Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.