Independència

"Vostè vol fundar un Estat sense que hi hagi efusió de sang, sense emprar la força ni l'astúcia, obertament, honestament, tan sols venent i comprent accions? On s'és vist mai, això?"
(D'una carta del sociòleg L. Von Gumplowicz a Theodor Herzl)

Aquesta cita es troba a l'inici del llibre ja citat en aquest blog sobre Israel, de J.B. Culla.

Qué bueno que viniste

Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente.

(Hugo Chávez)

Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.

Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.

L' espai (davant l'escultura "La veu interior", de Rodin)

Arran del retrobament amb Rodin, he recuperat unes notes que vaig guardar d'Hanna Arendt sobre la concepció del temps i de l' espai en Hermann Broch, escriptor, per altra part, del qual no he llegit res més. El que diu Broch em va semblar una intuïció que em servia per explicar alguna experiència estètica pròpia, sobretot amb la música i l'escultura. Contràriament al tractament del temps en molts altres pensadors, Broch el foragita del jo; el temps, el constato fora de mi, en l'encaminar-se del món cap a la mort. Tot allò que faig meu i conservo, constitueix espai; l'espai és el reducte a recer del temps, és a dir, de la mort. El jo, així, esdevé arquitectònic, habitable. Sòlid. M'agrada, sobretot, pensar en la imatge d'una casa que acull tot allò que rescata de la intempèrie, que es va poblant amb el temps, sense deixar que el temps s'hi coli. La casa d'un escultor. La música fraseja les formes i ajuda a immortalitzar-les.

Transcric les notes que guardo en un quadern (No tinc el llibre, però el recomano: Hombres en tiempos de oscuridad, d'Hanna Arendt):

Todo lo que es el hombre da pruebas de pertenecer al yo, todo lo que posee, estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte...
El tiempo es el mundo externo más recóndito. La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo"...
La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es la tranformación del tiempo en espacio. Es abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte. Arquitecturación del paso del tiempo.

Rodin a CaixaForum

El vaig descobrir fa molts anys a París, al seu museu. Un museu petit: un palauet i un jardí deliciós, que inviten a quedar-s'hi, a passejar, a llegir un llibre, a badar (ben al contrari dels museus grans que, a mi, em desanimen tan bon punt començo l'excursió: amunt i avall pels segles que m'assalten sense descans ni pietat) Abans ja m'havia adonat, en un viatge a Itàlia, que l'escultura, a diferència de la pintura, era un art que em frapava; que em frapava molt, vull dir. Rodin no em va decebre. Les seva relació amb Rilke em va picar la curiositat, i vaig llegir força sobre ell i vaig admirar, sempre que en tenia l'ocasió, la seva obra. Feia temps que el tenia arrecerat a la memòria adormida, fins ara que he tornat a topar amb el seu Balzac, immens, paorós com un malson que et desperta de cop.

Rodin explica la descoberta, quan era tot just adolescent i començava a estudiar dibuix en una escola d'art, del seu futur, el qual, com tot futur autèntic, ja portava dins, sense modelar:

Pour la première fois, je vis de la terre glaise: il me sembla que je montais au ciel. Je fis des morceaux séparés, des bras, des têtes ou des pieds, puis j'attaquai la figure entière. J'ai compris l'ensemble d'un coup. Je faisais cela avec autant de facilité qu'aujourd'hui. J'etais dans le ravissement.

La carta trobada

La famosa carta de Poe tenia el seu amagatall perfecte allà on tots la podien veure, davant dels nassos; quasi el mateix lloc on dissabte passat trobo la carta firmada per l'eurodiputada Rosa Díez: la secció de "Cartas al director" de "El país". Es tracta d'una carta oberta, "Carta abierta al Rey", i em sembla tan compromesa com la del relat de Poe; en tot cas, és un text molt dur, on es recrimina a la monarquia la seva actitud amb Ibarretxe i la desprotecció i el debilitament que això provoca en un dels bàndols que s'enfronten -o que la Sra. Díez creu que s'enfronten- a Euskadi. En reprodueixo dos paràgrafs:

(...) Para nosotros la figura del Rey, en su calidad de jefe del Estado español, representa aquello por lo que venimos luchando en el País Vasco. Su majestad es, en última instancia, quien nos asegura que el Estado protegerá nuestros derechos como ciudadanos vascos y españoles...

(...) A mí, señor, nunca se me ocurriría creer que su majestad piensa que es la hora de rendirse. Aunque bien es cierto que si se pensara así, deberíamos ser los primeros en enterarnos. Más que nada para saber por qué nos jugamos la vida. Su majestad sabe que no nos rendiríamos aunque no tuviéramos a nadie que nos cubriera las espaldas...

