Els deutors o de què parlaríem, si encara parléssim, aquest estiu


Llegeixo una noteta a La Vang sobre el meu món maresmenc. M'esborrono. Diuen que, darrerament, s'han trobat unes quantes serps dins de cases. Serps verdes i serps blanques, autòctones, espècies protegides. No són perilloses i no està permès de matar-les. Després d'uns instants de perplexitat i pànic, m'imposo la tàctica de tirar cap dalt, cap a la metàfora i l'abstració. Associo: serp d'estiu. L'avortament. Indignació. Aplaudiments. Indignació. Aplaudiments. I arriba la pregunta, indignada, per telèfon. Ja se sap, qui no té res a fer, la serp pentina. Serpentines de festes majors d'estiu... Goita, ja ho deia Bernhard, jo per a un psiquiatre seria un festí.

Què faries, tu, davant d'un síndrome de Down? Eh? No avortaries? Em sembla que... que sí, que avortaria... Tot seguit, sento un reguitzell d'insults al ministre del ram, i una altra pregunta retòrica i graciosa: Però no era dels progres, aquest?  Com que no parlo, no contesto que si només escoltes la Ser i només llegeixes El Pais, te les endinyen totes, les consignes. El progre Gallardón era una de tantes maneres de fustigar l'Aguirre, un secundari que dóna coherència a la narració.

Després de penjar el telèfon, intento estar atempta a com se'n sortirà el Govern d'un estat que no pot pagar subsidis ni als disminuïts que ja té, ni als aturats, ni als avis...; ni els sous dels funcionaris pot pagar... Doncs, com s'ho faria si portés a la pràctica el que insinua amb la nova llei d'avortament. Trobo ràpid la resposta en una altre noteta de premsa. Només hi haurà un supòsit per avortar: la salut, psíquica i/o física, de la mare. Aaara ho entenc. Avortar no serà un dels drets de les dones a disposar del propi cos i bla, bla..., la llei no sancionarà cap dret. La llei culpabilitzarà. Al cap de poc, llegeixo la idea d'ensenyar ecografies; si alguna mare en aquestes circumstàncies no trontollava psíquicament, ja trontollarà, i doncs podrà avortar.

La culpa, la culpa. La serp, la instaura. Es pot mantenir una civilització sense culpa? Sense consciència moral, doncs? Entenc que no. I em sembla bé que es rebaixin els drets, que exploti aquesta bombolla tan sobredimensionada. Però, hi ha un problema. Com ens ensenya Nietzsche, la culpa, sive civilització, s'origina en el deute. Devem i recordem els nostres deutes i a aquells de qui som deutors. I fent abstracció, fent abstracció, arribem a la Gran Metàfora, Déu, de qui tots som deutors. I, en efecte, hi ha un problema encara més insoluble: No tinc fe. Tan bon punt recordo deutes passats, els hi giro l'esquena. M'imagino la humanitat a la recerca de la innocència, entrant tots de la maneta a un paradís d'idiotes on, fins i tot, les serps, indolents, endormiscades, s'hi avorreixen.