l'11S, que ja és dir.

A verlas venir. També recordo una frase feta catalana horrible, que de petita sentia sovint, i que de gran em vaig prometre no repetir mai més. Mira que no tinc manies -ja s'ha vist-, però que no t'agafi amb els pijats al ventre (em tremolen les mans, mentre ho escric) és horrible. Horrible. Probablement, l'origen del meu auto-odi, ves.

De tota manera... Això d'Iran... Procureu que no us agafi.

La nostra

Parlava en un comentari anterior de la manera fresca i descarada amb què la televisió (la nostra, en aquest cas) tergiversa les notícies i porta l'aigua al molí de qui paga (ja sé que som els ciutadans, però, en qüestió d'estòmacs agraïts qui compta és qui ordena cada mes la transferència). Ahir a la nit/al dia, en cinc minuts que vaig estar atenta, en van colar unes quantes, de barbaritats, i amb aquella alegria!

N'esmento una en relació a la notícia dels soldats nordamericans que han revelat intimitats de Saddam Hussein. Doncs, la senyora Terribas diu (quasi textualment): "Saddam va confirmar el que tothom ja sap, que mai no ha tingut armes de destrucció massiva". Penso que si fos curda o iraniana i algú proper a mi hagués inhalat alguna mena de gas, aniria a veure la Sra. Terribas per fer petar una xerradeta.

Abans de la primera guerra del Golf els experts van subestimarr el tema de les armes bioquímiques de Saddam. Després de la guerra, els inspectors (i la comunitat internacional que segueix les notícies) es van quedar glaçats a causa de la magnitud de l'arsenal iraquià. Abans de la segona guerra del Golf, l'anàlisi dels experts concloïa que, donat que l'armament convencional iraquià estava sota mínims, era una hipòtesi més que plausible que, durant la dècada dels 90, Saddam s'hagués dedicat a l'armamanet bioquímic. Tant l'antecedent de la primera guerra com el raonament hipotètic-deductiu esmentat sembla que van ser decisius a l'hora de "creure" en (o considerar molt alta la probabilitat de) l'existència de les famoses armes de destrucció massiva; cal afegir, també, el joc del gat i la rata amb què Saddam esbargia els inspectors abans de fotre'ls fora i després de tornar-los a deixar entrar.

En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.

Manifestos i manifestes

Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).

Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.

Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?

Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.

Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.

Conspiracions

Al blog Nihil obstat (www.fabregas.blogspot.com, algun dia aprendré això tan elegant de deixar l'adreça darrera el nom; a poc a poc... és la meva divisa), es parla de les teories conspiratives de la història. En concret, d'algunes "tesis" que es veu que fan furor en determinats cercles islamistes: l'11S és un montatge dels USA, Al-Zarqawi treballa per a... efectivament, per a aquests mateixos, i el Concili Vaticà II ja va declarar la guerra a l'Islam. Estic convençuda que no només s'ho creuen molts islamistes; encara hi deu haver força "companys de viatge", -continuen viatjant sense saber cap a on-, que ho troben ben consistent; per fi una brúixola.

Anys enrere, entre certs segments ideològics de la nostra societat, la conspiració era l'única manera d'enfocar tot allò de la realitat que no acabava de quadrar. Recordo, per exemple, que tota persona mínimanent crítica amb la URSS era de la CIA (aquest? Aquest està en nòmina, tothom ho sap... Ah, doncs si tothom ho sap...). Recordo moltes més barbaritats i de més alçada, però les deixo per a la memòria de cadascú. El que m'interessa, ara, és continuar esprement aquesta font inesgotable d'idees i perspectives intel.lectuals interessants que es diu Hanna Arendt. Segons Arendt l'afició conspirativa és arreladíssima en l'home-massa, i explica com és explotada aquesta veta pels líders dels moviments totalitaris. Als nostres dies, l'Islam radical és clarament totalitari (com si diguéssim, de manual). I la mentalitat totalitària habita també entre nosaltres, els occidentals.

Los portavoces de los movimientos totalitarios poseyeron un firme instinto para todo lo que la propaganda partidista ordinaria o la opinión pública no prestaba atención o no se atrevía a tocar. Todo lo oculto, lo que fluía en silencio, se convirtió en tema del más relevante significado, al margen de su importancia intrínseca.

Los nazis fueron indudablemente superiores en la elección de tales temas (...) però los bolcheviques llegaron gradualmente a aprender la técnica (...) desde mediados de los años 30, en la propaganda bolchevique una misteriosa conspiración mundial ha seguido a otra.

La eficacia de este tipo de propaganda demuestra una de las características principales de las masas modernas. No creen en nada visible, en la realidad de su propia experiencia; no confían ni en sus ojos ni en sus oídos, sino sólo en sus imaginaciones (...) Lo que convence a las masas no son los hechos, ni siquiera los hechos inventados, sino sólo la consistencia del sistema del que son presumiblemente parte.

Lo que las masas se niegan a reconocer es el carácter fortuito que penetra a la realidad. Están predispuestas a todas las ideologías porque éstas explican los hechos como simples ejemplos de leyes y eliminan las coincidencias (...) La propaganda totalitaria medra en esta huida de la realidad a la ficción, de la coincidencia a la consistencia.

Qui no hagi sentit alguna vegada que darrera l'11S hi havia la CIA que aixequi la mà. Per no parlar de l'11M!

Meme (via Saragatona)

Au, som-hi.

-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)

No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.


-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)

-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.

-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.

-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.

-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin

...Prou, que no acabaria mai

-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits

-Llibreria o biblioteca
Llibreria.

-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf

-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.

-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)

-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.

De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.

A Anne Bancroft

El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.

Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...

En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.

Barcelona

Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.

Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.

D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

Personatges de novel.la (de ficció)

Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.

D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.

La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que sí i els que no es veuen d'una hora lluny.

Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.