Personatges

En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.

Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.

Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.

"Alatriste": ESPAÑA DESAFIA A HOLLYWOOD (La Vang, 1-9-06)



(Casa de "Paraules", 1-9-06. Migdia)

L' A. i el G., fillol i fill respectivament, estan, des de fa hores, endollats a llurs estrambòtics exèrcits de màquines respectives; van en pijama i no s'han rentat ni les dents, i no sembla que en tinguin cap intenció. El sofà és gran i confortable, les vacances que queden són escandalosament curtes i la mandra i la melangia ho envaeixen tot, llevat del món insondable de la Play-Station. En efecte, si me'ls miro amb cert alè objectiu, desapassionat, si els despersonalitzo amb la mirada, podria arribar a percebre dos nois robòtics, que es mouen a batzegades d' impulsos elèctrics. Quina angúnia, em dic. I ataco des del flanc de la realitat no virtual.
- Aquesta tarda, us porto al cine...
- Guai

- Acaben d'estrenar l'Alatriste...
- Guai

- Comprem crispetes i...
- Guai

- Guai-guai!
- Guai

Doncs això, guai. Pero aquesta tarda, jo veuré el partit Espany-Hollywood com Lola que em dic, que deia la meva mare. Em queda encara algun assalt a superar. Quan l'A. i el G. es desendollen, és a dir a l'hora d'endrapar els macarrons, ataquen amb la boca plena.
- Això de l'Alatriste?...
- Guai (ara és la meva)

- Serà un rotllo.
- Guai

- No, en serio, de què va?


L'A. i el G. i l'altre, i el de més enllà... no en tenen ni idea, d'història d'Espanya, però tampoc en tenen d'història de Roma, i Gladiator els va entusiasmar. Arribem al cine, amb l'optimista de torn (jo) contentíssima i els dos representants del pessimisme postpostmodern sobornats pel menú més gegant de crispetes amb coca-cola.

Doncs bé, senyores i senyors, ladies and gentlemen... Un fiasco. Pobra Espanya, siempre haciendo el ridículo, que deia un amic de fa anys. Alatriste fa aigües justament per allí on Hollywood ha canonitzat el vertitable llenguatge fílmic: el ritme. Perquè el cine està emparentat amb la música i no pas amb la pintura. Llevat de la mitja hora final, on trobaríem un parell o tres de seqüències a salvar si no fos massa tard i l'Alatriste i el seu amor i el sues amics no ens importessin ja un rave, la pel.lícula més cara del cinema espanyol es dispersa de seqüència en seqüència, sense tremp i sense la més mínima noció de ritme: ara toca una batalla campal que recorda el desgavell d'una orgia sense ser-ho, ara toca una seqüència íntima d'alt voltatge eròtic davant el desenvolupament de la qual el consum de coca-cola i crispetes augmenta estranyament i sorollosament de la banda de l'A. i en G., als quals tota manifestació eròtica els sol deixar immediatament bocabadats i garratibats.

- En fi, ni se us acudeixi de dir no, no...
- No guai.

González, Felipe González

Remeto a Barcepundit perquè ja ho diu tot, i no paga la pena de dir-hi res més. De les declaracions de Solana al respcte, sí que hi he notat un cert cabreig: no hi ha anat a fer res perquè qui hi ha d'anar a no fer res sóc jo.

En aquests moments, és pot entendre la inoperància, la perplexitat, sobretot la por... Però el consurs de vanitats personals s'hauria de deixar en segon terme quan s'espera l'arribada més que probable de soldats patris dins les maleïdes bosses de plàstic.

L'esquela com a venjança

Impagable Arcadi Espada, avui.

Clos per jubilació


Jubilen Clos fent-lo Ministre d'Indústria. E., que espera tenir sort i jubilar-se dintre d'uns anys al sector de l'automòbil, diu, desolat "Ara sí, ara sí que m'acomiaden...".

Certament, conyes a part, quan els polítics són febles, els taurons de les multinacionals i d'altres van a per la jugular, directes. Si l'Estat fos clos per jubilació regnaria -del tot- la llei de la selva. Tanmateix, Clos sempre podrà fer servir les seves influències amb Carlinhos Brown per amenitzar això que abans (que bèsties!) en deien "merienda de negros". De fet, Clos també es jubila fent de Ministre de Turisme, em sembla.

Assistirà Carlinhos a la presa de possessió? Hi haurà rua pels carrers adjacents al Ministeri?

Aquesta avorridíssima sensatesa amb què Déu ha tingut a bé (o a mal) de dotar-me, la qual em porta a ser fins i tot, fins i tot!, sovint optimista, em diu ara que hi haurà eleccions generals anticipades. És l'única explicació sensata que se m'acut.

Carta oberta de François Leotard a Mahmoud Ahmadinedjad


M'avinc a copiar sencera la carta de Leotard, la qual em sembla important per un motiu i una raó. Motiu: la signaria jo fil per randa, és més, m'encantaria haver-la escrit; em mou a llegir-la en veu alta, a trancriure-la, a donar-la a conèixer. Raó: la signa un polític francés rellevant, aproximadament en actiu; que, des de les altes esferes polítiques es comenci a tenir consciència de què cal parlar clar és -siguem optimistes- una bona notícia; cal, a més, valorar la valentia, ja que (cas Arístegui com a referent proper) no només les sap el vent, les paraules.

Señor Presidente:

Francamente, al comenzar esta carta no me provocaba llamarlo de ese modo. Dicho título implica un mínimo de respeto. Lo hago, sin embargo, porque es usted quien se expresa en nombre de los iraníes. Sobre las fotos, lo veo a usted ante multitudes, rostros y manos alzasas.

Sin duda uno podría adivinar cierta forma de entusiasmo, en todo caso, de adhesión. Hemos conocido, en Europa, esas multitudes. Fue un mal momento para nosotros. Un período trágico del que seguimos arrastrando la vergüenza y la angustia.

Uno de los pueblos más cultos del mundo, un pueblo que había elevado en alto grado la filosofía, la música, la poesía, un pueblo que había asombrado a sus vecinos por su resplandor, se había hundido en el odio, la locura racial, la ignominia.

Decenas de millones de individuos sufrieron, en su carne, su cultura, su dignidad, esa extraña barbarie que quería hacerse ver como un "nuevo orden". Fueron en primer lugar los ciudadanos de ese Estado, alemanes, luego y poco a poco los demás, todos los demás. A esa locura se le llamó una guerra mundial.

Pero fue, sobre todo, una guerra contra lo que había de humano en nosotros. Se quemaron los libros, los niños fueron deportados y asesinados, las inteligencias fueron quebradas. Todo lo que honraba al hombre fue pisoteado.

Y luego, llego a usted: una parte de la especie humana, el pueblo judío, fue destinado al infierno. Oh, se lo concedo, sólo una parte. No eran ni los más numerosos, ni los más ricos, ni siquiera los más influyentes.

Eran hombres y mujeres que habían llevado consigo durante mucho tiempo y desde muy lejos, su fe, sus preguntas sobre el mundo, sobre Dios, sobre la necesidad de vivir o de sufrir, sobre la alegría de amar. Generalmente, frecuentaban los libros. Reflexionaban mucho, no comprendían por qué no eran queridos, por qué se les llamaba "subhumanos", Untermensch, por qué se les consideraba insectos...

Fueron perseguidos en toda Europa, ahorcados, fusilados, quemados... Usted sabe perfectamente todo eso, pero lo evoco ante usted por lo menos por tres razones:

- La primera, es que nosotros (digo "nosotros", como modo de hablar) no aceptaremos que todo vuelva a comenzar. Yo no soy judío, pero los judíos son, como los persas, mis hermanos en humanidad.

- La segunda, es que ellos tienen el derecho, como usted, como yo, de tener una patria. Que sea Francia o Israel, ello no cambia nada el asunto.

- La tercera razón, no le gustará a usted. Pero, mala suerte: es que ellos le aportan al mundo (y probablemente es eso lo que usted quiere "borrar del mapa") una concepción del hombre y su destino que ha enriquecido varios siglos de civilización, y que honra tanto al pueblo judío como al Estado de Israel.

Señor Presidente, usted tiene el derecho a ser nacionalista. Usted tiene el derecho de sentirse orgulloso de la historia del pueblo persa. Usted tiene el derecho de ser creyente y de orarle al Dios "clemente y misericordioso" citado al principio de cada "sura" del Corán.

Usted, sin embargo, piensa que tiene el derecho de obligar a las mujeres a ocultar la cara tras un velo, de torturar a los opositores, de encarcelar a los periodistas que lo contradicen, de condenar a muerte a niños, de perseguir a sus minorías, de iniciar "guerras santas" contra "los infieles".

Pero usted no tiene el derecho de imponerle a Israel la mirada turbia, imbécil y llena de odio que acompaña a sus discursos. Y es que me parece que usted odia en ese Estado, la libertad de expresión, la diversidad de los partidos, el papel de la oposición, la modernidad, la independencia de los poderes y de la justicia, la investigación universitaria, los descubrimientos y nuevos inventos; y sin duda también la valentía que ahí existen.

Es decir todo lo que nosotros tenemos el derecho de admirar.

Los hombres que organizaron la reunión de Wannsee,en la que se decretó el exterminio de los judíos de Europa ya murieron. Naturalmente, al igual que todos nosotros, usted seguirá ese destino.

Deseo solamente para usted mismo, para el pueblo persa, para los jóvenes niños de Irán que le sobrevivirán, que nadie se sienta con ganas de ir a escupir sobre su tumba.

François Loetard, (ex Ministro francés), julio de 2006

Queremos tanto a Günter


Des que ha saltat la confessió pública dels pecats de joventut de Grass que, a mi, m'assalta una associació mental amb el títol d'un conte de Cortázar, Queremos tanto a Glenda. La memòria només em permetia evocar-ne, del conte, l'obsessió d'un grup de persones, un club de fans, per una actriu de nom Glenda -clarament, Glenda Jackson- . Gràcies al Google, aquest matí he trobat el conte de Cortázar al primer intent i l'he pogut tornar a llegir. No és el millor conte de l'autor, però és un conte tan de Cortázar que, en llegir-lo ara, sorprèn la qualitat de l'original davant de tantíssimes còpies mediocres. Un club de fans que es converteix en una secta al servei de la perfecció de Glenda, tot manipulant les seves pel.lícules per a, sobretot, escapçar-ne els moments d'imperfecció que directors i d'altres mediocres professionals hi han aportat. Finalment, esclar, la mateixa Glenda ha de morir per tal de poder blindar del tot, i sense ensurts provinents de la Glenda real, la talla perfecta de Glenda ja aconseguida a la pantalla.

Queremos tanto a Günter, ha estat per a mi, aquests díes, un ritornello irònic i, probablement com en tota ironia, un punt malencònic, tot i que, de Grass, només he estimat la seva primera novel.la (escrita als vint-i-pocs anys, la qual cosa no deixa de tenir la seva importància a l'hora d'imaginar-se un Grass de disset anys, ben superior als disset anys a l'ús de la immensa majoria). El timbal de llauna és, certament, una complexa i lúcida, i bellíssima, novel.la, que ens va fer estimar força a Günter. Em vaig alegrar del Nobel i, sobretot, de l'alegria pel Nobel d'una amiga estimada que estima força a Günter, encara. Va ser aquesta mateix amiga qui em va convèncer d'anar a la inauguració d'una exposició de l'obra plàstica, també notable, de Grass, organitzada pel Cercle de Lectors.

