Allons! Enfants de la Patrie! (II)

No entenc un borrall de futbol però procuro no perdre'm (via televisió):

-semifinals i finals dels Mundials
-partits de Champions si juga el Barça
-Barça-Madrid/Madrid-Barça

Des del Mundial 98 que m'agrada Zidane. La seva elegància, la seva impertorbabilitat... Alguna vegada havia llegit que patia de rampells, però mai no els havia presenciat; tanmateix, alguna cosa en el seus ulls me'l feia estrany. Vaig seguir la final d'ahir des de casa estant. A favor de França. Era emotiu veure jugar per darrera vegada Zidane; veure'l jugar fins al límit, veure'l patir estoicament i reincorporar-se al joc. Magnífic, el seu lideratge al terreny de joc i el seu darrer cop de cap davant la porteria italiana, a punt de marcar un definitiu dos a un a pocs minuts del final del partit... Magnífic, fins que, pam! A un pas de la seva personalíssima glòria final, davant de milions d'espectadors arreu del món, se li creuen els cables i fot la bestiesa de la seva vida. El rampell en estat pur. El brutal i estúpid gest agressiu d'un home tranquil. Impressionant, la seva posterior expressió perplexa. Expulsió i llàgrimes de vergonya i ràbia.

Inevitable de recordar Orson Welles i la història de l'escorpí que no sap nedar i demana ajuda a la granota per a travessar el riu. La granota s'hi nega, adduint que no se'n refia, de l'escorpí, que la matarà en el moment més inesperat. L'escorpí apel.la a la lògica i convenç la granota amb la contundència de l'argument sobre l'absurd de posar en risc la pròpia vida. I, llavors, enmig del riu, pam! Picada mortal de l'escorpí. Ja morint-se, la granota manifesta la seva perplexitat, ella es mor i l'escorpí també. Absurd.

-Sí, absurd. Però és el meu caràcter -diu, abans d'ofegar-se, l'escorpí.


Allò que més m' inquieta de tot plegat és un més que probable, tot i que estranyíssim, impuls de donar-se a conèixer, en aquest cas literalment a tot el món. La necessitat de l'inconscient de trobar el seu minut de glòria i de càstig.


M'assabento, amb alegria, que Zidane és honorat amb la Pilota d'Or del darrer Mundial de la seva vida.

Fins aviat



Sí, sí, me'n vaig a París.

A París hi ha una vella, Ue. Que té més vuitanta anys.
I ramplamplam, la vella...

Le Jardin des Plantes i Rilke. Museu Rodin. Barcassa pel Sena. Torre Eiffeil. Boulevards. Barri Llatí, Marais...I, i, i,

EURODISNEY. Uau.
-Hotel de luxe?
-Sí

-Minibar?
-Sí

-Piscines?
-Sí

L'ascensor social

La tesi Puigverd és simple: amb Montilla for president, a Catalunya aflora la Veritat. Deixarem, doncs, de viure del mite ideològic -al que es va apuntar, i va apuntalar, tot l'antifranquisme assembleari- d'una única Assemblea de Catalunya, dolça pàtria del meu cor, a admetre que Catalunya està formada per dues grans ànimes que s'ignoren mútuament. Una de les ànimes ha viscut Catalunya en proletari i en espanyol, d'aquí la metàfora de l'ascensor que li ha de permetre de fer el cim del prestigi social, a través d'aspirar a tenir representació, en el més alt grau, a les altes instàncies polítiques catalanes. Diversos comentaris en venen al cap. Per exemple i a tall de pinzellades:

- La veritat potser ens farà més lliures, però no deixa de ser perillosa. Els psicoanalistes afirmen que la veritat fora del setting (especialíssima relació que s'estableix en el marc de la consulta entre pacient i tereapeuta) és sempre pura agressió.

