La gata i Rilke


Per exemple quan bufa el vent, fan més soroll les plantes de la terrassa, més els arbres del parc. Ella viu en silenci. I es fan estranys els seus àgils i bellísssims moviments, d'ací d'allà, amunt i avall, atrapats com una successió d'esbossos en un quadern de dibuix. És menuda i delicada, i té un pèl tan flonjo i sedós que, en acariciar-li el llom, se't va desfent a les mans, s'expandeix per l'aire, fins a confondre's amb la pols. Només en l'àmbar dels seus ulls hi trobes la duresa d'allò que vol perviure; no en la seva mirada, només en el magnetisme geològic dels seus ulls. Viu en silenci i mira en quietud. A vegades, immòbil en un racó, mira durant força estona cap a fora, enllà dels finestrals. Una figureta. A terra, al cabàs, dormen des de fa poc les tres cries, fetes un garbuix; restes de farcells de fils de seda. Ella les vetlla, a estones, se les mira, en silenci; quietud de pedres precioses, els seus ulls. Ara. Ara són del tot seves; quan es desvetllen i s'esveren, quan s'han de netejar i alletar, quan cal clavar algun calbot a l' espavilat que ja vol començar el gran joc, aquell que durant la nit ha sortit del cabàs i anava perdent-se per terra, aquell que ha provocat l'abandó del mutisme d'ella, l'assaig angoixant d'uns grinyols dèbils però persistents, fins que algú s'ha desvetllat, ha encès el llum i ha restablert l'ordre, la mirada que reposa en calma. No ha de trigar l'oblit, per manca d'inquietud. Però no encara. I, quan la veus davant del cabàs on dormen els seus fills, sents un desig absurd i terrible, voldries que mirés amb força, més a fons, -guaita que bonics, guaita'ls encara una estona, de més a prop-. Mirar amb voluntat de possessió, de comprensió, mirar amb admiració i fascinació, amb passió i amb tendresa, amb agraïment, amb llàgrimes als ulls, amb por. Ben aviat, ella oblidarà que té fills, els deixarà marxar, sense escarafalls, sense adéus; els deixarà anar, tranquil.la, doncs té la immensa sort de no saber que un dia han de morir.



OCTAVA ELEGIA

Con plenos ojos ve la criatura
lo abierto. Nuestros ojos están vueltos
del revés, rodeando la salida
abierta, colocados como trampas.
Sabemos lo de fuera solamente
por el rostro del animal. Ya al niño
le torcemos, obligando a que mire
atrás la formación, y no lo abierto,
tan profundo en el animal. Sin muerte.
Sólo nosotros vemos muerte: el libre
animal tiene tras de sí su muerte
y ante sí a Dios, y marcha caminando
por lo eterno, lo mismo que las fuentes.
No tenemos jamás, ni un día, el puro
espacio por delante, al que las flores
se abren, sin acabar. Y siempre hay mundo
y nunca el puro no-lugar, sin No:
lo puro, no observado, que alentamos
y sin fin sabe, y nada quiere. El niño
se pierde en eso silencioso, y es
echado atrás. O alguno muere y lo es.
Junto a la muerte no se ve la muerte,
se mira fuera, fijo, con mirada
animal. Los amantes, sin el otro,
que tapa la mirada, ya se acercan,
pasmados... Por descuido se les abre
tras el otro. Pero ninguno pasa
tras el otro: otra vez se le hace mundo.
Siempre vueltos a lo creado, vemos
sólo en ello el reflejo de lo libre,
con nuestra sombra. Acaso un animal
mudo alza la mirada y nos traspasa.
Esto es destino: estar plantado enfrente,
y nada más, y siempre puesto enfrente.

Si hubiera un pensar como el nuestro en ese
animal que se enfrenta a nuestro paso,
él se nos llevaría, a rastras, rotos,
en su marcha. Pero su ser para él
es infinito, libre y sin mirada
para su estado, puro: así sus ojos.
Y donde vemos porvenir, ve todo
y se ve en todo, a salvo para siempre.

Sin embargo, el atento animal cálido
tiene el peso de alguna gran congoja.
Pues le acosa también lo que a menudo
nos abruma: el recuerdo, como si eso
a que tendemos, otra vez hubiera
estado cerca, fiel, con un contacto
de suavidad sin fin. Aquí es distancia
todo, y allí fue aliento. Tras el prístino
hogar, éste es ambiguo y le entra el viento.

¡Dicha de la criatura diminuta,
que siempre sigue en el seno que la hizo!
¡Ventura del mosquito, que por dentro
aún salta, hasta en su boda: todo es seno!
Y mira el pájaro, y su calma a medias:
al nacer, casi sabe los dos mundos,
como si fuera el alma de un etrusco,
un muerto que ya ha entrado en un espacio,
pero echada en la tapa su figura.
Y qué duro, si un ser debe volar
y procede de un seno. Va asustado
de él mismo, por el aire, en zigzag, como
la grieta por la taza: así el murciélago
rasga la porcelana de la tarde.

¡Y nosotros, mirones, siempre, en todo,
vueltos a mirar todo, y nunca fuera!
Nos desborda. Lo ordenamos. Y cae.
Otra vez lo ordenamos y caemos.

¿Quién nos volvió al revés, para que siempre,
por más que hagamos, tengamos el gesto
del que se marcha? Igual que ése, en el cerro
último que le muestra el valle entero
otra vez, se detiene, y se demora:
así vivimos, siempre en despedida.

O caixa o faixa


Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.

Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.

Deconstruint, és a dir destrossant, ZP


D'entre tots els atacs a ZP que s'han publicat aquests darrers dies, destaco les Sabatinas intempestivas, més brutals que mai, de Gregorio Morán a La Vanguardia:


Una organización que estaba contra las cuerdas hace dos años me temo que ha dejado de estarlo. Y eso hay que asumirlo y dejarse de pamplinas. [...]

O sea que si gana, es usted la hostia, y si fracasa, es que no le hemos ayudado lo suficiente y que el PP le ha puesto bastones en las ruedas y que el enemigo etarra se ha equivocado.

Usted nos debe una explicación.{...} Probablemente no la dará, pero eso le retrata. Por eso usted no entiende el desprecio absoluto, omnímodo, que sentimos algunos hacia todos ustedes.


