No apte
En una de les tertúlies recents de l'imprescindible El café de Ocata, es parlava a bastament de misèries i grandeses d'Orwell. Com és ben sabut, la guerra civil espanyola va ser un bon escenari d'aprenentatge per a molts dels intel.lectuals de l'època. Ara recordo W.H Auden i el seu entusiasme en acudir a Espanya, i la seva simptomàtica negació a fer-ne cap referència posterior. Venia dient:
En aquel cuadro árido, en aquel trozo arrebatado a la ardiente
África y soldado crudamente a la industriosa Europa;
em aquel pedazo de tierra roído por los rios,
nuestros pensamientos adquieren cuerpo.
En Auden he trobat un dels poemes més salvatgement tristos que he llegit, i que tot seguit reprodueixo. Cal estar molt i molt fart de les misèries humanes; probablement, -així m'ho imagino, jo- té com a referent les petites misèries quotidianes, la patadeta per sota la taula, les traves i travetes que els col.legues van aportant al bagatge propi de desencís; en fi, es tracta d'allò que anomenem mesquinesa, una paraula que sovint em sembla més escruixidora que violència, per exemple. Els atacs frontals -la duresa d'un sarcasme, per exemple- permeten de generar, si més no, una reacció sana i forta, un emprenyar-se prou consistent com per a trobar una sortida viable i ràpida. Estímul-Resposta. Però, la mala llet de baixa intensitat va minant a poc a poc i pot donar lloc a un poema no apte per a menors. Nuestros sentimientos adquieren cuerpo.
No hi haurà pau
Tot i que el temps clar i temperat
torna a somriure al comtat que estimes
i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:
No oblidaràs mai
la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada
que profetitzava el teu esfondrament.
Et cal viure amb el que saps.
Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,
en absències sense llum que desconeixes
però que et coneixen prou,
éssers de nombre i gènere desconeguts:
i no els caus gens bé.
Què els has fet?
Res? Res no és cap resposta:
Arribaràs a creure -com ho podries evitar?-
que sí que els has fet alguna cosa;
desitjaràs poder fer-los riure,
et deliràs per ser amic d'ells.
No hi haurà pau.
Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,
amb tots els innobles ardits que sàpigues,
tranquil.la la consciència en això:
llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;
ara odien per odiar.
dissabte, de setembre 30, 2006
diumenge, de setembre 24, 2006
Les nenes maques
F , la senyora marroquina que em neteja la casa, em diu que se n'anirà una mica més d''hora, quan passi a buscar-la la seva filla, l' I; com que F no parla massa bé l'espanyol i no parla gens el català, em diu que per a més explicacions esperi l'arribada de la filla. És un divendres de primers de setembre i en G corre (és un dir molt, molt laxe) per casa. Quan sent que l'I ha d'aparèixer, l'I que té tres anys més que ell, l'I amb la que jugava quan eren més petits (és a dir fa quatre dies), l'I a la que sempre ha admirat, li entren les presses i fa cap a la dutxa, ara sí corrent. Cal dir que en G ha fet ben fet, tot i que, el pobre, ha fet molt curt. En efecte, l'entrada de l'I és espectacular: ha crescut de cop des que no la vèiem, va pintada, amb talons alts i una melena tirant a rossa que li arriba fins a la cintura. Amb els seus ullets de gasela brillants d'emoció, m'explica que una agència de models la vol contractar, que avui li faran unes proves fotogràfiques. Sa mare es posa el mocador al cap i la túnica, i totes dues marxen il.lusionades. Em lamento en veu alta:
- Això de tenyir-se els cabells, l'I, tan bonics que els té de natural...
En G contesta (ho remarco, això de què contesta, perquè no sol ser habitual):
-Aaah! Ja deia jo que li notava alguna cosa... rara.
Les nenes maques pertanyen a una categoria especialíssima, que no està feta de diferències racials ni culturals, fins i tot diria que és aliena a la història. Les lectures més delicades i lúcides sobre elles, les he trobat en Rilke, en Nabokov, en Proust, que ara recordi. Rilke remarca la necessitat de les dones de ser mirades. I és clar, totes les noies voldrien ser maques. El patiment terrible de tantes i tantes nenes davant el mirall (els miralls), avui en dia s'expressa en malalties com ara l'anorexia. És sabut que les epidèmies de les diferents malalties mentals sí que estan sotmeses a canvis històrics. L'exemple més paradigmàtic: ja no es troben casos d'histèria con els que registra, amb grandesa literària, el jove Freud, i potser no es troben, precisament, a causa de la teorització freudiana. Ara ens malfiem de les passarel.les de moda a causa d'una malaltia que moltes de les mateixes noies models pateixen. I com ha passat a Cibeles, surten iniciatives per evitar que l'ombra de la malaltia pugui ser modèlica, és a dir, mirada. No és que ho critiqui, el drama és prou dur, però sí que em sembla que és un dels miralls més superficials, potser per llunyà. Fa anys, vaig llegir la carta al director d'una noia anorèxica explicant que el seu patiment tenia arrels més profundes i reclamant la dignitat de ser tractada com a malalta intel.ligent. Que darrera hi hagués un terapeuta manipulador, és una hipòtesi plausible. Però segur que ens calen teories no només sociològiques per explicar el psiquisme i els seus estranys laberints.
En homenatge a Sigmund Freud en el seu 15oè aniversari.
F , la senyora marroquina que em neteja la casa, em diu que se n'anirà una mica més d''hora, quan passi a buscar-la la seva filla, l' I; com que F no parla massa bé l'espanyol i no parla gens el català, em diu que per a més explicacions esperi l'arribada de la filla. És un divendres de primers de setembre i en G corre (és un dir molt, molt laxe) per casa. Quan sent que l'I ha d'aparèixer, l'I que té tres anys més que ell, l'I amb la que jugava quan eren més petits (és a dir fa quatre dies), l'I a la que sempre ha admirat, li entren les presses i fa cap a la dutxa, ara sí corrent. Cal dir que en G ha fet ben fet, tot i que, el pobre, ha fet molt curt. En efecte, l'entrada de l'I és espectacular: ha crescut de cop des que no la vèiem, va pintada, amb talons alts i una melena tirant a rossa que li arriba fins a la cintura. Amb els seus ullets de gasela brillants d'emoció, m'explica que una agència de models la vol contractar, que avui li faran unes proves fotogràfiques. Sa mare es posa el mocador al cap i la túnica, i totes dues marxen il.lusionades. Em lamento en veu alta:
- Això de tenyir-se els cabells, l'I, tan bonics que els té de natural...
En G contesta (ho remarco, això de què contesta, perquè no sol ser habitual):
-Aaah! Ja deia jo que li notava alguna cosa... rara.
Les nenes maques pertanyen a una categoria especialíssima, que no està feta de diferències racials ni culturals, fins i tot diria que és aliena a la història. Les lectures més delicades i lúcides sobre elles, les he trobat en Rilke, en Nabokov, en Proust, que ara recordi. Rilke remarca la necessitat de les dones de ser mirades. I és clar, totes les noies voldrien ser maques. El patiment terrible de tantes i tantes nenes davant el mirall (els miralls), avui en dia s'expressa en malalties com ara l'anorexia. És sabut que les epidèmies de les diferents malalties mentals sí que estan sotmeses a canvis històrics. L'exemple més paradigmàtic: ja no es troben casos d'histèria con els que registra, amb grandesa literària, el jove Freud, i potser no es troben, precisament, a causa de la teorització freudiana. Ara ens malfiem de les passarel.les de moda a causa d'una malaltia que moltes de les mateixes noies models pateixen. I com ha passat a Cibeles, surten iniciatives per evitar que l'ombra de la malaltia pugui ser modèlica, és a dir, mirada. No és que ho critiqui, el drama és prou dur, però sí que em sembla que és un dels miralls més superficials, potser per llunyà. Fa anys, vaig llegir la carta al director d'una noia anorèxica explicant que el seu patiment tenia arrels més profundes i reclamant la dignitat de ser tractada com a malalta intel.ligent. Que darrera hi hagués un terapeuta manipulador, és una hipòtesi plausible. Però segur que ens calen teories no només sociològiques per explicar el psiquisme i els seus estranys laberints.
En homenatge a Sigmund Freud en el seu 15oè aniversari.
dimecres, de setembre 20, 2006
Sant (pare) torne-m'hi
Insisteixo i persisteixo perquè considero la qüestió de màxima importància. En aquest post en concret, em remeto a les paraules de Francesc-Marc Alvaro (un periodista amb el que aconstumo a coincidir, excepte quan analitza la política catalana) publicades a La Vanguardia:
El error de Benedicto XVI fue unos días antes, el 10 de septiembre, en una misa multitudinaria en Munich, donde dio a entender que religiones como el islam se sienten amenazadas por Occidente por "su desprecio de Dios y su cinismo, que considera el escarnio de lo sagrado como un derecho de la libertad" y se mostró comprensivo con aquellos que "se horrorizan ante un tipo de razón que excluye totalmente a Dios de la visión del hombre".
M'aturo un moment: "Error"? Doncs, home, des de la perspectiva papal em sembla d'una coherència palmària i, per tant, l'error és de l'Alvaro en tot cas, com ho és de tots aquells que consideren un error, per exemple, l'oposició catòlica a l'avortament, a menys que tots plegats afegissin que el pensament catòlic sencer és un error (en aquest cas, parlar d'errors concrets seria pura tautologia). Tot seguit, però, Alvaro situa l'"error" en unes altres coordenades més consistents a l'hora de valorar '"errors o encerts", el situa en el terreny del tacticisme, on tothom, fins i tot el Papa, pot, certament, patinar alguna vegada.
En su combate contra la desacralización, el Papa busca complicidades con el Islam.
Ara sí, Alvaro, ara sí. Perquè una qüestió és que islam i catolicisme coincideixin en una sacralització del món i de l'existència, i una altra de molt diferent és que, en aquest precís moment històric, l'Església busqui complicitats amb l'islam, per allò de sumar i no restar, a la manera com ho fa, a casa nostra, per exemple, l'inefable Miró Ardèvol, el discurs del qual sembla reduir-se a "com més serem més riurem... i més els fotrem, als laïcistes".
Però, la conferència de Ratisbona, a mi, m'ha tranquil.litzat. Justament, Ratzinger s'ha desmarcat d'aquestes vel.leïtats contemporitzadores i oportunistes i ha fet una contundent crida contra la barbàrie, la barbàrie religiosa que, almenys en aquest moment històric, s'expressa a través de l'islam radicalitzat i amb ínfules bèl.liques expansionistes. I a més, els ha llençat un "órdago": o continueu segregant ràbia i violència o us remeteu clarament, si podeu, a una altra lectura possible de l'islam i les seves circumstàncies.
Una altra "órdago" de Ratzinger, que no he vist subratllat gairebé enlloc: a la raó científica que prescindeix de Déu. També aquí cal evitar vel.leïtats, també ens cal, a tots els que hi participem, cridar contra la barbàrie. Jo, de moment, només sento remors escadusseres i llunyanes.