- A Catalunya -sembla que vulgui dir Puigverd-, el setting ens espera al Palau de la Generalitat. Des d'allà, dues comunitats indiferents l'una amb l'altra haurien de mirar-se per fi i iniciar una relació dialèctica que porti a una feliç síntesi. Largo me lo fiais, en el millor dels casos. A més, no és cert que no es coneguin, una i altra comunitat: S'han mirat i remirat, i repassat, de reüll des de fa una pila d'anys. Molts anys. I salvades totes les excepcions, no es cauen gens bé. El grau d'hostilitat és superior al d'indiferència. La batalla dialèctica, per tant, seria dura i llarga, en cas que fos.

- Efectivament, no serà, si se'm permet un pronòstic. Les dues comunitats continuaran anant a la seva, malfiant-se l'una de l'altra, vivint en barris diferents, cantant cançons distintes, parlant i pensant cadascuna en el seu idioma. I encara que Montilla es presenti com a president, encara que guanyi, la Generalitat no equivaldrà mai a la Yene. No hi ha un punt de trobada. No hi ha setting. La geometria sentimental -si se'm permet també de ser cursi- basteix, allà on hi ha un mateix Palau, dos edificis diferents. Un és fredament funcional, l'altre va guarnit amb les pesadíssimes i sofocants ornamentacions simbòliques. El simbolisme, esclar, corre el perill de convertir-se en un trist i precari decorat de cartró-pedra si la Yene compleix amb cert èxit les seves funcions de ser merament allò que legalment ja és: Un organisme de l'Estat.

- He sentit dir de Montilla -com que m'encuriosia, la dada, he parat l'orella i no m'ha semblat que fos desmentida- que porta els seus fills a l'escola alemanya. Els prepara, doncs, per a que siguin elit de futur, i em semblaria bé cas que, entre tots, no haguessin enderrocat el batxillerat públic del país. La majoria de nois i noies de Cornellà s'arrosseguen pels IES; l'ascensor social de Puigverd és, també, un mer decorat de cartró-pedra.

Fet i fotut, potser aquesta és la gran Veritat del país: el cartró-pedra. Aniríem, doncs, preparant el terreny per tal que, dintre d'uns anys, les noves generacions potser atinin -prou que seran atiats a fer-se-la- a fer-se la pregunta sobre si paga la pena d'esmerçar tants diners i esforços en ficcions d' efectes especials tan barroers. Aquesta és la veritat perillosa, punt de confluència d'uns i altres.

L'ascensor


M'he passat part de la nit amb la imatge clavada d'un ascensor que intenta elevar-se, però que carranqueja i no s'alça més d'un pam. No, no. No parlaré de Freud. Tampoc no explicaré l'anècdota que em va passar l'altre dia per a fer-la servir de metàfora de Catalunya. Només explicaré l'anècdota, i prou. La meva cunyada, la meva neboda i jo mateixa ens vam quedar atrapades a l'ascensor del Museu d'Història de Catalunya (el Museu en si ja és una metàfora prou contundent). Què hi fèiem allà dins, ja no a l' ascensor sinó al Museu, és cosa nostra. En tot cas, l'ascensor bé que ho pretenia, se li notava la intenció, de transportar-nos de baix a dalt, però va fer figa pel camí. Després d'uns minuts un punt desagradables, un segurata forçut va obrir la porta mecànica (la porta mecànica s'hi resistia, s'hi resistia, però la natura -pura voluntat de poder- es va alçar amb la victòria), la va obrir, doncs, amb la força natural dels seus braços, quin bé de Déu. Tot seguit es va fer evident que les tres gràcies hauríem de grimpar si volíem sortir del forat; més d'un metre de distància, calculo, dels nostres peus al sòl de l'últim pis museístic. Dir que vam fer el cim en unes condicions certament poc dignes és dir la veritat; per tal que us en feu el càrrec: Jo anava embotida, tant sí com no havia assolit d'entaforar-me, dins d'una faldilla d'estiu de la temporada passada, d'aquelles tubulars i tirant a curteta; què m'havia portat, la temporada passada, a comprar-me una talla menys de la necessària, encara m'ho pregunto, i m'ho recrimino. Sort en vam tenir dels braços forçuts que van acabar amb diligència la feina de l'ascensor fracassat: Transportar-nos de baix a dalt, d'una en una, transportades finalment amb èxit. La meva cunyada prové de Cuenca pels quatre costats i està per la cosa de la independència de Catalunya. Ja ho he dit.

