A un amic
Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.
Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.
Hannah Arendt
Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.
No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.
dissabte, de març 10, 2007
diumenge, de març 04, 2007
Alumnes filòsofs
Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.
Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.
Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?
I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?
Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.
Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.
Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?
I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?
dilluns, de febrer 26, 2007
Redreçant Brecht. De la temptació a la seducció
A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.
Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:
En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".
Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.
A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.
Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:
En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".
Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.
diumenge, de febrer 18, 2007
Negrín
A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:
Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.
En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.
A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:
Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.
En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.
dissabte, de febrer 17, 2007
Llegint Quevedo, juntando pañales y mortaja
Diu:
Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)
Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.
Diu:
Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)
Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.
dimarts, de febrer 13, 2007
Los etarras no aceptan esas cosas,
diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.
Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.
Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.
diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.
Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.
Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.
dilluns, de febrer 12, 2007
Enric Vila
Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.
Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.
Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?
Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.
Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.
Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.
Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?
Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.
divendres, de febrer 02, 2007
dimarts, de gener 30, 2007
| Hombres en tiempos de oscuridad Hannah Arendt dedica un capítol al seu amic Hermann Broch, la tesi del qual sobre l'espai i el temps em va sorprendre fins al punt de guardar-ne algunes notes: - Todo lo que "es" el hombre da pruebas de "pertenecer al yo", todo lo que "posee", a estar cerca del yo, y todo el resto, todo el resto del mundo... ajeno, hostil al yo, cargado con la muerte (H. Broch) - El tiempo es el "mundo externo más recondito". La abrogación del tiempo se denomina espacio. Espacio inmediatamente presente dentro del hombre en su "yo núcleo". La música, que no es el arte más ligado al tiempo, es "la transformación del tiempo en espacio". Es "abrogación del tiempo que se apresura hacia la muerte". "Arquitecturación del paso del tiempo" (H. Broch, citado por Arendt) Tot i ser un exemple que no entra de ple en allò a explicar, és a dir, tot i ser un mal exemple, quan llegeixo aquesta transformació de temps en espai musical, quedo immersa en el record de l'orquestració romàntica, en el record d'algunes simfonies de Mahler, per exemple, on la música es dota, perceptiblement, d'espai, una música sostinguda en l'espai i salvaguardada, a penes, d'un abisme sense fons d'on segurament brolla. Una música exposada a la mort. Una arquitectura agosarada, un estrany edifici bastit amb uns misteriosos materials amb tendència a expandir-se. Però, allà on veig més clar això de Broch és en l'escultura. Una peça escultòrica abandonada en el remolí del temps i que resisteix, d'una peça, closa i protegida en la seva condició d'espai, dasafiant, guanyant la partida, abolint el temps, la mort... A l'espera d'un jo-nucli. Tot plegat ve a tomb del viatge, que començo a assaborir en la imaginació i en el record, a Roma. No tenia ni vint anys quan vaig veure, una vegada només, la Pietat, al Vaticà. Em vaig quedar petrificada, tant em va atrapar i vampiritzar aquella escultura. De sobte, a traïció, arribo a primera fila, amb penes i treballs, però sense gaire entusiasme ("S'ha de veure"), amb certa resignació. I pam! Dintre de poc, si Déu vol, per Setmana Santa... Pam. |
dimarts, de gener 23, 2007
Els plans
JP Quiñonero ens recorda, a Una temporada en el infierno, el funest pla G -González, Felipe González-. Tinc interès a enllaçar-lo perquè noto, d'un temps ençà, entre els meus amics, coneguts i saludats, una certa amnèsia sobre els diversos plans del socialisme patri entorn al persistent problema del terrorisme basc.
I ja que parlo de plans, he de dir que sempre que sento apel.lar -tot sovint perquè està de moda- a un pla B em quedo perplexa. Què es pretén dir, exactament? ¿Que quan endeguem una opció ben definida però complexa, quan decidim tirar per un camí i abandonar, per tant, els altres, hem de procurar de no deixar terra cremada rera nostra perquè, potser, ens caldrà recular? Deu ser això, perquè si acudeixo a la meva pròpia experiència vital, em trobo justament prenent algunes -poques, però consistents- decisions (plans A), entorn de les quals només hi veig, en els millor dels casos, un hipotètic pla B de retirada, més o menys digna o còmoda, més o menys viable, més o menys radical. És a dir, el problema no està en no haver previst un pla B, el problema rau en veure's obligat a emprar l'únic pla B possible i ja implícit en el pla A: Dónde dije digo digo Diego y tomo las de Villadiego.
