ZP
De com Mariano Rajoy deu reforçar la convicció que li van birlar injustament la presidència del govern. Brutal, Arcadi Espada (www.arcadi.espasa.com).

Una cosa és no tenir del tot apamades la sintaxi i l'ortografia. En dues tardes, si fa no fa, saps que t'ho expliques. Però hi ha deficiències estructurals que necessàriament deuen implicar un cert desordre mental, desordre que necessàriament es projecta sobre el món. Deficiències estructurals que fan que les idees s'emboliquin amb una fulla de pi, la qual cosa sovint comporta, per esgotament mental, la tendència a reduir la realitat a consigna. És a dir: Aaara l'entenc!

Lucidesa acerada i brutal

Existe una gran tentación de desembarazarse de lo intrínsicamente increíble por medio de racionalizaciones liberales. En cada uno de nosotros acecha un liberal que nos halaga con la voz del sentido común.

Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo.

I també:

En lugar de producir un pacifismo desprovisto de realidad, la percepción de la estructura de las guerras modernas, guiadas y movilizadas por el miedo, podía haber conducido a la comprensión de que la única norma para una guerra necesaria es la lucha contra las condiciones bajo las cuales la gente ya no desea vivir, y nuestra experiencia sobre el infierno atormentador de los campos totalitarios nos ha ilustrado muy bien acerca de la posibilidad de semejantes condiciones. Así, el temoor a los campos de concentración y la resultante percepción sobre la naturaleza de la dominación total pueden servir para invalidar todas las anticuadas diferenciaciones políticas de la derecha a la izquierda y para introducir junto y sobre ellas el sistema de medición más importante para juzgar los acontecimientos de nuestro tiempo, es decir, para determinar si sirven o no sirven a la dominación totalitaria.

Però, caldria posseir una lucidesa acerada i brutal per distingir el sistema de medició més important del nostre temps i, sobretot, per a usar-lo adequadament i allà on correspon. L'optimisme liberal no deixarà, mentrestant, d'afalagar-nos a tort i a dret, a dreta i a esquerra.

El Papa i els fills

La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"

Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.

La ruleta russa

Bé, totes les txapeles i els txapelos batas-hunes i batas-hunos han votat en bloc. Tothom sembla glaçat amb els seus resultats, però no veig que massa gent parli de les seves intencions. A efectes d'anàlisi política, sembla que només comptin el PNB i el PSOE/PSE (la "O" es per anar jugant a la piloteta, així com la "E" serveix més per al fet i amagar). És clar que ETA pot ensenyar només la carta "pau per presos", és una carta prou consistent, però tanta astúcia i tanta dèria electoralista bé que deu incloure certes ganes de fer política, i no només de quedar-se a casa amb la pancarta tipus "Welcome to home" preparada. He de dir -és de juctícia- que em deixa amb un pam de nas la consistència d'aquests 150.000 vots. Com un sol basc i basca.

El PNB es ressenteix de l' abstenció, però no fins al punt d'haver de desistir sense algun cop de puny damunt la taula. I el PSE creix, però es queda curt com per a plantar massa cara en solitari sense que li trenquin; i si no planta cara, li trencaran igualment els seus del PSE, amb"E" d'Espanya. El PP, de moment, no té altra carta que l'oposició, però la té, la conserva; d'aquí que la San Gil, extenuada, tragués forces de flaquesa per abraonar-se damunt ZP la nit electoral.

Deixant de banda la davallada abstencionista, i d'algun grapat de vots radicals cap a Aralar, del PNB, sobta la insistència dels votants. Pràcticament el mateix percentatge constitucionalista, el mateix madrazista, ídem batasunista... Tot plegat, queda resumit fins a l'angúnia en una intervenció televisiva d'un votant anònim entrevistat a peu d'urna:

- ¿Mi voto? ¡Clarísimo! Clarísimo desde que nací.

