dilluns, de juny 22, 2009
dimecres, de juny 17, 2009
Que la realitat no et faci malbé la realpolitik
Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):
1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).
2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.
3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.
4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.
5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?
Evidentment, és una suposició per part meva sobre el que li està passant a Obama. Entrar en el terreny de la política internacional és sempre agosarat i, fins i tot, forassenyat; recordo haver-li llegit al gran periodista i viatger Josep Pla alguna consideració semblant: No hi ha qui l'entengui, la política internacional. Ara bé, un cop passat el peatge d'humilitat, doncs, jo miro, llegeixo i penso (o imagino):
1.- Obama té un disseny elaborat, mil.limètricament calculat, que es pot anar intuint en el seu famós discurs, en el que aquest discurs amaga i, per tant, ensenya, del Caire. Les eleccions d'Iran, fos qui en fos el guanyador, eren un assumpte intern (com el cop d'Estat de Tejero, ho era també, d'intern, per al Secretari d'Estat de torn; em penso que un tal Alexander Haig).
2.- Aquest disseny realista per contraposició a l'idealisme exportador de democràcia parteix, esclar, d'una premissa també a la contra: d'on no n'hi ha, no en raja. La democràcia no és exportable, en tot cas, es pot anar sembrant llavors, d'ací d'allà, i amb els anys i amb els segles... Però, fet i debatut, no és cosa meva (vull dir, d'Obama), jo (Obama) només puc que traginar amb el que hi ha.
3.- El que està passant a Iran contradiu, ai las, l'anterior premissa obamita i el disseny que se'n dedueix. Hagi guanyat o no hagi guanyat el boig (no descarto que, efectivament, hagi guanyat), les imatges que hem vist fins ara ens mostren una societat civil, un gruix considerable de masses civilitzades que se les heuen al carrer amb una teocràcia brutal i amb el poder d'un boig. Si no es tracta de demòcrates homolagables a Occident (feta la salvedat que, aquí, no ens hi juguem res, per la democràcia; fins i tot, la menyspreuem estúpidament), que baixi Déu i m'ho expliqui. Iran és un país, almenys a les ciutats, culte i refinat; és més, històricament, el xiïsme dóna molt més de si quant a flexibilitat intel.lectual, almenys en teoria, perquè admet, en contra de la marmòrea ortodoxia sunní, una certa capacitat humana interpretativa dels textos sagrats. Independentment del que Mussavi pogués aportar -no gaire, suposo-, la gent, em fa l'efecte, que clama contra el boig i l'abisme que es divisa en les seves bogeries.
4.- Sembla que, tornant a Obama, l'opció Mussavi li facilita el seu realisme enormement... Llavors? Bé, el que no li facilita el seu realisme enormement són els iranians disposats a convulsionar, si cal, la seva societat en la bona direcció del sentit comú i l'apertura del règim; és aquest factor -la gent i el seu heroïsme- el que fa trontollar l'esquema del ja s'ho faran, i jo (Obama) aniré fent segons em convingui, sense arriscar gaire. Sentia fa un moment a una tenda la ràdio, de resquitllada; un comentarista progre (l'historiador Segura) deia que tant era un com l'altre, el boig o el sensat. Dedueixo que entén que l'estratègia d'Obama està per damunt de tot això, d'un i de l'altre; per damunt de la democràcia, en fi. Que vagi i els hi expliqui als manifestants que s'hi estan deixant la pell, el poca-solta del Segura.
5.- Podrien els governants occidentals incidir en el que està passant? Sí. És el moment de pressionar amb la contundència de les paraules i amb els gestos (moviments de flotes, allò que en diuen la casualitat d'unes maniobres de l'Otan ja previstes d'abans de...). Una forta pressió occidental en aquests moments de gran inseguretat pot fer decantar les forces del règim, pot salvar vides, pot aconseguir que es facin passes de gegant. A què esperes Obama?
dimarts, de maig 26, 2009
Un altre oracle
Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.
(Misteriosament feliç, Joan Margarit)
No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.
Nou dia
L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.
Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.
Davant els molins blancs, metàl.lics i lluents,
el sol es pon en l'aire net d'hivern.
Penso en el temps que no n'hi havia cap.
A poc a poc entenc que van ser els dies
d'un horitzó més ampli. Ara s'alcen
en el seu lloc, brutals, aquests molins
orientats a una època difícil.
M'acosto a un d'ells i sento la seva indiferència.
Acaricio el peu gelat, enorme,
sento el demà en el poderós llenguatge
de dalla segant l'aire amb les grans pales.
Giren amb fúria cara al ponent
com algú que digués la veritat.
(Misteriosament feliç, Joan Margarit)
No li he llegit gran cosa, a Margarit, però tot el que li he llegit m'ha agradat; com si tingués a bé de perdonar la meva mandra de recòrrer al diccionari, tots els seus mots em són familiars; i hi ha aquesta precisió, l'elegància amb què expressa coses terribles com ara la tristesa; terrible, l'alegria.
Nou dia
L'alba crema les fulles
amb els seus ulls d'actriu.
Morts meus, el meu exili:
digueu-me alguna cosa,
digueu-m'ho tot d'aquesta
meravellosa història.
He d'encendre la llenya:
llenya seca del fàstic,
la por, la soledat,
i fins i tot l'oblit,
per cremar tots els anys
equivocats d'abisme.
La casa solitària
en què m'he convertit
no té ja cap més porta
que la de l'alegria.
Llegint el poema que he copiat, Un altre oracle, em va divertir la diferència en la interpretació d'oracles. El passat diumenge, vaig comprovar-ho una altra vegada, anant en cotxe per la Ribera d'Ebre. Els nous molins de vent se m'apareixen tristíssims, tan alts, tan blancs, esquelètics, giacomèttics... El cap petit i encongit, cap cot; i una mena de cansament resignat a les aspes, un n'ha fent en el buit. Ben mirat, però, la brutalitat i la indiferència metàl.liques no exclouen l'absurd d'un paisatge plagat de tristes figures alienades, sense Quixots.
dijous, de maig 14, 2009
La ciutat
Has dit: "Me n'aniré en una altra terra,
me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l'esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa."
Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs un tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.
(Kavafis, en traducció de Carles Riba)
Has dit: "Me n'aniré en una altra terra,
me n'aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l'esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l'ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa."
Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs un tomb. I en els mateixos barris
t'envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n'has fet la destrossa.
(Kavafis, en traducció de Carles Riba)
dimarts, de maig 12, 2009
Alabat sia el gènere humà i les seves il.limitades possibilitats
Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.
-Profesora.
Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.
-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.
Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:
-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?
Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:
-Arthur Schopenhauer, sobretodo.
Deixo de mirar per la finestreta de cop.
-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.
La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).
Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.
-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.
-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.
Amb ironia, ara:
-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.
El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:
- Un altre.
Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.