Però, per la impostància política que tenen, destaco, sobretot, l'entrevista d'ahir diumenge a Jordi Pujol publicada a l'ABC i l'article de Josu Jon Imaz a El pais de dissabte. Jordi Pujol diu allò que ja li hem sentit altres vegades: No se daban las condiciones para la reforma del Estatuto catalán. En realidad el objetivo de la izquierda no era el "Estatut" sino crear el tripartito dejando a CIU fuera de juego (coincideixo plenament amb aquesta valoració; és més, la trobo gravíssima, trobo que donarà gruix a la història ja prou gruixuda de desastres de polítics catalans, entre els quals incloc els actuals dirigents de CIU); Pujol continua deixant constància del respecte que li mereix ZP: No tengo un juicio positivo. No inspira confianza. I tira una floreta -en aquests moments es podria dir un ram de flors sencer- al PP en reconèixer la bondat dels pactes del Majestic.

Impressionant, quasi diria emocionant, l'article d'Imaz. Cal esperar que aquest home perseveri i s'imposi en la direcció del seu partit. Val la pena de contrastar allò que diu amb la reacció oficial d'Ibarretxe i els seus portaveus. Diu Imaz:

Una ETA operativamente más débil, y social y políticamente con menos apoyos que nunca a lo largo de su historia, ha visto en la brecha política abierta la veta que le podía dar una capacidad de desestabilización que desde los tiempos de la transición no había tenido.

I, aquest diagnòstic tan contundent, per si mateix ja és una declaració d'intencions, però hi ha un paràgraf en l'article que vull subratllar, si pogués amb lletres d'or:

Y NUNCA ACEPTARÉ QUE EL MÁS MÍNIMO AVANCE EN EL AUTOGOBIERNO DE MI PAÍS ESTÉ VINCULADO A LA PRESIÓN DE LA VIOLENCIA.

A parer meu

I com que no crec que ningú em contradigui... L'únic oxígen del qual no poden prescindir és el de deixar constància davant del món que tenen una important base social. Ràpidament doncs, un cop aconseguit, tornen a la idea (deixeu-vos estar de presos passats, presents i futurs, de Juanas i d'Otegis, fins i tot dels calers que rebrien -o rebran, ja es veurà, l'enginyeria jurídica no és cosa seva- de l'erari públic, Cony! si ja en reben molt més de mans privades...). Probablement, hi havia la il.lusió per part d'alguns d'entre ells de fer política, també, a cara descoberta, amb tots els ets i uts, d'aquí la famosa reivindicació-concessió de la taula de partits. Però crec que allò més important és deixar constància que són ja un moviment polític donat que tenen una base social gens menyspreable que els vota. Els experts internacionals- he sentit dir que diuen-consideren que si un grup terrorista arriba al cinc per cent de suport popular passa a ser un problema dificilíssim de resoldre només policialment; un problema, doncs, polític. La seva manera de fer política inclou el terror. I els voten. I així continuaran. Per què havien de canviar?

La qüestió, fotuda i complexa per a la resta, per a tots nosaltres, rau en què si fan política amb el terror és perquè les seves aspiracions són delirants i, per tant, impracticables per cap mena de fer política mínimament sensata.

Seguint l'anàlisi de les reaccions catalanes que tant m'interessa, he sentit a la ràdio un tertulià nostrat, Josep M. Solé i Sabaté. Segons ell, l'única solució passa pel reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, no ha especificat gaire més (no pot), llevat del reconeixement de les llengües de l'Estat (entre tots me'l mataran, el català, ja ho veig, de tant insistir a vincular-lo a una opció més o menys separatista) per part del Senat i altres efectes oportuns. Llavors, dins de l'Estat plurinacional, ha dit textualment, les noves generacions d'euskalduns potser no se sentiran tan greujoses i, per tant, atretes per la cosa de la lluita armada. És a dir, a escala nostrada..., això mateix, aberrant. Si fem de l'Estat una mena de casa gran, un casal o casa del poble, potser... En fi.

La llamada de España


Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:

Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.

És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.


Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:

Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).



I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.

Els incomprensibles

Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.

L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.

Concernits, també, però d'una altra manera. Commoguts, també



Va rebotant per la xarxa la resposta - A quien concierna- d'un capellà navarrès a una carta anònima (hi he arribat a través de El café de Ocata). Passo a transcriure sencer l'anònim, model de totalitarisme no precisament de baixa intensitat, però sí de molt baixa estofa, per després comentar algun paràgraf de la resposta:


Muy señor mío:

Nos dirigimos a Ud. porque venimos constatando su inhibición y escaso interés en la defensa de la Iglesia Vasca.

Creemos que el desempeño de un cargo público en Nafarroa y su condición de vasco, le obliga a trabajar más activamente por una Euskal Herria libre, soberana e independiente.

No llega con expulsar a las fuerzas represivas. Es necesario hacer el vacío a toda la derecha fascista y a algunos elementos del PSOE. Quizá nos conteste Vd. Que esa no es su misión o cosa parecida. Pues estaríamos dispuestos a comprenderle con tal de que su trabajo sería positivo en otras actividades: nombres vascos a los que se bautizan, promover la ikastola, el floklore vasco, etc. Podríamos citarle el comportamiento ejemplar de muchos curas patriotas.

En esta ocasión le pedimos, también, el voto para H.B. ¡Qué más da cómo nos llamen los fascistas...! Sería el mejor modo de castigar a los caciques de siempre y a los "moros" de UPN.

LA GRANDEZA Y UNIDAD DE EUSKAL HERRÍA ASÍ LO DEMANDA.



Domingo Urtasun, rector de Mendavia, contesta, entre d'altres perles y amb valentia -els anònims tenen darrera les pistoles i la dinamita- el següent:

¿Desde cuándo existe la "iglesia vasca"? ¿Quién es el fundador de tal iglesia? ¿Quiénes son sus autoridades? ¿En qué lugar de Euskal Herría residen?

