Stalin-ingrat
Vaig comprar les entrades per Internet abans que l'obra, Stalin, s'estrenés. Vaig anar al teatre divendres passat sense haver llegit cap crítica, excepte una entrada favorable del periodista de LV, Llúis Foix, al seu blog. No m'agrada el teatre; ho dic així, pel boc gros, per la quantitat d'hores avorrides que hi he passat. Tanmateix, m'agrada Flotats; hores delicioses precedeixen aquest jucidi: Una jornada particular, Cyrano, El dret a escollir, Ara que els ametllers ja són florits, Arte, La cena... També és cert que, entre les hores d'avorriment, n'hi ha algunes a compte del mateix Flotats. Ningú no és perfecte. Si hi ha algun lògic a mà que m'ordeni tota aquesta disbauxa de proposicions, potser s'entendrà que, fet i fotut, la il.lusió amb la que vaig anar divendres al Tivoli era alta. La desil.lusió amb què vaig sortir-ne també, també era alta.
Ja des de la primera escena, quan encara el mestre no havia comparegut a l'escenari, vaig mirar el meu marit de reüll i ràpidament vaig captar el seu únic i monosil.làbic contingut mental, igual al meu: Ai!
Avorrida, fluixa... Fluixa, se li escau a la perfecció; li manca tensió i, per tant, força dramàtica, potser pel fet de ser una adaptació d'una novel.la, ves a saber..., és una successió dramàticament inconnexa d'escenes, la majoria monòlegs d'Stalin-Flotats. La idea sembla tan clara com poc reeixida: teatre de terror. Allò que s'intenta és de transmetre terror, el terror que l'Stalin en persona provocava, al pati de butaques, per mitjà del personatge terroritzat de la noia protagonista. Però, és clar (ja he agafat el fil i em sembla que no em cal cap lògic), aquesta fita -terroritzar l'espectador amb l'ombra teatral del terrortífic Stalin terroritzant en directe una pobra dona- només s'aconseguiria si, si i només si, aquesta ombra s'encarnés en l'actor que l'interpreta. La qual cosa no passa. Flotats afronta el repte des d'un fluix cinisme criminal, però -redéu!- som davant d'una força bruta de la natura, de la bèstia personificada (encara que escolti, la bèstia, Mozart; precisament, que pugui gaudir de Mozart, la bèstia, hauria d'augmentar en molts graus el terror que inspira). Stalin és sinistre, un dels personatges més sinistres de la història, i no és aquest un registre que domini el mestre Flotats.
L'objecció més consistent a la banalitat del mal des del pallasso Eichmann ve d'una pregunta apararentment poc profunda que un amic l'hi va formular, a Arendt: Si haguéssis tingut davant Goebbels, vols dir que hauries arribat a la mateixa conclusió?
diumenge, de setembre 23, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
19 comentaris:
M'acabes d'estalviar el cost de dues entrades.
Em fa patir que Stalin acabi com Mozart... el que vull dir es que el personatge teatral domini la figura historica fins al punt que la gent realment creu que Salieri va matar Mozart... En tot cas no sembla que en Flotats ho aconsegueixi.
PS A veure si tornes a parlar de l'Arendt, ultimament em sembla que la he "des-entes."
Home, Gregorio... No, no, estalvia-le-les. Fas bé. El contingut, les idees, ja ens les coneixem també(paranoia i cinisme del tirà, tothom víctima potencial per tal que el terror s'escampi com a taca d'oli...). Aquí,la incognita estava en què faria en Flotats. I ja dic, fluixíssim. I ja he dit també que jo en sóc fan.
Parlaré de l'Arendt, Roc, a bodes em convides... Però ja porto molts anys de blog i em cansa una mica, i si em canso jo, segur que canso als altres. De moment, anem tirant...
De casualitat a la tele, ja fa anys, vaig veure (em sembla que no sencera, no recodo nom ni director) un Stalin del Robert Duvall (o era el de Niro? No, no era Duvall; quins actorassos que teniu per aqustes terres que trepitges!) que sí que feia posar els pèls de punta. Però, ha de ser un personatge difícil d'abordar per la manca d'humanitat. Almenys Hitler tenia el seu gos, era paternal amb la secretària... i l'interpretava Bruno Ganz, que és una mica com Déu per als creients monoteistes.
Lola
Has anat a parlar d'una de les poques pel.licules que hem posen la carn de gallina nomes de sentir-les anomenar. Fins i tot em se el titol en alemany, Der Untergang...
Teatre? voleu dir aquell lloc on tot de gent estranyament abillada s'enfila en una tarima i parla a crits, talment la gent de les butaques (en el millor dels cassos) fos sorda?