Parlo de gènere també en el sentit més mercantil del terme; no és d'estranyar, acabo d'aterrar a Barcelona des d'Istambul. A l'aeroport turc, m'he acomiadat del noiet de l'agència turística que ens ha acompanyat des de l'hotel a l'entrada aeroportuària, el mateix noiet que ens esperava a la sortida el dia que hi vàrem aterrar. Uns vint-i-cinc anys, molt prim i desgarbat, ulls negríssims d'intensitat considerable. Enter i sosegat, fa de lazarillo de dos quasi vellets nerviosos i atabalats, nosaltres. En té fusta de lazarillo, se'l veu llest com una guilla, però sense ànsia, distant. El dia que el coneixem, recent arribats, em pregunta per la meva professió.
-Profesora.
Aparentment, no s'immuta. Al cap d'uns segons insisteix, però.
-De matemàticas... ? De què?
-De filosofia.
Com la gran majoria de vegades, deixo anar la bomba a l'espera d'un silenci sepulcral que, en aquest cas, em permeti de mirar per la finestreta del minibus amb els ulls com taronges: Istambul! Al cap d'uns segons d'Istambul:
-Me interesa mucho la filosofía.
-Ah, sí?
Fredor per ambdues parts. Uns segons de silenci, encore:
-Arthur Schopenhauer, sobretodo.
Deixo de mirar per la finestreta de cop.
-Vaya, un nihilista...
-Bueno... Un realista.
La panoràmica d'Istambul a fer punyetes. Em parla, sosegat i distant, de Nietzsche, de qui només ha llegit "el más famoso", l"Així parlava Zaratustra"; parla de la mort, del no-res, de l'ateisme, de la mort; em pregunta si conec Richard Dawkins. Parla de Jane Austen, de Shakespeare, de Dalí (n'ha vist una exposició a Istambul i se'n vol anar de peregrinació, a Figueres).
Emportats per la confiança, passem a qüestions més interessants i fondes i divertides. El xicot pateix d'un autoodi potentíssim, la qual cosa me'l fa molt més proper i simpàtic que tota la filosofia i l'art i la mort i la mort de Déu junts. Vol fotre el camp de Turquia, com sigui; creu que si Turquia no entra a la UE acabarà virant cap a Àsia i l'Islam radical irremeiablement; però entén que no hi pot entrar perquè mitja Turquia fotria el camp, ell el primer, i inundaria l'Occident europeu. I ell, l'Occident europeu, més concretament centreeuropeu, el vol intacte, tal i com és ara, no fotem. Està aprenent alemany a marxes forçades, l'objectiu geogràfic el té bastant clar en base al rànquing de ciutats més habitables del món: Viena, Zurich... Vancoover (una mica massa lluny i de difícil accès). Alemanya? Dubta, però no; no ho diu, però intueixo que considera que hi ha massa turcs. Barcelona (irrellevant als rànquings de ciutats amb qualitat de vida, segons ell), no l'atrau gens, anava a favor del Chelsea, nye, no es pot tenir tot.
-Iniesta, y de milagro.
-Nye.- El meu autoodi no arriba fins al Barça, no fotem.
-Ustedes verán una Istambul de postal turística, y seguro que la encontrarán muy bonita. Hay otra Istambul, claro. Horrible, miserable, caòtica (li vaig xivant adjectius perquè li comença a fallar l'idioma), dura, terrible, insoportable...Ya.
Amb ironia, ara:
-Tengo unos amigos de Boston... Je. Me escriben -ho diu estrafent la veu- nos encantaría vivir en Istambul... Y yo les digo: hagamos un intercambio, yo me voy a vivir a Boston.
El dia del comiat, va estar més irònic, a la manera adolescent. Depositen aquí los mecheros, las llaves, la pistola... Va boicotejar sense manies la barrera a la cua dels bitllets d'embarcament, sense fer cap cas de la bronca que li clavava la senyora uniformada, immensa, la qual, a parer seu, su parte de razón, la tenía, sí. Va flirtejar en turc tota l'estona amb la noieta guapeta de la guixeta. En fi, no cal dir que l'hagués adoptat. Li ho vaig donar a entendre, plantificant-li dos petons com a punt final. Per primera vegada, el vaig veure atabalat, com no pot ser altrament amb la tendra joventut nihilistallopestepari. Com va contestar ma germana a la seva filla que li parlava d'un noi interessant que se sentia llop estepari:
- Un altre.
Un altre, sí, però no n'hi ha dos d'iguals.
divendres, de maig 01, 2009
Històries que no surten a les pel.lícules d'històries (el bombardeig d'Orà)
Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.
Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.
Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.
Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.
Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."
En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.
Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.
Estiu del 1940. França acaba de signar l'armistici. Diu Churchill:
La Batalla de Francia ha terminado. Espero que la Batalla de Inglaterra esté a punto de comenzar. De esta batalla depende la superviviencia de la civilización cristiana [...] Muy pronto se abatirá sobre nosotros toda la furia y el poder del enemigo. Hitler sabe que tendrá que destruirnos en esta isla o perder la guerra.
Diu el seu biògraf (Roy Jenkins):
Churchill veía en el destino de la Flota francesa la clave del equilibrio naval mundial. Si caía en manos alemanas o italianas, el Mediterráneo se convertiría en un lago del Eje y el dominio británico del Atlántico, por entonces no del todo seguro, quedaría en entredicho. En su opinión, los términos del armisiticio francés eran insatisfactorios desde este punto de vista.
Els britànics van proposar vàries sortides, més o menys dignes, als francesos per tal de neutralitzar el perill; altrament, ja el "neutralitzarien" ells solets, a la seva manera, que és el que van acabar fent. Així, l'almirant anglès Somerville es va encarregar de la força naval francesa a Orà. Després d'intentar negociar sense resultats positius, va rebre la següent nota, segurament redactada per Churchill en persona:
Está usted a cargo de una de las tareas más desagradables y difíciles que un almirante británico jamás ha tenido que afrontar, pero tenemos absoluta confianza en usted y confiamos que la llevará a cabo de forma implacable.
Somerville no va desmerèixer la confiança. Implacablement, va enfonsar la part de la flota francesa que li corresponia. 1.299 mariners francesos hi van morir.
Desenllaç i "moraleja", també en podríem dir retòricament "La forja d'un líder". Escriu Jenkins:
...hay que decir que la crueldad de Churchill tenía tres puntos a su favor, dos ellos más políticos que militares. En primer lugar, emprender una acción tan agresiva contra un ex aliado en un momento en que las circunstancias parecían estar tan en contra de Gran Bretaña demostraba un inmenso y frío valor. Casi todo el mundo habría dejado en paz a los barcos y esperado vagamente lo mejor. No cabe imaginar un gobierno dirigido por Halifax dando la orden de Orán.
En segundo lugar, y algo sorprendente en vista de su propia cautela en la época, la acción produjo un efecto muy bueno en "los (Churchill dixit) altos círculos gubernamentales de Estados Unidos [...] A partir de entonces no se habló más de que Gran Brataña se rindiera."
En tercer lugar, la noticia fue recibida con igual entusiasmo en la Cámara de los Comunes.
