L'ascensor social

La tesi Puigverd és simple: amb Montilla for president, a Catalunya aflora la Veritat. Deixarem, doncs, de viure del mite ideològic -al que es va apuntar, i va apuntalar, tot l'antifranquisme assembleari- d'una única Assemblea de Catalunya, dolça pàtria del meu cor, a admetre que Catalunya està formada per dues grans ànimes que s'ignoren mútuament. Una de les ànimes ha viscut Catalunya en proletari i en espanyol, d'aquí la metàfora de l'ascensor que li ha de permetre de fer el cim del prestigi social, a través d'aspirar a tenir representació, en el més alt grau, a les altes instàncies polítiques catalanes. Diversos comentaris en venen al cap. Per exemple i a tall de pinzellades:

- La veritat potser ens farà més lliures, però no deixa de ser perillosa. Els psicoanalistes afirmen que la veritat fora del setting (especialíssima relació que s'estableix en el marc de la consulta entre pacient i tereapeuta) és sempre pura agressió.

- A Catalunya -sembla que vulgui dir Puigverd-, el setting ens espera al Palau de la Generalitat. Des d'allà, dues comunitats indiferents l'una amb l'altra haurien de mirar-se per fi i iniciar una relació dialèctica que porti a una feliç síntesi. Largo me lo fiais, en el millor dels casos. A més, no és cert que no es coneguin, una i altra comunitat: S'han mirat i remirat, i repassat, de reüll des de fa una pila d'anys. Molts anys. I salvades totes les excepcions, no es cauen gens bé. El grau d'hostilitat és superior al d'indiferència. La batalla dialèctica, per tant, seria dura i llarga, en cas que fos.

- Efectivament, no serà, si se'm permet un pronòstic. Les dues comunitats continuaran anant a la seva, malfiant-se l'una de l'altra, vivint en barris diferents, cantant cançons distintes, parlant i pensant cadascuna en el seu idioma. I encara que Montilla es presenti com a president, encara que guanyi, la Generalitat no equivaldrà mai a la Yene. No hi ha un punt de trobada. No hi ha setting. La geometria sentimental -si se'm permet també de ser cursi- basteix, allà on hi ha un mateix Palau, dos edificis diferents. Un és fredament funcional, l'altre va guarnit amb les pesadíssimes i sofocants ornamentacions simbòliques. El simbolisme, esclar, corre el perill de convertir-se en un trist i precari decorat de cartró-pedra si la Yene compleix amb cert èxit les seves funcions de ser merament allò que legalment ja és: Un organisme de l'Estat.

- He sentit dir de Montilla -com que m'encuriosia, la dada, he parat l'orella i no m'ha semblat que fos desmentida- que porta els seus fills a l'escola alemanya. Els prepara, doncs, per a que siguin elit de futur, i em semblaria bé cas que, entre tots, no haguessin enderrocat el batxillerat públic del país. La majoria de nois i noies de Cornellà s'arrosseguen pels IES; l'ascensor social de Puigverd és, també, un mer decorat de cartró-pedra.

Fet i fotut, potser aquesta és la gran Veritat del país: el cartró-pedra. Aniríem, doncs, preparant el terreny per tal que, dintre d'uns anys, les noves generacions potser atinin -prou que seran atiats a fer-se-la- a fer-se la pregunta sobre si paga la pena d'esmerçar tants diners i esforços en ficcions d' efectes especials tan barroers. Aquesta és la veritat perillosa, punt de confluència d'uns i altres.

