diumenge, de febrer 22, 2009
'Els bells camins que no menen enlloc'
Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.
Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.
Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.
Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.
Córrer món! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos.
Tot acomplint un promesa, gentil com és, en Pere m'ha fet un bell regal d'aniversari - en efecte, acaba de caure'm un any més a sobre, el proppassat dia 18-; es tracta del fragment que reprodueixo de les "Proses bàrbares", de Bertrana, per a il.lustrar la pintura que tinc a casa d'aquest pintor i escriptor.
Ressalto: Cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners. Afegeixo: No solament per anar pel bosc, ans per la vida mateixa, em sembla una esplèndida divisa. Difícil, esclar, com tot esplendor.
Camins que no menen enlloc, cal recordar que hi ha un text de Heidegger, el meu text preferit, el títol del qual així el podríem deixar traduït.
divendres, de febrer 20, 2009
Els tontos de La classe
Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).
Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.
I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.
Arcadi Espada comenta, de resquitllada, una pel.lícula immensa: La classe. També n'havia parlat, fa algunes sabatines, un Gregorio Morán perplexe i esborronat. Permeteu-me presumir amargament en conèixer bé el pa que s'hi dóna: ni optimisme arcadià ni perplexitat gregoriana. Esborronament, sí, en estat perenne. La classe mostra, sense concessions a l'empatia, ni rastre d'empatia vers ningú, a través d'un objectiu fred i detallista, de nouveau roman, en què s'han convertit les aules d'institut de barriada pobra (desestructurada, en diuen ara, i amb raó; abans eren pobres, i ara, a sobre de pobres, desestructurats).
Arcadi Espada es pregunta retòricament i es contesta em temo que també massa retòricament: ¿Hace cincuenta años, dónde estaban los tontos y desestructurados? En la calle. Hoy están en la aula. Menos tontos, aunque, por supuesto, lejos de estar redimidos. Però aquest no és el problema. La pregunta correcta és qui hi havia, i què s'hi feia, fa cinquanta anys a les aules. I la resposta: Una minoria gens tonta que volia, cames ajudeu-me, fotre el camp cap amunt; sembla mentida que algú tan declaradament elitista com l'Espada no caiga en la cuenta. Aquesta minoria (a la que, potser, el mateix Espada ha pertanyut), ara, ara.... Ara és a l'aula, com tothom. Engolida, massacrada, avortada, pels tontos a qui ningú no posa fre; ningú, ni els professors, ni els directors amb tot el poder de direcció, ni els inspectors, ni la mare que els va parir a tots plegats. És el cinisme en estat pur, és la manca absoluta de redempció. És el poder dels tontos gestionat pels cínics.
I encara més cantarella de cinquanta anys enrere. Cinquanta anys enrere els tontos no eren al carrer, exactament. Cincuanta anys enrere, una majoria treballava, es casava, tenia aspiracions, comprava pisos a còmodes terminis, tenia fills, aspirava a què els seus fills estudiessin. Aspiracions gens fantasioses, les dels tontos de fa cinquanta anys; tocaven de peus a terra, fa cinquanta anys, els pobres..., perdó, vull dir, els tontos... Perdó, però és que l'article d'Espada tendeix a la confusió. Certament, no se m'escapa que ara és molt més difícil de treballar, més difícil de casar-se; de comprar pisos...ni en parlem; dificilíssimes, les aspiracions poc fantasioses d'abans. Impossible, ara, que els fills, a segons quines barriades i instituts, estudïin; impossible del tot. Són a La classe.
dilluns, de febrer 16, 2009
Benaurats els que dormen durant mig segle
Ironia amarga que Teresa Amat dedica als somiatruites que encara veuen el paradís a l'illa caribenya.
Al seu llibre "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana". Des del seu blog, Alírica, es pot accedir a una pàgina de debat ben llaminera si tenim en compte la gran quantitat de documentació que l'autora aporta en el llibre i la que li deu haver quedat al tinter.
Ironia amarga que Teresa Amat dedica als somiatruites que encara veuen el paradís a l'illa caribenya.
Al seu llibre "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana". Des del seu blog, Alírica, es pot accedir a una pàgina de debat ben llaminera si tenim en compte la gran quantitat de documentació que l'autora aporta en el llibre i la que li deu haver quedat al tinter.
diumenge, de febrer 01, 2009
El dubte
Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)
Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.
