diumenge, de maig 06, 2012
dilluns, d’abril 30, 2012
diumenge, d’abril 29, 2012
divendres, d’abril 27, 2012
El pecador
Magnífica Simone, magnífic tema que no coneixia. Tampoc coneixia el blog; molt útil per cert per al meu lent aprenentatge de l'anglès escoltat i parlat.
Magnífica Simone, magnífic tema que no coneixia. Tampoc coneixia el blog; molt útil per cert per al meu lent aprenentatge de l'anglès escoltat i parlat.
dilluns, d’abril 23, 2012
dilluns, d’abril 09, 2012
dissabte, de març 31, 2012
divendres, de març 30, 2012
Consulta popular
Doncs potser sí, acabem-ho -matem-ho, anava a dir- d'una vegada. Es necessitaria tot un tractat sociològic per argumentar-ho, però intueixo certes liaisons entre aquesta dèria de cremar Barcelona i el fet de tenir uns poders polítics tan oscil.lants i a la contra. Un poder a la contra, reivindicatiu, disposat a fer vaga, a sacssejar la seva ciutadania, a fer-la sortir al carrer... No pot ser bo.
Doncs potser sí, acabem-ho -matem-ho, anava a dir- d'una vegada. Es necessitaria tot un tractat sociològic per argumentar-ho, però intueixo certes liaisons entre aquesta dèria de cremar Barcelona i el fet de tenir uns poders polítics tan oscil.lants i a la contra. Un poder a la contra, reivindicatiu, disposat a fer vaga, a sacssejar la seva ciutadania, a fer-la sortir al carrer... No pot ser bo.
dijous, de març 29, 2012
Per exemple
Deixant de banda que Espanya no és sinònim d'espanyolada, i per no agafar el rave per les fulles, trobo que té força raó. Per exemple: ¿Algú de l'esquerra progressista va aixecar la veu escandalitzada quan el president ZP va comprar el vot de la ciutadania (400 euros), poc abans d'unes eleccions que va guanyar a força de negar la crisi?
Deixant de banda que Espanya no és sinònim d'espanyolada, i per no agafar el rave per les fulles, trobo que té força raó. Per exemple: ¿Algú de l'esquerra progressista va aixecar la veu escandalitzada quan el president ZP va comprar el vot de la ciutadania (400 euros), poc abans d'unes eleccions que va guanyar a força de negar la crisi?
dilluns, de març 26, 2012
dissabte, de març 17, 2012
Un món llunyà
Acabo de llegir un article a La Vang de paper que m'ha semblat una reflexió, per fi, intel.ligent sobre la llengua i la immersió, i sobre política, per tant. No coneixia en Jordi Graupera; pèssim senyal; començo a no conèixer la gent que sobresurt al món; l'altre dia, per exemple, al cine: caram! qui és aquest actor (a Drive) magnífic? M'ha costat de trobar, l'article, que, a més, s'anuncia com a II; és a dir, hi ha l'I, que encara no he llegit; l'enllaço a través de Twitter. Sort en tinc de les noves xarxes socials.
Acabo de llegir un article a La Vang de paper que m'ha semblat una reflexió, per fi, intel.ligent sobre la llengua i la immersió, i sobre política, per tant. No coneixia en Jordi Graupera; pèssim senyal; començo a no conèixer la gent que sobresurt al món; l'altre dia, per exemple, al cine: caram! qui és aquest actor (a Drive) magnífic? M'ha costat de trobar, l'article, que, a més, s'anuncia com a II; és a dir, hi ha l'I, que encara no he llegit; l'enllaço a través de Twitter. Sort en tinc de les noves xarxes socials.
dimecres, de març 14, 2012
divendres, de febrer 24, 2012
El poble i les guillotines
Llegeixin, llegeixin -deia a classe el catedràtic Canals- . És clar, com que la gent no llegeix... -continuava, ja enfurismat- És que me la sentia la guillotina, me la sentia al coll, mentre llegia El contracte social.
Llegeixin, llegeixin -deia a classe el catedràtic Canals- . És clar, com que la gent no llegeix... -continuava, ja enfurismat- És que me la sentia la guillotina, me la sentia al coll, mentre llegia El contracte social.
dijous, de febrer 23, 2012
This is the business we've choosen
No m'hi oposaria en un referèndum, però és ben significatiu tot plegat. Exemplar.
No m'hi oposaria en un referèndum, però és ben significatiu tot plegat. Exemplar.
dilluns, de febrer 13, 2012
dissabte, de febrer 04, 2012
J. Edgar
Una crítica de la pel.lícula que coincideix amb el meu parer: obra d'una complexitat extraordinària, obra mestra. Tractada amb una cambra que posa una distància solemne i, alhora, sagaç, de cop, a velocitat de vertigen, ofereix primers plans d'humanitat fonda.
Una crítica de la pel.lícula que coincideix amb el meu parer: obra d'una complexitat extraordinària, obra mestra. Tractada amb una cambra que posa una distància solemne i, alhora, sagaç, de cop, a velocitat de vertigen, ofereix primers plans d'humanitat fonda.
divendres, de febrer 03, 2012
diumenge, de desembre 25, 2011
Hi ha vida després de la mort?
A en barbeta darrerament li ha crescut barba, trobo. Acudit fàcil, ja ho sé, i no estem per gracietes. En tot cas, o els polítics que governen (no és un acudit) casa nostra fan passes de gegant per cremar calories supèrflues, o noto a l'ambient que els que es cremaran seran ells, i molt ràpid. La indiferència, quasi somnolenta, amb què va tractar l'enervament de la Catalunya oficial el nou president de l'estat, necessita una resposta sinuosa i assossegada per part de Mas. Aquests nois, els millors, ja han demostrat sobradament que són les "hienes", ara cal que certifiquin algun grau de parentiu, per remot que sigui, amb els "guepards".
Hi haurà vida després dels morts?
Amaiur sembla disposat a ser finolis en política; l'edifici de la lendekaritza és de línies senzilles alhora que elegants, molt elegants, i el roig furiós de la sang no li escau. La burgesia basca està curada d'espants, potser per això el seu elitisme és rude, de pedra picada; no els ho posarà fàcil. Em pregunto si els abertzales es van permetre de dir no a la barroera Erc, la qual, de moment, no ha decebut els seguidors en entrar a l'hemicicle fent un joc de cadires (i perdent-lo) propi dels Marx. I dos ous durs, si me'ls deixa a bon preu.