Però la metàfora, la va formular ell. L'Antoni Puigverd, ahir al programa Geometria Variable de Joan Tàpia. Li va costar, perquè el moderador Tàpia no el deixava acabar i llavors no s'entenia res, d'un ascensor social. Per tres vegades ho devia intentar, de colar la metàfora. Finalment, em sembla que la vaig entendre, però ja dic, durant la nit, rumia que rumiaràs.

Després us l'explico, la metàfora de l'ascensor, i, esclar, us parlo, per fi, d'en Montilla.

Antiamericanisme (a relacionar amb l'anterior post, per exemple)

Fa uns dies a Fum i estalzí comentaven una enquesta a nivell mundial que, entre d'altres perles, posava de manifest que Espanya queda per davant d'Egipte, Indonèsia i Pakistan i només per sota de Jordània i Turquia en opinió negativa dels USA. Curiós també, a l'Espanya víctima de l'11M, que el suport a la guerra contra el terrorisme ens iguali a Jordània o Turquia, a 20 punts per sota d'Indonèsia o Pakistan (19% de recolzament enfront de la mitjana europea que gairebé se situa al 50% de suport)

Així són les coses i així ens les explica Glucksmann

A Nihil obstat

NO


Al comentari núm. 15 de l'anterior post trobareu, al final, la raó més inapel.lable per a votar NO des d'una perspectiva catalanista. A veure si hi ha algú capaç de rebatre-la.

Hi ha anys que hom té mandra...




...llavors sempre es pot copiar aplicadament i, fins i tot, amb un gran esforç, afegir algun comentari:

De l'entrevista a Sergi Pàmies (LV, 14-5-06)

- ¿Ha leído el Estatut?
- Sí, la primera versión (jo també)

- ¿Qué le parece (el debate)?
- Una chapuza. Todo el proceso del Estatut, desde su nacimiento, infancia, juventud, madurez, vejez y muerte. (somriure i aplaudiments)

- ¿Muerte?
- Claro, el Estatut murió cuando fue a Madrid (i de Madrid a l'infern)

- ¿?
- Estoy en contra del proceso (...) Porque creo que no hacía falta el Estatut, no hacia falta el disgusto de no tenerlo, y no hacia falta el referéndum y tener que aprobar el disgusto (Bravos i aplaudiments entusiastes)

- ¿A qué atribuye que el proceso se haya complicado como lo ha hecho?
- Supongo que se debe a la siempre agradecida capacidad de nuestros políticos para sorprendernos y entretenernos (Dempeus, encara aplaudint)

- Pensando así, ¿irá a votar?
- No iré, por coherencia, porque no creo en el Estatut (Uummm... Jo tampoc, NO hi crec. L'abstenció -de llarga i honorable tradició catalana- sempre em tempta, però, aquí, dir NO és clavar-la. Ja veurem)

-¿?
- (...) Pienso que los políticos han implicado mucho emocionalmente a la gente y esto no se hace (...) (En efecte, això no es faNoesfaNoesfaNO)

Alguna diferència?


Maragall ha contado en una entrevista concedida a la Cadena Ser que ayer telefoneó a Rajoy para solidarizarse con él y le dijo que el incidente "no era representativo" de la sociedad catalana.

Por contra, el primer secretario del PSC, José Montilla, afirmó ayer que los abucheos a Rajoy fueron el "clamor" de la sociedad contra la política "miserable" y de confrontación del PP. (El País, 13 de juny 2006)

ACTUALITZACIÓ I: Paga la pena el post que Barcepundit (Barcepundit.blogspot.com) dedica al tema. La distància entre escridassar l'oposició i que els governants aplaudeixin (més o menys fluixet, tant li fa) i, per contra, la llarga tradició sovint justificadíssima, àdhuc necessària, d'escridassar el govern, em sembla molt enraonada. És una distinció que situa les coses en els seus justos termes. Veig que coincideix amb mi en remarcar la diferència entre Maragall i de la Vega i tota la resta del "sí, però..."
En un moment polític tan "cutrillo", és quasi una obligació moral de cercar allò (o aquells) que marca la diferència. El factor humà. No tots són iguals, sortosament.

