dilluns, de març 22, 2010

Salvar la patria judía. Todavía se está a tiempo
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)



Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.

En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.

Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).

(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.

L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.

Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.

divendres, de març 12, 2010

La mort i pam de Carles Riba (V.A. Estellés), en homenatge, vés per on, a un dels meus mestres en la matèria, Miguel Delibes



La hoja roja va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir. Recordo (en guardo algun encara) la col.lecció Salvat-RTVE, a módico precio fins i tot per a la meva família. La hoja roja era un dels primers títols, si no m'erro. Jo era aleshores (són records, no parlo d'ara) altament impressionable, i , esclar, em van impressionar molt aquells vellets, els quals, tot embolicant tabac en paper, esperen, amb lucidesa i estoïcisme, l'últim full al petit estoig de paper de fumar. El vermell. Després vindria Tot esperant Godot, amb la seva sofisticació i la seva perversitat, però aquesta és una altra història. A casa, l'avi, que no havia fumat mai, ja era a la maleïda cua. El meu pare sempre deia: Vés a saber, això de morir-se no va per ordre alfabètic. Però l'avi va ser el primer a topar-se amb el full vermell; obedient, tal com li pertocava, es va morir de vell. El meu pare també deia, fotent-se'n de la pròpia por, ja a l'espera: El que m'emprenya és no saber per on petarà, la cosa; que si el fetge, que si els ronyons... Uff. Sí, noi, és com ser un armari que no es pot obrir de tan ple, on saps que hi ha alguna peça de roba que convindria airejar abans no s'arni. Sempre m'ha fet gràcia Freud, tendeix a entendre les malalties orgàniques com a metàfores del desequilibri psíquic; textualment, per a ell, són metafòriques les conversions en els casos d' histèria, però, de fet, tot el cos és entès com un llibre obert on els nostres fantasmes fan de graffiteros obscens i malvats, sicaris de la mort silenciosa i sempre arrecerada, la molt. La puta cruel, en paraules d'un altre literat gens amant de la sofisticació, o d'una determinada manera d'entendre-la, Andrés Estellés, volcà que escup lava poètica. Esplèndit, el color vermell encès dels seus poemes. La puta cruel és l'expressió de la ràbia per la mort d'un altre dels grans, Carles Riba. Estellés es plany que algú que ha sabut destil.lar la vida en sensibilitat i bellesa, en serenitat, quedi a mans, ell també, d'una carnissera tan maldestra.


Alguns han dit que la Mort és amarga
-Ausiàs March-


No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
-un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes-,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sens dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica;
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...

dilluns, de març 08, 2010

Una tarda al poble

No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.

El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.

I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.

dijous, de febrer 25, 2010

Es una maravilla

Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.

(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)


Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.
¿Dónde está el puto puterío socialdemócrata español?

Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)

I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"

dimecres, de febrer 24, 2010

Perquè en un altre temps, ja fa molt temps, vaig lluitar des del sindicalisme llibertari, i ara em repel haver-me'n d'avergonyir, però ho faig



Gràcies, Àngel

dijous, de febrer 18, 2010

La vida és bella (i vella...)

Fa un sol espeterrant, ha deixat de fer fred, i avui faig 55 anys. El dia primaveral, me'l prenc com a gentilesa de la natura. I, a més, tinc festa i me'n vaig a passejar per la Rambla.
Salut a tots.

Nota: No calen comentaris, sé que us n'alegreu.

dimecres, de febrer 17, 2010

La situación evoluciona lentamente hacia un menor deterioro
(J.L.R.Zapatero, al Congrés)

dissabte, de gener 30, 2010

Vida i cinema

Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.

Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.

Ets gran Eastwood.

Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.

dissabte, de gener 09, 2010

Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.
Aterridor

dilluns, de desembre 14, 2009

Baixo d'Arbeca!!!

Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.

diumenge, de desembre 13, 2009

Xantatges

Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:

Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...

Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.

Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.

divendres, de novembre 06, 2009

MISERERE


Deixeu-vos de ministres i periodistes, i escolteu-lo, si voleu pujar al cel. No fa gaire me'l va regalar una amiga; recordo un text de la Yourcenar... totes les coses de les que gaudeixo, les dec a amics que me les han donat a conèixer; i va desgranant-ne algunes i recordant els amics.

És un consell per als amics, doncs.

dissabte, d’octubre 31, 2009

D'ací d'allà, d'això i d'allò altre


Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.

Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:

- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).

- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).

- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.

dilluns, d’agost 31, 2009

Pernil serranu

A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.

Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.

dijous, d’agost 06, 2009

Paranimf de la Universitat de Salamanca (12 d'octubre del 36 -Fiesta de la Raza)

El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!

- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.

- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.

Però, Unamuno va a la seva.

- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)

Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.

-(Millán) ¡Muera la inteligencia!

Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.

-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!

Unamuno aguanta.

-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.


I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.

diumenge, d’agost 02, 2009

Yes. Can you? (article publicat a l'ABC d'ahir i enllaçat des de "Bitácora Almendrón"

http://http://www.almendron.com/tribuna/26143/una-educacion-para-salir-de-la-crisis/

dissabte, d’agost 01, 2009

dimarts, de juliol 14, 2009

Toma el dinero y desaparece


A Espada el que és d'Espada. Hi coincideixo plenament i estic tan preocupada com ho pugui està qualsevol amb dos dits de front.

"...la desaparición del Estado, asunto que dicho sea de paso me preocupa mucho más que la desaparición de España."

diumenge, de juliol 12, 2009

Records falsos i records impossibles

Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.

Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.

Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".

Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.


dilluns, de juny 22, 2009

Desafíos geopolíticos nucleares. Apocalíptica anàlisi de Gustavo de Arístegui

dimecres, de juny 17, 2009

Que la realitat no et faci malbé la realpolitik

Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):

1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).

2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.

3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.

4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.

5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?

dimarts, de maig 26, 2009

Un altre oracle

Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.

(Misteriosament feliç, Joan Margarit)


No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.

Nou dia

L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.



Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.

dijous, de maig 14, 2009

La ciutat

Has dit: "Me n'aniré en una altra terra,
me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l'esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa."

Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs un tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

(Kavafis, en traducció de Carles Riba)

dimarts, de maig 12, 2009

Alabat sia el gènere humà i les seves il.limitades possibilitats

Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.

-Profesora.

Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.

-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.

Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:

-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?

Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:

-Arthur Schopenhauer, sobretodo.

Deixo de mirar per la finestreta de cop.

-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.

La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).

Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.

-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.

-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.

Amb ironia, ara:

-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.


El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:

- Un altre.

Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.

divendres, de maig 01, 2009

Històries que no surten a les pel.lícules d'històries (el bombardeig d'Orà)

Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.

Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.

Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.

Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.


Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."

En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.

Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.

dissabte, d’abril 04, 2009

In memoriam

Francisco Canals Vidal, catedràtic de metafísica de la Univeristat de Barcelona, ha mort aquest hivern; me n'assabento ara, m'ho diuen a cau d'orella, literalment, per telèfon. Va ser un dels meus mestres, en el més ampli i profund sentit del terme. A classe, només feia servir la seva potentíssima intel.ligència filosòfica i la seva immensa erudició. No dictava, pensava en veu alta, amb gran concentració. De tant en tant, aterrava directe als nostres ulls amb una ironia salvatge i una passió militant, però sempre amb gran respecte per a tots els alumnes que volien escoltar-lo. Ens exigia, només, de llegir els filòsofs, tots els grans filòsofs. Llegeixin, llegeixin. Sense ell, em temo que jo no hauria contrapesat el món.


Pero la ciudad del mal no tiene nada que aportar a la historia: todo lo que en ella es entidad y eficacia tiene su soporte en la obra creadora de Dios y en las potencias dadas por Dios al hombre y al mundo. (Francisco Canals)
Imprescindible (via El tinglado de Santa Eufemia). Recordo haver llegit que la senyora Tatcher, quan governava, va preguntar, amb el seu ja llegendari menyspreu, Al capdavall, ¿quants filòlegs necessita una generació...? ¿Quatre, deu...? Fet i fotut, potser ja s'ha arribat a la conclusió que no ens en fan falta cap.


La Facultad de Filología de Salamanca responde a la Ministra
Salamanca, 23 de marzo de 2009