I així fou com vaig conèixer Günter en persona, acompanyat del President Maragall. Una estoneta, només, perquè la veritat és que vaig abandonar aviat la sala, amb cara de fatiga, deixant enrere un públic lliurat del tot, amb entusiasme cortazià, a la icona impecablement d'esquerres que, aquell home, sabia encarnar amb una desimboltura admirable que no augurava res de bo. Corrien els temps inicials de la guerra d'Iraq, Aznar era un assassí estúpid, un ninot comparsa de Bush i Blair i del seu sanguinari afany de petroli. Corrien els temps inicials (les primeres setmanes, abans de la primera i principal sotragada carodiana) del tripartit, i el President de la Generalitat era un venerable i venerat Maragall, resorgit amb honor i justícia hiostòrica de les seves cendres. Era tan estimat, Maragall, llavors; Maragall President de la Catalunya capdavantera del pacifisme, amb Barcelona, la Barcelona en essència maragalliana, com a capital del món civilitzat.

Günter va fer un míting infecte sobre la maldat històrica dels Usa amb Europa, el seu afany d'empetitir-la, el seu furiós imperialisme. Maragall (a qui tant estimo, tot i que no ho he dit mai, ni tan sols a les urnes) va intentar apaivagar, tot posant-hi unes gotetes de seny polític, aquell fabulós aquelarre d'extrema esquerra. Fins i tot, a Maragall, se li va ocòrrer de citar la llavors Ministra d'Afers Exteriors, Ana de Palacio, i de citar-la amb benevolència, tot explicant que feia poc li havia fet arribar un document sobre Europa força interessant. El públic va pensar d'entrada en una intervenció humorística ben pròpia de les maragallades llavors encara genials, i va esclatar en una rialleta de complicitat, que Maragall es va encarregar de congelar, en afirmar, seriós, que Ana de Palacio era una dona molt culta i amable; un gerro d'aigua freda, en fi, la maragallada (ja ho tenen, això, moltes maragallades) Però, allí romania Günter, inassequible al desànim, allí romania per a continuar encenent la foguera de la seva pròpia vanitat; em va sorprendre el seu odi als ianquis, els míssils dels quals -diguem-ho clar- li han permès, a Günter, de viure còmodament tants anys de denúncia basada en la perfecció moral. De viure en pau a l'Alemanya occidental, just el territori que tothom sabia comanche si la guerra freda petava d' un calentament global insostenible. Justament l'odi, aquest odi concret de Günter no crec que hagi estat una impostura, tant és l'odi que deu generar una derrota quasi apocalíptica com la de l'Alemanya nazi.

Per exemple

Seminari de la Universitat Catalana d'Estiu d'enguany (copio):

Actualitat i perspectives d' Euskalherria

Els esdveniments polítics d'Euskalherria obren perspectives per a una recomposició del mapa polític basc i assenyalen el camí cap a una majoria social i política favorable a la soberania nacional que cerca fòrmules de consens internes i de negociació amb l' Estat que la facin possible (la vermellor és meva)

Ponents:

- Pernando Barrena (la sang és seva)

- Josep-Lluís Carod-Rovira

i dos noms més, un del Pnb i l'altre d'un tal Forum de Debat Nacional

Taula rodona: "Punts de contacte entre la reivindicació nacional basca i catalana"

--------------------------------

En Pujol també s'aireja per Prada; en un seminari sobre cristianisme a la Catalunya actual.

Els cursos són inaugurats davant les càmeres de la nostra per l'Hbl. Conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Les càmeres també ens mostren el bo del professor Barrena dirigint-se a l'audiència universitària estiuenca catalana, la qual pren apunts amb aplicació exemplar.

L' adveniment d'un Montilla, diu Bofill


L'adveniment d'un Montilla que es mantingui en la desídia cap a la cultura catalana (o que fins i tot hi reaccioni amb hostilitat) seria responsabilitat de tots, diu Bofill. La part de responsabilitat pujoliana, la concentra Bofill en la cita amb què ahir acabava l'anterior post.
I així doncs, amb el marxisme català hem topat. Per a no remuntar-me a la Guerra Civil, per la coqueteria d'anar a contracorrent de les modes, hem limito a assenyalar l'expansió ideològica marxista des dels anys 50 fins ara a casa nostra. Va tenir el seu punt àlgid, o millor, el seu punt de suport a la manera d'Arquímedes, en la lluita antifranquista d'una etapa que podríem denominar de semiclandestinitat, on la cultura catalana també va sortir de les catacumbes del primer franquisme per a ser -la pobra- directament xuclada per la moda marxistoide. Com sempre, hi havia el selecte club dels vells, la figura potent de l'avi, lluitador ireductible d'una guerra civil transitòriament, accidentalment, perduda, però la cosa marxista va ser dels joves. I ja se sap que quan els joves s'hi posen, arrasen. El potencial de la joventut és sovint minusvalorat: la seva força, la seva bellesa física, la seva irresponsabilitat vital. Irresistible. Lluitadors ja madurs d'altres causes -independentistes, per exemple; d'aquí prové, per cert, l'actual direcció d'Erc- argumentaven, penosament: Si Catalunya s'ha tornat marxista, nosaltres no podem pas ser menys, ans al contrari, hem de ser sempre més al servei de Catalunya. I els catòlics, també; sempre a punt, els catòlics, per ensumar amb bon nas l'air du temps. I així doncs, sacristies, convents, monestirs, editorials, aules d'instituts i d'universitats, casals escoltes, entitats culturals i muntanyenques, castellers, corals, cenacles literaris, cercles artístics, cine-fòrums, associacions veïnals, tallers, fàbriques... veient recòrrer el fantasma comunista per terres catalanes, amunt i avall, infatigable. I llavors, Catalunya cristal.litzà en una assemblea.

Ja en democràcia, convertida en suor freda la suor socialista, només el Psuc era capaç d'exercir l'agraït paper de secundari de luxe al govern de Catalunya. I així ho va entendre Pujol quan va necessitar amb urgència braços per a entomar l'allau de traspassos amb què el govern de Madrit, sempre tan diabòlic, anegava llavors Catalunya. Molts d'aquests braços provenien directament de les rodalies del Comitè Central. Pujol President no va prescindir en absolut de la intelligentsia marxista, a menys que entenguem per prescindir funcionaritzar. I quan els socialistes van fer saltar la banca catalana tot demanant el cap de Pujol, el Psuc en persona va entonar l'ego te absolvo, sense reconèixer altre pecat que el pecat inherent a ser burgès. Pujol, doncs, no va blindar res llevat d'un nucli dur del fet cultural posat al servei de la seva peculiar manera de fer país: la cultura popular. La cultura popular ha estat l'única política cultural pròpiament pujolista i, a través d'ella, es pretenia emparentar la Feria de Abril amb la Patum de Berga, les sevillanas amb la sardana. Sumar i no restar.

El marxisme català deixava de ser pro-soviètic a la vegada que la mateixa Urss deixava de ser-ho, de pro-soviètica. Però mantenia -i manté- bona part dels seus mites, un dels quals afecta directament al fet nacional català, que és de dretes. I com que les dretes, si no s'ha fet la revolució, sempre manen, doncs ja som al cap del carrer. Es treballa, com arreu, a sou de la burgesia, un dels miratges de la qual és la nació catalana independent i burgesa.

Però hi ha un punt de confluència brutal entre l'independentisme i el marxisme a Catalunya. Allò que més els ha unit i que més els uneix és allò consubstancial a tota utopia política: la necessitat de destruir aquell qui la desert, com diu el poeta; destruir el culpable de la alienació present que sovint, i en bona lògioca, passa pel mateix present. I és des d'aquí des d'on es pot albirar la tasca destructiva que des de les ideologies s'infligeix a la realitat. L'ésser de Catalunya com a país, tan precari i tan malmès, requereix d'una urgència que no tolera sotragades en nom d'un futur ideal. La paradoxa està servida. I es serveix en un plat de desestructurada restauració postmoderna.

Montilla a Santa Llúcia o que Santa Llúcia ens conservi la lentilla

Volia posar un link però fa figa. En tot cas "Montilla a Santa Llúcia" és l'impagable títol d'un article de l'imparable Hector Bofill, publicat a l'Avui del proppassat 14. És un article ben estructurat en sostenir una tesi òbvia, així que intentaré resumir-lo ràpid, alhora que el vaig comentant.

Bofill, de la cultíssima saga dels Bofill, situa Montilla com a President de la Generalitat dins d'una òptica encertadíssima. De fet, amb lentilla o sense, és l'única Montilla que paga la pena de conservar. Vegem-ho: El fonament de la reivindicació política catalana es troba en el fet cultural (La Catalunya contemporània no és cap altra cosa que la seva cultura, afirma Bofill). Ergo, si la màxima autoritat política del país és aliè al pòsit cultural de la nostra terra, no per andalús ans per ignorància olímpica contrastada (Que els ignorants governin potser s'hauria d'entendre com a signe de normalitat en el context de les democràcies occidentals, pero Catalunya no es pot permetre aquest luxe quan el genocidi lingüístic i la negació del valor del nostre patrimoni encara està fresc, aquí la clava Bofill)..., per ignorància, doncs, pròpia d' aquell segment de població que ha viscut a cegues la realitat cultural catalana perquè vivia -o malvivia, és igual, això ja depèn de cadascú i no de la col.lectivitat- en exclusiva del pòsit cultural espanyol, queda clar, doncs, que la Catalunya-nació ha fet més figa que els meus links (que ja és dir). Bofill, irònicament, còmicament fins i tot (espero que en preguin nota els de Polònia), ho resumeix en una escena: la nit de Santa Llúcia i el tradicional discurs de cloenda del president de torn.

Si Montilla (dit ara, aquest nom, en sentit molt laxe i, per tant, d'àmplia cabuda) pot arribar a ser president de la Yene és perquè la Catalunya cultural -recordem-ho: la que dóna únic fonament a les institucions i reivindicacions polítiques- no ha fet sinó aprimar-se fins a l'anorèxia durant els anys de restauració del seu autogovern. Si Catalunya hagués mantingut el seu gruix cultural mai no arribaria a la primera institució del país algú que no pot citar el nom de tres poetes vius en llengua catalana, diu Bofill, tot estalviant-nos, tal vegada, el mal gust de fer-ho més ràpid, com ara: "... algú que no pot citar-me a mi". I ara ve el mal, el mal diagnòstic de Bofill quan carrega contra Pujol i Maragall i contra tots els que vindran si no ho esmenen, i en fer-los, amb tota la raó del món, culpables de desídia cultural, els fa també, en interessada sinècdoque, culpables del desastre. Doncs, no, Bofill, no. Si Pujol i Maragall han pogut -com podran els que vindran- passar-se pel forro la cultura catalana és perquè no hi ha més cultura catalana (llevat d'una o dues, o tres, personalitats que no donen per a fer teixit, que diria Pujol) que aquella que vol viure de Pujol o Maragall o dels que vindran. Pujol, Maragall, o els que vindran inclòs Montilla, no han topat ni toparan amb un món cultural sòlid, el qual sempre topa amb el poder polític; no vull dir que s'hi enfronti permanentment, però sí que es fa notar, es dóna suficient pistu com per a què siguin els polítics qui hagin de fer la gara-gara al món cultural. I no a l'inrevés.