No és la dialéctica entre Roma y el islam el asunto. La Fallaci lo dijo sin miedo. Es defender del totalitarismo una sociedad en la que nadie sea asesinado por dibujar una caricatura, emitir una cita, tomarse un whisky, divorciarse o afirmar que no cree en dios ni profeta alguno.
Així acaba Alvaro. Jo hi trobo a faltar -i crec que és de justícia esmentar-ho- els assassinats a causa de les seves creences, és a dir, els cristians, sobretot a peu d'obra -la monja recentment assassinada-, la majoria dels quals fan, per cert, una tasca titànica, d'una bondat sense límits, entre els desemparats del món (això ho sap tothom que hagi viatjat al denominat "tercer món" i hagi mirat al seu voltant, és a dir fora d'aires condicionats, cotxes blindats i hotels Sheraton)
En tot cas, ¿on m'haig d'apuntar per a defensar la meva societat del totalitarisme, a hores d'ara d'origen islàmic?
Insisteixo i persisteixo perquè considero la qüestió de màxima importància. En aquest post en concret, em remeto a les paraules de Francesc-Marc Alvaro (un periodista amb el que aconstumo a coincidir, excepte quan analitza la política catalana) publicades a La Vanguardia:
El error de Benedicto XVI fue unos días antes, el 10 de septiembre, en una misa multitudinaria en Munich, donde dio a entender que religiones como el islam se sienten amenazadas por Occidente por "su desprecio de Dios y su cinismo, que considera el escarnio de lo sagrado como un derecho de la libertad" y se mostró comprensivo con aquellos que "se horrorizan ante un tipo de razón que excluye totalmente a Dios de la visión del hombre".
M'aturo un moment: "Error"? Doncs, home, des de la perspectiva papal em sembla d'una coherència palmària i, per tant, l'error és de l'Alvaro en tot cas, com ho és de tots aquells que consideren un error, per exemple, l'oposició catòlica a l'avortament, a menys que tots plegats afegissin que el pensament catòlic sencer és un error (en aquest cas, parlar d'errors concrets seria pura tautologia). Tot seguit, però, Alvaro situa l'"error" en unes altres coordenades més consistents a l'hora de valorar '"errors o encerts", el situa en el terreny del tacticisme, on tothom, fins i tot el Papa, pot, certament, patinar alguna vegada.
En su combate contra la desacralización, el Papa busca complicidades con el Islam.
Ara sí, Alvaro, ara sí. Perquè una qüestió és que islam i catolicisme coincideixin en una sacralització del món i de l'existència, i una altra de molt diferent és que, en aquest precís moment històric, l'Església busqui complicitats amb l'islam, per allò de sumar i no restar, a la manera com ho fa, a casa nostra, per exemple, l'inefable Miró Ardèvol, el discurs del qual sembla reduir-se a "com més serem més riurem... i més els fotrem, als laïcistes".
Però, la conferència de Ratisbona, a mi, m'ha tranquil.litzat. Justament, Ratzinger s'ha desmarcat d'aquestes vel.leïtats contemporitzadores i oportunistes i ha fet una contundent crida contra la barbàrie, la barbàrie religiosa que, almenys en aquest moment històric, s'expressa a través de l'islam radicalitzat i amb ínfules bèl.liques expansionistes. I a més, els ha llençat un "órdago": o continueu segregant ràbia i violència o us remeteu clarament, si podeu, a una altra lectura possible de l'islam i les seves circumstàncies.
Una altra "órdago" de Ratzinger, que no he vist subratllat gairebé enlloc: a la raó científica que prescindeix de Déu. També aquí cal evitar vel.leïtats, també ens cal, a tots els que hi participem, cridar contra la barbàrie. Jo, de moment, només sento remors escadusseres i llunyanes.
No és la dialéctica entre Roma y el islam el asunto. La Fallaci lo dijo sin miedo. Es defender del totalitarismo una sociedad en la que nadie sea asesinado por dibujar una caricatura, emitir una cita, tomarse un whisky, divorciarse o afirmar que no cree en dios ni profeta alguno.
Així acaba Alvaro. Jo hi trobo a faltar -i crec que és de justícia esmentar-ho- els assassinats a causa de les seves creences, és a dir, els cristians, sobretot a peu d'obra -la monja recentment assassinada-, la majoria dels quals fan, per cert, una tasca titànica, d'una bondat sense límits, entre els desemparats del món (això ho sap tothom que hagi viatjat al denominat "tercer món" i hagi mirat al seu voltant, és a dir fora d'aires condicionats, cotxes blindats i hotels Sheraton)
En tot cas, ¿on m'haig d'apuntar per a defensar la meva societat del totalitarisme, a hores d'ara d'origen islàmic?
diumenge, de setembre 17, 2006
"El País" diu que el papa ha dit i després cita allò que ha dit el Papa, que no és precisament el que "El País" ha dit que diu.
Copio de la pàgina d'internet de El País:
EL PAPA PIDE PERDÓN DE NUEVO POR SUS CRÍTICAS AL ISLAM Y ESPERA QUE SE "CALMEN LOS ÁNIMOS" (titular)
Benedicto XVI aprovecha el rezo del Ángelus para "lamentar vivamente" sus comentarios negativos sobre Mahoma (subtítol)
El Papa ha reiterado hoy por boca propia las disculpas que ayer hizo públicas el jefe del Gobierno vaticano. El secretario de Estado, Tarcisio Bertone, dijo que Benedicto XVI "lamentaba vivamente" que sus alusiones críticas al islam "pudieran resultar ofensivas" para los musulmanes.
Francament, ni el títol ni el subtítol parcialment entrecomillat expressen el que realment ha dit Ratzinger. El bon periodista de Nihil obstat se'n va de pet a la pàgina del Vaticà a veure què. Em sorprèn també l'ABC, segons els titulars del qual el Papa també demana perdó. Al blog de Fum i estalzí podeu trobar un comentari que reprodueix part d'una editorial del New York Times on es considerava que el Papa ha de demanar perdó. També Moratinos havia dit el mateix, i a més s'ha apressat a entendre com a disculpes les paraules de Ratzinger. Els Germans Musulmans acceptaven les disculpes, segons que sembla, però ho han llegit millor i ara diuen que na-nai.
Tot plegat, fa pensar en la por. Hi ha por, i jo la por sempre la respecto molt, però no fins al punt de fer veure que no sé llegir.
Sobre l'enrenou de la lliçò magistral, el millor que he llegit és el post de El café de Ocata
Continuarà, suposo.
Continua ja: des de l'altra banda de l'atlàntic, el blog El nom dels peixos remarca bé la diferència entre lamentar les paraules dites i lamentar que els altres s'enfadin per les paraules dites. Subtil, diu.
Em sembla que he batut tots els rècords. No em deu funcionar ni un enllaç.
Copio de la pàgina d'internet de El País:
EL PAPA PIDE PERDÓN DE NUEVO POR SUS CRÍTICAS AL ISLAM Y ESPERA QUE SE "CALMEN LOS ÁNIMOS" (titular)
Benedicto XVI aprovecha el rezo del Ángelus para "lamentar vivamente" sus comentarios negativos sobre Mahoma (subtítol)
El Papa ha reiterado hoy por boca propia las disculpas que ayer hizo públicas el jefe del Gobierno vaticano. El secretario de Estado, Tarcisio Bertone, dijo que Benedicto XVI "lamentaba vivamente" que sus alusiones críticas al islam "pudieran resultar ofensivas" para los musulmanes.
Francament, ni el títol ni el subtítol parcialment entrecomillat expressen el que realment ha dit Ratzinger. El bon periodista de Nihil obstat se'n va de pet a la pàgina del Vaticà a veure què. Em sorprèn també l'ABC, segons els titulars del qual el Papa també demana perdó. Al blog de Fum i estalzí podeu trobar un comentari que reprodueix part d'una editorial del New York Times on es considerava que el Papa ha de demanar perdó. També Moratinos havia dit el mateix, i a més s'ha apressat a entendre com a disculpes les paraules de Ratzinger. Els Germans Musulmans acceptaven les disculpes, segons que sembla, però ho han llegit millor i ara diuen que na-nai.
Tot plegat, fa pensar en la por. Hi ha por, i jo la por sempre la respecto molt, però no fins al punt de fer veure que no sé llegir.
Sobre l'enrenou de la lliçò magistral, el millor que he llegit és el post de El café de Ocata
Continuarà, suposo.
Continua ja: des de l'altra banda de l'atlàntic, el blog El nom dels peixos remarca bé la diferència entre lamentar les paraules dites i lamentar que els altres s'enfadin per les paraules dites. Subtil, diu.
Em sembla que he batut tots els rècords. No em deu funcionar ni un enllaç.
dissabte, de setembre 16, 2006
No tots som Ratzinger
Magnífica, la lliçò magistral de Ratzinger. Des de la perspectiva intel.lectual, caldria llegir-la atemptament, reflexionar-hi. Però ara la destaco des de la terrible realitat política en conflicte. La referència a l'Islam és llarga (no són un parell de cites aïllades), fonda i duríssima. Ratzinger en destaca la qüestió més sagnant (mai millor dit): la transcendència radical i, per tant, inhumana i, per tant, a-racional i, fins i tot, amoral, d'aquest Déu. Així de fort, va Ratzinger. A la famosa diplomàcia vaticana, se li ha girat feina. Jo lamento que, estrictament -si ho voleu- en aquesta mostra de valentia, no tots siguem Ratzinger, tot i comprendre que és molt més fàcil ser Rubianes.
Per a la lectura del text de Ratzinger, Nihil obstat.
Magnífica, la lliçò magistral de Ratzinger. Des de la perspectiva intel.lectual, caldria llegir-la atemptament, reflexionar-hi. Però ara la destaco des de la terrible realitat política en conflicte. La referència a l'Islam és llarga (no són un parell de cites aïllades), fonda i duríssima. Ratzinger en destaca la qüestió més sagnant (mai millor dit): la transcendència radical i, per tant, inhumana i, per tant, a-racional i, fins i tot, amoral, d'aquest Déu. Així de fort, va Ratzinger. A la famosa diplomàcia vaticana, se li ha girat feina. Jo lamento que, estrictament -si ho voleu- en aquesta mostra de valentia, no tots siguem Ratzinger, tot i comprendre que és molt més fàcil ser Rubianes.
Per a la lectura del text de Ratzinger, Nihil obstat.
dilluns, de setembre 11, 2006
Marimurtra (10 de setembre de 2006)
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur bulla el fruit d'or.
Allí es fá el lloré altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç aureig sota el cel blau
No saps on és? Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.
(Goethe, en traducció de Joan Maragall)
Any rera any, a partir d'ara, abans del dia 11 de setembre, hi haurà el 10; abans del 18 de febrer, hi haurà el 17. De la mateixa manera que, des de fa tant de temps, el 22 d'abril marceix la rosa i el llibre. No importa, però, el calendari. El dia que els recordes és tal vegada quan més de lluny te'ls mires. Es troben en els teus gestos, en la teva peculiar manera de somriure, en tot allò que detestes i en tot allò que estimes, i en com detestes i estimes.