Val a dir que molts ens entestem a transitar, sigui com sigui, pel pla A; esmercem tots els esforços vitals a fer transitable el pla A. Per exemple, i per acabar prop d'on havia començat, és indubtable que estem assistint a heroics, potser suïcides però encomiables, esforços zapaterils per tal de seguir endavant, caminant per la ruta A (àrdua i dura com la ruta Ho-chi-min), amb una sabata i una espardenya, tal com s'escau a un sabater (no puc evitar aquest acudit, ho sento); endavant, que aquí caic i aquí m'aixeco.
JP Quiñonero ens recorda, a Una temporada en el infierno, el funest pla G -González, Felipe González-. Tinc interès a enllaçar-lo perquè noto, d'un temps ençà, entre els meus amics, coneguts i saludats, una certa amnèsia sobre els diversos plans del socialisme patri entorn al persistent problema del terrorisme basc.
I ja que parlo de plans, he de dir que sempre que sento apel.lar -tot sovint perquè està de moda- a un pla B em quedo perplexa. Què es pretén dir, exactament? ¿Que quan endeguem una opció ben definida però complexa, quan decidim tirar per un camí i abandonar, per tant, els altres, hem de procurar de no deixar terra cremada rera nostra perquè, potser, ens caldrà recular? Deu ser això, perquè si acudeixo a la meva pròpia experiència vital, em trobo justament prenent algunes -poques, però consistents- decisions (plans A), entorn de les quals només hi veig, en els millor dels casos, un hipotètic pla B de retirada, més o menys digna o còmoda, més o menys viable, més o menys radical. És a dir, el problema no està en no haver previst un pla B, el problema rau en veure's obligat a emprar l'únic pla B possible i ja implícit en el pla A: Dónde dije digo digo Diego y tomo las de Villadiego.
Val a dir que molts ens entestem a transitar, sigui com sigui, pel pla A; esmercem tots els esforços vitals a fer transitable el pla A. Per exemple, i per acabar prop d'on havia començat, és indubtable que estem assistint a heroics, potser suïcides però encomiables, esforços zapaterils per tal de seguir endavant, caminant per la ruta A (àrdua i dura com la ruta Ho-chi-min), amb una sabata i una espardenya, tal com s'escau a un sabater (no puc evitar aquest acudit, ho sento); endavant, que aquí caic i aquí m'aixeco.
dilluns, de gener 22, 2007
La memòria històrica
Un familiar que sap que em dedico a l'entreteniment de llegir història nostrada contemporània, em regala Els mestres de la República, de Raimon Portell i Salomó Marqués. Connais pas. Començo a llegir una introducció ensucrada i quan arribo a l'esment d'un Programa per al Memorial Democràtic, decideixo passar pàgina, a veure qui la signa (devia haver començat per aquí, però en el fons sóc una ingènua); la firma un tal Joan Saura. Bé, passo de la introducció i començo a llegir el llibre pròpiament dit. Us n'estalvio la crítica, ja el llegireu si voleu. Però sí que vull concloure que el memorial es va bastint amb tones de sucre i gotetes de cinisme espargides d'ací d'allà com a consignes sostenibles:
...Amb prou feines havien passat deu dies del 18 de juliol de 1936, que ja apareixia al "Diari Oficial" el Decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, comitè que es coneix per les sigles CENU [...] Si fins aleshores el Govern central havia conservat el dret a crear, mantenir i controlar les seves escoles a Catalunya i, amb certa condescendència, havia admès que l'Administració catalana pogués crear escoles pròpies, ara la Generalitat assumia tots els graus educatius i, a més assegurava l'accés de tothom a l'educació. Això sí, encara que durant tota la guerra la Generalitat es va fer càrrec de l'educació, el Govern central mai no ho va cedir per escrit.
Ai, ai, ai, aquest Govern central... Aquesta mania de respectar la legislació vigent, com ara l'Estatut de 32, votat pels catalans i que, a partir del 36, la Generalitat, sense substituir-lo ni pactar res de res enlloc ni consultar res a cap poble, va decidir, per la via dels fets consumats, d'ampliar-lo, tot arrambant amb tot allò que va poder, per exemple les competències educatives. I el Govern central sense reconèixer-li cap esforç; certament, el Govern central estava aleshores una mica desorientat i atabalat amb tot allò de la guerra, etcètera.
Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos (Azaña, en plena guerra) Segueix Azaña, mes endavant, més avançada la guerra:
Entre las cosas que dijo Tarradellas mientras estuvo hablando con los de la secretaría, figura ésta: "Después de todo, en Cataluña resolvimos el problema en cuarenta y ocho horas, librándonos de la rebelión en todo el territorio. Por eso hemos podido hacer política. En los demás sitios, no han sabido hacer otro tanto".
