Meme per al Pere,
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
dimarts, de gener 20, 2009
Que Catalunya no compri productes israelians
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
dissabte, de gener 17, 2009
Por qué Israel se siente amenazado
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
dijous, de gener 15, 2009
Links
Hauré de reconstruir la llista de blogs linkats perquè l'acabo de suprimir. Demano disculpes. Estava canviant l'adreça d'Un que passava (no en tens cap culpa, Ferran), un dels blogs que segueixo des del principi dels temps, i pam, m'han desaparegut tots. Demano temps.
Hauré de reconstruir la llista de blogs linkats perquè l'acabo de suprimir. Demano disculpes. Estava canviant l'adreça d'Un que passava (no en tens cap culpa, Ferran), un dels blogs que segueixo des del principi dels temps, i pam, m'han desaparegut tots. Demano temps.
dimarts, de gener 13, 2009
Amb els ulls oberts -com taronges- II
- El Conseller Saura diu que es tractava d'una manifestació antiterrorista, a la qual va assistir per imperatiu étic, i que el de la caputxa i la pistola estava fent una performance, la qual cosa els mossos sabien perquè ho veien, de la mateixa manera que quan ell, en Saura, veu una cadira, sap que ho és, que és una cadira. Recapitulem: Els mossos veuen - que no se sàpiga des d'on ho veuen és un detall que no té cap importància. Ho han vist. Punt- la performance d'un terrorista de joguina amb pistola de joguina i saben que és una cadira. No entraré en el contingut antiterrorista de la performance perquè d'art modern no hi entenc un borrall i encara acabaria veient-hi la cadira. Per a quan una manifestació ciutadana que demani la dimissió de Saura? Montilla, que diuen que és astut tot i que, alerta, jo no l'he ni ho he vist, no mourà ni un dit; al capdavall, són uns quants vots que sempre vénen bé, i sempre seran seus si els hi té a punt... una, o dues, cadires. Que Catalunya s'ensorri en el ridícul, en la desmoralització i la inoperància més espantosos, a Montilla se li'n refot o, com sospiten alguns, ja li va bé. Altrament, que actuï i començarem a donar-li crèdit. A aquestes alçades actuar vol dir treure la cadira del cul d'en Saura.
- Aquests dies llegeixo més que mai La Vanguardia. Per dues raons: Per les magnífiques cròniques d'aquest luxe de corresponsal que és Henrique Cymermann. I pels articles d'Enric Juliana. Deia Juliana ahir:
Un peligroso e inquietante juego retórico ("los judíos inflingen a los palestinos el mismo trato que ells recibieron de los nazis"), orientado, en última instancia, a relativizar y pasar página del Holocausto, objetivo por el que de manera incansable trabajan desde finales de los años cuarenta todos los residuos del fascismo y todas las variedades de la extrema derecha.
Però Juliana no s'atura aquí. Preveu, amb una lucidesa notable:
Esta distinción (que Israel 2009 no és la segona edició de l'Alemanya nazi), sigue siendo muy importante. Decisiva. Es fundamental para mantener en pie el paradigma antifascista de 1945. El paradigma sobre el que se ha asentado la democracia en Europa después de las guerras civiles del siglo XX. Si este paradigma cede o se derrumba (por agotamiento o banalización de su contenido) todo volverá a ser posible.
Quina elegància, redéu; quina senzillesa en l'exposició per a una veritat tan fonda. Per citar, encore une fois, Arendt, el tot és possible és una de les divises bàsiques del totalitarisme. En el món actual de predomini tecnològic, ja no n'hi ha prou, ja és balder i extemporani - Déu és mort i, a més, és enterrat- el dovstoievsquià tot és permès. Tot és possible, tal i com quedarà demostrat.