El dia 10 de setembre, el vam elegir tots nosaltres per posar data, per fi, a una cita que tendia a posposar-se. El Jardí Marimurta va ser una pensada meva, i n'estic orgullosa. No sabria agrair a ningú ni a res sense sentir-me ridícula -però és de justícia esmentar-la- la qualitat perfecta de la llum, que precisava amb subtilesa, sense cap mal tall, tots els colors del blau del nostre mar; i el blau sfumato del cel, pàl.lida, esmorteïda rèplica, lleugera mortalla. Caminàvem pel jardí, tot just obert al públic, i l'E., amant de la botànica, ens anava recitant els noms dels arbres i de les plantes. I semblava una oració. D'ací i d'allà, ens aturàvem a admirar la bellesa d'una fulla, l'olor d'un matoll, i després dirigíem la mirada tot al nostre voltant i íntimament festejàvem l'encert del dia, de l'hora i del lloc. I encara, l'encert de ser nosaltres mateixos, tant era el nostre orgull.
Arribats al templet, damunt i davant les roques que ja despunten braves, l'E., bon navegant, va atinar en la importància de la direcció del vent -una brisa de seda-, i així vam deixar anar les teves cendres, com si per última vegada poguéssis ser acariciat.
I cap al tard, ja a la Posta
- Mariner, mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de le veles de zèfir
bell corsari
se'n va.
Et dec l'amor per Salvat-Papasseit i per les postes de sol davant del mar, te'n dec tantes, de meravelles, germà.
Tot allò que estimo, ho he manllevat d' algú altre, magnífic aprenentatge de ser humana. I no com Déu, l'amor feixuc i opac del qual no prové de cap mirall ni en cap mirall es perd.
Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur bulla el fruit d'or.
Allí es fá el lloré altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç aureig sota el cel blau
No saps on és? Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.
(Goethe, en traducció de Joan Maragall)
Any rera any, a partir d'ara, abans del dia 11 de setembre, hi haurà el 10; abans del 18 de febrer, hi haurà el 17. De la mateixa manera que, des de fa tant de temps, el 22 d'abril marceix la rosa i el llibre. No importa, però, el calendari. El dia que els recordes és tal vegada quan més de lluny te'ls mires. Es troben en els teus gestos, en la teva peculiar manera de somriure, en tot allò que detestes i en tot allò que estimes, i en com detestes i estimes.
El dia 10 de setembre, el vam elegir tots nosaltres per posar data, per fi, a una cita que tendia a posposar-se. El Jardí Marimurta va ser una pensada meva, i n'estic orgullosa. No sabria agrair a ningú ni a res sense sentir-me ridícula -però és de justícia esmentar-la- la qualitat perfecta de la llum, que precisava amb subtilesa, sense cap mal tall, tots els colors del blau del nostre mar; i el blau sfumato del cel, pàl.lida, esmorteïda rèplica, lleugera mortalla. Caminàvem pel jardí, tot just obert al públic, i l'E., amant de la botànica, ens anava recitant els noms dels arbres i de les plantes. I semblava una oració. D'ací i d'allà, ens aturàvem a admirar la bellesa d'una fulla, l'olor d'un matoll, i després dirigíem la mirada tot al nostre voltant i íntimament festejàvem l'encert del dia, de l'hora i del lloc. I encara, l'encert de ser nosaltres mateixos, tant era el nostre orgull.
Arribats al templet, damunt i davant les roques que ja despunten braves, l'E., bon navegant, va atinar en la importància de la direcció del vent -una brisa de seda-, i així vam deixar anar les teves cendres, com si per última vegada poguéssis ser acariciat.
I cap al tard, ja a la Posta
- Mariner, mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de le veles de zèfir
bell corsari
se'n va.
Et dec l'amor per Salvat-Papasseit i per les postes de sol davant del mar, te'n dec tantes, de meravelles, germà.
Tot allò que estimo, ho he manllevat d' algú altre, magnífic aprenentatge de ser humana. I no com Déu, l'amor feixuc i opac del qual no prové de cap mirall ni en cap mirall es perd.
divendres, de setembre 08, 2006
Africa a un lado, al otro Europa, i aquí, en mi frente, risas y risitas y de rositas
Soroll de sabres al Marroc, des de l' islamisme totalitari; soroll de sabres a Flandes, des del totalitarisme neo-nazi. En ambdos casos, l'exèrcit. Perillosíssim. Encara ens haurem de fer pirates per a escapolir-nos viento en popa a toda vela (cap a on? No ho sé) de la pinça.
Hi ha pinces, però, més familiars. Que què barrino? Doncs, barrinava sobre el sentit de l'humor, una de les coses més serioses del món humà. En efecte, intueixo que la bancalada filoconvergent obeeix la consigna de petar-se de riure, des de fa uns minuts, amb Rubianes; per contra, la Lindo és considerada una bleda infumable.
Dec ser un cas clínic perquè jo he rigut amb en Rubianes i la Lindo, amb els articles de Iu Forn; alguna vegada, si m'agafa de sorpresa, fins i tot he rigut amb Federico Jiménez Vaderetro (un dia vaig haver de parar el cotxe perquè se'm va colar, el tal Vaderetro, explicant amb força gràcia unes anècdotes, suposo que inventades, de Pujol i els óssos del Pirineu) ; evidentment he rigut amb Pla, amb Chesterton, i també (molt) amb Jerome K. Jerome, Tom Sharpe, Tom Wolfe, Martes y Trece (molt), Kafka, Bernhard, Celine, Cioran... Amb Groucho Marx (molt), Woody Allen, Nietzsche (ell mateix recomana de ser entès humorísticament... Com sinó?), amb el Freud que explica acudits de jueus, amb els sarcasmes de Marx (l'altre), amb un joveníssim Sergi López pràcticament sol dalt d'un escenari (molt). I l'altre dia em vaig pixar de riure acompanyada del meu fill amb una pel.lícula ja antiga, no sé si la primera d'una saga, Daniel, el travieso, on hi eactua un magnífic i mai prou ponderat Walter Matthau. I he rigut amb Flotats i el seu monòleg a Arte, en castellà gràcies a la venjança catalana t'empaiti d'un tal... , un tal (aquest Alzheimer)... Pujals, a qui ningú no recordarà mai, llevat d'algun erudit o acudit en nota a peu de pàgina.
Definitivament, em faré pirata; de fet, també ric molt amb en Deep-Sparrow.
Soroll de sabres al Marroc, des de l' islamisme totalitari; soroll de sabres a Flandes, des del totalitarisme neo-nazi. En ambdos casos, l'exèrcit. Perillosíssim. Encara ens haurem de fer pirates per a escapolir-nos viento en popa a toda vela (cap a on? No ho sé) de la pinça.
Hi ha pinces, però, més familiars. Que què barrino? Doncs, barrinava sobre el sentit de l'humor, una de les coses més serioses del món humà. En efecte, intueixo que la bancalada filoconvergent obeeix la consigna de petar-se de riure, des de fa uns minuts, amb Rubianes; per contra, la Lindo és considerada una bleda infumable.
Dec ser un cas clínic perquè jo he rigut amb en Rubianes i la Lindo, amb els articles de Iu Forn; alguna vegada, si m'agafa de sorpresa, fins i tot he rigut amb Federico Jiménez Vaderetro (un dia vaig haver de parar el cotxe perquè se'm va colar, el tal Vaderetro, explicant amb força gràcia unes anècdotes, suposo que inventades, de Pujol i els óssos del Pirineu) ; evidentment he rigut amb Pla, amb Chesterton, i també (molt) amb Jerome K. Jerome, Tom Sharpe, Tom Wolfe, Martes y Trece (molt), Kafka, Bernhard, Celine, Cioran... Amb Groucho Marx (molt), Woody Allen, Nietzsche (ell mateix recomana de ser entès humorísticament... Com sinó?), amb el Freud que explica acudits de jueus, amb els sarcasmes de Marx (l'altre), amb un joveníssim Sergi López pràcticament sol dalt d'un escenari (molt). I l'altre dia em vaig pixar de riure acompanyada del meu fill amb una pel.lícula ja antiga, no sé si la primera d'una saga, Daniel, el travieso, on hi eactua un magnífic i mai prou ponderat Walter Matthau. I he rigut amb Flotats i el seu monòleg a Arte, en castellà gràcies a la venjança catalana t'empaiti d'un tal... , un tal (aquest Alzheimer)... Pujals, a qui ningú no recordarà mai, llevat d'algun erudit o acudit en nota a peu de pàgina.
Definitivament, em faré pirata; de fet, també ric molt amb en Deep-Sparrow.
dimarts, de setembre 05, 2006
L' hora de pati (r)
"L' hora de pati s'ha acabat", va sentenciar en frase admirable el General de Gaulle quan els nois del 68 van tornar a les aules; ho recordo perquè un d'aquells nois, Joschka Fischer, sense renegar de les seves posicions esquerranes, no sembla disposat a sumar-se a més gresques en aquesta hora hivernal del seu i nostre desgrat, convertida en estiu sota aquest sol d'Europa.
Europa cruza el Rubicón és un magnífic article de Fischer que ahir publivaca El País. En reprodueixo alguns paràgrafs finals per a deixar constància escrita (jo, ja em perdonaran, però només ho puc fer aquí) que pugui ser comparada amb el discurs psoecialista de González, Cajal, Zapatero.
Con su decisión a favor de la misión en Líbano, la Unión Europea ha cruzado un Rubicón militar. Ahora deba refrendar su creciente peso en Oriente Próximo con iniciativa política, y ésta deberá abarcar tres elementos clave: una solución negociada para Siria, la reanudación de las negociaciones entre israelíes y palestinos, y un entendimiento con EE UU respecto a la estrategia política de Occidente para la región (que aborde el conflicto más peligroso para ella, Irán). Este entendimiento mutuo será el reto crucial para el futuro de la relación transatlántica.
Europa y sus tropa se juegan mucho en Líbano. Pero esto tiene que ver con los intereses vitales de Europa. La guerra y el caos en Oriente Próximo, o simplemente un vacío moral o político, afectarán y trastornarán directamente la seguridad de la UE y de todos sus Estados miembros. Por lo tanto, Europa tenía que actuar, pese a que, evidentemente, la decisión era difícil. La cuestión clave en el futuro próximo será si Europa de verdad tiene la capacidad militar y política, el aguante político, y la voluntad común para actuar de manera acorde con sus intereses básicos en Oriente Próximo. Ya se verá. En cualquier caso, ya se puede decir una cosa: bienvenida al mundo real.
A comparar la benvinguda al món real de què parla Fischer amb el cabut blindatge al món de telenovela que l'esquerra pàtria continuarà mantenint, demà mateix, per exemple, al Congrés de Diputats. Són els interessos vitals d'Europa, estúpids!
"L' hora de pati s'ha acabat", va sentenciar en frase admirable el General de Gaulle quan els nois del 68 van tornar a les aules; ho recordo perquè un d'aquells nois, Joschka Fischer, sense renegar de les seves posicions esquerranes, no sembla disposat a sumar-se a més gresques en aquesta hora hivernal del seu i nostre desgrat, convertida en estiu sota aquest sol d'Europa.
Europa cruza el Rubicón és un magnífic article de Fischer que ahir publivaca El País. En reprodueixo alguns paràgrafs finals per a deixar constància escrita (jo, ja em perdonaran, però només ho puc fer aquí) que pugui ser comparada amb el discurs psoecialista de González, Cajal, Zapatero.