Així ho recorda el propi Churchill:
La Cámara permaneció muy callada durante el recital, pero al final se produjo una escena única en mi experiencia. Todo el mundo se puso en pie, lanzando vítores. Hasta este momento, el Partido Conservador me había tratado con cierta reserva, y fue de los bancos laboristas de donde recibí la bienvenida más cálida cuando entré en la cámara o me levanté en ocasiones graves. Pero ahora todos se unieron en solemne acuerdo estentóreo.
dissabte, d’abril 04, 2009
In memoriam
Francisco Canals Vidal, catedràtic de metafísica de la Univeristat de Barcelona, ha mort aquest hivern; me n'assabento ara, m'ho diuen a cau d'orella, literalment, per telèfon. Va ser un dels meus mestres, en el més ampli i profund sentit del terme. A classe, només feia servir la seva potentíssima intel.ligència filosòfica i la seva immensa erudició. No dictava, pensava en veu alta, amb gran concentració. De tant en tant, aterrava directe als nostres ulls amb una ironia salvatge i una passió militant, però sempre amb gran respecte per a tots els alumnes que volien escoltar-lo. Ens exigia, només, de llegir els filòsofs, tots els grans filòsofs. Llegeixin, llegeixin. Sense ell, em temo que jo no hauria contrapesat el món.
Pero la ciudad del mal no tiene nada que aportar a la historia: todo lo que en ella es entidad y eficacia tiene su soporte en la obra creadora de Dios y en las potencias dadas por Dios al hombre y al mundo. (Francisco Canals)
Francisco Canals Vidal, catedràtic de metafísica de la Univeristat de Barcelona, ha mort aquest hivern; me n'assabento ara, m'ho diuen a cau d'orella, literalment, per telèfon. Va ser un dels meus mestres, en el més ampli i profund sentit del terme. A classe, només feia servir la seva potentíssima intel.ligència filosòfica i la seva immensa erudició. No dictava, pensava en veu alta, amb gran concentració. De tant en tant, aterrava directe als nostres ulls amb una ironia salvatge i una passió militant, però sempre amb gran respecte per a tots els alumnes que volien escoltar-lo. Ens exigia, només, de llegir els filòsofs, tots els grans filòsofs. Llegeixin, llegeixin. Sense ell, em temo que jo no hauria contrapesat el món.
Pero la ciudad del mal no tiene nada que aportar a la historia: todo lo que en ella es entidad y eficacia tiene su soporte en la obra creadora de Dios y en las potencias dadas por Dios al hombre y al mundo. (Francisco Canals)
Imprescindible (via El tinglado de Santa Eufemia). Recordo haver llegit que la senyora Tatcher, quan governava, va preguntar, amb el seu ja llegendari menyspreu, Al capdavall, ¿quants filòlegs necessita una generació...? ¿Quatre, deu...? Fet i fotut, potser ja s'ha arribat a la conclusió que no ens en fan falta cap.
La Facultad de Filología de Salamanca responde a la Ministra
Salamanca, 23 de marzo de 2009
Ministra de Ciencia e Innovación
C/ Albacete, 5
28027 Madrid.
Señora Ministra:
Hace unos meses declaró usted en una entrevista del diario El País, a propósito de las Humanidades, que “el Estado tiene que preservar en la universidad pública, sin ninguna duda, todas las áreas del conocimiento, y las Humanidades tienen que jugar un papel muy importante. Pero las Humanidades tienen que implicarse mucho más de lo que están en el campo científico y tecnológico. Y esto implica un cambio de actitud: en este Ministerio encontrarán la puerta abierta para analizar aquellos proyectos que nos presenten”.
Y en efecto, hoy día domina entre los políticos la idea de que las Ciencias Humanas deben preservarse, pero al precio de “reciclarse”, homologándose en lo posible con las demás. Una idea peligrosa, que al ignorar lo específico de estas ciencias y de sus métodos y objetivos, está comprometiendo tanto la calidad de su trabajo como el rendimiento social, político y cultural que se les debe exigir.
Esta Facultad desearía poner aquí la primera piedra para un debate público riguroso no sólo sobre la naturaleza de las Ciencias Humanas, sino también sobre su función en la sociedad, con el fin de ofrecer a la política científica criterios adecuados para su gestión.
Cómo son las Ciencias Humanas
En las ciencias experimentales y la tecnología el progreso se debe a un paradigma de trabajo y pensamiento marcado por ciertas constricciones metodológicas, en particular por el uso de “lenguajes reducidos”, esto es, lenguajes cuya sintaxis es matemática y cuyo vocabulario es el definido en sus fórmulas o ecuaciones. Gracias a esta “autolimitación”, que garantiza en la investigación una objetividad libre de cualquier “contaminación” subjetiva, ésta puede multiplicar su complejidad y rendimiento.
Nuestro paradigma teórico y metodológico, por el contrario, es otro. La historia, la filosofía y la filología, la argumentación jurídica, política, ética y estética, no pueden basarse en limitaciones de esa clase. Sólo para cometidos auxiliares precisos recurrimos los humanistas a métodos científicos, y entonces sí: utilizamos sin restricciones las TIC, restringimos nuestro vocabulario y nuestra sintaxis, y hacemos estadísticas, definimos parámetros, verificamos hechos, organizamos experimentos y los evaluamos. En suma: tratamos también de “objetos”.
Pero los temas centrales de los que nos ocupamos no son exactamente “objetos”. Lo que estudian un filólogo, un historiador o un jurista rara vez es un “dato” acotado y aislable. Es por el contrario casi siempre “hecho interpretado” y “texto de otro“, que sólo adquiere su sentido y acotación para la ciencia cuando el estudioso sale a su encuentro desde su propia competencia personal. Esta ha de ser a su vez suficientemente rica y diferenciada como para darle sentido de un modo productivo.
Entre nosotros “ser objetivo” no es tomar el “objeto” como algo externo a nosotros, y medirlo, manipularlo y volver a medirlo, de modo que la manipulación y la medición puedan ser “replicadas” por cualquier otro sujeto, que es lo que define la “objetividad experimental”. Porque nuestra investigación no se refiere propiamente a objetos, sino a “otros sujetos”, con los que entramos en una relación “hermenéutica”, intersubjetiva.
Esta no debe ser arbitraria, pero sí conscientemente y resueltamente individual. El estudioso profesional que interpreta un diálogo de Platón, una norma jurídica, un soneto de Garcilaso o un debate parlamentario, no puede poner entre paréntesis su subjetividad individual, ya que si lo hiciese no entendería nada. Pero es que además sólo el grado de formación y refinamiento de ésta le permitirá hacer una interpretación acorde con el contexto histórico y la calidad de sus textos, y que sirva de algo dentro del nexo actual de ciencia y sociedad en el que realiza su trabajo en cada momento.