- El Conseller Saura diu que es tractava d'una manifestació antiterrorista, a la qual va assistir per imperatiu étic, i que el de la caputxa i la pistola estava fent una performance, la qual cosa els mossos sabien perquè ho veien, de la mateixa manera que quan ell, en Saura, veu una cadira, sap que ho és, que és una cadira. Recapitulem: Els mossos veuen - que no se sàpiga des d'on ho veuen és un detall que no té cap importància. Ho han vist. Punt- la performance d'un terrorista de joguina amb pistola de joguina i saben que és una cadira. No entraré en el contingut antiterrorista de la performance perquè d'art modern no hi entenc un borrall i encara acabaria veient-hi la cadira. Per a quan una manifestació ciutadana que demani la dimissió de Saura? Montilla, que diuen que és astut tot i que, alerta, jo no l'he ni ho he vist, no mourà ni un dit; al capdavall, són uns quants vots que sempre vénen bé, i sempre seran seus si els hi té a punt... una, o dues, cadires. Que Catalunya s'ensorri en el ridícul, en la desmoralització i la inoperància més espantosos, a Montilla se li'n refot o, com sospiten alguns, ja li va bé. Altrament, que actuï i començarem a donar-li crèdit. A aquestes alçades actuar vol dir treure la cadira del cul d'en Saura.
- Aquests dies llegeixo més que mai La Vanguardia. Per dues raons: Per les magnífiques cròniques d'aquest luxe de corresponsal que és Henrique Cymermann. I pels articles d'Enric Juliana. Deia Juliana ahir:
Un peligroso e inquietante juego retórico ("los judíos inflingen a los palestinos el mismo trato que ells recibieron de los nazis"), orientado, en última instancia, a relativizar y pasar página del Holocausto, objetivo por el que de manera incansable trabajan desde finales de los años cuarenta todos los residuos del fascismo y todas las variedades de la extrema derecha.
Però Juliana no s'atura aquí. Preveu, amb una lucidesa notable:
Esta distinción (que Israel 2009 no és la segona edició de l'Alemanya nazi), sigue siendo muy importante. Decisiva. Es fundamental para mantener en pie el paradigma antifascista de 1945. El paradigma sobre el que se ha asentado la democracia en Europa después de las guerras civiles del siglo XX. Si este paradigma cede o se derrumba (por agotamiento o banalización de su contenido) todo volverá a ser posible.
Quina elegància, redéu; quina senzillesa en l'exposició per a una veritat tan fonda. Per citar, encore une fois, Arendt, el tot és possible és una de les divises bàsiques del totalitarisme. En el món actual de predomini tecnològic, ja no n'hi ha prou, ja és balder i extemporani - Déu és mort i, a més, és enterrat- el dovstoievsquià tot és permès. Tot és possible, tal i com quedarà demostrat.
dilluns, de gener 12, 2009
Per aquí en diuen autoodi
Wafa Sultan, via Nihil obstat
Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…
No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).
D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.
Wafa Sultan, via Nihil obstat
Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…
No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).
D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.
diumenge, de gener 11, 2009
Aquests dies... amb els ulls oberts
És difícil no escriure sobre Israel i Gaza; encara és més difícil de fer-ho. A veure, podria parlar... de la darrera pel.lícula d'Eastwood, sòbria, brutal, excel.lent; excel.lent també la Jolie malgré lui, o malgré moi, que no m'agrada gens, en cap sentit. El meu marit em diu a cau d'orella: Aquests llavis... El tallo: Doncs, diuen que són ben seus, sense... Em talla: Pobreta. Li contesto: Sí.
Tot és opinable, i es ben difícil. Recullo serrells vistosos:
- La meva neboda petita i el seu company arriben tard perquè han anat de mani. No tenen ni idea de gairebé res, ni d'història ni de política. Tornen molt contents per l'èxit. Silenci espès. Ells creuen que tenen la raó fins al punt de ser pacifistes i, Déu meu, en procés de fer-se vegetarians. Cauen de quatre potes en la taula d'ibèrics, però... La meva particular venjança. Deixen abandonada una revista impresa ad hoc, en català homolagable i a tot color: Aturem la massacre. En pàgines interiors, a tota pàgina, unes rengleres de fotografies amb els noms a sota; alguns dels nostres prosionistes més destacats. El text que acompanya les fotografies és brutal. Sé de la innocència de la L. i del J., però els que han confeccionat la revisteta en qüestió, no en tenen res d'innocents. Confeccionen dianes.