A en barbeta darrerament li ha crescut barba, trobo. Acudit fàcil, ja ho sé, i no estem per gracietes. En tot cas, o els polítics que governen (no és un acudit) casa nostra fan passes de gegant per cremar calories supèrflues, o noto a l'ambient que els que es cremaran seran ells, i molt ràpid. La indiferència, quasi somnolenta, amb què va tractar l'enervament de la Catalunya oficial el nou president de l'estat, necessita una resposta sinuosa i assossegada per part de Mas. Aquests nois, els millors, ja han demostrat sobradament que són les "hienes", ara cal que certifiquin algun grau de parentiu, per remot que sigui, amb els "guepards".
Hi haurà vida després dels morts?
Amaiur sembla disposat a ser finolis en política; l'edifici de la lendekaritza és de línies senzilles alhora que elegants, molt elegants, i el roig furiós de la sang no li escau. La burgesia basca està curada d'espants, potser per això el seu elitisme és rude, de pedra picada; no els ho posarà fàcil. Em pregunto si els abertzales es van permetre de dir no a la barroera Erc, la qual, de moment, no ha decebut els seguidors en entrar a l'hemicicle fent un joc de cadires (i perdent-lo) propi dels Marx. I dos ous durs, si me'ls deixa a bon preu.
dissabte, de desembre 24, 2011
dimarts, de desembre 20, 2011
Brutal (via Barcepundit)
Fa dos dies sentia al monjo i antròpoleg, Lluís Duch, parlar a can Ramoneda (encara) de la credulitat com a una de les característiques mes esfereïdores d'aquests temps desemparaulats. Al costat -o junt amb, no s'exclouen del tot-, d'un cinisme inaudit, dóna un panorama per llogar-hi cadires.
Fa dos dies sentia al monjo i antròpoleg, Lluís Duch, parlar a can Ramoneda (encara) de la credulitat com a una de les característiques mes esfereïdores d'aquests temps desemparaulats. Al costat -o junt amb, no s'exclouen del tot-, d'un cinisme inaudit, dóna un panorama per llogar-hi cadires.
diumenge, de desembre 11, 2011
Sense experiència, exacte (via Maty als comentaris d' Una temporada en el infierno)
En este contexto, como advierte Willem Buiter, economista jefe del Citi, y que previamente diseñó el rescate islandés, “no se tiene mucha experiencia sobre la voluntad de los electores en tiempos de paz de soportar años de austeridad, crecimientos económicos negativos, y aumento del desempleo, pero eso es lo que se conseguirá, salvo que se opte por una reestructuración de la deuda, pública y privada”
En este contexto, como advierte Willem Buiter, economista jefe del Citi, y que previamente diseñó el rescate islandés, “no se tiene mucha experiencia sobre la voluntad de los electores en tiempos de paz de soportar años de austeridad, crecimientos económicos negativos, y aumento del desempleo, pero eso es lo que se conseguirá, salvo que se opte por una reestructuración de la deuda, pública y privada”
diumenge, de novembre 20, 2011
dimarts, d’octubre 25, 2011
divendres, d’octubre 21, 2011
dimarts, d’octubre 18, 2011
diumenge, d’agost 28, 2011
divendres, d’agost 26, 2011
Bé Trapiello
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
dimarts, d’agost 23, 2011
Sobre aquest rouco no edificaré la meva església
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
diumenge, d’agost 21, 2011
divendres, d’agost 19, 2011
Pel cantó de Pla
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
dijous, d’agost 18, 2011
El miércoles podía haber ocurrido una desgracia en la Puerta del Sol. Lo evitó el fondo democrático de una parte de los antipapistas y la tolerancia de los peregrinos católicos, puesto que el catolicismo es –hoy– el credo religioso más tolerante del mundo. El más tolerante y el más perseguido
(Enric Juliana a La Vanguardia d'avui)
divendres, de juny 24, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
divendres, de juny 17, 2011
Les conclusions
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
dijous, de juny 16, 2011
De fets a fets, i anar fent
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
dissabte, de maig 28, 2011
diumenge, de maig 22, 2011
Tot plegat
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
dimecres, de maig 18, 2011
dimarts, de maig 10, 2011
diumenge, de maig 01, 2011
dimarts, d’abril 19, 2011
Exactament
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
dijous, d’abril 14, 2011
Falcons
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
dimecres, d’abril 06, 2011
Esquinçar-se les vestidures
M'explica la F. que han d'anar a fer gestions perquè, de moment, el consulat no vol repatriar el nen; segons entenc, no té doble nacionalitat, però la família el vol enterrar al seu país. Ens abracem i plorem molt. A mi, em costa molt plorar, però quan ho faig, entenc allò d'"esquinçar-se les vestidures".
Ara, espero en G. No sé com dir-li, eren amics des de petits. Potser ja ho sap, però no sabré què dir-li. O potser sí, tinc una llarga llista de coses que vull dir-li, però, a vegades, als nois, els costa d'escoltar les mares, sobretot quan no trobem la veu adequada, quan se'ns escapa la veu de quan eren petits.
Sento la veïna pianista teclejant l'Al.leluia de Haendel. No en sap res. Tant li fa, la música de fons.
M'explica la F. que han d'anar a fer gestions perquè, de moment, el consulat no vol repatriar el nen; segons entenc, no té doble nacionalitat, però la família el vol enterrar al seu país. Ens abracem i plorem molt. A mi, em costa molt plorar, però quan ho faig, entenc allò d'"esquinçar-se les vestidures".
Ara, espero en G. No sé com dir-li, eren amics des de petits. Potser ja ho sap, però no sabré què dir-li. O potser sí, tinc una llarga llista de coses que vull dir-li, però, a vegades, als nois, els costa d'escoltar les mares, sobretot quan no trobem la veu adequada, quan se'ns escapa la veu de quan eren petits.
Sento la veïna pianista teclejant l'Al.leluia de Haendel. No en sap res. Tant li fa, la música de fons.
dimarts, d’abril 05, 2011
Desuniformitzar
Això sí que és una mesura a promocionar (primer a copiar). Quan aquí, a casa nostra, se'n comencin a posar en pràctica algunes de semblants, amb tota la claredat d'idees sobre l'ensenyament que impliquen (em temo que caldrà, en definitiva, una nova llei), començaré a escoltar què hi diuen les nostres autoritats educatives.
Això sí que és una mesura a promocionar (primer a copiar). Quan aquí, a casa nostra, se'n comencin a posar en pràctica algunes de semblants, amb tota la claredat d'idees sobre l'ensenyament que impliquen (em temo que caldrà, en definitiva, una nova llei), començaré a escoltar què hi diuen les nostres autoritats educatives.
diumenge, d’abril 03, 2011
Z...psss
Presumiré d'haver-lo considerat sempre, desde el minut 1, un desastre per al/s país/os. És a dir, que no faig llenya d'arbre caigut perquè no hi he vist mai cap arbre.