Evidentment, es podrà discutir sobre l'oportunitat del gest, sobre a qui més, de manera encoberta, va dirigida la carta, sobre el seu tremendisme, sobre la seva autora, sobre la monarquia i Euskadi, sobre l'Estat i la independència..., i així, ad nausseam (de passada, però, faig notar que ningú, que jo sàpiga, n'ha discutit res de res). Reconec que, a mi, em va deixar estupefacte pel fet -diria que insòlit- de ser una carta oberta a un cap d'Estat, on se li diu que no defalleixi en continuar essent-ho, de cap de tot l'Estat. O la Sra. Díez és molt agosarada i ingènua -cosa que no descarto en absolut-, o aquí, a aquest Estat, hi ha alguna cosa que grinyola, alguna cosa ben vistosa que no s'acaba de veure. De moment. O potser es tracta del mateix pòquer de sempre però en la modalitat de cartes descobertes. Hagan juego, señoras y señores. I anar fent.

Comentaris (problemes tècnics)

Al post anterior hi ha més d'un comentari. No em funciona, de moment, el comptador. Me'n vaig i ho deixo descansar fins dilluns, amb la seguretat que ho trobaré, com altres vegades m'ha passat, solucionat. No hi ha com creure en el pensament màgic.

Déu ha mort

Arran d'unes lectures filosòfiques que ens proposa l'autor del blog El ribot transcric unes paraules de Nietzsche, aquest gran profeta:

¡Ay! Llega el tiempo en que el hombre ya no dará a luz ninguna estrella. ¡Ay! Llega el tiempo del hombre más despreciable, el que ya no es capaz de despreciarse a sí mismo.

¡Ved! Os muestro al "último hombre".

"¿Qué es amor? ¿Qué es creación? ¿Qué es anhelo? ¿Qué es estrella?" -así pregunta el último hombre, y parpadea.

La tierra se ha hecho entonces pequeña, y sobre ella da brincos el último hombre, que hace pequeño todo. Su género es inextinguible, como el de la pulga; el último hombre es el que más tiempo vive.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

Han abandonado las regiones en las que era duro vivir: porque uno necesita calor. Uno ama todavía al vecino y se restriega con él: porque uno necesita calor.

Enfermar y desconfiar es para ellos pecaminoso: uno anda con cuidado. ¡Insensato el que todavía tropieza con piedras o con hombres!

Un poco de veneno de vez en cuando: eso produce sueños agradables. Y mucho veneno al fin, para morir agradablemente.

Uno trabaja aún, porque el trabajo es una diversión. Pero uno se cuida de que la diversión no perjudique.

Ya no se hace uno pobre ni rico: ambas cosas son demasiado gravosas. ¿Quién quiere aún gobernar? ¿Quién obedecer? Ambas cosas son demasiados gravosas.

¡Ningún pastor y un solo rebaño! Todos quieren lo mismo, todos son iguales: el que siente de otro modo va de buena gana al manicomio.

"En otro tiempo todo el mundo estaba loco" -dicen los más sutiles, y parpadean.

Uno es cuerdo y sabe todo lo que ha ocurrido: así puede uno burlarse sin fin. Uno se pelea aún, pero se reconcilia en seguida - de otro modo, ello estropea el estómago.

Uno tiene su poquito de placer para el día y su poquito de placer para la noche: pero uno respeta la salud.

"Hemos inventado la dicha" -dicen los últimos hombres, y parpadean.

("Prefaci de Zaratustra", 5)

El profesor Felipe Martínez Marzoa, un dels més consistents i, esclar, solitaris de les nostres facultats de filosofia, ens comenta aquest "darrer home" així:

El último hombre no "sabe" que "Dios ha muerto"; pero, en él mismo, Dios efectivamente ha muerto; el último hombre no puede saberlo precisamente porque -en virtud de la muerte de Dios- carece del sentido de "Dios", del sentido de lo sagrado, de lo noble, de lo bello; estas palabras ya no son, para el último hombre, más que palabras como todas las demás, y, puesto que no pueden significar el mismo tipo de "cosas" que todas las demás palabras, son en verdad palabras vacías, slogans, mentira. "El último hombre" de Nietzsche somos nosotros.

Ho he transcrit tot escoltant (han passat anys des de la darrera vegada que la vaig escoltar sencera) "La passió segons Sant Mateu", de Bach. Nietzsche deia que cal escoltar-la per saber què és -o ha sigut- el cristianisme. Ara mateix sona el violí amb les les primeres notes de l' ària de l'"arrepentiment de Sant Pere", ària per a contralt: "Erbarme dich, mein Gott".

M'agradaria pensar que, per uns minuts, no parpellejo.

