Sidereus nuncius. Una ficció.

Regal nadalenc encara no estrenat, em disposo a escoltar Nigel Kennedy deambular pel cosmos, clos i esfèric, del Concert per a violí de Beethoven. Davant d'obres tan perfectes com l'esmentat concert beethovià, temo les estridències, la tendència a l'originalitat. I, a més, ¿quins esgarips genials es pot permetre Kennedy que superin el llistó del seu mestre Menuhin quan toca la mateixa peça? Recordo, també, la meva predilecció per la puresa del violí de David Oistrakh.

La música em porta a jugar amb una ficció, no per omplir de contingut l'única forma que justament no el necessita, i que el repel. Sino per jugar, és a dir, per escriure paraules. El violí missatger de les estrelles. El llarg pimer moviment, l' Allegro ma non troppo, com a acord terrenal que posa a prova el violí, el seu únic possible nuncius: ¿Tindrà la suficient gosadia i, alhora, la necessària contenció, per assolir els límits del món sense malmetre'ls? Després de la cadència personalíssima m'arriba la resposta. Un parell de minuts finals on el violí s'embolcalla amb l'orquestra, un joc de transparències, unes notes de violí, uns segons de lent desmai -quina meravella- dins l'oquestra. Una acceptació. I s'esdevé el larghetto; s'assoleixen els límits de l'esfera i són acariciats tan delicadament com si fossin de pur cristall; i, en atenye'ls tan espiritualment, llueixen vistosos, per fi vistos. La terra, en efecte, pot tocar el cel. D' igual a igual. L'Allegro del tercer moviment entona, en un esclat de joia, la bona nova. No som el topos més baix i barroer del cosmos, no en som la seva vergonya, la cloaca de l'univers. Els déus celestials ens reconeixen i ens saluden, respectuosos i familiars. D'igual a igual, per obra i gràcia de Beethoven.

La responsabilidad personal bajo la dictadura (Hannah Arendt)

Los que no colaboraron, llamados irresponsables por la mayoría, fueron los únicos capaces de juzgar por sí mismos, y fueron capaces de hacerlo no porque [tuvieran] un mejor sistema de valores, o porque los viejos estándares de lo malo y lo bueno estuvieran todavía firmemente implantados en sus mentes y en sus conciencias, sino que, me gustaría sugerir, su conciencia no funcionaba, por decirlo así, de [un] modo automático, como si [tuviéramos] una serie de normas aprendidas o innatas que luego aplicamos al caso particular, cuando éste surge [...]. Su criterio, me parece a mí, era diferente; se preguntaron a sí mismos hasta qué punto podrían todavía vivir en paz consigos mismos después de haber cometido ciertos hechos... La presuposición para esta forma de juzgar no es una inteligencia altamente desarrollada o la sofisticación en materias morales, sino meramente el hábito de vivir explícitamente, con uno mismo, es decir, de estar ocupado en el silencioso diálogo entre el yo y el yo mismo, que desde Sócrates y Platón llamamos generalmente pensamiento... El hundimiento moral total de la sociedad respetable durante el régimen de Hitler puede enseñarnos que los dignos de confianza en tales circunstancias no son los que acarician valores y se aferran con presteza a normas y estándares morales... Mucho más dignos de confianza serán los escépticos y los que dudan, no porque el escepticismo sea bueno o el dudar sano, sino porque [esta gente], está acostumbrada [a examinar las cosas y establecer sus propios juicios]. Los mejores de todos serán los que saben que, cualquier otra cosa que ocurra, mientras vivamos estamos condenados a vivir con nosotros mismos. (cita treta de la biografia de Elisabeth Young-Bruehl, pàg. 469).


Hannah Arendt sempre va estimar els outsider. El seu estimadíssim marit era, de jove, un obrer afiliat al Partit Comunista alemany; als EEUU va exercir durant molts anys i amb molt de prestigi de professor de filosofia; Els orígens del totalitarisme, amb la seva ferotge denúncia d'Stalin, va sorgir del diàleg entre marit -Heinrich Blücher- i muller; Blücher era autodidacta. Blücher, de qui malfiava la mare d'Arendt, sobretot durant els primers temps d'exilats, quan era Hannah Arendt qui maldava per adaptar-se i tirar endavant econòmicament, quan ell arrossegava una depressió paralitzant davant d'allò que no hauria hagut de succeir mai: els camps de concentració, la massacre administrativa de milions de persones.