Excma. Sra. Cristina Garmendia Mendizábal
Ministra de Ciencia e Innovación
C/ Albacete, 5
28027 Madrid.
Señora Ministra:
Hace unos meses declaró usted en una entrevista del diario El País, a propósito de las Humanidades, que “el Estado tiene que preservar en la universidad pública, sin ninguna duda, todas las áreas del conocimiento, y las Humanidades tienen que jugar un papel muy importante. Pero las Humanidades tienen que implicarse mucho más de lo que están en el campo científico y tecnológico. Y esto implica un cambio de actitud: en este Ministerio encontrarán la puerta abierta para analizar aquellos proyectos que nos presenten”.
Y en efecto, hoy día domina entre los políticos la idea de que las Ciencias Humanas deben preservarse, pero al precio de “reciclarse”, homologándose en lo posible con las demás. Una idea peligrosa, que al ignorar lo específico de estas ciencias y de sus métodos y objetivos, está comprometiendo tanto la calidad de su trabajo como el rendimiento social, político y cultural que se les debe exigir.
Esta Facultad desearía poner aquí la primera piedra para un debate público riguroso no sólo sobre la naturaleza de las Ciencias Humanas, sino también sobre su función en la sociedad, con el fin de ofrecer a la política científica criterios adecuados para su gestión.
Cómo son las Ciencias Humanas
En las ciencias experimentales y la tecnología el progreso se debe a un paradigma de trabajo y pensamiento marcado por ciertas constricciones metodológicas, en particular por el uso de “lenguajes reducidos”, esto es, lenguajes cuya sintaxis es matemática y cuyo vocabulario es el definido en sus fórmulas o ecuaciones. Gracias a esta “autolimitación”, que garantiza en la investigación una objetividad libre de cualquier “contaminación” subjetiva, ésta puede multiplicar su complejidad y rendimiento.
Nuestro paradigma teórico y metodológico, por el contrario, es otro. La historia, la filosofía y la filología, la argumentación jurídica, política, ética y estética, no pueden basarse en limitaciones de esa clase. Sólo para cometidos auxiliares precisos recurrimos los humanistas a métodos científicos, y entonces sí: utilizamos sin restricciones las TIC, restringimos nuestro vocabulario y nuestra sintaxis, y hacemos estadísticas, definimos parámetros, verificamos hechos, organizamos experimentos y los evaluamos. En suma: tratamos también de “objetos”.
Pero los temas centrales de los que nos ocupamos no son exactamente “objetos”. Lo que estudian un filólogo, un historiador o un jurista rara vez es un “dato” acotado y aislable. Es por el contrario casi siempre “hecho interpretado” y “texto de otro“, que sólo adquiere su sentido y acotación para la ciencia cuando el estudioso sale a su encuentro desde su propia competencia personal. Esta ha de ser a su vez suficientemente rica y diferenciada como para darle sentido de un modo productivo.
Entre nosotros “ser objetivo” no es tomar el “objeto” como algo externo a nosotros, y medirlo, manipularlo y volver a medirlo, de modo que la manipulación y la medición puedan ser “replicadas” por cualquier otro sujeto, que es lo que define la “objetividad experimental”. Porque nuestra investigación no se refiere propiamente a objetos, sino a “otros sujetos”, con los que entramos en una relación “hermenéutica”, intersubjetiva.
Esta no debe ser arbitraria, pero sí conscientemente y resueltamente individual. El estudioso profesional que interpreta un diálogo de Platón, una norma jurídica, un soneto de Garcilaso o un debate parlamentario, no puede poner entre paréntesis su subjetividad individual, ya que si lo hiciese no entendería nada. Pero es que además sólo el grado de formación y refinamiento de ésta le permitirá hacer una interpretación acorde con el contexto histórico y la calidad de sus textos, y que sirva de algo dentro del nexo actual de ciencia y sociedad en el que realiza su trabajo en cada momento.
La productividad de la relación “hermenéutica” entre el investigador y sus sujetos investigados depende precisamente de que el lenguaje de aquél no se reduzca en absoluto, sino todo lo contrario. En nuestro trabajo tenemos que hablar tanto el lenguaje común de nuestra cultura y de las que estudiamos, actual y pretérito, como en su caso todo tipo de lenguajes especializados, de suyo propios de otras disciplinas, cuando así lo requieren los ”objetos” de los que tenemos que ocuparnos también. Pero lo que finalmente producimos en nuestra docencia y publicaciones es lo que nos permiten producir las competencias lingüística, científica y vital singulares de cada uno, que son fruto del conjunto de su experiencia en cada momento. Sólo desde ellas podemos generar en cada caso el mejor sentido posible a partir de los textos, ya sean jurídicos, artísticos, religiosos o especulativos. La bondad de nuestra producción se mide por la cantidad y calidad del sentido que logramos suscitar en sus destinatarios.
En consecuencia, el trabajo humanístico propiamente dicho no es en general trabajo de equipo, sino individual. Las contribuciones más decisivas en las Humanidades suelen ser libros elaborados por un autor a lo largo de años, no artículos de equipo elaborados en espacios de tiempo breves. Una política científica que privilegie de modo unilateral en nuestro campo los “proyectos de equipo” frente a la hermenéutica individual es equivocada y contraproducente. No obstante, cuando el tipo de trabajo así lo ha requerido, los equipos de investigación han demostrado también su capacidad y rigor metodológico en proyectos de investigación, en grupos de investigación de excelencia o en proyectos europeos.
