Es una maravilla
Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.
(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)
Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.
dijous, de febrer 25, 2010
¿Dónde está el puto puterío socialdemócrata español?
Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)
I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"
Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)
I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"
dimecres, de febrer 24, 2010
Perquè en un altre temps, ja fa molt temps, vaig lluitar des del sindicalisme llibertari, i ara em repel haver-me'n d'avergonyir, però ho faig
Gràcies, Àngel
Gràcies, Àngel
dijous, de febrer 18, 2010
dimecres, de febrer 17, 2010
dissabte, de gener 30, 2010
Vida i cinema
Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.
Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.
Ets gran Eastwood.
Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.
Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.
Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.
Ets gran Eastwood.
Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.
dissabte, de gener 09, 2010
Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.
dilluns, de desembre 14, 2009
Baixo d'Arbeca!!!
Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.
Ara ho entenc. Acabo de sentir tres segons de Puigcercós. Negligeix la sentència del TC. Catalunya ja la té superada, la sentència; té superada, Catalunya, Espanya tota sencera i la mare de tots plegats. Estem per sobre de. Quan ens caigui la sentència, no ens aixafarà, perquè estarem fent el salt pels núvols. Estic contenta, ja he pillat la consigna, l'espècie de coloms que, a partir d'ara, faran volar. Aquesta nena és una mica lenta, em deien els grans de casa quan m'explicaven el tema Catalunya. Tenien raó. Però, quin goig, i quin descans, quan per fi baixo d'Arbeca... Quin goig i quin descans; segons les meves previsions: m'enterraran a Espanya, a Catalunya, a un bonic cementeri marí, com qui passa la seva mort de vacances. Segons les meves previsions, dintre d'uns quants, bastants, anys.
diumenge, de desembre 13, 2009
Xantatges
Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:
Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...
Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.
Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.
Es veu que estan de moda. Recordo mon pare, una de les escassísimes lliçons explícites que em va adreçar, la de no cedir mai, per dur que sigui, a un xantatge; recordo les seves paraules, el gest: hauries begut oli. Llegeixo un periodista de poca barba d'un diari pretesament conservador, d'aquells que hom llegeix els diumenges i festes de guardar, després d'un bon esmorzar; acollit, hom, dolçament en un sillò orellut, amb les pantofles a mig posar, els ulls fent travelling de titular en titular, la lletra menuda que ensopega amb les lleganyes. Algun badall, algun renec, i una rialleta. Tranquil.litat i bons aliments. Llegeixo de tirada fins al final, entenc a la perfecció el castellà:
Lo de hoy es un acto cívico, pero (!) si un (!) tribunal español (!) intenta rectificar la voluntad de los (!) catalanes (!)...
Els signes d'admiració són meus. És meu el turment de la musiqueta de fons: Uns flautins i un tambor van carrer avall fent sonar les notes del Senyor Ramon enganya les criades... Ja de petita em semblava una cançoneta estúpida. Efectivament, son la banda sonora de l'acte cívic del meu poble. Una nosa fugissera, no-res. Però, ai, aai, si.
Si ens equivoquem, doncs ja rectificarem, diu, enriolada, ella, el primer vot del primer poble, el poble més petit de Catalunya, on un veí, com un sol home, va votar que no. Imagino vàries possibilitats de personatge. Tanta ficció al carrer incita la ment a esbossar novel.les. Tot just.
divendres, de novembre 06, 2009
MISERERE
Deixeu-vos de ministres i periodistes, i escolteu-lo, si voleu pujar al cel. No fa gaire me'l va regalar una amiga; recordo un text de la Yourcenar... totes les coses de les que gaudeixo, les dec a amics que me les han donat a conèixer; i va desgranant-ne algunes i recordant els amics.
És un consell per als amics, doncs.
Deixeu-vos de ministres i periodistes, i escolteu-lo, si voleu pujar al cel. No fa gaire me'l va regalar una amiga; recordo un text de la Yourcenar... totes les coses de les que gaudeixo, les dec a amics que me les han donat a conèixer; i va desgranant-ne algunes i recordant els amics.
És un consell per als amics, doncs.
dissabte, d’octubre 31, 2009
D'ací d'allà, d'això i d'allò altre
Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.
Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:
- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).
- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).
- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.