La productividad de la relación “hermenéutica” entre el investigador y sus sujetos investigados depende precisamente de que el lenguaje de aquél no se reduzca en absoluto, sino todo lo contrario. En nuestro trabajo tenemos que hablar tanto el lenguaje común de nuestra cultura y de las que estudiamos, actual y pretérito, como en su caso todo tipo de lenguajes especializados, de suyo propios de otras disciplinas, cuando así lo requieren los ”objetos” de los que tenemos que ocuparnos también. Pero lo que finalmente producimos en nuestra docencia y publicaciones es lo que nos permiten producir las competencias lingüística, científica y vital singulares de cada uno, que son fruto del conjunto de su experiencia en cada momento. Sólo desde ellas podemos generar en cada caso el mejor sentido posible a partir de los textos, ya sean jurídicos, artísticos, religiosos o especulativos. La bondad de nuestra producción se mide por la cantidad y calidad del sentido que logramos suscitar en sus destinatarios.
En consecuencia, el trabajo humanístico propiamente dicho no es en general trabajo de equipo, sino individual. Las contribuciones más decisivas en las Humanidades suelen ser libros elaborados por un autor a lo largo de años, no artículos de equipo elaborados en espacios de tiempo breves. Una política científica que privilegie de modo unilateral en nuestro campo los “proyectos de equipo” frente a la hermenéutica individual es equivocada y contraproducente. No obstante, cuando el tipo de trabajo así lo ha requerido, los equipos de investigación han demostrado también su capacidad y rigor metodológico en proyectos de investigación, en grupos de investigación de excelencia o en proyectos europeos.
Pero eso sí, la discusión viva, el debate académico, nos es indispensable. Un humanista sólo forma su lenguaje y su pensamiento en el diálogo con otros. De ahí la importancia de la discusión y los encuentros personales entre nosotros.
Para qué sirven las ciencias humanas
En la actualidad las autoridades del Estado sólo parecen contemplar la necesidad de preservar las Ciencias Humanas como una especie de patrimonio del pasado. Es éste un planteamiento conservador, que ignora la contribución viva y constante de estas “ciencias” a la configuración de la sociedad actual, de sus valores y criterios, y que alienta las políticas tecnocráticas, deja fuera de la política educativa el planteamiento de sus contenidos, y reduce ésta a una posición meramente “asistencial”.
Las funciones fundamentales de nuestro trabajo son:
- La educación: Lo que nosotros aportamos a la sociedad es, en primer lugar, la formación cultural de los educadores de las nuevas generaciones, a los que tenemos que dotar no sólo de conocimientos, sino también de la capacidad de transmitir a los jóvenes, y de fomentar en ellos, un progreso de conciencia y pensamiento sobre el mundo de lo social y lo simbólico que no sea inferior al tecnológico.
- La cultura: nuestra obligación, y el sentido de nuestro trabajo, es transmitir a la sociedad el estado actual del conocimiento histórico y cultural, y poner a su disposición el nivel de reflexión y crítica más alto posible. Nosotros no somos sólo estudiosos de la cultura, sino agentes suyos. Las humanidades académicas producen una parte importante de la cultura, y en todo caso producen y transmiten la capacidad de absorber y utilizar ésta de forma responsable, lo que es crucial a la hora de que la ciudadanía juzgue y actúe por sí misma, sin supeditarse a la manipulación mediática y publicitaria. Porque una sociedad no debe ir a la zaga de su propia tecnología en el terreno del conocimiento de lo social, de la argumentación política, de las convicciones éticas, del gusto estético, del juicio práctico en las situaciones críticas de la vida, o de la percepción de los problemas de la convivencia. Y de eso nos ocupamos nosotros.
- Ciudadanía y civilización: nuestros campos de estudio y acción son las conciencias individuales, las relaciones entre las personas, y la gestión tanto de la cosa pública como de los ámbitos privados en los que se desarrolla la vida de los ciudadanos. Para ello intentamos proporcionar a éstos, por medio de las instituciones educativas y de los medios de comunicación, un buen conocimiento de los progresos que los seres humanos han logrado, con tiempo y esfuerzo, en el campo de la reflexión teórica y en el de la gestión práctica de sus vidas, con el fin de que, conociendo las causas de los errores del pasado, se los pueda evitar en el futuro, y de que nuestro pensamiento sea autónomo, nuestras reacciones razonables, nuestras decisiones meditadas, nuestros planes productivos y nuestras estrategias inteligentes. Nuestro cometido es civilizar a la gente, y proteger así a la sociedad de las atroces recaídas en la barbarie que hemos vivido en pleno siglo XX.
- Humanismo: los humanistas intentamos extraer de las culturas las formas más refinadas y productivas de pensamiento y producción artística, comprenderlas y crear los medios para que el resto de la sociedad pueda también pensar y percibir a ese nivel. Estudiamos las formas de organizarse las sociedades humanas del pasado y el presente para detectar lo que en ellas favorece en medida mayor el desenvolvimiento de la personalidad de todos los seres humanos, la satisfacción de sus necesidades materiales e intelectuales, y la fluidez y la paz en las relaciones entre individuos, grupos y países. Y estudiamos los documentos más hermosos y estimulantes de la actividad artística de los seres humanos, en todo tiempo y lugar, para contribuir a refinar el gusto nuestro y de los siguientes, y proporcionar a todos los miembros de la sociedad recursos para vivir una vida inteligente, autónoma y placentera, sin necesidad de obnubilarse con consumismos y sustancias enajenantes. Y estudiamos también críticamente, claro está, las negaciones de todo esto.
Intentamos, en una palabra, que en nuestra época y en nuestro país el concepto de lo humano no caiga por debajo de donde puede y por lo tanto debe estar.
- Política: nuestro trabajo es el que produce el conocimiento objetivo e histórico necesario desde el cual la sociedad, a través de la participación política, puede ganar e imponer los criterios adecuados para que el Estado se organice y funcione como mecanismo de seguridad jurídica general, de satisfacción de las necesidades y de igualdad de oportunidades. Lo que nosotros le suministramos a la sociedad que nos financia son ideas productivas para mejorar esa misma sociedad, y criterios para distinguir entre progreso cultural, social y político, y retroceso o involución.
Porque el progreso social, económico y cultural no es sólo fruto de las ciencias experimentales y de la tecnología, sino ante todo de la forma como una sociedad se interpreta y organiza a sí misma, y constituye espacios en los que, entre otras cosas, ciencia y tecnología pueden desarrollarse y aplicarse sin obstáculos. Este progreso es el fruto de una reflexión humanística que en Europa se ha ido desarrollando a lo largo de siglos de estudio e interpretación combativos, y a la cual debemos ideas como las de democracia, derecho, dignidad, solidaridad, e incluso “objetividad” y “ciencia”.
Para que la sociedad no caiga en el alarmante embrutecimiento que encuestas, informes sociológicos y policiales, noticiarios y documentales muestran día tras día en los medios de comunicación, los políticos deberían salir del binomio “economía y tecnocracia”, que siempre deriva también en crudas luchas por el poder, electoralismos y desequilibrios sociales crecientes, y hacer de la producción humanística de sus instituciones educativas e investigadoras un uso constante y competente. Pues sólo a partir de ella podrán abordar con perspectivas de éxito problemas como el de la incapacidad de la sociedad actual para ofrecer contenidos satisfactorios y no destructivos a sus diversos sectores de edad y círculos sociales y culturales; el de prevenir la violencia disparatada (política, doméstica, callejera); el de encauzar la energía de los jóvenes hacia esfuerzos productivos para ellos y para los demás; el de posibilitar una participación política informada y responsable, o el de generar espacios cada vez mayores de paz y disfrute personales.