L'ascensor


M'he passat part de la nit amb la imatge clavada d'un ascensor que intenta elevar-se, però que carranqueja i no s'alça més d'un pam. No, no. No parlaré de Freud. Tampoc no explicaré l'anècdota que em va passar l'altre dia per a fer-la servir de metàfora de Catalunya. Només explicaré l'anècdota, i prou. La meva cunyada, la meva neboda i jo mateixa ens vam quedar atrapades a l'ascensor del Museu d'Història de Catalunya (el Museu en si ja és una metàfora prou contundent). Què hi fèiem allà dins, ja no a l' ascensor sinó al Museu, és cosa nostra. En tot cas, l'ascensor bé que ho pretenia, se li notava la intenció, de transportar-nos de baix a dalt, però va fer figa pel camí. Després d'uns minuts un punt desagradables, un segurata forçut va obrir la porta mecànica (la porta mecànica s'hi resistia, s'hi resistia, però la natura -pura voluntat de poder- es va alçar amb la victòria), la va obrir, doncs, amb la força natural dels seus braços, quin bé de Déu. Tot seguit es va fer evident que les tres gràcies hauríem de grimpar si volíem sortir del forat; més d'un metre de distància, calculo, dels nostres peus al sòl de l'últim pis museístic. Dir que vam fer el cim en unes condicions certament poc dignes és dir la veritat; per tal que us en feu el càrrec: Jo anava embotida, tant sí com no havia assolit d'entaforar-me, dins d'una faldilla d'estiu de la temporada passada, d'aquelles tubulars i tirant a curteta; què m'havia portat, la temporada passada, a comprar-me una talla menys de la necessària, encara m'ho pregunto, i m'ho recrimino. Sort en vam tenir dels braços forçuts que van acabar amb diligència la feina de l'ascensor fracassat: Transportar-nos de baix a dalt, d'una en una, transportades finalment amb èxit. La meva cunyada prové de Cuenca pels quatre costats i està per la cosa de la independència de Catalunya. Ja ho he dit.

Però la metàfora, la va formular ell. L'Antoni Puigverd, ahir al programa Geometria Variable de Joan Tàpia. Li va costar, perquè el moderador Tàpia no el deixava acabar i llavors no s'entenia res, d'un ascensor social. Per tres vegades ho devia intentar, de colar la metàfora. Finalment, em sembla que la vaig entendre, però ja dic, durant la nit, rumia que rumiaràs.

Després us l'explico, la metàfora de l'ascensor, i, esclar, us parlo, per fi, d'en Montilla.

Antiamericanisme (a relacionar amb l'anterior post, per exemple)

Fa uns dies a Fum i estalzí comentaven una enquesta a nivell mundial que, entre d'altres perles, posava de manifest que Espanya queda per davant d'Egipte, Indonèsia i Pakistan i només per sota de Jordània i Turquia en opinió negativa dels USA. Curiós també, a l'Espanya víctima de l'11M, que el suport a la guerra contra el terrorisme ens iguali a Jordània o Turquia, a 20 punts per sota d'Indonèsia o Pakistan (19% de recolzament enfront de la mitjana europea que gairebé se situa al 50% de suport)

Així són les coses i així ens les explica Glucksmann

A Nihil obstat

NO


Al comentari núm. 15 de l'anterior post trobareu, al final, la raó més inapel.lable per a votar NO des d'una perspectiva catalanista. A veure si hi ha algú capaç de rebatre-la.

Hi ha anys que hom té mandra...




...llavors sempre es pot copiar aplicadament i, fins i tot, amb un gran esforç, afegir algun comentari:

De l'entrevista a Sergi Pàmies (LV, 14-5-06)

- ¿Ha leído el Estatut?
- Sí, la primera versión (jo també)

- ¿Qué le parece (el debate)?
- Una chapuza. Todo el proceso del Estatut, desde su nacimiento, infancia, juventud, madurez, vejez y muerte. (somriure i aplaudiments)

- ¿Muerte?
- Claro, el Estatut murió cuando fue a Madrid (i de Madrid a l'infern)

- ¿?
- Estoy en contra del proceso (...) Porque creo que no hacía falta el Estatut, no hacia falta el disgusto de no tenerlo, y no hacia falta el referéndum y tener que aprobar el disgusto (Bravos i aplaudiments entusiastes)

- ¿A qué atribuye que el proceso se haya complicado como lo ha hecho?
- Supongo que se debe a la siempre agradecida capacidad de nuestros políticos para sorprendernos y entretenernos (Dempeus, encara aplaudint)

- Pensando así, ¿irá a votar?
- No iré, por coherencia, porque no creo en el Estatut (Uummm... Jo tampoc, NO hi crec. L'abstenció -de llarga i honorable tradició catalana- sempre em tempta, però, aquí, dir NO és clavar-la. Ja veurem)

-¿?
- (...) Pienso que los políticos han implicado mucho emocionalmente a la gente y esto no se hace (...) (En efecte, això no es faNoesfaNoesfaNO)

Alguna diferència?


Maragall ha contado en una entrevista concedida a la Cadena Ser que ayer telefoneó a Rajoy para solidarizarse con él y le dijo que el incidente "no era representativo" de la sociedad catalana.