Preguntes retòriques del tot pertinents que, en d'altres contextos i altres formulacions, m'han vingut al cap sempre que s'equipara -i és fa sovint, ja sigui barroerament o amb subtilesa- l'Estat de dret amb organitzacions terroristes i, per tant, clandestines, secretes, opaques, pura violència organitzada. Qui és el jutge? Qui el fiscal? On puc trobar la legislació vigent? A quin organisme, a quina finestreta, m'adreço? On és el timbre de registre d'entrada? A quin bareto esmorza el funcionari de torn?

Exacte

Anàlisi dels resultats precisa i clara; precisió mil.limètrica, claredat d'dees. Anàlisi elegíaca, per tant. Qui vol llegir premsa professional quan hi ha blocs diletants tan bons? Només afegir que el poble, una vegada més, ho sap tot i ho entén tot. No conec ningú amb un nas polític tan fi en la percepció i alhora tan gruixut en l'absorció com aquest nas resultant d'això que anomenem poble.

I ja en el meu estil agosarat, un poc destraler, a cops arbitrari, m'atreviré a afegir que tothom sabia el pa que s'hi donava, en aquestes eleccions. A casa nostra ho sabíem prou bé. I així, tot i que estem, a casa nostra, amnistiats, o precisament per això mateix, el nostre nas ha captat, ensumat i absorbit... I finalment ha sentenciat: Que votin ells.

Nadal





A casa som abrandats rafanadalistes. Gràcies a Nadal, els grans de casa hem recuperat el plaer de seure durant hores a mirar com va botant i rebotant una piloteta minúscula; sempre des de casa estant, a la televisió, amb la qual cosa no cal ni moure el cap. Si el duel és alguna final Nadal-Federer, el plaer és grandiós. A Federer, com a contrapunt necessari de la glòria del de Manacor, li trobem força gràcies: discret, elegantíssim, reflexiu i alhora contundent, un príncep del tenistes, de qui fins i tot a vegades reconeixem l'evidència que es tracta del number one. Però la passió nostra és la d'en Rafa. El considerem de la família. De fet, el nostre G s'hi assembla molt a Nadal, i, esclar, l'imita: samarretes sense mànigues, pantalons pirata i, ben aviat, cabellera al vent. Val a dir que el nostre G és més guapo de cara, té les faccions més suaus, més harmonioses, però la semblança en la planta i l'energia física, salvades les distàncies de l'edat, és sorprenent. Així que, en una final contra Federer, la victòria nadalenca ens la fem nostra. Jo, per exemple, m'alço d'un bot i ho celebro saltant; és el moment d'obrir aquella bona botella de xampany que, casualment, és a la nevera des de fa unes horetes, el xampany fa festa. Però si Nadal perd, també destapem la botella tot recordant la frase que manta vegades li havíem escoltat a mon pare de la qual se'n desprèn, a més, tota una actitud vital: Avui celebrem que no hi ha res a celebrar. I és que una de les lliçons morals i estètiques més importants i àrdues d'aprendre és la de l'elegància i la bonhomia en la derrota.

Aclariment gentilesa de la casa: no hi ha subtext.

El pes de les tradicions



Després d'aquestes experiències, el general Wavell i els seus col.legues van haver de decidir fins a quin punt continuarien els esforços per retirar les nostres tropes de Creta. L'exèrcit estava en perill mortal, l'aviació podia fer poca cosa, i novament, la tasca corresponia a l'armada, esgotada i destrossada per les bombes. Per a l'almirall Cunningham, abandonar l'exèrcit en una crisi com aquella anava contra la tradició. Va declarar: L'armada triga tres anys a construir un nou vaixell. Trigarem tres-cents anys a construir una nova tradició. L'evacuació [és a dir, el rescat] ha de continuar. (La Segona Guerra Mundial, W.S. Churchill)


El sis d'octubre del 1935, al teatre Barcelona de la Rambla de Catalunya, Lorca i la Xirgu van fer un recital poètic d'èxit apoteòsic. Visca el poeta del poble!, cridava el públic quan Lorca recitava el poema contra la Guardia Civil. A la Fira del Llibre de l'any 1937 (del 3 al 5 de juny), el llibre més venut va ser el Romancero gitano. A la llibreria Catalonia se'n van vendre uns cinc mil exemplars.

Ho recordo ara arran de la mort d'un jove de Badalona, de cognom de reminiscències gitanes, quan era transportat en un cotxe dels Mossos. Vaig veure per la televisió la família -reminiscències gitanes també- del noi indignada reclamant una investigació per part de la Guardia Civil (!). La jutgessa que porta el cas, segons l'Avui d'avui, ha encarregat, efectivament, la investigació a la Guardia Civil.

No hi entro ni hi surto. Només poso de manifest el pes de la tradició, fins al punt d'haver de dubtar de la síntesi o superació hegeliana.


Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

[...]

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.


¿No em direu que tanta perfecció poètica no és fruit del pes de la tradició, que inclou l'horror i, també, la bellesa?

El post d'ahir

Recomano la lectura del post de la Júlia; bàsicament estic d'acord amb la seva aproximació al personatge i, a més, té l'habilitat (per a mi es tracta, sobretot, d'una habilitat) d'enllaçar l'entrevista sencera. Quant a les qüestions plantejades per Porcel que jo vaig transcriure, segurament per mandra (segur, segur. Hi ha anys que hom té mandra) no vaig fer l'esforç de dir el perquè les ressaltava i quins vincles hi veia. I així arribo als comentaris d'en Pere.

Efectivament, i en contra, no pas per casualitat, de la consigna de tots aquells que es mouen en la línia dels Ciutadanspartit, la llengua és alguna cosa de més substancial que una eina de comunicació; si la desem al calaix de les eines, en bona lògica més val que escollim el castellà i l'anglès, eines sens dubte més universals, com qui diu la clau anglesa. Llavors, té raó Porcel quan diu que amb Espanya hemos topado. L'error ha estat polític; són les directrius polítiques les que anaven en la direcció best seller, només cal recordar com els dirigents s'omplien la boca (i es buidaven les butxaques), amb la televisió, la nostra, tan popular. Com si fóssim un país (o nació) normal, com si, aquí hi ha l'error. No ho som. Som un país, o nació, per fer; un projecte de país; i entrar a competir a base de màrqueting amb Espanya està sent letal. Si ells van plens de mala literatura, doncs nosaltres també, etcètera. Però, és que ells tenen un espai on tot hi té cabuda. Nosaltres, no.