Pero eso sí, la discusión viva, el debate académico, nos es indispensable. Un humanista sólo forma su lenguaje y su pensamiento en el diálogo con otros. De ahí la importancia de la discusión y los encuentros personales entre nosotros.
Para qué sirven las ciencias humanas
En la actualidad las autoridades del Estado sólo parecen contemplar la necesidad de preservar las Ciencias Humanas como una especie de patrimonio del pasado. Es éste un planteamiento conservador, que ignora la contribución viva y constante de estas “ciencias” a la configuración de la sociedad actual, de sus valores y criterios, y que alienta las políticas tecnocráticas, deja fuera de la política educativa el planteamiento de sus contenidos, y reduce ésta a una posición meramente “asistencial”.
Las funciones fundamentales de nuestro trabajo son:
- La educación: Lo que nosotros aportamos a la sociedad es, en primer lugar, la formación cultural de los educadores de las nuevas generaciones, a los que tenemos que dotar no sólo de conocimientos, sino también de la capacidad de transmitir a los jóvenes, y de fomentar en ellos, un progreso de conciencia y pensamiento sobre el mundo de lo social y lo simbólico que no sea inferior al tecnológico.
- La cultura: nuestra obligación, y el sentido de nuestro trabajo, es transmitir a la sociedad el estado actual del conocimiento histórico y cultural, y poner a su disposición el nivel de reflexión y crítica más alto posible. Nosotros no somos sólo estudiosos de la cultura, sino agentes suyos. Las humanidades académicas producen una parte importante de la cultura, y en todo caso producen y transmiten la capacidad de absorber y utilizar ésta de forma responsable, lo que es crucial a la hora de que la ciudadanía juzgue y actúe por sí misma, sin supeditarse a la manipulación mediática y publicitaria. Porque una sociedad no debe ir a la zaga de su propia tecnología en el terreno del conocimiento de lo social, de la argumentación política, de las convicciones éticas, del gusto estético, del juicio práctico en las situaciones críticas de la vida, o de la percepción de los problemas de la convivencia. Y de eso nos ocupamos nosotros.
- Ciudadanía y civilización: nuestros campos de estudio y acción son las conciencias individuales, las relaciones entre las personas, y la gestión tanto de la cosa pública como de los ámbitos privados en los que se desarrolla la vida de los ciudadanos. Para ello intentamos proporcionar a éstos, por medio de las instituciones educativas y de los medios de comunicación, un buen conocimiento de los progresos que los seres humanos han logrado, con tiempo y esfuerzo, en el campo de la reflexión teórica y en el de la gestión práctica de sus vidas, con el fin de que, conociendo las causas de los errores del pasado, se los pueda evitar en el futuro, y de que nuestro pensamiento sea autónomo, nuestras reacciones razonables, nuestras decisiones meditadas, nuestros planes productivos y nuestras estrategias inteligentes. Nuestro cometido es civilizar a la gente, y proteger así a la sociedad de las atroces recaídas en la barbarie que hemos vivido en pleno siglo XX.
- Humanismo: los humanistas intentamos extraer de las culturas las formas más refinadas y productivas de pensamiento y producción artística, comprenderlas y crear los medios para que el resto de la sociedad pueda también pensar y percibir a ese nivel. Estudiamos las formas de organizarse las sociedades humanas del pasado y el presente para detectar lo que en ellas favorece en medida mayor el desenvolvimiento de la personalidad de todos los seres humanos, la satisfacción de sus necesidades materiales e intelectuales, y la fluidez y la paz en las relaciones entre individuos, grupos y países. Y estudiamos los documentos más hermosos y estimulantes de la actividad artística de los seres humanos, en todo tiempo y lugar, para contribuir a refinar el gusto nuestro y de los siguientes, y proporcionar a todos los miembros de la sociedad recursos para vivir una vida inteligente, autónoma y placentera, sin necesidad de obnubilarse con consumismos y sustancias enajenantes. Y estudiamos también críticamente, claro está, las negaciones de todo esto.
Intentamos, en una palabra, que en nuestra época y en nuestro país el concepto de lo humano no caiga por debajo de donde puede y por lo tanto debe estar.
- Política: nuestro trabajo es el que produce el conocimiento objetivo e histórico necesario desde el cual la sociedad, a través de la participación política, puede ganar e imponer los criterios adecuados para que el Estado se organice y funcione como mecanismo de seguridad jurídica general, de satisfacción de las necesidades y de igualdad de oportunidades. Lo que nosotros le suministramos a la sociedad que nos financia son ideas productivas para mejorar esa misma sociedad, y criterios para distinguir entre progreso cultural, social y político, y retroceso o involución.
Porque el progreso social, económico y cultural no es sólo fruto de las ciencias experimentales y de la tecnología, sino ante todo de la forma como una sociedad se interpreta y organiza a sí misma, y constituye espacios en los que, entre otras cosas, ciencia y tecnología pueden desarrollarse y aplicarse sin obstáculos. Este progreso es el fruto de una reflexión humanística que en Europa se ha ido desarrollando a lo largo de siglos de estudio e interpretación combativos, y a la cual debemos ideas como las de democracia, derecho, dignidad, solidaridad, e incluso “objetividad” y “ciencia”.