- Fa molts i molts anys, jo també anava a manis. Em sembla recordar que feia poc que l'havia palmat Franco i era un Primer de maig; després de les corregudes i la dispersió, em trobava a la parada d'autobús prop de La Catedral. Els carrers quasi buits, l'hora de dinar d'un dia festiu. De cop, allà davant meu, hi ha dos individus encorbatats, molt joves, amb odi als ulls; un treu una pistola i m'apunta directament al cap. La catatònia es pot confondre amb serenitat. Després d'uns segons, no passa res, se'n van com han vingut. Diumenge a Barcelona, un individu amb caputxa, quasi al costat del Conseller d'Interior, al davant de la manifestació, ensenya una pistola, i el servei d'ordre fa que l'amagui, la pistola, i prou. Catatònia? Serenor?A mi em sembla espantós, però es veu que no passarà d'anècdota a alguns anecdotaris on line.
- Acabo de llegir un article de Vargas Llosa; segons ell, la societat israelí ha sofert un procés cap a la dreta tan gran que l'ha portat a una progressiva pèrdua de la moral en la vida política. Cap a la dreta es perd la moral. I es perd tant, la moral, que ni tan sols Oz i Grossman reaccionen com és degut, és a dir, com ho fa Vargas, sempre tan moral i tan poc de dretes. Tan moral, Vargas: Condenados a una agonía tan injusta y tan larval como la de los judíos en los guetos de la Europa nazi. Mira que n'hi ha al món, ara mateix, d'agonies injustes i larvals; al Perú que l'ha vist néixer, per exemple. Aquí sí que no em guanya: Jo també ho he vist. Diu que ell ha anat a Gaza i que lo ha visto con sus propios ojos. Ni els seus ulls, ni els meus, sortosament no poden haver vist cap gueto jueu de l'Europa nazi. Però, no ve d'un pam: Tan...como. Israel...Europa nazi. També parla d'un càlcul electoral dels socialistes i del Kadima perquè No hay que olvidar que, segun las encuestas, más de dos tercios de los israelíes aprueban la acción militar. I doncs, perquè, una cosa tan bèstia? Ah sí, que ja ho ha dit, perquè s'ha perdut la moral pel camí de la dreta, encara que governi i prengui les decisions el centre-esquerra. Però vénen eleccions, i els militars, sempre tan diligents i obedients, porten a terme a toc de consigna electoralista una ofensiva bèlica brutal. Som tan immoralment de dretes, que vés i que no guanyi la dreta! Es veu que també s'han begut entre tots l'enteniment, tot i reconèixer, Vargas, la vàlua intel.lectual de la classe política israeliana. Però s'han begut l'enteniment perquè la cosa no pot sinó empitjorar, amb atacs terroristes a dojo fruit de la venjança. En fi, un article confús.
Aquests dies, n'he llegit un munt, d'articles. Continuaré parlant-ne, tot i que mai no he vist amb els meus propis ulls Gaza.
És difícil no escriure sobre Israel i Gaza; encara és més difícil de fer-ho. A veure, podria parlar... de la darrera pel.lícula d'Eastwood, sòbria, brutal, excel.lent; excel.lent també la Jolie malgré lui, o malgré moi, que no m'agrada gens, en cap sentit. El meu marit em diu a cau d'orella: Aquests llavis... El tallo: Doncs, diuen que són ben seus, sense... Em talla: Pobreta. Li contesto: Sí.