La ruleta basca

Amb aquella alegria que dóna la més profunda ignorància, m'atreveixo a la juguesca pitonística; només puc basar-me en allò que a mi em sembla que són les reaccions humanes, així en general; tan general que sovint vaig a parar a un carril de via estreta. Però, en fi, m'ho prenc com qui va al casino. Consideracions i apostes, doncs:

1.- L'ambient, al País Basc, sembla molt més distès, la qual cosa també ha de notar-se en el comportament individual que és el que, finalment, compta a l'hora de votar. Res a veure amb la crispació de les darreres eleccions, on Mayor Oreja va fer una aposta titànica de tot o res, aprofitant el crit de basta ya que alguns assassinats -sobretot, el de Miguel Ángel Blanco-, van provocar. Recordem que el PP en va sortir molt beneficiat electoralment i absolutament derrotat políticament; derrota que encara no s'ha paït, ans al contrari, s'ha aprofundit amb la debacle de Rajoy. El PP baixa alguns escons. Deixa de ser la segona força.
2.- L'aposta forta, ara, la fa el PNB amb el famós pla Ibarretxe. Generarà molta abstenció entre bascos que en sa vida només votarien PNB i que deuen admirar tant la dignitat del seu President sol davant del perill al Congrés de Madrid que poden optar per fer-lo passar, directament i sense solució de continuïtat, a la Història. Em mullo més: el PNB perdrà Ajuria Enea; EA es quedarà, si fa no fa, amb els mateixos votants i Madrazo no passarà de padrecita de parròquia esquifida en hores baixes.
3.- El PSE, tot i el cabreig intern de bona part de la militància més frontista, però amb el record ben viu del darrer fracàs electoral, fa una aposta en part zapateril, de castillos en el aire, i alhora amb els peus descalços damunt la terra xopa amb la sang dels seus morts... Un discurs poc articulat que, precisament, pot esdevenir el discurs ad hoc que certs moments delicats reclamen. Ningú no se'ls creu, ningú els votarà amb autèntica fe, ni bona part dels seus ni els altri que els votin, però, per poquet i per sorpresa, seran la primera força. A lo tonto a lo tonto, aconseguiran allò que volia aconseguir Mayor Oreja a lo basta i a lo bèstia.
4.- Batasuna baixa. Al capdavall té un electorat fidelíssim i, per tant, d'alguna manera, tradicionalista, el qual se sentirà massa aliè a aquest cor estrambòtic de senyores vestides de noietes i de noietes vestides de noiets, amb el puny enlaire. A veure, on és la txapela? I, a veure: si fins i tot ETA refreda plantejaments, amb més raó em puc refredar jo, que no he matat mai ni una mosca. Aquests vots no passaran en bloc al PNB, es quedaran majoritàriament en blanc.

Altra cosa és el joc d'aliances postelectoral. Si el PSE pot governar en minoria amb el suport parlamentari d'un PP noquejat i sense arguments després que tot hagi canviat per a que tota Espanya pugui quedar igual, el PSE tirarà pel dret; un pacte de govern bipartit amb el PP és molt més complicat. Caldrà veure, en tot cas, com reacciona -i si sap reaccionar en temps rècord- Imaz; aquest noi és encara una incògnita, però veus autoritzades diuen que és espavilat. En tot cas, li caldria organitzar amb rapidesa i elegància (vesteix-me a poc a poc que tinc pressa) una cerimònia fúnebre, un enterrament històric: el d'Arzallus. Pot demanar assessorament al Vaticà. Després, més lentament i calladament, hauria d'embalsamar un altre cadàver: l'esquerra abertzale. La gestió dels presos bascos, presoners també de les estratègies polítiques, pot ser la medalla d'or que tot líder a l'oposició necessita, per a continuar sent-ho, de líder.

I si non é vero, sempre podré dir allò que els bascos no hi ha qui els entengui.

Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).

Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.

