Els dolents fets malbé


Deia Hitchcock que el dolent ha de ser el més bo de la pel.lícula. És comprensible, i hi ha dolents magnífics, seductors. En posaré un exemple: m'agrada Santiago Carrillo. Però allò que ja no ho és, de comprensible, és la narració que endolceix el personatge i intenta, a la desesperada, de fer veure que, al capdavall, tampoc n'hi ha per tant, amb la dolenteria del dolent. Immediatament, si passa això, s'ensorra la lògica de la narració i la psicologia del personatge, i queda al descobert la manca de sagacitat de l'autor.

L'autor: Javier Cercas
La narració: Anatomía de un instante
El personatge: Exacte.

De la pàgina 211 a la 213, on Cercas dóna voltes per Paracuellos del Jarama al novembre del 36, hi trobo una quantitat d'incongruències, un anar del sí contundent al pero, un càlcul tan mal fet en fi, que m'eixoriveixo per incredulitat després d'una ja llarga lectura ensopida, amb una prosa que pretén ser àgil però no exempta de ressonàncies literàries, sense aconseguir ni una cosa ni l'altra; una lectura que, malgrat la meva ignorància sobre el 23F, no m'ha dit encara res de nou, cap composició de lloc que no hagués ja pogut fer-me amb els detalls que havia anat caçant al vol . Em queden més de la meitat de pàgines per llegir, intentaré arribar al final, però, quin greu! Quina manera de fer malbé un personatge.

Val a dir que a Paracuellos Cercas s'aixopluga en l'autoritat -i l'autoria del desastre, doncs- dels historiadors Gibson, J.M Reverte y Viñas, ja que son los que más se acercan a la verdad de los hechos. Segun Viñas, la orden pudo partir de Alexander Orlov (aquest sí que era dolent, dolent), agente de la NKVD soviética en España, pudo ser transmitida por Pedre Checa, hombre fuerte del PCE, y ejecutada por el también comunista Segundo Serrano Poncela, delegado de Orden Público de la Consejeria de Orden Público (aquest executor pudo, tot i ser a les ordres directes de Carrillo, el qual, tanmateix, no.)

A Carrillo (consejero, doncs, de l'esmentada Consejería, amb càrrec recent estrenat, en una reunió al Ministeri de la Guerra, on es va parlar del problema dels presos, problema que es va començar a -diguem-ne- solucionar la mateixa nit de la reunió, i que es va anar -diguem-ne- solucionant durant tres setmanes i més de dos mil assassinats) se le puede acusar de no haber intervenido para evitarlas (les execucions), de haber hecho la vista gorda con ellas; no se le puede acusar de haberlas ordenado u organizado.

És a dir: la orden pudo... , i encara, pudo... Però, a Carrillo... no se le puede, puede. D'això, se'n deu dir, poder de l'autoritat historiogràfica.