Por contra, el primer secretario del PSC, José Montilla, afirmó ayer que los abucheos a Rajoy fueron el "clamor" de la sociedad contra la política "miserable" y de confrontación del PP. (El País, 13 de juny 2006)

ACTUALITZACIÓ I: Paga la pena el post que Barcepundit (Barcepundit.blogspot.com) dedica al tema. La distància entre escridassar l'oposició i que els governants aplaudeixin (més o menys fluixet, tant li fa) i, per contra, la llarga tradició sovint justificadíssima, àdhuc necessària, d'escridassar el govern, em sembla molt enraonada. És una distinció que situa les coses en els seus justos termes. Veig que coincideix amb mi en remarcar la diferència entre Maragall i de la Vega i tota la resta del "sí, però..."
En un moment polític tan "cutrillo", és quasi una obligació moral de cercar allò (o aquells) que marca la diferència. El factor humà. No tots són iguals, sortosament.

Enhorabona

M'assabento a través del programa "La nit al dia" que enguany el Premi d'Honor se l'endú Josep Termes. Em sorprèn, però no em desagrada. Segueixo amb atenció l'entrevista que la Mònica Terribas li fa a -per a mi que sóc matinera- altes hores de la nit. Termes exposa les seves conegudes tesis sobre la catalanitat de les classes populars: menestrals, botiguers (la metàfora de la "botiga" li sembla molt apropiada per a parlar de Catalunya), pagesia... Termes fa referència a la influència apabullant de la historiografia marxista a casa nostra, la tesi més rellevant de la qual seria que el catalanisme pertany a la burgesia i serveix als seus interessos purament capitalistes. L'esquema de Marx, doncs, en estat purament esquemàtic (fa poc recomanava la lectura d'una obra de Marx; ho torno a fer: És un plaer intel.lectual que poc té a veure amb la pesantor reduccionista de tants i tants marxistes, sobretot del gremi dels historiadors).

Josep Termes ens fa cinc cèntims de la seva darrera obra -un "totxo", diu- que es publicarà aviat i que analitza les corrents marxistes catalanes que comencen a aflorar als primers anys de la dècada dels trenta del segle XX. Termes parla de la fonda catalanitat d'aquests moviments, molt més inqüestionable que la catalanitat de la potent classe obrera anarquista, la qual pel seu pal de paller ideològic antiestatista, mai va veure amb bons ulls les reivindicacions polítiques del catalanisme. Termes no esmenta noms, però jo no puc deixar de pensar en Nin i en Maurin. Em centro en ells dos perquè em semblen emblemàtics per a la tesi de Termes, la qual, des del meu desconeixement en comparació amb la seva erudió, considero pel cap baix esbiaixada. Em centro en Nin i Maurin perquè tots dos són mestres, és a dir tenen una formació i una vocació pedagògica, condició que comparteixen molts altres dirigents revolucionaris de l'època. No és casual i, sobretot, em sembla que no és aliè a aquest suposat catalanisme del que parla Termes. Com a mestres, Nin i Maurin (i tants altres) tenen, de manera més o menys conscient, voluntat de preservar el tresor del país al qual pertanyen: la seva llengua, la seva geografia, la seva història; sobretot, la llengua; amb la llengua ja està, certament i literalment, dit tot. Però també són revolucionaris de tendència marxista-leninista. Ideològicament, no en tenen res de catalanistes, ans al contrari: Sentimentalisme petit-burgés a superar. Crec que la defensa política de la identitat catalana no entrava en absolut en el programa d'aquests homes d' identitat catalana tan cultivada. La Generalitat formava part dels seus interessos perquè era poder, i ja se sap que el poder, cal prendre'l; era el primer Palau a assaltar. La descomposició horrible dels poders polítics catalans durant la guerra civil, que es consuma l'any 37 amb la pèrdua oficial del poder real que passa a mans del govern de la República Española, té molt a veure amb les ideologies revolucionàries de l'època i la seves diverses concepcions sobre què cal fer amb l'Estat. Cap d'elles, ni les marxistes ni les anarquistes, tenien en ment que, a Catalunya (o per a), calia bastir-ne un, d'Estat. L'Estat ja existia, i era l'espanyol. La Plaça de la República quedava més a prop, però no era pas la lluita final.

Evidentment, caldrà llegir el llibre de Termes, però.

És un no parar

Quan agafes mania a algú, te'l trobes arreu; arreu més malparat, sempre una mica pitjor.