Tot és opinable, i es ben difícil. Recullo serrells vistosos:
- La meva neboda petita i el seu company arriben tard perquè han anat de mani. No tenen ni idea de gairebé res, ni d'història ni de política. Tornen molt contents per l'èxit. Silenci espès. Ells creuen que tenen la raó fins al punt de ser pacifistes i, Déu meu, en procés de fer-se vegetarians. Cauen de quatre potes en la taula d'ibèrics, però... La meva particular venjança. Deixen abandonada una revista impresa ad hoc, en català homolagable i a tot color: Aturem la massacre. En pàgines interiors, a tota pàgina, unes rengleres de fotografies amb els noms a sota; alguns dels nostres prosionistes més destacats. El text que acompanya les fotografies és brutal. Sé de la innocència de la L. i del J., però els que han confeccionat la revisteta en qüestió, no en tenen res d'innocents. Confeccionen dianes.
- Fa molts i molts anys, jo també anava a manis. Em sembla recordar que feia poc que l'havia palmat Franco i era un Primer de maig; després de les corregudes i la dispersió, em trobava a la parada d'autobús prop de La Catedral. Els carrers quasi buits, l'hora de dinar d'un dia festiu. De cop, allà davant meu, hi ha dos individus encorbatats, molt joves, amb odi als ulls; un treu una pistola i m'apunta directament al cap. La catatònia es pot confondre amb serenitat. Després d'uns segons, no passa res, se'n van com han vingut. Diumenge a Barcelona, un individu amb caputxa, quasi al costat del Conseller d'Interior, al davant de la manifestació, ensenya una pistola, i el servei d'ordre fa que l'amagui, la pistola, i prou. Catatònia? Serenor?A mi em sembla espantós, però es veu que no passarà d'anècdota a alguns anecdotaris on line.
- Acabo de llegir un article de Vargas Llosa; segons ell, la societat israelí ha sofert un procés cap a la dreta tan gran que l'ha portat a una progressiva pèrdua de la moral en la vida política. Cap a la dreta es perd la moral. I es perd tant, la moral, que ni tan sols Oz i Grossman reaccionen com és degut, és a dir, com ho fa Vargas, sempre tan moral i tan poc de dretes. Tan moral, Vargas: Condenados a una agonía tan injusta y tan larval como la de los judíos en los guetos de la Europa nazi. Mira que n'hi ha al món, ara mateix, d'agonies injustes i larvals; al Perú que l'ha vist néixer, per exemple. Aquí sí que no em guanya: Jo també ho he vist. Diu que ell ha anat a Gaza i que lo ha visto con sus propios ojos. Ni els seus ulls, ni els meus, sortosament no poden haver vist cap gueto jueu de l'Europa nazi. Però, no ve d'un pam: Tan...como. Israel...Europa nazi. També parla d'un càlcul electoral dels socialistes i del Kadima perquè No hay que olvidar que, segun las encuestas, más de dos tercios de los israelíes aprueban la acción militar. I doncs, perquè, una cosa tan bèstia? Ah sí, que ja ho ha dit, perquè s'ha perdut la moral pel camí de la dreta, encara que governi i prengui les decisions el centre-esquerra. Però vénen eleccions, i els militars, sempre tan diligents i obedients, porten a terme a toc de consigna electoralista una ofensiva bèlica brutal. Som tan immoralment de dretes, que vés i que no guanyi la dreta! Es veu que també s'han begut entre tots l'enteniment, tot i reconèixer, Vargas, la vàlua intel.lectual de la classe política israeliana. Però s'han begut l'enteniment perquè la cosa no pot sinó empitjorar, amb atacs terroristes a dojo fruit de la venjança. En fi, un article confús.
Aquests dies, n'he llegit un munt, d'articles. Continuaré parlant-ne, tot i que mai no he vist amb els meus propis ulls Gaza.
diumenge, de gener 04, 2009
dimarts, de desembre 30, 2008
En homenatge II
Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.
Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:
Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.
Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?
Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.
Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:
Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.
Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?
Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
En homenatge
El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:
- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?
Demà, una altra vacuna: Israel
El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:
- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?
Demà, una altra vacuna: Israel
diumenge, de desembre 28, 2008
dimarts, de desembre 09, 2008
Que Santa Llúcia ens conservi i que Sant Pancraç ens la conservi
Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.
La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.
Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.
La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.
dimecres, de novembre 26, 2008
Kumbayá my lord
Article de Xavier Sala Martín, via Nihil Obstat. El Kumbaya my lord m'ha arribat a l'ànima.