Benaurats els estranys del món que saben i poden viure amb si mateixos. Benaurats els escèptics; ben segur que veuran el Regne de Déu per a la seva sorpresa.

Alain Finkielkraut, l'informe Baker i el realisme


A través del Blog d'Arcadi Espada. Allò que més m'inquieta: han guanyat Síria i Iran la guerra?
Però, hi ha pròpiament guerra? S'ha acabat? O encara està per començar?

Llegit en premsa virtual (font d'origen El Mundo)

Los cargos del PSE abandonarán el colectivo de mujeres "Ahotsak".

Varios cargos socialistas que firmaron el manifiesto de las mujeres constataron a este periódico que dicha iniciativa "tenía sentido para apuntalar y apoyar el proceso de paz desde el punto de vista de las mujeres".

La mateixa font continua explicant que el col.lectiu va prendre relleu a tot l'Estat en afegir-s'hi el grup d'actrius Rosas Blancas por la Paz, un dels actes de les quals va consistir a atorgar un galardón a la abogada Jone Goirizelaia por su apoyo al proceso de paz.

La foto de la diputada socialista Gemma Zabaleta, prenent txiquitos en un bar, i xerrant distendidament, de mujer a mujer, amb Jone Goirizelaia, també va fer-se cèlebre, recordo.

I tot plegat, què? Doncs que sempre em sorprèn que em sorprengui la imbecilitat, que em sorprengui molt més que la maldat.

I Love Anasagasti


El nacionalismo vasco tiene que ser ético además de democrático.

(Declaracions trameses als mitjans de comunicació del polític basc; Portal de La Vanguardia)

Era urgent que un nacionalista basc es desmarqués del paperot PeNeBesc en tot aquest lamentable procés.

Educació i política a Hannah Arendt


La lectura de la biografia d'Hannah Arendt, escrita per la seva deixeble Elisabeth Young-Bruehl, m'ha deixat una quantitat de notes i subratllats a repensar; el blog no és mal lloc per, de moment, fer servir d'arxiu. Començo per una primera anotació sobre una qüestió que m'ocupa i em preocupa i on coincideixo del tot amb el plantejament d'Arendt, que em sembla, a més, de plena vigència aquí i ara. Diu Young-Bruehl:

Como el primer libro de la Política, de Aristóteles, este ensayo (Crisis in Education) se ocupaba de las relaciones de autoridad entre adultos y entre adultos y niños. Arendt atacaba el sistema americano de educación progresista por privar artificialmente a los niños de su propio tiempo y espacio prepolíticos, la escuela; por destruir la autoridad natural que los maestros deben tener sobre los niños; y por imponerles a éstos un comportamiento de pequeños adultos, con opiniones propias. Los adultos no deben urgía Arendt, renunciar a sus responsabilidades ante los niños como niños, no deben negarles a éstos un período protector de maduración, para encontrarse en casa en el mundo.

Diu Arendt, citada per la seva biógrafa:

Precisamente por lo que es nuevo y revolucionario en todo niño, la educación debe ser conservadora.

Arendt es tira enrera en la seva decisió de donar diners al Student Mobilization Committee to End the War in Vietnam, amb les següent paraules dirigides a un dels membres de l'esmentat Comitè:

Cuando hablamos por teléfono yo no era consciente de que querías implicar a los estudiantes de bachillerato en el asunto y lamento decirte que no daré un solo penique para este propósito, porque no estoy de acuerdo en que sea aconsejable movilizar a los niños para cuestiones políticas.