Para que la sociedad no caiga en el alarmante embrutecimiento que encuestas, informes sociológicos y policiales, noticiarios y documentales muestran día tras día en los medios de comunicación, los políticos deberían salir del binomio “economía y tecnocracia”, que siempre deriva también en crudas luchas por el poder, electoralismos y desequilibrios sociales crecientes, y hacer de la producción humanística de sus instituciones educativas e investigadoras un uso constante y competente. Pues sólo a partir de ella podrán abordar con perspectivas de éxito problemas como el de la incapacidad de la sociedad actual para ofrecer contenidos satisfactorios y no destructivos a sus diversos sectores de edad y círculos sociales y culturales; el de prevenir la violencia disparatada (política, doméstica, callejera); el de encauzar la energía de los jóvenes hacia esfuerzos productivos para ellos y para los demás; el de posibilitar una participación política informada y responsable, o el de generar espacios cada vez mayores de paz y disfrute personales.
La responsabilidad que sobre esos problemas recae en los políticos no puede ejercerse al margen del conocimiento que elaboramos los humanistas, a partir de nuestro estudio y reflexión sobre tales problemas a lo largo de la historia.
Reforma Universitaria
España afronta en la actualidad la tarea de reformar su Universidad, pero no puede ni debe hacerlo sólo para que sea “rentable” desde criterios economicistas parciales, sino ante todo para que pueda cumplir su función general, que es crear y transmitir conocimiento en todos los terrenos en los que el ser humano puede aspirar a mejorarse y mejorar su situación.
Los criterios desde los que se pueden juzgar esas mejoras se elaboran en las Ciencias Humanas: Filosofía, Filología, Derecho, Ciencias Sociales, como parte de su trabajo ordinario. Si éste no es debidamente apoyado y aprovechado, no habrá reforma eficaz de la Universidad, y seguiremos revocando su fachada con tecnicismos ornamentales, y enterrando dinero en controles y evaluaciones que no están conectados a ninguna política real de debate, corrección ni enmienda de nada, y que por lo tanto quedan sin otras consecuencias que las represivas contra los “suspendidos”.
El tantas veces consignado fracaso de nuestro sistema educativo, al cabo de tantas reformas; la insuficiente capacidad de nuestros jóvenes para hablar, leer y escribir, proyectar inteligentemente sus vidas y participar productivamente en los diseños sociales: eso no se arregla presentando ante algún Ministerio “proyectos científicos y tecnológicos” con “memoria, objetivos, medios disponibles y necesitados, cronograma y visto bueno” de quien sea, ni con trifulcas parlamentarias y autonómicas sobre una o dos clases más de tal o cual asignatura a la semana. Eso se arregla permitiéndonos a los de Letras hacer y transmitir bien nuestro trabajo, sin distorsionarlo con modelos de productividad ajenos ni con sesgos localistas, ideológicos o partidistas en la financiación, y sin forzarnos a hacer las cosas como los químicos o los informáticos. En esto es la actitud de los políticos y de la Administración la que tiene que cambiar.
La esencial dimensión política de las Ciencias Humanas queda inoperante si su desenvolvimiento en las instituciones públicas se gestiona equivocadamente, y si además se mantienen cegados los canales de comunicación entre ellas y las instancias de decisión en las políticas educativa y cultural, que es lo que ocurre actualmente.
Cómo deben gestionarse las ciencias humanas en la política científica
Las ciencias humanas son mucho más baratas de mantener que las otras, pero su gestión es más difícil, compleja y sutil, porque para hacerlo bien aquí no se pueden obviar los juicios individuales fundados, ni suplirlos con cifras tomadas de tablas de parámetros y puntuaciones basadas casi siempre en opciones coyunturales. La selección de un profesor o de un proyecto de investigación, una beca, la financiación de un congreso, no se pueden decidir en nuestro campo productivamente si no es mediante valoraciones individuales de los contenidos, suficientemente motivadas, argumentadas y contrastadas. Decidirlos como se hace ahora, sumando “puntos” distribuidos conforme a criterios tomados de otros campos, por falta de comprensión de nuestros verdaderos objetos, métodos y rendimientos, es despilfarrar el dinero y contribuir a la irracionalidad y al descontrol de la gestión de los medios, cosa que siempre se traduce en atajos de mediocridad. De hecho, fabricarse hoy día un currículo humanístico apto para sacar dinero de la política científica es lo más fácil. Lo difícil es obtener ese dinero haciendo las cosas bien.
Eso es lo que los humanistas aspiramos a que los políticos entiendan e intenten corregir, y para lo que ofrecemos nuestra cooperación y asesoramiento. Para mejorar nuestra productividad es indispensable, pero verdaderamente difícil, distinguir con claridad entre progresos reales del conocimiento y meras “modas” ideológicas, y administrar el dinero de la investigación conforme a esa distinción. El siglo XX ha sido en las Ciencias Humanas un auténtico remolino de ideas y textos que afloran y desaparecen de la escena pública y del estudio en virtud de ventoleras ideológicas, a lo que contribuye no poco la vulnerabilidad de las instancias políticas de financiación a influencias mediáticas parciales e interesadas.
Creemos por todo esto que urge abrir un debate público de política científica, franco y sin exclusiones, sobre el sentido y cometido de las Ciencias Humanas en la España actual y en sus políticas educativas, científicas y culturales, antes de tomar medidas de gestión con consecuencias insuficientemente calculadas.
Atentamente,