Article de Xavier Sala Martín, via Nihil Obstat. El Kumbaya my lord m'ha arribat a l'ànima.
diumenge, de novembre 23, 2008
L' Historiador, Hobsbawm, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona
(91 anys... i d'esquerres)
Entrevista a La Vang:
-Revisaría alguno de sus juicios históricos?
-¿Usted se arrepentiría de haber sido comunista en España durante los sesenta? [...]
Allí y entonces era la manera más efectiva de luchar contra la dictadura: ¿deben arrepentirse hoy quienes fueron comunistas? ... ¡De ninguna manera! No hubiera sido mejor para la libertad cruzarse de brazos y esperar a que apareciera el PSOE. [...] Por eso, cuando me dicen que si éramos comunistas cuando en la Unión Soviética o en China se cometía tal o cual tropelía, yo pienso: ¿me hice yo comunista para cometer tropelías y abusar del poder o milité para luchar por la libertad y la justicia?
"Tal o cual tropelía". Malifetes. Que si vint milions de morts per aquí, que si Gulaks per allà. Que si l'horror en el grau més abjecte i deshumanitzador que hagi conegut la humanitat... Però, jo, Eric J. Hobsbawm, m'hauria de penedir de res?
¿Por qué se hace alguien historiador si no tiene la voluntad ni la capacidad para empatizar con las situaciones del pasado? (Albert Speer a Joachim Fest)
(91 anys... i d'esquerres)
Entrevista a La Vang:
-Revisaría alguno de sus juicios históricos?
-¿Usted se arrepentiría de haber sido comunista en España durante los sesenta? [...]
Allí y entonces era la manera más efectiva de luchar contra la dictadura: ¿deben arrepentirse hoy quienes fueron comunistas? ... ¡De ninguna manera! No hubiera sido mejor para la libertad cruzarse de brazos y esperar a que apareciera el PSOE. [...] Por eso, cuando me dicen que si éramos comunistas cuando en la Unión Soviética o en China se cometía tal o cual tropelía, yo pienso: ¿me hice yo comunista para cometer tropelías y abusar del poder o milité para luchar por la libertad y la justicia?
"Tal o cual tropelía". Malifetes. Que si vint milions de morts per aquí, que si Gulaks per allà. Que si l'horror en el grau més abjecte i deshumanitzador que hagi conegut la humanitat... Però, jo, Eric J. Hobsbawm, m'hauria de penedir de res?
¿Por qué se hace alguien historiador si no tiene la voluntad ni la capacidad para empatizar con las situaciones del pasado? (Albert Speer a Joachim Fest)
Mira que bé
Ha pujat de manera espectacular el meu comptador de visites, des que m'han linkat a can Barcepundit. Les entrades queden reflectides a un mapa d'Espanya que fa goig, sembla un arbre de Nadal; a lo largo y ancho de la geografía española. Josep M., gràcies macu.
Ha pujat de manera espectacular el meu comptador de visites, des que m'han linkat a can Barcepundit. Les entrades queden reflectides a un mapa d'Espanya que fa goig, sembla un arbre de Nadal; a lo largo y ancho de la geografía española. Josep M., gràcies macu.
dissabte, de novembre 22, 2008
Don Dinero
És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.
Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.
És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.
Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.
divendres, de novembre 21, 2008
Bertrana
Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.
Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.
Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.
Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.
Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.
Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.
dijous, de novembre 20, 2008
Per una República dels irònics
Diuen, comenten, xerren... Menyspreen. Sobretot per aquí, a la meva terra. Però també fora d'ella. Diuen que Rajoy és un titella. A mi, mai no m'ho ha semblat. Els seus discursos al Congrés (n'he sentit algun), impecables. Fora del Congrés, es veu que també. Impecable. M'agradaria tenir un polític català, a la política catalana, d'aquesta fusta. Tot i que, ben mirat, segurament acabaria d'andròmina a la foguera de Sant Joan; tal com li pot passar al mateix Rajoy. La democràcia gaudeix d'un poder immens a l'hora de devorar bons polítics. I n'hi ha ben poquets, de bons polítics. Penso, també, en l'Imaz, al País Basc. I para de comptar.