Postdata: Ara que estan sortint diaris en català, a veure si en surt algun de sòlid (antònim de "liquid", en terminologia de Baumann). Sigui de dretes o d'esquerres, però que sigui. O, ja posats, que en surtin dos.
Presumiré d'haver-lo considerat sempre, desde el minut 1, un desastre per al/s país/os. És a dir, que no faig llenya d'arbre caigut perquè no hi he vist mai cap arbre.
Postdata: Ara que estan sortint diaris en català, a veure si en surt algun de sòlid (antònim de "liquid", en terminologia de Baumann). Sigui de dretes o d'esquerres, però que sigui. O, ja posats, que en surtin dos.
dissabte, de març 26, 2011
diumenge, de març 20, 2011
dissabte, de març 19, 2011
Més neocon que mai
Tampoc sé qui és el tal Portero, però l'anàlisi em sembla bona. Sí, escriu a LD, però és que... No sé què em passa, doctor... Em sento més neocon que mai. De fet, és fàcil: mai no he sigut neocon. Però, no té preu el que està passant.
Tampoc sé qui és el tal Portero, però l'anàlisi em sembla bona. Sí, escriu a LD, però és que... No sé què em passa, doctor... Em sento més neocon que mai. De fet, és fàcil: mai no he sigut neocon. Però, no té preu el que està passant.
divendres, de març 18, 2011
Al demostrar a los fanáticos que se equivocan no hay que olvidar que se equivocan aposta (Émile Herzog)
Aquests dies, quan intento esbrinar què hi diuen els científics, em topo quasi sempre amb aquest Fernández Ordóñez. No sé qui és, però escriu de manera clara i comprensible. I contundent.
Aquests dies, quan intento esbrinar què hi diuen els científics, em topo quasi sempre amb aquest Fernández Ordóñez. No sé qui és, però escriu de manera clara i comprensible. I contundent.
dilluns, de març 14, 2011
We are probably the first society in history to make people unhappy for not being happy
Pascal Bruckner (via Paraula d'Stone)
Pascal Bruckner (via Paraula d'Stone)
divendres, de març 04, 2011
Paraules d'un diplomàtic sens dubte jubilat
La venjança se serveix freda... si hi ets a temps. El veig per tot arreu i s'ho passa pipa, aquest jubilat.
(Via Nihil Obstat)
La venjança se serveix freda... si hi ets a temps. El veig per tot arreu i s'ho passa pipa, aquest jubilat.
(Via Nihil Obstat)
dilluns, de febrer 28, 2011
La lucidesa (via Ferrancab)
In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities (Hannah Arendt)
Em permeto d'engreixar el missatge: L'optimisme innocent, que no prové d'una anàlisi acurada i fonda de situacions concretes, sinó que passa per ser una mostra de bona voluntat en general, a hores d'ara, em sembla una immoralitat.
In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities (Hannah Arendt)
Em permeto d'engreixar el missatge: L'optimisme innocent, que no prové d'una anàlisi acurada i fonda de situacions concretes, sinó que passa per ser una mostra de bona voluntat en general, a hores d'ara, em sembla una immoralitat.
diumenge, de febrer 27, 2011
Portar-se bé
Vol dir, per exemple, abandonar la fabricació d'armes de destrucció massiva i deixar d'enviar terroristes als avions, les discoteques, etcètera (macabre, l'etcètera aquest). O sigui que -avui m'he llevat guerrera, sobretot quan he vist els titulars socialdemòcrates- : Gràcies, per una vegada, tampoc cal abusar, "Trio de les Açores". I això són fets constatables; després hi ha (si n'hi ha) els relats, les ideologies i les consignes.
Vol dir, per exemple, abandonar la fabricació d'armes de destrucció massiva i deixar d'enviar terroristes als avions, les discoteques, etcètera (macabre, l'etcètera aquest). O sigui que -avui m'he llevat guerrera, sobretot quan he vist els titulars socialdemòcrates- : Gràcies, per una vegada, tampoc cal abusar, "Trio de les Açores". I això són fets constatables; després hi ha (si n'hi ha) els relats, les ideologies i les consignes.
Els tres mosqueters
Cal recordar que, només amb el malvat Bush fill, per allò de les barbes, va començar "a portar-se bé", aquest "perla" sanguinari, la qual cosa inclou -no val a escandalitzar-se- fer negocis amb Occident. Espanya, sense anar més lluny: armes (negoci incrementadíssim els darers anys) per pertroli.
Cal recordar que, només amb el malvat Bush fill, per allò de les barbes, va començar "a portar-se bé", aquest "perla" sanguinari, la qual cosa inclou -no val a escandalitzar-se- fer negocis amb Occident. Espanya, sense anar més lluny: armes (negoci incrementadíssim els darers anys) per pertroli.
dilluns, de febrer 21, 2011
dissabte, de febrer 12, 2011
...mangas verdes
Sí senyor, les coses van anar d'aquesta manera. Ara tenim un 30 per cent (tenint en compte el nivell amb què s'aprova, us juro que podeu inflar la xifra escandalosament i no us equivocareu) de fracàs escolar, i no ens en sabem avenir.
Sí senyor, les coses van anar d'aquesta manera. Ara tenim un 30 per cent (tenint en compte el nivell amb què s'aprova, us juro que podeu inflar la xifra escandalosament i no us equivocareu) de fracàs escolar, i no ens en sabem avenir.
divendres, de febrer 11, 2011
Que tinguem sort
De moment, tal com diu l'entrevistat, a Occident se'ns gira feina. Em sembla que és el moment de jugar fort en favor -no sé de què em sona?- de la democratització de l'Islam. Oi que sí, Obama?
De moment, tal com diu l'entrevistat, a Occident se'ns gira feina. Em sembla que és el moment de jugar fort en favor -no sé de què em sona?- de la democratització de l'Islam. Oi que sí, Obama?
divendres, de desembre 03, 2010
diumenge, de novembre 21, 2010
diumenge, de novembre 07, 2010
Impressionant
Quan ho vaig veure anunciat ja vaig pensar que en JJ Millás no ens decebria. Però, això és massa. Estic impressionada. Ara, ve l'avi i, en moment solemne i tràgic, explica als néts que ha arribat l'hora de perdre la innocència. Ha arribat l'hora de saber de què va, això del poder. I per què ha arribat l'hora? Tan feliços que vivíem menjant anissos? Doncs, és que els avis hi volen tornar, a governar. Convé deixar ben alt el pavelló de la seva memòria. El poder és això, estimat.
