La gata i Rilke


Per exemple quan bufa el vent, fan més soroll les plantes de la terrassa, més els arbres del parc. Ella viu en silenci. I es fan estranys els seus àgils i bellísssims moviments, d'ací d'allà, amunt i avall, atrapats com una successió d'esbossos en un quadern de dibuix. És menuda i delicada, i té un pèl tan flonjo i sedós que, en acariciar-li el llom, se't va desfent a les mans, s'expandeix per l'aire, fins a confondre's amb la pols. Només en l'àmbar dels seus ulls hi trobes la duresa d'allò que vol perviure; no en la seva mirada, només en el magnetisme geològic dels seus ulls. Viu en silenci i mira en quietud. A vegades, immòbil en un racó, mira durant força estona cap a fora, enllà dels finestrals. Una figureta. A terra, al cabàs, dormen des de fa poc les tres cries, fetes un garbuix; restes de farcells de fils de seda. Ella les vetlla, a estones, se les mira, en silenci; quietud de pedres precioses, els seus ulls. Ara. Ara són del tot seves; quan es desvetllen i s'esveren, quan s'han de netejar i alletar, quan cal clavar algun calbot a l' espavilat que ja vol començar el gran joc, aquell que durant la nit ha sortit del cabàs i anava perdent-se per terra, aquell que ha provocat l'abandó del mutisme d'ella, l'assaig angoixant d'uns grinyols dèbils però persistents, fins que algú s'ha desvetllat, ha encès el llum i ha restablert l'ordre, la mirada que reposa en calma. No ha de trigar l'oblit, per manca d'inquietud. Però no encara. I, quan la veus davant del cabàs on dormen els seus fills, sents un desig absurd i terrible, voldries que mirés amb força, més a fons, -guaita que bonics, guaita'ls encara una estona, de més a prop-. Mirar amb voluntat de possessió, de comprensió, mirar amb admiració i fascinació, amb passió i amb tendresa, amb agraïment, amb llàgrimes als ulls, amb por. Ben aviat, ella oblidarà que té fills, els deixarà marxar, sense escarafalls, sense adéus; els deixarà anar, tranquil.la, doncs té la immensa sort de no saber que un dia han de morir.



OCTAVA ELEGIA

Con plenos ojos ve la criatura
lo abierto. Nuestros ojos están vueltos
del revés, rodeando la salida
abierta, colocados como trampas.
Sabemos lo de fuera solamente
por el rostro del animal. Ya al niño
le torcemos, obligando a que mire
atrás la formación, y no lo abierto,
tan profundo en el animal. Sin muerte.
Sólo nosotros vemos muerte: el libre
animal tiene tras de sí su muerte
y ante sí a Dios, y marcha caminando
por lo eterno, lo mismo que las fuentes.
No tenemos jamás, ni un día, el puro
espacio por delante, al que las flores
se abren, sin acabar. Y siempre hay mundo
y nunca el puro no-lugar, sin No:
lo puro, no observado, que alentamos
y sin fin sabe, y nada quiere. El niño
se pierde en eso silencioso, y es
echado atrás. O alguno muere y lo es.
Junto a la muerte no se ve la muerte,
se mira fuera, fijo, con mirada
animal. Los amantes, sin el otro,
que tapa la mirada, ya se acercan,
pasmados... Por descuido se les abre
tras el otro. Pero ninguno pasa
tras el otro: otra vez se le hace mundo.
Siempre vueltos a lo creado, vemos
sólo en ello el reflejo de lo libre,
con nuestra sombra. Acaso un animal
mudo alza la mirada y nos traspasa.
Esto es destino: estar plantado enfrente,
y nada más, y siempre puesto enfrente.

Si hubiera un pensar como el nuestro en ese
animal que se enfrenta a nuestro paso,
él se nos llevaría, a rastras, rotos,
en su marcha. Pero su ser para él
es infinito, libre y sin mirada
para su estado, puro: así sus ojos.
Y donde vemos porvenir, ve todo
y se ve en todo, a salvo para siempre.

Sin embargo, el atento animal cálido
tiene el peso de alguna gran congoja.
Pues le acosa también lo que a menudo
nos abruma: el recuerdo, como si eso
a que tendemos, otra vez hubiera
estado cerca, fiel, con un contacto
de suavidad sin fin. Aquí es distancia
todo, y allí fue aliento. Tras el prístino
hogar, éste es ambiguo y le entra el viento.