Ara diu que no serà garrepa amb Catalunya. Aterra a Catalunya, terra de botiguers, i, tot seguit, ens compra -a còmodes terminis, això sí- el SÍ. De fet, tot feia pensar que venia a vendre'l, el SÍ. Doncs no: Ve, i ens el compra, sense cap rubor, amb aquella alegria...

- Oh, i ves què hem de fer si a Madrit tenen la caixa i no la volen deixar anar. Som soberanistes però no tontos... Ah, ah, ah.

La mort i el donzell

Hi ha un aforisme de Nietzsche que va fins al moll de l'os de la nostra civilització i de la seva mort anunciada:

No deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica.

Evidentment, Déu ha mort. Per fi. Molt malalt ja, ha mort definitivament de preàmbul. Fa uns dies, Sánchez Ferlosio publicava a El País un article memorable i elegíac sobre la mort de la gramàtica des de la diagnosi del preàmbul andalús; confesso que lamento la manca d'un rèquiem semblant per part d'algun insigne intel.lectual català des del nostre letal (letal s'aplica especialment a gasos, diu el Diccionari de sinònims i antònims que empro) - letal, doncs- preàmbul; no voldria pensar que no en queda cap, d'intel.lectual català; que s'han mort tots, vaja. Però ho penso.

La mort de la gramàtica implica, és clar, la mort de la lògica. Ni Déu no pot contradir-se, deien els lògics medievals emparats encara en la necessarietat grega (amb Occam, Déu pot fer ja el que li roti, per dir-ho sense embuts).

I arribo, així, al donzell:

Primero la paz y luego la política, pero eso no va a impedir que el diálogo político empiece.

Després es queixa, el donzell, amb raó, de les insólitas interpretaciones que genera. Certament, com es pot interpretar res des del no-res? Insòlit, esclar. Del donzell, només podem entomar-ne els fets des de l'únic a priori que, efectivament, farà el que li roti, immers com el tenim en l'arbitrarietat factual des de la inconsistència mental.

El Déu i la gramàtica i la lògica i la mare que els va parir a tots plegats han mort, que visqui el Donzell.

Els ultres


El País publica un reportatge sobre la imparable marxa de la ultradreta a Bèlgica.

El partido neofascista flamenco obtuvo en Flandes -la mayor región de Bélgica, con seis millones de habitantes- el 25% de los votos en las elecciones regionales de 2004, y esa cifra ronda el 35% en Amberes, la primera ciudad flamenca y la segunda en importancia en el país, después de Bruselas.

Aquest neofeixisme flamenc té com a fita la independència de Flandes, al crit (segons vaig llegir en un altre lloc fa pocs dies) "Que rebenti, Bèlgica". Certament, cal precisar que els ultres guanyen terreny a molts altres països europeus (Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria) sense fites separatistes de cap mena. En tot cas, a Bèlgica, la resta de partits polítics comencen a discutir la conveniència del denominat "cordó sanitari", un pacte de començaments de la dècada dels noranta a partir del qual la ultradreta queda relegada a l'oposició, la qual cosa interessa sobretot als socialistes que assoleixen cotes de poder en funció de pactes postelectorals i no pas sempre en correlació amb l'aritmètica de la soberania popular.

Allò que sí que és del tot comú a tota la ultradreta és, òbviament, el tema de la immigració tractat des del més pur i estúpid i criminal racisme. Val a dir que em congratulo que a Espanya sigui pràcticament inexistent la ultradreta racista, tant des de posicions espanyolistes com des de les independentistes. Per ara.

I, en referir-me a la immigració, és inevitable que em vingui a la ment el drama que aquests dies s'esdevé a Canàries. Els centres d'acolliment i els efectius sanitaris sembla que comencen a estar desbordats. Em pregunto, també, no pas per a fer demagògia -Déu me'n guard-, ans al servei del més pur sarcasme, què se n'ha fet de tota aquella gernació de jovent peninsular, moralment i físicament tan sa i entusiasta; milers d'escamots de joves armats amb mascaretes i guants, que declaraven una guerra heroica, sense quarter, al "chapapote-nunca-mais". Em responc que potser aquesta mena de moviments de masses benintencionades es guien pel famós i invisible subconscient col.lectiu. El subconscient col.lectiu, invisible i sàviament amoral, segur que deu tenir ben present que el petroli és un bé escàs mentre que els pobres del món són un mal abundant.