Quan ho vaig veure anunciat ja vaig pensar que en JJ Millás no ens decebria. Però, això és massa. Estic impressionada. Ara, ve l'avi i, en moment solemne i tràgic, explica als néts que ha arribat l'hora de perdre la innocència. Ha arribat l'hora de saber de què va, això del poder. I per què ha arribat l'hora? Tan feliços que vivíem menjant anissos? Doncs, és que els avis hi volen tornar, a governar. Convé deixar ben alt el pavelló de la seva memòria. El poder és això, estimat.
dissabte, de novembre 06, 2010
dilluns, de novembre 01, 2010
diumenge, d’octubre 31, 2010
dissabte, d’octubre 23, 2010
En el valle de Elah
Pel.lícula magnífica. A Una temporada en el infierno sempre he llegit la més contundent denúncia contra la tortura i els torturadors, de mans netes i brutes. No així en altres llocs, i en altres ments, on els nostres mister X, de rabiosa actualitat i actualització, gaudeixen d'una bula moral a prova de bomba, però de bomba, bomba.
Pel.lícula magnífica. A Una temporada en el infierno sempre he llegit la més contundent denúncia contra la tortura i els torturadors, de mans netes i brutes. No així en altres llocs, i en altres ments, on els nostres mister X, de rabiosa actualitat i actualització, gaudeixen d'una bula moral a prova de bomba, però de bomba, bomba.
dilluns, d’octubre 18, 2010
Epicuris, que sou uns epicuris
Als dos meus millors, segurament els únics, amics (un senyor i una senyora, visca la paritat). ¿Hi ha amics que no siguin amics de sempre? En el meu cas, no.
Pel que fa a l'Albiac, què bé escriu, el punyetero...
Als dos meus millors, segurament els únics, amics (un senyor i una senyora, visca la paritat). ¿Hi ha amics que no siguin amics de sempre? En el meu cas, no.
Pel que fa a l'Albiac, què bé escriu, el punyetero...
dissabte, d’octubre 16, 2010
Fernando Ònega, a La Vanguardia d'avui
-Pero quiere seguir.
-¿Para qué?
-Quiere seguir.
Els del PP basc ja deuen veure clar que el Gran i Històric Pacte d'Estat (!) no les arrienda las ganancias. Sempre m'ha interessat contemplar con s'acaben les coses, com es resolen els processos; una perversió. En música... A veure aquest moviment, i la simfonia sencera... En música, i en tot, perquè, de fet, tot té la seva pròpia música interna; avui estic sagaç. Tan content que se'l veia, a aquest noi, en Patxi López.
-Pero quiere seguir.
-¿Para qué?
-Quiere seguir.
Els del PP basc ja deuen veure clar que el Gran i Històric Pacte d'Estat (!) no les arrienda las ganancias. Sempre m'ha interessat contemplar con s'acaben les coses, com es resolen els processos; una perversió. En música... A veure aquest moviment, i la simfonia sencera... En música, i en tot, perquè, de fet, tot té la seva pròpia música interna; avui estic sagaç. Tan content que se'l veia, a aquest noi, en Patxi López.
divendres, d’octubre 15, 2010
Molt bé, Puigverd
M'espanta de pensar les bestieses que sentirem a dir i les que veurem fer.
Benvingut Benet XVI
M'espanta de pensar les bestieses que sentirem a dir i les que veurem fer.
Benvingut Benet XVI
dijous, de setembre 30, 2010
Desolador
És el pinyol de tota la problemàtica d'aquest país. I el nostre futur, en depèn. Però, em temo que anirem a votar amb altres motius més estètics a la butxaca.
És el pinyol de tota la problemàtica d'aquest país. I el nostre futur, en depèn. Però, em temo que anirem a votar amb altres motius més estètics a la butxaca.
dilluns, de setembre 27, 2010
Notícia de Catalunya (J.Vicens Vives)
Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.
La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.
Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.
Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.
La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.
Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.
divendres, de setembre 17, 2010
Ciudad de los gitanos
Els gitanos, en primer lloc, són una fascinació infantil. A casa, sentia a parlar amb respecte i, a cops, amb admiració profunda de personatges extravagants i genials. Per exemple:
-Carmen Amaya.
-Els "manels" del sud de França.
-Els gitanos de Sants, rics i afables.
-Un lladre espavilat i hàbil, i es veu que molt simpàtic, que era una mena de Houdini; a la presó Model feia desaparèixer tot el que volia als mateixos nassos dels guàrdies, fins i tot desapareixia ell; es fugava una i una altra vegada. El negret de Sants.
Ja de gran, i continuant amb exemples: en la recopilació de cançons que tota persona porta a dins, no hi falta mai l'enredant per aquí, enredant per allí, d'aquesta manera, el meu pare, em va criar a mi; en el recull de poemes que recito de memòria, sempre n'hi ha algun del Romancero. M'agrada l'òpera Carmen, amor que vull pensar que comparteixo amb Nietzsche, encara que ell mateix deixi dit que, sovint, cal prendre's el que ell mateix diu amb humor. Crec, però, que Carmen li agradava en serio, i no només per engaltar-li a Wagner. Recordo sovint aquell gitano jovenet, recent operat, i tota la seva família numerosíssima, la qual, en el seu nomadisme, havia arribat fins Austràlia; m'explicaven històries divertides de la seva estada a les antípodes, i m'eixorivien durant les hores que vaig passar en una sala de la Vall d'Hebró, fent companyia al meu pare, també recent operat. L'explosió vital, i alhora educada, d'aquella família,va despertar també mon pare d'un sopor perillós i el va treure d'un submón caòtic.
Benvinguts siguin tots els gitanos del món. A França? A Luxemburg? A Catalunya? No, esclar que no. No tots. Acarem el mites amb la realitat, i llegim amb respecte el que ens regala (informació i reflexió de primera categoria) J.P. Quiñonero, des de París, al seu blog. Ara bé, Sarko, no et passis ni un pèl. Ni tu, ni els que et fan la gara gara a Badalona. Ara treure'm pit amb els gitanos, a qui no empara ni Déu, ni Al.là, ni estat, ni estat fallit, ni exèrcit, ni franquícia terrorista...
Els gitanos, en primer lloc, són una fascinació infantil. A casa, sentia a parlar amb respecte i, a cops, amb admiració profunda de personatges extravagants i genials. Per exemple:
-Carmen Amaya.
-Els "manels" del sud de França.
-Els gitanos de Sants, rics i afables.
-Un lladre espavilat i hàbil, i es veu que molt simpàtic, que era una mena de Houdini; a la presó Model feia desaparèixer tot el que volia als mateixos nassos dels guàrdies, fins i tot desapareixia ell; es fugava una i una altra vegada. El negret de Sants.