Infame semanal

Ahir a la nit, després de sopar, en el descuit d'un televisor encès, se'ns cola, al recinte familiar, el gol d'un Informe Semanal dedicat a la figura d' Arafat. Em direu (és un dir) que, després de tants anys i panys, un gos pavlovià en sentir aquella musiqueta associada a Pròxim Orient hagués salivat bilis i hagués apagat el televisor, però a un gos li manca la curiositat. A mi, la curiositat, em perd. Infame, esclar; o modèlic, si es tracta de manipular. Òbviament, els dolents de la pel.lícula són els israelians; i és una pel.lícula de dolents molt i molt dolents.

Exemple textual: "...la tierra de la patria palestina arrebatada por el Estado de Israel", i... a otra cosa, mariposa . Així, sense la més mínima referència històrica. Es veu que aquest monstre d'Israel va anar allà i, pim-pam, va arrabassar la pàtria als palestins. Les imatges també eren modèlicament elegides per il.lustrar la monstruositat del monstre. No podien faltar dues veus autoritzades... per a guanyar-se el sou: la d'una periodista experta, i tan neutral ideològicament que té l'encert de dir-se Aranguren; i la veu d'un mitja cerilla, jovenet, llestet, guapet i recent (ben segur) nomenadet alt càrrec del Ministeri d'Exteriors.

De la Introducció del llibre que s'acaba de publicar de Joan B. Culla, "Israel, el somni i la tragedia":

En la configuració de la nostra opinió pública -occidental, espanyola, catalana- respecte del litigi àrabo-israelià, o israelo-palestí, és a dir d'allò que denominem amb optimisme "el conflicte del Pròxim Orient" -com si en aquella regió no n'hi hagués cap altre, de conflicte-, s'esdevé un fenomen singular, potser únic: tothom té, o creu tenir, una posició presa i definida pel que fa al contenciós, un punt de vista format (...)

... Cal recordar que a Algèria ja s'han comptabilitzat més de cent mil morts, que a Ruanda i Burundi les víctimes mortals passen del milió des del 1993, que al Congo ex-Zaire la mortalitat es calcula en dos milions i mig de persones des del 1998. I tanmateix, malgrat que aquests altres conflictes han estat infinitament més mortífers que el d'Israel i Palestina -durant el mateix període o en tota la seva història-, les nostres opinions públiques els contemplen en respectuós silenci, deixant que siguin els escassos especialistes o coneixedors directes del terreny els que hi portin alguna llum.

Constato que televisió espanyola no està per la labor de deixar de fer el ridícul. Constato també una qüestió que el profesor Culla no esmenta: el percentatge gruixut d'opinió pública catalana que, en el conflicte que ens ocupa, no només sap que hi ha bons i dolents sinó que coincideix en saber qui són uns, i qui els altres.

En previsió



En previsió, avanço una cita (de no sé qui) com a resposta oportuna i ponderada:

El feixisme sempre plana sobre USA però finalment aterra a Europa.

Germà, no siguis tou

Avui Telenotícies.com es fa ressó dels contactes d'alguns dels islamistes radicals empresonats amb col.legues d'ETA; entenc que es trata de relacions personals; en concret, segons funcionaris de presons, hi ha "camaraderia", fins al punt que un islamista anomena "germans" els etarres i un altre els alliçona sobre terrorisme dur: "matar-ne molts a la vegada"; res d'assassinats selectius i altres punyetetes.

Reconec que la cosa em fascina des d'una perspectiva psicològica i, fins i tot, literària, tant com em repugna des de qualsevol altra perspectiva. No he cregut mai en la conxorxa dels islamistes amb ETA, que tant promociona el PP, pel que fa a l'atemptat de 11 de març; no em quadra amb la meva percepció de les coses, la qual, al capdavall, em serveix -espero que per molts anys- de guia a l'hora de saber on sóc i què passa per on sóc; tot i reconèixer que res no és descartable, en descarto per higiene mental infinitud, d'hipòtesis. Altrament, aquesta mena de compadreo dins l'àmbit de les presons, sí que em resulta del tot creïble. Ressegueixo el fil i aventuro una hipòtesi, del tot ociosa i per a consum privat: una de les causes de la mort d'ETA podrà ser el complex d'inferioritat. Davant d'un terrorisme a gran escala i tan bèstial, capaç de desencadenar una contraofensiva ídem, els "gudaris de merda", que deia aquell, se'ns desmoralitzen. Una qüestió d'audiència, també; de caiguda en picat de l'audiència mediàtica arreu del món. En la mateixa línia, crec que en l'inconscient col.lectiu, després de l'11 de març, els homes d'ETA han deixat de ser el nostre "h0me del sac". Prou que ho deuen saber ells, intueixo que ho saben: estan perdent el poder i la glòria; estan fets merda, vaja. Això espero.