Diuen, comenten, xerren... Menyspreen. Sobretot per aquí, a la meva terra. Però també fora d'ella. Diuen que Rajoy és un titella. A mi, mai no m'ho ha semblat. Els seus discursos al Congrés (n'he sentit algun), impecables. Fora del Congrés, es veu que també. Impecable. M'agradaria tenir un polític català, a la política catalana, d'aquesta fusta. Tot i que, ben mirat, segurament acabaria d'andròmina a la foguera de Sant Joan; tal com li pot passar al mateix Rajoy. La democràcia gaudeix d'un poder immens a l'hora de devorar bons polítics. I n'hi ha ben poquets, de bons polítics. Penso, també, en l'Imaz, al País Basc. I para de comptar.
El trio de Les Ozores
Són còmics, a aquestes alçades; una comicitat de pel.lícula de "Cine de barrio". No obstant això, pontifiquen sense treva cada vegada que he de menester el cotxe per anar a Barcelona. Cada vegada, pam, el trio presentat per la folcklòrica Nierga. Carrillo, Portabella, Herrero de Miñón. Certament, puc canviar d'emissora o apagar la ràdio o posar un CD. Però, ahir els vaig sentir una estona. La niña Nierga (Que lo diga la niña) va incitar-los a parlar de la darrera notícia important que havia saltat a la palestra: el comunicat d'Al Qaeda contra Obama. Gran escàndol. La niña estava esborronada. Un disgust. Contra O-ba-ma! La venerable experiència de Carrillo hi posa, però, el toc tranquil.litzador: no és res que ens hagi de venir de nou, era d'esperar, no hi ha sorpresa. Pren la paraula Portabella i, del que diu, se'n desprèn que aquests nois islamistes estan furiosos per culpa del desastre de Bush. No m'ho invento. Ho diu sense anomenar Bush directament, però sí que parla de la recent i desastrosa política americana que ha convertit (!) l'Orient Mitjà en un polvorí. Tots coincideixen que a Obama li costarà molt d'esmenar Bush, no ho podrà pas fer d'un dia per l'altre, una direcció tan devastadora requereix d'un viratge lent i sosegat. S'entén que, a poc a poc, l'Orient Mitjà tornarà a ser l'oasi que sempre havia sigut, i la ràbia del terrorisme islàmic anirà apaivagant-se en no trobar motiu. No saben, no diuen, no pronostiquen (són còmics prudents) si, amb els anys, Obama i els d'Al Qaeda acabaran prenent unes copes junts a la Casa Blanca. O a Les Ozores. S'acaba la pel.lícula perquè apago la ràdio.
Llegeixo a can Barcepundit i a can Nihil Obstat la valoració del President Bush feta per un mitjà de comunicació d'ideologia d'esquerres. No és pas de les nostres contrades. No hi trobo cap "mantra". També em sembla significatiu que la primera pista Txeroqui vingués dels USA. Queda clar que s'han posat les piles i ho controlen tot, tot el que poden, i fan ben fet. Aznar, en un article recent, una lloa a Bush i, esclar, a si mateix, li posava la medalla a Bush i a la seva política "preventiva" contraterrorista per haver evitat un segon 11S (o similar). Confesso que, a vegades, he tingut la temptació de jugar amb la idea d'una gamberrada a lo grande per part dels nois de Bin Laden, sense solució de continuïtat, a tot estirar alguna rèplica de més baixa intensitat; sotregades, al capdavall, assumibles per les nostres societats i a la llarga ventilables amb solucions exclusivament policials. Però, en veure com està la qüestió a Afghanistan i Paquistan i a les seves muntanyes de ningú, la pirateria prop de Somàlia, la proliferació de cèl.lules islamistes, encriptades als ghetos d'immigrants a les nostres ciutats, amb males intencions (atemptats frustrats com qui diu cinc minuts abans), tinc la impressió que, efectivament, la batalla per la llibertat, més que no pas la llibertat a seques, serà durable. I no pas exclusiva de les forces d'ordre públic i dels serveis secrets. El Cap de Gabinet d'Obama a la Casa Blanca, Rambo Emmanuel, anava dient que li semblava perfecte de fer caure Sadam, encara que no tingués armes de destrucció massiva. És el que diuen els d'Ozores: el viratge serà lent, molt lent.