La responsabilidad que sobre esos problemas recae en los políticos no puede ejercerse al margen del conocimiento que elaboramos los humanistas, a partir de nuestro estudio y reflexión sobre tales problemas a lo largo de la historia.
Reforma Universitaria
España afronta en la actualidad la tarea de reformar su Universidad, pero no puede ni debe hacerlo sólo para que sea “rentable” desde criterios economicistas parciales, sino ante todo para que pueda cumplir su función general, que es crear y transmitir conocimiento en todos los terrenos en los que el ser humano puede aspirar a mejorarse y mejorar su situación.
Los criterios desde los que se pueden juzgar esas mejoras se elaboran en las Ciencias Humanas: Filosofía, Filología, Derecho, Ciencias Sociales, como parte de su trabajo ordinario. Si éste no es debidamente apoyado y aprovechado, no habrá reforma eficaz de la Universidad, y seguiremos revocando su fachada con tecnicismos ornamentales, y enterrando dinero en controles y evaluaciones que no están conectados a ninguna política real de debate, corrección ni enmienda de nada, y que por lo tanto quedan sin otras consecuencias que las represivas contra los “suspendidos”.
El tantas veces consignado fracaso de nuestro sistema educativo, al cabo de tantas reformas; la insuficiente capacidad de nuestros jóvenes para hablar, leer y escribir, proyectar inteligentemente sus vidas y participar productivamente en los diseños sociales: eso no se arregla presentando ante algún Ministerio “proyectos científicos y tecnológicos” con “memoria, objetivos, medios disponibles y necesitados, cronograma y visto bueno” de quien sea, ni con trifulcas parlamentarias y autonómicas sobre una o dos clases más de tal o cual asignatura a la semana. Eso se arregla permitiéndonos a los de Letras hacer y transmitir bien nuestro trabajo, sin distorsionarlo con modelos de productividad ajenos ni con sesgos localistas, ideológicos o partidistas en la financiación, y sin forzarnos a hacer las cosas como los químicos o los informáticos. En esto es la actitud de los políticos y de la Administración la que tiene que cambiar.
La esencial dimensión política de las Ciencias Humanas queda inoperante si su desenvolvimiento en las instituciones públicas se gestiona equivocadamente, y si además se mantienen cegados los canales de comunicación entre ellas y las instancias de decisión en las políticas educativa y cultural, que es lo que ocurre actualmente.
Cómo deben gestionarse las ciencias humanas en la política científica
Las ciencias humanas son mucho más baratas de mantener que las otras, pero su gestión es más difícil, compleja y sutil, porque para hacerlo bien aquí no se pueden obviar los juicios individuales fundados, ni suplirlos con cifras tomadas de tablas de parámetros y puntuaciones basadas casi siempre en opciones coyunturales. La selección de un profesor o de un proyecto de investigación, una beca, la financiación de un congreso, no se pueden decidir en nuestro campo productivamente si no es mediante valoraciones individuales de los contenidos, suficientemente motivadas, argumentadas y contrastadas. Decidirlos como se hace ahora, sumando “puntos” distribuidos conforme a criterios tomados de otros campos, por falta de comprensión de nuestros verdaderos objetos, métodos y rendimientos, es despilfarrar el dinero y contribuir a la irracionalidad y al descontrol de la gestión de los medios, cosa que siempre se traduce en atajos de mediocridad. De hecho, fabricarse hoy día un currículo humanístico apto para sacar dinero de la política científica es lo más fácil. Lo difícil es obtener ese dinero haciendo las cosas bien.
Eso es lo que los humanistas aspiramos a que los políticos entiendan e intenten corregir, y para lo que ofrecemos nuestra cooperación y asesoramiento. Para mejorar nuestra productividad es indispensable, pero verdaderamente difícil, distinguir con claridad entre progresos reales del conocimiento y meras “modas” ideológicas, y administrar el dinero de la investigación conforme a esa distinción. El siglo XX ha sido en las Ciencias Humanas un auténtico remolino de ideas y textos que afloran y desaparecen de la escena pública y del estudio en virtud de ventoleras ideológicas, a lo que contribuye no poco la vulnerabilidad de las instancias políticas de financiación a influencias mediáticas parciales e interesadas.
Creemos por todo esto que urge abrir un debate público de política científica, franco y sin exclusiones, sobre el sentido y cometido de las Ciencias Humanas en la España actual y en sus políticas educativas, científicas y culturales, antes de tomar medidas de gestión con consecuencias insuficientemente calculadas.
Atentamente,
La Facultad de Filología de Salamanca responde a la Ministra
Salamanca, 23 de marzo de 2009
Ministra de Ciencia e Innovación
C/ Albacete, 5
28027 Madrid.
Señora Ministra:
Hace unos meses declaró usted en una entrevista del diario El País, a propósito de las Humanidades, que “el Estado tiene que preservar en la universidad pública, sin ninguna duda, todas las áreas del conocimiento, y las Humanidades tienen que jugar un papel muy importante. Pero las Humanidades tienen que implicarse mucho más de lo que están en el campo científico y tecnológico. Y esto implica un cambio de actitud: en este Ministerio encontrarán la puerta abierta para analizar aquellos proyectos que nos presenten”.
Y en efecto, hoy día domina entre los políticos la idea de que las Ciencias Humanas deben preservarse, pero al precio de “reciclarse”, homologándose en lo posible con las demás. Una idea peligrosa, que al ignorar lo específico de estas ciencias y de sus métodos y objetivos, está comprometiendo tanto la calidad de su trabajo como el rendimiento social, político y cultural que se les debe exigir.
Esta Facultad desearía poner aquí la primera piedra para un debate público riguroso no sólo sobre la naturaleza de las Ciencias Humanas, sino también sobre su función en la sociedad, con el fin de ofrecer a la política científica criterios adecuados para su gestión.
Cómo son las Ciencias Humanas
En las ciencias experimentales y la tecnología el progreso se debe a un paradigma de trabajo y pensamiento marcado por ciertas constricciones metodológicas, en particular por el uso de “lenguajes reducidos”, esto es, lenguajes cuya sintaxis es matemática y cuyo vocabulario es el definido en sus fórmulas o ecuaciones. Gracias a esta “autolimitación”, que garantiza en la investigación una objetividad libre de cualquier “contaminación” subjetiva, ésta puede multiplicar su complejidad y rendimiento.