Tota cosa vol perseverar en el seu ésser (Spinoza)

Però l' ésser (sigui què sigui i com sigui) no vol perseverar en tota cosa. El vell Arafat es mor. No sóc la Loyola de Palacio, ho juro; així doncs, em limito a constatar-ho, amb prudència: sembla que el vell Arafat es mor. Recomano, això sí, la lectura de "El rei es mor", de Ionescu. En recordo la sorpresa i l'enrabiada del rei i la comicitat que provoca.

He vist dirigents palestins de mirada àgil i precisa ( Abu Mazen, Hannan Ashrawi, per exemple). Ho constato amb esperança, però també amb prudència perquè només els he vist per televisió, on també he vist perseverar els ulls de peix que es mor; un líquid dens, gelatinós, una mirada desfeta.

Que Al.là, sempre tan gran i misericordiós, hi faci més que nosaltres. Que s'afanyi, però. És urgent des de fa una pila d'anys.

Fets i opinions

La conversión de los hechos en opiniones se da en todos los ámbitos con el pretexto de que todo el mundo tiene derecho a tener su propia opinión, una especie de "gentlemen's agreement" según el cual todo el mundo tiene derecho a la ignorancia (tras lo que se oculta el supuesto implícito de que en realidad las opiniones no son ahora la cuestión). De hecho, este es un problema serio, no sólo porque de él se derive que las discusiones sean a menudo tan desesperanzadas (normalmente uno no va por ahí arrastrando siempre obras de consulta) sino, sobre todo, por que el alemán corriente cree con toda seriedad que esta competición general, este relativismo nihilista frente a los hechos, es la esencia de la democracia. De hecho se trata, naturalmente, de una herencia del régimen nazi.
(Hannah Arendt. Visita a Alemania 1950. Los efectos del régimen nazi)

No sé si, ara i aquí, podríem parlar d'efectes del règim franquista, però en llegir el paràgraf anterior, he notat com una pressió interna, una necessitat de manifestar el meu reconeixement.
És això el que ens passa (o una de les coses que més m'enerven d'allò que ens passa): El dret a la ignorància com a essència de la democràcia. L'accés a la informació, avui en dia, no soluciona el problema; ben al contrari, pot empitjorar-lo fins al mareig. És tan gran l'allau de dades i de tan diversa procedència que l'únic intel.ligible són les opinions. Els fets? No hi ha qui els entengui. A mamar tots els fets!

Tot fent explícit, però em sembla que no pas més clar, el subtext. O, tot fent els deures per a "Quaderns"

Quan me les vaig heure amb la filosofia estructuralista, en vaig treure una conclusió, ben segur que simplista i com a resultat de reflexions poc articulades. La manca de substància del "subjecte" i, per tant, de la "responsabilitat personal" em quadrava en un percentatge bastant ampli dels éssers humans, però sempre em topava amb una minoria ( a la qual no pertanyo, ai las; ni tan sols crec que hi pertanyo) al marge, sense explicar; una minoria molt rellevant, tant per a bé com per a mal; més concretament, en qüestions morals, tant per fer el "bé" com per fer el "mal" (des del sociòpata -una cunya, de passada: bé,Tom Cruise a la magnífica pel.lícula d'acció "Collateral"-, tot passant pel filantrop fins arribar, si es vol, al "sant". Sempre hi ha graus, en tot; en la majoria i en la minoria).

Aquesta conclusió té una significació política evident. La faré explícita: no busco la desaparició dels estats (déu me'n guard), sinó la seva eficàcia; en qüestions d'estat, em sembla que "El príncep", no pas el de contes de fades, no ha estat superat. Eficàcia amb una finalitat, -potser una de tantes només, però també inclosa-, moral: el benestar dels ciutadans. Això fa, per exemple i potser com a corolari, que m'anguniexin les legislacions massa liberals, o massa "progres", aquelles que fan saltar alegrement estructures morals i psíquiques tradicionalment bàsiques, en nom d'una llibertat personal, la qual, com el valor a la "mili" d'abans, "se le supone" (a la majoria, esclar). Sóc, doncs, una "carca", des de la previsió d'allò que ens espera si ens passem de "progres". ¿Cal fer explícit el subtext? En un altre post en tot cas, no fos que desarticulés massa aquest.

I arribo, així, a la minoria abans esmentada; concreto, en dos noms:

- Bill Gates. Ha dit que vol "reinvertir" en filantropia tota (deixe'm-ho en una part important) la seva fortuna. Això és el que em sorprèn i, doncs sí, m'admira. Què n'espero? Que ho faci bé, amb eficàcia. Està per veure, però de moment ens ha alegrat una mica la vida.

- La mare Teresa de Calcuta. Va "reinvertir" tots els seus esforços vitals, i també ho va fer eficaçment.

En ambdos casos, l'eficàcia va de la mà de la responsabilitat personal; d'un, en castellà en diuen "empeñarse en", posar la banya en un forat..., no sé, alguna cosa de tremendament personal i intransferible.