Res no canvia, tot segueix igual. (Del canvi i la permanència. Manual de filosofia. 1ª lliçó)

Fa uns dies escrivia sobre el professor Canals. Arran de la mort del Papa, hi torno a pensar. Evidentment, Canals era un fan de Wojtila. Però, ara, em vull fixar en una opinió recurrent sobre l'Església catòlica. Segons sembla, l'Església hauria de canviar, s'hauria de modernitzar, adaptar-se als nous temps, "entendre -o acceptar- l'Europa postcristiana", en paraules de Terricabras (aquest sí que és gran!) . És una opinió. La paraula opinió em remet a dos acudits de cine; un el deixa anar, en castellà, Harry el sucio: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno"; l'altre, George Sanders (ara sí, aquest sí que ho era, de gran) a una Marylin Monroe adolescent, que interpreta per primera vegada el paper de rossa tonta (una llança per les dones rosses i guapes i intel.ligentíssimes que he conegut. Existeixen); Sanders, doncs, contesta a Marylin, també en castellà i amb tot l'elegant cinisme de què era capaç: "Bueno... Es una opinión. Un poco imbècil, pero una opinión".

A Canals l'entusiasmava un acudit d'una vinyeta fixa de la magnífica revista La codorniz (també en castellà); el personatge de la vinyeta es deia Don Venerando. Don Venerando es troba un conegut pel carrer i es produeix el diàleg següent:

- Caramba, Don Venerando, le encuentro algo cambiado.
- Es que yo no soy Don Venerando.
- ¡Claro! Ha cambiado usted tanto que ni siquiera es Don Venerando.

Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.

- Negrín, ¿dónde está Nin?

- En Salamanca o en Berlín.

El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:

L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.

François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.

Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:

Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.

Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:

La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)

Música

Escolto la Novena de Beethoven; Furtwängler dirigeix l'Orquestra Philharmonia, al Festival de Lucerna, el 22 d'agost de 1954. Dos mesos després, Furwängler es mor. Beethoven sempre havia estat la seva obsessió, i la Novena l'havia dirigida a bastament; per a Hitler, des de 1938, any rera any, el dia 20 d'abril, dia de l'aniversari del Führer.

No podia abandonar a Alemania en su miseria más honda. Marcharme en aquel momento habría sido una huida vergonzosa. Piensen de ello lo que quieran en el extranjero, pero yo soy alemán. No lamento haberlo hecho por el pueblo alemán.

Paraules d'aquest músic esplèndit durant el procés de desnazificació al qual es va haver de sotmetre. També s'ha de dir que va ajudar molts músics jueus a salvar la pell; n'hi ha documentats 80 casos.

La versió de la Novena que acabo d'escoltar és impressionant. Original. Al llibret qua acompanya el CD -i d'on trec la informació- parlen de testament. Bé, ja he dit que es va morir al cap de dos mesos, diuen que amb plena consciència que s'estava morint i que ja li tocava. La versió que sempre he escoltat fins avui és la de Karajan, que també es va quedar a Alemanya i que se sàpiga no va ajudar ningú, potser perquè ja en tenia prou ajudant-se a si mateix a fer carrera. Fa temps vaig escoltar, també, la integral de simfonies beethovianes -les recordo elegants, quasi dolces- de Giulini. No es pot pas dir que sigui una entesa en la matèria, doncs. Sí que puc dir, però, que la versió de Furtwängler contrasta amb la brillantor, l'esplendor i l'embranzida brutal de Karajan. Goso dir més: m'ha deixat aclaparada; és reflexiva i, sobretot, elegíaca. Cap al final, quan no li queda altre remei que atacar l' allegro energico, Furtwängler ho fa a tota velocitat i la famosíssima música sona quasi sincopada; sona en tot el seu poder anorreador. Altres versions del mateix director -diuen al llibret, tot remarcant-ne la de 1942- són interpretades de manera ben diferent. Goso pensar que van ser interpretades en plena victòria. Durant el concert de Lucerna, Furtwängler es va sentir "como con un pie en el otro mundo", segons va confessar a la seva dona. És la Novena de la melangia i de l'adéu. La Novena d'Europa.

