Acudit macabre de llarg recorregut
(Publicat a l'Esquetlla de la Torratxa durant la guerra civil)
Hem mort tot els capellans, tots els que feien cara de capellans i tots els que semblava que feien cara de capellans.
diumenge, d’octubre 28, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
I a tothom, per si de cas.
Àdhuc, que diria el Montilla satiritzar de "Polònia" (cada vegada més espantós, aquest programa, per cert).
Pero La Sra. Arendt ("Los orígenes del totalitarismo") ja ens cita
el "Kim" de Kipling, i el seu Gran Joc, que "conclou quan tot és mort".
Lola
El comentari m'ha recordat els camperols executats pels anarquistes per treballar les terres del castell de Olival a Incerta Glòria. I, com sempre que és parla d'ells, la mania i la temor que la meua àvia els tenia. Recordo que tot allò que em contava envers ells -que eren autoritaris, poc treballadors, que la gent pobra els tenia temor...etc- em pertorbava molt. Jo tenia als anarquistes per sers perfectes, i volia molt a l'àvia i men'n refiava molt d'ella. Crec que va ser la primera vegada que la realitat va començar a colpejar fort a la porta.
Hola Joseph t., Sí, l'anarquisme és una fascinació d'adolescent. A mí, curiosament, va començar per atraure'm el nom. Recordo un Tintín on sortia "un minyó anarquista". I la paraula em va sonar esplèndida. Però la famosa revolució llibertària va ser ben bèstia. No hi ha un pam de net, deien a casa.
Un altre acudit boníssim sobre la guerra civil, el diu el Soleràs (quin personatge!); més o menys, quan es passa de bàndol: "Un bàndol sencer s'acabarà passant a l'altre, i viceversa". És el pinyol de l'absurd (si l'absurd té pinyol, que em sembla que no deu tenir res de res) d'una guerra civil.
Lola
Bé, diu la llegenda -i part de la història- que molts faieros reconvertits van acabar a la falange, on podien, de moment, continuar estovant gent. I no vull generalitzar, sé d'alguns honrats cavallers anarquistes, el tema mereix un ampli i objectiu debat, però em temo que no está el horno para bollos, que diuen. Encara està massa calent, el forn, i quan es refreda el tornen a escalfar.
Sí, noia, tens raó, el forn crema. I encara en sortiríem tots socarrimats.
Aquesta pulsió de fer mal, d'apuntar-se a una mena de gresca sanguinària, és terrible. Per això fan feredat totes les convulsions, revolucions...
Lola
Que deu dir l'Esquetlla del Vatica?
Hem beatificat a tots els capellans que van ser morts, be, no tots, uns quants.
Ra, mira que, ara amb al Ratzinger, l'infern torna a existir. Descregut, que ets un descregut.
Lola
L'infern eram i som nosaltres, per molt que el Ratzinger vulgui tornar-lo al lloc tradicional. L'infern era la FAI i la Falange i els que s'hi aproparan a ells per trobar-hi un refugi o fer futur. I penso que l'unica novel.la que no s'ha escrit es la de l'odi vesanic, a l'estil d'un Celine. Sense ella, sense entrar de debó en aquesta realitat que es lliurer-se del respecte al veí o a l'amic, que es anar-hi de l'afecte a l'indiferencia i d'aquesta a l'odi fins al l'extrem final de matar, sense aquesta historia no hi ha una novel.la real de la guerra civil.
L'idiologia no ho es tot: hi ha també la part més humana de l'instint destructor i la joia de fer-ho.
Perque, segueixo, en el cas de la guerra civil, res no es banal.
Estic d'acord en què ens falta la "gran" novel.la. La de Sales té moments esplèndits però en conjunt m¡ha deixat una mica perplexa. L'he trobat freda i, és clar, una tan llarga fredor... avorreix.
Céline lui même és infernal. Però la seva novel.la serveix per a tota guerra i, doncs, per a cap. Vull dir, que és una sòlida, literàriament magnífica, peò única, perspectiva: Il.luminar el fàstig, que no és sinó fàstig a l'ésser humà.
Lola
Publica un comentari a l'entrada