Continuen parlant els amics
Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.
Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.
Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.
En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.
Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.
dimecres, de setembre 05, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Potser si que les eleccions proporcionaran alguna sorpresa, o no, però el que és segur és que a mig termini (llarg?, etern?), la realitat no ens en proporcionarà gaires que no es puguin preveure, així que no cal que et molestis a pensar en quilometratges de cap tipus i, sobretot, mira de protegir la taula d'alguna manera, perquè, inevitablement, rebrà molts altres cops de puny, ja saps que aquest és, cada dia més, un país de cops de punys a les taules i de ploraners optimistes (o optimistes ploraners?)on el que es cou i es presenta a taula solen ser plats tradicionals amb aparences noves... de moment.
Doncs sí, Pere, jo també ho veig així. I gràcies per l'interès pel que fa a la meva taula.
En general, tothom -jo inclosa- estem una mica despistats, potser un punt astorats. "A verlas venir".
Lola
Ai, que patirem. Jo em conformo amb plats tradicionals però ben cuinats i amb productes frescos...
Jo també, Júlia, jo també.
Anant a la cosa literal: fa poc una amiga em va invitar al menú degustació (segons ella "inigualable") a un restaurant d'aquests poc tradicionals (la carta oferia un bon arròs amb llamàntol, però, que m'hagués cruspit amb una felicitat immensa, i a més bon preu que la degustació). Doncs bé, ho certifico: i-ni-gua-la-ble! Vaig sortir amb més gana que no hi havia entrat. I jo sóc de vida (què bona aquesta expressió, per cert), que consti.
Quan vaig prendre consciència que els plats que m'anaven oferint ni m'agradaven ni m'omplien, vaig pensar: Uuummm, encara queden els postres! Sempre tan optimista. Sí, els postres... Una mena de palillo llarg, un pinxo petit, amb uns quadradets insertats de no sé què, i una galetona rodoneta i menuda com un botó (gran, d'abric antic, per entendre'ns) tancant la seqüència.M'hagués posat a plorar.
En fi, dons en política, igual. Inigualable.
Lola
Publica un comentari a l'entrada