Curiós

El post "Cuanto..." l'acabo d'escriure ara (dia 21), abans de donar l'esmorzar a la família, que avui es lleven tard. Com si es tractés d'una intel.ligència virtual, surt com a continuació que és del que vaig escriure ahir abans que algun membre de la família m'arrossegués literalment fora de casa per anar a comprar còmics al mercat de Sant Antoni.

Pings

Ni a Catapings ni a Bitàcoles. Faig el mateix ritual de sempre amb l'url i no em deixen entrar. Què més hi puc fer?

Cuanto peor, mejor

Des d'una perspectiva independentista, l'argument del comentari al post anterior sembla bastant encertat: com més tontaines siguin els de Madrit, més possibilitats de colar (gooool. És fàcil visualitzar la jugada per mitjà d'un porter amb talante) la independència. A río revuelto ganancia de pescadores. I si l'Estat se'n va a la merda, llavors, per molt tontaines que siguem també nosaltres, els independentistes, serà com bufar i fer ampolles.

Doncs, no. Detallo:

- No vull ni pensar en què l'estat (l'únic que hi ha) trontolli. Prou que ho fa sense que jo ho pensi.

- Em costa d'imaginar un estat català amb bons fonaments i sense esvorancs. Es necessitaria molt camp per córrer, és a dir algun segle de consolidació, sense massa travetes dels equips rivals; o, millor, sense cap equip rival.

- El famós dret a l'autodeterminació -manera ràpida i cínica de liquidar els costos d'un colonialisme esgotat- ha sembrat d'estats titella l'àrea -fem-ho ràpid- sud del planeta. ¿Que nosaltres som del nord? Comencem tots a autodeterminar-nos i a veure què en queda del nord en pocs anys. De fet, del nord, fins i tot sense sotragades pròpies, caldrà veure què en queda en pocs anys.

Però, n'hi ha molts que estranyament pensen en una Catalunya elevada uns quants quilòmetres sobre el nivell europeu. Sòlidament construïda enlaire. Ni GISA, escolti.

. . .

Li he dit "tontorrón" a ZP per l' afoto de París. Què hi feia al costat de Putin? Retratar-se. Vine, vine, que sortiràs a la foto. Una jugada de pati d'escola: com més serem a ser penalitzats, més difuminada la penalització. Igual que l'Aznar. L'Aznar desvariejava amb una guerra que havia de fotre un dictador sanguinari i ZP desvarieja amb una pau que ha de fotre (a la llarga, que el xampany s'esbrava ràpid) un altre dictador sanguinari. L'energia d'un provenia del petroli, i la de l'altre diuen que del gas. Tot plegat, allò que els psiquiatres descriuen com a folie à deux; si tu al.lucines, jo més.

Per cert, queda garantit sense cap dubte que el president de l'estat nostrat disposaria sempre d'energies alternatives.

ZP

Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.

Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:

Tontorrón.

Alguna vegada, a parer meu, l'encerten

Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.

Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.

Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?

El tomista militant (I)

Li pregunto de passada a una companya de facultat, i encara amiga: Quina mena d'animal seria en Canals? Ho entén a la primera (la més gran avantatge de les llargues amistats) i respon en qüestió de segons (admiro, un cop més, la plasticitat amb la que sap captar el món):
- Uaau, uaauu, auu! Un Bulldog. Uaauuuggrrr...