Román Álvarez Rodríguez,
Decano, Facultad de Filología,
Universidad de Salamanca

divendres, de març 20, 2009

Repeteixo

Ahir -cosa raríssima- se'm va ocòrrer jugar amb el blog; vaig aconseguir fer una llista de blogs linkats, vaig aconseguir, sense proposar-m'ho, penjar una foto il.lustrativa de camins que no menen enlloc, i vaig fracassar en intentar substituir l'ombra del meu perfil per l'esmentada imatge. O sigui, continuarà. Repetiré.

Repeteixo. Amb passió exagerada, com si volgués fixar el temps, guanyar-li la partida. Com si la memòria i l'oblit es mereixessin una segona oportunitat de pacte. Repeteixo tot allò que m'agrada, i inconscientment, també, tot allò que detesto. Repeteixo a consciència per afirmar la meva bona voluntat, la voluntat de ser feliç i lliure. En general, entenc la felicitat i la llibertat en el sentit de cosa menuda, de xavalla, el lloc comú dels petits plaers raonables, assumibles, sostenibles... Repeteixo pel.lícules, normalment les veig d'estrena amb les amigues i en faig la tria per al marit, el qual no té temps per a massa repeticions. Repeteixo restaurants, i encara uns plats i aquell vinet i aquella brisa tan carinyosa... Què li agafa, que s'emprenya i tendeix cap a l'huracà? L'evidència, palmària, que no controlo res excepte els meus records. D'aquí Proust, escriure és repetir sense que se t'escapi res, sense que res t'espatlli... no la vida, a qui li importa la vida si ets Proust, cosa vulgar la vida, sinó la memòria, la recreació d'una escena fins a dominar-ne els més ínfims detalls, el canvi de color del guant deixat damunt la taula just quan el raig de sol ja no l'atany, i l'olor del gessamí que es desperta, llavors, a l'ombra, i totes i cadascuna de les superposicions dels cinc sentits en l'instant. I així com en un conte de Borges hi ha un mapa del món a escala del món, podem pensar en un temps present a escala del passat. I la riallada que provoca adonar-se que el passat en el present és d'una riquesa i d'una profunditat, una minuciositat i un ordre, inabastable, en el present. I saber, a la fi, que el que tu voldríes és que t'estimessin i et rebreguessin com llavors, en el present. I no aquest decorat, aquests fantasmes, aquesta cantera de la memòria i aquesta enginyeria del record. Collonades.

Doncs bé. Pactem, jo pacto: vida i memòria. Pacto per a no descartar, perquè ho vull tot, és a dir no pacto... però no tornem a embolicar la troca, que ja ha sortit prou embolicadeta. Repetiré, d'aquí a poc temps, en temps present, el viatge que vaig fer l'any passat amb les amigues. El repeteixo amb el marit. Excatament el mateix programa de viatge, que ha tornat a caure a les meves mans; me n'han ofert un altre una mica alternatiu, però he dit no!, no gràcies. Destí: Turquia.

dijous, de març 19, 2009

diumenge, de febrer 22, 2009

'Els bells camins que no menen enlloc'


Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.

Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.

Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.

Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.

divendres, de febrer 20, 2009

Els tontos de La classe

Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).

Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.

I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.
La prensa carpetovetónica


Sempre al servei dels ciutadans.

dilluns, de febrer 16, 2009

Benaurats els que dormen durant mig segle

Ironia amarga que Teresa Amat dedica als somiatruites que encara veuen el paradís a l'illa caribenya.