Crisis en Education és, de fet, la continuació d'un article -Reflections on Little Rock-, que, quan vaig llegir, ja fa temps, en castellà, em va semblar altament provocador i que, ara, a la biografia, m'assabento que va ser un escàndol quan es va publicar, tot comportant que s'acusés l'autora d'ultraconservadora, la qual cosa, per cert, diria que no és certa. Parla de la traumàtica integració dels nens negres a les escoles públiques, arran dels fets esdevinguts a Little Rock. En aquest sentit, també pot servir per reflexionar sobre la nostra realitat d'integració a les escoles.

Diu Young-Bruehl:

Hecer de los niños la vanguardia de la integración era, según Arendt, una abdicación de la responsabilidad de los padres.

Diu Arendt, indignada:

¿Hemos llegado al punto en que es a los niños a quienes se les exige cambiar o mejorar el mundo?

Víctimes


Yo me sentía próximo a él (Rodolfo Martín Villa), dispuesto a la comprensión, porque siempre me ha parecido que la Cartera de Interior es la más dura del Gobierno. Las víctimas del terrorismo se le mueren al Ministro del Interior y al Presidente del Gobierno: para los demás Ministros no son asuntos de su competencia.

Memoria viva de la transición, Leopoldo Calvo Sotelo



He escoltat per la ràdio del cotxe Rubalcaba. He recordat les paraules de Calvo Sotelo (és un llibre que fullejo de tant en tant, divertit, intel.ligent, excepcionalment ben escrit. Algú recorda el President Calvo Sotelo? Personalment, més enllà de tendències polítiques, és el meu preferit... Va ser tan breu. Filòsof, pianista i astrònom aficionat, elegant i culte. Un luxe). Quan li he sentit dir que tenia un desaparecido damunt la taula, m'hi he solidaritzat ràpidament. A més, m'agrada Rubalcaba, em cau simpàtic, vull dir. No s'ho esperava (Arcadi Espada, incisiu, rapidíssim). Diu Rubalcaba que no han seguit la pauta de sempre, la de trencar formalment la treva. No s'ho esperava. Diu que Eta no és racional. No és pas cert, això, i, si ho fos, si fos cert que la racionalitat és aliena al terrorisme d'Eta, calia esperar-ne qualsevol cosa, doncs.

Veig Zapatero a la televisió. Suspèn el diàleg...

Tot plegat, que consti, em sembla terrible.

La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.

Les banalitats del mal

Un cop destruïda tota estructura sensata, les banalitats del mal afloren a la llum, impúdiques, grotesques, sempre un punt més imbècils.

Al mercat, mentre espero que em portin l'encàrrec de tall nadalenc, escolto:
- Doncs, el meu, sense estudiar gens, treu unes notasses...

I jo que penso:
- El contracte.

De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,

Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)

Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.

El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.

Àgora? L'altre dia expressava la meva fidelitat al programa Àgora del 33 i les simpaties cap al seu moderador. Però, noi, ahir, va ser un espectacle lamentable. D'invitats, només els col.leguis afins a això que, curiosament, fracassa a l'hora de formar govern i posar-se a treballar per al país (que ja seria hora, redéu!), i triomfa en la penetració social del missatges, dels successius missatges o consignes; això que es denomina sociovergència. Tots els professionals de la tertúlia sense excepció es van mostrar, des d'aquesta perspectiva transversal, brutals quan va arribar la traca final en forma del gran tema d'Eta. Consigna compartida, -i a veure qui la diu més gruixuda!- que, em temo, haurem de sentir polifònicament d'ara en endavant. La cosa és a punt de fracassar per culpa del Pp, i de l'estament judicial que es veu atrapat en les denúncies i la mala fe del Pp. Algú deixa anar la més gruixuda (Algú? la Barceló la diu!): El Pp no té cap ganes que s'acabi la violència d'Eta. Sort en té, la Barceló, que el Pp està tan distret dinamitant el procés de pau, tot denunciant potencials pacifistes com de Juana Chaos (al pobre, li han caigut 12 anys més per culpa... Sí! del Pp), perquè, a mi, que no sóc del Pp, però que la sociovergència sociològica m'empudega (hagués aplaudit la realment política: el govern de la Generalitat), em sembla que dir això que va dir la Barceló és denunciable. Per això, vaig i ho denuncio, aquí.

La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.

Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.

Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?

Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.

La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.