El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.
Hi ha un altre aspecte al que els neoconservadors donen molta importància i que no pot separar-se dels seus principis en política exterior: la moral. Gertrude Himmelfarb, muller d'Irving Kristol, dedicà diversos estudis a l'època victoriana defensant la tesi de que el menysteniment d'aquells valors (i especialment, el del patriotisme) fou la causa principal de la decadència política d'Anglaterra. La seva pròpia evolució personal la dugué a la implacable crítica al multiculturalisme i a aprovar la recent recuperació dels valors religiosos als Estats Units (decisius per a l'elecció de George W. Bush), als que veia com una salvaguarda de la integració social. L'altre gran ideòleg del suposat declivi moral americà fou Allan Bloom, qui a The Closing of the American Mind atacà durament el sistema educatiu del seu país i el moviment contracultural dels seixanta que, segons ell, conduïa inevitablement al relativisme moral més perniciós (Del blog Epistolari, en un darrer post on es comenta un llibre de Gregorio Luri sobre els neocons)
Des d'aquest inici tan farcit de promeses, decebré encara millor en limitar-me a recomanar una pel.lícula, El dubte. Ja és un lloc comú suadíssim cantar les excel.lències que sobervenen a la pantalla quan uns personatges han assolit de trobar uns actors. Però no puc evitar l'esment a la grandesa de Meryl Streep, a qui fa poc hem vist ballar i cantar en la deliciosa i colorista Mamma mia, i a qui, ara, veiem en un blanc i negre de severitat extrema, el blanc de la pell de la seva cara encaixonada en el negre rigurós de l'uniforme. L'actriu, esclar, farà valdre els ulls, poderosíssims. La seva mirada lúcida i dura sembla no tenir fisures, atrapa el món amb la xarxa tupidíssima del seu paradigma. Fins que s'enfronta a l'altre, Philip Seymour Hoffmann; a través d'ell i dels seus perills, s'escola la realitat més dura i irreductible, la del nen, la de la mare del nen reclamant el dret d'existir sense triturada per les idees i les seves lluites de gran volada i difícil aterratge.
El dubte té la gran virtut de no caure en el psicologisme a l'ús. La sobèrbia, la crueltat, el poder, també la bondat, la pietat, l'amor, no s'esgoten en si mateixos sinó que es deriven d'un model, diguem-ne teològico-polític, i, per tant, pedagògic; i de l'espantall que tot model arrossega: el seu propi fracàs. I és aquí on els personatges es fan grans, lluny de maniqueismes i plens de caires. I de dubtes.
dissabte, de gener 31, 2009
Meme per al Pere,
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
Una de les normes memístiques m'obliga a posar un enllaç a qui me l'ha passat, que segur que ho ha fet per a petar-se de riure amb la meva habilitat linkadora.
Set (nombre màgic, ja se sap) fets (?) relatius a la meva persona. Seran set anècdotes mèdiques i que, alhora, m'han fet riure.
1.- Ahir divendres. El marit ho anat dient des de fa dies: té hora per a que li treguin un queixal. Nye. L'E. no és gens nyeflis, però un dentista és un dentista i, sobretot, un queixal és un queixal. No, no podem anar al cine, ja saps.... (?) em treuen... Home, i què? Em truca per telèfon, acaba de sortir de cal dentista, entre eufòric i emprenyat, i una mica farfolles. Ja t'han tret el...? No. Desprès d'anestesiar-lo, NO li han tret, el queixal. El dentista, que va de sobrat, li ha clavat primer l'agulla i després ha mirat la fitxa. Com que l'E. pren aspirinetes diàriament, no se li pot treure el... Ara, l'E. ha d'anar al cardiòleg, deixar de prendre acidacetil..etc. uns dies i tornar a cal dentista. Anem al cine.
2.- La sogra, ingressada d'urgències per una infecció pulmonar. S'ho vol arrencar tot: mascareta d'oxigen, via del suero... La placo, literalment. La mascareta d'oxigen és tot un reducte bèlic. És aire, mujer, sólo aire, dic desesperada; em contesta: Claro... es que yo le pongo un poco de harina, oye. Em cau la mascareta de les mans, de tant riure. Les associacions mentals, fins i tot a la desesperada, són sempre apassionants. D'aquí que sigui freudiana.
