Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.