Enhorabona

M'assabento a través del programa "La nit al dia" que enguany el Premi d'Honor se l'endú Josep Termes. Em sorprèn, però no em desagrada. Segueixo amb atenció l'entrevista que la Mònica Terribas li fa a -per a mi que sóc matinera- altes hores de la nit. Termes exposa les seves conegudes tesis sobre la catalanitat de les classes populars: menestrals, botiguers (la metàfora de la "botiga" li sembla molt apropiada per a parlar de Catalunya), pagesia... Termes fa referència a la influència apabullant de la historiografia marxista a casa nostra, la tesi més rellevant de la qual seria que el catalanisme pertany a la burgesia i serveix als seus interessos purament capitalistes. L'esquema de Marx, doncs, en estat purament esquemàtic (fa poc recomanava la lectura d'una obra de Marx; ho torno a fer: És un plaer intel.lectual que poc té a veure amb la pesantor reduccionista de tants i tants marxistes, sobretot del gremi dels historiadors).

Josep Termes ens fa cinc cèntims de la seva darrera obra -un "totxo", diu- que es publicarà aviat i que analitza les corrents marxistes catalanes que comencen a aflorar als primers anys de la dècada dels trenta del segle XX. Termes parla de la fonda catalanitat d'aquests moviments, molt més inqüestionable que la catalanitat de la potent classe obrera anarquista, la qual pel seu pal de paller ideològic antiestatista, mai va veure amb bons ulls les reivindicacions polítiques del catalanisme. Termes no esmenta noms, però jo no puc deixar de pensar en Nin i en Maurin. Em centro en ells dos perquè em semblen emblemàtics per a la tesi de Termes, la qual, des del meu desconeixement en comparació amb la seva erudió, considero pel cap baix esbiaixada. Em centro en Nin i Maurin perquè tots dos són mestres, és a dir tenen una formació i una vocació pedagògica, condició que comparteixen molts altres dirigents revolucionaris de l'època. No és casual i, sobretot, em sembla que no és aliè a aquest suposat catalanisme del que parla Termes. Com a mestres, Nin i Maurin (i tants altres) tenen, de manera més o menys conscient, voluntat de preservar el tresor del país al qual pertanyen: la seva llengua, la seva geografia, la seva història; sobretot, la llengua; amb la llengua ja està, certament i literalment, dit tot. Però també són revolucionaris de tendència marxista-leninista. Ideològicament, no en tenen res de catalanistes, ans al contrari: Sentimentalisme petit-burgés a superar. Crec que la defensa política de la identitat catalana no entrava en absolut en el programa d'aquests homes d' identitat catalana tan cultivada. La Generalitat formava part dels seus interessos perquè era poder, i ja se sap que el poder, cal prendre'l; era el primer Palau a assaltar. La descomposició horrible dels poders polítics catalans durant la guerra civil, que es consuma l'any 37 amb la pèrdua oficial del poder real que passa a mans del govern de la República Española, té molt a veure amb les ideologies revolucionàries de l'època i la seves diverses concepcions sobre què cal fer amb l'Estat. Cap d'elles, ni les marxistes ni les anarquistes, tenien en ment que, a Catalunya (o per a), calia bastir-ne un, d'Estat. L'Estat ja existia, i era l'espanyol. La Plaça de la República quedava més a prop, però no era pas la lluita final.

Evidentment, caldrà llegir el llibre de Termes, però.

És un no parar

Quan agafes mania a algú, te'l trobes arreu; arreu més malparat, sempre una mica pitjor.

