No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar


Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::

De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)

És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.

A un amic


Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.

Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.

Hannah Arendt




Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.

No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?

Redreçant Brecht. De la temptació a la seducció

A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.

Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:

En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".

Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.

Negrín

A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:

Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.

En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.

Llegint Quevedo, juntando pañales y mortaja


Diu:

Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)

Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.

Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.

House of Gregorio

Brutalment honest.

Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.

Hombres en tiempos de oscuridad Hannah Arendt dedica un capítol al seu amic Hermann Broch, la tesi del qual sobre l'espai i el temps em va sorprendre fins al punt de guardar-ne algunes notes: - Todo lo que "es" el hombre da pruebas de "pertenecer al yo", todo lo que "posee", a estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte (H. Broch) - El tiempo es el "mundo externo más recondito". La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo". La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es "la transformación del tiempo en espacio". Es "abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte". "Arquitecturación del paso del tiempo" (H. Broch, citado por Arendt) Tot i ser un exemple que no entra de ple en allò a explicar, és a dir, tot i ser un mal exemple, quan llegeixo aquesta transformació de temps en espai musical, quedo immersa en el record de l'orquestració romàntica, en el record d'algunes simfonies de Mahler, per exemple, on la música es dota, perceptiblement, d'espai, una música sostinguda en l'espai i salvaguardada, a penes, d'un abisme sense fons d'on segurament brolla. Una música exposada a la mort. Una arquitectura agosarada, un estrany edifici bastit amb uns misteriosos materials amb tendència a expandir-se. Però, allà on veig més clar això de Broch és en l'escultura. Una peça escultòrica abandonada en el remolí del temps i que resisteix, d'una peça, closa i protegida en la seva condició d'espai, dasafiant, guanyant la partida, abolint el temps, la mort... A l'espera d'un jo-nucli. Tot plegat ve a tomb del viatge, que començo a assaborir en la imaginació i en el record, a Roma. No tenia ni vint anys quan vaig veure, una vegada només, la Pietat, al Vaticà. Em vaig quedar petrificada, tant em va atrapar i vampiritzar aquella escultura. De sobte, a traïció, arribo a primera fila, amb penes i treballs, però sense gaire entusiasme ("S'ha de veure"), amb certa resignació. I pam! Dintre de poc, si Déu vol, per Setmana Santa... Pam.

Els plans


JP Quiñonero ens recorda, a Una temporada en el infierno, el funest pla G -González, Felipe González-. Tinc interès a enllaçar-lo perquè noto, d'un temps ençà, entre els meus amics, coneguts i saludats, una certa amnèsia sobre els diversos plans del socialisme patri entorn al persistent problema del terrorisme basc.

I ja que parlo de plans, he de dir que sempre que sento apel.lar -tot sovint perquè està de moda- a un pla B em quedo perplexa. Què es pretén dir, exactament? ¿Que quan endeguem una opció ben definida però complexa, quan decidim tirar per un camí i abandonar, per tant, els altres, hem de procurar de no deixar terra cremada rera nostra perquè, potser, ens caldrà recular? Deu ser això, perquè si acudeixo a la meva pròpia experiència vital, em trobo justament prenent algunes -poques, però consistents- decisions (plans A), entorn de les quals només hi veig, en els millor dels casos, un hipotètic pla B de retirada, més o menys digna o còmoda, més o menys viable, més o menys radical. És a dir, el problema no està en no haver previst un pla B, el problema rau en veure's obligat a emprar l'únic pla B possible i ja implícit en el pla A: Dónde dije digo digo Diego y tomo las de Villadiego.

Val a dir que molts ens entestem a transitar, sigui com sigui, pel pla A; esmercem tots els esforços vitals a fer transitable el pla A. Per exemple, i per acabar prop d'on havia començat, és indubtable que estem assistint a heroics, potser suïcides però encomiables, esforços zapaterils per tal de seguir endavant, caminant per la ruta A (àrdua i dura com la ruta Ho-chi-min), amb una sabata i una espardenya, tal com s'escau a un sabater (no puc evitar aquest acudit, ho sento); endavant, que aquí caic i aquí m'aixeco.

La memòria històrica

Un familiar que sap que em dedico a l'entreteniment de llegir història nostrada contemporània, em regala Els mestres de la República, de Raimon Portell i Salomó Marqués. Connais pas. Començo a llegir una introducció ensucrada i quan arribo a l'esment d'un Programa per al Memorial Democràtic, decideixo passar pàgina, a veure qui la signa (devia haver començat per aquí, però en el fons sóc una ingènua); la firma un tal Joan Saura. Bé, passo de la introducció i començo a llegir el llibre pròpiament dit. Us n'estalvio la crítica, ja el llegireu si voleu. Però sí que vull concloure que el memorial es va bastint amb tones de sucre i gotetes de cinisme espargides d'ací d'allà com a consignes sostenibles:

...Amb prou feines havien passat deu dies del 18 de juliol de 1936, que ja apareixia al "Diari Oficial" el Decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, comitè que es coneix per les sigles CENU [...] Si fins aleshores el Govern central havia conservat el dret a crear, mantenir i controlar les seves escoles a Catalunya i, amb certa condescendència, havia admès que l'Administració catalana pogués crear escoles pròpies, ara la Generalitat assumia tots els graus educatius i, a més assegurava l'accés de tothom a l'educació. Això sí, encara que durant tota la guerra la Generalitat es va fer càrrec de l'educació, el Govern central mai no ho va cedir per escrit.

