A Muñoz Seca, amb respecte per la seva por i amb admiració pel seu valor

Viva la muerte

Curtmetratge guanyador d'un Goya i nominat per a l'Oscar.

Impressionant

Quan ho vaig veure anunciat ja vaig pensar que en JJ Millás no ens decebria. Però, això és massa. Estic impressionada. Ara, ve l'avi i, en moment solemne i tràgic, explica als néts que ha arribat l'hora de perdre la innocència. Ha arribat l'hora de saber de què va, això del poder. I per què ha arribat l'hora? Tan feliços que vivíem menjant anissos? Doncs, és que els avis hi volen tornar, a governar. Convé deixar ben alt el pavelló de la seva memòria. El poder és això, estimat.

Twitejant una mica més

És exactament així, i, per sort, hi ha algú disposat a recordar-nos-ho.

Exacte

El poder dels intel.lectuals

En el valle de Elah


Pel.lícula magnífica. A Una temporada en el infierno sempre he llegit la més contundent denúncia contra la tortura i els torturadors, de mans netes i brutes. No així en altres llocs, i en altres ments, on els nostres mister X, de rabiosa actualitat i actualització, gaudeixen d'una bula moral a prova de bomba, però de bomba, bomba.

T'espero

Per tot això.

Epicuris, que sou uns epicuris

Als dos meus millors, segurament els únics, amics (un senyor i una senyora, visca la paritat). ¿Hi ha amics que no siguin amics de sempre? En el meu cas, no.

Pel que fa a l'Albiac, què bé escriu, el punyetero...

Fernando Ònega, a La Vanguardia d'avui


-Pero quiere seguir.
-¿Para qué?
-Quiere seguir.

Els del PP basc ja deuen veure clar que el Gran i Històric Pacte d'Estat (!) no les arrienda las ganancias. Sempre m'ha interessat contemplar con s'acaben les coses, com es resolen els processos; una perversió. En música... A veure aquest moviment, i la simfonia sencera... En música, i en tot, perquè, de fet, tot té la seva pròpia música interna; avui estic sagaç. Tan content que se'l veia, a aquest noi, en Patxi López.

Molt bé, Puigverd


M'espanta de pensar les bestieses que sentirem a dir i les que veurem fer.

Benvingut Benet XVI

Desolador

És el pinyol de tota la problemàtica d'aquest país. I el nostre futur, en depèn. Però, em temo que anirem a votar amb altres motius més estètics a la butxaca.

Notícia de Catalunya (J.Vicens Vives)

Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.

La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.

Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.

Ciudad de los gitanos

Els gitanos, en primer lloc, són una fascinació infantil. A casa, sentia a parlar amb respecte i, a cops, amb admiració profunda de personatges extravagants i genials. Per exemple:

-Carmen Amaya.
-Els "manels" del sud de França.
-Els gitanos de Sants, rics i afables.
-Un lladre espavilat i hàbil, i es veu que molt simpàtic, que era una mena de Houdini; a la presó Model feia desaparèixer tot el que volia als mateixos nassos dels guàrdies, fins i tot desapareixia ell; es fugava una i una altra vegada. El negret de Sants.

Ja de gran, i continuant amb exemples: en la recopilació de cançons que tota persona porta a dins, no hi falta mai l'enredant per aquí, enredant per allí, d'aquesta manera, el meu pare, em va criar a mi; en el recull de poemes que recito de memòria, sempre n'hi ha algun del Romancero. M'agrada l'òpera Carmen, amor que vull pensar que comparteixo amb Nietzsche, encara que ell mateix deixi dit que, sovint, cal prendre's el que ell mateix diu amb humor. Crec, però, que Carmen li agradava en serio, i no només per engaltar-li a Wagner. Recordo sovint aquell gitano jovenet, recent operat, i tota la seva família numerosíssima, la qual, en el seu nomadisme, havia arribat fins Austràlia; m'explicaven històries divertides de la seva estada a les antípodes, i m'eixorivien durant les hores que vaig passar en una sala de la Vall d'Hebró, fent companyia al meu pare, també recent operat. L'explosió vital, i alhora educada, d'aquella família,va despertar també mon pare d'un sopor perillós i el va treure d'un submón caòtic.

Benvinguts siguin tots els gitanos del món. A França? A Luxemburg? A Catalunya? No, esclar que no. No tots. Acarem el mites amb la realitat, i llegim amb respecte el que ens regala (informació i reflexió de primera categoria) J.P. Quiñonero, des de París, al seu blog. Ara bé, Sarko, no et passis ni un pèl. Ni tu, ni els que et fan la gara gara a Badalona. Ara treure'm pit amb els gitanos, a qui no empara ni Déu, ni Al.là, ni estat, ni estat fallit, ni exèrcit, ni franquícia terrorista...

Ens divertirem, oi?