Freud II

Samuel Shem és el pseudònim de S.J. Bergman, psiquiatre y director de la secció clínica a la facultat de medicina de Harvard. Shem ha escrit una novel.la, La Casa de Dios, que entre els estudiants de medicina dels EEUU és coneguda com La Biblia. És un relat brutal i divertidíssim sobre el funcionament d'un gran hospital i l'experiència del primer any d'un resident, el qual, finalment, com a sortida a l'infern dels cossos malalts i mortals, sovint dels cossos malalts i mortals que es resisteixen a morir, endollats a tota la tecnologia a l'ús, decideix d'especialitzar-se en psiquiatria. Samuel Shem té una segona novel.la, Monte Miseria, on explica la seva experiència com a psiquiatre, alhora que fa un repàs, una bona repassada, a les diferents teories entorn de les malalties mentals i a les males pràctiques que, unides sovint a una absoluta manca d'ètica professional, generen. Monte Miseria no és una gran novel.la, no està a l'alçada de la primera, però és bo de llegir-la per a fer-se càrrec amb més propietat de la desídia i dels desastres terapèutics en l'espinós terreny de la psiquiatria. Shem només salva allò salvable sempre, els éssers humans -pocs- que, des la lucidesa, fugint de la fàcil sortida de l'autoengany, afronten amb certa dignitat i molta humanitat la seva professió.

M'encomano, doncs, a Shem, en aquesta saga de posts dedicats a Freud, pel que fa a les qüestions terapèutiques, que són les que menys m'interessen i menys conec, donat que m'he apropat a Freud des de la filosofia. M'encomano, també -no m'ho vull deixar al tinter- a tots els encerts psicoanalítics que he llegit en relació al bigarrat món mental dels nens. Ningú coneix els nens tan bé com els bons terapeutes clínics. Estic del tot convençuda que, quan es tenen fills petits, és fonamental haver llegit una mica al respecte: Dolto, A. Freud, Klein, Winnicott, Bettelheim... Entens molt millor què passa i t'estalvies sovint de fer marrades en l'enfocament dels problemes dels menuts, problemes que no ho són gens de menuts. Només cal observar els nens per adonar-se de l'encert dels plantejaments teòrics de la psicoanàlisi; amb els mecanismes de defensa a mig construir, el comportament dels nens és el gran aval empíric que permet que part de la teoria passi pel sedàs de la falsabilitat. Quan Freud va publicar les seves tesis sobre la sexualitat infantil es va generar entre la comunitat científica un murmuri d'escàndol, seguit per una negació rotunda i un silenci lapidari. El mateix Freud se'n feia creus, del cretinisme dels col.legues. "Si jo només explico allò que totes les mainaderes del món saben"!

Cohen, Solal. I, de mare, només n'hi ha una

La meva relació amb el gran escriptor jueu en llengua francesa, Albert Cohen, ha estat breu. Fa anys vaig començar a llegir Bella del Señor i no vaig arribar a la meitat de la novel.la. També vaig llegir, sencer, el relat elegíac El libro de mi madre, llibre que aquesta nit he rellegit. Recordo perfectament perquè vaig abandonar Solal, l'atractiu protagonista de la saga novel.lística de Cohen. Servit en una prosa brillant i minuciosa, el personatge s'endinsava en la seva autodestrucció alhora que desemmascarava amb brillant i minuciosa manca de pietat el món luxós, refinadíssim i mesquí de l'alta diplomàcia internacional. Solal es movia pels salons de diplomàtics i polítics amb mirada d'olímpic menyspreu; la seva radiografia posava de manifest les estratègies brutals de supervivència en el poder i la glòria mundanes, i la vacuïtat de l' empresa, que convertia la brutalitat en profund cretinisme; els prohoms convertits en insectes vistosos i llefiscosos, als quals Solal esmerçava totes les seves energies a humiliar, com un nen petit que juga cruelment amb un niu de formigues, tot i saber que, al capdavall, era el seu món, si bé, certament, com a parvenu perpetu. Solal, jueu i apàtrida per sempre, que fantasieja, arrogant, amb la utopia de ser estimat, no per la seva magnífica presència física, si no per si mateix (?); no per les seves genials males arts, ans per la seva imperícia. No pel seu poder, per la seva debilitat. Estimat incondicionalment, com un fill. Fins aquí vaig arribar amb Bella del Señor, amb el convenciment que l'autor havia caigut de quatre potes en allò que volia destruir. Pàgines i pàgines d'immersió incansable i nauseabunda en una festa de l'alta societat, em van portar a posar un punt final propi a la novel.la.