Ja de gran, i continuant amb exemples: en la recopilació de cançons que tota persona porta a dins, no hi falta mai l'enredant per aquí, enredant per allí, d'aquesta manera, el meu pare, em va criar a mi; en el recull de poemes que recito de memòria, sempre n'hi ha algun del Romancero. M'agrada l'òpera Carmen, amor que vull pensar que comparteixo amb Nietzsche, encara que ell mateix deixi dit que, sovint, cal prendre's el que ell mateix diu amb humor. Crec, però, que Carmen li agradava en serio, i no només per engaltar-li a Wagner. Recordo sovint aquell gitano jovenet, recent operat, i tota la seva família numerosíssima, la qual, en el seu nomadisme, havia arribat fins Austràlia; m'explicaven històries divertides de la seva estada a les antípodes, i m'eixorivien durant les hores que vaig passar en una sala de la Vall d'Hebró, fent companyia al meu pare, també recent operat. L'explosió vital, i alhora educada, d'aquella família,va despertar també mon pare d'un sopor perillós i el va treure d'un submón caòtic.
Benvinguts siguin tots els gitanos del món. A França? A Luxemburg? A Catalunya? No, esclar que no. No tots. Acarem el mites amb la realitat, i llegim amb respecte el que ens regala (informació i reflexió de primera categoria) J.P. Quiñonero, des de París, al seu blog. Ara bé, Sarko, no et passis ni un pèl. Ni tu, ni els que et fan la gara gara a Badalona. Ara treure'm pit amb els gitanos, a qui no empara ni Déu, ni Al.là, ni estat, ni estat fallit, ni exèrcit, ni franquícia terrorista...
dimarts, de setembre 14, 2010
Ens divertirem, oi?
- Ara sí, ara sí que Espanya es trenca. Segur que es trenca si jo no surto de nou elegit. I ho diu sense cap rubor...
- Diu l'altre: Jo, personalment, amb el meu DNI (espanyol), votaria "sí" en un referèndum... que no penso convocar si surto elegit, entre altres coses perquè és il.legal, i jo, personalment, sóc un home d'ordre. És a dir, sense cap rubor: En un altre món i en un altre temps, similars als dels contes de fades, jo, personalment...
- Un tal Lorenzo Bernaldo de Quirós (el nom ja s'ho val) cavalca des de terres castellanes. Darrerament me'l trobo fins a la sopa. Es veu que és un espanyolista amable, just el que necessitem els catalans per a deixar d'estar emprenyats. Una mica d'amabilitat i comprensió. Proper al PP, el cavaller té un projecte. Federalista, of course. El desllorigador que jo ja trobava a faltar. La possibilitat del pacte antinotarial, amb doble salt mortal. La qüestió catalana encaixada, encaixonada. Encalaixada. Des de Madrid, ens deixarien fer calaix, que, casualment, és el que sentirem reclamar en boca de CiU en campanya. El dret a decidir com esmerçar els calers, alguns calers. Per exemple, en ensenyament virtual.
- I l'Estatut. Quedarà estancat. Ni des d'aquí legislarem descaradament en contra de la sentència, ni des des d'allà legislaran massa a favor. No mentar a la bicha. O només com a espantall en algun possible brot o rebrot de despatx, ràpidament, i per mitjà d'estatut i el seu negatiu, la sentència, sofocat.
Tot plegat perquè una amiga que no segueix ni de lluny la política, m'etzibi: Guanyarà en Mas i pactarà amb el PP, i aquí paz y luego gloria. Què? Quina pel.lícula anem a veure avui? Sense cap rubor.
- Ara sí, ara sí que Espanya es trenca. Segur que es trenca si jo no surto de nou elegit. I ho diu sense cap rubor...
- Diu l'altre: Jo, personalment, amb el meu DNI (espanyol), votaria "sí" en un referèndum... que no penso convocar si surto elegit, entre altres coses perquè és il.legal, i jo, personalment, sóc un home d'ordre. És a dir, sense cap rubor: En un altre món i en un altre temps, similars als dels contes de fades, jo, personalment...
- Un tal Lorenzo Bernaldo de Quirós (el nom ja s'ho val) cavalca des de terres castellanes. Darrerament me'l trobo fins a la sopa. Es veu que és un espanyolista amable, just el que necessitem els catalans per a deixar d'estar emprenyats. Una mica d'amabilitat i comprensió. Proper al PP, el cavaller té un projecte. Federalista, of course. El desllorigador que jo ja trobava a faltar. La possibilitat del pacte antinotarial, amb doble salt mortal. La qüestió catalana encaixada, encaixonada. Encalaixada. Des de Madrid, ens deixarien fer calaix, que, casualment, és el que sentirem reclamar en boca de CiU en campanya. El dret a decidir com esmerçar els calers, alguns calers. Per exemple, en ensenyament virtual.
- I l'Estatut. Quedarà estancat. Ni des d'aquí legislarem descaradament en contra de la sentència, ni des des d'allà legislaran massa a favor. No mentar a la bicha. O només com a espantall en algun possible brot o rebrot de despatx, ràpidament, i per mitjà d'estatut i el seu negatiu, la sentència, sofocat.
Tot plegat perquè una amiga que no segueix ni de lluny la política, m'etzibi: Guanyarà en Mas i pactarà amb el PP, i aquí paz y luego gloria. Què? Quina pel.lícula anem a veure avui? Sense cap rubor.
diumenge, de setembre 05, 2010
Pel mar corren conills
Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.
- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.
- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.
- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.
-
Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.
- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.
- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.
- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.
-
dilluns, d’agost 30, 2010
I encara una quarta, de pregunta
Seguiran, els catalans, atorgant el vot als partits que sustenten l'empobriment cultural del país? Obviament és una pregunta retòrica. Darrera, una estratègia calculadíssima, típicament elitista (sempre hi ha una minoria que estudia anglès a la Gran Bretanya, per entendre'ns. La minoria que necessita el país): Ja remuntarem quan tinguem un estat propi.
Una estratègia idiota: Difícil bastir un estat des de la misèria. Arribarà un punt en què la minoria serà un alien, no la votarà ni déu.
Seguiran, els catalans, atorgant el vot als partits que sustenten l'empobriment cultural del país? Obviament és una pregunta retòrica. Darrera, una estratègia calculadíssima, típicament elitista (sempre hi ha una minoria que estudia anglès a la Gran Bretanya, per entendre'ns. La minoria que necessita el país): Ja remuntarem quan tinguem un estat propi.
Una estratègia idiota: Difícil bastir un estat des de la misèria. Arribarà un punt en què la minoria serà un alien, no la votarà ni déu.
diumenge, d’agost 29, 2010
Catalunya endins
En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.
Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.
Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.
Des de Salàs, amb agraïment.
En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.
Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.
Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.