Uns quants estudiants (menys de deu) seiem rera la taula en semicercle del seminari de metafísica; es nota l'expectació per conèixer en Canals, tota una llegenda universitària. L'home del sac. Anys enrera, al pic més alt de la contestació universitària, havia estat agredit físicament; llavors, quan s'emulaven primaveres parisenques a escala menor, barcelonina (els herois de nord enllà, lliures i feliços, havien llençat, físicament també, el respectiu professor metafísic al cubell d'escombraries). En Canals -es deia- no defugia la lluita, ans al contrari. D'un cop de puny -es deia- va esmicolar un vidre per tal d'arrencar del taulell d'anuncis alguna mala herba propagandística; el van portar a urgències davant el perill que la sang vessada arribés al martiri. Algun estudiant burleta s'havia atrevit -es deia- a enquestar-lo sobre la seva concepció de l'ensenyament universitari. Va contestar -es deia-:
- Miri, li posaré fàcil: selectiu, jerarquitzat i car.
Tanmateix, corren ara temps més tranquils, de transició ja a mig transitar. Per a en Canals són anys de solitud, melangiosos; quasi no té alumnes i es fa el silenci al seu voltant. Entra a l'aula del seminari encorbat, com qui té mal d'esquena; el cap li pesa i se li decanta. S'asseu davant nostre, a tocar. Entomem la seva pell blanquíssima, vampírica; els ulls blaus i durs, i un estrany somriure. Ens menysprea, no n'espera res de bó, de nosaltres. Envellit i tristoi, deu ser a un pas de caure en la temptació de la dialèctica diabòlica: som i no som la seva antítesi; ho seríem si ell es deixés sintetitzar. En tot cas, -no hi ha dubte- som la seva creu. Comença a parlar en to baix i resignat, monologa, s'hi esforça; de mica en mica, però, li va aflorant de dins seu, de la seva pròpia substància, la ràbia. Perillosament a prop, entomem l'espectacle. L'esquena se li va redreçant, la pell lletosa es va tacant de sang, coll amunt, ací i allà, esquitxades de sang pròpia, dins la seva pròpia substància; són els ulls els que ara volen esmicolar els vidres de les ulleres. Ens mira, sense deixar de parlar, cada cop més alt. Avaluem la sortida d'emergència. Brutal, arriba la descàrrega. Uuaau, uaaauuu, UAU! Bon cop de puny damunt la taula, s'ha fet mal, cap a urgències... sí... no... No. No cal. Grrrrr... Es desinfla fins a tornar en si. Plenament substancial. Repeteix, ja amb veu imperceptible, les paraules que en l'apogeu ha estampat contra la taula:

-Jo, senyors, TOMISTA! TOMISTaTOMIStaTOMistatomistatomistatmis...FINS A LA MEDUL.LA.

La seva medul.la tomista es redreça de cop; tot ell s'infla de nou. Com si el manxessin.

De professors i altres animals


Des dels temps llunyans (o no) de la transició. 1977:

La opción izquierdista de la modernidad anticristiana (...)

El discípulo es más que el maestro, a no ser que éste halague los oídos con fábulas que estimulen la ruptura con todo lo "dogmático", es decir, con lo que puede ser enseñado. El implacable y ciego dogmatismo del error se reviste de criticismo y libertad de pensamiento (...) De aquí que nada hay que pueda ser enseñado. Se adula a quienes andan ahora, al decirles que "se hace camino al andar", y con ello se destruyen los resultados de todo lo antes andado, al decir también que "no hay camino".

El hijo es más estimable que el padre, porque el joven es más consciente que el adulto. Sería, si acaso, sólo despreciable el niño, en cuanto se entrega con simple ingenuidad a sus progenitores. Toda multitud tiene que encontrar en sí misma, sin principios superiores ni originantes, sus constitutivos y sus nexos. La nada es más que el ser, de aquí la "lealtad al futuro", que puede disfrazar de creatividad la traición, e incluso hacer permanentemente necesario el traidor, al no ser nunca pasada la traición, revestida de revolución permanente y de incesante moviento.