Error, doncs, en les directrius polítiques implícites (acostuma a ser molt més perillós allò implícit que allò explícit), les quals cal reconèixer que la majoria ha aplaudit i ha seguit alegrement. Un exemple: una amiga, escriptora d'èxit (darrerament) de literatura juvenil, m'explicava l'altre dia que les editorials li reclamaven un llenguatge més planer, una coseta més senzilla, quan anava a vendre el seu producte. D'això parlem. Davant del monstre (que, a més, de manera ben provinciana, menysteníem, com si es tractés d'una meseta sinònim de desert i polvorones) que és Espanya (culturalment, políticament, històricament...) només podíem jugar la carta de triomfar en la excel.lència. I no només en literatura, encara que sobretot en literatura. Però penso, també, en polítiques educatives, oi?, de les quals en depenen, almenys en part, els possibles escriptors del futur; cultura significa i implica cultivar. El repte de la Generalitat restaurada era ésser brillant -què dic brillant, lluminosa!- i, per contra, ens vam instal.lar, còmodament i per postres convençuts (aquí hi ha en joc, també, la ideologia política d'esquerres a la que fa referèncial Porcel) en la mediocritat. Doncs, escolti, per això no cal, ens ho podíem estalviar. No paga la pena tantes penes i treballs. Extingeixis, home, extingeixis d'una vegada, i deixi de patir, que per anar a la benzinera qualsevol eina és bona, i com més gent la sàpiga emprar, millor.

És una conclusió depriment, cada cop més ben instal.lada, difícil de foragitar.

Se dicen las verdades


Porcel als 70 anys (La Vang d'avui). Magnífica, llarga, entrevista on parla de la seva malaltia i on fa una mena de repàs intel.lectual i biogràfic, amb reflexions a parer meu encertades algunes de les quals transcric:

- Esto es una lengua. Gabriel Ferrater decía aquella inmensa burrada: lo importante es tener en catalán libros científicos. Esto se hace en una tarde, no cuesta nada. Una lengua es una creación del mundo.

- Este mundo (Catalunya) entró en una idología de izquierdas para ir contra España, se separó del empresariado catalán, que era necesariamente español [...] De pronto , los burgueses y los empresarios, que desde tiempos de Antoni de Capmany habían sido los pilares de la patria, hacia el año 1910-1915 se vuelven el demonio. Es la consecuencia del ascenso de las ideologías políticas. [...] Había factores que no tuvimos en cuenta. El primero, España: un país con cuarenta millones de habitantes, con un idioma que se habla en Latinoamérica y unos mecanismos de Estado que creó Felipe II.

- En literatura entramos en el campo de la venta, del best seller. Teníamos que enseñar a los niños cosas fáciles em catalán, mientras que en castellano leían a Azorín y Baroja. La lengua se convierte en un elemento político. La lengua es para leer la gran literatura, para crear maneras de pensar, no para ir a la gasolinera, que es lo que se hizo. En lugar de competir mediante la excelsitud se quiso ganar a través de lo que es masivo y ahí, nuevamente, España nos gana.

Prou de romanços


Amb el meu marit acordem de prendre'ns un bon Vega Sicilia quan el nen ZP plegui (si plega). El memorial de greuges seria llarg i vistós, divers i del tot sostenible racionalment; em centraré en la gota que fa vessar el vas: el nou partit impulsat a Sant Sebastià el proppassat 19 de maig, part del consens bàsic del qual consisteix a enderrocar de manera fulminant el delicat consens constitucional que el nen ZP ha posat en perill a una velocitat digna de millor causa. Reprodueixo alguna perla amb angúnia:

- Ámbito nacional español inequívoco.

- Impulsar un gran debate sobre la reforma de la Constitución.

- Promover la reforma de la Ley Electoral para impedir expresamente el peso excesivo de los nacionalismos periféricos.


No es tracta que el projecte de partit pugui o no acabar fent pupa; és que ja l'ha fet. I la que farà. Vaig empassar-me, amb més o menys atenció segons el moment, les preguntes que els ciutadans escollits per la televisió feient al líder del Pp, Mariano Rajoy. No va parlar (i va ser interpel.lat al respecte) de reformar la Constitució per tal de laminar l'Estat de les autonomies. De fet, aquí a Catalunya, els peperos van llançant, ara per ara, cordes de possible salvament tout ensemble a una Ciu en hores molt baixes. La tàctica rau, doncs, en intentar recuperar l' statu quo [ante bellum], tàctica que bona part del Psoe signaria ara mateix, n'estic ben segura. De moment. A ningú se li escapa, però, que aquests anys que estem passant no acabaran de passar en va. En aquest sentit, que s'introdueixin, d'alguna o altra manera, per part d'altri, sigui qui sigui, en el debat polític, les idees abans esmentades és la manera d'anar llaurant el terreny neuronal, d' anar conreant les connexions sinàptiqies adients. Que circulin les idees, que corri el vi, i esperem que la sang no arribi al riu.

et Solidarité

El sol fet que Sarkozy hagi ofert -molt hàbilment; ja és bo que en sigui, d'hàbil, un estadista- la cartera d'exteriors a Bernard Kouchner, em sembla d'una empenta revolucionària digna de ser tinguda en compte. Si Kouchner accepta el repte, m'imagino que el terrabastall dins del PS francès serà encara més descomunal d'allò previsible.

Remarco que Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, defensa aferrissadament el dret d'ingerència, sota el qual va donar, com a mínim, cert suport teòric a USA versus Saddam. El dret d'ingerència no és cap aspecte menor, no és cap broma; ans al contrari, diria que s'anirà convertint en peça clau pel que fa a bona part dels conflictes del món.


Tot plegat, aquí, al meu país, un socialista a l'estil Kouchner és, ara per ara, impossible de trobar. Però, tot és qüestió de temps, de l' air du temps que es comença a ensumar a les nits d'estiu a l'Alt Empordà i es va digerint, plàcidament, lentament, entre suquet i suquet. Al capdavall parlem de França, de París!, i d'una mena de senyors elegantíssims, glamourosos. Res a veure amb la ordinariez mesetaria, el bigoti d'Aznar i tota la resta de dreta cavernària que hem de suportar. Ja ho seríem, ja, de bons vassals si tinguérem bon senyor.