Són còmics, a aquestes alçades; una comicitat de pel.lícula de "Cine de barrio". No obstant això, pontifiquen sense treva cada vegada que he de menester el cotxe per anar a Barcelona. Cada vegada, pam, el trio presentat per la folcklòrica Nierga. Carrillo, Portabella, Herrero de Miñón. Certament, puc canviar d'emissora o apagar la ràdio o posar un CD. Però, ahir els vaig sentir una estona. La niña Nierga (Que lo diga la niña) va incitar-los a parlar de la darrera notícia important que havia saltat a la palestra: el comunicat d'Al Qaeda contra Obama. Gran escàndol. La niña estava esborronada. Un disgust. Contra O-ba-ma! La venerable experiència de Carrillo hi posa, però, el toc tranquil.litzador: no és res que ens hagi de venir de nou, era d'esperar, no hi ha sorpresa. Pren la paraula Portabella i, del que diu, se'n desprèn que aquests nois islamistes estan furiosos per culpa del desastre de Bush. No m'ho invento. Ho diu sense anomenar Bush directament, però sí que parla de la recent i desastrosa política americana que ha convertit (!) l'Orient Mitjà en un polvorí. Tots coincideixen que a Obama li costarà molt d'esmenar Bush, no ho podrà pas fer d'un dia per l'altre, una direcció tan devastadora requereix d'un viratge lent i sosegat. S'entén que, a poc a poc, l'Orient Mitjà tornarà a ser l'oasi que sempre havia sigut, i la ràbia del terrorisme islàmic anirà apaivagant-se en no trobar motiu. No saben, no diuen, no pronostiquen (són còmics prudents) si, amb els anys, Obama i els d'Al Qaeda acabaran prenent unes copes junts a la Casa Blanca. O a Les Ozores. S'acaba la pel.lícula perquè apago la ràdio.
Llegeixo a can Barcepundit i a can Nihil Obstat la valoració del President Bush feta per un mitjà de comunicació d'ideologia d'esquerres. No és pas de les nostres contrades. No hi trobo cap "mantra". També em sembla significatiu que la primera pista Txeroqui vingués dels USA. Queda clar que s'han posat les piles i ho controlen tot, tot el que poden, i fan ben fet. Aznar, en un article recent, una lloa a Bush i, esclar, a si mateix, li posava la medalla a Bush i a la seva política "preventiva" contraterrorista per haver evitat un segon 11S (o similar). Confesso que, a vegades, he tingut la temptació de jugar amb la idea d'una gamberrada a lo grande per part dels nois de Bin Laden, sense solució de continuïtat, a tot estirar alguna rèplica de més baixa intensitat; sotregades, al capdavall, assumibles per les nostres societats i a la llarga ventilables amb solucions exclusivament policials. Però, en veure com està la qüestió a Afghanistan i Paquistan i a les seves muntanyes de ningú, la pirateria prop de Somàlia, la proliferació de cèl.lules islamistes, encriptades als ghetos d'immigrants a les nostres ciutats, amb males intencions (atemptats frustrats com qui diu cinc minuts abans), tinc la impressió que, efectivament, la batalla per la llibertat, més que no pas la llibertat a seques, serà durable. I no pas exclusiva de les forces d'ordre públic i dels serveis secrets. El Cap de Gabinet d'Obama a la Casa Blanca, Rambo Emmanuel, anava dient que li semblava perfecte de fer caure Sadam, encara que no tingués armes de destrucció massiva. És el que diuen els d'Ozores: el viratge serà lent, molt lent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