Ai, ai, ai, aquest Govern central... Aquesta mania de respectar la legislació vigent, com ara l'Estatut de 32, votat pels catalans i que, a partir del 36, la Generalitat, sense substituir-lo ni pactar res de res enlloc ni consultar res a cap poble, va decidir, per la via dels fets consumats, d'ampliar-lo, tot arrambant amb tot allò que va poder, per exemple les competències educatives. I el Govern central sense reconèixer-li cap esforç; certament, el Govern central estava aleshores una mica desorientat i atabalat amb tot allò de la guerra, etcètera.

Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos (Azaña, en plena guerra) Segueix Azaña, mes endavant, més avançada la guerra:

Entre las cosas que dijo Tarradellas mientras estuvo hablando con los de la secretaría, figura ésta: "Después de todo, en Cataluña resolvimos el problema en cuarenta y ocho horas, librándonos de la rebelión en todo el territorio. Por eso hemos podido hacer política. En los demás sitios, no han sabido hacer otro tanto".
Este punto de vista, que no es privativo de Tarradellas, descubre mucho más de lo que tal vez quisieran quienes lo adoptan y propalan. Es la separación radical de la causa de Cataluña y la causa general de España. La explicación de cuanto viene ocurriendo en Cataluña no es otra, completando esa actitud de insolidaridad o semiindependencia con la irrupción sindicalista, cooperante con la Generalidad para anular al Estado y demoliendo a su vez, por cuenta propia, los poderes públicos específicamente catalanes. Que Cataluña correrá, como siempre, en esta guerra, la misma suerte que el resto de España, es una verdad palmaria, que ningún catalán desconoce ni niega; pero no basta para apearlos de aquella opinión ni de cuanto denota. Se mueve entre la deslealtad y la obtusidad.

Allò més greu: la manera de fer política catalana. Tarradellas s'enorgulleix d'haver pogut fer política, quan, com recorda Azaña, s'anaven demoliendo los poderes públicos específicamente catalanes, tant els reconeguts per les lleis com els arrabassats pel morro, afegiria jo.

Els ideòlegs i la solitud

Què brutalment intel.ligent que és Pla. Llegeixo el seu homenot Andreu Nin; és un retrat nítid i plausible; es diria que el clava, ben clavat. Crucificat. I, a més, en treus la impressió, tristíssima, que no hay más cera que la que arde.

- Vaig haver de rebre un ruixat sociològico-futurista dens i aclaparador.
- Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.
- Fou un home d'acció deduït dels llibres -deduït de llibres mal llegits i mal interpretats-.
- El seu estat col.loquial corrent era la ideologia.
- Limitat, unilateral, perillosíssim per dogmàtic. Una força implacable.
- Solitari poderós com els autèntics fanàtics.
- Només quan s'ha estat en contacte amb la passió (entre masoquista i sàdica, diu Pla. Entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència) dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme.

D'ideologia i soledat parla Hannah Arendt a Ideología y terror de una nueva forma de gobierno, assaig brillant, essencial, que ha quedat canònicament fusionat -com a darrer capítol- a Los orígenes del totalitarismo. Per a Arendt, el totalitarisme és, en efecte, una forma de govern nova, pròpia del segle XX, i que ella limita a Hitler i Stalin. En aquest assaig, tanmateix, es pregunta per l'essència del totalitarisme, convençuda, per obvietat, que si s'ha esdevingut és perquè hi ha alguna condició essencial de l'ésser humà que l'ha fet possible. Llavors, entra en joc la soledat i el seu buit abismal, el qual és, per dir-ho així, farcit amb la fèrria lògica de la ideologia. Evidentment, la soledat és el terror íntim i la ideologia és l'antídot per a superar-lo. Diu Arendt:

Lo que prepara a los hombres para la dominación totalitaria en el mundo no totalitario es el hecho de que la soledad, antaño una experiencia liminal habitualmente sufrida en ciertas condiciones sociales marginales como la vejez, se ha convertido en una experiencia cotidiana de crecientes masas de nuestro siglo. El proceso implacable por el que el totalitarismo impulsa y organiza a las masas parece como un escape suicida a esta realidad. El "frío razonamiento" y el "poderoso tentáculo" de la dialéctica que se apoderan de uno como una garra parece como un último asidero en un mundo donde nadie es fiable y en donde no puede confiarse en nada.

Al paràgraf anterior, Arendt ha citat Luter, oferint-nos dues perles. Diu Luter:

- Tiene que haber un Dios, porque el hombre necesita un ser en quien pueda confiar.

- Un hombre solitario siempre deduce una cosa de otra y piensa en todo hasta llegar a lo peor.

Anàlisis líquides

Així com Gustavo Bueno acaba d'encunyar allò del pensament Alícia, per tal de categoritzar bona part de la ben sovint sorprenent actuació política de l'esquerra nostrada, em permeto, salvades les distàncies (també les que van dels drets d'autor d'un best-seller al zero patatero que genera, quant a ingressos, aquest blog), d'encunyar anàlisis líquides per a categoritzar un tipus d'articles d'opinió d'entre els quals destaquen sempre els del professor Manuel Castells.
Remeto a la concreció exemplar: Anàlisi líquida sobre el tema d'Eta, publicada a LV el proppassat dia 13 i reproduïda al blog Flux.

L'anàlisi líquida consisteix a constatar obvietats, tot sostenint tautologies que es fan passar per solucions del problemes obvis. Així Castells, després d'aixecar acta que amb Eta ningú no ha pogut, ni tan sols amb métodos extremos (!), és a dir Gal i tortura:

ETA aparece a intervalos como el Guadiana, pero no desaparece. Y el entramado de su entorno político, ideológico, organizativo y cultural es de tal envergadura, que sólo con la contribución de la izquierda abertzale podrá enterrarse un día de forma definitiva.