De com la clàssica aporia va ser bandejada per la història

No es pot pas dir que Aquil.les, peus lleugers, no m'hagi donat avantatge; anys i panys d'avantatge, que jo, la més lenta de les tortugues, aprofitava per anar avançant, esgarrapant terreny centímetre a centímetre, amb la closca massa plena de cabòries i la digestió pesant. Aquil.les, mentre, aprofitava per dormitar a l'ombra d'algun arbre centenari, i només molt de de tant en tant obria un ull i guaitava, despectiu i burleta, el meu fatigós, penós, gens airós, allunyament. En sentir-me mirada, però, amb aquell estrany sentit que et fa saber mirada des de darrera, jo em girava cap a la direcció equivocada, la d'Aquil.les, i, fitant-lo, el retava a començar d'un cop la cursa, convençuda pel pes de la lògica i de la meva vanitat que mai, mai, podria Aquil.les guanyar-me la partida. Poc a poc, però amb tota seguretat, jo sempre aniria a l'avançada, certament cada cop menys avançada però sempre, sempre, anant avant.

Vet aquí, però, que a les acaballes d'un diumenge de maig, tal dia farà un any, Aquil.les s'ha alçat de cop, s'ha tret la pols i la mandra amb gest precís i ràpid, ha respirat fondo i ha començat a córrer com un esperitat; en una mil.lèssima de segon l'he vist passar volant fins a deixar de veure'l, fins que ha desaparegut engolit per l'horitzó. I jo vaig fent, amb penes i treballs, sense arribar encara a la meta ni de bon tros, sense arribar ni a mig camí de la meta, ni a un quart de de la meta, ni a mig quart, ni a un quart de mig quart, ni. Ni si paga ja la pena d'entestar-me a continuar la cursa.

Europa i el cristianisme

Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:

Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.

Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".

El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.

El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.

Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.

Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.

Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.

Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.


Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.

La guerra innecessària

Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:


Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)

Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.

Bachillerato flexible

Títol esplèndit. Editorial de El pais d'avui:

La otra nueva asignatura común será "Filosofía y Ciudanía", con un perfil que profundice en los derechos y obligaciones que se desprenden de nuestra pertenencia a una sociedad democráticamente organizada.




Per tal de recuperar el riure, ens abraonem sobre Cioran:

Lo que arruina a la alegría es su falta de rigor; obsérvese, por otra parte, la lógica de la hiel...

Lo Real me produce asma.



En vano busca Occidente una forma de agonía digna de su pasado.

Después de todo, quizás este continente no haya jugado aún su última carta. ¿Y si se dedicara a desmoralizar al resto del mundo, a propagar su pestilencia? -Sería una manera de conservar su prestigio, de fascinar todavía.

Lectures que et fan petar de riure


La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:

- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.

Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!

Doctor, llegeixo paraules...

...tot i que encara no senti veus.

Quan em desperto, sobretot els diumenges, dedico una estona a donar un cop d'ull lleganyós als diaris digitals, amb la tassa de nescafé amb llet als llavis, deturant-me a llegir per sobre tot allò que em crida l'atenció. A poc a poc, desvetllant-me sense presses, mandrosa, allargant el dolç interval entre la vigília i el somni, abans de certificar que, efectivament, el dinosauri encara habita entre nosaltres. La Razón digital, avui, -sí, he dit avui- em produeix taquicàrdia. Copio textualment:

ENTREVISTA

"La regularización de inmigrantes nunca es la solución"
Nicolas Sarkozy/Candidato de la UMP a la Presidencia francesa

Javier Gómez

Meaux (Enviado especial)- "Sí, Lola, rechazo la guerra. La guerra y todo lo que entraña [...] La rechazo por completo".


- Lola?
- Oui? C'est moi... (faig constar que, de Lola, només me'n sento dir per Internet. I que l'estrany inici de l'entrevista amb Sarkozy ve a tomb d'una cita de Céline, de Viatge al fons de la nit, la novel.la preferida del presidenciable. Pas mal.).


----------------------------------------------------------------------------------



Més ensurts matinals-digitals

L'anècdota és greu perquè pot arribar a categoria. No dic res de nou si assenyalo que CIU passa per un moment delicat. Humanament, em puc imaginar el cas concret i, fins i tot, divertir-m'hi.

-Consellera de Cultura? Oui? C'est moi?... (cinc segons d'acarnissada resistència interna...Tic-tac, Tic.) I doncs, per què no? El país, la cultura del país, necessita de compromisos forts, no val a quedar-se a casa i fer d'immaculada. És des del poder que es poden arbitrar veritables solucions al problemes de la pàtria... O és que ens hem de fer anarquistes, ara? No, home no. Ens cal créixer, a tots plegats. Madurar. Assumir. Assumir compromisos...

Vil.la Adriana

Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.

Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.

Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)

I, per damunt de tot, un agraïment:

"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)

Dos a la carretera


Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.

El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.

La immortalitat i les seves gracietes

A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.

L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.

Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.

Lluny d'Àfrica

Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.

Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.

Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.

No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar


Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::

De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)

És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.

A un amic


Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.

Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.

Hannah Arendt




Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.

No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?

Redreçant Brecht. De la temptació a la seducció

A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.

Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:

En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".

Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.

Negrín

A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:

Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.

En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.

Llegint Quevedo, juntando pañales y mortaja


Diu:

Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)

Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.

Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.

House of Gregorio

Brutalment honest.

Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.