I per acabar, enceto allò que serà un segon post amb la següent cita de Bofill: ...va convertir (Pujol) el seu enfrontament personal amb la intel.lectualitat procedent del marxisme en un pretext per blindar els seus governs de tota sensibilitat cultural. Un moment, que m'ajusto les montilles, vull dir les lentilles.

Pausa

Els israelians han aconseguit allò que més urgentment necessitaven davant l'opinió publicada arreu i les pulsions antisemites d'arreu, així com davant la impossibilitat de guanyar la guerra amb rapidesa i contundència: la resolució de l'Onu on es diu que Hezbol.la ha d'abandonar bona part de les posicions al Sud del Líban, por las buenas o por la malas, amb implicació internacional sobre el terreny, també espanyola (!), sembla que no tan sols dedicada a observar, és a dir, amb alguna cosa més a les mans que simples binocles (això dels "observadors" té una vis còmica terrible) Els guerrillers xiïtes ho interpreten com una victòria a lo grande, i en l'últim que pensen ara és a promoure la pau. Si la lògica de guerra iraniana és consistent -i em temo que ho és-, també deuen estar contentíssims. Pobre Líban, en guerra com a territori interposat. Continuarà.

Glosa sobre Israel

De Sánchez Ferlosio podria dir-se que té unes maneres altament sofisticades d'exposar les seves idees. En el cas de l'article que ens ocupa usa de la ironia i, per tant, del distanciament, de comentar les paraules d'altri (Mario Vargas Llosa). Pero, fet i fotut, allò que vol és posicionar-se ell, amb la seva sofisticada manera de mirar el món, sobre el conflicte actualíssim que a tots ens preocupa i ens ocupa durant aquest estiu tan xafogós i, per aquí, indolent. I així, al segon paràgraf de l'article, ens llança una perla que en arribar al cap dels lectors no deixa de ser una bona i poc sutil pedrada. Així ens estaborneix:

(...)los palestinos jamás podrán destruir Israel; y cada día que pasa están más lejos de ello; no sólo por su propia delirante insensatez, sino porque Israel, con el incondicional apoyo de los americanos, está dispuesto a que se destruya el mundo antes que perecer.

Quina manca de delicadesa, aquests israelians. Cal reconèixer, tanmateix, que Ferlosio apunta bé. Allò que més por fa d'Israel és que, per un quítame allà esa pajas de supervivència de merda, ens emmerdi a tots. Els israelians..., justament ells, hereus del boc emissari europeu, d'aquells que amb tanta i tan sorprenent insistència i persistència s'havien avingut a fer el paper de víctima. No acaba de quadrar, però, que tot seguit, Ferlosio presenti els israelians com a els forts de la pel.lícula davant dels dèbils, és a dir, els palestins i només els palestins; en efecte, només parla dels palestins; Israel només se les té amb les malmeses i -això sí- insensates forces palestines de resistència. Ni una paraula d'Iran i la seva mania de destruir Israel i d'aconseguir l'enriquiment d'urani, ni de Síria, ni tan sols del Líban com a territori comatx. No acaba de quadrar, doncs, que el món -el nostre món, redéu- perilli per un conflicte local de tan baixa intensitat i amb forces contraposades tan desiguals.

Mes endavant, però, surt la fera: el terrorisme islamista. Però no, per a Ferlosio és una mena de gatet xamós només capaç de ferir Occident amb "pequeños rasguños"; així, -"pequeños rasguños"- qualifica Vargas Llosa (Déu n'hi do, també) el mal infringit pel terrorisme palestí a Israel, qualificació que a Ferlosio li sembla massa lleu, però que troba perfecta, per contra, quant al mal fet a Occident. Cal remarcar que així Ferlosio continua situant-se en una estranya maroma lògica, que deu ser cosa de la sofisticació: a Occident no ens passa res, pura histèria; a Israel sí, que tenen un greu problema; tanmateix, Israel, per a sobreviure, pot posar en perill el món sencer. Tan fàcil que resulta, per a mi, de sortir de l'atzucac: Israel és també Occident; però això meu és, justament, una idea que Ferlosio denuncia al final del seu article:

Y eso es lo que parece volver a ser hoy en la mente de muchos occidentales, españoles incluidos, que aseguran que la defensa de Israel es la de Occidente.

Hi ha més qüestions a comentar, l'article és llarg, però la vida sempre és curta (ara toca anar al cinema). Vull acabar, però, amb una cita que posa en evidència la mentalitat nihilista i sofisticadament totalitària que sempre m'ha semblat captar en Sánchez ferlosio, un escriptor que aprecio molt (sempre recordaré el xoc adolescent de El Jarama) i un intel.lectual que sempre em neguiteja (això darrer continua sent una floreta):

La obra del terrorismo en el Occidente cristiano, incluido el derribo de los dos rascacielos iguales, no pasa, en efecto, de ser un epifenómeno que hace completamente ridículo el altísimo diapasón de los clamores que los intereses políticos interiores y exteriores han levantado y, sobre todo, siguen levantando.

M'agradaria saber quanta destrucció i, sobretot, quanta dosi de terror ambiental necessita Ferlosio per a començar a pensar en un fenomen de lesa humanitat.

Vendrán textos peores y nos harán más miserables

Si algú vol sentir bategar l'antisemitisme de la nostra societat, que llegeixi l'article de Sánchez Ferlosio, Glosa sobre Israel, a El País d'avui.

Després intentaré comentar-lo. Ara em toca piscina (uaauu).

MOORE

Encara impressionada per la visita a l'exposició d'Henry Moore, deixo constància de la primera associació que m'ha vingut a la testa quan m'he trobat a la sala central enmig d'aquelles masses enormes que, d'entrada, m'atreien sense dir-me res, com si em volguessin convertir en un cos inert a punt de ser xuclat per llur potent força gravitatòria. M'hi he resistit, tot començant a pensar, és a dir, a distanciar-me'n prudentment, humanament. Pensar és preguntar: Per què m'oprimien aquelles peces immenses no del tot encaixades les unes dins les altres? El buit, que feia palesa la predisposició a cloure's del tot (o a separar-se del tot, però això no ho he vist fins més tard). La brutal tensió interna que dóna lloc a l'obra de l'art, tot guardant l'equilibri necessari a tota estructura plausible. Preguntar és ja respondre.

El món, l'espectacle de les seves infinites formes, era allà; la seva possibilitat de ser; la seva terrible bellesa. I la fragilitat del món, les subtileses, les sinuositats que fan possible cada cosa alhora que li atorguen tanta precarietat. La distància adequada -un miracle- entre les parts de cada cosa, i entre ella i allò altre. I el perill imminent de l'amalgama de cada cosa amb si mateixa, i d'ella amb allò altre. Com si de cop el trencaclosques atinés a cloure's en si mateix, com si algun potent artilugi mecànic -un clic còsmic- tingués el poder d' anorrear-ho tot dins d' una perfecta circularitat sense viaranys.

A l'audiovisual, per a sorpresa i vanitat meves, Moore explica com dos còdols, amb què jugaven els seus dits, es van superposar fins a esdvenir un de sol que es resistia a doblar-se. La fascinació de Moore per la mare i el fill, per les formes gegants de la mare protegint, i com qui diu engolint, la petitesa del fill, ens portaria per altres meandres, que, en essència, vindrien a dir el mateix. Sempre el mateix: Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió.

Moore diu també -diu tantes coses!- que l'art és afí a la religió; en comparteix l'afirmació de la vida; la vida paga la pena de ser viscuda.

I el món es poblà d'éssers plens de vida i de bellesa i de bondat, estranys i propers, llunyans i tangibles, aliens i familiars. Els éssers de Moore.

Luxes

A París faig que G. es fixi en la Place Vendôme. En la seva arquitectura harmònica, la seva simetria, i, ja més en concret, en els aparadors rutilants de les joieries. Això és el luxe, fill meu. Calibra'l bé per a no confondre't. Rebutja'l o afanyat'hi, però, a la vida, no acceptis bisuteria. En G no llegeix les meves paraules, però diria que entén bé les meves tot just insinuades indicacions pedagògiques. Pel seu compte, en G també es fixa en una escena d'interior: un senyor molt ben vestit seu davant d'una tauleta-mostrador i calibra un parament de rellotges que li mostra amb gest sol.lícit el venedor. Què passaria si nosaltres entréssim al local? Doncs, passaria que seríem d'immediat calibrats i, amb tota probabilitat, etiquetats de turistes, perquè som turistes, la definició més exacta dels quals, aquí, a París, és justament: qui no s'endú cap souvenir de la Place Vendôme. Sí, però...? Doncs, continuaria passant que molt sutilment i amable, en un primer round, ens invitarien a marxar. I...? I..., calculo que en un tercer round, ens acompanyaria a la porta un guardià armat, la presència del qual es materialitzaria davant nostre de cop, de cop i volta, com una aparició.

Perquè, aquí, G, a la Place Vendôme, -escolta'm bé això que no et diré mai, però que ja t'he insinuat a bastament- o no s'entra o s'entra a comprar... O... o s'entra a robar! (Banda sonora de Missió impossible).

De matinada, en G i jo gaudim de la pel.lícula, Le cercle rouge, la meva policíaca predilecta, la pel.lícula del robatori d'una joieria de la Place Vendôme. Uns lladres de cine: Delon, Volonté, Montand (Són durs, aquests, diu en G, admirat); un policia solitari i circumspecte que viu amb tres gats; un cant a l'amistat i a l'orgull de l'obra ben feta. Tota una lliçó pedagògica, fill meu; em satisfà que t'hagi agradat i, sí, és una pel.lícula diferent de les que acostumes a veure. I, per postres, te l'has empassat en versió original subtitolada. Sí, sortosament, no eren homes de paraula fàcil. Un luxe.

I més

Friso perquè el meu compte corrent ("Sí que corre, sí", deia aquell) a les Illes Caiman sigui degudament engreixat per la internacional que jo em sé. Mentre, tot esperant Pot, que s'ompli el Pot, continuo fent d'altaveu, qui sap si per a l'engreix d'altri.

Una temporada en el infierno, encore, fent-se ressò (engreixant un tercer Pot?) de Le Monde: els seus titulars, Hizbulà desafia Israel, i d'altres acudits.

Recordo Víctor Alba -i d'altres- quan començava a posar-se massa pesat amb el ritornello de l'assassinat estalinista de Nin. Era l'època dels estalinistes catalans en procés de pacificació de la mà de la sempre amatent, a l'hora de salvar ànimes, pietat cristiana. Cristianos para el socialismo, en deien, llavors, quan capficar-se massa en reivindicar la llengua catalana era cosa de burgesos (ara, aviat, passarà a ser cosa de romàntics que no toquen mai de peus a terra). Deia, queixós, Víctor Alba:

- Noi, la Cia paga molt malament. Molt malament.