¡Dicha de la criatura diminuta,
que siempre sigue en el seno que la hizo!
¡Ventura del mosquito, que por dentro
aún salta, hasta en su boda: todo es seno!
Y mira el pájaro, y su calma a medias:
al nacer, casi sabe los dos mundos,
como si fuera el alma de un etrusco,
un muerto que ya ha entrado en un espacio,
pero echada en la tapa su figura.
Y qué duro, si un ser debe volar
y procede de un seno. Va asustado
de él mismo, por el aire, en zigzag, como
la grieta por la taza: así el murciélago
rasga la porcelana de la tarde.

¡Y nosotros, mirones, siempre, en todo,
vueltos a mirar todo, y nunca fuera!
Nos desborda. Lo ordenamos. Y cae.
Otra vez lo ordenamos y caemos.

¿Quién nos volvió al revés, para que siempre,
por más que hagamos, tengamos el gesto
del que se marcha? Igual que ése, en el cerro
último que le muestra el valle entero
otra vez, se detiene, y se demora:
así vivimos, siempre en despedida.

O caixa o faixa


Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.

Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.

Deconstruint, és a dir destrossant, ZP


D'entre tots els atacs a ZP que s'han publicat aquests darrers dies, destaco les Sabatinas intempestivas, més brutals que mai, de Gregorio Morán a La Vanguardia:


Una organización que estaba contra las cuerdas hace dos años me temo que ha dejado de estarlo. Y eso hay que asumirlo y dejarse de pamplinas. [...]

O sea que si gana, es usted la hostia, y si fracasa, es que no le hemos ayudado lo suficiente y que el PP le ha puesto bastones en las ruedas y que el enemigo etarra se ha equivocado.

Usted nos debe una explicación.{...} Probablemente no la dará, pero eso le retrata. Por eso usted no entiende el desprecio absoluto, omnímodo, que sentimos algunos hacia todos ustedes.


Però, per la impostància política que tenen, destaco, sobretot, l'entrevista d'ahir diumenge a Jordi Pujol publicada a l'ABC i l'article de Josu Jon Imaz a El pais de dissabte. Jordi Pujol diu allò que ja li hem sentit altres vegades: No se daban las condiciones para la reforma del Estatuto catalán. En realidad el objetivo de la izquierda no era el "Estatut" sino crear el tripartito dejando a CIU fuera de juego (coincideixo plenament amb aquesta valoració; és més, la trobo gravíssima, trobo que donarà gruix a la història ja prou gruixuda de desastres de polítics catalans, entre els quals incloc els actuals dirigents de CIU); Pujol continua deixant constància del respecte que li mereix ZP: No tengo un juicio positivo. No inspira confianza. I tira una floreta -en aquests moments es podria dir un ram de flors sencer- al PP en reconèixer la bondat dels pactes del Majestic.

Impressionant, quasi diria emocionant, l'article d'Imaz. Cal esperar que aquest home perseveri i s'imposi en la direcció del seu partit. Val la pena de contrastar allò que diu amb la reacció oficial d'Ibarretxe i els seus portaveus. Diu Imaz:

Una ETA operativamente más débil, y social y políticamente con menos apoyos que nunca a lo largo de su historia, ha visto en la brecha política abierta la veta que le podía dar una capacidad de desestabilización que desde los tiempos de la transición no había tenido.

I, aquest diagnòstic tan contundent, per si mateix ja és una declaració d'intencions, però hi ha un paràgraf en l'article que vull subratllar, si pogués amb lletres d'or:

Y NUNCA ACEPTARÉ QUE EL MÁS MÍNIMO AVANCE EN EL AUTOGOBIERNO DE MI PAÍS ESTÉ VINCULADO A LA PRESIÓN DE LA VIOLENCIA.