A mi m'agrada, sempre i quan, és clar, l'autor s'ho valgui, i de moment només conec a tres, que s'ho valen. Ben segur que els endevineu.
No diré com el Gregorio que m'has fet estalviar les entrades perquè ja les donava per estalviades abans de llegir-te, però t'agraeixo molt el comentari, que no m'agafa gens desprevinguda. Vull dir que a mi no m'agrada el Flotats (i el teatre, aquest lloc on uns quants criden i gesticulen des d'una tarima --molt bona Dersu-- cada cop menys). Em vaig empassar bé el "Cyrano" i fins i tot "Una jornada..." (era jove i ingènua, encara), però després de veure'l cruspit per un esplèndit Juanjo Puigcorbé a "Per un sí o per un no" i sobretot després que es permetés assassinar Pla a "Ara que els ametllers ja són batuts" vaig dir que prou. Per cert, curiós el teu lapsus :-): els ametllers "ja són batuts", no pas "florits". Massa batudes teatrals fa anys que ens el fan Flotar...
Roc, així, en alemany, "Der Untergang", encara imposa més. Aquell búnker... aquella frau matant les seves criatures. I pensar que tanta gent estava encantada de la vida amb aquests personatges quan triomfaven.
Dersu, per definició és histriònic, el teatre, sí. Jo tinc una flaca pels actors, però. Aquelles veus, aquella manera d'estar...Ah, i a més, sóc (!) sorda, bé, vaja, vull dir que sordejo una mica, i ja em ve bé que alcin la veu. Ep, no pas fins al punt dels tenors i sopranos, unes veus que no puc suportar; li he de dir que de tots els teatres que es fan i es desfan el d'òpera és el que em posa més dels nervis. Deixo per a vostè la descripció de què hi fan allà dalt. Jo ho trobo indescriptible.
Teresa... De batut a florit, deu ser allò que se'n diu un cicle natural. Aiii, cada vegada estic pitjor. No, no, a mi en Floti m'agrada. "Per un sí o per un no", veus, em va encantar, no la recordava; i sí, és cert que en Puigcorbé estava esplèndit. Està desaprofitat aquest noi, em sembla.
Si et ve de gust veure un jove actor de raça menjant-se el Flotats (sempre és un espectacle, ara que els toros són incorrectes), et recomano una comedieta, sense més, però molt divertida, "Boca a boca". El Bardem se'l menja, literalment.
Salut a tots.
Ah, la juguesca d'en Dersu: els tres tràgics grecs. Però, llavors no m'hi caben Shakespeare i Becquet... Si no es té un bon actor a mà, el teatre (com la música d'òpera a petites dosis) més val prendre-se'l en la intimitat i estalviar-se aquelles coses lletges que fan dalt l'escenari.
Lola
Indpendentement de que la pel.lícula estaba molt bé, era Robert Duval, es ben difícil acostarse a un personatge com Stalin desde l'Historia de fets. Un monoleg o una obra con el Calígula de Camus, quelcom més teatral de revelació del inconscient, estaría probablement mes indicat. I que consti que no conec l'obra.
Recordo que fa molts anys vaig veure a TV, la de Franco encara, una adaptació teatral de "El cero y el infinito" de Kostler, i realment era una gran adaptació en la que el terrible Stalin era omnipresent, sense sortir mai a escena.
Deien, ho escric pel teu comentari Arendtiá, que Himmler entraba a casa seva, per la nit, de puntetes per mor de no despertar al gat, i l'amor de Goebbels pels seus fills el va dur assasinarlos. També Stalin debía tindre moments de aparent bondat, qui no?
Sí, és clar, era humà, Luis; algun punt d'humanitat devia tenir, però tot el que se sap (la relació amb la dona, els fills...) és esgarrifós.
No he llegit "El zero i l'infinit", però em fa gràcia que en parleu perquè era un dels llibres predilectes de mon pare.
Ah, a tu que t'agrada tant el cine: quina varietat meravellosa de secundaris ens ha donat Duval, eh?
LOla
Lola: Duval es un gran de la serie de secundaris que son primers actor sense dubte. Es alló que es deía abans que no eran "un galán". Aquí, al teatre, s'els hi deia "caracteristics".
No se quina es la edad del teu pare, peró suposo que més gran que jo probablemente. El llibre el tenía a la cxasa del carrer Diputació el meu pare, i jo el vaig llegir amb catorce o quince anys, i després suposo que tres o cuatre anys més tard. Es va publicar a España perque es furiosamente anticomunista, peró no es tracta de cap libelo o propaganda, sino d'una historia real. Ara no sé que pensaría d'ell i no va impedir que anés de company de viatge amb el PSUC, peró si que fos un comunista "com cal".