3.- Porto el fill al príncep (que diria el gran Moretti) dels metges estetes. Com que la cosa és congènita i pot degenerar, em tranquil.litza pel que fa al pressupost. Ell distingeix ben clarament entre intervencions l'origen de les quals no és una malaltia sinó un caprici (aquí, la clavada no la puc ni concebre) i les que sí són... Són... El príncep trontolla. L'ajudo: Les d'obligació hipocràtica. Em mira estranyat i, gens convençut, continua buscant la seva manera de dir-ho. No en té ni idea de qui era Hipòcrates; penso que li deu haver sonat a hipòcrita; al capdavall...
4.- Ja fa molts anys, mon pare, ingressat greu a una clínica, es va fer posar un cartell als peus del llit: No m'expliquis les teves malalties i jo no t'explicaré les meves.
5.- Una amiga treballava a urgències. Entra amb urgència un metge jove al Box, mira i es desmaia.
6.- La meva mare fa venir el capellà de la clínica, tenen una xerradeta. Quan l'home marxa, la mare se'n fot, del capellà, del mort (morta, en aquests cas) i de qui el vetlla: era tonto, aquest. M'ha quedat, fondo, el dubte, però mai no m'he atrevit a aclarir-lo amb algun especialista. Déu valida les absolucions l'intermediari de les quals ha sigut negligit descaradament?
7.- Ja fa anys, per la tele. Un recent estrenat jugador del Barça, d'origen castellà, es lesiona. El periodista, dins de l'habitació de la clínica, li pregunta: Què la cama, fa molt mal? Estranyat, el noi diu: ¿La cama? La cama bien, lo que me duele es la pieeerna.
No em faran ni cas, però passo el meme i m'entreno a posar links:
-otearai
-ferrancab
-elcafédeocata
-alirica
-jesuscardona
-Claudio, allí donde estés, y gracias por evitarme el link.
-anava a posar un que no m'atreveixo.
dimarts, de gener 20, 2009
Que Catalunya no compri productes israelians
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
Això s'embolica i encara prendrem mal perquè el ridícul ja fa temps que el fem. El meu marit em pregunta, No era mort, el Fontana?
dissabte, de gener 17, 2009
Por qué Israel se siente amenazado
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
Títol d'un llarg article que acabo de llegir a El País d'avui, d'una pulcritud exemplar en l'exposició ordenada de fets i factors, escrit per un historiador israelià. Només me'n faig ressò; en tot cas afegir que, després de la lectura, n'he canviat mentalment el títol, Per què Israel desapareixerà. I, també -mira, ja que hi sóc- un record de gratitud a Mcain; en l'únic debat que vaig seguir de la campanya electoral USA, que era el dedicat a política internacional, el senador que ha perdut les eleccions va repetir que el seu país no permetria un segon Holocaust. Obama no en va dir res. Des de la comoditat d'aquell que no ha de votar ni ha d'aguantar-ne directament les conseqüències, llavors vaig decidir, en joc ociós, el meu vot impossible, però claríssim.
dijous, de gener 15, 2009
Links
Hauré de reconstruir la llista de blogs linkats perquè l'acabo de suprimir. Demano disculpes. Estava canviant l'adreça d'Un que passava (no en tens cap culpa, Ferran), un dels blogs que segueixo des del principi dels temps, i pam, m'han desaparegut tots. Demano temps.