Més

Més encara. Amoz Oz i d'altres a Nihil obstat.
(es nota que no tinc ganes d'escriure, oi? És la calor... El mocador de ZP em tempta, però. Em tempta molt. Hi veig matèria literària)

Amos Oz

Contundent i clarificadora anàlisi d'Amos Oz. Seria pedant i absurd afegir-hi cap altra paraula. I deshonest: Oz ho viu en directe.
(Via Una temporada en el infierno)

Allons (I) o La caverna pla-triòtica o El cor de les tenebres

Part I.- Dimecres passat. Afores de París. Vespreja, a l'esplanada de la Défense. Sota l'arc ad maiorem gloriam de Mitterrand, hi ha tres ànimes cansades, només tres, sense cap voluntat aparent de defensar rien. De rien. Tampoc sembla pas necessari, al capdavall. La darrera batalla s'ha lliurat i s'ha perdut fa estona. En queden, arreu, les restes sinistres, el paisatge després de: Ampolles de plàstic, llaunes, puntes de cigarretes, paperassa arrugada de tots colors i textures... I fluids, diversos en flaires i densitat, que formen, d'ací d'allà, petites llacunes, trencadissa de miralls. Un submón delillolià sense De Lillo. El sol es pon just darrera de la immensa buidor que l'arc, solemne en la seva absurditat, emmarca; un raig agonitza, definint la perfecta simetria de La Defensa i del Triomf; llunyà, el triomf. Tanmateix, la llum és massa esplèndida i massa agònica, i orgullosa, com per a entretenir-se a fer sensible cap símbol.

Aterrides de solitud, les tres ànimes coincideixen a moure's vers l'únic recinte, o miratge, on sembla detectar-se moviment. Tal vegada hi ha vida i hi ha esperança. I tot i que, tal vegada, si hi hagués vida i esperança, les tres ànimes no sabrien ja què fer-ne, es mouen d'esma, les tres ànimes, i s'hi encaminen, cap al recinte o miratge, fins a topar amb un bar, o decorat, com qui diu abandonat a corre-cuita, amb gots de cervesa tot just encetada damunt el mostrador, cigarretes consumint-se als cendrers... Un petit televisor encès, allà, al fons. I, de cop, un home que mira. Mira la pantalla, rígid, en la penombra, una rigidesa d'estàtua. A mida que es va definint, li ressalten les galtes, pintades a la manera d'un guerrer primitiu. Els colors, cas que això fos encara possible, serien els de la bandera francesa. Les tres ànimes, amb educació exquisida, en francès i amb to de veu baix per a no molestar, s'interessen davant l'home primitiu, o la seva estàtua, per la resta de l'espècie humana, per si hi ha vida i esperança i civilització. Ningú, mai, podria confirmar que el gest brusc de la mà de l'home sigui realment una resposta. Tanmateix, l'home ha fet un gest, que ha permès a les tres ànimes de descobrir la boca d'una escala inclinadíssima i fosca, des d'on comença a alçar-se un estrany brogit, una mena de fúria. Un altre drac a batre? Un fatigós començar de nou? O, un viatjar a la fi de la nit...



Part II.- El soterrani és ple de gom a gom, la gent asseguda, d'esquena a l'escala, en fileres; entre les cames sovintegen tauletes amb begudes. A la paret del fons, evidentment, una pantalla gegant. L'aparició d'una cambrera joveneta i amable proporciona tres cadires a E, a G i a mi mateixa. G, de dotze anys recent fets, s'esforça a mirar la penombra amb ulls esbatanats. La gentada crida. De cop, un sol crit, una sola Veu. E, ràpid de reflexos, diu "penalti", i jo, com quasi sempre, pregunto "contra qui?". Em respon la multitud d'una sola Veu, que s'expressa a glopades rítmiques. Descobrim que el terra és de fusta quan ressona i compassa la Veu, estrany i potent timbal de fusta. A la pantalla, l'heroi Zidane, sol enfront la soledat del porter davant del penalti. Jo faig com qui s'engresca -"Zi-dan, Zi-dan"- per tal que s'engresqui en G. Fracasso. I fracassa també la meva veu; l'oïda m'indica amb claredat que no assoleixo d'atènyer la Veu. M'esforço amb el maleït accent, amb la síl.laba final, "an, an". Non, non. "A veure?"... " Zi... ?" Paro l'orella i la Veu sona molt més fonda, tribal, com si provingués del cor mateix de la selva: ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ... "Zzis-szzú?"... ??? "ZIZOU!", "Zizou és Zidane. G!" "Au, vinga, G, som-hi: ZiZou. ZiZou. ZiZou..." Fracasso encore. En G, senzillament, entenimentadament, té por. I arriba l'esclat, el crit brutal de la Veu, la descàrrega del Gran Peu a la fusta, la fissió de la Veu en crits, ganivetades de crits, metralla de crits, crits que reboten per tot el local. I és un onejar de banderes, i són banderes franceses, a la caverna del Triomf de la Patrie. Allons! Enfants de la Pat... En G ha desaparegut. L'E i jo mateixa pugem, a velocitat dialèctica impensable fins i tot per a Plató, tots els esglaons escarpats de la caverna. No és la llum del sol la que ens encega quan assolim la sortida. És la nit, a l'esplanada de la Défense. En G, sol i emprenyat amb si mateix i amb el món dels homes, va dient, tot reprimint les llàgrimes: "Són bojos, aquests gals".



Part III.- La mare abraça en G mentre pensa que no sap si desitja o no desitja que el seu fill sigui una de les reencarnacions de l'ànima immortal de Sòcrates. Conclou que no ho podrà saber mai, de tan enrevessat com és el desig d'una mare vers l'ànima del fill.

Allons! Enfants de la Patrie! (II)

No entenc un borrall de futbol però procuro no perdre'm (via televisió):

-semifinals i finals dels Mundials
-partits de Champions si juga el Barça
-Barça-Madrid/Madrid-Barça

Des del Mundial 98 que m'agrada Zidane. La seva elegància, la seva impertorbabilitat... Alguna vegada havia llegit que patia de rampells, però mai no els havia presenciat; tanmateix, alguna cosa en el seus ulls me'l feia estrany. Vaig seguir la final d'ahir des de casa estant. A favor de França. Era emotiu veure jugar per darrera vegada Zidane; veure'l jugar fins al límit, veure'l patir estoicament i reincorporar-se al joc. Magnífic, el seu lideratge al terreny de joc i el seu darrer cop de cap davant la porteria italiana, a punt de marcar un definitiu dos a un a pocs minuts del final del partit... Magnífic, fins que, pam! A un pas de la seva personalíssima glòria final, davant de milions d'espectadors arreu del món, se li creuen els cables i fot la bestiesa de la seva vida. El rampell en estat pur. El brutal i estúpid gest agressiu d'un home tranquil. Impressionant, la seva posterior expressió perplexa. Expulsió i llàgrimes de vergonya i ràbia.

Inevitable de recordar Orson Welles i la història de l'escorpí que no sap nedar i demana ajuda a la granota per a travessar el riu. La granota s'hi nega, adduint que no se'n refia, de l'escorpí, que la matarà en el moment més inesperat. L'escorpí apel.la a la lògica i convenç la granota amb la contundència de l'argument sobre l'absurd de posar en risc la pròpia vida. I, llavors, enmig del riu, pam! Picada mortal de l'escorpí. Ja morint-se, la granota manifesta la seva perplexitat, ella es mor i l'escorpí també. Absurd.

-Sí, absurd. Però és el meu caràcter -diu, abans d'ofegar-se, l'escorpí.


Allò que més m' inquieta de tot plegat és un més que probable, tot i que estranyíssim, impuls de donar-se a conèixer, en aquest cas literalment a tot el món. La necessitat de l'inconscient de trobar el seu minut de glòria i de càstig.


M'assabento, amb alegria, que Zidane és honorat amb la Pilota d'Or del darrer Mundial de la seva vida.

Fins aviat



Sí, sí, me'n vaig a París.

A París hi ha una vella, Ue. Que té més vuitanta anys.
I ramplamplam, la vella...

Le Jardin des Plantes i Rilke. Museu Rodin. Barcassa pel Sena. Torre Eiffeil. Boulevards. Barri Llatí, Marais...I, i, i,

EURODISNEY. Uau.
-Hotel de luxe?
-Sí

-Minibar?
-Sí

-Piscines?
-Sí

L'ascensor social

La tesi Puigverd és simple: amb Montilla for president, a Catalunya aflora la Veritat. Deixarem, doncs, de viure del mite ideològic -al que es va apuntar, i va apuntalar, tot l'antifranquisme assembleari- d'una única Assemblea de Catalunya, dolça pàtria del meu cor, a admetre que Catalunya està formada per dues grans ànimes que s'ignoren mútuament. Una de les ànimes ha viscut Catalunya en proletari i en espanyol, d'aquí la metàfora de l'ascensor que li ha de permetre de fer el cim del prestigi social, a través d'aspirar a tenir representació, en el més alt grau, a les altes instàncies polítiques catalanes. Diversos comentaris en venen al cap. Per exemple i a tall de pinzellades:

- La veritat potser ens farà més lliures, però no deixa de ser perillosa. Els psicoanalistes afirmen que la veritat fora del setting (especialíssima relació que s'estableix en el marc de la consulta entre pacient i tereapeuta) és sempre pura agressió.

- A Catalunya -sembla que vulgui dir Puigverd-, el setting ens espera al Palau de la Generalitat. Des d'allà, dues comunitats indiferents l'una amb l'altra haurien de mirar-se per fi i iniciar una relació dialèctica que porti a una feliç síntesi. Largo me lo fiais, en el millor dels casos. A més, no és cert que no es coneguin, una i altra comunitat: S'han mirat i remirat, i repassat, de reüll des de fa una pila d'anys. Molts anys. I salvades totes les excepcions, no es cauen gens bé. El grau d'hostilitat és superior al d'indiferència. La batalla dialèctica, per tant, seria dura i llarga, en cas que fos.

- Efectivament, no serà, si se'm permet un pronòstic. Les dues comunitats continuaran anant a la seva, malfiant-se l'una de l'altra, vivint en barris diferents, cantant cançons distintes, parlant i pensant cadascuna en el seu idioma. I encara que Montilla es presenti com a president, encara que guanyi, la Generalitat no equivaldrà mai a la Yene. No hi ha un punt de trobada. No hi ha setting. La geometria sentimental -si se'm permet també de ser cursi- basteix, allà on hi ha un mateix Palau, dos edificis diferents. Un és fredament funcional, l'altre va guarnit amb les pesadíssimes i sofocants ornamentacions simbòliques. El simbolisme, esclar, corre el perill de convertir-se en un trist i precari decorat de cartró-pedra si la Yene compleix amb cert èxit les seves funcions de ser merament allò que legalment ja és: Un organisme de l'Estat.

- He sentit dir de Montilla -com que m'encuriosia, la dada, he parat l'orella i no m'ha semblat que fos desmentida- que porta els seus fills a l'escola alemanya. Els prepara, doncs, per a que siguin elit de futur, i em semblaria bé cas que, entre tots, no haguessin enderrocat el batxillerat públic del país. La majoria de nois i noies de Cornellà s'arrosseguen pels IES; l'ascensor social de Puigverd és, també, un mer decorat de cartró-pedra.