Però, ¿no és, precisament, l'esquerra abertzale la que forma el entramado? Sí, oi? Llavors, o Castells no diu res de nou, -anàlisi líquida par excellence- o li caldria explicar molt bé com aconseguir que el entramado contribuís a deixar de ser entramado d'Eta, essent com és Eta el pal de paller que apuntala i manté viu i tupit l'entramado.

Certament, en ser tan expansiva, la liquidesa és agosarada. I Castells arriba fins a l'originalitat. En efecte, dóna per morta qualsevol negociació directa -Govern-Eta- a cara de pòquer en algun tuguri d'aquests mons de Déu. Per contra, insisteix en la pressió política, sobre el... sí, l'entramado, el qual, a la vegada, pressionarà Eta, i així, en un eficaç engendre de cercles concèntrics (forces polítiques democràtiques, molt especialment nacionalisme democràtic, entramado, Eta. Es veu, no?), acabar per dissoldre la bicha. O dit a la seva manera:

... buscar nuevas formas de llegar a ese acuerdo por la paz. Porque de acuerdo se trata en último término.

L'anàlisi líquida, probablement per no caure en l'encefalograma pla de l'aigua estancada, es caracteritza per llançar algun bon i sòlid cop de roc. Així Castells contra el legionario Acebes. Però la raó de ser profunda de tota anàlisi líquida és la d'esdevenir melosa. L'anàlisi líquida malda per ser dolça com la mel. Estalvio a l'amable, hipotètic, lector la grolleria de donar nom propi al destinatari de la dolçor de Castells. Tantes obvietats fatiguen.

Sidereus nuncius. Una ficció.

Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.

La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.

La responsabilidad personal bajo la dictadura (Hannah Arendt)

Los que no colaboraron, llamados irresponsables por la mayoría, fueron los únicos capaces de juzgar por sí mismos, y fueron capaces de hacerlo no porque [tuvieran] un mejor sistema de valores, o porque los viejos estándares de lo malo y lo bueno estuvieran todavía firmemente implantados en sus mentes y en sus conciencias, sino que, me gustaría sugerir, su conciencia no funcionaba, por decirlo así, de [un] modo automático, como si [tuviéramos] una serie de normas aprendidas o innatas que luego aplicamos al caso particular, cuando éste surge [...]. Su criterio, me parece a mí, era diferente; se preguntaron a sí mismos hasta qué punto podrían todavía vivir en paz consigos mismos después de haber cometido ciertos hechos... La presuposición para esta forma de juzgar no es una inteligencia altamente desarrollada o la sofisticación en materias morales, sino meramente el hábito de vivir explícitamente, con uno mismo, es decir, de estar ocupado en el silencioso diálogo entre el yo y el yo mismo, que desde Sócrates y Platón llamamos generalmente pensamiento... El hundimiento moral total de la sociedad respetable durante el régimen de Hitler puede enseñarnos que los dignos de confianza en tales circunstancias no son los que acarician valores y se aferran con presteza a normas y estándares morales... Mucho más dignos de confianza serán los escépticos y los que dudan, no porque el escepticismo sea bueno o el dudar sano, sino porque [esta gente], está acostumbrada [a examinar las cosas y establecer sus propios juicios]. Los mejores de todos serán los que saben que, cualquier otra cosa que ocurra, mientras vivamos estamos condenados a vivir con nosotros mismos. (cita treta de la biografia de Elisabeth Young-Bruehl, pàg. 469).


Hannah Arendt sempre va estimar els outsider. El seu estimadíssim marit era, de jove, un obrer afiliat al Partit Comunista alemany; als EEUU va exercir durant molts anys i amb molt de prestigi de professor de filosofia; Els orígens del totalitarisme, amb la seva ferotge denúncia d'Stalin, va sorgir del diàleg entre marit -Heinrich Blücher- i muller; Blücher era autodidacta. Blücher, de qui malfiava la mare d'Arendt, sobretot durant els primers temps d'exilats, quan era Hannah Arendt qui maldava per adaptar-se i tirar endavant econòmicament, quan ell arrossegava una depressió paralitzant davant d'allò que no hauria hagut de succeir mai: els camps de concentració, la massacre administrativa de milions de persones.

Benaurats els estranys del món que saben i poden viure amb si mateixos. Benaurats els escèptics; ben segur que veuran el Regne de Déu per a la seva sorpresa.

Alain Finkielkraut, l'informe Baker i el realisme


A través del Blog d'Arcadi Espada. Allò que més m'inquieta: han guanyat Síria i Iran la guerra?
Però, hi ha pròpiament guerra? S'ha acabat? O encara està per començar?

Llegit en premsa virtual (font d'origen El Mundo)

Los cargos del PSE abandonarán el colectivo de mujeres "Ahotsak".

Varios cargos socialistas que firmaron el manifiesto de las mujeres constataron a este periódico que dicha iniciativa "tenía sentido para apuntalar y apoyar el proceso de paz desde el punto de vista de las mujeres".

La mateixa font continua explicant que el col.lectiu va prendre relleu a tot l'Estat en afegir-s'hi el grup d'actrius Rosas Blancas por la Paz, un dels actes de les quals va consistir a atorgar un galardón a la abogada Jone Goirizelaia por su apoyo al proceso de paz.

La foto de la diputada socialista Gemma Zabaleta, prenent txiquitos en un bar, i xerrant distendidament, de mujer a mujer, amb Jone Goirizelaia, també va fer-se cèlebre, recordo.

I tot plegat, què? Doncs que sempre em sorprèn que em sorprengui la imbecilitat, que em sorprengui molt més que la maldat.