Hauré de reconstruir la llista de blogs linkats perquè l'acabo de suprimir. Demano disculpes. Estava canviant l'adreça d'Un que passava (no en tens cap culpa, Ferran), un dels blogs que segueixo des del principi dels temps, i pam, m'han desaparegut tots. Demano temps.
dimarts, de gener 13, 2009
Amb els ulls oberts -com taronges- II
- El Conseller Saura diu que es tractava d'una manifestació antiterrorista, a la qual va assistir per imperatiu étic, i que el de la caputxa i la pistola estava fent una performance, la qual cosa els mossos sabien perquè ho veien, de la mateixa manera que quan ell, en Saura, veu una cadira, sap que ho és, que és una cadira. Recapitulem: Els mossos veuen - que no se sàpiga des d'on ho veuen és un detall que no té cap importància. Ho han vist. Punt- la performance d'un terrorista de joguina amb pistola de joguina i saben que és una cadira. No entraré en el contingut antiterrorista de la performance perquè d'art modern no hi entenc un borrall i encara acabaria veient-hi la cadira. Per a quan una manifestació ciutadana que demani la dimissió de Saura? Montilla, que diuen que és astut tot i que, alerta, jo no l'he ni ho he vist, no mourà ni un dit; al capdavall, són uns quants vots que sempre vénen bé, i sempre seran seus si els hi té a punt... una, o dues, cadires. Que Catalunya s'ensorri en el ridícul, en la desmoralització i la inoperància més espantosos, a Montilla se li'n refot o, com sospiten alguns, ja li va bé. Altrament, que actuï i començarem a donar-li crèdit. A aquestes alçades actuar vol dir treure la cadira del cul d'en Saura.
- Aquests dies llegeixo més que mai La Vanguardia. Per dues raons: Per les magnífiques cròniques d'aquest luxe de corresponsal que és Henrique Cymermann. I pels articles d'Enric Juliana. Deia Juliana ahir:
Un peligroso e inquietante juego retórico ("los judíos inflingen a los palestinos el mismo trato que ells recibieron de los nazis"), orientado, en última instancia, a relativizar y pasar página del Holocausto, objetivo por el que de manera incansable trabajan desde finales de los años cuarenta todos los residuos del fascismo y todas las variedades de la extrema derecha.
Però Juliana no s'atura aquí. Preveu, amb una lucidesa notable:
Esta distinción (que Israel 2009 no és la segona edició de l'Alemanya nazi), sigue siendo muy importante. Decisiva. Es fundamental para mantener en pie el paradigma antifascista de 1945. El paradigma sobre el que se ha asentado la democracia en Europa después de las guerras civiles del siglo XX. Si este paradigma cede o se derrumba (por agotamiento o banalización de su contenido) todo volverá a ser posible.
Quina elegància, redéu; quina senzillesa en l'exposició per a una veritat tan fonda. Per citar, encore une fois, Arendt, el tot és possible és una de les divises bàsiques del totalitarisme. En el món actual de predomini tecnològic, ja no n'hi ha prou, ja és balder i extemporani - Déu és mort i, a més, és enterrat- el dovstoievsquià tot és permès. Tot és possible, tal i com quedarà demostrat.
- El Conseller Saura diu que es tractava d'una manifestació antiterrorista, a la qual va assistir per imperatiu étic, i que el de la caputxa i la pistola estava fent una performance, la qual cosa els mossos sabien perquè ho veien, de la mateixa manera que quan ell, en Saura, veu una cadira, sap que ho és, que és una cadira. Recapitulem: Els mossos veuen - que no se sàpiga des d'on ho veuen és un detall que no té cap importància. Ho han vist. Punt- la performance d'un terrorista de joguina amb pistola de joguina i saben que és una cadira. No entraré en el contingut antiterrorista de la performance perquè d'art modern no hi entenc un borrall i encara acabaria veient-hi la cadira. Per a quan una manifestació ciutadana que demani la dimissió de Saura? Montilla, que diuen que és astut tot i que, alerta, jo no l'he ni ho he vist, no mourà ni un dit; al capdavall, són uns quants vots que sempre vénen bé, i sempre seran seus si els hi té a punt... una, o dues, cadires. Que Catalunya s'ensorri en el ridícul, en la desmoralització i la inoperància més espantosos, a Montilla se li'n refot o, com sospiten alguns, ja li va bé. Altrament, que actuï i començarem a donar-li crèdit. A aquestes alçades actuar vol dir treure la cadira del cul d'en Saura.
- Aquests dies llegeixo més que mai La Vanguardia. Per dues raons: Per les magnífiques cròniques d'aquest luxe de corresponsal que és Henrique Cymermann. I pels articles d'Enric Juliana. Deia Juliana ahir:
Un peligroso e inquietante juego retórico ("los judíos inflingen a los palestinos el mismo trato que ells recibieron de los nazis"), orientado, en última instancia, a relativizar y pasar página del Holocausto, objetivo por el que de manera incansable trabajan desde finales de los años cuarenta todos los residuos del fascismo y todas las variedades de la extrema derecha.