Este punto de vista, que no es privativo de Tarradellas, descubre mucho más de lo que tal vez quisieran quienes lo adoptan y propalan. Es la separación radical de la causa de Cataluña y la causa general de España. La explicación de cuanto viene ocurriendo en Cataluña no es otra, completando esa actitud de insolidaridad o semiindependencia con la irrupción sindicalista, cooperante con la Generalidad para anular al Estado y demoliendo a su vez, por cuenta propia, los poderes públicos específicamente catalanes. Que Cataluña correrá, como siempre, en esta guerra, la misma suerte que el resto de España, es una verdad palmaria, que ningún catalán desconoce ni niega; pero no basta para apearlos de aquella opinión ni de cuanto denota. Se mueve entre la deslealtad y la obtusidad.
Allò més greu: la manera de fer política catalana. Tarradellas s'enorgulleix d'haver pogut fer política, quan, com recorda Azaña, s'anaven demoliendo los poderes públicos específicamente catalanes, tant els reconeguts per les lleis com els arrabassats pel morro, afegiria jo.
Un familiar que sap que em dedico a l'entreteniment de llegir història nostrada contemporània, em regala Els mestres de la República, de Raimon Portell i Salomó Marqués. Connais pas. Començo a llegir una introducció ensucrada i quan arribo a l'esment d'un Programa per al Memorial Democràtic, decideixo passar pàgina, a veure qui la signa (devia haver començat per aquí, però en el fons sóc una ingènua); la firma un tal Joan Saura. Bé, passo de la introducció i començo a llegir el llibre pròpiament dit. Us n'estalvio la crítica, ja el llegireu si voleu. Però sí que vull concloure que el memorial es va bastint amb tones de sucre i gotetes de cinisme espargides d'ací d'allà com a consignes sostenibles:
...Amb prou feines havien passat deu dies del 18 de juliol de 1936, que ja apareixia al "Diari Oficial" el Decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada, comitè que es coneix per les sigles CENU [...] Si fins aleshores el Govern central havia conservat el dret a crear, mantenir i controlar les seves escoles a Catalunya i, amb certa condescendència, havia admès que l'Administració catalana pogués crear escoles pròpies, ara la Generalitat assumia tots els graus educatius i, a més assegurava l'accés de tothom a l'educació. Això sí, encara que durant tota la guerra la Generalitat es va fer càrrec de l'educació, el Govern central mai no ho va cedir per escrit.
Ai, ai, ai, aquest Govern central... Aquesta mania de respectar la legislació vigent, com ara l'Estatut de 32, votat pels catalans i que, a partir del 36, la Generalitat, sense substituir-lo ni pactar res de res enlloc ni consultar res a cap poble, va decidir, per la via dels fets consumats, d'ampliar-lo, tot arrambant amb tot allò que va poder, per exemple les competències educatives. I el Govern central sense reconèixer-li cap esforç; certament, el Govern central estava aleshores una mica desorientat i atabalat amb tot allò de la guerra, etcètera.
Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos (Azaña, en plena guerra) Segueix Azaña, mes endavant, més avançada la guerra:
Entre las cosas que dijo Tarradellas mientras estuvo hablando con los de la secretaría, figura ésta: "Después de todo, en Cataluña resolvimos el problema en cuarenta y ocho horas, librándonos de la rebelión en todo el territorio. Por eso hemos podido hacer política. En los demás sitios, no han sabido hacer otro tanto".
Este punto de vista, que no es privativo de Tarradellas, descubre mucho más de lo que tal vez quisieran quienes lo adoptan y propalan. Es la separación radical de la causa de Cataluña y la causa general de España. La explicación de cuanto viene ocurriendo en Cataluña no es otra, completando esa actitud de insolidaridad o semiindependencia con la irrupción sindicalista, cooperante con la Generalidad para anular al Estado y demoliendo a su vez, por cuenta propia, los poderes públicos específicamente catalanes. Que Cataluña correrá, como siempre, en esta guerra, la misma suerte que el resto de España, es una verdad palmaria, que ningún catalán desconoce ni niega; pero no basta para apearlos de aquella opinión ni de cuanto denota. Se mueve entre la deslealtad y la obtusidad.
Allò més greu: la manera de fer política catalana. Tarradellas s'enorgulleix d'haver pogut fer política, quan, com recorda Azaña, s'anaven demoliendo los poderes públicos específicamente catalanes, tant els reconeguts per les lleis com els arrabassats pel morro, afegiria jo.
dijous, de gener 18, 2007
Els ideòlegs i la solitud
Què brutalment intel.ligent que és Pla. Llegeixo el seu homenot Andreu Nin; és un retrat nítid i plausible; es diria que el clava, ben clavat. Crucificat. I, a més, en treus la impressió, tristíssima, que no hay más cera que la que arde.