I Love Anasagasti


El nacionalismo vasco tiene que ser ético además de democrático.

(Declaracions trameses als mitjans de comunicació del polític basc; Portal de La Vanguardia)

Era urgent que un nacionalista basc es desmarqués del paperot PeNeBesc en tot aquest lamentable procés.

Educació i política a Hannah Arendt


La lectura de la biografia d'Hannah Arendt, escrita per la seva deixeble Elisabeth Young-Bruehl, m'ha deixat una quantitat de notes i subratllats a repensar; el blog no és mal lloc per, de moment, fer servir d'arxiu. Començo per una primera anotació sobre una qüestió que m'ocupa i em preocupa i on coincideixo del tot amb el plantejament d'Arendt, que em sembla, a més, de plena vigència aquí i ara. Diu Young-Bruehl:

Como el primer libro de la Política, de Aristóteles, este ensayo (Crisis in Education) se ocupaba de las relaciones de autoridad entre adultos y entre adultos y niños. Arendt atacaba el sistema americano de educación progresista por privar artificialmente a los niños de su propio tiempo y espacio prepolíticos, la escuela; por destruir la autoridad natural que los maestros deben tener sobre los niños; y por imponerles a éstos un comportamiento de pequeños adultos, con opiniones propias. Los adultos no deben urgía Arendt, renunciar a sus responsabilidades ante los niños como niños, no deben negarles a éstos un período protector de maduración, para encontrarse en casa en el mundo.

Diu Arendt, citada per la seva biógrafa:

Precisamente por lo que es nuevo y revolucionario en todo niño, la educación debe ser conservadora.

Arendt es tira enrera en la seva decisió de donar diners al Student Mobilization Committee to End the War in Vietnam, amb les següent paraules dirigides a un dels membres de l'esmentat Comitè:

Cuando hablamos por teléfono yo no era consciente de que querías implicar a los estudiantes de bachillerato en el asunto y lamento decirte que no daré un solo penique para este propósito, porque no estoy de acuerdo en que sea aconsejable movilizar a los niños para cuestiones políticas.

Crisis en Education és, de fet, la continuació d'un article -Reflections on Little Rock-, que, quan vaig llegir, ja fa temps, en castellà, em va semblar altament provocador i que, ara, a la biografia, m'assabento que va ser un escàndol quan es va publicar, tot comportant que s'acusés l'autora d'ultraconservadora, la qual cosa, per cert, diria que no és certa. Parla de la traumàtica integració dels nens negres a les escoles públiques, arran dels fets esdevinguts a Little Rock. En aquest sentit, també pot servir per reflexionar sobre la nostra realitat d'integració a les escoles.

Diu Young-Bruehl:

Hecer de los niños la vanguardia de la integración era, según Arendt, una abdicación de la responsabilidad de los padres.

Diu Arendt, indignada:

¿Hemos llegado al punto en que es a los niños a quienes se les exige cambiar o mejorar el mundo?

Víctimes


Yo me sentía próximo a él (Rodolfo Martín Villa), dispuesto a la comprensión, porque siempre me ha parecido que la Cartera de Interior es la más dura del Gobierno. Las víctimas del terrorismo se le mueren al Ministro del Interior y al Presidente del Gobierno: para los demás Ministros no son asuntos de su competencia.

Memoria viva de la transición, Leopoldo Calvo Sotelo



He escoltat per la ràdio del cotxe Rubalcaba. He recordat les paraules de Calvo Sotelo (és un llibre que fullejo de tant en tant, divertit, intel.ligent, excepcionalment ben escrit. Algú recorda el President Calvo Sotelo? Personalment, més enllà de tendències polítiques, és el meu preferit... Va ser tan breu. Filòsof, pianista i astrònom aficionat, elegant i culte. Un luxe). Quan li he sentit dir que tenia un desaparecido damunt la taula, m'hi he solidaritzat ràpidament. A més, m'agrada Rubalcaba, em cau simpàtic, vull dir. No s'ho esperava (Arcadi Espada, incisiu, rapidíssim). Diu Rubalcaba que no han seguit la pauta de sempre, la de trencar formalment la treva. No s'ho esperava. Diu que Eta no és racional. No és pas cert, això, i, si ho fos, si fos cert que la racionalitat és aliena al terrorisme d'Eta, calia esperar-ne qualsevol cosa, doncs.

Veig Zapatero a la televisió. Suspèn el diàleg...

Tot plegat, que consti, em sembla terrible.

La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.

Les banalitats del mal

Un cop destruïda tota estructura sensata, les banalitats del mal afloren a la llum, impúdiques, grotesques, sempre un punt més imbècils.

Al mercat, mentre espero que em portin l'encàrrec de tall nadalenc, escolto:
- Doncs, el meu, sense estudiar gens, treu unes notasses...

I jo que penso:
- El contracte.

De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,

Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)

Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.

El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.

Àgora? L'altre dia expressava la meva fidelitat al programa Àgora del 33 i les simpaties cap al seu moderador. Però, noi, ahir, va ser un espectacle lamentable. D'invitats, només els col.leguis afins a això que, curiosament, fracassa a l'hora de formar govern i posar-se a treballar per al país (que ja seria hora, redéu!), i triomfa en la penetració social del missatges, dels successius missatges o consignes; això que es denomina sociovergència. Tots els professionals de la tertúlia sense excepció es van mostrar, des d'aquesta perspectiva transversal, brutals quan va arribar la traca final en forma del gran tema d'Eta. Consigna compartida, -i a veure qui la diu més gruixuda!- que, em temo, haurem de sentir polifònicament d'ara en endavant. La cosa és a punt de fracassar per culpa del Pp, i de l'estament judicial que es veu atrapat en les denúncies i la mala fe del Pp. Algú deixa anar la més gruixuda (Algú? la Barceló la diu!): El Pp no té cap ganes que s'acabi la violència d'Eta. Sort en té, la Barceló, que el Pp està tan distret dinamitant el procés de pau, tot denunciant potencials pacifistes com de Juana Chaos (al pobre, li han caigut 12 anys més per culpa... Sí! del Pp), perquè, a mi, que no sóc del Pp, però que la sociovergència sociològica m'empudega (hagués aplaudit la realment política: el govern de la Generalitat), em sembla que dir això que va dir la Barceló és denunciable. Per això, vaig i ho denuncio, aquí.