Con su decisión a favor de la misión en Líbano, la Unión Europea ha cruzado un Rubicón militar. Ahora deba refrendar su creciente peso en Oriente Próximo con iniciativa política, y ésta deberá abarcar tres elementos clave: una solución negociada para Siria, la reanudación de las negociaciones entre israelíes y palestinos, y un entendimiento con EE UU respecto a la estrategia política de Occidente para la región (que aborde el conflicto más peligroso para ella, Irán). Este entendimiento mutuo será el reto crucial para el futuro de la relación transatlántica.
Europa y sus tropa se juegan mucho en Líbano. Pero esto tiene que ver con los intereses vitales de Europa. La guerra y el caos en Oriente Próximo, o simplemente un vacío moral o político, afectarán y trastornarán directamente la seguridad de la UE y de todos sus Estados miembros. Por lo tanto, Europa tenía que actuar, pese a que, evidentemente, la decisión era difícil. La cuestión clave en el futuro próximo será si Europa de verdad tiene la capacidad militar y política, el aguante político, y la voluntad común para actuar de manera acorde con sus intereses básicos en Oriente Próximo. Ya se verá. En cualquier caso, ya se puede decir una cosa: bienvenida al mundo real.
A comparar la benvinguda al món real de què parla Fischer amb el cabut blindatge al món de telenovela que l'esquerra pàtria continuarà mantenint, demà mateix, per exemple, al Congrés de Diputats. Són els interessos vitals d'Europa, estúpids!
diumenge, de setembre 03, 2006
Personatges
En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.
Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.
Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.
En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.
Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.
Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.
dissabte, de setembre 02, 2006
"Alatriste": ESPAÑA DESAFIA A HOLLYWOOD (La Vang, 1-9-06)
(Casa de "Paraules", 1-9-06. Migdia)
L' A. i el G., fillol i fill respectivament, estan, des de fa hores, endollats a llurs estrambòtics exèrcits de màquines respectives; van en pijama i no s'han rentat ni les dents, i no sembla que en tinguin cap intenció. El sofà és gran i confortable, les vacances que queden són escandalosament curtes i la mandra i la melangia ho envaeixen tot, llevat del món insondable de la Play-Station. En efecte, si me'ls miro amb cert alè objectiu, desapassionat, si els despersonalitzo amb la mirada, podria arribar a percebre dos nois robòtics, que es mouen a batzegades d' impulsos elèctrics. Quina angúnia, em dic. I ataco des del flanc de la realitat no virtual.
- Aquesta tarda, us porto al cine...
- Guai
- Acaben d'estrenar l'Alatriste...
- Guai
- Comprem crispetes i...
- Guai
- Guai-guai!
- Guai
Doncs això, guai. Pero aquesta tarda, jo veuré el partit Espany-Hollywood com Lola que em dic, que deia la meva mare. Em queda encara algun assalt a superar. Quan l'A. i el G. es desendollen, és a dir a l'hora d'endrapar els macarrons, ataquen amb la boca plena.
- Això de l'Alatriste?...
- Guai (ara és la meva)
- Serà un rotllo.
- Guai
- No, en serio, de què va?
L'A. i el G. i l'altre, i el de més enllà... no en tenen ni idea, d'història d'Espanya, però tampoc en tenen d'història de Roma, i Gladiator els va entusiasmar. Arribem al cine, amb l'optimista de torn (jo) contentíssima i els dos representants del pessimisme postpostmodern sobornats pel menú més gegant de crispetes amb coca-cola.
Doncs bé, senyores i senyors, ladies and gentlemen... Un fiasco. Pobra Espanya, siempre haciendo el ridículo, que deia un amic de fa anys. Alatriste fa aigües justament per allí on Hollywood ha canonitzat el vertitable llenguatge fílmic: el ritme. Perquè el cine està emparentat amb la música i no pas amb la pintura. Llevat de la mitja hora final, on trobaríem un parell o tres de seqüències a salvar si no fos massa tard i l'Alatriste i el seu amor i el sues amics no ens importessin ja un rave, la pel.lícula més cara del cinema espanyol es dispersa de seqüència en seqüència, sense tremp i sense la més mínima noció de ritme: ara toca una batalla campal que recorda el desgavell d'una orgia sense ser-ho, ara toca una seqüència íntima d'alt voltatge eròtic davant el desenvolupament de la qual el consum de coca-cola i crispetes augmenta estranyament i sorollosament de la banda de l'A. i en G., als quals tota manifestació eròtica els sol deixar immediatament bocabadats i garratibats.
- En fi, ni se us acudeixi de dir no, no...
- No guai.
(Casa de "Paraules", 1-9-06. Migdia)
L' A. i el G., fillol i fill respectivament, estan, des de fa hores, endollats a llurs estrambòtics exèrcits de màquines respectives; van en pijama i no s'han rentat ni les dents, i no sembla que en tinguin cap intenció. El sofà és gran i confortable, les vacances que queden són escandalosament curtes i la mandra i la melangia ho envaeixen tot, llevat del món insondable de la Play-Station. En efecte, si me'ls miro amb cert alè objectiu, desapassionat, si els despersonalitzo amb la mirada, podria arribar a percebre dos nois robòtics, que es mouen a batzegades d' impulsos elèctrics. Quina angúnia, em dic. I ataco des del flanc de la realitat no virtual.
- Aquesta tarda, us porto al cine...
- Guai
- Acaben d'estrenar l'Alatriste...
- Guai
- Comprem crispetes i...
- Guai
- Guai-guai!
- Guai
Doncs això, guai. Pero aquesta tarda, jo veuré el partit Espany-Hollywood com Lola que em dic, que deia la meva mare. Em queda encara algun assalt a superar. Quan l'A. i el G. es desendollen, és a dir a l'hora d'endrapar els macarrons, ataquen amb la boca plena.
- Això de l'Alatriste?...
- Guai (ara és la meva)
- Serà un rotllo.
- Guai
- No, en serio, de què va?
L'A. i el G. i l'altre, i el de més enllà... no en tenen ni idea, d'història d'Espanya, però tampoc en tenen d'història de Roma, i Gladiator els va entusiasmar. Arribem al cine, amb l'optimista de torn (jo) contentíssima i els dos representants del pessimisme postpostmodern sobornats pel menú més gegant de crispetes amb coca-cola.
Doncs bé, senyores i senyors, ladies and gentlemen... Un fiasco. Pobra Espanya, siempre haciendo el ridículo, que deia un amic de fa anys. Alatriste fa aigües justament per allí on Hollywood ha canonitzat el vertitable llenguatge fílmic: el ritme. Perquè el cine està emparentat amb la música i no pas amb la pintura. Llevat de la mitja hora final, on trobaríem un parell o tres de seqüències a salvar si no fos massa tard i l'Alatriste i el seu amor i el sues amics no ens importessin ja un rave, la pel.lícula més cara del cinema espanyol es dispersa de seqüència en seqüència, sense tremp i sense la més mínima noció de ritme: ara toca una batalla campal que recorda el desgavell d'una orgia sense ser-ho, ara toca una seqüència íntima d'alt voltatge eròtic davant el desenvolupament de la qual el consum de coca-cola i crispetes augmenta estranyament i sorollosament de la banda de l'A. i en G., als quals tota manifestació eròtica els sol deixar immediatament bocabadats i garratibats.
- En fi, ni se us acudeixi de dir no, no...
- No guai.
González, Felipe González
Remeto a Barcepundit perquè ja ho diu tot, i no paga la pena de dir-hi res més. De les declaracions de Solana al respcte, sí que hi he notat un cert cabreig: no hi ha anat a fer res perquè qui hi ha d'anar a no fer res sóc jo.
En aquests moments, és pot entendre la inoperància, la perplexitat, sobretot la por... Però el consurs de vanitats personals s'hauria de deixar en segon terme quan s'espera l'arribada més que probable de soldats patris dins les maleïdes bosses de plàstic.
Remeto a Barcepundit perquè ja ho diu tot, i no paga la pena de dir-hi res més. De les declaracions de Solana al respcte, sí que hi he notat un cert cabreig: no hi ha anat a fer res perquè qui hi ha d'anar a no fer res sóc jo.
En aquests moments, és pot entendre la inoperància, la perplexitat, sobretot la por... Però el consurs de vanitats personals s'hauria de deixar en segon terme quan s'espera l'arribada més que probable de soldats patris dins les maleïdes bosses de plàstic.
dimecres, d’agost 30, 2006
Clos per jubilació
Jubilen Clos fent-lo Ministre d'Indústria. E., que espera tenir sort i jubilar-se dintre d'uns anys al sector de l'automòbil, diu, desolat "Ara sí, ara sí que m'acomiaden...".
Certament, conyes a part, quan els polítics són febles, els taurons de les multinacionals i d'altres van a per la jugular, directes. Si l'Estat fos clos per jubilació regnaria -del tot- la llei de la selva. Tanmateix, Clos sempre podrà fer servir les seves influències amb Carlinhos Brown per amenitzar això que abans (que bèsties!) en deien "merienda de negros". De fet, Clos també es jubila fent de Ministre de Turisme, em sembla.
Assistirà Carlinhos a la presa de possessió? Hi haurà rua pels carrers adjacents al Ministeri?
Aquesta avorridíssima sensatesa amb què Déu ha tingut a bé (o a mal) de dotar-me, la qual em porta a ser fins i tot, fins i tot!, sovint optimista, em diu ara que hi haurà eleccions generals anticipades. És l'única explicació sensata que se m'acut.
Jubilen Clos fent-lo Ministre d'Indústria. E., que espera tenir sort i jubilar-se dintre d'uns anys al sector de l'automòbil, diu, desolat "Ara sí, ara sí que m'acomiaden...".
Certament, conyes a part, quan els polítics són febles, els taurons de les multinacionals i d'altres van a per la jugular, directes. Si l'Estat fos clos per jubilació regnaria -del tot- la llei de la selva. Tanmateix, Clos sempre podrà fer servir les seves influències amb Carlinhos Brown per amenitzar això que abans (que bèsties!) en deien "merienda de negros". De fet, Clos també es jubila fent de Ministre de Turisme, em sembla.
Assistirà Carlinhos a la presa de possessió? Hi haurà rua pels carrers adjacents al Ministeri?
Aquesta avorridíssima sensatesa amb què Déu ha tingut a bé (o a mal) de dotar-me, la qual em porta a ser fins i tot, fins i tot!, sovint optimista, em diu ara que hi haurà eleccions generals anticipades. És l'única explicació sensata que se m'acut.
dilluns, d’agost 28, 2006
Carta oberta de François Leotard a Mahmoud Ahmadinedjad
M'avinc a copiar sencera la carta de Leotard, la qual em sembla important per un motiu i una raó. Motiu: la signaria jo fil per randa, és més, m'encantaria haver-la escrit; em mou a llegir-la en veu alta, a trancriure-la, a donar-la a conèixer. Raó: la signa un polític francés rellevant, aproximadament en actiu; que, des de les altes esferes polítiques es comenci a tenir consciència de què cal parlar clar és -siguem optimistes- una bona notícia; cal, a més, valorar la valentia, ja que (cas Arístegui com a referent proper) no només les sap el vent, les paraules.