- Vaig haver de rebre un ruixat sociològico-futurista dens i aclaparador.
- Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.
- Fou un home d'acció deduït dels llibres -deduït de llibres mal llegits i mal interpretats-.
- El seu estat col.loquial corrent era la ideologia.
- Limitat, unilateral, perillosíssim per dogmàtic. Una força implacable.
- Solitari poderós com els autèntics fanàtics.
- Només quan s'ha estat en contacte amb la passió (entre masoquista i sàdica, diu Pla. Entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència) dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme.
D'ideologia i soledat parla Hannah Arendt a Ideología y terror de una nueva forma de gobierno, assaig brillant, essencial, que ha quedat canònicament fusionat -com a darrer capítol- a Los orígenes del totalitarismo. Per a Arendt, el totalitarisme és, en efecte, una forma de govern nova, pròpia del segle XX, i que ella limita a Hitler i Stalin. En aquest assaig, tanmateix, es pregunta per l'essència del totalitarisme, convençuda, per obvietat, que si s'ha esdevingut és perquè hi ha alguna condició essencial de l'ésser humà que l'ha fet possible. Llavors, entra en joc la soledat i el seu buit abismal, el qual és, per dir-ho així, farcit amb la fèrria lògica de la ideologia. Evidentment, la soledat és el terror íntim i la ideologia és l'antídot per a superar-lo. Diu Arendt:
Lo que prepara a los hombres para la dominación totalitaria en el mundo no totalitario es el hecho de que la soledad, antaño una experiencia liminal habitualmente sufrida en ciertas condiciones sociales marginales como la vejez, se ha convertido en una experiencia cotidiana de crecientes masas de nuestro siglo. El proceso implacable por el que el totalitarismo impulsa y organiza a las masas parece como un escape suicida a esta realidad. El "frío razonamiento" y el "poderoso tentáculo" de la dialéctica que se apoderan de uno como una garra parece como un último asidero en un mundo donde nadie es fiable y en donde no puede confiarse en nada.
Al paràgraf anterior, Arendt ha citat Luter, oferint-nos dues perles. Diu Luter:
- Tiene que haber un Dios, porque el hombre necesita un ser en quien pueda confiar.
- Un hombre solitario siempre deduce una cosa de otra y piensa en todo hasta llegar a lo peor.
Què brutalment intel.ligent que és Pla. Llegeixo el seu homenot Andreu Nin; és un retrat nítid i plausible; es diria que el clava, ben clavat. Crucificat. I, a més, en treus la impressió, tristíssima, que no hay más cera que la que arde.
- Vaig haver de rebre un ruixat sociològico-futurista dens i aclaparador.
- Andreu Nin, quan parlava de la societat futura, era una mica pesat.
- Fou un home d'acció deduït dels llibres -deduït de llibres mal llegits i mal interpretats-.
- El seu estat col.loquial corrent era la ideologia.
- Limitat, unilateral, perillosíssim per dogmàtic. Una força implacable.
- Solitari poderós com els autèntics fanàtics.
- Només quan s'ha estat en contacte amb la passió (entre masoquista i sàdica, diu Pla. Entre el plaer de la humiliació i el de la prepotència) dels comunistes es pot tenir una idea del comunisme.
D'ideologia i soledat parla Hannah Arendt a Ideología y terror de una nueva forma de gobierno, assaig brillant, essencial, que ha quedat canònicament fusionat -com a darrer capítol- a Los orígenes del totalitarismo. Per a Arendt, el totalitarisme és, en efecte, una forma de govern nova, pròpia del segle XX, i que ella limita a Hitler i Stalin. En aquest assaig, tanmateix, es pregunta per l'essència del totalitarisme, convençuda, per obvietat, que si s'ha esdevingut és perquè hi ha alguna condició essencial de l'ésser humà que l'ha fet possible. Llavors, entra en joc la soledat i el seu buit abismal, el qual és, per dir-ho així, farcit amb la fèrria lògica de la ideologia. Evidentment, la soledat és el terror íntim i la ideologia és l'antídot per a superar-lo. Diu Arendt:
Lo que prepara a los hombres para la dominación totalitaria en el mundo no totalitario es el hecho de que la soledad, antaño una experiencia liminal habitualmente sufrida en ciertas condiciones sociales marginales como la vejez, se ha convertido en una experiencia cotidiana de crecientes masas de nuestro siglo. El proceso implacable por el que el totalitarismo impulsa y organiza a las masas parece como un escape suicida a esta realidad. El "frío razonamiento" y el "poderoso tentáculo" de la dialéctica que se apoderan de uno como una garra parece como un último asidero en un mundo donde nadie es fiable y en donde no puede confiarse en nada.