La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.

Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.

Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?

Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.

La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.

Alicia Zetapé y la rana Gustavo Gustavo Bueno és un filòsof que sempre havia considerat força allunyat dels meus interessos. De sobte, però, irromp a la xarxa fent propaganda d'un llibre que acaba de publicar i que m'imagino que serà èxit de vendes, Zapatero y el pensamiento Alicia. I doncs resulta que l'anàlisi del personatge coincideix al cent per cent amb allò que jo penso des del primer discurs zen que li vaig voler sentir sense aconseguir-ho, és a dir, adormint-me molt abans del final, més aviat cap al començament. Gustavo Bueno parla d'una reacció que jo he hagut de sofrir manta vegades en pròpia carn en intentar analitzar alguna qüestió d'actualitat política des d'una perspectiva de certa complexitat; així, tot sovint em trobo amb sortides del tipus "no m'atabalis"; evidentment, hi ha una relació de proporcionalitat matemàtica entre l'alarma que provoca el problema a analitzar i el període de temps durant el qual et deixen parlar abans de tallar-te amb el "no m'atabalis". O bé, una altra possibilitat, una mica més sofisticada però igualment fruit del menyspreu a l'altre, és la següent, en paraules del nostre filòsof: Se ve en los debates en las Cortes (en tots el debats que he intentat seguir, ho he vist, talment, exactament, fins al punt que ara m'escolto Rajoy amb molta més atenció i consideració i, fins i tot, simpatia. ¿Què hi farem?). El Psoe e Iu encapsulan las tesis de Rajoy y las descalifican. En vez de atacarlas directamente las consideran absurdas. Y se comportan como cuando se habla con un loco. Lo encapsulamos, no entramos en lo que dice y como está loco pues eso, que se desahogue. Lo decía Pepiño de Rajoy no hace mucho, "que se desahogue un poco". Pero, potser, perquè el pensament Alicia m'ha portat a escoltar Rajoy amb atenció, consideració i simpatia, aplaudeixo entusiasta els qualificatius que Bueno dedica a ZP: Hay que ver la estructura compleja de lo real. ZP necesita un microscopio para ver que la realidad es muy compleja. Es la única forma de no ser imbécil. Me indigna que maneje simplismos para gobernar y engañar. Aventuro una hipòtesi: la gent acabarà abandonant ZP a causa del seu pensament Alícia. D'entrada, és molt tranquil.litzador i desestressant, com un masssatge oriental, però com que per definició reclama dues grans dosis d'ingenuïtat (en si mateix, com a pensament, així com també com a demagogia que reclama la credulitat del receptor), la gent n'acabarà fugint; perquè allò menys popular, menys tolerable socialment, és que et prenguin per tontorrón. La gent, al país de la picaresca, pot resignar-se a haver d'admetre mancances d'intel.ligència, però mai admetrà fàcilment llur manca de punyeteria. I ja per acabar, passo de la crítica buenista (ja és conya que es digui Bueno) al pacifisme a l'ús, la qual es pot deduir fàcilment del que ja he dit, a una cita de Octavio Paz que vaig llegir diuemenge passat a "El Pais". En aquest cas (potser com sempre), Paz em sembla de molt més profunditat en la crítica: Lo único que une a Europa es su pasividad ante el destino... De ahí la fascinación que ejerce sobre sus multitudes el pacifismo, no como una doctrina revolucionaria, sino como una ideologóa negativa (...) Es la otra cara del terrorismo: dos expresiones contrarias del mismo nihilismo.

La raó Llegeixo l'entrecomillat en premsa d'unes declaracions públiques d'Arnaldo Otegui arran de la rebaixa fiscal (??? No, fiscal encara no; d'això encara no se n'ha parlat) de la fiança (ara sí, rebaixa de la fiança), de 600.000 euros a 50.000, decidida pel jutge Garzón. Diu Otegui: Una injusticia no deja de serlo por el grado de intensidad con el que se aplique. Ahora parece que firmar dos veces al mes y no todos los días y tener 50.000 euros de fianza en vez de 600.000 es poco menos que el paraíso terrenal. I remata (és un dir), referint-se als jutges: Los hechos objetivos dejan en evidencia el nivel de rigor con el que se hacen las cosas. Doncs bé, sense ironia: Trobo que té tota la raó. És d'una coherència lògica impecable. Tota la raó. I més que la tindrà.

Europa i els totalitaris sinistres encore une fois


Imprescindible avui el blog de J.P. Quiñonero, Una temporada en el infierno. Logra de presentar la insalvable (?) cruïlla de la nostra Europa amb objectivitat glacial i alhora amb la malenconia necessària a un cant fúnebre.

