Negrín
A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:
Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.
En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.
diumenge, de febrer 18, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Com més se dels liders de la dita Espanya republicana més donaria gracies a Deu (si fos missaire) per la seva desfeta.
Per una altra part, tampoc sembla que el realisme fos part del seu repertori de virtuts: si la guerra mundial hagues esclatat "a temps" de salvar la Espanya Republicana (llegir "comunista") es ben clar que a la fi de la guerra mundial hi hagues hagut una altra guerra civil, com les que hi va haver a Grecia i altres paisos dels que van quedar darrera al "Telon". La geografia es desti.
Llàstima que fos a mans d'uns bèsties com els militars sublevats.
Jo dono gràcies a Déu d'haver nascut després, tot i ser dins d' una dictadura, però tutelada i limitada pel destí geogràfic de l'Otan.
Estic d'acord amb això d'una altra barbàrie peninsular, però no crec que Negrín ni ningú pogués preveure-la. La qüestió és que esperava i dilatava la guerra civil, amb la qual cosa es va aconseguir que tothom aclamés Franco com a salvador, "que s'acabi d'una vegada". La resta de republicans, cadascú pel seu compte com no podia ser menys en aquell desori desestructurat anomenat República (bascos, catalans, socialistes...) intentava, a través de les potencies europees que tant havien vilipendiat per no intervencionistes, d'arribar a una pau pactada amb Franco i salvar algun moble.
El que ja és intolerable és tota la mitologia progre a l'entorn a la República i, sobretot, de la guerra. Un dels regals d'aniversari, de mans de la inevitable parentela progre, ha estat una noveleta sobre dones comunistes a les presons de Franco. L'autora, Dulce Chacón. Me l'he llegida en dues horetes, entre aspirina i aspirina perquè tinc la grip. Mare de Déu, Senyor. Quina cursilada, quins estereotips de dones, quina merda, escolta.
Lola
No he llegit la noveleta de la tal Chacon, pero si que n'he fullejat altres que em sembla que son pel estil, i tinc la impressio de que hi ha una promocio conscient des de les altures de tot el que sigui remenar la Guerra Civil, per la senzilla rao de que es una manera de llençar porqueria sobre el PP, que, val a dir-ho, s'ha demostrat incapaç (o mancat de voluntat) de separar-se de la identificacio franquista que tothom li veu per molt que en el seu moment es canvies de nom. Es una pena que no hi hagi a Espanya un partit de dreta civilitzada, que tinguem un Losantos en contres de un Toynbee con ideolegs, i un Aznar en contres de un Macmillan o un DeGaulle com a liders. Pero res es per casualitat, sino perque la cosa no dona per mes.
La cosa no dóna per gaire, anònim, no. Sobretot perquè tenim una Constitució respectabilíssima (i que posa fi al franquisme clarament) que té massa prentendents a la contra.
Lola
Hola:
He passat per la teva casa i, com sempre, em vaig una mica pensatiu.
Una abraçada
És un plaer saber que vens a casa meva, Felipe.
Les teves cases formen part també del meu itinerari més personal i plaent.
També al món virtual hi ha "amics, coneguts i saludats".
Lola
Publica un comentari a l'entrada