A El libro de mi madre, Cohen plora la mort de la seva mare, pobra dona, humil i maldestra, única persona que l'ha estimat incondicionalment, prototipus d'abnegada mare jueva. És un relat esplèndit i punyent, escrit sota la síndrome terrible del sentiment de culpa. Confessió de la culpa de qui foragita, avergonyit, la mare, la dèbil presència de la qual mai no estarà a l'alçada de l'esplendor del cercle social per on es mou el fill. Subtilment, molt subtilment, rere el penediment i el reconeixement de l'amor matern com a únic amor, com a única veritat amorosa (tal com deia Freud, per cert; l'amor d'una mare per un fill mascle és l'únic amor pur, sense ambivalències), a través de l'emocionant i descarnat, quasi descarat per impúdic, retrat que Cohen fa de la seva mare, s'hi amaga, també, encara, la vergonya i, per tant, la negació d'una mare mancada totalment de glamour. Imbècil i mesquí, estúpid, hipòcrita, deliciós glamour.

En cierta ocasión, André Gide, ese Lucifer pequeñoburgués, declaró que no se puede hacer buena literatura con los buenos sentimientos. Pero algunas obras del pasado y del presente lo desmienten. "El libro de mi madre" es una de ellas. Ho diu un tal Gérad Valbert, citat a la contraportada. No entraré en si Gide té rao o no; El libro de mi madre no el desmenteix, però.

Cronologies

L'Honorable Xavier Vendrell tenia 25 anys quan fabricava i posava bombetes. Bé, una adolescència massa allargassada i massa furiosa. No li dedicaria un post, ni una paraula. Si ho faig és perquè m'adono que dos anys abans del 1989, si el càlcul aritmètic no em falla (m'acostuma a fallar), s'esdevenia l'any 1987. L'any de la massacre d'Hipercor.

Un cop més, els fets, per molt brutals que siguin (o potser com més brutals siguin), no incideixen en la ideologia.

La imaginación y fuerza espiritual de los malvados de Shakespeare se detenía a la vista de una docena de cadáveres. Porque no tenían ideología. (A. Solzhenitsyn)

Freud I

Darrerament llegeixo crítiques, d'ací d'allà, la majoria de procedència periodística, contra Freud. A cops, se'n parla brutalment, com si la psicoanàlisi fos de mena criminal, com si tingués la responsabilitat de milions de víctimes al darrere, juntament amb Stalin o Hitler. Em sorprenc. No hi he trobat, en aquesta mena d'inquisició antipsicoanalítica, pràcticament arguments, així que els pressuposo (sé de l'existència d'un llibre negre, editat darrerament, però no l'he llegit). Sospito que quasi tot es pot reduir a la consideració que el psiquisme humà no té cap importància en les malalties mentals i que, per tant, la cura introspectiva, ni ha estat cura ni res, ans al contrari, ha fet estralls. En el fons, deu tractar-se, en la plasmació estadística d'un fracàs, dels vells anatemes positivistes i neopositivistes, segons els quals la psicoanàlisi no és una ciència donat que el psiquisme no és res, pur epifenomen menyspreable científicament ("no plorem perquè estem tristos; estem tristos perquè plorem", deia un reputat conductista). I és clar, davant dels avenços farmacològics espectaculars (sense ironia), tota pèrdua de temps (i el temps, aquí, es perdria a bastament) interpretativa és una enganyifa, sovint mortal, sempre immoral. Ai, què feliç el món humà si les pocions de la investigació científica fossin ja garantia d'erradicació del sofriment psíquic! Si tot es degués a una mancança orgànica, fàcilment solventable, de liti o serotonina, per exemple. Potser cal recordar, però, que els antidepressius a l'ús són altament perillosos per a depressions de les dites endògenes perquè, a vegades, logren que el malalt recuperi l'equilibri psíquic suficient com per atinar a suïcidar-se; dir que els antipsicòtics d'última generació (tinc un amic que ha passat pel tràngol) poden provocar una mena de paràlisi que impedeix de parlar, però no pas de pensar. Efectes secundaris, en fi, efectes col.laterals. No descubreixo res de nou si dic, també, que, sovint el psiquiatre és limita a fer de farmàcia de guàrdia, i, si hi ha sort, adopta el capteniment del bon botiguer que fa petar una xerradeta amable, quatre llocs comuns, molta empatia, i passi-ho bé i són cent, si fa no fa; cent euros.