Vidas docentes


La Vanguardia, que és com un acta notarial del poder a Catalunya, sempre al seu servei amb una diligència admirable, ofereix la seva hemeroteca per internet. Un luxe, que pot acabar essent com la majoria de luxes un vici. Ara vaig pel 1937. Transcric una perla del "jueves, 13 de mayo":

Vida docente
INGRESO EN LA NORMAL DE LA GENERALIDAD
El próximo martes, día 18, a las nueve de la mañana, comenzarán las pruebas del examen de ingreso.
Los aspirantes tendrán que ir provistos de pluma estilográfica. Los que todavía no hayan presentado el documento librado por algún partido político o sindical, que acredite la adhesión al régimen, tendrán que hacerlo antes de la fecha indicada.

Fa pocs dies, tot passejant per Barcelona, el meu marit i jo vam anar a parar a la plaça Universitat. Llavors, per sofisticadíssima associació lliure d'idees, vaig recordar que havia llegit en premsa la inauguració al vestíbul de la Universitat d'una exposició sobre ensenyament durant la Segona República. I bé, ja que érem allà, doncs hi vam treure el nas. Era el món ideal ensenyat de qualsevol manera. Un món de color de rosa amb parracs. Vull dir, que el muntage de l'exposició és d'un nivell baixíssim, però la passió per això que en diuen "recuperar la memòria històrica" ho impregna tot. Al final, hi ha un monitor on es mostra el ying i el yang: a la part esquerra de la pantalla les consignes i imatges pròpies del món pedagògic republicà, i a la banda dreta, la seva negació franquista. Coses com ara: la canalla anava d'excursió/la canalla no anava d'excursió. No és literal però tampoc és exagerat.

Allò que més emprenya és que ens prenguin per tontos, mentre van tirant de la rifeta d'uns pressupostos que per minsos que siguin segur que es podrien esmerçar amb dignitat.

ACCIDENT II


Com que l'èxit de l'Accident (des d'ara I) ha sorprès a la pròpia empresa, i com que, de fet, he tingut (tinc! I que duri) una vida força accidentada, passo a contar l'últim accident del qual he estat víctima.

S'esdevenia el mes de juliol d'enguany; per a aquells que ja no el recordin, cal afegir que s'esdevenia duríssim, d'una calor espantosa, aclaparadora, d'aquelles que semblen caure a sobre des dalt, vés a saber des d'on, sobre el cap, amb una força que t'empeny, t'empeny cap avall, endins de la terra, com si un gegant invisible maldés per convertir-te en una espècie nova de tubercle. S'esdevenien, més concretament, les primeres, feixugues, hores de la tarda dins d'un pàrquing del centre de la ciutat, un d'aquells caus horribles, fastigosos, pudents, mancats d'espai, de llum i d'oxígen; un cau que, en sortir del cotxe climatitzat, et feia reviure de cop el terror infantil en l'expressió "Les calderes d'en Pere Botero". A la pressa vital de trobar la llum -Allí! Un túnel i al final... La llum-, la sortida alliberadora, s'hi afegia el fet d'arribar tard a una consulta mèdica d'en G, típica del mes de juliol, ja se sap, el cúmul d'especialistes ajornats durant el curs escolar.

Tanmateix, a totes aquestes circumstàncies, farcides de tots els detalls horripilants que pugueu imaginar i que us estalvio, cal situar-hi, al belll mig, el subjecte, el jo, és a dir, jo. Jo mateixa. Per egocentrisme? No pas fonamentalment. Es tracta de donar credibilitat a la narració. I així, cal dir que jo vaig pel món no virtual (per això Internet ha estat per a mi la dimensió anhelada, tal com la televisió ho va ser per al meu avi quan ja no podia sortir de casa; un altre dia en parlaré), vaig, doncs, més que despistada, fent tentines, atolondrada; tendència que s'accentua perillosament quan el món tendeix a desfer-se per culpa de l'energia calorífica, i els límits de les coses també en fan, de tentines. I no ens oblidéssim pas de la urgència: fem tard, en G i jo.

Llavors, allà davant, la llum. La sortida. I jo que m'hi encamino, i en G que em segueix a prudent distància (és llest i intuïtiu, el meu nano). En passar, saludo el paio de la cabina i ell em respon amb tota normalitat, com qui diu em dóna pas, el molt imbècil. I passo. Passo pel túnel d'entrada just quan un cotxe acaba d'entrar (que no he vist perquè estava saludant el paio de la cabina). I de sobte -brutal, aquest de sobte-, clongggg!, em cau a sobre, des de dalt, vés a saber des d'on, un no se sap què contundent, inapelable, bíblic, que és a punt d'estabornir-me. Exacte: la barrera mecànica! Sortosament, per una mil.lèssima (ara crec en la seva existència empírica) de segon, ho puc explicar. La barrera m'enxampa de resquitllada, front avall, em frega tota una galta. M'hi assec. Veig en G que s'esvera. Nooo, no em passa res greeeu; només... Mira, tinc ganes de seure. Aaah, que em surt sang del front? Bé, per això m'assec. El paio del pàrquing s'acosta xino-xano, i diu, textualment: Pues, ha tenido suerte. Porque el otro día, a un Mercedes de esos tipo tanque le partió el techo. Zas! El techo abierto de un tajo (ho exemplifica amb la mà dreta caient en guillotina al mig de la mà esquerra estesa). Una dona -què dic? Un àngel- que passava per allí es fa càrrec de la situació i ens tranquil.litza: tot molt superficial, només una rascada; una bona rascada que generarà un bon morat. Sóc socorrista, diu. I aquesta dues paraules em produeixen una alegria immensa i immediata, una energia que fa que m'alci i continuï la meva missió ineludible de portar en G al metge. La recepcionista de la consulta em neteja la ferida i em proporciona gel. Mentre ens esperem a la sala d'espera d'un dentista, noto que la gent em mira amb estranyesa, com qui veu algú fora de lloc, descol.locat.