Hi ha una minoria que se surt del guió. Sempre. Tindran els seus motius (si burxéssim gaire, en trobaríem alguns de molt lletjots, segurament) i les seves determinacions, però sobresurten, i ens deixen, a la resta, estupefactes. Es fan responsables, si més no (o potser valdria dir: fins i tot), del seu destí (màxima estoïca, aquesta, que a mi m'atrau molt). Sembla de sentit comú agrair-los-ho.

Diria que també els estats que se'n surten, els estats "viables" que diuen ara, tenen darrera (a vegades cal remuntar-se a la història per trobar-les; cal passejar pels cementiris, vaja) persones de categoria. Precisament, el que més m'esvera de l'actualitat és que no en veig cap de viu, d'estadista. Espero que no hagin fugit tots al món de l'empresa o al de la caritat cristiana.

De tele, lite i altres

Ahir a la nit, molt de nit ja, abans d'anar a dormir i després d'una curta dormideta, vaig veure a la tele un programa de tertúlia, entrevistes i d' altres , amb dos escriptors argentins que no he llegit, César Aira i Alan Pauls. Del presentador i de l'entès en la matèria que s'encarregava dels parabienes , no n'he llegit ni els noms. Estranyament, ningú pretenia encetar cap conversa, tot i que compartien taula; a tot estirar, preguntes i respostes de volada curta, curtíssima, tant com culta, cultíssima; sense anar més lluny, em va deixar bocabadada la quantitat ingent d'escriptors que els documentalistes (aquests sí, que s'ho curren) van recuperar per tal de posar-nos en antecedents sobre l'obra dels dos convidats. Onetti, Borges, Cortázar, García Márquez, i d'altres, desfilaven a velocitat vertiginosa per la pantalla, la majoria des dels seus respectius A fondo; tots -els pobres-, hi volien dir la seva, se'ls notava l'esforç, però els talls de muntatge eren implacables: frases a mig dir, gestos a mig concloure, en rigorós blanc i negre la majoria..., semblava una processó d'ànimes en pena maldestres. Per a més escarni, ni un dels dos escriptors presents al programa es va reconèixer deutor de cap cromo d'aquella florida i antiquíssima col.lecció: ni un tengui, tots falti . Sospito que caldria explicar als guionistes allò tan lleig de "matar el pare". Evidentment, no hi podia faltar una cantant i, doncs esclar, un parell de cançons segons un ordre, suposo que estratègicament cronometrat per tal que ningú -ella tampoc- es cansés gaire de res. Així doncs, que jo recordi: ara un esment del cine de Truffaut (?), ara una gracieta sobre la premi Nobel d'enguany, ara una cançoneta, ara..., coi!, ara, l' Emili Teixidor, en taula a part; i després, la Lucía Etxebarría, en una entrevista fora de plató. D'això, se'n diu solució de continuïtat , em penso.

De l'Emili Teixidor, no n'he llegit tampoc res; però em va semblar un home dret i fet, consistent. Parlava del seu llibre, Pa negre, i de l'època franquista on, més o menys, tothom ho era de franquista, o hi estava adaptat, excepte una minoria amb carnet clandestí a la butxaca. Això, més o menys, va dir, i moltes altres coses, totes interessants.

La Lucía Etxebarría estava contenta -t'ho diràs- pel Planeta. Devien ser els nervis, però va començar a parlar de la novel.la i sense solució de continuïtat (potser, doncs, per anar conjuntada amb el programa), li vaig sentir dir, alt i fort, textual: Israel. Així: Israel, punt. I seguidament tot el que ja sabem de carrerilla, amb una continuïtat solucionadíssima de fa temps: estat terrorista, que no ho és, d'estat, ni res..., guerra preventiva, que ni ho hauria de ser ni ho és... ni res més que per enriquir un senyor... i d' altres. Va acabar amb l'amenaça de publicar un llibre de contes sobre Palestina; millor dit, contes de palestins i els seus patiments, perquè -deia- quan es personalitza (així justificava, també, el formato cuento. Curiosa expressió, o a mi, m'ho sembla; qui sap, potser es tracta d'un gènere literari amb tots els ets i uts; no sóc entesa en la matèria i sempre fa angúnia fer el ridícul; a mi, me'n fa, vull dir)..., quan es personalitza -deia ella- s'arriba més a la gent que no pas amb les dades, simples i fredes, d'allò que passa al món. I ella, es notava que vol arribar a la gent amb això dels palestins (¿quin mal li han fet, pobres?), i d'altres.