Nuestro paradigma teórico y metodológico, por el contrario, es otro. La historia, la filosofía y la filología, la argumentación jurídica, política, ética y estética, no pueden basarse en limitaciones de esa clase. Sólo para cometidos auxiliares precisos recurrimos los humanistas a métodos científicos, y entonces sí: utilizamos sin restricciones las TIC, restringimos nuestro vocabulario y nuestra sintaxis, y hacemos estadísticas, definimos parámetros, verificamos hechos, organizamos experimentos y los evaluamos. En suma: tratamos también de “objetos”.
Pero los temas centrales de los que nos ocupamos no son exactamente “objetos”. Lo que estudian un filólogo, un historiador o un jurista rara vez es un “dato” acotado y aislable. Es por el contrario casi siempre “hecho interpretado” y “texto de otro“, que sólo adquiere su sentido y acotación para la ciencia cuando el estudioso sale a su encuentro desde su propia competencia personal. Esta ha de ser a su vez suficientemente rica y diferenciada como para darle sentido de un modo productivo.
Entre nosotros “ser objetivo” no es tomar el “objeto” como algo externo a nosotros, y medirlo, manipularlo y volver a medirlo, de modo que la manipulación y la medición puedan ser “replicadas” por cualquier otro sujeto, que es lo que define la “objetividad experimental”. Porque nuestra investigación no se refiere propiamente a objetos, sino a “otros sujetos”, con los que entramos en una relación “hermenéutica”, intersubjetiva.
Esta no debe ser arbitraria, pero sí conscientemente y resueltamente individual. El estudioso profesional que interpreta un diálogo de Platón, una norma jurídica, un soneto de Garcilaso o un debate parlamentario, no puede poner entre paréntesis su subjetividad individual, ya que si lo hiciese no entendería nada. Pero es que además sólo el grado de formación y refinamiento de ésta le permitirá hacer una interpretación acorde con el contexto histórico y la calidad de sus textos, y que sirva de algo dentro del nexo actual de ciencia y sociedad en el que realiza su trabajo en cada momento.
La productividad de la relación “hermenéutica” entre el investigador y sus sujetos investigados depende precisamente de que el lenguaje de aquél no se reduzca en absoluto, sino todo lo contrario. En nuestro trabajo tenemos que hablar tanto el lenguaje común de nuestra cultura y de las que estudiamos, actual y pretérito, como en su caso todo tipo de lenguajes especializados, de suyo propios de otras disciplinas, cuando así lo requieren los ”objetos” de los que tenemos que ocuparnos también. Pero lo que finalmente producimos en nuestra docencia y publicaciones es lo que nos permiten producir las competencias lingüística, científica y vital singulares de cada uno, que son fruto del conjunto de su experiencia en cada momento. Sólo desde ellas podemos generar en cada caso el mejor sentido posible a partir de los textos, ya sean jurídicos, artísticos, religiosos o especulativos. La bondad de nuestra producción se mide por la cantidad y calidad del sentido que logramos suscitar en sus destinatarios.
En consecuencia, el trabajo humanístico propiamente dicho no es en general trabajo de equipo, sino individual. Las contribuciones más decisivas en las Humanidades suelen ser libros elaborados por un autor a lo largo de años, no artículos de equipo elaborados en espacios de tiempo breves. Una política científica que privilegie de modo unilateral en nuestro campo los “proyectos de equipo” frente a la hermenéutica individual es equivocada y contraproducente. No obstante, cuando el tipo de trabajo así lo ha requerido, los equipos de investigación han demostrado también su capacidad y rigor metodológico en proyectos de investigación, en grupos de investigación de excelencia o en proyectos europeos.
Pero eso sí, la discusión viva, el debate académico, nos es indispensable. Un humanista sólo forma su lenguaje y su pensamiento en el diálogo con otros. De ahí la importancia de la discusión y los encuentros personales entre nosotros.
Para qué sirven las ciencias humanas
En la actualidad las autoridades del Estado sólo parecen contemplar la necesidad de preservar las Ciencias Humanas como una especie de patrimonio del pasado. Es éste un planteamiento conservador, que ignora la contribución viva y constante de estas “ciencias” a la configuración de la sociedad actual, de sus valores y criterios, y que alienta las políticas tecnocráticas, deja fuera de la política educativa el planteamiento de sus contenidos, y reduce ésta a una posición meramente “asistencial”.
Las funciones fundamentales de nuestro trabajo son:
- La educación: Lo que nosotros aportamos a la sociedad es, en primer lugar, la formación cultural de los educadores de las nuevas generaciones, a los que tenemos que dotar no sólo de conocimientos, sino también de la capacidad de transmitir a los jóvenes, y de fomentar en ellos, un progreso de conciencia y pensamiento sobre el mundo de lo social y lo simbólico que no sea inferior al tecnológico.
- La cultura: nuestra obligación, y el sentido de nuestro trabajo, es transmitir a la sociedad el estado actual del conocimiento histórico y cultural, y poner a su disposición el nivel de reflexión y crítica más alto posible. Nosotros no somos sólo estudiosos de la cultura, sino agentes suyos. Las humanidades académicas producen una parte importante de la cultura, y en todo caso producen y transmiten la capacidad de absorber y utilizar ésta de forma responsable, lo que es crucial a la hora de que la ciudadanía juzgue y actúe por sí misma, sin supeditarse a la manipulación mediática y publicitaria. Porque una sociedad no debe ir a la zaga de su propia tecnología en el terreno del conocimiento de lo social, de la argumentación política, de las convicciones éticas, del gusto estético, del juicio práctico en las situaciones críticas de la vida, o de la percepción de los problemas de la convivencia. Y de eso nos ocupamos nosotros.
- Ciudadanía y civilización: nuestros campos de estudio y acción son las conciencias individuales, las relaciones entre las personas, y la gestión tanto de la cosa pública como de los ámbitos privados en los que se desarrolla la vida de los ciudadanos. Para ello intentamos proporcionar a éstos, por medio de las instituciones educativas y de los medios de comunicación, un buen conocimiento de los progresos que los seres humanos han logrado, con tiempo y esfuerzo, en el campo de la reflexión teórica y en el de la gestión práctica de sus vidas, con el fin de que, conociendo las causas de los errores del pasado, se los pueda evitar en el futuro, y de que nuestro pensamiento sea autónomo, nuestras reacciones razonables, nuestras decisiones meditadas, nuestros planes productivos y nuestras estrategias inteligentes. Nuestro cometido es civilizar a la gente, y proteger así a la sociedad de las atroces recaídas en la barbarie que hemos vivido en pleno siglo XX.
- Humanismo: los humanistas intentamos extraer de las culturas las formas más refinadas y productivas de pensamiento y producción artística, comprenderlas y crear los medios para que el resto de la sociedad pueda también pensar y percibir a ese nivel. Estudiamos las formas de organizarse las sociedades humanas del pasado y el presente para detectar lo que en ellas favorece en medida mayor el desenvolvimiento de la personalidad de todos los seres humanos, la satisfacción de sus necesidades materiales e intelectuales, y la fluidez y la paz en las relaciones entre individuos, grupos y países. Y estudiamos los documentos más hermosos y estimulantes de la actividad artística de los seres humanos, en todo tiempo y lugar, para contribuir a refinar el gusto nuestro y de los siguientes, y proporcionar a todos los miembros de la sociedad recursos para vivir una vida inteligente, autónoma y placentera, sin necesidad de obnubilarse con consumismos y sustancias enajenantes. Y estudiamos también críticamente, claro está, las negaciones de todo esto.