La veritbale intenció d'aquest escrit.- Sí, de fet, jo volia explicar l' accident (des d'ara el III) que va patir la meva gata quan vam penjar les cortines noves al menjador. Ho havia llegit en una revista i vaig pensar: Ara, ara és l'hora de provar-ho. I doncs, ja us ho avanço, oli en un llum. Evidentment, la gata va anar directa a penjar-se d'ungles a la cortina: però jo estava a l'aguait, darrera la porta de la cuina, mirant-me-la, de resquitllada i d'amagatotis, amb un coixí a la mà. I de sobte, i amb precisió crec que directament proporcional al preu de la cortina, pam! a la gata li va caure alguna cosa de contundent damunt del cap, des de dalt, des de no se sap on. Va fotre un bot, va mirar al seu entorn i va ser tal el terror de no trobar-hi ningú, que mai més, mai més s'ha apropat a la cortina. Val a dir, que si hagués calat que la foragitava jo, l'hauria, de fet, esperonat envers el nou objecte del seu desig, se n'hauria automàticament enamorat, de la cortina; qui tingui tractes ambs gats ja sap que el sentit de la vida felina domesticada és anar a la contra i fer la punyeta.

Però, des que em va caure des de dalt, de cop, des de no se sap on, el que després va resultar ser una barrera de pàrquing, m'identifico encara més, que ja és dir, amb la meva gata.

Accident

El cotxe enfila el carrer que ens porta directament cap a casa. Condueix l'E i jo faig de copilot (és a dir, res, no faig res). A la primera cruïlla, just davant nostre, pam! Accident. Una moto cau en ser envestida per un cotxe. Sóc jo la primera que ho veig i adverteixo l'E per tal que s'aturi. La cosa no pinta bé. La cama del motorista comença a tenyir-se de vermell. Aparquem el cotxe a la vorera i abans de tenir temps de sortir-ne, se'ns apropa el conductor del cotxe que ha provocat l'accident, ho fa després d'aver anat a veure el ferit; és un senyor d'una seixantena llarga, ben vestit i educat. "Un mòbil, si us plau, ràpid", ens diu, però la veu no denota massa nerviosisme. L'E ja ha baixat del cotxe i està atenent el motorista, s'hi han afegit dos o tres persones més. Jo truco pel mòbil al 061 i també m'acosto a l'accidentat. Hem responen ràpid, em demanen l'adreça i em passen amb una metgessa. Mentre, he vist tres o quatre cinturons que voleiaven, inclòs el de l'E. "Tinc una metgessa al telèfon", dic. "Fractura oberta a la cama; ja se li ha fet un torniquet i està conscient", em diu l'E. Passo la informació per telèfon i em contesten que ara mateix envien una ambulància medicalitzada. Passo la informació del telèfon a l'accidentat i als qui l'envolten. A les rodalies de l'accident, veig ja força gentada, tots amb el mòbil treient fum. "Col.lapsaran les centraletes", penso. El ferit, un senyor de mitjana edat, està conscient i a l'aguait. De fet, és l'únic que està a l'aguait. Diu: "No el deixeu marxar. Que no marxi, que no marxi". A tots els babaus que l'acompanyem ens costa d'entendre el missatge. Ell assenyala en direcció al cotxe que ha provocat l'accident. Aah, ostres, sí, s'ha fet fonedís. "La matrícula, la matrícula", va dient el ferit amb la sang estroncada i suficientment freda (o calenta) com per a voler justícia (o venjança). Però, de sang freda, val a dir que qui l'ha tinguda ha estat l'individu que ha provocat l'accident; l'últim rastre que em ve a la memòria és el d' ell i una senyora dins del cotxe. Han passat poquíssims minuts, per tant, la seqüència sembla ser aquesta: ha sortit, ha vist i ha decidit (aquesta decisió ràpida em meravella) dissimular una mica i fotre el camp. S'ha assegurat d'involucrar-nos amb allò del mòbil -no en portaven, ni ell ni la seva parella?-, ha entrat dins del cotxe i quan li ha semblat que ja ningú no se'l mirava, doncs adéu-siau. ¿Hauria fugit sense fer-se càrrec de res si hagués estat a soles amb l'accidentat? Ja ha passat altres vegades, no és gens descartable.

L'ambulància arriba en menys de deu minuts; la guàrdia urbana havia arrribat abans. Tot controlat. Marxem cap a casa. L'E indignat i jo perplexa. Puc entendre un atac de pànic, però aquesta fredor en desempallegar-se de les pròpies responsabilitats, em supera. L'E, que quan era molt jovenet va sofrir un accident de moto força greu, la qual cosa, esclar, el fa molt susceptible en aquestes qüestions, va dient que considera inadmissible de no assumir la responsabilitat dels propis actes; quina vida és aquesta?, pregunta.

Putin


Impagable Barcepundit, ara mateix.

Còpia

Com que tinc el blog una mica abandonat i, per postres, els enllaços que pretenc posar tenen per costum de deixar-me en ridícul, copio amb tota cura i aplicació l'article següent; ho faig, evidentment, perquè el subscric, amb totes les comes, els adjectius i la mala llet.


MEMAS (de Fernando Savater)

Mal día eligieron las actrices componentes de "Rosas blancas para la paz" para su numerito en el Kursaal de San Sebastián, en pleno Festival de Cine. Se reunieron con las componentes de "Ahotsak", la plataforma formada por parlamentarias y políticas nacionalistas (con Gema Zabaleta del PSE como coartada supuestamente perteneciente al mundo exterior al nacionalismo), para comprometerse a trabajar para que "el proceso de paz" no se fustre y en contra de las fuerzas oscuras que conspiran para boicotearlo. También hicieron saber que "la paz es más que la ausencia de violencia". De éso pueden estar seguras: a nadie nos cabe duda. Después, salieron a la calle y repartieron rosas blancas entre los asistentes al festival: espero que ninguno de los invitados estranjeros creyesen que eran comestibles, porque como les han hablado tanto de las delicias de la gastronomía vasca...