Señor Presidente:
Francamente, al comenzar esta carta no me provocaba llamarlo de ese modo. Dicho título implica un mínimo de respeto. Lo hago, sin embargo, porque es usted quien se expresa en nombre de los iraníes. Sobre las fotos, lo veo a usted ante multitudes, rostros y manos alzasas.
Sin duda uno podría adivinar cierta forma de entusiasmo, en todo caso, de adhesión. Hemos conocido, en Europa, esas multitudes. Fue un mal momento para nosotros. Un período trágico del que seguimos arrastrando la vergüenza y la angustia.
Uno de los pueblos más cultos del mundo, un pueblo que había elevado en alto grado la filosofía, la música, la poesía, un pueblo que había asombrado a sus vecinos por su resplandor, se había hundido en el odio, la locura racial, la ignominia.
Decenas de millones de individuos sufrieron, en su carne, su cultura, su dignidad, esa extraña barbarie que quería hacerse ver como un "nuevo orden". Fueron en primer lugar los ciudadanos de ese Estado, alemanes, luego y poco a poco los demás, todos los demás. A esa locura se le llamó una guerra mundial.
Pero fue, sobre todo, una guerra contra lo que había de humano en nosotros. Se quemaron los libros, los niños fueron deportados y asesinados, las inteligencias fueron quebradas. Todo lo que honraba al hombre fue pisoteado.
Y luego, llego a usted: una parte de la especie humana, el pueblo judío, fue destinado al infierno. Oh, se lo concedo, sólo una parte. No eran ni los más numerosos, ni los más ricos, ni siquiera los más influyentes.
Eran hombres y mujeres que habían llevado consigo durante mucho tiempo y desde muy lejos, su fe, sus preguntas sobre el mundo, sobre Dios, sobre la necesidad de vivir o de sufrir, sobre la alegría de amar. Generalmente, frecuentaban los libros. Reflexionaban mucho, no comprendían por qué no eran queridos, por qué se les llamaba "subhumanos", Untermensch, por qué se les consideraba insectos...
Fueron perseguidos en toda Europa, ahorcados, fusilados, quemados... Usted sabe perfectamente todo eso, pero lo evoco ante usted por lo menos por tres razones:
- La primera, es que nosotros (digo "nosotros", como modo de hablar) no aceptaremos que todo vuelva a comenzar. Yo no soy judío, pero los judíos son, como los persas, mis hermanos en humanidad.
- La segunda, es que ellos tienen el derecho, como usted, como yo, de tener una patria. Que sea Francia o Israel, ello no cambia nada el asunto.
- La tercera razón, no le gustará a usted. Pero, mala suerte: es que ellos le aportan al mundo (y probablemente es eso lo que usted quiere "borrar del mapa") una concepción del hombre y su destino que ha enriquecido varios siglos de civilización, y que honra tanto al pueblo judío como al Estado de Israel.
Señor Presidente, usted tiene el derecho a ser nacionalista. Usted tiene el derecho de sentirse orgulloso de la historia del pueblo persa. Usted tiene el derecho de ser creyente y de orarle al Dios "clemente y misericordioso" citado al principio de cada "sura" del Corán.
Usted, sin embargo, piensa que tiene el derecho de obligar a las mujeres a ocultar la cara tras un velo, de torturar a los opositores, de encarcelar a los periodistas que lo contradicen, de condenar a muerte a niños, de perseguir a sus minorías, de iniciar "guerras santas" contra "los infieles".
Pero usted no tiene el derecho de imponerle a Israel la mirada turbia, imbécil y llena de odio que acompaña a sus discursos. Y es que me parece que usted odia en ese Estado, la libertad de expresión, la diversidad de los partidos, el papel de la oposición, la modernidad, la independencia de los poderes y de la justicia, la investigación universitaria, los descubrimientos y nuevos inventos; y sin duda también la valentía que ahí existen.
Es decir todo lo que nosotros tenemos el derecho de admirar.
Los hombres que organizaron la reunión de Wannsee,en la que se decretó el exterminio de los judíos de Europa ya murieron. Naturalmente, al igual que todos nosotros, usted seguirá ese destino.
Deseo solamente para usted mismo, para el pueblo persa, para los jóvenes niños de Irán que le sobrevivirán, que nadie se sienta con ganas de ir a escupir sobre su tumba.
François Loetard, (ex Ministro francés), julio de 2006
M'avinc a copiar sencera la carta de Leotard, la qual em sembla important per un motiu i una raó. Motiu: la signaria jo fil per randa, és més, m'encantaria haver-la escrit; em mou a llegir-la en veu alta, a trancriure-la, a donar-la a conèixer. Raó: la signa un polític francés rellevant, aproximadament en actiu; que, des de les altes esferes polítiques es comenci a tenir consciència de què cal parlar clar és -siguem optimistes- una bona notícia; cal, a més, valorar la valentia, ja que (cas Arístegui com a referent proper) no només les sap el vent, les paraules.
Señor Presidente:
Francamente, al comenzar esta carta no me provocaba llamarlo de ese modo. Dicho título implica un mínimo de respeto. Lo hago, sin embargo, porque es usted quien se expresa en nombre de los iraníes. Sobre las fotos, lo veo a usted ante multitudes, rostros y manos alzasas.
Sin duda uno podría adivinar cierta forma de entusiasmo, en todo caso, de adhesión. Hemos conocido, en Europa, esas multitudes. Fue un mal momento para nosotros. Un período trágico del que seguimos arrastrando la vergüenza y la angustia.
Uno de los pueblos más cultos del mundo, un pueblo que había elevado en alto grado la filosofía, la música, la poesía, un pueblo que había asombrado a sus vecinos por su resplandor, se había hundido en el odio, la locura racial, la ignominia.
Decenas de millones de individuos sufrieron, en su carne, su cultura, su dignidad, esa extraña barbarie que quería hacerse ver como un "nuevo orden". Fueron en primer lugar los ciudadanos de ese Estado, alemanes, luego y poco a poco los demás, todos los demás. A esa locura se le llamó una guerra mundial.
Pero fue, sobre todo, una guerra contra lo que había de humano en nosotros. Se quemaron los libros, los niños fueron deportados y asesinados, las inteligencias fueron quebradas. Todo lo que honraba al hombre fue pisoteado.
Y luego, llego a usted: una parte de la especie humana, el pueblo judío, fue destinado al infierno. Oh, se lo concedo, sólo una parte. No eran ni los más numerosos, ni los más ricos, ni siquiera los más influyentes.
Eran hombres y mujeres que habían llevado consigo durante mucho tiempo y desde muy lejos, su fe, sus preguntas sobre el mundo, sobre Dios, sobre la necesidad de vivir o de sufrir, sobre la alegría de amar. Generalmente, frecuentaban los libros. Reflexionaban mucho, no comprendían por qué no eran queridos, por qué se les llamaba "subhumanos", Untermensch, por qué se les consideraba insectos...
Fueron perseguidos en toda Europa, ahorcados, fusilados, quemados... Usted sabe perfectamente todo eso, pero lo evoco ante usted por lo menos por tres razones:
- La primera, es que nosotros (digo "nosotros", como modo de hablar) no aceptaremos que todo vuelva a comenzar. Yo no soy judío, pero los judíos son, como los persas, mis hermanos en humanidad.
- La segunda, es que ellos tienen el derecho, como usted, como yo, de tener una patria. Que sea Francia o Israel, ello no cambia nada el asunto.
- La tercera razón, no le gustará a usted. Pero, mala suerte: es que ellos le aportan al mundo (y probablemente es eso lo que usted quiere "borrar del mapa") una concepción del hombre y su destino que ha enriquecido varios siglos de civilización, y que honra tanto al pueblo judío como al Estado de Israel.
Señor Presidente, usted tiene el derecho a ser nacionalista. Usted tiene el derecho de sentirse orgulloso de la historia del pueblo persa. Usted tiene el derecho de ser creyente y de orarle al Dios "clemente y misericordioso" citado al principio de cada "sura" del Corán.
Usted, sin embargo, piensa que tiene el derecho de obligar a las mujeres a ocultar la cara tras un velo, de torturar a los opositores, de encarcelar a los periodistas que lo contradicen, de condenar a muerte a niños, de perseguir a sus minorías, de iniciar "guerras santas" contra "los infieles".
Pero usted no tiene el derecho de imponerle a Israel la mirada turbia, imbécil y llena de odio que acompaña a sus discursos. Y es que me parece que usted odia en ese Estado, la libertad de expresión, la diversidad de los partidos, el papel de la oposición, la modernidad, la independencia de los poderes y de la justicia, la investigación universitaria, los descubrimientos y nuevos inventos; y sin duda también la valentía que ahí existen.
Es decir todo lo que nosotros tenemos el derecho de admirar.
Los hombres que organizaron la reunión de Wannsee,en la que se decretó el exterminio de los judíos de Europa ya murieron. Naturalmente, al igual que todos nosotros, usted seguirá ese destino.
Deseo solamente para usted mismo, para el pueblo persa, para los jóvenes niños de Irán que le sobrevivirán, que nadie se sienta con ganas de ir a escupir sobre su tumba.
François Loetard, (ex Ministro francés), julio de 2006
diumenge, d’agost 20, 2006
Queremos tanto a Günter
Des que ha saltat la confessió pública dels pecats de joventut de Grass que, a mi, m'assalta una associació mental amb el títol d'un conte de Cortázar, Queremos tanto a Glenda. La memòria només em permetia evocar-ne, del conte, l'obsessió d'un grup de persones, un club de fans, per una actriu de nom Glenda -clarament, Glenda Jackson- . Gràcies al Google, aquest matí he trobat el conte de Cortázar al primer intent i l'he pogut tornar a llegir. No és el millor conte de l'autor, però és un conte tan de Cortázar que, en llegir-lo ara, sorprèn la qualitat de l'original davant de tantíssimes còpies mediocres. Un club de fans que es converteix en una secta al servei de la perfecció de Glenda, tot manipulant les seves pel.lícules per a, sobretot, escapçar-ne els moments d'imperfecció que directors i d'altres mediocres professionals hi han aportat. Finalment, esclar, la mateixa Glenda ha de morir per tal de poder blindar del tot, i sense ensurts provinents de la Glenda real, la talla perfecta de Glenda ja aconseguida a la pantalla.
Queremos tanto a Günter, ha estat per a mi, aquests díes, un ritornello irònic i, probablement com en tota ironia, un punt malencònic, tot i que, de Grass, només he estimat la seva primera novel.la (escrita als vint-i-pocs anys, la qual cosa no deixa de tenir la seva importància a l'hora d'imaginar-se un Grass de disset anys, ben superior als disset anys a l'ús de la immensa majoria). El timbal de llauna és, certament, una complexa i lúcida, i bellíssima, novel.la, que ens va fer estimar força a Günter. Em vaig alegrar del Nobel i, sobretot, de l'alegria pel Nobel d'una amiga estimada que estima força a Günter, encara. Va ser aquesta mateix amiga qui em va convèncer d'anar a la inauguració d'una exposició de l'obra plàstica, també notable, de Grass, organitzada pel Cercle de Lectors.