La malaria

Sembla que hi pot haver una vacuna contra aquesta malaltia que mata un milió de persones cada any, el 75% cent dels quals són nens menors de cinc anys. El Director de l'assaig científic que intenta tirar endavant aquest projecte, Pedro Alonso, metge de l'Hospital Clínic de Barcelona, en una llarga entrevista que publica "El País" (15-10-04), diu el següent:

P. ¿Gates?
R. Prácticamente todo...sin el dinero de la Fundación Gates no hubiéramos llegado aquí ahora. Ahora, ¿es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?... ¿Es legítimo que un problema que ha condicionado la historia del mundo y continúa condicionando el desarrollo de un continente entero dependa del impulso filantrópico de un individuo? El modelo europeo ha fallado, y están fallando les Estados, y la sociedad civil tiene que darle a esto la importancia que merece. Los impuestos tienen que ayudar a resolver este desequilibrio estratégico y cubrir allá donde el mercado no llega...
P. ¿Entonces estas quejas que tienen las autoridades en Bruselas sobre el monopolio que ejerce Gates sobre las tecnologías del mundo de la informática...?
R. No. Que le den más monopolio. ¡Que tenga todo lo que quiera!

Ja sé que és atacable, o discutible, des de diverses perspectives; Una sospita inevitable i grollera: "estòmac agraït". Més impostos perquè el mercat no arriba a tot arreu, però si els Estats no funcionen ni a casa seva, dificilment els impostos dels rics, gestionats per estats i subestats i paraestats, serviran de gaire als pobres dels països pobres. Més monopoli, "más madera", doncs, de capitalisme salvatge, llei del mercat sense lleis. A mig bloc mig poc , acabo de veure que s'apunten també contradiccions o objeccions.

Malgrat tot, fa pensar. Suposem que el projecte s'està duent a terme passablement bé (supose'm-ho, si us plau). Una fundació privada -una persona, en darrer terme- que ho controla, que evita l'espiral de corrupteles i corrupció de les estructures estatals (i d'altres, de no tan estatals), que imposa eficàcia (importantíssim això: eficàcia) amb diners, molts diners, però, sobretot, sobretot, amb responsabilitat sobre l'ús que se'n fa, que ho gestiona a la manera empresarial... I se'n surt! Els projectes tiren endavant i solucionen o, si més no, pal.lien problemàtiques endèmiques; aporten una mica de llum (per usar una metàfora clàssica i, doncs també, tòpica) en la foscor horrible d'això que denominem estúpidament, asèpticament, "tercer món" (la paraula infern està fora de circulació; no siguem infantils, l'infern no existeix, no existeixen els reis mags, tampoc.). No hi ha cap disseny utòpic, aquí. Només una voluntat filantròpica. Una voluntat personal, esclar. I l' eficàcia del sistema capitalista dirigit cap a objectius que no ho són, en primer terme, de capitalistes.

¿Es correcto esperar a que aparezca una persona que quiere devolver a la humanidad toda su riqueza?

Una pregunta probablement mal formulada, però que suscita un seguit de preguntes del tot consistents. En tot cas, a tall del tot personal, també: si això és més o menys (qui vol la perfecció?) com sembla, Bill Gates -vés qui m'ho havia de dir- és el meu home.

Xavier Rubert de Ventós es filósofo


Aquest aclariment d' "El País" (13-10-04) a l'article firmat per Xavier Rubert de Ventós i titulat "¿Está Cataluña en estado?" és, de tot plegat, el que més em cou. Amanit d'acudits poca-soltes, l'article esmentat es queda en consigna partidista del partit de tripartits.

En resum, ve a dir: no reivindiquem la nació, deixem de ser nostàlgics i essencialistes, que encara ens sortirà rana, la parida nacional; entre d'altres qüestions, hi pot haver molts catalans que estiguin per la cosa de l'Estat espanyol, com a nació de nacions (essència d'essències?). ¿Què hem de fer? (pregunta filosòfica par excellence); senzill: ara -justament, ara- que els Estats tradicionals són en crisi d'identitat (he decidit no abusar de les cites textuals en adonar-me que hauria de citar tot l'article, de tan desmanyotat com el trobo, però el segueixo d'a prop), ara és l'hora, vés per on, que Catalunya jugui a ser-ho, d'Estat. Segons sembla, es tracta de desempallegar-nos d'una crisi d'identitat nacional per a escaldar-nos (una miqueta, res d'independència a la brava) en una crisi d'identitat estatal. ¿I per què? Oi? Doncs, perquè ell té un desig (no pas una idea, una intuïció, alguna coseta filosòfica, no sé... Res, un desig.) Ens ho diu així:

En el fondo de este proyecto está mi deseo de alcanzar un marco político donde no resulte ya necesario ser nacionalista (algo que a mí me tiene frito) y donde la propia identitad política no tenga que ser tan expresada como simplemente ejercida

Diria que, com a filòsof, s'acaba de saltar l'essencialisme i el nominalisme, tot alhora. Ni essències ni mots. Exercicis damunt la "tabula rasa"; tal com pinta la cosa, del no-res en sortirà... una taula de gimnàsia, com a mínim. Com a màxim, alguna trencadissa òssia.