A Lacan (no és pas sant de la meva devoció), l'acusaven d'un escandalós nombre de suïcidis entre els seus pacients. Pacients, molts d'ells, que d'altres psiquiatres s'havien tret, prèviament, de sobre. Ni Freud ni Lacan se n'han sortit gaire bé, és cert. Què deu quedar, doncs? L'anar fent temptines per un territori altament ignot, suposo; territori on el reduccionisme cientifista hi té molt a fer, i la paraula interpretativa molt a dir. Seria engrescador -així ho creia Freud- cas que es tractés d'un mateix territori. Però no. Encara no se sap què coi és l'home, aquest recalcitrant animal malalt.

Anys i anys, per molts anys

Aquest 2006 ens remet al 150è aniversati del naixement de Freud. No ho vull deixar passar, tot i que aquests mollos d'ordenació i reiteració numèrica acostumen a deixar-me indiferent (oblidaria el dia del meu, d'aniversari, si la família no hi posés de la seva part). Però a Freud sempre m'agrada tornar, i aquesta és una bona ocasió. És un dels pensadors que més m'ha impressionat i que més m'ha obligat a llegir-lo i rellegir-lo. A més, tot i que la traducció que empro quasi sempre, no li fa justícia, Freud és una gran escriptor (va ser proposat per al Nobel el mateix any que el va guanyar -amb tota justícia- el gran Thomas Mann. Però se n'han vist d'altres, de Nobels, molt pitjors que Freud). Tinc la intenció, doncs, de dedicar-li unes quantes entrades. A veure...

Recordo la celebració, l'any 2000, del centenari de la publicació de La interpretació dels somnis. En el decurs d'un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona, al qual vaig assistir, es va produir una anècdota preciosa. L'organitzador (psicoanalista reputat) que va presentar l'acte es va dirigir a una de les il.lutres invitades (psicòloga no psicoanalista) amb les següents paraules:

- Vull agredir l'assistència de la doctora tal...

Una remor, controladíssima per educació, és a dir, per repressió, va envair per uns segons l'auditori fins a evaporar-se del tot en direcció cap l'altíssim i pompós sostre. Després, tot va continuar segons el guió previst, avorridíssim i molt mediocre, per cert. Recordo Jordi Llovet i Nora Catelli (no sé gaire bé qui és, no sé si escric bé el seu nom), ambdos fent unes intervencions fluixíssimes, molt i molt primetes, que diria Pla. És a dir, que allò més destacat de la commemoració oficial a la Universitat de Barcelona, ho puc ben assegurar, va ser el divertit lapsus que he explicat. Es commemorava -repeteixo- el centenari de La interpretació dels somnis, obra que porta com a subtítol inquietant una cita de Virgili, Flectere si nequeo superos, acheronta movebo.

Un altre dia sacsejaré amb Freud els déus de l'infern, ja que jo tampoc he acabat d'avenir-me amb els celestials. Però, abans i després, tal i com prescriu el doctor Freud, cal riure -o millor, somriure; no ens passéssim pas, que no som a Nietzsche- una mica.

Excel.lentíssims/mes acadèmics/ques, diputats/des, simis/símies, em caldrà ara cercar el seu consens per tal de portar a terme alguns retocs al meu Informe per a l'Acadèmia (1917); al cap i a la fi, 89 anys no passen en va. Un cop modificat i redactat de nou l'Informe, caldrà sotmetre'l a referèndum per tal que tota -tota- la Comunitat Humana, que a tots/es ens acull i ens agermana, pugui exercir els seus drets i donar compliment, així, a la inalienable soberania popular.

Grans petits Simis



Los límites de la inteligencia animal

Al chimpancé Rafael se le adiestró a apagar una llama que le impedía coger un plátano situado detrás de ella con un vaso que llenaba de agua en un pequeño depósito. Colocado después el animal en una plataforma sobre el agua, aprendió a ducharse cogiendo agua del lago con un vaso. Sin embargo, cuando pretendió apagar la llama que se le encendió delante de un plátano, pasó trabajosamente a otra plataforma donde había un depósito de agua, para llenar en él su vaso y volver a apagar la llama en la forma en que había sido adiestrado. No se le ocurrió la "idea" de llenar el vaso metiéndolo directamente en el agua, porque la falta de un segundo sistema de señales le impidió poner en relación el agua-tomada-del-lago-para-refrescarse, con el agua-tomada-del-depósito-para-apagar-la-llama. (Pinillos, José Luis: Principios de psicología, Alianza Ed.)