I així fou com vaig conèixer Günter en persona, acompanyat del President Maragall. Una estoneta, només, perquè la veritat és que vaig abandonar aviat la sala, amb cara de fatiga, deixant enrere un públic lliurat del tot, amb entusiasme cortazià, a la icona impecablement d'esquerres que, aquell home, sabia encarnar amb una desimboltura admirable que no augurava res de bo. Corrien els temps inicials de la guerra d'Iraq, Aznar era un assassí estúpid, un ninot comparsa de Bush i Blair i del seu sanguinari afany de petroli. Corrien els temps inicials (les primeres setmanes, abans de la primera i principal sotragada carodiana) del tripartit, i el President de la Generalitat era un venerable i venerat Maragall, resorgit amb honor i justícia hiostòrica de les seves cendres. Era tan estimat, Maragall, llavors; Maragall President de la Catalunya capdavantera del pacifisme, amb Barcelona, la Barcelona en essència maragalliana, com a capital del món civilitzat.
Günter va fer un míting infecte sobre la maldat històrica dels Usa amb Europa, el seu afany d'empetitir-la, el seu furiós imperialisme. Maragall (a qui tant estimo, tot i que no ho he dit mai, ni tan sols a les urnes) va intentar apaivagar, tot posant-hi unes gotetes de seny polític, aquell fabulós aquelarre d'extrema esquerra. Fins i tot, a Maragall, se li va ocòrrer de citar la llavors Ministra d'Afers Exteriors, Ana de Palacio, i de citar-la amb benevolència, tot explicant que feia poc li havia fet arribar un document sobre Europa força interessant. El públic va pensar d'entrada en una intervenció humorística ben pròpia de les maragallades llavors encara genials, i va esclatar en una rialleta de complicitat, que Maragall es va encarregar de congelar, en afirmar, seriós, que Ana de Palacio era una dona molt culta i amable; un gerro d'aigua freda, en fi, la maragallada (ja ho tenen, això, moltes maragallades) Però, allí romania Günter, inassequible al desànim, allí romania per a continuar encenent la foguera de la seva pròpia vanitat; em va sorprendre el seu odi als ianquis, els míssils dels quals -diguem-ho clar- li han permès, a Günter, de viure còmodament tants anys de denúncia basada en la perfecció moral. De viure en pau a l'Alemanya occidental, just el territori que tothom sabia comanche si la guerra freda petava d' un calentament global insostenible. Justament l'odi, aquest odi concret de Günter no crec que hagi estat una impostura, tant és l'odi que deu generar una derrota quasi apocalíptica com la de l'Alemanya nazi.
Des que ha saltat la confessió pública dels pecats de joventut de Grass que, a mi, m'assalta una associació mental amb el títol d'un conte de Cortázar, Queremos tanto a Glenda. La memòria només em permetia evocar-ne, del conte, l'obsessió d'un grup de persones, un club de fans, per una actriu de nom Glenda -clarament, Glenda Jackson- . Gràcies al Google, aquest matí he trobat el conte de Cortázar al primer intent i l'he pogut tornar a llegir. No és el millor conte de l'autor, però és un conte tan de Cortázar que, en llegir-lo ara, sorprèn la qualitat de l'original davant de tantíssimes còpies mediocres. Un club de fans que es converteix en una secta al servei de la perfecció de Glenda, tot manipulant les seves pel.lícules per a, sobretot, escapçar-ne els moments d'imperfecció que directors i d'altres mediocres professionals hi han aportat. Finalment, esclar, la mateixa Glenda ha de morir per tal de poder blindar del tot, i sense ensurts provinents de la Glenda real, la talla perfecta de Glenda ja aconseguida a la pantalla.
Queremos tanto a Günter, ha estat per a mi, aquests díes, un ritornello irònic i, probablement com en tota ironia, un punt malencònic, tot i que, de Grass, només he estimat la seva primera novel.la (escrita als vint-i-pocs anys, la qual cosa no deixa de tenir la seva importància a l'hora d'imaginar-se un Grass de disset anys, ben superior als disset anys a l'ús de la immensa majoria). El timbal de llauna és, certament, una complexa i lúcida, i bellíssima, novel.la, que ens va fer estimar força a Günter. Em vaig alegrar del Nobel i, sobretot, de l'alegria pel Nobel d'una amiga estimada que estima força a Günter, encara. Va ser aquesta mateix amiga qui em va convèncer d'anar a la inauguració d'una exposició de l'obra plàstica, també notable, de Grass, organitzada pel Cercle de Lectors.
I així fou com vaig conèixer Günter en persona, acompanyat del President Maragall. Una estoneta, només, perquè la veritat és que vaig abandonar aviat la sala, amb cara de fatiga, deixant enrere un públic lliurat del tot, amb entusiasme cortazià, a la icona impecablement d'esquerres que, aquell home, sabia encarnar amb una desimboltura admirable que no augurava res de bo. Corrien els temps inicials de la guerra d'Iraq, Aznar era un assassí estúpid, un ninot comparsa de Bush i Blair i del seu sanguinari afany de petroli. Corrien els temps inicials (les primeres setmanes, abans de la primera i principal sotragada carodiana) del tripartit, i el President de la Generalitat era un venerable i venerat Maragall, resorgit amb honor i justícia hiostòrica de les seves cendres. Era tan estimat, Maragall, llavors; Maragall President de la Catalunya capdavantera del pacifisme, amb Barcelona, la Barcelona en essència maragalliana, com a capital del món civilitzat.
Günter va fer un míting infecte sobre la maldat històrica dels Usa amb Europa, el seu afany d'empetitir-la, el seu furiós imperialisme. Maragall (a qui tant estimo, tot i que no ho he dit mai, ni tan sols a les urnes) va intentar apaivagar, tot posant-hi unes gotetes de seny polític, aquell fabulós aquelarre d'extrema esquerra. Fins i tot, a Maragall, se li va ocòrrer de citar la llavors Ministra d'Afers Exteriors, Ana de Palacio, i de citar-la amb benevolència, tot explicant que feia poc li havia fet arribar un document sobre Europa força interessant. El públic va pensar d'entrada en una intervenció humorística ben pròpia de les maragallades llavors encara genials, i va esclatar en una rialleta de complicitat, que Maragall es va encarregar de congelar, en afirmar, seriós, que Ana de Palacio era una dona molt culta i amable; un gerro d'aigua freda, en fi, la maragallada (ja ho tenen, això, moltes maragallades) Però, allí romania Günter, inassequible al desànim, allí romania per a continuar encenent la foguera de la seva pròpia vanitat; em va sorprendre el seu odi als ianquis, els míssils dels quals -diguem-ho clar- li han permès, a Günter, de viure còmodament tants anys de denúncia basada en la perfecció moral. De viure en pau a l'Alemanya occidental, just el territori que tothom sabia comanche si la guerra freda petava d' un calentament global insostenible. Justament l'odi, aquest odi concret de Günter no crec que hagi estat una impostura, tant és l'odi que deu generar una derrota quasi apocalíptica com la de l'Alemanya nazi.
divendres, d’agost 18, 2006
Per exemple
Seminari de la Universitat Catalana d'Estiu d'enguany (copio):
Seminari de la Universitat Catalana d'Estiu d'enguany (copio):
Actualitat i perspectives d' Euskalherria
Els esdveniments polítics d'Euskalherria obren perspectives per a una recomposició del mapa polític basc i assenyalen el camí cap a una majoria social i política favorable a la soberania nacional que cerca fòrmules de consens internes i de negociació amb l' Estat que la facin possible (la vermellor és meva)
Ponents:
- Pernando Barrena (la sang és seva)
- Josep-Lluís Carod-Rovira
i dos noms més, un del Pnb i l'altre d'un tal Forum de Debat Nacional
Taula rodona: "Punts de contacte entre la reivindicació nacional basca i catalana"
--------------------------------
En Pujol també s'aireja per Prada; en un seminari sobre cristianisme a la Catalunya actual.
Els cursos són inaugurats davant les càmeres de la nostra per l'Hbl. Conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Les càmeres també ens mostren el bo del professor Barrena dirigint-se a l'audiència universitària estiuenca catalana, la qual pren apunts amb aplicació exemplar.
dijous, d’agost 17, 2006
L' adveniment d'un Montilla, diu Bofill
L'adveniment d'un Montilla que es mantingui en la desídia cap a la cultura catalana (o que fins i tot hi reaccioni amb hostilitat) seria responsabilitat de tots, diu Bofill. La part de responsabilitat pujoliana, la concentra Bofill en la cita amb què ahir acabava l'anterior post.
I així doncs, amb el marxisme català hem topat. Per a no remuntar-me a la Guerra Civil, per la coqueteria d'anar a contracorrent de les modes, hem limito a assenyalar l'expansió ideològica marxista des dels anys 50 fins ara a casa nostra. Va tenir el seu punt àlgid, o millor, el seu punt de suport a la manera d'Arquímedes, en la lluita antifranquista d'una etapa que podríem denominar de semiclandestinitat, on la cultura catalana també va sortir de les catacumbes del primer franquisme per a ser -la pobra- directament xuclada per la moda marxistoide. Com sempre, hi havia el selecte club dels vells, la figura potent de l'avi, lluitador ireductible d'una guerra civil transitòriament, accidentalment, perduda, però la cosa marxista va ser dels joves. I ja se sap que quan els joves s'hi posen, arrasen. El potencial de la joventut és sovint minusvalorat: la seva força, la seva bellesa física, la seva irresponsabilitat vital. Irresistible. Lluitadors ja madurs d'altres causes -independentistes, per exemple; d'aquí prové, per cert, l'actual direcció d'Erc- argumentaven, penosament: Si Catalunya s'ha tornat marxista, nosaltres no podem pas ser menys, ans al contrari, hem de ser sempre més al servei de Catalunya. I els catòlics, també; sempre a punt, els catòlics, per ensumar amb bon nas l'air du temps. I així doncs, sacristies, convents, monestirs, editorials, aules d'instituts i d'universitats, casals escoltes, entitats culturals i muntanyenques, castellers, corals, cenacles literaris, cercles artístics, cine-fòrums, associacions veïnals, tallers, fàbriques... veient recòrrer el fantasma comunista per terres catalanes, amunt i avall, infatigable. I llavors, Catalunya cristal.litzà en una assemblea.
Ja en democràcia, convertida en suor freda la suor socialista, només el Psuc era capaç d'exercir l'agraït paper de secundari de luxe al govern de Catalunya. I així ho va entendre Pujol quan va necessitar amb urgència braços per a entomar l'allau de traspassos amb què el govern de Madrit, sempre tan diabòlic, anegava llavors Catalunya. Molts d'aquests braços provenien directament de les rodalies del Comitè Central. Pujol President no va prescindir en absolut de la intelligentsia marxista, a menys que entenguem per prescindir funcionaritzar. I quan els socialistes van fer saltar la banca catalana tot demanant el cap de Pujol, el Psuc en persona va entonar l'ego te absolvo, sense reconèixer altre pecat que el pecat inherent a ser burgès. Pujol, doncs, no va blindar res llevat d'un nucli dur del fet cultural posat al servei de la seva peculiar manera de fer país: la cultura popular. La cultura popular ha estat l'única política cultural pròpiament pujolista i, a través d'ella, es pretenia emparentar la Feria de Abril amb la Patum de Berga, les sevillanas amb la sardana. Sumar i no restar.