Una cita més, va:

...seguir enzarzados en lo de si somos o no somos una nación más o menos histórica me parece un disparate. De lo que se trata, muy simplemente, es de conseguir la financiación, la representación europea y las competencias no revocables ni laminables que nos permitan administrar ese combinado de coacción y de protección que generan la adhesión del ciudadano a un Estado

¿Sona, tot això tan simple? Simplement, hem de ser funcionals, hem de funcionar com si fóssim un Estat, sense ser-ho del tot, ara que els Estats, que sí que ho són, no funcionen del tot. I hem de funcionar, simplement, perquè no sabem -ni paga la pena de perdre el temps en esbrinar-ho- si som o no som, podem o no podem ser, una nació, del tot.

En el fons, el nostre filòsof es creu molt astut: no emprenyem ningú, ni Espanya ni Europa ni nosaltres mateixos; dissimulem, xiulem... i així, com que ara els reis ens portaran un Estat-ut nou de trinca, podrem jugar molt millor a coaccionar i protegir els ciutadans catalans, que tant s'ho mereixen. Horror. Aquesta ciutadana desitja que no juguin gaire amb ella perquè, des de fa massa anys, ésser nacionalista la té fregida; la té fregida justament per la incompetència d'un com si fos un estat. Perquè una cosa és el futbol, i una altra el futbolí. Oi que s'entén?

70 anys, comptats sense comptar

ERC ha celebrat, segons "El país" discretament, el 6 d'octubre de 1934. El diari esmentat recull unes declaracions discretes de Josep Huguet fetes en un acte a la seu del Consell de la Joventut de Barcelona, acte convocat pels joves d'ERC, que, ben segur, afronten el futur des de les lliçons del passat. Huguet -traduït al castellà-, diu: "El 6 de octubre de 1934 fue una aplicación práctica del federalismo de Esquerra... pero hay quien dice que fue un error, y yo lo dejo al juicio de los historiadores"; que va ser una fiasco, amb un cert nombre (discret) de morts, s'ho calla perquè ho sap tothom, fins i tot els historiadors i fins i tot ell, com ho sabien, fins i tot, aquells que ho van organitzar; que va anar a remolc d'un estirabot de l'esquerra espanyolista, tampoc no ho diu; que va ser un estirabot profundament antidemocràtic, res de res; que alguns historiadors poden presentar-ho com un primer assalt a la legitimitat democràtica que remataria, des de l'altre cantó, el "alzamiento"... ni parlar-ne. Discretament, cal reivindicar que "la tradición de proclamación del Estado catalán viene de la izquierda" i passar a suggerir que cal continuar exercitant-se en la pràctica, i que ara, ara, és el moment... ¿de proclamar? No, ara per ara és el moment d'oposar-se a la Constitució europea que no reconeix Catalunya, "que si no es Estado, no cuenta". Entenc que si no comptem tant li fa que obrim la boca, però també entenc això d' haver d'anar practicant per a poder comptar; així ho diuen tots els mestres.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... fins a saber comptar, doncs. Des d'ahir, ja ho fem fins a 70.

Borges

Arran de llegir algun blog ( Salms i en brut) on parlaven de Borges, he recordat un poema i la lectura feta per Juan Echanove dalt d'un escenari, fa cosa d'un parell d'anys; recordo, també, que no vaig trobar gens encertat el to melodramàtic, sense rastre d'ironia, amb què Echanove recitava; a parer meu, els versos finals, sobretot, són irònics i amargs, i han de ser dits sense massa èmfasi; un cert cansament, com una glopada de fàstic, que només s' insinua i que no arriba a fer trontollar l'elegància geomètricament calculada i bastida a base de menyspreu, menyspreu a si mateix en aquest cas. Diria que la frivolitat de Borges és una aposta profundíssima per l'elegància, una obsessió per la mesura; en tot cas, sorprèn un idioma castellà tan quirúrgicament emprat, tan precís, tan fred. Poc abans de morir-se, vaig sentir-li dir a Bolaño que considerava Borges l'escriptor en llengua castellana més gran després de Cervantes; em va satisfer la sentència, tot i que com tota sentència és agosarada, desmesurada. Borges -ell i, fins i tot, el seu "centinela"- hi posaria objeccions: tanta grandesa mareja.