Fet i fotut, potser aquesta és la gran Veritat del país: el cartró-pedra. Aniríem, doncs, preparant el terreny per tal que, dintre d'uns anys, les noves generacions potser atinin -prou que seran atiats a fer-se-la- a fer-se la pregunta sobre si paga la pena d'esmerçar tants diners i esforços en ficcions d' efectes especials tan barroers. Aquesta és la veritat perillosa, punt de confluència d'uns i altres.

L'ascensor


M'he passat part de la nit amb la imatge clavada d'un ascensor que intenta elevar-se, però que carranqueja i no s'alça més d'un pam. No, no. No parlaré de Freud. Tampoc no explicaré l'anècdota que em va passar l'altre dia per a fer-la servir de metàfora de Catalunya. Només explicaré l'anècdota, i prou. La meva cunyada, la meva neboda i jo mateixa ens vam quedar atrapades a l'ascensor del Museu d'Història de Catalunya (el Museu en si ja és una metàfora prou contundent). Què hi fèiem allà dins, ja no a l' ascensor sinó al Museu, és cosa nostra. En tot cas, l'ascensor bé que ho pretenia, se li notava la intenció, de transportar-nos de baix a dalt, però va fer figa pel camí. Després d'uns minuts un punt desagradables, un segurata forçut va obrir la porta mecànica (la porta mecànica s'hi resistia, s'hi resistia, però la natura -pura voluntat de poder- es va alçar amb la victòria), la va obrir, doncs, amb la força natural dels seus braços, quin bé de Déu. Tot seguit es va fer evident que les tres gràcies hauríem de grimpar si volíem sortir del forat; més d'un metre de distància, calculo, dels nostres peus al sòl de l'últim pis museístic. Dir que vam fer el cim en unes condicions certament poc dignes és dir la veritat; per tal que us en feu el càrrec: Jo anava embotida, tant sí com no havia assolit d'entaforar-me, dins d'una faldilla d'estiu de la temporada passada, d'aquelles tubulars i tirant a curteta; què m'havia portat, la temporada passada, a comprar-me una talla menys de la necessària, encara m'ho pregunto, i m'ho recrimino. Sort en vam tenir dels braços forçuts que van acabar amb diligència la feina de l'ascensor fracassat: Transportar-nos de baix a dalt, d'una en una, transportades finalment amb èxit. La meva cunyada prové de Cuenca pels quatre costats i està per la cosa de la independència de Catalunya. Ja ho he dit.

Però la metàfora, la va formular ell. L'Antoni Puigverd, ahir al programa Geometria Variable de Joan Tàpia. Li va costar, perquè el moderador Tàpia no el deixava acabar i llavors no s'entenia res, d'un ascensor social. Per tres vegades ho devia intentar, de colar la metàfora. Finalment, em sembla que la vaig entendre, però ja dic, durant la nit, rumia que rumiaràs.

Després us l'explico, la metàfora de l'ascensor, i, esclar, us parlo, per fi, d'en Montilla.

Antiamericanisme (a relacionar amb l'anterior post, per exemple)

Fa uns dies a Fum i estalzí comentaven una enquesta a nivell mundial que, entre d'altres perles, posava de manifest que Espanya queda per davant d'Egipte, Indonèsia i Pakistan i només per sota de Jordània i Turquia en opinió negativa dels USA. Curiós també, a l'Espanya víctima de l'11M, que el suport a la guerra contra el terrorisme ens iguali a Jordània o Turquia, a 20 punts per sota d'Indonèsia o Pakistan (19% de recolzament enfront de la mitjana europea que gairebé se situa al 50% de suport)

Així són les coses i així ens les explica Glucksmann

A Nihil obstat

NO


Al comentari núm. 15 de l'anterior post trobareu, al final, la raó més inapel.lable per a votar NO des d'una perspectiva catalanista. A veure si hi ha algú capaç de rebatre-la.

Hi ha anys que hom té mandra...




...llavors sempre es pot copiar aplicadament i, fins i tot, amb un gran esforç, afegir algun comentari:

De l'entrevista a Sergi Pàmies (LV, 14-5-06)

- ¿Ha leído el Estatut?
- Sí, la primera versión (jo també)

- ¿Qué le parece (el debate)?
- Una chapuza. Todo el proceso del Estatut, desde su nacimiento, infancia, juventud, madurez, vejez y muerte. (somriure i aplaudiments)

- ¿Muerte?
- Claro, el Estatut murió cuando fue a Madrid (i de Madrid a l'infern)

- ¿?
- Estoy en contra del proceso (...) Porque creo que no hacía falta el Estatut, no hacia falta el disgusto de no tenerlo, y no hacia falta el referéndum y tener que aprobar el disgusto (Bravos i aplaudiments entusiastes)

- ¿A qué atribuye que el proceso se haya complicado como lo ha hecho?
- Supongo que se debe a la siempre agradecida capacidad de nuestros políticos para sorprendernos y entretenernos (Dempeus, encara aplaudint)

- Pensando así, ¿irá a votar?
- No iré, por coherencia, porque no creo en el Estatut (Uummm... Jo tampoc, NO hi crec. L'abstenció -de llarga i honorable tradició catalana- sempre em tempta, però, aquí, dir NO és clavar-la. Ja veurem)

-¿?
- (...) Pienso que los políticos han implicado mucho emocionalmente a la gente y esto no se hace (...) (En efecte, això no es faNoesfaNoesfaNO)

Alguna diferència?


Maragall ha contado en una entrevista concedida a la Cadena Ser que ayer telefoneó a Rajoy para solidarizarse con él y le dijo que el incidente "no era representativo" de la sociedad catalana.

Por contra, el primer secretario del PSC, José Montilla, afirmó ayer que los abucheos a Rajoy fueron el "clamor" de la sociedad contra la política "miserable" y de confrontación del PP. (El País, 13 de juny 2006)

ACTUALITZACIÓ I: Paga la pena el post que Barcepundit (Barcepundit.blogspot.com) dedica al tema. La distància entre escridassar l'oposició i que els governants aplaudeixin (més o menys fluixet, tant li fa) i, per contra, la llarga tradició sovint justificadíssima, àdhuc necessària, d'escridassar el govern, em sembla molt enraonada. És una distinció que situa les coses en els seus justos termes. Veig que coincideix amb mi en remarcar la diferència entre Maragall i de la Vega i tota la resta del "sí, però..."
En un moment polític tan "cutrillo", és quasi una obligació moral de cercar allò (o aquells) que marca la diferència. El factor humà. No tots són iguals, sortosament.

Enhorabona

M'assabento a través del programa "La nit al dia" que enguany el Premi d'Honor se l'endú Josep Termes. Em sorprèn, però no em desagrada. Segueixo amb atenció l'entrevista que la Mònica Terribas li fa a -per a mi que sóc matinera- altes hores de la nit. Termes exposa les seves conegudes tesis sobre la catalanitat de les classes populars: menestrals, botiguers (la metàfora de la "botiga" li sembla molt apropiada per a parlar de Catalunya), pagesia... Termes fa referència a la influència apabullant de la historiografia marxista a casa nostra, la tesi més rellevant de la qual seria que el catalanisme pertany a la burgesia i serveix als seus interessos purament capitalistes. L'esquema de Marx, doncs, en estat purament esquemàtic (fa poc recomanava la lectura d'una obra de Marx; ho torno a fer: És un plaer intel.lectual que poc té a veure amb la pesantor reduccionista de tants i tants marxistes, sobretot del gremi dels historiadors).

Josep Termes ens fa cinc cèntims de la seva darrera obra -un "totxo", diu- que es publicarà aviat i que analitza les corrents marxistes catalanes que comencen a aflorar als primers anys de la dècada dels trenta del segle XX. Termes parla de la fonda catalanitat d'aquests moviments, molt més inqüestionable que la catalanitat de la potent classe obrera anarquista, la qual pel seu pal de paller ideològic antiestatista, mai va veure amb bons ulls les reivindicacions polítiques del catalanisme. Termes no esmenta noms, però jo no puc deixar de pensar en Nin i en Maurin. Em centro en ells dos perquè em semblen emblemàtics per a la tesi de Termes, la qual, des del meu desconeixement en comparació amb la seva erudió, considero pel cap baix esbiaixada. Em centro en Nin i Maurin perquè tots dos són mestres, és a dir tenen una formació i una vocació pedagògica, condició que comparteixen molts altres dirigents revolucionaris de l'època. No és casual i, sobretot, em sembla que no és aliè a aquest suposat catalanisme del que parla Termes. Com a mestres, Nin i Maurin (i tants altres) tenen, de manera més o menys conscient, voluntat de preservar el tresor del país al qual pertanyen: la seva llengua, la seva geografia, la seva història; sobretot, la llengua; amb la llengua ja està, certament i literalment, dit tot. Però també són revolucionaris de tendència marxista-leninista. Ideològicament, no en tenen res de catalanistes, ans al contrari: Sentimentalisme petit-burgés a superar. Crec que la defensa política de la identitat catalana no entrava en absolut en el programa d'aquests homes d' identitat catalana tan cultivada. La Generalitat formava part dels seus interessos perquè era poder, i ja se sap que el poder, cal prendre'l; era el primer Palau a assaltar. La descomposició horrible dels poders polítics catalans durant la guerra civil, que es consuma l'any 37 amb la pèrdua oficial del poder real que passa a mans del govern de la República Española, té molt a veure amb les ideologies revolucionàries de l'època i la seves diverses concepcions sobre què cal fer amb l'Estat. Cap d'elles, ni les marxistes ni les anarquistes, tenien en ment que, a Catalunya (o per a), calia bastir-ne un, d'Estat. L'Estat ja existia, i era l'espanyol. La Plaça de la República quedava més a prop, però no era pas la lluita final.

Evidentment, caldrà llegir el llibre de Termes, però.

És un no parar

Quan agafes mania a algú, te'l trobes arreu; arreu més malparat, sempre una mica pitjor.

Ara diu que no serà garrepa amb Catalunya. Aterra a Catalunya, terra de botiguers, i, tot seguit, ens compra -a còmodes terminis, això sí- el SÍ. De fet, tot feia pensar que venia a vendre'l, el SÍ. Doncs no: Ve, i ens el compra, sense cap rubor, amb aquella alegria...

- Oh, i ves què hem de fer si a Madrit tenen la caixa i no la volen deixar anar. Som soberanistes però no tontos... Ah, ah, ah.

La mort i el donzell

Hi ha un aforisme de Nietzsche que va fins al moll de l'os de la nostra civilització i de la seva mort anunciada:

No deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica.

Evidentment, Déu ha mort. Per fi. Molt malalt ja, ha mort definitivament de preàmbul. Fa uns dies, Sánchez Ferlosio publicava a El País un article memorable i elegíac sobre la mort de la gramàtica des de la diagnosi del preàmbul andalús; confesso que lamento la manca d'un rèquiem semblant per part d'algun insigne intel.lectual català des del nostre letal (letal s'aplica especialment a gasos, diu el Diccionari de sinònims i antònims que empro) - letal, doncs- preàmbul; no voldria pensar que no en queda cap, d'intel.lectual català; que s'han mort tots, vaja. Però ho penso.