Al seu llibre "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana". Des del seu blog, Alírica, es pot accedir a una pàgina de debat ben llaminera si tenim en compte la gran quantitat de documentació que l'autora aporta en el llibre i la que li deu haver quedat al tinter.

diumenge, de febrer 01, 2009

El dubte


Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)

Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.

El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.
Ave, Roger Federer, els que sempre perden, et saluden

Què grans els partits Nadal-Federer; i com m'agrada que guanyi el Rafaelet i quin greu em sap que perdi en Federer. Què grans les seves llàgrimes, avui.

dissabte, de gener 31, 2009

Meme per al Pere,

Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.

Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.

1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.

2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.

3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...

4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.

5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.

6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?

7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.

No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.

dimarts, de gener 20, 2009

Que Catalunya no compri productes israelians

Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?

dissabte, de gener 17, 2009

Por qué Israel se siente amenazado

Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.

dijous, de gener 15, 2009

Links

Hauré de reconstruir la llista de blogs linkats perquè l'acabo de suprimir. Demano disculpes. Estava canviant l'adreça d'Un que passava (no en tens cap culpa, Ferran), un dels blogs que segueixo des del principi dels temps, i pam, m'han desaparegut tots. Demano temps.

dimarts, de gener 13, 2009

Amb els ulls oberts -com taronges- II


- El Conseller Saura diu que es tractava d'una manifestació antiterrorista, a la qual va assistir per imperatiu étic, i que el de la caputxa i la pistola estava fent una performance, la qual cosa els mossos sabien perquè ho veien, de la mateixa manera que quan ell, en Saura, veu una cadira, sap que ho és, que és una cadira. Recapitulem: Els mossos veuen - que no se sàpiga des d'on ho veuen és un detall que no té cap importància. Ho han vist. Punt- la performance d'un terrorista de joguina amb pistola de joguina i saben que és una cadira. No entraré en el contingut antiterrorista de la performance perquè d'art modern no hi entenc un borrall i encara acabaria veient-hi la cadira. Per a quan una manifestació ciutadana que demani la dimissió de Saura? Montilla, que diuen que és astut tot i que, alerta, jo no l'he ni ho he vist, no mourà ni un dit; al capdavall, són uns quants vots que sempre vénen bé, i sempre seran seus si els hi té a punt... una, o dues, cadires. Que Catalunya s'ensorri en el ridícul, en la desmoralització i la inoperància més espantosos, a Montilla se li'n refot o, com sospiten alguns, ja li va bé. Altrament, que actuï i començarem a donar-li crèdit. A aquestes alçades actuar vol dir treure la cadira del cul d'en Saura.

- Aquests dies llegeixo més que mai La Vanguardia. Per dues raons: Per les magnífiques cròniques d'aquest luxe de corresponsal que és Henrique Cymermann. I pels articles d'Enric Juliana. Deia Juliana ahir:

Un peligroso e inquietante juego retórico ("los judíos inflingen a los palestinos el mismo trato que ells recibieron de los nazis"), orientado, en última instancia, a relativizar y pasar página del Holocausto, objetivo por el que de manera incansable trabajan desde finales de los años cuarenta todos los residuos del fascismo y todas las variedades de la extrema derecha.

Però Juliana no s'atura aquí. Preveu, amb una lucidesa notable:

Esta distinción (que Israel 2009 no és la segona edició de l'Alemanya nazi), sigue siendo muy importante. Decisiva. Es fundamental para mantener en pie el paradigma antifascista de 1945. El paradigma sobre el que se ha asentado la democracia en Europa después de las guerras civiles del siglo XX. Si este paradigma cede o se derrumba (por agotamiento o banalización de su contenido) todo volverá a ser posible.

Quina elegància, redéu; quina senzillesa en l'exposició per a una veritat tan fonda. Per citar, encore une fois, Arendt, el tot és possible és una de les divises bàsiques del totalitarisme. En el món actual de predomini tecnològic, ja no n'hi ha prou, ja és balder i extemporani - Déu és mort i, a més, és enterrat- el dovstoievsquià tot és permès. Tot és possible, tal i com quedarà demostrat.

dilluns, de gener 12, 2009

Per aquí en diuen autoodi


Wafa Sultan, via Nihil obstat

Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…

No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).

D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.

diumenge, de gener 11, 2009

Aquests dies... amb els ulls oberts

És difícil no escriure sobre Israel i Gaza; encara és més difícil de fer-ho. A veure, podria parlar... de la darrera pel.lícula d'Eastwood, sòbria, brutal, excel.lent; excel.lent també la Jolie malgré lui, o malgré moi, que no m'agrada gens, en cap sentit. El meu marit em diu a cau d'orella: Aquests llavis... El tallo: Doncs, diuen que són ben seus, sense... Em talla: Pobreta. Li contesto: Sí.