El centinela

Entra la luz y me recuerdo; ahí está.
Empieza por decirme su nombre, que es (ya se entiende) el mío.
Vuelvo a la esclavitud que ha durado más de siete veces diez años.
Me impone su memoria.
Me impone las miserias de cada día, la condición humana.
Soy su viejo enfermero; me obliga a que le lave los pies.
Me acecha en los espejos, en la caoba, en los cristales de las tiendas.
Una u otra mujer lo ha rechazado y debo compartir su congoja.
Me dicta ahora este poema, que no me gusta.
Me exige el nebuloso aprendizaje del terco anlosajón.
Me ha convertido al culto idolátrico de militares muertos, con los
que acaso no podría cambiar una sola palabra.
En el último tramo de la escalera siento que está a mi lado.
Está en mis pasos, en mi voz.
Minuciosamente lo odio.
Advierto con fruición que casi no ve.
Estoy en una celda circular y el infinito muro se estrecha.
Ninguno de los dos engaña al otro, pero los dos mentimos.
Nos conocemos demasiado, inseparable hermano.
Bebes el agua de mi copa y devoras mi pan.
La puerta del suicida está abierta, pero los teólogos afirman
que en la sombra ulterior del otro reino, estaré yo,
esperándome.

L'alè que caldeja aquest poema irònic prové de la nostalgia de no ser Déu. Déu, allò més gran que el qual cap altra cosa no pot ser pensada. Una desmesura, una barbaritat, un personatge de ciencia-ficció que mai no necessita rentar-se els peus. Fins i tot mort -i, per postres, immortal- seré jo, només.

Bona nit, prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra

La lectura de la novel.la va venir després d'haver vist la pel.lícula, així que tota la primera part, on el personatge del Dr. Larch m'enlluernava com a lectora, s' il.luminava, també, pel record de la interpretació de Michael Caine, com em passa ara, -la veu de Caine, suau com una carícia, bona nit, prínceps del Maine, solemne com una coronació, reis de Nova Anglaterra-. "Aquí, a St. Cloud...", escriu el doctor al seu diari; aquí, a l'orfenat de St. Cloud, les coses són ben diferents a la resta del món; com a tots els St. Cloud del món, aquí, els nens són abandonats als capricis de la vida. Nens sense destí. Les lleis naturals queden lluny, remotíssimes, i queden massa a prop: paradigma exacerbat dels laberints sempre inquietants del mirall. Els nens de St. Cloud saben de si mateixos allò que veuen en si mateixos; poca cosa, una imatge nebulosa, per a ser. Les lleis dels homes són a un marge diminut i escorat, apenes quatre ratlles, quasi ocioses: un nom, alguna data... Tot està per fer, a St. Cloud. El Dr. Larch ho sap, i sap el que es fa: s'empesca determinacions, edifica marges, s' inventa destins; però, sobretot, sap que allò més perillós per als seus nens és l'arbitrarietat. Abandonats de la naturalesa i al marge de la convenció, tot està per fer i tot, tot, podria ser fet, sense límits.

Prínceps del Maine, reis de Nova Anglaterra, que el món us aculli amb seny i dignitat. Que sigueu estimats.

Todas hieren, la última mata

Baroja tenia un rellotge de paret amb aquesta inscripció, tan obvia i tan brutal. Hi he pensat després de passejar-me pel fòrum de "Combray", d'entrada gratuïta i resultats tan satisfactoris que em ve de gust de desviar-ne un afluent i escriure una pàgina amb algunes de les idees que se m'acudien mentre llegia els diàlegs. Al rellotge de Baroja hi he anat a parar des d'una cita de les seves memòries, on parla d'un individu que entén la vida com un passar l'estona . La cita és un bon acudit, per passar l'estona. Són d'agrair les hores que passem en companyia de bons acudits i altres distraccions, malgrat que també - com totes, excepte la darrera- ens fereixin.

De Baroja a Pla el camí fa drecera perquè em sembla que comparteixen una percepció essencial del món. No crec que sigui cínica. El cinisme, el deuen haver teixit amb els anys... i és un vestit lleuger, aquest que transporto. És fins i tot un vestit saludable en segons quines circumstàncies; és elegant i permet lluir el sentit de l'humor. A les persones intel.ligents i amb sentit de l'humor els passa, sovint, que els altres els reben amb ironia, ironia que han d'entomar obligatòriament ja que són intel.ligents i tenen tan sentit de l'humor. Alguna vegada, però, allò que els agradaria trobar és una carícia, per exemple. El cinisme en estat pur -l'origen de la paraula és "gos"-, només me'l crec enmig de l'estupidesa. És cínic, purament cínic, el personatge que interpreta el català Sergi López en la darrera pel.lícula -esgarrifosa- de Frears. Hi ha gent així, ben segur. Una estupidesa aclaparadora, que no es plantejarà mai què hi fa, a la vida, si passa l'estona, si espera Godot, si passa l'estona tot esperant Godot, o què.

Sé positivament que no passo l'estona quan miro els ulls del meu fill, riallers. Què, doncs? Això sí que no ho sé.