Hombres en tiempos de oscuridad Hannah Arendt dedica un capítol al seu amic Hermann Broch, la tesi del qual sobre l'espai i el temps em va sorprendre fins al punt de guardar-ne algunes notes: - Todo lo que "es" el hombre da pruebas de "pertenecer al yo", todo lo que "posee", a estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte (H. Broch) - El tiempo es el "mundo externo más recondito". La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo". La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es "la transformación del tiempo en espacio". Es "abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte". "Arquitecturación del paso del tiempo" (H. Broch, citado por Arendt) Tot i ser un exemple que no entra de ple en allò a explicar, és a dir, tot i ser un mal exemple, quan llegeixo aquesta transformació de temps en espai musical, quedo immersa en el record de l'orquestració romàntica, en el record d'algunes simfonies de Mahler, per exemple, on la música es dota, perceptiblement, d'espai, una música sostinguda en l'espai i salvaguardada, a penes, d'un abisme sense fons d'on segurament brolla. Una música exposada a la mort. Una arquitectura agosarada, un estrany edifici bastit amb uns misteriosos materials amb tendència a expandir-se. Però, allà on veig més clar això de Broch és en l'escultura. Una peça escultòrica abandonada en el remolí del temps i que resisteix, d'una peça, closa i protegida en la seva condició d'espai, dasafiant, guanyant la partida, abolint el temps, la mort... A l'espera d'un jo-nucli. Tot plegat ve a tomb del viatge, que començo a assaborir en la imaginació i en el record, a Roma. No tenia ni vint anys quan vaig veure, una vegada només, la Pietat, al Vaticà. Em vaig quedar petrificada, tant em va atrapar i vampiritzar aquella escultura. De sobte, a traïció, arribo a primera fila, amb penes i treballs, però sense gaire entusiasme ("S'ha de veure"), amb certa resignació. I pam! Dintre de poc, si Déu vol, per Setmana Santa... Pam.

Els plans


JP Quiñonero ens recorda, a Una temporada en el infierno, el funest pla G -González, Felipe González-. Tinc interès a enllaçar-lo perquè noto, d'un temps ençà, entre els meus amics, coneguts i saludats, una certa amnèsia sobre els diversos plans del socialisme patri entorn al persistent problema del terrorisme basc.

I ja que parlo de plans, he de dir que sempre que sento apel.lar -tot sovint perquè està de moda- a un pla B em quedo perplexa. Què es pretén dir, exactament? ¿Que quan endeguem una opció ben definida però complexa, quan decidim tirar per un camí i abandonar, per tant, els altres, hem de procurar de no deixar terra cremada rera nostra perquè, potser, ens caldrà recular? Deu ser això, perquè si acudeixo a la meva pròpia experiència vital, em trobo justament prenent algunes -poques, però consistents- decisions (plans A), entorn de les quals només hi veig, en els millor dels casos, un hipotètic pla B de retirada, més o menys digna o còmoda, més o menys viable, més o menys radical. És a dir, el problema no està en no haver previst un pla B, el problema rau en veure's obligat a emprar l'únic pla B possible i ja implícit en el pla A: Dónde dije digo digo Diego y tomo las de Villadiego.

Val a dir que molts ens entestem a transitar, sigui com sigui, pel pla A; esmercem tots els esforços vitals a fer transitable el pla A. Per exemple, i per acabar prop d'on havia començat, és indubtable que estem assistint a heroics, potser suïcides però encomiables, esforços zapaterils per tal de seguir endavant, caminant per la ruta A (àrdua i dura com la ruta Ho-chi-min), amb una sabata i una espardenya, tal com s'escau a un sabater (no puc evitar aquest acudit, ho sento); endavant, que aquí caic i aquí m'aixeco.

La memòria històrica

Un familiar que sap que em dedico a l'entreteniment de llegir història nostrada contemporània, em regala Els mestres de la República, de Raimon Portell i Salomó Marqués. Connais pas. Començo a llegir una introducció ensucrada i quan arribo a l'esment d'un Programa per al Memorial Democràtic, decideixo passar pàgina, a veure qui la signa (devia haver començat per aquí, però en el fons sóc una ingènua); la firma un tal Joan Saura. Bé, passo de la introducció i començo a llegir el llibre pròpiament dit. Us n'estalvio la crítica, ja el llegireu si voleu. Però sí que vull concloure que el memorial es va bastint amb tones de sucre i gotetes de cinisme espargides d'ací d'allà com a consignes sostenibles:

...Amb prou feines havien passat deu dies del 18 de juliol de 1936, que ja apareixia al "Diari Oficial" el Decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, comitè que es coneix per les sigles CENU [...] Si fins aleshores el Govern central havia conservat el dret a crear, mantenir i controlar les seves escoles a Catalunya i, amb certa condescendència, havia admès que l'Administració catalana pogués crear escoles pròpies, ara la Generalitat assumia tots els graus educatius i, a més assegurava l'accés de tothom a l'educació. Això sí, encara que durant tota la guerra la Generalitat es va fer càrrec de l'educació, el Govern central mai no ho va cedir per escrit.

Ai, ai, ai, aquest Govern central... Aquesta mania de respectar la legislació vigent, com ara l'Estatut de 32, votat pels catalans i que, a partir del 36, la Generalitat, sense substituir-lo ni pactar res de res enlloc ni consultar res a cap poble, va decidir, per la via dels fets consumats, d'ampliar-lo, tot arrambant amb tot allò que va poder, per exemple les competències educatives. I el Govern central sense reconèixer-li cap esforç; certament, el Govern central estava aleshores una mica desorientat i atabalat amb tot allò de la guerra, etcètera.

Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos (Azaña, en plena guerra) Segueix Azaña, mes endavant, més avançada la guerra:

Entre las cosas que dijo Tarradellas mientras estuvo hablando con los de la secretaría, figura ésta: "Después de todo, en Cataluña resolvimos el problema en cuarenta y ocho horas, librándonos de la rebelión en todo el territorio. Por eso hemos podido hacer política. En los demás sitios, no han sabido hacer otro tanto".
Este punto de vista, que no es privativo de Tarradellas, descubre mucho más de lo que tal vez quisieran quienes lo adoptan y propalan. Es la separación radical de la causa de Cataluña y la causa general de España. La explicación de cuanto viene ocurriendo en Cataluña no es otra, completando esa actitud de insolidaridad o semiindependencia con la irrupción sindicalista, cooperante con la Generalidad para anular al Estado y demoliendo a su vez, por cuenta propia, los poderes públicos específicamente catalanes. Que Cataluña correrá, como siempre, en esta guerra, la misma suerte que el resto de España, es una verdad palmaria, que ningún catalán desconoce ni niega; pero no basta para apearlos de aquella opinión ni de cuanto denota. Se mueve entre la deslealtad y la obtusidad.

