Hombres en tiempos de oscuridad Hannah Arendt dedica un capítol al seu amic Hermann Broch, la tesi del qual sobre l'espai i el temps em va sorprendre fins al punt de guardar-ne algunes notes: - Todo lo que "es" el hombre da pruebas de "pertenecer al yo", todo lo que "posee", a estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte (H. Broch) - El tiempo es el "mundo externo más recondito". La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo". La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es "la transformación del tiempo en espacio". Es "abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte". "Arquitecturación del paso del tiempo" (H. Broch, citado por Arendt) Tot i ser un exemple que no entra de ple en allò a explicar, és a dir, tot i ser un mal exemple, quan llegeixo aquesta transformació de temps en espai musical, quedo immersa en el record de l'orquestració romàntica, en el record d'algunes simfonies de Mahler, per exemple, on la música es dota, perceptiblement, d'espai, una música sostinguda en l'espai i salvaguardada, a penes, d'un abisme sense fons d'on segurament brolla. Una música exposada a la mort. Una arquitectura agosarada, un estrany edifici bastit amb uns misteriosos materials amb tendència a expandir-se. Però, allà on veig més clar això de Broch és en l'escultura. Una peça escultòrica abandonada en el remolí del temps i que resisteix, d'una peça, closa i protegida en la seva condició d'espai, dasafiant, guanyant la partida, abolint el temps, la mort... A l'espera d'un jo-nucli. Tot plegat ve a tomb del viatge, que començo a assaborir en la imaginació i en el record, a Roma. No tenia ni vint anys quan vaig veure, una vegada només, la Pietat, al Vaticà. Em vaig quedar petrificada, tant em va atrapar i vampiritzar aquella escultura. De sobte, a traïció, arribo a primera fila, amb penes i treballs, però sense gaire entusiasme ("S'ha de veure"), amb certa resignació. I pam! Dintre de poc, si Déu vol, per Setmana Santa... Pam.