Tales deformaciones se difunden intensamente en la juventud universitaria. Estudiantes que llevan pocas semanas en las aulas, son invitados a la protesta contra estructuras académicas y planes de estudios, porque éstos fueron elaborados "a sus espaldas". Es la perspectiva en la que los hijos pueden recriminar a sus padres, porque no tuvieron en cuenta su criterio al tiempo de contraer matrimonio y engendrarlos.

La utilización de la dialéctica como "álgebra de la revolución" se expresa en la mitificación de las negaciones y en el dinamismo superador de las contraposiciones: el "no-numerario" es así un mito dialéctico, que empuja hacia la síntesis: el "no-numerario-numerario": Mientras la estabilidad "napoleónica" del numerario es inmovilismo y anquilosamiento, la síntesis, por el traspaso de la tesis en lo negativo, asegura la permanencia del devenir revolucionario(...)

Esta extraña, pero muy generalizada, mentalidad "dialéctica", que pretende la superación de lo contradictorio, comienza por desintegrar la realidad y oponer entre sí también sus elementos complementarios o correlativos, para exigir después que sean sintetizados como contrarios. De aquí la desconcertante insistencia con que se propugnan "conciliaciones" entre principios totalmente inseparables: hay quien entiende que el "orden" tiene que conciliarse con la "libertad política", o que se ha de hacer compatible la libertad del individuo y de la familia con la justicia en la vida social. Es obvio que en estos casos se ha perdido todo sentido y orientación sobre la vida humana y sus dimensiones. Acostumbrados a la necesidad de superar las contradicciones imaginadas, la "conciliación" se extiende después a la verdad y al error y a la luz y a las tinieblas.

El títol del llibre en qüestió ja és impagable: Política española: Pasado y futuro. También en política, la verdad es la realidad de las cosas.

L'autor es Francisco Canals Vidal. Catedrátic de metafísica, tomista fins a la medul.la. En una página propera en parlaré. Calia, abans, que em carregués les piles.

Déu n'hi do

Si hay algún fenómeno que ha alimentado el desarme de nuestras sociedades modernas ante sus enemigos es la incomprensión radical y, por tanto, el desprecio y la hostilidad hacia el pensamiento religioso. Lo que no tiene nada que ver con creer o no. Es el respeto al concepto individual de la trascendencia donde radica la más profunda tolerancia, la firmeza y la dignidad, bases de una sociedad no dedicada a la experimentación social, sino a fomentar la vocación del ser humano a ser feliz. (Hermann Tertsch, avui a El país)

Va fort Tertsch. Per criticar els artistes dels Goya en general, es va guanyar uns quants insults personals de Fernando Trueba. A veure, ara. Evidentment, si el cito és perquè em sembla que té raó.

DEL JO AL NOSALTRES, DE LA PERSONA AL POBLE, DE LA IDENTITAT PRIVADA A LA IDENTITAT COL.LECTIVA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI.

DE LA TRIBU BORORO A LA TRIBU CATALANA...

Los indios de la tribu bororo, unos seres primitivos que viven a orillas del río Vermelho, en plena selva amazónica, creen que no existe ninguna identidad privada. Para los bororo, la mente es una cavidad abierta, como una cueva o un túnel, por ejemplo, en la que habita el poblado entero y en donde crece la vegetación. En 1969, José M.R. Delgado, el eminente fisiólogo cerebral español, determinó que los bororo tenían razón. Durante cerca de tres milenios, los filósofos occidentales habían creído que el yo era algo único, algo que, por así decirlo, se encontraba encerrado en el cráneo de cada persona. Ese yo interior era algo que se relacionaba con el mundo exterior, y que aprendía de él, a veces con escaso provecho. No obstante, se presumía que el núcleo mismo del yo de cada individuo era irreductible, inviolable. Grave error, dijo Delgado. "Cada persona es una combinación transitoria de materiales que se toman prestados del ambiente." La palabra más importante era transitoria, y Delgado no hablaba de años, sino de horas. En efecto, Delgado se refirió a ciertos experimentos en los cuales unos estudiantes completamente cuerdos a los que les pidió que se tendieran en las camas de habitaciones bien iluminadas pero aisladas sonoramente, y con el sentido del tacto amortiguado por medio de guantes, y con unas gafas translúcidas para impedirles la visión de cosas concretas, comenzaron, al cabo de unas horas, a tener alucinaciones. Es decir que, aislados del poblado y de la selva que normalmente ocupan la cavidad, se quedaban sin mente.