Des de Salàs, amb agraïment.
dissabte, d’agost 14, 2010
L' Iceberg sencer
És un article realment sorprenent. Tot i reconèixer que m'estic prenent el primer café amb llet del dia quan el llegeixo, la veritat és que una manca de lògica tan gran, desperta o adormida, em porta a sospitar que potser és escrit en clau irònica. Però no. El firma Ignacio Cembrero, que és, o almenys ha sigut, director del diari socialdemòcrata (m'apunto a aquesta àmplia i còmoda denominació) per excel.lència, on les bones maneres han d'imperar sempre, donant el to de la gent elegant, sofisticada i desenvolupada intel.lectualment; no com els altres. Bones maneres, encara que sigui a costa de la coherència més simple, i a costa de caure en l'avorriment més profund; al capdavall, ser elegant, sofisticat i desenvolupat intel.lectualment, no garanteix d'ésser intel.ligent; a vegades, només serveix per a enredar la troca, per a embolicar-se amb una fulla de pi. Deixo de banda l'excepcional J.J. Millás, al qual li he llegit un parell d'articulacions, en forma d'articles al suplement setmanal (i no el llegeixo gaire sovint), d'insults, -insult rera insult-directes a González Pons. Sense ironia, m'agrada Millás.
Torno a l'iceberg. Diu Cembrero: El Partido Popular lo tiene claro: Rabat se aprovecha de la "debilidad" del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero antes de que ellos lleguen al poder. La denuncia podría valer si explicasen qué concesiones pretende arrancarle el rey Mohamed VI.
I, a partir d'aquí, deixo a la paciència i benevolència de l'amable lector (si existeix, sobretot a l'agost), de llegir qué pretén, segons les hipòtesis Cembrero, el rei Mohamed VI; pretensions que no -repeteixo, no- tenen res a veure amb el govern, debilitat o no, d'Espanya. Dono una pista: la cosa va directa contra el CNI. I és que, a veure, ¿Quin interés hi té, el CNI, a la frontera amb Marroc? Quina manera de perdre el temps i de malversar els diners del contribuent. Per cert, vaig llegir fa temps un informe en algun mitjà que no recordo, segons el qual el CNI té la mania que la frontera d'Espanya amb Àfrica, pot esdevenir la falla geoestratègica més conflictiva (com un teló d'acer del segle XX) del segle XXI.
És un article realment sorprenent. Tot i reconèixer que m'estic prenent el primer café amb llet del dia quan el llegeixo, la veritat és que una manca de lògica tan gran, desperta o adormida, em porta a sospitar que potser és escrit en clau irònica. Però no. El firma Ignacio Cembrero, que és, o almenys ha sigut, director del diari socialdemòcrata (m'apunto a aquesta àmplia i còmoda denominació) per excel.lència, on les bones maneres han d'imperar sempre, donant el to de la gent elegant, sofisticada i desenvolupada intel.lectualment; no com els altres. Bones maneres, encara que sigui a costa de la coherència més simple, i a costa de caure en l'avorriment més profund; al capdavall, ser elegant, sofisticat i desenvolupat intel.lectualment, no garanteix d'ésser intel.ligent; a vegades, només serveix per a enredar la troca, per a embolicar-se amb una fulla de pi. Deixo de banda l'excepcional J.J. Millás, al qual li he llegit un parell d'articulacions, en forma d'articles al suplement setmanal (i no el llegeixo gaire sovint), d'insults, -insult rera insult-directes a González Pons. Sense ironia, m'agrada Millás.
Torno a l'iceberg. Diu Cembrero: El Partido Popular lo tiene claro: Rabat se aprovecha de la "debilidad" del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero antes de que ellos lleguen al poder. La denuncia podría valer si explicasen qué concesiones pretende arrancarle el rey Mohamed VI.
I, a partir d'aquí, deixo a la paciència i benevolència de l'amable lector (si existeix, sobretot a l'agost), de llegir qué pretén, segons les hipòtesis Cembrero, el rei Mohamed VI; pretensions que no -repeteixo, no- tenen res a veure amb el govern, debilitat o no, d'Espanya. Dono una pista: la cosa va directa contra el CNI. I és que, a veure, ¿Quin interés hi té, el CNI, a la frontera amb Marroc? Quina manera de perdre el temps i de malversar els diners del contribuent. Per cert, vaig llegir fa temps un informe en algun mitjà que no recordo, segons el qual el CNI té la mania que la frontera d'Espanya amb Àfrica, pot esdevenir la falla geoestratègica més conflictiva (com un teló d'acer del segle XX) del segle XXI.
dimarts, d’agost 03, 2010
Epitafis (nova secció, o no)
Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:
-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.
- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)
- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.
-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.
Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.
Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:
-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.
- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)
- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.
-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.
Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.
dimecres, de juliol 28, 2010
La catalana emprenyada per...
1.- L'arbitrarietat que es fa passar per llei.
2.- Les lleis de l'embut que es justifiquen només en base a bons sentiments. La temptació de ser bo és terrible (B.Brecht)
3.- Les lleis fetes en exclusiva per a enardir els ànims. Victòries i derrotes. Sí o no.
4.- Les lleis que prohibeixen sense rendir cap benefici objectiu per a la comunitat. Només preludien altres prohibicions. L'eròtica de la prohibició.
5.- Les lleis que prohibeixen tan arbitràriament que em deixen sense arguments davant dels arguments ben intencionats del meu fill adolescent. Les mares no existim per a explicar Freud i altres males herbes. Sí, fill meu, l'animal hi pateix, és obvi que hi pateix molt, sin comerlo ni beberlo. I encara: A casa, no maltractem els animals, mai, no. Guaita les gates...què formoses.
Fins aquí arribo. Em nego a rebaixar-me a assenyalar el bistec de vedella que en G. s'està cruspint; em nego a parlar de la pobra llagosta -quien la pillara- sobre la que Vargas Llosa basava, mentre se la cruspia, la seva argumentació protaurina a uns amics, segons que explicava en un article recent. Acabaríem parlant de les formigues. I no, perquè això sí que li he explicat, ja de ben petit, al meu fill: les paraules signifiquen. La paraula és el més important per als humans, ens humanitza i ens dignifica, no la podem fer servir en va. La paraula, i les lleis fetes de paraules que haurien de posar límits raonables i necessaris al nostre esperit de ramat, el qual, per cert, no es caracteritza per ser massa pacífic ni bondadós. A Catalunya, tampoc.
(en memòria de la meva àvia, del meu pare i del meu germà)
1.- L'arbitrarietat que es fa passar per llei.
2.- Les lleis de l'embut que es justifiquen només en base a bons sentiments. La temptació de ser bo és terrible (B.Brecht)
3.- Les lleis fetes en exclusiva per a enardir els ànims. Victòries i derrotes. Sí o no.