El marxisme català deixava de ser pro-soviètic a la vegada que la mateixa Urss deixava de ser-ho, de pro-soviètica. Però mantenia -i manté- bona part dels seus mites, un dels quals afecta directament al fet nacional català, que és de dretes. I com que les dretes, si no s'ha fet la revolució, sempre manen, doncs ja som al cap del carrer. Es treballa, com arreu, a sou de la burgesia, un dels miratges de la qual és la nació catalana independent i burgesa.
Però hi ha un punt de confluència brutal entre l'independentisme i el marxisme a Catalunya. Allò que més els ha unit i que més els uneix és allò consubstancial a tota utopia política: la necessitat de destruir aquell qui la desert, com diu el poeta; destruir el culpable de la alienació present que sovint, i en bona lògioca, passa pel mateix present. I és des d'aquí des d'on es pot albirar la tasca destructiva que des de les ideologies s'infligeix a la realitat. L'ésser de Catalunya com a país, tan precari i tan malmès, requereix d'una urgència que no tolera sotragades en nom d'un futur ideal. La paradoxa està servida. I es serveix en un plat de desestructurada restauració postmoderna.
L'adveniment d'un Montilla que es mantingui en la desídia cap a la cultura catalana (o que fins i tot hi reaccioni amb hostilitat) seria responsabilitat de tots, diu Bofill. La part de responsabilitat pujoliana, la concentra Bofill en la cita amb què ahir acabava l'anterior post.
I així doncs, amb el marxisme català hem topat. Per a no remuntar-me a la Guerra Civil, per la coqueteria d'anar a contracorrent de les modes, hem limito a assenyalar l'expansió ideològica marxista des dels anys 50 fins ara a casa nostra. Va tenir el seu punt àlgid, o millor, el seu punt de suport a la manera d'Arquímedes, en la lluita antifranquista d'una etapa que podríem denominar de semiclandestinitat, on la cultura catalana també va sortir de les catacumbes del primer franquisme per a ser -la pobra- directament xuclada per la moda marxistoide. Com sempre, hi havia el selecte club dels vells, la figura potent de l'avi, lluitador ireductible d'una guerra civil transitòriament, accidentalment, perduda, però la cosa marxista va ser dels joves. I ja se sap que quan els joves s'hi posen, arrasen. El potencial de la joventut és sovint minusvalorat: la seva força, la seva bellesa física, la seva irresponsabilitat vital. Irresistible. Lluitadors ja madurs d'altres causes -independentistes, per exemple; d'aquí prové, per cert, l'actual direcció d'Erc- argumentaven, penosament: Si Catalunya s'ha tornat marxista, nosaltres no podem pas ser menys, ans al contrari, hem de ser sempre més al servei de Catalunya. I els catòlics, també; sempre a punt, els catòlics, per ensumar amb bon nas l'air du temps. I així doncs, sacristies, convents, monestirs, editorials, aules d'instituts i d'universitats, casals escoltes, entitats culturals i muntanyenques, castellers, corals, cenacles literaris, cercles artístics, cine-fòrums, associacions veïnals, tallers, fàbriques... veient recòrrer el fantasma comunista per terres catalanes, amunt i avall, infatigable. I llavors, Catalunya cristal.litzà en una assemblea.
Ja en democràcia, convertida en suor freda la suor socialista, només el Psuc era capaç d'exercir l'agraït paper de secundari de luxe al govern de Catalunya. I així ho va entendre Pujol quan va necessitar amb urgència braços per a entomar l'allau de traspassos amb què el govern de Madrit, sempre tan diabòlic, anegava llavors Catalunya. Molts d'aquests braços provenien directament de les rodalies del Comitè Central. Pujol President no va prescindir en absolut de la intelligentsia marxista, a menys que entenguem per prescindir funcionaritzar. I quan els socialistes van fer saltar la banca catalana tot demanant el cap de Pujol, el Psuc en persona va entonar l'ego te absolvo, sense reconèixer altre pecat que el pecat inherent a ser burgès. Pujol, doncs, no va blindar res llevat d'un nucli dur del fet cultural posat al servei de la seva peculiar manera de fer país: la cultura popular. La cultura popular ha estat l'única política cultural pròpiament pujolista i, a través d'ella, es pretenia emparentar la Feria de Abril amb la Patum de Berga, les sevillanas amb la sardana. Sumar i no restar.
El marxisme català deixava de ser pro-soviètic a la vegada que la mateixa Urss deixava de ser-ho, de pro-soviètica. Però mantenia -i manté- bona part dels seus mites, un dels quals afecta directament al fet nacional català, que és de dretes. I com que les dretes, si no s'ha fet la revolució, sempre manen, doncs ja som al cap del carrer. Es treballa, com arreu, a sou de la burgesia, un dels miratges de la qual és la nació catalana independent i burgesa.
Però hi ha un punt de confluència brutal entre l'independentisme i el marxisme a Catalunya. Allò que més els ha unit i que més els uneix és allò consubstancial a tota utopia política: la necessitat de destruir aquell qui la desert, com diu el poeta; destruir el culpable de la alienació present que sovint, i en bona lògioca, passa pel mateix present. I és des d'aquí des d'on es pot albirar la tasca destructiva que des de les ideologies s'infligeix a la realitat. L'ésser de Catalunya com a país, tan precari i tan malmès, requereix d'una urgència que no tolera sotragades en nom d'un futur ideal. La paradoxa està servida. I es serveix en un plat de desestructurada restauració postmoderna.
dimecres, d’agost 16, 2006
Montilla a Santa Llúcia o que Santa Llúcia ens conservi la lentilla
Volia posar un link però fa figa. En tot cas "Montilla a Santa Llúcia" és l'impagable títol d'un article de l'imparable Hector Bofill, publicat a l'Avui del proppassat 14. És un article ben estructurat en sostenir una tesi òbvia, així que intentaré resumir-lo ràpid, alhora que el vaig comentant.
Bofill, de la cultíssima saga dels Bofill, situa Montilla com a President de la Generalitat dins d'una òptica encertadíssima. De fet, amb lentilla o sense, és l'única Montilla que paga la pena de conservar. Vegem-ho: El fonament de la reivindicació política catalana es troba en el fet cultural (La Catalunya contemporània no és cap altra cosa que la seva cultura, afirma Bofill). Ergo, si la màxima autoritat política del país és aliè al pòsit cultural de la nostra terra, no per andalús ans per ignorància olímpica contrastada (Que els ignorants governin potser s'hauria d'entendre com a signe de normalitat en el context de les democràcies occidentals, pero Catalunya no es pot permetre aquest luxe quan el genocidi lingüístic i la negació del valor del nostre patrimoni encara està fresc, aquí la clava Bofill)..., per ignorància, doncs, pròpia d' aquell segment de població que ha viscut a cegues la realitat cultural catalana perquè vivia -o malvivia, és igual, això ja depèn de cadascú i no de la col.lectivitat- en exclusiva del pòsit cultural espanyol, queda clar, doncs, que la Catalunya-nació ha fet més figa que els meus links (que ja és dir). Bofill, irònicament, còmicament fins i tot (espero que en preguin nota els de Polònia), ho resumeix en una escena: la nit de Santa Llúcia i el tradicional discurs de cloenda del president de torn.
Si Montilla (dit ara, aquest nom, en sentit molt laxe i, per tant, d'àmplia cabuda) pot arribar a ser president de la Yene és perquè la Catalunya cultural -recordem-ho: la que dóna únic fonament a les institucions i reivindicacions polítiques- no ha fet sinó aprimar-se fins a l'anorèxia durant els anys de restauració del seu autogovern. Si Catalunya hagués mantingut el seu gruix cultural mai no arribaria a la primera institució del país algú que no pot citar el nom de tres poetes vius en llengua catalana, diu Bofill, tot estalviant-nos, tal vegada, el mal gust de fer-ho més ràpid, com ara: "... algú que no pot citar-me a mi". I ara ve el mal, el mal diagnòstic de Bofill quan carrega contra Pujol i Maragall i contra tots els que vindran si no ho esmenen, i en fer-los, amb tota la raó del món, culpables de desídia cultural, els fa també, en interessada sinècdoque, culpables del desastre. Doncs, no, Bofill, no. Si Pujol i Maragall han pogut -com podran els que vindran- passar-se pel forro la cultura catalana és perquè no hi ha més cultura catalana (llevat d'una o dues, o tres, personalitats que no donen per a fer teixit, que diria Pujol) que aquella que vol viure de Pujol o Maragall o dels que vindran. Pujol, Maragall, o els que vindran inclòs Montilla, no han topat ni toparan amb un món cultural sòlid, el qual sempre topa amb el poder polític; no vull dir que s'hi enfronti permanentment, però sí que es fa notar, es dóna suficient pistu com per a què siguin els polítics qui hagin de fer la gara-gara al món cultural. I no a l'inrevés.
I per acabar, enceto allò que serà un segon post amb la següent cita de Bofill: ...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural. Un moment, que m'ajusto les montilles, vull dir les lentilles.
Volia posar un link però fa figa. En tot cas "Montilla a Santa Llúcia" és l'impagable títol d'un article de l'imparable Hector Bofill, publicat a l'Avui del proppassat 14. És un article ben estructurat en sostenir una tesi òbvia, així que intentaré resumir-lo ràpid, alhora que el vaig comentant.
Bofill, de la cultíssima saga dels Bofill, situa Montilla com a President de la Generalitat dins d'una òptica encertadíssima. De fet, amb lentilla o sense, és l'única Montilla que paga la pena de conservar. Vegem-ho: El fonament de la reivindicació política catalana es troba en el fet cultural (La Catalunya contemporània no és cap altra cosa que la seva cultura, afirma Bofill). Ergo, si la màxima autoritat política del país és aliè al pòsit cultural de la nostra terra, no per andalús ans per ignorància olímpica contrastada (Que els ignorants governin potser s'hauria d'entendre com a signe de normalitat en el context de les democràcies occidentals, pero Catalunya no es pot permetre aquest luxe quan el genocidi lingüístic i la negació del valor del nostre patrimoni encara està fresc, aquí la clava Bofill)..., per ignorància, doncs, pròpia d' aquell segment de població que ha viscut a cegues la realitat cultural catalana perquè vivia -o malvivia, és igual, això ja depèn de cadascú i no de la col.lectivitat- en exclusiva del pòsit cultural espanyol, queda clar, doncs, que la Catalunya-nació ha fet més figa que els meus links (que ja és dir). Bofill, irònicament, còmicament fins i tot (espero que en preguin nota els de Polònia), ho resumeix en una escena: la nit de Santa Llúcia i el tradicional discurs de cloenda del president de torn.