La mort de la gramàtica implica, és clar, la mort de la lògica. Ni Déu no pot contradir-se, deien els lògics medievals emparats encara en la necessarietat grega (amb Occam, Déu pot fer ja el que li roti, per dir-ho sense embuts).

I arribo, així, al donzell:

Primero la paz y luego la política, pero eso no va a impedir que el diálogo político empiece.

Després es queixa, el donzell, amb raó, de les insólitas interpretaciones que genera. Certament, com es pot interpretar res des del no-res? Insòlit, esclar. Del donzell, només podem entomar-ne els fets des de l'únic a priori que, efectivament, farà el que li roti, immers com el tenim en l'arbitrarietat factual des de la inconsistència mental.

El Déu i la gramàtica i la lògica i la mare que els va parir a tots plegats han mort, que visqui el Donzell.

Els ultres


El País publica un reportatge sobre la imparable marxa de la ultradreta a Bèlgica.

El partido neofascista flamenco obtuvo en Flandes -la mayor región de Bélgica, con seis millones de habitantes- el 25% de los votos en las elecciones regionales de 2004, y esa cifra ronda el 35% en Amberes, la primera ciudad flamenca y la segunda en importancia en el país, después de Bruselas.

Aquest neofeixisme flamenc té com a fita la independència de Flandes, al crit (segons vaig llegir en un altre lloc fa pocs dies) "Que rebenti, Bèlgica". Certament, cal precisar que els ultres guanyen terreny a molts altres països europeus (Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria) sense fites separatistes de cap mena. En tot cas, a Bèlgica, la resta de partits polítics comencen a discutir la conveniència del denominat "cordó sanitari", un pacte de començaments de la dècada dels noranta a partir del qual la ultradreta queda relegada a l'oposició, la qual cosa interessa sobretot als socialistes que assoleixen cotes de poder en funció de pactes postelectorals i no pas sempre en correlació amb l'aritmètica de la soberania popular.

Allò que sí que és del tot comú a tota la ultradreta és, òbviament, el tema de la immigració tractat des del més pur i estúpid i criminal racisme. Val a dir que em congratulo que a Espanya sigui pràcticament inexistent la ultradreta racista, tant des de posicions espanyolistes com des de les independentistes. Per ara.

I, en referir-me a la immigració, és inevitable que em vingui a la ment el drama que aquests dies s'esdevé a Canàries. Els centres d'acolliment i els efectius sanitaris sembla que comencen a estar desbordats. Em pregunto, també, no pas per a fer demagògia -Déu me'n guard-, ans al servei del més pur sarcasme, què se n'ha fet de tota aquella gernació de jovent peninsular, moralment i físicament tan sa i entusiasta; milers d'escamots de joves armats amb mascaretes i guants, que declaraven una guerra heroica, sense quarter, al "chapapote-nunca-mais". Em responc que potser aquesta mena de moviments de masses benintencionades es guien pel famós i invisible subconscient col.lectiu. El subconscient col.lectiu, invisible i sàviament amoral, segur que deu tenir ben present que el petroli és un bé escàs mentre que els pobres del món són un mal abundant.

Freud II

Samuel Shem és el pseudònim de S.J. Bergman, psiquiatre y director de la secció clínica a la facultat de medicina de Harvard. Shem ha escrit una novel.la, La Casa de Dios, que entre els estudiants de medicina dels EEUU és coneguda com La Biblia. És un relat brutal i divertidíssim sobre el funcionament d'un gran hospital i l'experiència del primer any d'un resident, el qual, finalment, com a sortida a l'infern dels cossos malalts i mortals, sovint dels cossos malalts i mortals que es resisteixen a morir, endollats a tota la tecnologia a l'ús, decideix d'especialitzar-se en psiquiatria. Samuel Shem té una segona novel.la, Monte Miseria, on explica la seva experiència com a psiquiatre, alhora que fa un repàs, una bona repassada, a les diferents teories entorn de les malalties mentals i a les males pràctiques que, unides sovint a una absoluta manca d'ètica professional, generen. Monte Miseria no és una gran novel.la, no està a l'alçada de la primera, però és bo de llegir-la per a fer-se càrrec amb més propietat de la desídia i dels desastres terapèutics en l'espinós terreny de la psiquiatria. Shem només salva allò salvable sempre, els éssers humans -pocs- que, des la lucidesa, fugint de la fàcil sortida de l'autoengany, afronten amb certa dignitat i molta humanitat la seva professió.

M'encomano, doncs, a Shem, en aquesta saga de posts dedicats a Freud, pel que fa a les qüestions terapèutiques, que són les que menys m'interessen i menys conec, donat que m'he apropat a Freud des de la filosofia. M'encomano, també -no m'ho vull deixar al tinter- a tots els encerts psicoanalítics que he llegit en relació al bigarrat món mental dels nens. Ningú coneix els nens tan bé com els bons terapeutes clínics. Estic del tot convençuda que, quan es tenen fills petits, és fonamental haver llegit una mica al respecte: Dolto, A. Freud, Klein, Winnicott, Bettelheim... Entens molt millor què passa i t'estalvies sovint de fer marrades en l'enfocament dels problemes dels menuts, problemes que no ho són gens de menuts. Només cal observar els nens per adonar-se de l'encert dels plantejaments teòrics de la psicoanàlisi; amb els mecanismes de defensa a mig construir, el comportament dels nens és el gran aval empíric que permet que part de la teoria passi pel sedàs de la falsabilitat. Quan Freud va publicar les seves tesis sobre la sexualitat infantil es va generar entre la comunitat científica un murmuri d'escàndol, seguit per una negació rotunda i un silenci lapidari. El mateix Freud se'n feia creus, del cretinisme dels col.legues. "Si jo només explico allò que totes les mainaderes del món saben"!

Cohen, Solal. I, de mare, només n'hi ha una

La meva relació amb el gran escriptor jueu en llengua francesa, Albert Cohen, ha estat breu. Fa anys vaig començar a llegir Bella del Señor i no vaig arribar a la meitat de la novel.la. També vaig llegir, sencer, el relat elegíac El libro de mi madre, llibre que aquesta nit he rellegit. Recordo perfectament perquè vaig abandonar Solal, l'atractiu protagonista de la saga novel.lística de Cohen. Servit en una prosa brillant i minuciosa, el personatge s'endinsava en la seva autodestrucció alhora que desemmascarava amb brillant i minuciosa manca de pietat el món luxós, refinadíssim i mesquí de l'alta diplomàcia internacional. Solal es movia pels salons de diplomàtics i polítics amb mirada d'olímpic menyspreu; la seva radiografia posava de manifest les estratègies brutals de supervivència en el poder i la glòria mundanes, i la vacuïtat de l' empresa, que convertia la brutalitat en profund cretinisme; els prohoms convertits en insectes vistosos i llefiscosos, als quals Solal esmerçava totes les seves energies a humiliar, com un nen petit que juga cruelment amb un niu de formigues, tot i saber que, al capdavall, era el seu món, si bé, certament, com a parvenu perpetu. Solal, jueu i apàtrida per sempre, que fantasieja, arrogant, amb la utopia de ser estimat, no per la seva magnífica presència física, si no per si mateix (?); no per les seves genials males arts, ans per la seva imperícia. No pel seu poder, per la seva debilitat. Estimat incondicionalment, com un fill. Fins aquí vaig arribar amb Bella del Señor, amb el convenciment que l'autor havia caigut de quatre potes en allò que volia destruir. Pàgines i pàgines d'immersió incansable i nauseabunda en una festa de l'alta societat, em van portar a posar un punt final propi a la novel.la.

A El libro de mi madre, Cohen plora la mort de la seva mare, pobra dona, humil i maldestra, única persona que l'ha estimat incondicionalment, prototipus d'abnegada mare jueva. És un relat esplèndit i punyent, escrit sota la síndrome terrible del sentiment de culpa. Confessió de la culpa de qui foragita, avergonyit, la mare, la dèbil presència de la qual mai no estarà a l'alçada de l'esplendor del cercle social per on es mou el fill. Subtilment, molt subtilment, rere el penediment i el reconeixement de l'amor matern com a únic amor, com a única veritat amorosa (tal com deia Freud, per cert; l'amor d'una mare per un fill mascle és l'únic amor pur, sense ambivalències), a través de l'emocionant i descarnat, quasi descarat per impúdic, retrat que Cohen fa de la seva mare, s'hi amaga, també, encara, la vergonya i, per tant, la negació d'una mare mancada totalment de glamour. Imbècil i mesquí, estúpid, hipòcrita, deliciós glamour.

En cierta ocasión, André Gide, ese Lucifer pequeñoburgués, declaró que no se puede hacer buena literatura con los buenos sentimientos. Pero algunas obras del pasado y del presente lo desmienten. "El libro de mi madre" es una de ellas. Ho diu un tal Gérad Valbert, citat a la contraportada. No entraré en si Gide té rao o no; El libro de mi madre no el desmenteix, però.

Cronologies

L'Honorable Xavier Vendrell tenia 25 anys quan fabricava i posava bombetes. Bé, una adolescència massa allargassada i massa furiosa. No li dedicaria un post, ni una paraula. Si ho faig és perquè m'adono que dos anys abans del 1989, si el càlcul aritmètic no em falla (m'acostuma a fallar), s'esdevenia l'any 1987. L'any de la massacre d'Hipercor.

Un cop més, els fets, per molt brutals que siguin (o potser com més brutals siguin), no incideixen en la ideologia.

La imaginación y fuerza espiritual de los malvados de Shakespeare se detenía a la vista de una docena de cadáveres. Porque no tenían ideología. (A. Solzhenitsyn)

Freud I

Darrerament llegeixo crítiques, d'ací d'allà, la majoria de procedència periodística, contra Freud. A cops, se'n parla brutalment, com si la psicoanàlisi fos de mena criminal, com si tingués la responsabilitat de milions de víctimes al darrere, juntament amb Stalin o Hitler. Em sorprenc. No hi he trobat, en aquesta mena d'inquisició antipsicoanalítica, pràcticament arguments, així que els pressuposo (sé de l'existència d'un llibre negre, editat darrerament, però no l'he llegit). Sospito que quasi tot es pot reduir a la consideració que el psiquisme humà no té cap importància en les malalties mentals i que, per tant, la cura introspectiva, ni ha estat cura ni res, ans al contrari, ha fet estralls. En el fons, deu tractar-se, en la plasmació estadística d'un fracàs, dels vells anatemes positivistes i neopositivistes, segons els quals la psicoanàlisi no és una ciència donat que el psiquisme no és res, pur epifenomen menyspreable científicament ("no plorem perquè estem tristos; estem tristos perquè plorem", deia un reputat conductista). I és clar, davant dels avenços farmacològics espectaculars (sense ironia), tota pèrdua de temps (i el temps, aquí, es perdria a bastament) interpretativa és una enganyifa, sovint mortal, sempre immoral. Ai, què feliç el món humà si les pocions de la investigació científica fossin ja garantia d'erradicació del sofriment psíquic! Si tot es degués a una mancança orgànica, fàcilment solventable, de liti o serotonina, per exemple. Potser cal recordar, però, que els antidepressius a l'ús són altament perillosos per a depressions de les dites endògenes perquè, a vegades, logren que el malalt recuperi l'equilibri psíquic suficient com per atinar a suïcidar-se; dir que els antipsicòtics d'última generació (tinc un amic que ha passat pel tràngol) poden provocar una mena de paràlisi que impedeix de parlar, però no pas de pensar. Efectes secundaris, en fi, efectes col.laterals. No descubreixo res de nou si dic, també, que, sovint el psiquiatre és limita a fer de farmàcia de guàrdia, i, si hi ha sort, adopta el capteniment del bon botiguer que fa petar una xerradeta amable, quatre llocs comuns, molta empatia, i passi-ho bé i són cent, si fa no fa; cent euros.