Pero Delgado no se refirió a ningún experimento que hubiese investigado lo que ocurre en la situación diametralmente opuesta. No habló de lo que ocurre cuando el yo -o lo que entendemos por el yo- no es una simple cavidad abierta al mundo exterior, sino que se ha convertido de repente en un parque de atracciones en donde todos, todo el mundo, tout le monde, entran campando por las buenas, gritando y brincando, tensos los nervios, listos los músculos a por todas, desde risas hasta lágrimas, gemidos, vertiginosas emociones, jadeos, horrores, a por todo, mejor cuanto más sangriento y espeluznante sea. Es decir que no nos dijo nada acerca de la mente de una persona que se encuentra en el punto focal de un escándalo en el último cuarto del siglo XX. (Tom Wolfe. La hoguera de las vanidades).

...I ALESHORES NO EN QUEDÀ CAP. De Wolfe a Agatha Christie.

Serra d'or (de 3% quirats, o més)

A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):

Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.

My dear... My God

Quan la Dama assassina, la puta cruel, et noqueja a traïció i amb la fúria de l' animalitat més pura: un cop sec, escruixidor, directe a la cara; quan la teva força vital, la teva ànima, es retira, vençuda, davant del contundent desplomar-se del cos; quan tot això passa a la pantalla, per uns segons, baby, jo torno en si, marejada, i miro la penombra de la sala i la petita obertura de llum que emmarca la porta. És llavors quan reconec el que ja havia intuït, que sóc davant d'una obra mestra, davant la qual podria fugir pitant encara. Amb tota la covardia de la que sóc capaç, que és molta, respiro fondo, baby, i entomo la teva història fins al final. My dear... My God.

Serà després, quan ja sigui fora, quan camini prop del mar, en una tarda freda i ventosa, quan tremoli de fred i apressi el pas, amb el coll de l'abric pujat i les mans arrecerades en les butxaques, tota jo arrecerada en la quotidianitat, que, a vegades, juga a fer-se inhòspita... Serà llavors quan m'abraoni damunt les comparacions, les analisis i, fins i tot, les ironies sobre la pel.lícula que acabo de deixar enrera. Si vaig acompanyada, molt millor; compartirem emocions i comentaris més o menys encertats, i deixarem enrera junts tot el que ningú, mai, podrà compartir; allò que, d'una manera o altra, t'ensenya sempre tota obra d'art: allò que mai es pot compartir.

No es pot compartir la responsabilitat de la mort. Ni amb Déu es pot compartir la responsabilitat de matar. Només en tertúlies de cafè descafeïnat, només en pel.lícules infantiloides i en discursets benintecionats de progressia barcelonina -of course. Auguro que barceloní passarà a ser una categoria universal, com ara esquirol o guerrillero-; només en la dolça i perillosíssima superficialitat, només en la beneiteria a disposoició de la bondat, com també, vés, de la maldat; sempre a disposició, la beneiteria, de qui passi per allí (una família amb advocat i una llei favorable sota el braç, per exemple). Només..., només amb aquest tarannà es pot arribar a creure que és cosa -la mort- de consens.

Per si de cas: Endavant amb la llei eutanàsica. Volen que visquem feliços i que morim feliços, i no seré jo qui m'hi oposi. Prometo no servir-me'n (desitjo creure-m'ho) per a treure'm les puces de sobre.