Però Juliana no s'atura aquí. Preveu, amb una lucidesa notable:
Esta distinción (que Israel 2009 no és la segona edició de l'Alemanya nazi), sigue siendo muy importante. Decisiva. Es fundamental para mantener en pie el paradigma antifascista de 1945. El paradigma sobre el que se ha asentado la democracia en Europa después de las guerras civiles del siglo XX. Si este paradigma cede o se derrumba (por agotamiento o banalización de su contenido) todo volverá a ser posible.
Quina elegància, redéu; quina senzillesa en l'exposició per a una veritat tan fonda. Per citar, encore une fois, Arendt, el tot és possible és una de les divises bàsiques del totalitarisme. En el món actual de predomini tecnològic, ja no n'hi ha prou, ja és balder i extemporani - Déu és mort i, a més, és enterrat- el dovstoievsquià tot és permès. Tot és possible, tal i com quedarà demostrat.
dilluns, de gener 12, 2009
Per aquí en diuen autoodi
Wafa Sultan, via Nihil obstat
Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…
No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).
D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.
Wafa Sultan, via Nihil obstat
Je ne prétends pas défendre Israël, puisque les Juifs ne m’ont pas demandé mon avis quant à leur terre promise. S’ils me demandent mon avis, je leur conseille de brûler leurs livres sacrés et de quitter la région et de sauver leur peau. Car les musulmans constituent une nation rigide exempte de cerveau. Et c’est contagieux. Tous ceux qui les fréquentent perdent la cervelle…
No deixa de ser curiós que les veus crítiques sorgides de l'Islam siguin femenines, almenys que jo sàpiga. A més, són veus apòstates, d'una contudència i radicalitat que quasi es podria qualificar, seguint un patró històric i per a fer enfadar les feministes, d'histèrica. No és una objecció a allò que diuen. El que ens expliquen amb tanta passió i ràbia és necessari de ser escoltat. Potser sí que és temps de fer una pausa reflexiva, de prendre distància i de posar parèntesis, sobretot perquè podria ser uns dels darrers luxes que Europa es pugui permetre. Però, amb la distància que faci falta, fins i tot amb una copa de xampany a la mà, cal estar atent a les veus alterades, que criden i gemeguen, perquè també, d'entre elles, n'hi ha algunes que tenen tota la raó (En homenatge, gens irònic, a Pilar Rahola).
D'entre totes les dades que aquests dies vaig recopilant, n'hi ha una que tinc molt en compte: en ben Ami, l'historiador israelià, ex ambaixador a Espanya i ex Ministre d'Israel, diuen que va dir que, segons enquestes d'opinió de les quals ell es refiava, un 60% dels seus compatriotes tenen ja pensat d'abandonar el país tan bon punt Iran disposi de capacitat d'atac nuclear. És un país petitíssim, amb pocs (uns 7 milions, em sembla, dins dels a penes 13 milions de jueus que es calcula que hi ha al món) habitants, que són perfectament integrables (en teoria) a Occident. És un país que pot fer les maletes i plegar, o almenys replegar-se fins que amaini el temporal (en teoria). Allò que entenem per Occident, és a dir, nosaltres, no.
diumenge, de gener 11, 2009
Aquests dies... amb els ulls oberts
És difícil no escriure sobre Israel i Gaza; encara és més difícil de fer-ho. A veure, podria parlar... de la darrera pel.lícula d'Eastwood, sòbria, brutal, excel.lent; excel.lent també la Jolie malgré lui, o malgré moi, que no m'agrada gens, en cap sentit. El meu marit em diu a cau d'orella: Aquests llavis... El tallo: Doncs, diuen que són ben seus, sense... Em talla: Pobreta. Li contesto: Sí.
