Europa i el cristianisme

Llegeixo amb atenció una conferencia, Europa en la crisis de las culturas, del llavors (1 d'abril de 2005) cardenal Ratzinger que em tramet un amic, l'amic de referència en aquestes àrdues qüestions. Ressalto el vigor intel.lectual del papa: una estructura perfecta, un anar a l'arrel de les qüestions plantejades i de plantejar-la amb tota cruesa i amb habilitat literària. Bo i així, també és cert que la necessitat i responsabilitat política l'obliga, al capdavall, a contemporitzar i, per tant, des de l'arrel, des de la radicalitat, doncs, a contradir-se. Sortosament, m'apresso a afegir; no será mai jo que reclami posicionaments públics de coherència parmenidiana, quan el mateix Parmènides s'afanava ja d'entrada a distingir vies i, per tant, nivells de consistència. Copio alguns paràgrafs de Ratzinger:

Si el cristianismo, por un lado, ha encontrado su forma más eficaz en Europa, es necesario, por otro lado, decir que en Europa se ha desarrollado una cultura que constituye la contradicción absoluta más radical no sólo del cristianismo, sino también de las tradiciones religiosas y morales de la humanidad.

Aquesta cultura és, evidentment, la científico-técnica. Reclama com a valor suprem la llibertat (tot i no creure en la llibertat humana); una llibertat que es llibertat de fer. Una cultura basada en l'accció. On -això ho diu Arendt-, el "tot és permès" dovstoievskià s'ha trastocat en un encara més perillós "tot és possible".

El hombre sabe clonar hombres, y por eso lo hace. El hombre sabe usar hombres como "almacén" de órganos para otros hombres, y por ello lo hace; lo hace porque parece que es una exigencia de su libertad (...) Al final, hasta el terrorismo se basa en esta modalidad de "auto-autorización" del hombre, y no en las enseñanzas del Corán.

El Ratzinger anterior a Ratisbona situa en els dos extrems del conflicte, que pot acabar en veritable xoc, per una banda a la raó moderna que ha emprès esta radical emancipación del hombre i, per l'altra i enfront a las grandes culturas históricas, sense deixar de dir, però, que el cristianisme és la religió del logos, de la qual cosa se sobreentén que, sobretot, és a ella a qui pertany la tasca de tornar a dotar d'arrels històriques a aquesta humanitat que flota a l'aire, i en dotar-la d'arrels cristianes dotar-la sobretot de perspectiva i fre morals.

Al afirmarse esto no se niega todo lo positivo e importante de esta filosofia, sino que se afirma más bien su necesidad de completarse, su profunda deficiencia.

Ai. Diria que estem davant de dos paradigmes, en llenguatge de Kuhn, que s'exclouen l'un a l'altre. Només cal llegir Nietzsche per prendre consciència de fins a quin punt això és així.

Finalment, Ratzinger ens proposa una juguesca pascaliana, una conxorxa a tots aquells descreguts que coincidim en el diagnòstic dels perills de l'època de la mort de Déu. M'ha fet gràcia perquè usa les mateixes paraules textuals que de fa temps faig servir jo per a mi mateixa.

Deberíamos, entonces, dar la vuelta al axioma de los ilustrados ("etsi Deus non daretur") y decir: incluso quien no logra encontrar el camino de la aceptación de Dios debería de todas formas buscar vivir y dirigir su vida "veluti si Deus daretur", como si Dios existiese.


Però la qüestió no es dirimeix en un "com si" individual; la qüestió és de poder. Quin poder pot parar el peus a l'acció científico-tècnica? Essent acció es requiriria d'un poder en sentit fort, amb força, si es vol newtoniana.

La guerra innecessària

Així bateja Churchill la II Guerra Mundial. No hi ha hagut mai una guerra més fàcil d'aturar, rebla. I els primers capítols de la seva famosa anàlisi els dedica a anar mostrant tots els errors davant Hitler. És cert que el mètode no deixa de ser trampós, però els errors tenen tan gruix -com ja veia una minoria, llavors; el mateix Churchill, esclar- que, en llegir-los així, un darrere l'altre, acaben per enervar. Tota l'ensulsiada, a més, parteix d'un encomiable, voluntariós i prepotent desig: Que hi hagi pau. Així, fins arribar a Munic; a la mesa de negociacions, Txecoslovàquia. Txecoslovàquia, estabornida i estesa damunt una taula quirúrgica, tot patint un lifting reductor:


Tres vegades en total va volar el primer ministre britànic a Alemanya i, tant ell com Lord Runciman, havien quedat convençuts que només la cessió de les àrees dels sudets dissuadiria Hitler d'envair Txecoslovàquia. La darrera ocasió va ser a Munic, en presència de Daladier, primer ministre de França, i Mussolini (...) "Els quatre grans" van arribar a un acord a tota velocitat. Les converses van començar al migdia i van durar fins a les dues de la matinada de l'endemà, en què van redactar i signar un memoràndum que consistia, en essència, en l'acceptació de les exigències alemanyes (...)
El president Benes (president de Txecoslovàquia) va dimitir perquè "no volia ser un obstacle per als canvis als quals hauria d'adaptar-se el nou estat" (...) A continuació es va produir el desmembrament de Txecoslovàquia. Els alemanys no van ser els únics voltors entorn del cadàver. El Govern polonés va enviar un ultimàtum de vint-i-quatre hores als txecs en què els exigia el lliurament immediat del districte fronterer de Teschen (...) Els hongaresos també van presentar les seves reclamacions (...)

Chamberlain va continuar creient que només li calia establir un contacte personal amb els dictadors per aconseguir una millora evident de la situació mundial.

Bachillerato flexible

Títol esplèndit. Editorial de El pais d'avui:

La otra nueva asignatura común será "Filosofía y Ciudanía", con un perfil que profundice en los derechos y obligaciones que se desprenden de nuestra pertenencia a una sociedad democráticamente organizada.




Per tal de recuperar el riure, ens abraonem sobre Cioran:

Lo que arruina a la alegría es su falta de rigor; obsérvese, por otra parte, la lógica de la hiel...

Lo Real me produce asma.



En vano busca Occidente una forma de agonía digna de su pasado.

Después de todo, quizás este continente no haya jugado aún su última carta. ¿Y si se dedicara a desmoralizar al resto del mundo, a propagar su pestilencia? -Sería una manera de conservar su prestigio, de fascinar todavía.

Lectures que et fan petar de riure


La més propera en el temps m'ha passat a la biblioteca del poble: L'homenot Nin. No tinc les obres completes de ningú a casa, llevat de les meves, així que va ser a la biblioteca i, esclar, vaig haver d'afluixar. He recordat l'anècdota arran d'una temporada a l' infern, unes estones d'aquest cap de setmana a l'amable i cultivat infern que enllaço. La Teresa parlava de la URSS de Pla al costat del seu amic Nin. Pla explica que, un cap de setmana, el van convidar a una datxa, amb la condició, però, que preparés una paella. Ho explico a la meva manera:

- Una paella? Però com voleu que improvisi aquí una paella...I ara! No pot ser, home...
- Niet! Niet, tovaritx, Niet! Paella.

Així que Pla, segons Pla, va improvisar la paella, una merda de paella que va fer les delícies de tota una colla de jerarques soviètics. S'hi llepaven els dits. I jo, llegint això, imaginant-me l'escena, em petava, em pixava. Els dos o tres lectors que tenia a prop devien pensar que no hi era tota. Però, com s'agraeix que et faci riure tant un llibre!

Doctor, llegeixo paraules...

...tot i que encara no senti veus.

Quan em desperto, sobretot els diumenges, dedico una estona a donar un cop d'ull lleganyós als diaris digitals, amb la tassa de nescafé amb llet als llavis, deturant-me a llegir per sobre tot allò que em crida l'atenció. A poc a poc, desvetllant-me sense presses, mandrosa, allargant el dolç interval entre la vigília i el somni, abans de certificar que, efectivament, el dinosauri encara habita entre nosaltres. La Razón digital, avui, -sí, he dit avui- em produeix taquicàrdia. Copio textualment:

ENTREVISTA

"La regularización de inmigrantes nunca es la solución"
Nicolas Sarkozy/Candidato de la UMP a la Presidencia francesa

Javier Gómez

Meaux (Enviado especial)- "Sí, Lola, rechazo la guerra. La guerra y todo lo que entraña [...] La rechazo por completo".


- Lola?
- Oui? C'est moi... (faig constar que, de Lola, només me'n sento dir per Internet. I que l'estrany inici de l'entrevista amb Sarkozy ve a tomb d'una cita de Céline, de Viatge al fons de la nit, la novel.la preferida del presidenciable. Pas mal.).