A Lacan (no és pas sant de la meva devoció), l'acusaven d'un escandalós nombre de suïcidis entre els seus pacients. Pacients, molts d'ells, que d'altres psiquiatres s'havien tret, prèviament, de sobre. Ni Freud ni Lacan se n'han sortit gaire bé, és cert. Què deu quedar, doncs? L'anar fent temptines per un territori altament ignot, suposo; territori on el reduccionisme cientifista hi té molt a fer, i la paraula interpretativa molt a dir. Seria engrescador -així ho creia Freud- cas que es tractés d'un mateix territori. Però no. Encara no se sap què coi és l'home, aquest recalcitrant animal malalt.

Anys i anys, per molts anys

Aquest 2006 ens remet al 150è aniversati del naixement de Freud. No ho vull deixar passar, tot i que aquests mollos d'ordenació i reiteració numèrica acostumen a deixar-me indiferent (oblidaria el dia del meu, d'aniversari, si la família no hi posés de la seva part). Però a Freud sempre m'agrada tornar, i aquesta és una bona ocasió. És un dels pensadors que més m'ha impressionat i que més m'ha obligat a llegir-lo i rellegir-lo. A més, tot i que la traducció que empro quasi sempre, no li fa justícia, Freud és una gran escriptor (va ser proposat per al Nobel el mateix any que el va guanyar -amb tota justícia- el gran Thomas Mann. Però se n'han vist d'altres, de Nobels, molt pitjors que Freud). Tinc la intenció, doncs, de dedicar-li unes quantes entrades. A veure...

Recordo la celebració, l'any 2000, del centenari de la publicació de La interpretació dels somnis. En el decurs d'un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona, al qual vaig assistir, es va produir una anècdota preciosa. L'organitzador (psicoanalista reputat) que va presentar l'acte es va dirigir a una de les il.lutres invitades (psicòloga no psicoanalista) amb les següents paraules:

- Vull agredir l'assistència de la doctora tal...

Una remor, controladíssima per educació, és a dir, per repressió, va envair per uns segons l'auditori fins a evaporar-se del tot en direcció cap l'altíssim i pompós sostre. Després, tot va continuar segons el guió previst, avorridíssim i molt mediocre, per cert. Recordo Jordi Llovet i Nora Catelli (no sé gaire bé qui és, no sé si escric bé el seu nom), ambdos fent unes intervencions fluixíssimes, molt i molt primetes, que diria Pla. És a dir, que allò més destacat de la commemoració oficial a la Universitat de Barcelona, ho puc ben assegurar, va ser el divertit lapsus que he explicat. Es commemorava -repeteixo- el centenari de La interpretació dels somnis, obra que porta com a subtítol inquietant una cita de Virgili, Flectere si nequeo superos, acheronta movebo.

Un altre dia sacsejaré amb Freud els déus de l'infern, ja que jo tampoc he acabat d'avenir-me amb els celestials. Però, abans i després, tal i com prescriu el doctor Freud, cal riure -o millor, somriure; no ens passéssim pas, que no som a Nietzsche- una mica.

Excel.lentíssims/mes acadèmics/ques, diputats/des, simis/símies, em caldrà ara cercar el seu consens per tal de portar a terme alguns retocs al meu Informe per a l'Acadèmia (1917); al cap i a la fi, 89 anys no passen en va. Un cop modificat i redactat de nou l'Informe, caldrà sotmetre'l a referèndum per tal que tota -tota- la Comunitat Humana, que a tots/es ens acull i ens agermana, pugui exercir els seus drets i donar compliment, així, a la inalienable soberania popular.

Grans petits Simis



Los límites de la inteligencia animal

Al chimpancé Rafael se le adiestró a apagar una llama que le impedía coger un plátano situado detrás de ella con un vaso que llenaba de agua en un pequeño depósito. Colocado después el animal en una plataforma sobre el agua, aprendió a ducharse cogiendo agua del lago con un vaso. Sin embargo, cuando pretendió apagar la llama que se le encendió delante de un plátano, pasó trabajosamente a otra plataforma donde había un depósito de agua, para llenar en él su vaso y volver a apagar la llama en la forma en que había sido adiestrado. No se le ocurrió la "idea" de llenar el vaso metiéndolo directamente en el agua, porque la falta de un segundo sistema de señales le impidió poner en relación el agua-tomada-del-lago-para-refrescarse, con el agua-tomada-del-depósito-para-apagar-la-llama. (Pinillos, José Luis: Principios de psicología, Alianza Ed.)

Curiosament, de manera natural, la meva simpatia s'activa davant dels animals-animals i tendeix a desactivar-se, de manera general, davant dels humans-humans (fins i tot -fins i tot, sovint, sobretot-, davant d'aquelles minories sapiens-sapiens-sapiens, on se situa tot fent broma una amigueta del meu fill). Per això m'emprenya que, als simpatiquíssims ximpancés, se'ls vulgui ara classificar com a humans. Aquesta és la meva tendència, subjectivíssima i del tot arbitrària i, fet i fet, ociosa. Altrament, el famós Projecte Grans Simis es presenta amb l'aval de la suposada objectivitat científica i exigeix, per postres però en bona lògica, una legislació ad hoc. Que, així, de passada, aital projecte dinamiti els fonaments d'allò que la civilització ha entès com a "humanitat", és un corol.lari científicament, objectivament ociós. D'això... No. No parlaré de ZP; com diria Chandler, em vénen al cap tres o quatre, o cinc, acudits molt bons, però prefereixo callar.

Historiadors

Assisteixo a una conferència de J.B. Culla sobre els nacionalismes en temps de la República. Com és habitual en ell, elabora un discurs ben estructurat per portar l'aigua al seu molí ideològic. Li agraeixo, si més no, la bona estructuració del discurs. Deixa anar una hipòtesi d' història-ficció, sense amagar l'allunyament momentani del treball científic: Donat que a la primavera del 36, per mimetisme, trufat de certa por i certa enveja, amb l'Estatut català, el fantasma dels estatuts d'autonomia senyoreja pràcticament tota la península (fins i tot arriba a la centralista i guardiana de les essències espanyolistes Castella-Lleó; fins i tot Gil-Robles reclama un estatut per a Castella, i només els feixistes més purs d'Onésimo Redondo s'hi oposen frontalment. Gil-Robles! Se m'acut, per cert, que no hi ha millor prova de la bona fe democràtica d'aquest home)... Donat aquest xarampió autonomista, doncs, no és forassenyat d'especular amb una República que hagués anat evolucionant - 20-25 anys- cap al federalisme.

Penso, amb nostàlgia del mite, en una República amable i civilitzada al si d'una Europa ídem. Estatut, també? Esplèndit! Posin-se a la cua i vagin fent els deures en silenci, si us plau.

En bona lògica especulativa i extrapolativa, Culla creu que la feinada de Rajoy serà, d'ara en endavant, de contenir, i finalment, si s'escau, d'encarrilar, les ànsies autonomistes que es generaran dins del seu propi partit arreu de les Espanyes. No és forassenyat d'especular en un Estat que va evolucionant, en fi i per fi, cap al federalisme.

Recordo el primer Quartet d' Eliot: Passat i futur (del mite) apunten a una única fi que és sempre present.

Em pregunto, sense cap ironia nostàlgica, per la contribució dels nacionalismes al fracàs contundent, inapel.lable, de la República.

Culla parla d'Azaña, a qui considera un patriota espanyol que impulsa amb el seu prestigi l'Estatut català; ho fa com a aliat d'un catalanisme republicà del tot necessari per a consolidar el nou règim; ho fa des de la cerebralitat d'un projecte intel.lectual d'Espanya. Sigui com sigui, sense Azaña, no parlaríem de l'Estatut republicà. Tot i que, ai las!, Azaña al final (anys 37-38, sobretot) es va ensorrar, anímicament, emocionalment... Una terrible sensació de fracàs, del qual culpava en bona part als excessos de la Catalunya autonòmica. Entenc, del que diu Culla sobre l'Azaña, que ja no era el seu cervell privilegiat qui li dictava coses com ara que cada cent anys cal bombardejar Barcelona. Culla diu, textualment, que, quan ho llegeix, passa pàgina ràpid i fa com qui perdona.

Em pregunto si arribarà el dia que jo pugui passar pàgina i fer com qui els perdona, a tots plegats.

Jesús, Jesús, la de cosas extrañas que hemos visto y oído



Ja ho deia en la entrada i comentari corresponent anteriors. De moment allò més estrany que he sentit es deu al gran Pepiño, el Blanco. Diu:

El proceso de paz aún no ha empezado. Estamos en un proceso de verificación
del alto al fuego.

Fuego.... ¡Alto!

La pilota basca


L'incendi d'aquesta matinada, amb un menut de pocs mesos a l'hospital, complica les coses a ZP, cas que es confirmi que l'autoria és d'Eta o entorn. La pilota és a la teulada de Moncloa. Eta i entorn poden, però, fer ara una altra jugadeta en el partit de mesa que han parat. Pot sortir l'Otegui condemnant, d'alguna manera estranya, la violència. Nova victòria de ZP i a continuar jugant, que la vida és breu i l'art de jugar llarg.

La Rosa





Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú entre tantes
parpelles.

(R.M. Rilke)

Quien tuvo, retuvo y guardo para la inmortalidad

Em compro un llibret que feia molt de temps que tenia oblidat: El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte. Començo a llegir... Caram!

Hegel observa en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal acontecen, por así decirlo, dos veces. Olvidó añadir que, una vez, como gran tragedia, y la otra, como lamentable farsa (...) ¡El dieciocho Brumario del genio por el dieciocho Brumario del idiota!

Inevitablement penso en la segona -diuen- transició de per aquí i la seva dosi de naftalina republicana. L'insult és de Marx, jo me l'hauria estalviat; de fet, el mateix Marx va autocensurar tant l'elogi com l'insult en una posterior edició, on parla pulcrament de "sobrino" i "tío". Sí, ara penso en una altra relació familiar.

De fet, però, només volia posar de manifest el vigor de la prosa de Marx i la grandesa de la seva capacitat analítica.