Tot és opinable, i es ben difícil. Recullo serrells vistosos:
- La meva neboda petita i el seu company arriben tard perquè han anat de mani. No tenen ni idea de gairebé res, ni d'història ni de política. Tornen molt contents per l'èxit. Silenci espès. Ells creuen que tenen la raó fins al punt de ser pacifistes i, Déu meu, en procés de fer-se vegetarians. Cauen de quatre potes en la taula d'ibèrics, però... La meva particular venjança. Deixen abandonada una revista impresa ad hoc, en català homolagable i a tot color: Aturem la massacre. En pàgines interiors, a tota pàgina, unes rengleres de fotografies amb els noms a sota; alguns dels nostres prosionistes més destacats. El text que acompanya les fotografies és brutal. Sé de la innocència de la L. i del J., però els que han confeccionat la revisteta en qüestió, no en tenen res d'innocents. Confeccionen dianes.
- Fa molts i molts anys, jo també anava a manis. Em sembla recordar que feia poc que l'havia palmat Franco i era un Primer de maig; després de les corregudes i la dispersió, em trobava a la parada d'autobús prop de La Catedral. Els carrers quasi buits, l'hora de dinar d'un dia festiu. De cop, allà davant meu, hi ha dos individus encorbatats, molt joves, amb odi als ulls; un treu una pistola i m'apunta directament al cap. La catatònia es pot confondre amb serenitat. Després d'uns segons, no passa res, se'n van com han vingut. Diumenge a Barcelona, un individu amb caputxa, quasi al costat del Conseller d'Interior, al davant de la manifestació, ensenya una pistola, i el servei d'ordre fa que l'amagui, la pistola, i prou. Catatònia? Serenor?A mi em sembla espantós, però es veu que no passarà d'anècdota a alguns anecdotaris on line.
- Acabo de llegir un article de Vargas Llosa; segons ell, la societat israelí ha sofert un procés cap a la dreta tan gran que l'ha portat a una progressiva pèrdua de la moral en la vida política. Cap a la dreta es perd la moral. I es perd tant, la moral, que ni tan sols Oz i Grossman reaccionen com és degut, és a dir, com ho fa Vargas, sempre tan moral i tan poc de dretes. Tan moral, Vargas: Condenados a una agonía tan injusta y tan larval como la de los judíos en los guetos de la Europa nazi. Mira que n'hi ha al món, ara mateix, d'agonies injustes i larvals; al Perú que l'ha vist néixer, per exemple. Aquí sí que no em guanya: Jo també ho he vist. Diu que ell ha anat a Gaza i que lo ha visto con sus propios ojos. Ni els seus ulls, ni els meus, sortosament no poden haver vist cap gueto jueu de l'Europa nazi. Però, no ve d'un pam: Tan...como. Israel...Europa nazi. També parla d'un càlcul electoral dels socialistes i del Kadima perquè No hay que olvidar que, segun las encuestas, más de dos tercios de los israelíes aprueban la acción militar. I doncs, perquè, una cosa tan bèstia? Ah sí, que ja ho ha dit, perquè s'ha perdut la moral pel camí de la dreta, encara que governi i prengui les decisions el centre-esquerra. Però vénen eleccions, i els militars, sempre tan diligents i obedients, porten a terme a toc de consigna electoralista una ofensiva bèlica brutal. Som tan immoralment de dretes, que vés i que no guanyi la dreta! Es veu que també s'han begut entre tots l'enteniment, tot i reconèixer, Vargas, la vàlua intel.lectual de la classe política israeliana. Però s'han begut l'enteniment perquè la cosa no pot sinó empitjorar, amb atacs terroristes a dojo fruit de la venjança. En fi, un article confús.
Aquests dies, n'he llegit un munt, d'articles. Continuaré parlant-ne, tot i que mai no he vist amb els meus propis ulls Gaza.
És difícil no escriure sobre Israel i Gaza; encara és més difícil de fer-ho. A veure, podria parlar... de la darrera pel.lícula d'Eastwood, sòbria, brutal, excel.lent; excel.lent també la Jolie malgré lui, o malgré moi, que no m'agrada gens, en cap sentit. El meu marit em diu a cau d'orella: Aquests llavis... El tallo: Doncs, diuen que són ben seus, sense... Em talla: Pobreta. Li contesto: Sí.