- Ara sí, ara sí que Espanya es trenca. Segur que es trenca si jo no surto de nou elegit. I ho diu sense cap rubor...

- Diu l'altre: Jo, personalment, amb el meu DNI (espanyol), votaria "sí" en un referèndum... que no penso convocar si surto elegit, entre altres coses perquè és il.legal, i jo, personalment, sóc un home d'ordre. És a dir, sense cap rubor: En un altre món i en un altre temps, similars als dels contes de fades, jo, personalment...

- Un tal Lorenzo Bernaldo de Quirós (el nom ja s'ho val) cavalca des de terres castellanes. Darrerament me'l trobo fins a la sopa. Es veu que és un espanyolista amable, just el que necessitem els catalans per a deixar d'estar emprenyats. Una mica d'amabilitat i comprensió. Proper al PP, el cavaller té un projecte. Federalista, of course. El desllorigador que jo ja trobava a faltar. La possibilitat del pacte antinotarial, amb doble salt mortal. La qüestió catalana encaixada, encaixonada. Encalaixada. Des de Madrid, ens deixarien fer calaix, que, casualment, és el que sentirem reclamar en boca de CiU en campanya. El dret a decidir com esmerçar els calers, alguns calers. Per exemple, en ensenyament virtual.

- I l'Estatut. Quedarà estancat. Ni des d'aquí legislarem descaradament en contra de la sentència, ni des des d'allà legislaran massa a favor. No mentar a la bicha. O només com a espantall en algun possible brot o rebrot de despatx, ràpidament, i per mitjà d'estatut i el seu negatiu, la sentència, sofocat.

Tot plegat perquè una amiga que no segueix ni de lluny la política, m'etzibi: Guanyarà en Mas i pactarà amb el PP, i aquí paz y luego gloria. Què? Quina pel.lícula anem a veure avui? Sense cap rubor.

Pel mar corren conills

Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.


- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.

- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.

- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.

-

I encara una quarta, de pregunta

Seguiran, els catalans, atorgant el vot als partits que sustenten l'empobriment cultural del país? Obviament és una pregunta retòrica. Darrera, una estratègia calculadíssima, típicament elitista (sempre hi ha una minoria que estudia anglès a la Gran Bretanya, per entendre'ns. La minoria que necessita el país): Ja remuntarem quan tinguem un estat propi.

Una estratègia idiota: Difícil bastir un estat des de la misèria. Arribarà un punt en què la minoria serà un alien, no la votarà ni déu.

Catalunya endins



En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.


Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.


Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.

Des de Salàs, amb agraïment.

L' Iceberg sencer

És un article realment sorprenent. Tot i reconèixer que m'estic prenent el primer café amb llet del dia quan el llegeixo, la veritat és que una manca de lògica tan gran, desperta o adormida, em porta a sospitar que potser és escrit en clau irònica. Però no. El firma Ignacio Cembrero, que és, o almenys ha sigut, director del diari socialdemòcrata (m'apunto a aquesta àmplia i còmoda denominació) per excel.lència, on les bones maneres han d'imperar sempre, donant el to de la gent elegant, sofisticada i desenvolupada intel.lectualment; no com els altres. Bones maneres, encara que sigui a costa de la coherència més simple, i a costa de caure en l'avorriment més profund; al capdavall, ser elegant, sofisticat i desenvolupat intel.lectualment, no garanteix d'ésser intel.ligent; a vegades, només serveix per a enredar la troca, per a embolicar-se amb una fulla de pi. Deixo de banda l'excepcional J.J. Millás, al qual li he llegit un parell d'articulacions, en forma d'articles al suplement setmanal (i no el llegeixo gaire sovint), d'insults, -insult rera insult-directes a González Pons. Sense ironia, m'agrada Millás.

Torno a l'iceberg. Diu Cembrero: El Partido Popular lo tiene claro: Rabat se aprovecha de la "debilidad" del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero antes de que ellos lleguen al poder. La denuncia podría valer si explicasen qué concesiones pretende arrancarle el rey Mohamed VI.

I, a partir d'aquí, deixo a la paciència i benevolència de l'amable lector (si existeix, sobretot a l'agost), de llegir qué pretén, segons les hipòtesis Cembrero, el rei Mohamed VI; pretensions que no -repeteixo, no- tenen res a veure amb el govern, debilitat o no, d'Espanya. Dono una pista: la cosa va directa contra el CNI. I és que, a veure, ¿Quin interés hi té, el CNI, a la frontera amb Marroc? Quina manera de perdre el temps i de malversar els diners del contribuent. Per cert, vaig llegir fa temps un informe en algun mitjà que no recordo, segons el qual el CNI té la mania que la frontera d'Espanya amb Àfrica, pot esdevenir la falla geoestratègica més conflictiva (com un teló d'acer del segle XX) del segle XXI.

Epitafis (nova secció, o no)

Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:

-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.

- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)

- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.

-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.

Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.