diumenge, d’agost 28, 2011
divendres, d’agost 26, 2011
Bé Trapiello
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
dimarts, d’agost 23, 2011
Sobre aquest rouco no edificaré la meva església
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
diumenge, d’agost 21, 2011
divendres, d’agost 19, 2011
Pel cantó de Pla
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
dijous, d’agost 18, 2011
El miércoles podía haber ocurrido una desgracia en la Puerta del Sol. Lo evitó el fondo democrático de una parte de los antipapistas y la tolerancia de los peregrinos católicos, puesto que el catolicismo es –hoy– el credo religioso más tolerante del mundo. El más tolerante y el más perseguido
(Enric Juliana a La Vanguardia d'avui)
divendres, de juny 24, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
divendres, de juny 17, 2011
Les conclusions
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
dijous, de juny 16, 2011
De fets a fets, i anar fent
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
dissabte, de maig 28, 2011
diumenge, de maig 22, 2011
Tot plegat
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
dimecres, de maig 18, 2011
dimarts, de maig 10, 2011
diumenge, de maig 01, 2011
dimarts, d’abril 19, 2011
Exactament
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
dijous, d’abril 14, 2011
Falcons
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