Dejemos a un lado lo del reparto de flores, que a mí me parece una cursilada, un detalle muy femenino a la antigua usanza: ¿no habíamos quedado en que estábamos contra las mujeres-florero? Más difícil es pasar por alto que las componentes de "Ahotsak", capitaneadas por una dirigente de Batasuna tan conspicua como Jone Gorizelaia, abogan por la legalización del brazo político de ETA sin condena de la violencia terrorista y sin aceptación explícita de la legalidad constitucional. Precisamente porque la "paz" no es sólo ausencia de violencia, sino rechazo inequívoco del terrorismo y restauración de las garantías constitucionales tanto tiempo conculcadas con sus desmanes, no es fácil entender como se concilia la buena voluntad pacificadora con el apoyo explícito a quienes no aceptan esos trámites imprescindibles para hacerla creíble.

Y también es difícil de digerir que sea precisamente ahora y así -sobre todo así- cuando la gente que asiste al Festival de Cine donostiarra, sonámbulos cuando no cómplices por omisión del terrorismo ambiente, hayan decidido comprometerse. En este caso, más habría valido nunca que tarde... y mal. Recuerdo que hace pocos años coincidí en un estudio de televisión con una actriz española de justificada reputación ya internacional. Cuando era muy joven y menos conocida, fue presentadora del certamen donostiarra. El día de su debut hubo un atentado con muertos y ella propuso decir algo en el escenario como condena de lo sucedido: los organizadores la disuadieron, aterrados. Así hemos vivido durante décadas, no un año, ni un mes, ni un día. Sin amiguitas ni amiguitos de la paz que alzaran su artística voz contra el terrorismo. Y ahora por fin salen a la palestra unas señoras, del brazo de Gorizelaia y contra los conspiradores -supongo que todos del PP- que se niegan a legalizar a Batasuna por su cara bonita. ¡Que majas son!

Pero pasemos por carros y carretas. Aceptemos las florecitas, la vecindad del integrismo nacionalista y de la incalificable Zabaleta, olvidemos el pasado del Festival amordazado, pelillos al Cantábrico. Ahora bien: eligieron mal el día. Porque en el mismo momento en que ellas se pavoneaban por el Kursaal, los etarras escenificaban su aquelarre -capuchas, amenazas, tiros al aire...- en Oyarzun. La pregunta obvia es: ¿Por qué no fueron a repartir rosas blancas a Oyarzun, que está a menos de media hora de San sebastián? ¿O a Hernani, otro feudo abertzale que les quedaba aún más cerca? ¿O a la parte vieja donostiarra, a alguna herriko taberna de las que están ya prácticamente al lado de su lujoso hotel? ¿Por qué no distribuyeron sus vegetalitos entre los violentos, en lugar de dárselos a Max von Sydow y compañía, que nunca han matado a nadie? ¿O es que no saben siquiera que esos lugares existen y lo que pasa en ellos?

Bien mirado, el comportamiento de estas damas de la caridad es toda una metáfora del llamado "proceso de paz", según lo entienden algunos: consiste en pedir calma a los corderos, a la espera de que su sumisión convierta en vegetarianos a los lobos.


Algun comentari:
- Mai la submissió dels xais torna vegetarians els llops; ben al contrari. És una de les lleis més certificades de la natura.
- Adoro les flors blanques i, en particular, les roses. Per això encara m'emprenya més això de les "memas". La rosa vermella tan estimada per aquí sempre m'ha semblat que cau en oxímoron.
- M'encantaria repartir flors a Max von Sydow i a Matt Dillon, les dues estrelles del festival d'enguany, però no a qualsevol preu; el preu més alt de tots: la Zabaleta. La Zabaleta m'enerva; té una retirada remarcable, parla igual i amb el mateix tarannà de suficiència moral que una companya de claustre amb la que, curiosament, tampoc he coincidit mai.

A touch of class


M'assabento de la mort imminent d'Antoni Gutiérrez, dirigent històric del Psuc i artífex de la històrica Asssemblea de Catalunya. El vaig conèixer de resquitllada, quasi de vista, es podria dir, però ja des d'aquesta distància el seu atractiu era poderós. Diuen que era irresistible en distàncies més curtes. Li comento la notícia al meu marit, el qual em fa un resum lacònic: "Por lo menos, tenía clase". Sí, difícil no caure en el tòpic d'una època que es mor, i que si els guepards i altres bèsties. Recordo la coneguda anècdota entre Tarradellas i el Guti i els seus respectius regals de Nadal: una corbata (Tarradellas va iniciar la tradició) i un jersei de coll alt. El llavors president de la Generalitat tenia una obsessió versallesca per les formes i el xoc amb bona part de la classe política catalana, tot just acabada d'endurir en els focs de camp escoltes, va ser impactant. "Caram, Xirinacs, que aneu d'excursió?", li va etzibar per a trencar el gel quan el capellà entrava al despatx de la Casa dels Canonges. Però, a Antoni Gutiérrez no li feien cap falta les corbates, és més, diria que una corbata en el seu cas esdevindria una redundància; n'hi havia ben bé prou amb el seu semblant mefistofèlic, la seva irònica i ràpida mirada, una alegria vital temperada per l'elegància del gest. Allò més semblant a un polític florentí que jo hagi vist mai en directe.