Intentamos, en una palabra, que en nuestra época y en nuestro país el concepto de lo humano no caiga por debajo de donde puede y por lo tanto debe estar.
- Política: nuestro trabajo es el que produce el conocimiento objetivo e histórico necesario desde el cual la sociedad, a través de la participación política, puede ganar e imponer los criterios adecuados para que el Estado se organice y funcione como mecanismo de seguridad jurídica general, de satisfacción de las necesidades y de igualdad de oportunidades. Lo que nosotros le suministramos a la sociedad que nos financia son ideas productivas para mejorar esa misma sociedad, y criterios para distinguir entre progreso cultural, social y político, y retroceso o involución.
Porque el progreso social, económico y cultural no es sólo fruto de las ciencias experimentales y de la tecnología, sino ante todo de la forma como una sociedad se interpreta y organiza a sí misma, y constituye espacios en los que, entre otras cosas, ciencia y tecnología pueden desarrollarse y aplicarse sin obstáculos. Este progreso es el fruto de una reflexión humanística que en Europa se ha ido desarrollando a lo largo de siglos de estudio e interpretación combativos, y a la cual debemos ideas como las de democracia, derecho, dignidad, solidaridad, e incluso “objetividad” y “ciencia”.
Para que la sociedad no caiga en el alarmante embrutecimiento que encuestas, informes sociológicos y policiales, noticiarios y documentales muestran día tras día en los medios de comunicación, los políticos deberían salir del binomio “economía y tecnocracia”, que siempre deriva también en crudas luchas por el poder, electoralismos y desequilibrios sociales crecientes, y hacer de la producción humanística de sus instituciones educativas e investigadoras un uso constante y competente. Pues sólo a partir de ella podrán abordar con perspectivas de éxito problemas como el de la incapacidad de la sociedad actual para ofrecer contenidos satisfactorios y no destructivos a sus diversos sectores de edad y círculos sociales y culturales; el de prevenir la violencia disparatada (política, doméstica, callejera); el de encauzar la energía de los jóvenes hacia esfuerzos productivos para ellos y para los demás; el de posibilitar una participación política informada y responsable, o el de generar espacios cada vez mayores de paz y disfrute personales.
La responsabilidad que sobre esos problemas recae en los políticos no puede ejercerse al margen del conocimiento que elaboramos los humanistas, a partir de nuestro estudio y reflexión sobre tales problemas a lo largo de la historia.
Reforma Universitaria
España afronta en la actualidad la tarea de reformar su Universidad, pero no puede ni debe hacerlo sólo para que sea “rentable” desde criterios economicistas parciales, sino ante todo para que pueda cumplir su función general, que es crear y transmitir conocimiento en todos los terrenos en los que el ser humano puede aspirar a mejorarse y mejorar su situación.
Los criterios desde los que se pueden juzgar esas mejoras se elaboran en las Ciencias Humanas: Filosofía, Filología, Derecho, Ciencias Sociales, como parte de su trabajo ordinario. Si éste no es debidamente apoyado y aprovechado, no habrá reforma eficaz de la Universidad, y seguiremos revocando su fachada con tecnicismos ornamentales, y enterrando dinero en controles y evaluaciones que no están conectados a ninguna política real de debate, corrección ni enmienda de nada, y que por lo tanto quedan sin otras consecuencias que las represivas contra los “suspendidos”.
El tantas veces consignado fracaso de nuestro sistema educativo, al cabo de tantas reformas; la insuficiente capacidad de nuestros jóvenes para hablar, leer y escribir, proyectar inteligentemente sus vidas y participar productivamente en los diseños sociales: eso no se arregla presentando ante algún Ministerio “proyectos científicos y tecnológicos” con “memoria, objetivos, medios disponibles y necesitados, cronograma y visto bueno” de quien sea, ni con trifulcas parlamentarias y autonómicas sobre una o dos clases más de tal o cual asignatura a la semana. Eso se arregla permitiéndonos a los de Letras hacer y transmitir bien nuestro trabajo, sin distorsionarlo con modelos de productividad ajenos ni con sesgos localistas, ideológicos o partidistas en la financiación, y sin forzarnos a hacer las cosas como los químicos o los informáticos. En esto es la actitud de los políticos y de la Administración la que tiene que cambiar.
La esencial dimensión política de las Ciencias Humanas queda inoperante si su desenvolvimiento en las instituciones públicas se gestiona equivocadamente, y si además se mantienen cegados los canales de comunicación entre ellas y las instancias de decisión en las políticas educativa y cultural, que es lo que ocurre actualmente.
Cómo deben gestionarse las ciencias humanas en la política científica
Las ciencias humanas son mucho más baratas de mantener que las otras, pero su gestión es más difícil, compleja y sutil, porque para hacerlo bien aquí no se pueden obviar los juicios individuales fundados, ni suplirlos con cifras tomadas de tablas de parámetros y puntuaciones basadas casi siempre en opciones coyunturales. La selección de un profesor o de un proyecto de investigación, una beca, la financiación de un congreso, no se pueden decidir en nuestro campo productivamente si no es mediante valoraciones individuales de los contenidos, suficientemente motivadas, argumentadas y contrastadas. Decidirlos como se hace ahora, sumando “puntos” distribuidos conforme a criterios tomados de otros campos, por falta de comprensión de nuestros verdaderos objetos, métodos y rendimientos, es despilfarrar el dinero y contribuir a la irracionalidad y al descontrol de la gestión de los medios, cosa que siempre se traduce en atajos de mediocridad. De hecho, fabricarse hoy día un currículo humanístico apto para sacar dinero de la política científica es lo más fácil. Lo difícil es obtener ese dinero haciendo las cosas bien.
Eso es lo que los humanistas aspiramos a que los políticos entiendan e intenten corregir, y para lo que ofrecemos nuestra cooperación y asesoramiento. Para mejorar nuestra productividad es indispensable, pero verdaderamente difícil, distinguir con claridad entre progresos reales del conocimiento y meras “modas” ideológicas, y administrar el dinero de la investigación conforme a esa distinción. El siglo XX ha sido en las Ciencias Humanas un auténtico remolino de ideas y textos que afloran y desaparecen de la escena pública y del estudio en virtud de ventoleras ideológicas, a lo que contribuye no poco la vulnerabilidad de las instancias políticas de financiación a influencias mediáticas parciales e interesadas.
Creemos por todo esto que urge abrir un debate público de política científica, franco y sin exclusiones, sobre el sentido y cometido de las Ciencias Humanas en la España actual y en sus políticas educativas, científicas y culturales, antes de tomar medidas de gestión con consecuencias insuficientemente calculadas.
