Els incomprensibles

Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.

L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.