Al paràgraf anterior, Arendt ha citat Luter, oferint-nos dues perles. Diu Luter:
- Tiene que haber un Dios, porque el hombre necesita un ser en quien pueda confiar.
- Un hombre solitario siempre deduce una cosa de otra y piensa en todo hasta llegar a lo peor.
diumenge, de gener 14, 2007
Anàlisis líquides
Així com Gustavo Bueno acaba d'encunyar allò del pensament Alícia, per tal de categoritzar bona part de la ben sovint sorprenent actuació política de l'esquerra nostrada, em permeto, salvades les distàncies (també les que van dels drets d'autor d'un best-seller al zero patatero que genera, quant a ingressos, aquest blog), d'encunyar anàlisis líquides per a categoritzar un tipus d'articles d'opinió d'entre els quals destaquen sempre els del professor Manuel Castells.
Remeto a la concreció exemplar: Anàlisi líquida sobre el tema d'Eta, publicada a LV el proppassat dia 13 i reproduïda al blog Flux.
L'anàlisi líquida consisteix a constatar obvietats, tot sostenint tautologies que es fan passar per solucions del problemes obvis. Així Castells, després d'aixecar acta que amb Eta ningú no ha pogut, ni tan sols amb métodos extremos (!), és a dir Gal i tortura:
ETA aparece a intervalos como el Guadiana, pero no desaparece. Y el entramado de su entorno político, ideológico, organizativo y cultural es de tal envergadura, que sólo con la contribución de la izquierda abertzale podrá enterrarse un día de forma definitiva.
Però, ¿no és, precisament, l'esquerra abertzale la que forma el entramado? Sí, oi? Llavors, o Castells no diu res de nou, -anàlisi líquida par excellence- o li caldria explicar molt bé com aconseguir que el entramado contribuís a deixar de ser entramado d'Eta, essent com és Eta el pal de paller que apuntala i manté viu i tupit l'entramado.
Certament, en ser tan expansiva, la liquidesa és agosarada. I Castells arriba fins a l'originalitat. En efecte, dóna per morta qualsevol negociació directa -Govern-Eta- a cara de pòquer en algun tuguri d'aquests mons de Déu. Per contra, insisteix en la pressió política, sobre el... sí, l'entramado, el qual, a la vegada, pressionarà Eta, i així, en un eficaç engendre de cercles concèntrics (forces polítiques democràtiques, molt especialment nacionalisme democràtic, entramado, Eta. Es veu, no?), acabar per dissoldre la bicha. O dit a la seva manera:
... buscar nuevas formas de llegar a ese acuerdo por la paz. Porque de acuerdo se trata en último término.
L'anàlisi líquida, probablement per no caure en l'encefalograma pla de l'aigua estancada, es caracteritza per llançar algun bon i sòlid cop de roc. Així Castells contra el legionario Acebes. Però la raó de ser profunda de tota anàlisi líquida és la d'esdevenir melosa. L'anàlisi líquida malda per ser dolça com la mel. Estalvio a l'amable, hipotètic, lector la grolleria de donar nom propi al destinatari de la dolçor de Castells. Tantes obvietats fatiguen.
Així com Gustavo Bueno acaba d'encunyar allò del pensament Alícia, per tal de categoritzar bona part de la ben sovint sorprenent actuació política de l'esquerra nostrada, em permeto, salvades les distàncies (també les que van dels drets d'autor d'un best-seller al zero patatero que genera, quant a ingressos, aquest blog), d'encunyar anàlisis líquides per a categoritzar un tipus d'articles d'opinió d'entre els quals destaquen sempre els del professor Manuel Castells.
Remeto a la concreció exemplar: Anàlisi líquida sobre el tema d'Eta, publicada a LV el proppassat dia 13 i reproduïda al blog Flux.
L'anàlisi líquida consisteix a constatar obvietats, tot sostenint tautologies que es fan passar per solucions del problemes obvis. Així Castells, després d'aixecar acta que amb Eta ningú no ha pogut, ni tan sols amb métodos extremos (!), és a dir Gal i tortura:
ETA aparece a intervalos como el Guadiana, pero no desaparece. Y el entramado de su entorno político, ideológico, organizativo y cultural es de tal envergadura, que sólo con la contribución de la izquierda abertzale podrá enterrarse un día de forma definitiva.