Tot és opinable, i es ben difícil. Recullo serrells vistosos:
- La meva neboda petita i el seu company arriben tard perquè han anat de mani. No tenen ni idea de gairebé res, ni d'història ni de política. Tornen molt contents per l'èxit. Silenci espès. Ells creuen que tenen la raó fins al punt de ser pacifistes i, Déu meu, en procés de fer-se vegetarians. Cauen de quatre potes en la taula d'ibèrics, però... La meva particular venjança. Deixen abandonada una revista impresa ad hoc, en català homolagable i a tot color: Aturem la massacre. En pàgines interiors, a tota pàgina, unes rengleres de fotografies amb els noms a sota; alguns dels nostres prosionistes més destacats. El text que acompanya les fotografies és brutal. Sé de la innocència de la L. i del J., però els que han confeccionat la revisteta en qüestió, no en tenen res d'innocents. Confeccionen dianes.
- Fa molts i molts anys, jo també anava a manis. Em sembla recordar que feia poc que l'havia palmat Franco i era un Primer de maig; després de les corregudes i la dispersió, em trobava a la parada d'autobús prop de La Catedral. Els carrers quasi buits, l'hora de dinar d'un dia festiu. De cop, allà davant meu, hi ha dos individus encorbatats, molt joves, amb odi als ulls; un treu una pistola i m'apunta directament al cap. La catatònia es pot confondre amb serenitat. Després d'uns segons, no passa res, se'n van com han vingut. Diumenge a Barcelona, un individu amb caputxa, quasi al costat del Conseller d'Interior, al davant de la manifestació, ensenya una pistola, i el servei d'ordre fa que l'amagui, la pistola, i prou. Catatònia? Serenor?A mi em sembla espantós, però es veu que no passarà d'anècdota a alguns anecdotaris on line.
- Acabo de llegir un article de Vargas Llosa; segons ell, la societat israelí ha sofert un procés cap a la dreta tan gran que l'ha portat a una progressiva pèrdua de la moral en la vida política. Cap a la dreta es perd la moral. I es perd tant, la moral, que ni tan sols Oz i Grossman reaccionen com és degut, és a dir, com ho fa Vargas, sempre tan moral i tan poc de dretes. Tan moral, Vargas: Condenados a una agonía tan injusta y tan larval como la de los judíos en los guetos de la Europa nazi. Mira que n'hi ha al món, ara mateix, d'agonies injustes i larvals; al Perú que l'ha vist néixer, per exemple. Aquí sí que no em guanya: Jo també ho he vist. Diu que ell ha anat a Gaza i que lo ha visto con sus propios ojos. Ni els seus ulls, ni els meus, sortosament no poden haver vist cap gueto jueu de l'Europa nazi. Però, no ve d'un pam: Tan...como. Israel...Europa nazi. També parla d'un càlcul electoral dels socialistes i del Kadima perquè No hay que olvidar que, segun las encuestas, más de dos tercios de los israelíes aprueban la acción militar. I doncs, perquè, una cosa tan bèstia? Ah sí, que ja ho ha dit, perquè s'ha perdut la moral pel camí de la dreta, encara que governi i prengui les decisions el centre-esquerra. Però vénen eleccions, i els militars, sempre tan diligents i obedients, porten a terme a toc de consigna electoralista una ofensiva bèlica brutal. Som tan immoralment de dretes, que vés i que no guanyi la dreta! Es veu que també s'han begut entre tots l'enteniment, tot i reconèixer, Vargas, la vàlua intel.lectual de la classe política israeliana. Però s'han begut l'enteniment perquè la cosa no pot sinó empitjorar, amb atacs terroristes a dojo fruit de la venjança. En fi, un article confús.
Aquests dies, n'he llegit un munt, d'articles. Continuaré parlant-ne, tot i que mai no he vist amb els meus propis ulls Gaza.
diumenge, de gener 04, 2009
dimarts, de desembre 30, 2008
En homenatge II
Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.
Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:
Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.
Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?
Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.
Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:
Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.
Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?
Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
En homenatge
El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:
- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?
Demà, una altra vacuna: Israel
El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:
- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?
Demà, una altra vacuna: Israel
diumenge, de desembre 28, 2008
dimarts, de desembre 09, 2008
Que Santa Llúcia ens conservi i que Sant Pancraç ens la conservi
Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.
La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.
Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.
La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