4.- Les lleis que prohibeixen sense rendir cap benefici objectiu per a la comunitat. Només preludien altres prohibicions. L'eròtica de la prohibició.
5.- Les lleis que prohibeixen tan arbitràriament que em deixen sense arguments davant dels arguments ben intencionats del meu fill adolescent. Les mares no existim per a explicar Freud i altres males herbes. Sí, fill meu, l'animal hi pateix, és obvi que hi pateix molt, sin comerlo ni beberlo. I encara: A casa, no maltractem els animals, mai, no. Guaita les gates...què formoses.
Fins aquí arribo. Em nego a rebaixar-me a assenyalar el bistec de vedella que en G. s'està cruspint; em nego a parlar de la pobra llagosta -quien la pillara- sobre la que Vargas Llosa basava, mentre se la cruspia, la seva argumentació protaurina a uns amics, segons que explicava en un article recent. Acabaríem parlant de les formigues. I no, perquè això sí que li he explicat, ja de ben petit, al meu fill: les paraules signifiquen. La paraula és el més important per als humans, ens humanitza i ens dignifica, no la podem fer servir en va. La paraula, i les lleis fetes de paraules que haurien de posar límits raonables i necessaris al nostre esperit de ramat, el qual, per cert, no es caracteritza per ser massa pacífic ni bondadós. A Catalunya, tampoc.
(en memòria de la meva àvia, del meu pare i del meu germà)
diumenge, de juliol 25, 2010
Per a emmarcar
Pobra Societat, Catalana i de Filosofia. Quan ens van començar a segar del tot l'herba sota els peus, vaig començar a apreciar enormement la intromissió de l'estat en l'educació del nostre país per mitjà de la "Inspección General del estado". Quines coses... "La de cosas que hemos visto", que deia un personatge a "Campanadas a medianoche".
Pobra Societat, Catalana i de Filosofia. Quan ens van començar a segar del tot l'herba sota els peus, vaig començar a apreciar enormement la intromissió de l'estat en l'educació del nostre país per mitjà de la "Inspección General del estado". Quines coses... "La de cosas que hemos visto", que deia un personatge a "Campanadas a medianoche".
dijous, de juliol 15, 2010
Plors i violes
Al final del tercer d'ESO, els tutors i coordinadors programen els dos únics grups de 4t que previsiblement tindràn el curs següent en funció de: No, no, aquest noi té capacitat per a fer batxillerat i carrera... Llavors, les matèries optatives que aquest noi escull són les de les opcions científico-tecnològiques. La resta, tot un grup sencer amb optatives de "socials"... doncs tropa. No sé si s'ha entès, ho repetiré: hi ha un grup de 4t d'ESO on s'hi apleguen tots aquells que, per diversos motius, no poden o no volen estudiar; aquest grup és el que, en llenguatge d'altres temps, en diríem de "lletres".
Al final del tercer d'ESO, els tutors i coordinadors programen els dos únics grups de 4t que previsiblement tindràn el curs següent en funció de: No, no, aquest noi té capacitat per a fer batxillerat i carrera... Llavors, les matèries optatives que aquest noi escull són les de les opcions científico-tecnològiques. La resta, tot un grup sencer amb optatives de "socials"... doncs tropa. No sé si s'ha entès, ho repetiré: hi ha un grup de 4t d'ESO on s'hi apleguen tots aquells que, per diversos motius, no poden o no volen estudiar; aquest grup és el que, en llenguatge d'altres temps, en diríem de "lletres".
dilluns, de juliol 12, 2010
La balconització de Catalunya
En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...
Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.
En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...
Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.
divendres, de juliol 09, 2010
Anatomia d'un altre instant, tot desitjant que no calgui passar a l'autòpsia. De moment, el TC ja ens reconeix el dret a morir amb dignitat.
- Recuerde que puedo sacarle un millón de personas a la calle.
- ¿Y qué?
Primera conversa, a Madrid, entre Tarradellas i Suárez. Va ser un fiasco, tens, "bronco". Però, va donar bons resultats. Suárez es va quedar meravellat de l'astúcia del vell català, quan en sortir aquest de la reunió va declarar a la premsa, escuetament i contundentment, que tot havia anat com una seda. Aquell mateix dia, mentre Tarradellas feia la maleta per tornar a França, va rebre a l'hotel una trucada de part de Suárez, hi havia marge per a una altra reunió. Amb aquest home, ens hi podem entendre, diuen que devia pensar Suárez. Finalment, com tothom sap, es van entendre tant, que la Generalitat, i el seu President desconegut i fantasmagòric, van ser vistosament reconeguts en la seva continuïtat des de la República, un fet insòlit en la Transició. Per cert, quan Tarradellas torna de l'exili com a President, els carrers eren a vessar, a vessar de gent que fins feia com qui diu quatre dies no en sabia ni el nom ni l'existència, d'aquell català tan estimat -el desitjat-, que, per fi, ja era aquí, entre nosaltres (nosaltres? Heus aquí un problema). Afegeixo i insisteixo: per l'astúcia, no pas pel milió de persones al carrer. O, millor dit: És ociós i estèril, per fer-ho suau, un acte de masses que no tingui darrera una sòlida i astuta i, si cal i quan calgui, emmudida, visió política de la jugada.
- Recuerde que puedo sacarle un millón de personas a la calle.
- ¿Y qué?
Primera conversa, a Madrid, entre Tarradellas i Suárez. Va ser un fiasco, tens, "bronco". Però, va donar bons resultats. Suárez es va quedar meravellat de l'astúcia del vell català, quan en sortir aquest de la reunió va declarar a la premsa, escuetament i contundentment, que tot havia anat com una seda. Aquell mateix dia, mentre Tarradellas feia la maleta per tornar a França, va rebre a l'hotel una trucada de part de Suárez, hi havia marge per a una altra reunió. Amb aquest home, ens hi podem entendre, diuen que devia pensar Suárez. Finalment, com tothom sap, es van entendre tant, que la Generalitat, i el seu President desconegut i fantasmagòric, van ser vistosament reconeguts en la seva continuïtat des de la República, un fet insòlit en la Transició. Per cert, quan Tarradellas torna de l'exili com a President, els carrers eren a vessar, a vessar de gent que fins feia com qui diu quatre dies no en sabia ni el nom ni l'existència, d'aquell català tan estimat -el desitjat-, que, per fi, ja era aquí, entre nosaltres (nosaltres? Heus aquí un problema). Afegeixo i insisteixo: per l'astúcia, no pas pel milió de persones al carrer. O, millor dit: És ociós i estèril, per fer-ho suau, un acte de masses que no tingui darrera una sòlida i astuta i, si cal i quan calgui, emmudida, visió política de la jugada.
dijous, de juliol 08, 2010
Records passats i records per al futur
M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.
- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.
- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.
- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.
- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:
-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.
M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.
- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.
- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.
- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.
- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:
-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.
dissabte, de juliol 03, 2010
dimecres, de juny 23, 2010
dijous, de juny 10, 2010
Els dolents fets malbé
Deia Hitchcock que el dolent ha de ser el més bo de la pel.lícula. És comprensible, i hi ha dolents magnífics, seductors. En posaré un exemple: m'agrada Santiago Carrillo. Però allò que ja no ho és, de comprensible, és la narració que endolceix el personatge i intenta, a la desesperada, de fer veure que, al capdavall, tampoc n'hi ha per tant, amb la dolenteria del dolent. Immediatament, si passa això, s'ensorra la lògica de la narració i la psicologia del personatge, i queda al descobert la manca de sagacitat de l'autor.
L'autor: Javier Cercas
La narració: Anatomía de un instante
El personatge: Exacte.
De la pàgina 211 a la 213, on Cercas dóna voltes per Paracuellos del Jarama al novembre del 36, hi trobo una quantitat d'incongruències, un anar del sí contundent al pero, un càlcul tan mal fet en fi, que m'eixoriveixo per incredulitat després d'una ja llarga lectura ensopida, amb una prosa que pretén ser àgil però no exempta de ressonàncies literàries, sense aconseguir ni una cosa ni l'altra; una lectura que, malgrat la meva ignorància sobre el 23F, no m'ha dit encara res de nou, cap composició de lloc que no hagués ja pogut fer-me amb els detalls que havia anat caçant al vol . Em queden més de la meitat de pàgines per llegir, intentaré arribar al final, però, quin greu! Quina manera de fer malbé un personatge.
Val a dir que a Paracuellos Cercas s'aixopluga en l'autoritat -i l'autoria del desastre, doncs- dels historiadors Gibson, J.M Reverte y Viñas, ja que son los que más se acercan a la verdad de los hechos. Segun Viñas, la orden pudo partir de Alexander Orlov (aquest sí que era dolent, dolent), agente de la NKVD soviética en España, pudo ser transmitida por Pedre Checa, hombre fuerte del PCE, y ejecutada por el también comunista Segundo Serrano Poncela, delegado de Orden Público de la Consejeria de Orden Público (aquest executor pudo, tot i ser a les ordres directes de Carrillo, el qual, tanmateix, no.)
A Carrillo (consejero, doncs, de l'esmentada Consejería, amb càrrec recent estrenat, en una reunió al Ministeri de la Guerra, on es va parlar del problema dels presos, problema que es va començar a -diguem-ne- solucionar la mateixa nit de la reunió, i que es va anar -diguem-ne- solucionant durant tres setmanes i més de dos mil assassinats) se le puede acusar de no haber intervenido para evitarlas (les execucions), de haber hecho la vista gorda con ellas; no se le puede acusar de haberlas ordenado u organizado.
És a dir: la orden pudo... , i encara, pudo... Però, a Carrillo... no se le puede, puede. D'això, se'n deu dir, poder de l'autoritat historiogràfica.
Deia Hitchcock que el dolent ha de ser el més bo de la pel.lícula. És comprensible, i hi ha dolents magnífics, seductors. En posaré un exemple: m'agrada Santiago Carrillo. Però allò que ja no ho és, de comprensible, és la narració que endolceix el personatge i intenta, a la desesperada, de fer veure que, al capdavall, tampoc n'hi ha per tant, amb la dolenteria del dolent. Immediatament, si passa això, s'ensorra la lògica de la narració i la psicologia del personatge, i queda al descobert la manca de sagacitat de l'autor.
L'autor: Javier Cercas
La narració: Anatomía de un instante
El personatge: Exacte.
De la pàgina 211 a la 213, on Cercas dóna voltes per Paracuellos del Jarama al novembre del 36, hi trobo una quantitat d'incongruències, un anar del sí contundent al pero, un càlcul tan mal fet en fi, que m'eixoriveixo per incredulitat després d'una ja llarga lectura ensopida, amb una prosa que pretén ser àgil però no exempta de ressonàncies literàries, sense aconseguir ni una cosa ni l'altra; una lectura que, malgrat la meva ignorància sobre el 23F, no m'ha dit encara res de nou, cap composició de lloc que no hagués ja pogut fer-me amb els detalls que havia anat caçant al vol . Em queden més de la meitat de pàgines per llegir, intentaré arribar al final, però, quin greu! Quina manera de fer malbé un personatge.
Val a dir que a Paracuellos Cercas s'aixopluga en l'autoritat -i l'autoria del desastre, doncs- dels historiadors Gibson, J.M Reverte y Viñas, ja que son los que más se acercan a la verdad de los hechos. Segun Viñas, la orden pudo partir de Alexander Orlov (aquest sí que era dolent, dolent), agente de la NKVD soviética en España, pudo ser transmitida por Pedre Checa, hombre fuerte del PCE, y ejecutada por el también comunista Segundo Serrano Poncela, delegado de Orden Público de la Consejeria de Orden Público (aquest executor pudo, tot i ser a les ordres directes de Carrillo, el qual, tanmateix, no.)
A Carrillo (consejero, doncs, de l'esmentada Consejería, amb càrrec recent estrenat, en una reunió al Ministeri de la Guerra, on es va parlar del problema dels presos, problema que es va començar a -diguem-ne- solucionar la mateixa nit de la reunió, i que es va anar -diguem-ne- solucionant durant tres setmanes i més de dos mil assassinats) se le puede acusar de no haber intervenido para evitarlas (les execucions), de haber hecho la vista gorda con ellas; no se le puede acusar de haberlas ordenado u organizado.
És a dir: la orden pudo... , i encara, pudo... Però, a Carrillo... no se le puede, puede. D'això, se'n deu dir, poder de l'autoritat historiogràfica.
divendres, de maig 14, 2010
El doctor ruquet i la senyora dolors, o com mitja humanitat s'enfot de l'altra (categoria: viatges amb el marit)
Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.
El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.
A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.
Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.
Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.
El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.
A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.
Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.
dilluns, de maig 03, 2010
diumenge, de maig 02, 2010
Cadascú diu a l'altre que no és Déu; ací s'acaba el romanticisme. En aquesta hora en què cadascú de nosaltres ha de tibar l'arc per tornar a demostrar el seu valor i conquerir, en i contra la història, allò que ja posseix, la magra collita dels seus camps, el breu amor d'aquesta terra; en l'hora en què neix per fi un home, cal deixar l'època dels furors adolescents. (del final de L'home revoltat, 1951)
Lourmarin, abril del 2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