Però, ¿no és, precisament, l'esquerra abertzale la que forma el entramado? Sí, oi? Llavors, o Castells no diu res de nou, -anàlisi líquida par excellence- o li caldria explicar molt bé com aconseguir que el entramado contribuís a deixar de ser entramado d'Eta, essent com és Eta el pal de paller que apuntala i manté viu i tupit l'entramado.
Certament, en ser tan expansiva, la liquidesa és agosarada. I Castells arriba fins a l'originalitat. En efecte, dóna per morta qualsevol negociació directa -Govern-Eta- a cara de pòquer en algun tuguri d'aquests mons de Déu. Per contra, insisteix en la pressió política, sobre el... sí, l'entramado, el qual, a la vegada, pressionarà Eta, i així, en un eficaç engendre de cercles concèntrics (forces polítiques democràtiques, molt especialment nacionalisme democràtic, entramado, Eta. Es veu, no?), acabar per dissoldre la bicha. O dit a la seva manera:
... buscar nuevas formas de llegar a ese acuerdo por la paz. Porque de acuerdo se trata en último término.
L'anàlisi líquida, probablement per no caure en l'encefalograma pla de l'aigua estancada, es caracteritza per llançar algun bon i sòlid cop de roc. Així Castells contra el legionario Acebes. Però la raó de ser profunda de tota anàlisi líquida és la d'esdevenir melosa. L'anàlisi líquida malda per ser dolça com la mel. Estalvio a l'amable, hipotètic, lector la grolleria de donar nom propi al destinatari de la dolçor de Castells. Tantes obvietats fatiguen.
dimecres, de gener 10, 2007
Sidereus nuncius. Una ficció.
Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.
La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.
Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.
La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.
diumenge, de gener 07, 2007
La responsabilidad personal bajo la dictadura (Hannah Arendt)
Los que no colaboraron, llamados irresponsables por la mayoría, fueron los únicos capaces de juzgar por sí mismos, y fueron capaces de hacerlo no porque [tuvieran] un mejor sistema de valores, o porque los viejos estándares de lo malo y lo bueno estuvieran todavía firmemente implantados en sus mentes y en sus conciencias, sino que, me gustaría sugerir, su conciencia no funcionaba, por decirlo así, de [un] modo automático, como si [tuviéramos] una serie de normas aprendidas o innatas que luego aplicamos al caso particular, cuando éste surge [...]. Su criterio, me parece a mí, era diferente; se preguntaron a sí mismos hasta qué punto podrían todavía vivir en paz consigos mismos después de haber cometido ciertos hechos... La presuposición para esta forma de juzgar no es una inteligencia altamente desarrollada o la sofisticación en materias morales, sino meramente el hábito de vivir explícitamente, con uno mismo, es decir, de estar ocupado en el silencioso diálogo entre el yo y el yo mismo, que desde Sócrates y Platón llamamos generalmente pensamiento... El hundimiento moral total de la sociedad respetable durante el régimen de Hitler puede enseñarnos que los dignos de confianza en tales circunstancias no son los que acarician valores y se aferran con presteza a normas y estándares morales... Mucho más dignos de confianza serán los escépticos y los que dudan, no porque el escepticismo sea bueno o el dudar sano, sino porque [esta gente], está acostumbrada [a examinar las cosas y establecer sus propios juicios]. Los mejores de todos serán los que saben que, cualquier otra cosa que ocurra, mientras vivamos estamos condenados a vivir con nosotros mismos. (cita treta de la biografia de Elisabeth Young-Bruehl, pàg. 469).
Hannah Arendt sempre va estimar els outsider. El seu estimadíssim marit era, de jove, un obrer afiliat al Partit Comunista alemany; als EEUU va exercir durant molts anys i amb molt de prestigi de professor de filosofia; Els orígens del totalitarisme, amb la seva ferotge denúncia d'Stalin, va sorgir del diàleg entre marit -Heinrich Blücher- i muller; Blücher era autodidacta. Blücher, de qui malfiava la mare d'Arendt, sobretot durant els primers temps d'exilats, quan era Hannah Arendt qui maldava per adaptar-se i tirar endavant econòmicament, quan ell arrossegava una depressió paralitzant davant d'allò que no hauria hagut de succeir mai: els camps de concentració, la massacre administrativa de milions de persones.
Benaurats els estranys del món que saben i poden viure amb si mateixos. Benaurats els escèptics; ben segur que veuran el Regne de Déu per a la seva sorpresa.