Ara diu que no serà garrepa amb Catalunya. Aterra a Catalunya, terra de botiguers, i, tot seguit, ens compra -a còmodes terminis, això sí- el SÍ. De fet, tot feia pensar que venia a vendre'l, el SÍ. Doncs no: Ve, i ens el compra, sense cap rubor, amb aquella alegria...

- Oh, i ves què hem de fer si a Madrit tenen la caixa i no la volen deixar anar. Som soberanistes però no tontos... Ah, ah, ah.

La mort i el donzell

Hi ha un aforisme de Nietzsche que va fins al moll de l'os de la nostra civilització i de la seva mort anunciada:

No deixarem de creure en Déu mentre continuem creient en la gramàtica.

Evidentment, Déu ha mort. Per fi. Molt malalt ja, ha mort definitivament de preàmbul. Fa uns dies, Sánchez Ferlosio publicava a El País un article memorable i elegíac sobre la mort de la gramàtica des de la diagnosi del preàmbul andalús; confesso que lamento la manca d'un rèquiem semblant per part d'algun insigne intel.lectual català des del nostre letal (letal s'aplica especialment a gasos, diu el Diccionari de sinònims i antònims que empro) - letal, doncs- preàmbul; no voldria pensar que no en queda cap, d'intel.lectual català; que s'han mort tots, vaja. Però ho penso.

La mort de la gramàtica implica, és clar, la mort de la lògica. Ni Déu no pot contradir-se, deien els lògics medievals emparats encara en la necessarietat grega (amb Occam, Déu pot fer ja el que li roti, per dir-ho sense embuts).

I arribo, així, al donzell:

Primero la paz y luego la política, pero eso no va a impedir que el diálogo político empiece.

Després es queixa, el donzell, amb raó, de les insólitas interpretaciones que genera. Certament, com es pot interpretar res des del no-res? Insòlit, esclar. Del donzell, només podem entomar-ne els fets des de l'únic a priori que, efectivament, farà el que li roti, immers com el tenim en l'arbitrarietat factual des de la inconsistència mental.

El Déu i la gramàtica i la lògica i la mare que els va parir a tots plegats han mort, que visqui el Donzell.

Els ultres


El País publica un reportatge sobre la imparable marxa de la ultradreta a Bèlgica.

El partido neofascista flamenco obtuvo en Flandes -la mayor región de Bélgica, con seis millones de habitantes- el 25% de los votos en las elecciones regionales de 2004, y esa cifra ronda el 35% en Amberes, la primera ciudad flamenca y la segunda en importancia en el país, después de Bruselas.

Aquest neofeixisme flamenc té com a fita la independència de Flandes, al crit (segons vaig llegir en un altre lloc fa pocs dies) "Que rebenti, Bèlgica". Certament, cal precisar que els ultres guanyen terreny a molts altres països europeus (Noruega, Suïssa, Dinamarca, Àustria) sense fites separatistes de cap mena. En tot cas, a Bèlgica, la resta de partits polítics comencen a discutir la conveniència del denominat "cordó sanitari", un pacte de començaments de la dècada dels noranta a partir del qual la ultradreta queda relegada a l'oposició, la qual cosa interessa sobretot als socialistes que assoleixen cotes de poder en funció de pactes postelectorals i no pas sempre en correlació amb l'aritmètica de la soberania popular.

Allò que sí que és del tot comú a tota la ultradreta és, òbviament, el tema de la immigració tractat des del més pur i estúpid i criminal racisme. Val a dir que em congratulo que a Espanya sigui pràcticament inexistent la ultradreta racista, tant des de posicions espanyolistes com des de les independentistes. Per ara.

I, en referir-me a la immigració, és inevitable que em vingui a la ment el drama que aquests dies s'esdevé a Canàries. Els centres d'acolliment i els efectius sanitaris sembla que comencen a estar desbordats. Em pregunto, també, no pas per a fer demagògia -Déu me'n guard-, ans al servei del més pur sarcasme, què se n'ha fet de tota aquella gernació de jovent peninsular, moralment i físicament tan sa i entusiasta; milers d'escamots de joves armats amb mascaretes i guants, que declaraven una guerra heroica, sense quarter, al "chapapote-nunca-mais". Em responc que potser aquesta mena de moviments de masses benintencionades es guien pel famós i invisible subconscient col.lectiu. El subconscient col.lectiu, invisible i sàviament amoral, segur que deu tenir ben present que el petroli és un bé escàs mentre que els pobres del món són un mal abundant.