Curiosament, de manera natural, la meva simpatia s'activa davant dels animals-animals i tendeix a desactivar-se, de manera general, davant dels humans-humans (fins i tot -fins i tot, sovint, sobretot-, davant d'aquelles minories sapiens-sapiens-sapiens, on se situa tot fent broma una amigueta del meu fill). Per això m'emprenya que, als simpatiquíssims ximpancés, se'ls vulgui ara classificar com a humans. Aquesta és la meva tendència, subjectivíssima i del tot arbitrària i, fet i fet, ociosa. Altrament, el famós Projecte Grans Simis es presenta amb l'aval de la suposada objectivitat científica i exigeix, per postres però en bona lògica, una legislació ad hoc. Que, així, de passada, aital projecte dinamiti els fonaments d'allò que la civilització ha entès com a "humanitat", és un corol.lari científicament, objectivament ociós. D'això... No. No parlaré de ZP; com diria Chandler, em vénen al cap tres o quatre, o cinc, acudits molt bons, però prefereixo callar.

Historiadors

Assisteixo a una conferència de J.B. Culla sobre els nacionalismes en temps de la República. Com és habitual en ell, elabora un discurs ben estructurat per portar l'aigua al seu molí ideològic. Li agraeixo, si més no, la bona estructuració del discurs. Deixa anar una hipòtesi d' història-ficció, sense amagar l'allunyament momentani del treball científic: Donat que a la primavera del 36, per mimetisme, trufat de certa por i certa enveja, amb l'Estatut català, el fantasma dels estatuts d'autonomia senyoreja pràcticament tota la península (fins i tot arriba a la centralista i guardiana de les essències espanyolistes Castella-Lleó; fins i tot Gil-Robles reclama un estatut per a Castella, i només els feixistes més purs d'Onésimo Redondo s'hi oposen frontalment. Gil-Robles! Se m'acut, per cert, que no hi ha millor prova de la bona fe democràtica d'aquest home)... Donat aquest xarampió autonomista, doncs, no és forassenyat d'especular amb una República que hagués anat evolucionant - 20-25 anys- cap al federalisme.

Penso, amb nostàlgia del mite, en una República amable i civilitzada al si d'una Europa ídem. Estatut, també? Esplèndit! Posin-se a la cua i vagin fent els deures en silenci, si us plau.

En bona lògica especulativa i extrapolativa, Culla creu que la feinada de Rajoy serà, d'ara en endavant, de contenir, i finalment, si s'escau, d'encarrilar, les ànsies autonomistes que es generaran dins del seu propi partit arreu de les Espanyes. No és forassenyat d'especular en un Estat que va evolucionant, en fi i per fi, cap al federalisme.

Recordo el primer Quartet d' Eliot: Passat i futur (del mite) apunten a una única fi que és sempre present.

Em pregunto, sense cap ironia nostàlgica, per la contribució dels nacionalismes al fracàs contundent, inapel.lable, de la República.

Culla parla d'Azaña, a qui considera un patriota espanyol que impulsa amb el seu prestigi l'Estatut català; ho fa com a aliat d'un catalanisme republicà del tot necessari per a consolidar el nou règim; ho fa des de la cerebralitat d'un projecte intel.lectual d'Espanya. Sigui com sigui, sense Azaña, no parlaríem de l'Estatut republicà. Tot i que, ai las!, Azaña al final (anys 37-38, sobretot) es va ensorrar, anímicament, emocionalment... Una terrible sensació de fracàs, del qual culpava en bona part als excessos de la Catalunya autonòmica. Entenc, del que diu Culla sobre l'Azaña, que ja no era el seu cervell privilegiat qui li dictava coses com ara que cada cent anys cal bombardejar Barcelona. Culla diu, textualment, que, quan ho llegeix, passa pàgina ràpid i fa com qui perdona.

Em pregunto si arribarà el dia que jo pugui passar pàgina i fer com qui els perdona, a tots plegats.

Jesús, Jesús, la de cosas extrañas que hemos visto y oído



Ja ho deia en la entrada i comentari corresponent anteriors. De moment allò més estrany que he sentit es deu al gran Pepiño, el Blanco. Diu:

El proceso de paz aún no ha empezado. Estamos en un proceso de verificación
del alto al fuego.

Fuego.... ¡Alto!