NO m'ha acabat de convèncer mai Flotats, la veritat, i no sé ben bé el perquè. Em sembla que -jo no hi he anat- penses com la majoria de gent, encara que ahir a l'Avui hi havia una certa defensa de l'obra. Els nazis han tingut molt més teatre i literatura que els estalinistes. Recordo molt bé l'adaptació de El cero y el infinito -cito en castellà perquè així la vaig veure- per televisió, no sabia qui era aleshores aquell autor, la interpretava un immens Dicenta -pare-, ja gran. Aquestes obres i autors han patit, després, la condemna progre perquè durant el franquisme es van difondre força -algunes, no totes- per raons òbvies i sembla que per una part de comunistes ortodoxos això ja els treu -o treia- credibilitat.
La televisió de Franco... dóna molt de si, de reflexionar-hi perquè els que no la van viure es pensen que resàvem el rosari i cantàvem el cara al sol davant la tv. Suposo que, Luis i Júlia, us referiu a un dels magnífics "Estudio 1"; aquest no el vaig veure. Però recordo "El rinoceronte" de Ionescu, per posar un exemple, amb Bodalo, que no era dels meus preferits, però déu n'hi do.
A casa, érem com una "rara avis" perquè mesclàvem l'antifranquisme més frontal i actiu amb l'antimarxisme. Ningú no ens entenia, ni entre nosaltres mateixos de fet, perquè la meva germana gran es va fer del Psuc, què dic? es va lliurar al Psuc en cos i ànima. Tota una època.
Lola
Lola: jo em vaig lliurer en cos i ánima al MSC, antecesor del actual PSC, amb Raventós i Obiols, que amb el meu cosí Robert Rivera, van esser els meus ibntroductors, al any 60 amb 16 anys, a la política antifranquista. Eran cuatre gats. Vaig arribar al PSUC en la recerca d'una activitat, resposta al neguit de jove. No vaig ser un antimarxista, i de fet encara penso en maexista, sobre toto en cuestiosns históriques, péró si tenía ben clar que era anticomunista en el sentit sovietic del terme. El nostre model era PC italiá i la seva habilitat per a ser un referent de progrés en una societat democrática, cosa que el comunisme francés no va saber fer mai. En aquest sentit l'evolució de Carrillo fou modélica i sense ell el actual PCE ha perdut tot objectiu que no sigui sobreviure.
De fet penso, que en llenguatje de aquella época, eran antifeixistes i republicans, coses ambdues que encara hi restan. Naturalment eram antiamericans de una manera visceral, no se ben be perqué. A casa el que s'hi respiraba era republicanisme. A casa, eran com a la teva, antifranquistes i anticomunistes, tu has escrit antimarxistes i no se si es el mateix.
I si, el temps passat es vist avui com un temps pla, sense nivells ni diversió, com si res excitant habés pasat i habesim patit tota una vida de repressió. L'hoime, penso jo, sobreviviu a tot i cerca manera més direecta d'esser feliç, i a la fí tothom se sembla al temps en que hi viu.
Això de Marx (antimarx) i l'anticomunisme dóna per un post (o més), Luis. Per a mi Marx es va equivocar radicalment, ja en allò més bàsic i fonamental: la comprensió de l'ésser humà. No el menystinc com a pensador, té textos magnífics, amb una bona i punyent prosa a més.
Tu deus ser de la quinta (any amunt, any avall) de la meva germana. Tota una generació, i un caràcter, aquesta generació psuquera, val a dir-ho. Jo era anarca, noi, de la CNT. Ens ho passàvem de conya.
Lola
És que això d'haver de ser dels uns o dels altres és un drama que t'aboca a la solitud si no prens partit.
Bé, gracies a Internet,jo parlo de politica mes que mai. I en bona companyia.
Lola
Després de molts anys em passa el mateix, i sense cap problema por coneixer l'identitat política de l'altre. Suposo que es perque en aquesta coversa no podem cridar, aixecar la veu per damunt, ni interrumpre. Es gloria pura, certament.
Hola amics, no em funciona l'ordinador de casa, i estaré algunes hores, dies??? sense parlar de política.
Sí, Luis, és aquesta la famosa "distància adequada" pel que fa a controvèrsies. Quin invent!
Lola
A banda del mateix Flotats, no he sentit ningu que parli be de l'obra. Hi ha un problema fonamental, Flotats no és actor, es sobreactor amb deficiencies fonétiques afrancesades que ultimament ha corretgit. Ell és el problema.
Publica un comentari a l'entrada