Allò més greu: la manera de fer política catalana. Tarradellas s'enorgulleix d'haver pogut fer política, quan, com recorda Azaña, s'anaven demoliendo los poderes públicos específicamente catalanes, tant els reconeguts per les lleis com els arrabassats pel morro, afegiria jo.

Els ideòlegs i la solitud

Què brutalment intel.ligent que és Pla. Llegeixo el seu homenot Andreu Nin; és un retrat nítid i plausible; es diria que el clava, ben clavat. Crucificat. I, a més, en treus la impressió, tristíssima, que no hay más cera que la que arde.

- Vaig haver de rebre un ruixat sociològico-futurista dens i aclaparador.
- Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.
- Fou un home d'acció deduït dels llibres -deduït de llibres mal llegits i mal interpretats-.
- El seu estat col.loquial corrent era la ideologia.
- Limitat, unilateral, perillosíssim per dogmàtic. Una força implacable.
- Solitari poderós com els autèntics fanàtics.
- Només quan s'ha estat en contacte amb la passió (entre masoquista i sàdica, diu Pla. Entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència) dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme.

D'ideologia i soledat parla Hannah Arendt a Ideología y terror de una nueva forma de gobierno, assaig brillant, essencial, que ha quedat canònicament fusionat -com a darrer capítol- a Los orígenes del totalitarismo. Per a Arendt, el totalitarisme és, en efecte, una forma de govern nova, pròpia del segle XX, i que ella limita a Hitler i Stalin. En aquest assaig, tanmateix, es pregunta per l'essència del totalitarisme, convençuda, per obvietat, que si s'ha esdevingut és perquè hi ha alguna condició essencial de l'ésser humà que l'ha fet possible. Llavors, entra en joc la soledat i el seu buit abismal, el qual és, per dir-ho així, farcit amb la fèrria lògica de la ideologia. Evidentment, la soledat és el terror íntim i la ideologia és l'antídot per a superar-lo. Diu Arendt:

Lo que prepara a los hombres para la dominación totalitaria en el mundo no totalitario es el hecho de que la soledad, antaño una experiencia liminal habitualmente sufrida en ciertas condiciones sociales marginales como la vejez, se ha convertido en una experiencia cotidiana de crecientes masas de nuestro siglo. El proceso implacable por el que el totalitarismo impulsa y organiza a las masas parece como un escape suicida a esta realidad. El "frío razonamiento" y el "poderoso tentáculo" de la dialéctica que se apoderan de uno como una garra parece como un último asidero en un mundo donde nadie es fiable y en donde no puede confiarse en nada.

Al paràgraf anterior, Arendt ha citat Luter, oferint-nos dues perles. Diu Luter:

- Tiene que haber un Dios, porque el hombre necesita un ser en quien pueda confiar.

- Un hombre solitario siempre deduce una cosa de otra y piensa en todo hasta llegar a lo peor.

Anàlisis líquides

Així com Gustavo Bueno acaba d'encunyar allò del pensament Alícia, per tal de categoritzar bona part de la ben sovint sorprenent actuació política de l'esquerra nostrada, em permeto, salvades les distàncies (també les que van dels drets d'autor d'un best-seller al zero patatero que genera, quant a ingressos, aquest blog), d'encunyar anàlisis líquides per a categoritzar un tipus d'articles d'opinió d'entre els quals destaquen sempre els del professor Manuel Castells.
Remeto a la concreció exemplar: Anàlisi líquida sobre el tema d'Eta, publicada a LV el proppassat dia 13 i reproduïda al blog Flux.

L'anàlisi líquida consisteix a constatar obvietats, tot sostenint tautologies que es fan passar per solucions del problemes obvis. Així Castells, després d'aixecar acta que amb Eta ningú no ha pogut, ni tan sols amb métodos extremos (!), és a dir Gal i tortura:

ETA aparece a intervalos como el Guadiana, pero no desaparece. Y el entramado de su entorno político, ideológico, organizativo y cultural es de tal envergadura, que sólo con la contribución de la izquierda abertzale podrá enterrarse un día de forma definitiva.

Però, ¿no és, precisament, l'esquerra abertzale la que forma el entramado? Sí, oi? Llavors, o Castells no diu res de nou, -anàlisi líquida par excellence- o li caldria explicar molt bé com aconseguir que el entramado contribuís a deixar de ser entramado d'Eta, essent com és Eta el pal de paller que apuntala i manté viu i tupit l'entramado.

Certament, en ser tan expansiva, la liquidesa és agosarada. I Castells arriba fins a l'originalitat. En efecte, dóna per morta qualsevol negociació directa -Govern-Eta- a cara de pòquer en algun tuguri d'aquests mons de Déu. Per contra, insisteix en la pressió política, sobre el... sí, l'entramado, el qual, a la vegada, pressionarà Eta, i així, en un eficaç engendre de cercles concèntrics (forces polítiques democràtiques, molt especialment nacionalisme democràtic, entramado, Eta. Es veu, no?), acabar per dissoldre la bicha. O dit a la seva manera:

... buscar nuevas formas de llegar a ese acuerdo por la paz. Porque de acuerdo se trata en último término.

L'anàlisi líquida, probablement per no caure en l'encefalograma pla de l'aigua estancada, es caracteritza per llançar algun bon i sòlid cop de roc. Així Castells contra el legionario Acebes. Però la raó de ser profunda de tota anàlisi líquida és la d'esdevenir melosa. L'anàlisi líquida malda per ser dolça com la mel. Estalvio a l'amable, hipotètic, lector la grolleria de donar nom propi al destinatari de la dolçor de Castells. Tantes obvietats fatiguen.

Sidereus nuncius. Una ficció.

Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.

La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.