A parer meu

I com que no crec que ningú em contradigui... L'únic oxígen del qual no poden prescindir és el de deixar constància davant del món que tenen una important base social. Ràpidament doncs, un cop aconseguit, tornen a la idea (deixeu-vos estar de presos passats, presents i futurs, de Juanas i d'Otegis, fins i tot dels calers que rebrien -o rebran, ja es veurà, l'enginyeria jurídica no és cosa seva- de l'erari públic, Cony! si ja en reben molt més de mans privades...). Probablement, hi havia la il.lusió per part d'alguns d'entre ells de fer política, també, a cara descoberta, amb tots els ets i uts, d'aquí la famosa reivindicació-concessió de la taula de partits. Però crec que allò més important és deixar constància que són ja un moviment polític donat que tenen una base social gens menyspreable que els vota. Els experts internacionals- he sentit dir que diuen-consideren que si un grup terrorista arriba al cinc per cent de suport popular passa a ser un problema dificilíssim de resoldre només policialment; un problema, doncs, polític. La seva manera de fer política inclou el terror. I els voten. I així continuaran. Per què havien de canviar?

La qüestió, fotuda i complexa per a la resta, per a tots nosaltres, rau en què si fan política amb el terror és perquè les seves aspiracions són delirants i, per tant, impracticables per cap mena de fer política mínimament sensata.

Seguint l'anàlisi de les reaccions catalanes que tant m'interessa, he sentit a la ràdio un tertulià nostrat, Josep M. Solé i Sabaté. Segons ell, l'única solució passa pel reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, no ha especificat gaire més (no pot), llevat del reconeixement de les llengües de l'Estat (entre tots me'l mataran, el català, ja ho veig, de tant insistir a vincular-lo a una opció més o menys separatista) per part del Senat i altres efectes oportuns. Llavors, dins de l'Estat plurinacional, ha dit textualment, les noves generacions d'euskalduns potser no se sentiran tan greujoses i, per tant, atretes per la cosa de la lluita armada. És a dir, a escala nostrada..., això mateix, aberrant. Si fem de l'Estat una mena de casa gran, un casal o casa del poble, potser... En fi.

La llamada de España


Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:

Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.

És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.


Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:

Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).



I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.

Els incomprensibles

Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.

L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.

Concernits, també, però d'una altra manera. Commoguts, també



Va rebotant per la xarxa la resposta - A quien concierna- d'un capellà navarrès a una carta anònima (hi he arribat a través de El café de Ocata). Passo a transcriure sencer l'anònim, model de totalitarisme no precisament de baixa intensitat, però sí de molt baixa estofa, per després comentar algun paràgraf de la resposta:


Muy señor mío:

Nos dirigimos a Ud. porque venimos constatando su inhibición y escaso interés en la defensa de la Iglesia Vasca.

Creemos que el desempeño de un cargo público en Nafarroa y su condición de vasco, le obliga a trabajar más activamente por una Euskal Herria libre, soberana e independiente.

No llega con expulsar a las fuerzas represivas. Es necesario hacer el vacío a toda la derecha fascista y a algunos elementos del PSOE. Quizá nos conteste Vd. Que esa no es su misión o cosa parecida. Pues estaríamos dispuestos a comprenderle con tal de que su trabajo sería positivo en otras actividades: nombres vascos a los que se bautizan, promover la ikastola, el floklore vasco, etc. Podríamos citarle el comportamiento ejemplar de muchos curas patriotas.

En esta ocasión le pedimos, también, el voto para H.B. ¡Qué más da cómo nos llamen los fascistas...! Sería el mejor modo de castigar a los caciques de siempre y a los "moros" de UPN.

LA GRANDEZA Y UNIDAD DE EUSKAL HERRÍA ASÍ LO DEMANDA.



Domingo Urtasun, rector de Mendavia, contesta, entre d'altres perles y amb valentia -els anònims tenen darrera les pistoles i la dinamita- el següent:

¿Desde cuándo existe la "iglesia vasca"? ¿Quién es el fundador de tal iglesia? ¿Quiénes son sus autoridades? ¿En qué lugar de Euskal Herría residen?

Preguntes retòriques del tot pertinents que, en d'altres contextos i altres formulacions, m'han vingut al cap sempre que s'equipara -i és fa sovint, ja sigui barroerament o amb subtilesa- l'Estat de dret amb organitzacions terroristes i, per tant, clandestines, secretes, opaques, pura violència organitzada. Qui és el jutge? Qui el fiscal? On puc trobar la legislació vigent? A quin organisme, a quina finestreta, m'adreço? On és el timbre de registre d'entrada? A quin bareto esmorza el funcionari de torn?