Los que no colaboraron, llamados irresponsables por la mayoría, fueron los únicos capaces de juzgar por sí mismos, y fueron capaces de hacerlo no porque [tuvieran] un mejor sistema de valores, o porque los viejos estándares de lo malo y lo bueno estuvieran todavía firmemente implantados en sus mentes y en sus conciencias, sino que, me gustaría sugerir, su conciencia no funcionaba, por decirlo así, de [un] modo automático, como si [tuviéramos] una serie de normas aprendidas o innatas que luego aplicamos al caso particular, cuando éste surge [...]. Su criterio, me parece a mí, era diferente; se preguntaron a sí mismos hasta qué punto podrían todavía vivir en paz consigos mismos después de haber cometido ciertos hechos... La presuposición para esta forma de juzgar no es una inteligencia altamente desarrollada o la sofisticación en materias morales, sino meramente el hábito de vivir explícitamente, con uno mismo, es decir, de estar ocupado en el silencioso diálogo entre el yo y el yo mismo, que desde Sócrates y Platón llamamos generalmente pensamiento... El hundimiento moral total de la sociedad respetable durante el régimen de Hitler puede enseñarnos que los dignos de confianza en tales circunstancias no son los que acarician valores y se aferran con presteza a normas y estándares morales... Mucho más dignos de confianza serán los escépticos y los que dudan, no porque el escepticismo sea bueno o el dudar sano, sino porque [esta gente], está acostumbrada [a examinar las cosas y establecer sus propios juicios]. Los mejores de todos serán los que saben que, cualquier otra cosa que ocurra, mientras vivamos estamos condenados a vivir con nosotros mismos. (cita treta de la biografia de Elisabeth Young-Bruehl, pàg. 469).
Hannah Arendt sempre va estimar els outsider. El seu estimadíssim marit era, de jove, un obrer afiliat al Partit Comunista alemany; als EEUU va exercir durant molts anys i amb molt de prestigi de professor de filosofia; Els orígens del totalitarisme, amb la seva ferotge denúncia d'Stalin, va sorgir del diàleg entre marit -Heinrich Blücher- i muller; Blücher era autodidacta. Blücher, de qui malfiava la mare d'Arendt, sobretot durant els primers temps d'exilats, quan era Hannah Arendt qui maldava per adaptar-se i tirar endavant econòmicament, quan ell arrossegava una depressió paralitzant davant d'allò que no hauria hagut de succeir mai: els camps de concentració, la massacre administrativa de milions de persones.
Benaurats els estranys del món que saben i poden viure amb si mateixos. Benaurats els escèptics; ben segur que veuran el Regne de Déu per a la seva sorpresa.
divendres, de gener 05, 2007
Alain Finkielkraut, l'informe Baker i el realisme
A través del Blog d'Arcadi Espada. Allò que més m'inquieta: han guanyat Síria i Iran la guerra?
Però, hi ha pròpiament guerra? S'ha acabat? O encara està per començar?
A través del Blog d'Arcadi Espada. Allò que més m'inquieta: han guanyat Síria i Iran la guerra?
Però, hi ha pròpiament guerra? S'ha acabat? O encara està per començar?
dijous, de gener 04, 2007
Llegit en premsa virtual (font d'origen El Mundo)
Los cargos del PSE abandonarán el colectivo de mujeres "Ahotsak".
Varios cargos socialistas que firmaron el manifiesto de las mujeres constataron a este periódico que dicha iniciativa "tenía sentido para apuntalar y apoyar el proceso de paz desde el punto de vista de las mujeres".
La mateixa font continua explicant que el col.lectiu va prendre relleu a tot l'Estat en afegir-s'hi el grup d'actrius Rosas Blancas por la Paz, un dels actes de les quals va consistir a atorgar un galardón a la abogada Jone Goirizelaia por su apoyo al proceso de paz.
La foto de la diputada socialista Gemma Zabaleta, prenent txiquitos en un bar, i xerrant distendidament, de mujer a mujer, amb Jone Goirizelaia, també va fer-se cèlebre, recordo.
I tot plegat, què? Doncs que sempre em sorprèn que em sorprengui la imbecilitat, que em sorprengui molt més que la maldat.
dimarts, de gener 02, 2007
Educació i política a Hannah Arendt
La lectura de la biografia d'Hannah Arendt, escrita per la seva deixeble Elisabeth Young-Bruehl, m'ha deixat una quantitat de notes i subratllats a repensar; el blog no és mal lloc per, de moment, fer servir d'arxiu. Començo per una primera anotació sobre una qüestió que m'ocupa i em preocupa i on coincideixo del tot amb el plantejament d'Arendt, que em sembla, a més, de plena vigència aquí i ara. Diu Young-Bruehl:
Como el primer libro de la Política, de Aristóteles, este ensayo (Crisis in Education) se ocupaba de las relaciones de autoridad entre adultos y entre adultos y niños. Arendt atacaba el sistema americano de educación progresista por privar artificialmente a los niños de su propio tiempo y espacio prepolíticos, la escuela; por destruir la autoridad natural que los maestros deben tener sobre los niños; y por imponerles a éstos un comportamiento de pequeños adultos, con opiniones propias. Los adultos no deben urgía Arendt, renunciar a sus responsabilidades ante los niños como niños, no deben negarles a éstos un período protector de maduración, para encontrarse en casa en el mundo.