Juliana, precís, quirúrgic, al rovell de l'ou (A La Vang d'avui): España, sin embargo, no es Italia. Quinientos años de sólida tradición estatal nos contemplan. De manera que toda devaluación jurídica y moral de la política politizada es compensada automáticamente por una revalorización de la autoridad del Estado.
Per contra, batré una mica els ous, sense pretendre fer cap truita:
- Se sentia, molt sovint, massa, esmentar l'exèrcit, tot fent-ne escarni; un pam i pipa estúpid per il.lús adreçat a la paraula "tanc"; una cosa com ara: No ens poden enviar els tancs, és del tot impossible a l'Europa d'avui. Sempre he pensat que qui té tancs, els pot fer anar on vulgui, quan vulgui, altra cosa és que la jugada sigui exitosa. Ho sabia molt bé Don Sabino Fernández Campo (Ah, ¿pero hay que morirse?); finíssim i lúcid en general, apel.lava pel boc gros, com a general, al poder constitucional del cap de l'exèrcit, el Rei, per fer moure l'exèrcit en cas que la Unitat Pàtria es trobés amenaçada per alguna barroera deriva electoralista de la classe política (Escritos morales y políticos; llibre meu que té en prèstec, diria que sense saber-ho, un amic; llibre publicat, i llegit per mi, molt abans que se sentís a parlar d'un tal ZP, per exemple).
- La madre dels ous: Essent alcaldessa (que consti que em cau simpàtica, la Manuela) va permetre -què dic: va imposar!- que el tresorer i l'interventor de l'Ajuntament fossin nomenats de manera provisional, és a dir, a dit (encara hi són, provisionalment instal.lats) fins a convocar unes oposicions funcionarials, que, exacte!, passats els anys i panys encara no s'han convocat, ni se les espera. La demagògia contra els funcionaris és fàcil i, sovint, té algun grau, elevat, de raó. Però, tanmateix, no deixen de ser un contrapès al poder polític. Ja prou coneguda només l'esmento, l'anècdota del conserge fotent-se del ministre per temporer. Curiosament, l'esquerra nostrada, a Madrit i a Santa Coloma, ha fet cavall de batalla de la desfuncionarització dels ajuntaments, de l'ensenyament... De la desfuncionarització de l'Estat (per sort, encara no se n'han sortit).
- Filla com sóc, i germana, cosina, tieta, cunyada, amiga... de catalanistes independentistes, tot i no compartir en absolut la dèria de la independència (preservo, per damunt de tot, la independència del meu criteri), m'estimo amargament aquest país desolat. Catalunya.
dilluns, d’agost 31, 2009
Pernil serranu
A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.
Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.
A casa dels meus pares, la classificació del pernil era de simplicitat binària: dolç o serranu. Durant una temporada d'anèmia persistent vaig gaudir a diari del remei fastuós d'injeccions de pa amb tomàquet i pernil (serranu). A l'adolescència, en fer incursions fora del cercle familiar, vaig anar descobrint la bigarrada taxonomia hispànica pel que fa al pernil, així com la contundència dels noms amb què era designat: Pata Negra. Cinco Jotas. Jabugo. El descobriment de la paraula jabugo va anar acompanyat de lascívia als ulls d'uns homes, que em miraven, penjats a la barra d'un bar. ¡Jamón de Jabugo! Llavors, des de ben jovenetes, les noies estàvem avesades a sentir-nos dir de tot. Però... Jabugo!?..., em va intrigar i impressionar vívament. La meva precoç i penetrant intuïció, em va portar deseguida a inferir que si aquells homes parlaven de pernil, segur que no parlaven de pernil dolç. És a dir: parlaven de pernil serranu.
Així que torno, serrana, però ja no jabugo, encara emocionada i agraïda a la vida; torno de Salamanca a tocar d'Extremadura, després d'una setmaneta deliciosa entre porcs negríssims amorrats a unes alzines bonsaiques, les branques de les quals pengen cap per avall i a dos pams de terra, i són a vessar de fruits; tots els camps semblen habitats per exèrcits d'arbres desertors i, per tant, mai derrotats. Victòria homèrica per a qui sap trobar el lloc on poder vinclar-se sense capitular. I no aprofitaré que el Pisuerga passa per Valladolid, acabo de passar el Pisuerga al costat de Valladolid i, de moment, ja en tinc prou. Atenció, però, perquè saber on vinclar-se sense capitular, és el moll de l'os de tots els tràfecs vitals, i allà on ens juguem també l'elegància del gest.
dijous, d’agost 06, 2009
Paranimf de la Universitat de Salamanca (12 d'octubre del 36 -Fiesta de la Raza)
El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!
- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.
- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.
Però, Unamuno va a la seva.
- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)
Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.
-(Millán) ¡Muera la inteligencia!
Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.
-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!
Unamuno aguanta.
-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.
I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.
El Rector, don Miguel de Unamuno, presideix l'acte en nom de Franco, no té previst d'intervenir-hi. Serà un acte estrany. Tragicòmic. A Unamuno, l'hauran de treure a corre-cuita per evitar que el públic el linxi. L'antagonista és Millán Astray (sec com un all, mutiladíssim: sense ull, sense braç, amb cicatriu aparatosa a la cara). Unamuno i Millán, ambdos sanguinis, un d'ells sanguinari, es van neguitejant. Se sent allò de ¡Viva la muerte!
- (Unamuno) No aguanto más. ¡Esto es una vergüenza!.- Finalment s'aixeca i comença un discurs improvisat per la indignació, on defensa catalans i bascos (per cert, siempre en el candelabro, que deia aquella) dels atacs verbals de qui l'ha precedit en l'ús de la paraula.
- (Millán) ¡¿Puedo hablar?! ¡¿Puedo hablar?! -Millán parla. Contra el País Basc i Catalunya, dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra; la enferma, su gente. El general continua la seva arenga; obté un èxit apoteòsic entre el públic.
Però, Unamuno va a la seva.
- (Unamuno) A veces callar significa mentir; porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia (...) Quisiera comentar el discurso, por llamarlo de algún modo, de Millán Astray (...) Acabo de oír el grito necrófilo o insensato de "¡Viva la Muerte!". Esto me suena lo mismo que ¡muera la vida! Esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mismo es un símbolo de la muerte. ¡Y no otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma (...) Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre, no un superhombre, viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido, como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él.
El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos (...), el general Millán Astray quisiera crear una España nueva, creación negativa sin duda, según su propia imagen. Y por ello desearía ver a una España mutilada (...)
Pocs segons després, arriba el plat fort. Un crit desesperat, un crit d'impotència i ràbia.
-(Millán) ¡Muera la inteligencia!
Surt a escena Pemán, amb una línia de diàleg minsa, no exempta de comicitat.
-(Pemán) ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!
Unamuno aguanta.
-(Unamuno) ¡Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote! Acaba el discurs parlant de véncer i convèncer, de força i de raó.
I, dintre de pocs dies, explicaré aquesta història, amb tots els escarafalls que calgui, amb fotos dels personatges principals incloses, a dos adolescentes (fill i fillol) postpostmoderns; l'explicaré dins de la mateixa Universitat de Salamanca, espero que al paranimf. Espero que els interessi i els emocioni, que els faci riure i els faci pensar. Altrament... Altrament es quedaran sense gelat, com-a-mí -nim.
dilluns, d’agost 03, 2009
diumenge, d’agost 02, 2009
Yes. Can you? (article publicat a l'ABC d'ahir i enllaçat des de "Bitácora Almendrón"
http://http://www.almendron.com/tribuna/26143/una-educacion-para-salir-de-la-crisis/
dissabte, d’agost 01, 2009
dimarts, de juliol 14, 2009
Toma el dinero y desaparece
A Espada el que és d'Espada. Hi coincideixo plenament i estic tan preocupada com ho pugui està qualsevol amb dos dits de front.
"...la desaparición del Estado, asunto que dicho sea de paso me preocupa mucho más que la desaparición de España."
A Espada el que és d'Espada. Hi coincideixo plenament i estic tan preocupada com ho pugui està qualsevol amb dos dits de front.
"...la desaparición del Estado, asunto que dicho sea de paso me preocupa mucho más que la desaparición de España."
diumenge, de juliol 12, 2009
Records falsos i records impossibles
Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.
Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.
Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".
Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.
Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.
Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.
Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".
Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