Freud II

Samuel Shem és el pseudònim de S.J. Bergman, psiquiatre y director de la secció clínica a la facultat de medicina de Harvard. Shem ha escrit una novel.la, La Casa de Dios, que entre els estudiants de medicina dels EEUU és coneguda com La Biblia. És un relat brutal i divertidíssim sobre el funcionament d'un gran hospital i l'experiència del primer any d'un resident, el qual, finalment, com a sortida a l'infern dels cossos malalts i mortals, sovint dels cossos malalts i mortals que es resisteixen a morir, endollats a tota la tecnologia a l'ús, decideix d'especialitzar-se en psiquiatria. Samuel Shem té una segona novel.la, Monte Miseria, on explica la seva experiència com a psiquiatre, alhora que fa un repàs, una bona repassada, a les diferents teories entorn de les malalties mentals i a les males pràctiques que, unides sovint a una absoluta manca d'ètica professional, generen. Monte Miseria no és una gran novel.la, no està a l'alçada de la primera, però és bo de llegir-la per a fer-se càrrec amb més propietat de la desídia i dels desastres terapèutics en l'espinós terreny de la psiquiatria. Shem només salva allò salvable sempre, els éssers humans -pocs- que, des la lucidesa, fugint de la fàcil sortida de l'autoengany, afronten amb certa dignitat i molta humanitat la seva professió.

M'encomano, doncs, a Shem, en aquesta saga de posts dedicats a Freud, pel que fa a les qüestions terapèutiques, que són les que menys m'interessen i menys conec, donat que m'he apropat a Freud des de la filosofia. M'encomano, també -no m'ho vull deixar al tinter- a tots els encerts psicoanalítics que he llegit en relació al bigarrat món mental dels nens. Ningú coneix els nens tan bé com els bons terapeutes clínics. Estic del tot convençuda que, quan es tenen fills petits, és fonamental haver llegit una mica al respecte: Dolto, A. Freud, Klein, Winnicott, Bettelheim... Entens molt millor què passa i t'estalvies sovint de fer marrades en l'enfocament dels problemes dels menuts, problemes que no ho són gens de menuts. Només cal observar els nens per adonar-se de l'encert dels plantejaments teòrics de la psicoanàlisi; amb els mecanismes de defensa a mig construir, el comportament dels nens és el gran aval empíric que permet que part de la teoria passi pel sedàs de la falsabilitat. Quan Freud va publicar les seves tesis sobre la sexualitat infantil es va generar entre la comunitat científica un murmuri d'escàndol, seguit per una negació rotunda i un silenci lapidari. El mateix Freud se'n feia creus, del cretinisme dels col.legues. "Si jo només explico allò que totes les mainaderes del món saben"!