Tot és opinable, i es ben difícil. Recullo serrells vistosos:

- La meva neboda petita i el seu company arriben tard perquè han anat de mani. No tenen ni idea de gairebé res, ni d'història ni de política. Tornen molt contents per l'èxit. Silenci espès. Ells creuen que tenen la raó fins al punt de ser pacifistes i, Déu meu, en procés de fer-se vegetarians. Cauen de quatre potes en la taula d'ibèrics, però... La meva particular venjança. Deixen abandonada una revista impresa ad hoc, en català homolagable i a tot color: Aturem la massacre. En pàgines interiors, a tota pàgina, unes rengleres de fotografies amb els noms a sota; alguns dels nostres prosionistes més destacats. El text que acompanya les fotografies és brutal. Sé de la innocència de la L. i del J., però els que han confeccionat la revisteta en qüestió, no en tenen res d'innocents. Confeccionen dianes.

- Fa molts i molts anys, jo també anava a manis. Em sembla recordar que feia poc que l'havia palmat Franco i era un Primer de maig; després de les corregudes i la dispersió, em trobava a la parada d'autobús prop de La Catedral. Els carrers quasi buits, l'hora de dinar d'un dia festiu. De cop, allà davant meu, hi ha dos individus encorbatats, molt joves, amb odi als ulls; un treu una pistola i m'apunta directament al cap. La catatònia es pot confondre amb serenitat. Després d'uns segons, no passa res, se'n van com han vingut. Diumenge a Barcelona, un individu amb caputxa, quasi al costat del Conseller d'Interior, al davant de la manifestació, ensenya una pistola, i el servei d'ordre fa que l'amagui, la pistola, i prou. Catatònia? Serenor?A mi em sembla espantós, però es veu que no passarà d'anècdota a alguns anecdotaris on line.

- Acabo de llegir un article de Vargas Llosa; segons ell, la societat israelí ha sofert un procés cap a la dreta tan gran que l'ha portat a una progressiva pèrdua de la moral en la vida política. Cap a la dreta es perd la moral. I es perd tant, la moral, que ni tan sols Oz i Grossman reaccionen com és degut, és a dir, com ho fa Vargas, sempre tan moral i tan poc de dretes. Tan moral, Vargas: Condenados a una agonía tan injusta y tan larval como la de los judíos en los guetos de la Europa nazi. Mira que n'hi ha al món, ara mateix, d'agonies injustes i larvals; al Perú que l'ha vist néixer, per exemple. Aquí sí que no em guanya: Jo també ho he vist. Diu que ell ha anat a Gaza i que lo ha visto con sus propios ojos. Ni els seus ulls, ni els meus, sortosament no poden haver vist cap gueto jueu de l'Europa nazi. Però, no ve d'un pam: Tan...como. Israel...Europa nazi. També parla d'un càlcul electoral dels socialistes i del Kadima perquè No hay que olvidar que, segun las encuestas, más de dos tercios de los israelíes aprueban la acción militar. I doncs, perquè, una cosa tan bèstia? Ah sí, que ja ho ha dit, perquè s'ha perdut la moral pel camí de la dreta, encara que governi i prengui les decisions el centre-esquerra. Però vénen eleccions, i els militars, sempre tan diligents i obedients, porten a terme a toc de consigna electoralista una ofensiva bèlica brutal. Som tan immoralment de dretes, que vés i que no guanyi la dreta! Es veu que també s'han begut entre tots l'enteniment, tot i reconèixer, Vargas, la vàlua intel.lectual de la classe política israeliana. Però s'han begut l'enteniment perquè la cosa no pot sinó empitjorar, amb atacs terroristes a dojo fruit de la venjança. En fi, un article confús.

Aquests dies, n'he llegit un munt, d'articles. Continuaré parlant-ne, tot i que mai no he vist amb els meus propis ulls Gaza.

diumenge, de gener 04, 2009


Bertrana per a un amic que sabrà apreciar-lo
Posted by Picasa

dimarts, de desembre 30, 2008

En homenatge II

Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.

Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:

Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.

Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?

Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
En homenatge


El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:

- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?

Demà, una altra vacuna: Israel

diumenge, de desembre 28, 2008

Bloggers en perill

Faig un incís en les vacances nadalenques per linkar això. Sense comentaris.

dimarts, de desembre 09, 2008

Que Santa Llúcia ens conservi i que Sant Pancraç ens la conservi

Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.

La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.

dimecres, de novembre 26, 2008

Kumbayá my lord

Article de Xavier Sala Martín, via Nihil Obstat. El Kumbaya my lord m'ha arribat a l'ànima.