La responsabilidad personal bajo la dictadura (Hannah Arendt)

Los que no colaboraron, llamados irresponsables por la mayoría, fueron los únicos capaces de juzgar por sí mismos, y fueron capaces de hacerlo no porque [tuvieran] un mejor sistema de valores, o porque los viejos estándares de lo malo y lo bueno estuvieran todavía firmemente implantados en sus mentes y en sus conciencias, sino que, me gustaría sugerir, su conciencia no funcionaba, por decirlo así, de [un] modo automático, como si [tuviéramos] una serie de normas aprendidas o innatas que luego aplicamos al caso particular, cuando éste surge [...]. Su criterio, me parece a mí, era diferente; se preguntaron a sí mismos hasta qué punto podrían todavía vivir en paz consigos mismos después de haber cometido ciertos hechos... La presuposición para esta forma de juzgar no es una inteligencia altamente desarrollada o la sofisticación en materias morales, sino meramente el hábito de vivir explícitamente, con uno mismo, es decir, de estar ocupado en el silencioso diálogo entre el yo y el yo mismo, que desde Sócrates y Platón llamamos generalmente pensamiento... El hundimiento moral total de la sociedad respetable durante el régimen de Hitler puede enseñarnos que los dignos de confianza en tales circunstancias no son los que acarician valores y se aferran con presteza a normas y estándares morales... Mucho más dignos de confianza serán los escépticos y los que dudan, no porque el escepticismo sea bueno o el dudar sano, sino porque [esta gente], está acostumbrada [a examinar las cosas y establecer sus propios juicios]. Los mejores de todos serán los que saben que, cualquier otra cosa que ocurra, mientras vivamos estamos condenados a vivir con nosotros mismos. (cita treta de la biografia de Elisabeth Young-Bruehl, pàg. 469).


Hannah Arendt sempre va estimar els outsider. El seu estimadíssim marit era, de jove, un obrer afiliat al Partit Comunista alemany; als EEUU va exercir durant molts anys i amb molt de prestigi de professor de filosofia; Els orígens del totalitarisme, amb la seva ferotge denúncia d'Stalin, va sorgir del diàleg entre marit -Heinrich Blücher- i muller; Blücher era autodidacta. Blücher, de qui malfiava la mare d'Arendt, sobretot durant els primers temps d'exilats, quan era Hannah Arendt qui maldava per adaptar-se i tirar endavant econòmicament, quan ell arrossegava una depressió paralitzant davant d'allò que no hauria hagut de succeir mai: els camps de concentració, la massacre administrativa de milions de persones.

Benaurats els estranys del món que saben i poden viure amb si mateixos. Benaurats els escèptics; ben segur que veuran el Regne de Déu per a la seva sorpresa.

Alain Finkielkraut, l'informe Baker i el realisme


A través del Blog d'Arcadi Espada. Allò que més m'inquieta: han guanyat Síria i Iran la guerra?
Però, hi ha pròpiament guerra? S'ha acabat? O encara està per començar?

Llegit en premsa virtual (font d'origen El Mundo)

Los cargos del PSE abandonarán el colectivo de mujeres "Ahotsak".

Varios cargos socialistas que firmaron el manifiesto de las mujeres constataron a este periódico que dicha iniciativa "tenía sentido para apuntalar y apoyar el proceso de paz desde el punto de vista de las mujeres".

La mateixa font continua explicant que el col.lectiu va prendre relleu a tot l'Estat en afegir-s'hi el grup d'actrius Rosas Blancas por la Paz, un dels actes de les quals va consistir a atorgar un galardón a la abogada Jone Goirizelaia por su apoyo al proceso de paz.

La foto de la diputada socialista Gemma Zabaleta, prenent txiquitos en un bar, i xerrant distendidament, de mujer a mujer, amb Jone Goirizelaia, també va fer-se cèlebre, recordo.

I tot plegat, què? Doncs que sempre em sorprèn que em sorprengui la imbecilitat, que em sorprengui molt més que la maldat.

I Love Anasagasti


El nacionalismo vasco tiene que ser ético además de democrático.

(Declaracions trameses als mitjans de comunicació del polític basc; Portal de La Vanguardia)

Era urgent que un nacionalista basc es desmarqués del paperot PeNeBesc en tot aquest lamentable procés.

Educació i política a Hannah Arendt


La lectura de la biografia d'Hannah Arendt, escrita per la seva deixeble Elisabeth Young-Bruehl, m'ha deixat una quantitat de notes i subratllats a repensar; el blog no és mal lloc per, de moment, fer servir d'arxiu. Començo per una primera anotació sobre una qüestió que m'ocupa i em preocupa i on coincideixo del tot amb el plantejament d'Arendt, que em sembla, a més, de plena vigència aquí i ara. Diu Young-Bruehl:

Como el primer libro de la Política, de Aristóteles, este ensayo (Crisis in Education) se ocupaba de las relaciones de autoridad entre adultos y entre adultos y niños. Arendt atacaba el sistema americano de educación progresista por privar artificialmente a los niños de su propio tiempo y espacio prepolíticos, la escuela; por destruir la autoridad natural que los maestros deben tener sobre los niños; y por imponerles a éstos un comportamiento de pequeños adultos, con opiniones propias. Los adultos no deben urgía Arendt, renunciar a sus responsabilidades ante los niños como niños, no deben negarles a éstos un período protector de maduración, para encontrarse en casa en el mundo.

Diu Arendt, citada per la seva biógrafa:

Precisamente por lo que es nuevo y revolucionario en todo niño, la educación debe ser conservadora.

Arendt es tira enrera en la seva decisió de donar diners al Student Mobilization Committee to End the War in Vietnam, amb les següent paraules dirigides a un dels membres de l'esmentat Comitè:

Cuando hablamos por teléfono yo no era consciente de que querías implicar a los estudiantes de bachillerato en el asunto y lamento decirte que no daré un solo penique para este propósito, porque no estoy de acuerdo en que sea aconsejable movilizar a los niños para cuestiones políticas.

Crisis en Education és, de fet, la continuació d'un article -Reflections on Little Rock-, que, quan vaig llegir, ja fa temps, en castellà, em va semblar altament provocador i que, ara, a la biografia, m'assabento que va ser un escàndol quan es va publicar, tot comportant que s'acusés l'autora d'ultraconservadora, la qual cosa, per cert, diria que no és certa. Parla de la traumàtica integració dels nens negres a les escoles públiques, arran dels fets esdevinguts a Little Rock. En aquest sentit, també pot servir per reflexionar sobre la nostra realitat d'integració a les escoles.

Diu Young-Bruehl:

Hecer de los niños la vanguardia de la integración era, según Arendt, una abdicación de la responsabilidad de los padres.

Diu Arendt, indignada:

¿Hemos llegado al punto en que es a los niños a quienes se les exige cambiar o mejorar el mundo?