Si Montilla (dit ara, aquest nom, en sentit molt laxe i, per tant, d'àmplia cabuda) pot arribar a ser president de la Yene és perquè la Catalunya cultural -recordem-ho: la que dóna únic fonament a les institucions i reivindicacions polítiques- no ha fet sinó aprimar-se fins a l'anorèxia durant els anys de restauració del seu autogovern. Si Catalunya hagués mantingut el seu gruix cultural mai no arribaria a la primera institució del país algú que no pot citar el nom de tres poetes vius en llengua catalana, diu Bofill, tot estalviant-nos, tal vegada, el mal gust de fer-ho més ràpid, com ara: "... algú que no pot citar-me a mi". I ara ve el mal, el mal diagnòstic de Bofill quan carrega contra Pujol i Maragall i contra tots els que vindran si no ho esmenen, i en fer-los, amb tota la raó del món, culpables de desídia cultural, els fa també, en interessada sinècdoque, culpables del desastre. Doncs, no, Bofill, no. Si Pujol i Maragall han pogut -com podran els que vindran- passar-se pel forro la cultura catalana és perquè no hi ha més cultura catalana (llevat d'una o dues, o tres, personalitats que no donen per a fer teixit, que diria Pujol) que aquella que vol viure de Pujol o Maragall o dels que vindran. Pujol, Maragall, o els que vindran inclòs Montilla, no han topat ni toparan amb un món cultural sòlid, el qual sempre topa amb el poder polític; no vull dir que s'hi enfronti permanentment, però sí que es fa notar, es dóna suficient pistu com per a què siguin els polítics qui hagin de fer la gara-gara al món cultural. I no a l'inrevés.
I per acabar, enceto allò que serà un segon post amb la següent cita de Bofill: ...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural. Un moment, que m'ajusto les montilles, vull dir les lentilles.
dilluns, d’agost 14, 2006
Pausa
Els israelians han aconseguit allò que més urgentment necessitaven davant l'opinió publicada arreu i les pulsions antisemites d'arreu, així com davant la impossibilitat de guanyar la guerra amb rapidesa i contundència: la resolució de l'Onu on es diu que Hezbol.la ha d'abandonar bona part de les posicions al Sud del Líban, por las buenas o por la malas, amb implicació internacional sobre el terreny, també espanyola (!), sembla que no tan sols dedicada a observar, és a dir, amb alguna cosa més a les mans que simples binocles (això dels "observadors" té una vis còmica terrible) Els guerrillers xiïtes ho interpreten com una victòria a lo grande, i en l'últim que pensen ara és a promoure la pau. Si la lògica de guerra iraniana és consistent -i em temo que ho és-, també deuen estar contentíssims. Pobre Líban, en guerra com a territori interposat. Continuarà.
Els israelians han aconseguit allò que més urgentment necessitaven davant l'opinió publicada arreu i les pulsions antisemites d'arreu, així com davant la impossibilitat de guanyar la guerra amb rapidesa i contundència: la resolució de l'Onu on es diu que Hezbol.la ha d'abandonar bona part de les posicions al Sud del Líban, por las buenas o por la malas, amb implicació internacional sobre el terreny, també espanyola (!), sembla que no tan sols dedicada a observar, és a dir, amb alguna cosa més a les mans que simples binocles (això dels "observadors" té una vis còmica terrible) Els guerrillers xiïtes ho interpreten com una victòria a lo grande, i en l'últim que pensen ara és a promoure la pau. Si la lògica de guerra iraniana és consistent -i em temo que ho és-, també deuen estar contentíssims. Pobre Líban, en guerra com a territori interposat. Continuarà.
diumenge, d’agost 06, 2006
Glosa sobre Israel
De Sánchez Ferlosio podria dir-se que té unes maneres altament sofisticades d'exposar les seves idees. En el cas de l'article que ens ocupa usa de la ironia i, per tant, del distanciament, de comentar les paraules d'altri (Mario Vargas Llosa). Pero, fet i fotut, allò que vol és posicionar-se ell, amb la seva sofisticada manera de mirar el món, sobre el conflicte actualíssim que a tots ens preocupa i ens ocupa durant aquest estiu tan xafogós i, per aquí, indolent. I així, al segon paràgraf de l'article, ens llança una perla que en arribar al cap dels lectors no deixa de ser una bona i poc sutil pedrada. Així ens estaborneix:
(...)los palestinos jamás podrán destruir Israel; y cada día que pasa están más lejos de ello; no sólo por su propia delirante insensatez, sino porque Israel, con el incondicional apoyo de los americanos, está dispuesto a que se destruya el mundo antes que perecer.
Quina manca de delicadesa, aquests israelians. Cal reconèixer, tanmateix, que Ferlosio apunta bé. Allò que més por fa d'Israel és que, per un quítame allà esa pajas de supervivència de merda, ens emmerdi a tots. Els israelians..., justament ells, hereus del boc emissari europeu, d'aquells que amb tanta i tan sorprenent insistència i persistència s'havien avingut a fer el paper de víctima. No acaba de quadrar, però, que tot seguit, Ferlosio presenti els israelians com a els forts de la pel.lícula davant dels dèbils, és a dir, els palestins i només els palestins; en efecte, només parla dels palestins; Israel només se les té amb les malmeses i -això sí- insensates forces palestines de resistència. Ni una paraula d'Iran i la seva mania de destruir Israel i d'aconseguir l'enriquiment d'urani, ni de Síria, ni tan sols del Líban com a territori comatx. No acaba de quadrar, doncs, que el món -el nostre món, redéu- perilli per un conflicte local de tan baixa intensitat i amb forces contraposades tan desiguals.
Mes endavant, però, surt la fera: el terrorisme islamista. Però no, per a Ferlosio és una mena de gatet xamós només capaç de ferir Occident amb "pequeños rasguños"; així, -"pequeños rasguños"- qualifica Vargas Llosa (Déu n'hi do, també) el mal infringit pel terrorisme palestí a Israel, qualificació que a Ferlosio li sembla massa lleu, però que troba perfecta, per contra, quant al mal fet a Occident. Cal remarcar que així Ferlosio continua situant-se en una estranya maroma lògica, que deu ser cosa de la sofisticació: a Occident no ens passa res, pura histèria; a Israel sí, que tenen un greu problema; tanmateix, Israel, per a sobreviure, pot posar en perill el món sencer. Tan fàcil que resulta, per a mi, de sortir de l'atzucac: Israel és també Occident; però això meu és, justament, una idea que Ferlosio denuncia al final del seu article:
Y eso es lo que parece volver a ser hoy en la mente de muchos occidentales, españoles incluidos, que aseguran que la defensa de Israel es la de Occidente.
Hi ha més qüestions a comentar, l'article és llarg, però la vida sempre és curta (ara toca anar al cinema). Vull acabar, però, amb una cita que posa en evidència la mentalitat nihilista i sofisticadament totalitària que sempre m'ha semblat captar en Sánchez ferlosio, un escriptor que aprecio molt (sempre recordaré el xoc adolescent de El Jarama) i un intel.lectual que sempre em neguiteja (això darrer continua sent una floreta):
La obra del terrorismo en el Occidente cristiano, incluido el derribo de los dos rascacielos iguales, no pasa, en efecto, de ser un epifenómeno que hace completamente ridículo el altísimo diapasón de los clamores que los intereses políticos interiores y exteriores han levantado y, sobre todo, siguen levantando.
M'agradaria saber quanta destrucció i, sobretot, quanta dosi de terror ambiental necessita Ferlosio per a començar a pensar en un fenomen de lesa humanitat.
De Sánchez Ferlosio podria dir-se que té unes maneres altament sofisticades d'exposar les seves idees. En el cas de l'article que ens ocupa usa de la ironia i, per tant, del distanciament, de comentar les paraules d'altri (Mario Vargas Llosa). Pero, fet i fotut, allò que vol és posicionar-se ell, amb la seva sofisticada manera de mirar el món, sobre el conflicte actualíssim que a tots ens preocupa i ens ocupa durant aquest estiu tan xafogós i, per aquí, indolent. I així, al segon paràgraf de l'article, ens llança una perla que en arribar al cap dels lectors no deixa de ser una bona i poc sutil pedrada. Així ens estaborneix:
(...)los palestinos jamás podrán destruir Israel; y cada día que pasa están más lejos de ello; no sólo por su propia delirante insensatez, sino porque Israel, con el incondicional apoyo de los americanos, está dispuesto a que se destruya el mundo antes que perecer.
Quina manca de delicadesa, aquests israelians. Cal reconèixer, tanmateix, que Ferlosio apunta bé. Allò que més por fa d'Israel és que, per un quítame allà esa pajas de supervivència de merda, ens emmerdi a tots. Els israelians..., justament ells, hereus del boc emissari europeu, d'aquells que amb tanta i tan sorprenent insistència i persistència s'havien avingut a fer el paper de víctima. No acaba de quadrar, però, que tot seguit, Ferlosio presenti els israelians com a els forts de la pel.lícula davant dels dèbils, és a dir, els palestins i només els palestins; en efecte, només parla dels palestins; Israel només se les té amb les malmeses i -això sí- insensates forces palestines de resistència. Ni una paraula d'Iran i la seva mania de destruir Israel i d'aconseguir l'enriquiment d'urani, ni de Síria, ni tan sols del Líban com a territori comatx. No acaba de quadrar, doncs, que el món -el nostre món, redéu- perilli per un conflicte local de tan baixa intensitat i amb forces contraposades tan desiguals.
Mes endavant, però, surt la fera: el terrorisme islamista. Però no, per a Ferlosio és una mena de gatet xamós només capaç de ferir Occident amb "pequeños rasguños"; així, -"pequeños rasguños"- qualifica Vargas Llosa (Déu n'hi do, també) el mal infringit pel terrorisme palestí a Israel, qualificació que a Ferlosio li sembla massa lleu, però que troba perfecta, per contra, quant al mal fet a Occident. Cal remarcar que així Ferlosio continua situant-se en una estranya maroma lògica, que deu ser cosa de la sofisticació: a Occident no ens passa res, pura histèria; a Israel sí, que tenen un greu problema; tanmateix, Israel, per a sobreviure, pot posar en perill el món sencer. Tan fàcil que resulta, per a mi, de sortir de l'atzucac: Israel és també Occident; però això meu és, justament, una idea que Ferlosio denuncia al final del seu article:
Y eso es lo que parece volver a ser hoy en la mente de muchos occidentales, españoles incluidos, que aseguran que la defensa de Israel es la de Occidente.
Hi ha més qüestions a comentar, l'article és llarg, però la vida sempre és curta (ara toca anar al cinema). Vull acabar, però, amb una cita que posa en evidència la mentalitat nihilista i sofisticadament totalitària que sempre m'ha semblat captar en Sánchez ferlosio, un escriptor que aprecio molt (sempre recordaré el xoc adolescent de El Jarama) i un intel.lectual que sempre em neguiteja (això darrer continua sent una floreta):
La obra del terrorismo en el Occidente cristiano, incluido el derribo de los dos rascacielos iguales, no pasa, en efecto, de ser un epifenómeno que hace completamente ridículo el altísimo diapasón de los clamores que los intereses políticos interiores y exteriores han levantado y, sobre todo, siguen levantando.
M'agradaria saber quanta destrucció i, sobretot, quanta dosi de terror ambiental necessita Ferlosio per a començar a pensar en un fenomen de lesa humanitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