----------------------------------------------------------------------------------



Més ensurts matinals-digitals

L'anècdota és greu perquè pot arribar a categoria. No dic res de nou si assenyalo que CIU passa per un moment delicat. Humanament, em puc imaginar el cas concret i, fins i tot, divertir-m'hi.

-Consellera de Cultura? Oui? C'est moi?... (cinc segons d'acarnissada resistència interna...Tic-tac, Tic.) I doncs, per què no? El país, la cultura del país, necessita de compromisos forts, no val a quedar-se a casa i fer d'immaculada. És des del poder que es poden arbitrar veritables solucions al problemes de la pàtria... O és que ens hem de fer anarquistes, ara? No, home no. Ens cal créixer, a tots plegats. Madurar. Assumir. Assumir compromisos...

Vil.la Adriana

Una tarda a la Vil.la Adriana. El sol declina però, encara lluminós, ignora les nuvolades denses i fosques que, ben aviat, descarregaran un fort ruixat; debades intentarem aixoplugar-nos sota restes de bòvedes; per on serpentegen, arrapades, estranyes herbes, s'hi escola l'aigua. Som a la intempèrie d'un món que, en altre temps, esdevenia, sobretot, refugi i fortalesa. En altre temps. Així que xops i alegres, ensumarem amb deler les olors tot just desvetllades de les flors primaverals i dels inicis del fullam dels roures, l'olor mesclada d' escorces: roures, xiprers i oliveres. L'olor neta de la terra recent molla. Perfums, olors de superfície, impermeables a la mort. I venen a la memòria les paraules de l'emperador moribund de Yourcenar demanant una última mirada de comiat, un instant encara; i mai ens havien semblat tan aliens, aquests mots.

Quan ens girem per mirar, un últim instant encara, l'esplèndit desplegament de palaus i temples, no veiem ruïnes llunyanes sinó una meravella de món a mig fer encara, no ens colpeix la tristesa de la mort, ans una rara felicitat melangiosa i, també, un desig de perviure i de lluitar, si cal, per a fer fora tots els mals averanys.

Sólo cuando las casas y los templos han muerto, se atreven las bestias salvajes a penetrar por puertas y callejas (Hölderlin)

I, per damunt de tot, un agraïment:

"Cuando los dioses ya no existían y Cristo no había aparecido aún, hubo un momento único, desde Cicerón hasta Marco Aurelio, en que sólo estuvo el hombre" (G. Flaubert)

Dos a la carretera


Sento devoció per aquesta pel.lícula. Aquests dies de viatje per Roma i rodalies, sovint l'he recordada. I just ahir llegeixo, en un suplement dominical, que el matrimoni Hepburn-Ferrer se'n va anar en orris arran d'un affaire de la senyora amb la seva parella cinematogràfica (Albert Finney Sense Comentaris) durant el rodatje de la pel.lícula en qüestió. La primera vegada que la vaig veure, asseguda al costat del meu jove marit, vaig pensar que era una crítica ferotge a la institució del matrimoni, servida amb la particularíssima i sempre brillant elegància d' Stanley Donen. La darrera vegada -no fa gaire- que l'he vista, asseguda al sofà de casa, al costat del mateix si bé ja no tan jove marit, m'he adonat que també es pot entendre com un homenatge a la solidesa del matrimoni. Així doncs, entre una i altra visió, la revisió; és a dir, el temps.

El temps és el leit-motiv d'aquesta pel.lícula, i és d'admirar que l'element per definició més esmunyedís quedi tan ben travat; atrapat, el temps, dins d'un implacable mecanisme de rellotge suís, amb la corresponent carcassa de luxe. I sense deixar -oh, meravella- de fluir, subtil, sinuós, juganer; de fluir tot jugant a fet i amagar, jugant amb tu, amb el teu propi temps. Amb el teu matrimoni. Amb tu que t'ho mires, o això et creies.

La immortalitat i les seves gracietes

A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.

L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.

Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.

Lluny d'Àfrica

Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.

Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.

Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.

No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar


Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::

De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)

És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.

A un amic


Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.

Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.

Hannah Arendt




Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.

No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?

Redreçant Brecht. De la temptació a la seducció

A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.

Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:

En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".

Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.

Negrín

A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:

Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.

En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.

Llegint Quevedo, juntando pañales y mortaja


Diu:

Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)

Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.

Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.

House of Gregorio

Brutalment honest.

Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.