I encara una quarta, de pregunta

Seguiran, els catalans, atorgant el vot als partits que sustenten l'empobriment cultural del país? Obviament és una pregunta retòrica. Darrera, una estratègia calculadíssima, típicament elitista (sempre hi ha una minoria que estudia anglès a la Gran Bretanya, per entendre'ns. La minoria que necessita el país): Ja remuntarem quan tinguem un estat propi.

Una estratègia idiota: Difícil bastir un estat des de la misèria. Arribarà un punt en què la minoria serà un alien, no la votarà ni déu.

Catalunya endins



En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.


Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.


Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.

Des de Salàs, amb agraïment.

L' Iceberg sencer

És un article realment sorprenent. Tot i reconèixer que m'estic prenent el primer café amb llet del dia quan el llegeixo, la veritat és que una manca de lògica tan gran, desperta o adormida, em porta a sospitar que potser és escrit en clau irònica. Però no. El firma Ignacio Cembrero, que és, o almenys ha sigut, director del diari socialdemòcrata (m'apunto a aquesta àmplia i còmoda denominació) per excel.lència, on les bones maneres han d'imperar sempre, donant el to de la gent elegant, sofisticada i desenvolupada intel.lectualment; no com els altres. Bones maneres, encara que sigui a costa de la coherència més simple, i a costa de caure en l'avorriment més profund; al capdavall, ser elegant, sofisticat i desenvolupat intel.lectualment, no garanteix d'ésser intel.ligent; a vegades, només serveix per a enredar la troca, per a embolicar-se amb una fulla de pi. Deixo de banda l'excepcional J.J. Millás, al qual li he llegit un parell d'articulacions, en forma d'articles al suplement setmanal (i no el llegeixo gaire sovint), d'insults, -insult rera insult-directes a González Pons. Sense ironia, m'agrada Millás.

Torno a l'iceberg. Diu Cembrero: El Partido Popular lo tiene claro: Rabat se aprovecha de la "debilidad" del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero antes de que ellos lleguen al poder. La denuncia podría valer si explicasen qué concesiones pretende arrancarle el rey Mohamed VI.

I, a partir d'aquí, deixo a la paciència i benevolència de l'amable lector (si existeix, sobretot a l'agost), de llegir qué pretén, segons les hipòtesis Cembrero, el rei Mohamed VI; pretensions que no -repeteixo, no- tenen res a veure amb el govern, debilitat o no, d'Espanya. Dono una pista: la cosa va directa contra el CNI. I és que, a veure, ¿Quin interés hi té, el CNI, a la frontera amb Marroc? Quina manera de perdre el temps i de malversar els diners del contribuent. Per cert, vaig llegir fa temps un informe en algun mitjà que no recordo, segons el qual el CNI té la mania que la frontera d'Espanya amb Àfrica, pot esdevenir la falla geoestratègica més conflictiva (com un teló d'acer del segle XX) del segle XXI.

Epitafis (nova secció, o no)

Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:

-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.

- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)

- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.

-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.

Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.