Los hombres hacen su propia historia, pero no la hacen a su voluntad, bajo condiciones elegidas por ellos mismos, sino bajo condiciones directamente existentes, dadas y heredadas. La tradición de todas las generaciones muertas gravita como una pesadilla sobre el cerebro de los vivos. E incluso cuando parecen ocuparse de cambiar las cosas y a sí mismos, y crear lo que no estaba, precisamente en estas épocas de crisis revolucionarias invocan temerosamente los espíritus del pasado para servirse de ellos, toman prestados sus nombres, sus consignas de batalla y sus trajes, para representar, engalanados con esta vestimenta venerable y con este lenguaje fiado, la nueva escena de la historia universal.


En aquellas revoluciones (la francesa i l'anglesa anterior de Cromwell), la resurrección de los muertos servía, por tanto, para enaltecer las nuevas batallas, no para caricaturizar las antiguas; para engrandecer en la fantasía la misión presente, no para rehuir su cumplimiento en la realidad; para encontrar el espíritu de la revolución, no para dejar vagar otra vez su espectro.


Aquí penso en la diferència entre revolució i còmoda transició. Que consti que jo em decanto sempre per la comoditat. La transició espanyola va tenir almenys la virtut d'estalviar-nos, en el seu oblit, tant la tragèdia com la farsa.

Textes pour rien

Sovint he estat temptada de titular així aquest blog en homenatge a Samuel Beckett, el qual va néixer avui fa cent anys. Va ser el primer escriptor estrany amb qui vaig topar quan era molt joveneta i tenia darrere meu lectures de contes i novel.les per a joves, així com moltes incursions en literatura per a adults. Recordo que ja havia llegit, per exemple, l' Estrany, de Camus, sense que se'm fes gens estrany (en canvi, ara, se'm fa estranyíssim) el malaurat protagonista. Però, els textos de Beckett -novel.les, obres de teatre..., textes pour rien- em fascinaven alhora que em deixaven perplexa, en no entendre on volia anar a parar l'autor. Eren veus que em transmetien paraules i més paraules, sovint repetides, bombardejades, amb una cadència bellíssima, i que no acabava mai d'imaginar-me com a pertanyents a cap ésser humà. Algú em va parlar de l'absurd i va ser com si em donessin la clau d'entrada a un laberint que, en conjunt, començava, paradoxalment, a tenir sentit. Se aleja para decir que se va, buscar otros lugares, o baja -cómo saberlo- para decir que va a terminar, no buscar más... La vieja, débil, voz que no ha sabido hacerme. Cito de memòria perquè són paraules que tinc a la memòria des de fa molys anys. Amb els anys juraria ésser capaç d'estructurar un fotimer d'assajos sobre Beckett de tant que he arribat a entendre'l, hélas!

Ja de gran, em va fascinar una pel.lícula, Film, amb guió de Beckett i protagonitzada per Buster Keaton. Es tracta d'una pel.lícula muda, en blanc i negre, de durada curta i que inclou una cita del bisbe Berkeley: "Ésser és ser percebut". Evidentment, Beckett no vol ser i, per tant, defuig tota percepció d'altri. La invisibilitat com a suïcidi. Film gaudeix de la brutal comicitat beckettiana, plasmada amb feliç encert en el rostre inquietant de Keaton. Keaton s'amaga de tothom, quasi reptant per les parets, fins arribar a casa, llar dolça llar, una habitació despullada, sense res. Només li queda tancar la finestra i els porticons per a saber-se invisible, però llavors s'adona que se li ha colat un gat. Ulls de gat que li confereixen una consistència intolerable.

Recordo que la filosofia de Descartes, i la d'altres epigònics com Berkeley, fascinava Beckett, i que el més ajustat que he llegit sobre ell és una referència (diria que de Sánchez Pascual) a una humanitat cartesiana sense Déu.

Qué no daría yo (amb Borges, Beckett va compartir un premi important)... Què no donaria jo per la confidència, amic Samuel, de si algú et mira en algun lloc.

Coetzee


- Entonces, ¿es todo mentira? ¿Eso de que los elegidos de los dioses mueren
jóvenes?

- Me temo que sí. Me temo que los dioses ya no tienen tiempo para nosotros, ni
para amarnos por un lado ni para castigarnos por el otro. Ya tienen bastantes
problemas en su comunidad fortificada.

(El hombre lento)



Aquest diàleg, que hem escoltat i llegit milers de vegades... I constatat, també... Aquest diàleg podria ser només una cantarella buida i irritant, com aquella mena de bromes pesades que solen engaltar els nens d'arreu; a mi, àvida d'històries i de paraules amb significat i de lliçons morals, em torturaven amb el cuento de la María Salamiento, que se la llevó el viento, que se la llevó el viento, a la MaríaSal... Prou! Prou. Ara digueu-me, si us plau, què més va passar amb la María Salamiento i no em deixeu cap altra nit a les fosques de la Salamiento enduta pel vent. No em deixeu, sense més, anar consumint una vida adulta fins al cataclisme de la vellesa i de la mort sense déus.

Bé -diu Coetzee- doncs t'explicaré una història farcida de paraules amb significat i de lliçons morals. Una història d'una bellesa formal aclaparadora, amb una prosa que flueix sense entrabancs, neta, lluminosa. Una història que afronta l'estranya relació, tan recurrent també en la literatura de la nostra època, entre personatges i autor amb l' encert i la maldat de fer-ne persones, persones totes deixades de la mà de Déu. L'encert i la maldat de caçar al vol les veus resseques de Samuel Becquet i atrapar-les dins de cossos envellits, adolorits, maltractats i, en fi, enamorats. L'home lent és un tractat sobre l'amor, on la pregunta platònica no troba cap lúcida Diotima que la respongui; el vell Sòcrates de Coetzee s'arrossega per l'amor com també ho fa Elizabeth Costello, lentament i patèticament, coixejant. Quedaria la tendresa de dos cossos que accepten consumir-se, l' un al costat de l'altre, si no fos perquè l'home està dotat d'orgull. L'orgull de tota una civilització orgullosa, que, si bé se n'ha anat en orris, no permet de ser només humà, després de tanta i tan antiquíssima divinitat.

I aquesta és la història dels que no moren joves ni estimats pels déus, senzillament perquè ja són massa vells i arriben tard, lents i cansats, i sense déus. Després que Coetzee m'ha bufetejat i fuetejat, com enduta per un huracà, quasi que perdono els que em deixaven sola i a les fosques, en companyia de María Salamiento que, almenys, la pobre, tenia la bona fe de rimar amb cuento.


Al fin y al cabo ya no nos necesitan los que se ausentaron
prematuramente,
uno se deshabitúa suavemente de lo terrestre, como se quita uno
de los dulces pechos de la madre y crece. Pero nosotros, para
quienes son necesarios
tan grandes misterios, de quienes de la tristeza tantas veces
nace dichoso progreso: ¿podríamos ser sin ellos?

(R.M. Rilke. Elegía I)

INTERCLASSISME


Cor de la ciutat (3 d'abril de 2006)

- Aaaaaai! La Sagrada Família.

Capote i Capote

No he llegit res de Capote. Ho faré aviat. Després de veure la magnífica pel.lícula Capote, te n'entren ganes. Recordo que, quan era petita, corria per casa un exemplar de A sangre fría; els comentaris suscitats per la novel.la entre els meus familiars em gelaven la sang, és a dir, em pertorbaven fins a la paràlisi. De més gran vaig veure la pel.lícula del gran Richard Brooks, que no va, precisament, apaivagar el meu neguit. Sordidesa. No hi ha res de fred en aquesta història, ni l'assassinat ni els assassins ni la pena de mort ni les intencions de Capote, segons que entenc des de la pel.lícula que vaig veure ahir i des de la qual escric el post.

La intuïció, tan literàriament fructífera de Capote en llegir una nota sobre els crims de Kansas, pot haver donat lloc a una novel.la certament original ("credibilitat dels fets i immediatesa del cinema", que deia l'autor), però entenc que és una novel.la tan de ficció com qualsevol altra o, dit a l'inrevés i en aquest context: tota novel.la és de no ficció. En començar la pel.lícula, Capote declama, enmig de la irritant cohort que li riu les gràcies i les desgràcies, que està fart d'autobiografies. I tot seguit queda atrapat -diuen que per sempre, i aquí faig com que m'ho crec- per la realitat dura i llunyana d'uns assassinats salvatges. Si les biografies i autobiografies han de nodrir-se dels avatars que es gesten als salons i cafès elegants de New York, s'entén ràpid que Capote les menyspreï; el menyspreu deu ser, a més, el pa que s'hi dóna. Evidentment, no pretenc dir la solemne bestiesa que A sang freda és una obra autobiogràfica, més enllà de la banalitat que totes ho són. Però sí que es tracta d'un experiment fracassat de disseccionar (en el sentit menys figuratiu possible) realitat. Fracassat, no pas literàriament, existencialment. D'entrada, Capote es veu abocat a manipular, potinejar, seduir, és a dir, a fer allò que ell sempre ha fet, per tal d'aconseguir aixecar una acta prou llaminera, i, a partir d'aquí, el laboratori li esclata a la cara. Ell és un personatge més de la novel.la de no ficció, sense la seva persona involucrada personalment en la historia, la novel.la quedaria avortada. A sang freda porta com a subtítol "Relat verídic d'un assassinat múltiple i de les seves conseqüències", entre les quals, de conseqüències, no és menor la pròpia de l'autor.

O també es pot veure així: de l'intent de fugir d'un món insuls i decoratiu, buscant desesperadament quelcom prou consistent i brut, que es pugui sostenir com a real, i del fracàs d'aquest intent. Estrany en qualsevol lloc, irreal, Capote no és l'assassí, no és el penjat. Capote és sempre l' espectador i, per postres, sempre de la seva pròpia ombra.

Reconeixement

Quan trobes expressades amb paraules d'altri idees que fa temps que rumies com a pròpies, es produeix el reconeixement. I és com a reconeixement que reprodueixo el següent paràgraf d'un article d'Arcadi Espada (es troba enllaçat al seu blog i ha estat publicat a El mundo. www.arcadi.espasa.com):

De vez en cuando habrás leído por ahí algunas de esas candideces de tipo liberal que defienden, o como mínimo no critican, la debilitación del Estado en beneficio del autogobierno de los territorios. Insisten en que a más autonomías menos Estado. En realidad se trata de todo lo contrario, como la experiencia catalana prueba. Del Estado remoto, inasible, de la fría y rígida máquina de burocracia descrita en los manuales de flower power, hemos pasado al Estado cercano, practicable, caliente y adaptable a nuestro esqueleto. Hasta su aliento sentimos, y no resulta agradable. Las autonomías han creado maquinarias cada vez mayores y ciudadanos cada vez más pequeños (...) Gotas de sangre jacobina.

Aquestes gotes de sang jacobina, per a sorpresa pròpia, corren també, de fa temps, per les meves venes. De tota manera, per la mateixa raó, em conformaria amb què l'autonomia a la qual pertanyo tingués vocació d'Estat i amb què la família política que la gestiona tingués vocació d'estadista. Si mireu la redacció del projecte de decret del Departament de Sanitat que l'esmentat Espada critica, m'entendreu -espero- molt millor. Les lleis, i - insistint en la mateixa idea del post- les lleis de la Generalitat, per molt feixugues que siguin literàriament i intel.lectual, haurien de ser d'obligada lectura per a no pensar que les crítiques són sempre partidistament interessades, és a dir, poc fonamentades.