Atentamente,
Román Álvarez Rodríguez,
Decano, Facultad de Filología,
Universidad de Salamanca
divendres, de març 20, 2009
Repeteixo
Ahir -cosa raríssima- se'm va ocòrrer jugar amb el blog; vaig aconseguir fer una llista de blogs linkats, vaig aconseguir, sense proposar-m'ho, penjar una foto il.lustrativa de camins que no menen enlloc, i vaig fracassar en intentar substituir l'ombra del meu perfil per l'esmentada imatge. O sigui, continuarà. Repetiré.
Repeteixo. Amb passió exagerada, com si volgués fixar el temps, guanyar-li la partida. Com si la memòria i l'oblit es mereixessin una segona oportunitat de pacte. Repeteixo tot allò que m'agrada, i inconscientment, també, tot allò que detesto. Repeteixo a consciència per afirmar la meva bona voluntat, la voluntat de ser feliç i lliure. En general, entenc la felicitat i la llibertat en el sentit de cosa menuda, de xavalla, el lloc comú dels petits plaers raonables, assumibles, sostenibles... Repeteixo pel.lícules, normalment les veig d'estrena amb les amigues i en faig la tria per al marit, el qual no té temps per a massa repeticions. Repeteixo restaurants, i encara uns plats i aquell vinet i aquella brisa tan carinyosa... Què li agafa, que s'emprenya i tendeix cap a l'huracà? L'evidència, palmària, que no controlo res excepte els meus records. D'aquí Proust, escriure és repetir sense que se t'escapi res, sense que res t'espatlli... no la vida, a qui li importa la vida si ets Proust, cosa vulgar la vida, sinó la memòria, la recreació d'una escena fins a dominar-ne els més ínfims detalls, el canvi de color del guant deixat damunt la taula just quan el raig de sol ja no l'atany, i l'olor del gessamí que es desperta, llavors, a l'ombra, i totes i cadascuna de les superposicions dels cinc sentits en l'instant. I així com en un conte de Borges hi ha un mapa del món a escala del món, podem pensar en un temps present a escala del passat. I la riallada que provoca adonar-se que el passat en el present és d'una riquesa i d'una profunditat, una minuciositat i un ordre, inabastable, en el present. I saber, a la fi, que el que tu voldríes és que t'estimessin i et rebreguessin com llavors, en el present. I no aquest decorat, aquests fantasmes, aquesta cantera de la memòria i aquesta enginyeria del record. Collonades.
Doncs bé. Pactem, jo pacto: vida i memòria. Pacto per a no descartar, perquè ho vull tot, és a dir no pacto... però no tornem a embolicar la troca, que ja ha sortit prou embolicadeta. Repetiré, d'aquí a poc temps, en temps present, el viatge que vaig fer l'any passat amb les amigues. El repeteixo amb el marit. Excatament el mateix programa de viatge, que ha tornat a caure a les meves mans; me n'han ofert un altre una mica alternatiu, però he dit no!, no gràcies. Destí: Turquia.
Ahir -cosa raríssima- se'm va ocòrrer jugar amb el blog; vaig aconseguir fer una llista de blogs linkats, vaig aconseguir, sense proposar-m'ho, penjar una foto il.lustrativa de camins que no menen enlloc, i vaig fracassar en intentar substituir l'ombra del meu perfil per l'esmentada imatge. O sigui, continuarà. Repetiré.
Repeteixo. Amb passió exagerada, com si volgués fixar el temps, guanyar-li la partida. Com si la memòria i l'oblit es mereixessin una segona oportunitat de pacte. Repeteixo tot allò que m'agrada, i inconscientment, també, tot allò que detesto. Repeteixo a consciència per afirmar la meva bona voluntat, la voluntat de ser feliç i lliure. En general, entenc la felicitat i la llibertat en el sentit de cosa menuda, de xavalla, el lloc comú dels petits plaers raonables, assumibles, sostenibles... Repeteixo pel.lícules, normalment les veig d'estrena amb les amigues i en faig la tria per al marit, el qual no té temps per a massa repeticions. Repeteixo restaurants, i encara uns plats i aquell vinet i aquella brisa tan carinyosa... Què li agafa, que s'emprenya i tendeix cap a l'huracà? L'evidència, palmària, que no controlo res excepte els meus records. D'aquí Proust, escriure és repetir sense que se t'escapi res, sense que res t'espatlli... no la vida, a qui li importa la vida si ets Proust, cosa vulgar la vida, sinó la memòria, la recreació d'una escena fins a dominar-ne els més ínfims detalls, el canvi de color del guant deixat damunt la taula just quan el raig de sol ja no l'atany, i l'olor del gessamí que es desperta, llavors, a l'ombra, i totes i cadascuna de les superposicions dels cinc sentits en l'instant. I així com en un conte de Borges hi ha un mapa del món a escala del món, podem pensar en un temps present a escala del passat. I la riallada que provoca adonar-se que el passat en el present és d'una riquesa i d'una profunditat, una minuciositat i un ordre, inabastable, en el present. I saber, a la fi, que el que tu voldríes és que t'estimessin i et rebreguessin com llavors, en el present. I no aquest decorat, aquests fantasmes, aquesta cantera de la memòria i aquesta enginyeria del record. Collonades.
Doncs bé. Pactem, jo pacto: vida i memòria. Pacto per a no descartar, perquè ho vull tot, és a dir no pacto... però no tornem a embolicar la troca, que ja ha sortit prou embolicadeta. Repetiré, d'aquí a poc temps, en temps present, el viatge que vaig fer l'any passat amb les amigues. El repeteixo amb el marit. Excatament el mateix programa de viatge, que ha tornat a caure a les meves mans; me n'han ofert un altre una mica alternatiu, però he dit no!, no gràcies. Destí: Turquia.
diumenge, de febrer 22, 2009
'Els bells camins que no menen enlloc'
Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.
Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.
Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.
Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.
Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.
Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.
Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.
Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.
divendres, de febrer 20, 2009
Els tontos de La classe
Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).
Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.
I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.
Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).
Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.
I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.
dilluns, de febrer 16, 2009
Benaurats els que dormen durant mig segle
Ironia amarga que Teresa Amat dedica als somiatruites que encara veuen el paradís a l'illa caribenya.
Al seu llibre "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana". Des del seu blog, Alírica, es pot accedir a una pàgina de debat ben llaminera si tenim en compte la gran quantitat de documentació que l'autora aporta en el llibre i la que li deu haver quedat al tinter.
Ironia amarga que Teresa Amat dedica als somiatruites que encara veuen el paradís a l'illa caribenya.
Al seu llibre "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana". Des del seu blog, Alírica, es pot accedir a una pàgina de debat ben llaminera si tenim en compte la gran quantitat de documentació que l'autora aporta en el llibre i la que li deu haver quedat al tinter.
diumenge, de febrer 01, 2009
El dubte
Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)
Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.
El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.
Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)
Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.
El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.
dissabte, de gener 31, 2009
Meme per al Pere,
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
dimarts, de gener 20, 2009
Que Catalunya no compri productes israelians
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
dissabte, de gener 17, 2009
Por qué Israel se siente amenazado
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