Diu Arendt, citada per la seva biógrafa:
Precisamente por lo que es nuevo y revolucionario en todo niño, la educación debe ser conservadora.
Arendt es tira enrera en la seva decisió de donar diners al Student Mobilization Committee to End the War in Vietnam, amb les següent paraules dirigides a un dels membres de l'esmentat Comitè:
Cuando hablamos por teléfono yo no era consciente de que querías implicar a los estudiantes de bachillerato en el asunto y lamento decirte que no daré un solo penique para este propósito, porque no estoy de acuerdo en que sea aconsejable movilizar a los niños para cuestiones políticas.
Crisis en Education és, de fet, la continuació d'un article -Reflections on Little Rock-, que, quan vaig llegir, ja fa temps, en castellà, em va semblar altament provocador i que, ara, a la biografia, m'assabento que va ser un escàndol quan es va publicar, tot comportant que s'acusés l'autora d'ultraconservadora, la qual cosa, per cert, diria que no és certa. Parla de la traumàtica integració dels nens negres a les escoles públiques, arran dels fets esdevinguts a Little Rock. En aquest sentit, també pot servir per reflexionar sobre la nostra realitat d'integració a les escoles.
Diu Young-Bruehl:
Hecer de los niños la vanguardia de la integración era, según Arendt, una abdicación de la responsabilidad de los padres.
Diu Arendt, indignada:
¿Hemos llegado al punto en que es a los niños a quienes se les exige cambiar o mejorar el mundo?
La lectura de la biografia d'Hannah Arendt, escrita per la seva deixeble Elisabeth Young-Bruehl, m'ha deixat una quantitat de notes i subratllats a repensar; el blog no és mal lloc per, de moment, fer servir d'arxiu. Començo per una primera anotació sobre una qüestió que m'ocupa i em preocupa i on coincideixo del tot amb el plantejament d'Arendt, que em sembla, a més, de plena vigència aquí i ara. Diu Young-Bruehl:
Como el primer libro de la Política, de Aristóteles, este ensayo (Crisis in Education) se ocupaba de las relaciones de autoridad entre adultos y entre adultos y niños. Arendt atacaba el sistema americano de educación progresista por privar artificialmente a los niños de su propio tiempo y espacio prepolíticos, la escuela; por destruir la autoridad natural que los maestros deben tener sobre los niños; y por imponerles a éstos un comportamiento de pequeños adultos, con opiniones propias. Los adultos no deben urgía Arendt, renunciar a sus responsabilidades ante los niños como niños, no deben negarles a éstos un período protector de maduración, para encontrarse en casa en el mundo.
Diu Arendt, citada per la seva biógrafa:
Precisamente por lo que es nuevo y revolucionario en todo niño, la educación debe ser conservadora.
Arendt es tira enrera en la seva decisió de donar diners al Student Mobilization Committee to End the War in Vietnam, amb les següent paraules dirigides a un dels membres de l'esmentat Comitè:
Cuando hablamos por teléfono yo no era consciente de que querías implicar a los estudiantes de bachillerato en el asunto y lamento decirte que no daré un solo penique para este propósito, porque no estoy de acuerdo en que sea aconsejable movilizar a los niños para cuestiones políticas.
Crisis en Education és, de fet, la continuació d'un article -Reflections on Little Rock-, que, quan vaig llegir, ja fa temps, en castellà, em va semblar altament provocador i que, ara, a la biografia, m'assabento que va ser un escàndol quan es va publicar, tot comportant que s'acusés l'autora d'ultraconservadora, la qual cosa, per cert, diria que no és certa. Parla de la traumàtica integració dels nens negres a les escoles públiques, arran dels fets esdevinguts a Little Rock. En aquest sentit, també pot servir per reflexionar sobre la nostra realitat d'integració a les escoles.
Diu Young-Bruehl:
Hecer de los niños la vanguardia de la integración era, según Arendt, una abdicación de la responsabilidad de los padres.
Diu Arendt, indignada:
¿Hemos llegado al punto en que es a los niños a quienes se les exige cambiar o mejorar el mundo?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