Cohen, Solal. I, de mare, només n'hi ha una

La meva relació amb el gran escriptor jueu en llengua francesa, Albert Cohen, ha estat breu. Fa anys vaig començar a llegir Bella del Señor i no vaig arribar a la meitat de la novel.la. També vaig llegir, sencer, el relat elegíac El libro de mi madre, llibre que aquesta nit he rellegit. Recordo perfectament perquè vaig abandonar Solal, l'atractiu protagonista de la saga novel.lística de Cohen. Servit en una prosa brillant i minuciosa, el personatge s'endinsava en la seva autodestrucció alhora que desemmascarava amb brillant i minuciosa manca de pietat el món luxós, refinadíssim i mesquí de l'alta diplomàcia internacional. Solal es movia pels salons de diplomàtics i polítics amb mirada d'olímpic menyspreu; la seva radiografia posava de manifest les estratègies brutals de supervivència en el poder i la glòria mundanes, i la vacuïtat de l' empresa, que convertia la brutalitat en profund cretinisme; els prohoms convertits en insectes vistosos i llefiscosos, als quals Solal esmerçava totes les seves energies a humiliar, com un nen petit que juga cruelment amb un niu de formigues, tot i saber que, al capdavall, era el seu món, si bé, certament, com a parvenu perpetu. Solal, jueu i apàtrida per sempre, que fantasieja, arrogant, amb la utopia de ser estimat, no per la seva magnífica presència física, si no per si mateix (?); no per les seves genials males arts, ans per la seva imperícia. No pel seu poder, per la seva debilitat. Estimat incondicionalment, com un fill. Fins aquí vaig arribar amb Bella del Señor, amb el convenciment que l'autor havia caigut de quatre potes en allò que volia destruir. Pàgines i pàgines d'immersió incansable i nauseabunda en una festa de l'alta societat, em van portar a posar un punt final propi a la novel.la.

A El libro de mi madre, Cohen plora la mort de la seva mare, pobra dona, humil i maldestra, única persona que l'ha estimat incondicionalment, prototipus d'abnegada mare jueva. És un relat esplèndit i punyent, escrit sota la síndrome terrible del sentiment de culpa. Confessió de la culpa de qui foragita, avergonyit, la mare, la dèbil presència de la qual mai no estarà a l'alçada de l'esplendor del cercle social per on es mou el fill. Subtilment, molt subtilment, rere el penediment i el reconeixement de l'amor matern com a únic amor, com a única veritat amorosa (tal com deia Freud, per cert; l'amor d'una mare per un fill mascle és l'únic amor pur, sense ambivalències), a través de l'emocionant i descarnat, quasi descarat per impúdic, retrat que Cohen fa de la seva mare, s'hi amaga, també, encara, la vergonya i, per tant, la negació d'una mare mancada totalment de glamour. Imbècil i mesquí, estúpid, hipòcrita, deliciós glamour.

En cierta ocasión, André Gide, ese Lucifer pequeñoburgués, declaró que no se puede hacer buena literatura con los buenos sentimientos. Pero algunas obras del pasado y del presente lo desmienten. "El libro de mi madre" es una de ellas. Ho diu un tal Gérad Valbert, citat a la contraportada. No entraré en si Gide té rao o no; El libro de mi madre no el desmenteix, però.

Cronologies

L'Honorable Xavier Vendrell tenia 25 anys quan fabricava i posava bombetes. Bé, una adolescència massa allargassada i massa furiosa. No li dedicaria un post, ni una paraula. Si ho faig és perquè m'adono que dos anys abans del 1989, si el càlcul aritmètic no em falla (m'acostuma a fallar), s'esdevenia l'any 1987. L'any de la massacre d'Hipercor.

Un cop més, els fets, per molt brutals que siguin (o potser com més brutals siguin), no incideixen en la ideologia.

La imaginación y fuerza espiritual de los malvados de Shakespeare se detenía a la vista de una docena de cadáveres. Porque no tenían ideología. (A. Solzhenitsyn)

Freud I

Darrerament llegeixo crítiques, d'ací d'allà, la majoria de procedència periodística, contra Freud. A cops, se'n parla brutalment, com si la psicoanàlisi fos de mena criminal, com si tingués la responsabilitat de milions de víctimes al darrere, juntament amb Stalin o Hitler. Em sorprenc. No hi he trobat, en aquesta mena d'inquisició antipsicoanalítica, pràcticament arguments, així que els pressuposo (sé de l'existència d'un llibre negre, editat darrerament, però no l'he llegit). Sospito que quasi tot es pot reduir a la consideració que el psiquisme humà no té cap importància en les malalties mentals i que, per tant, la cura introspectiva, ni ha estat cura ni res, ans al contrari, ha fet estralls. En el fons, deu tractar-se, en la plasmació estadística d'un fracàs, dels vells anatemes positivistes i neopositivistes, segons els quals la psicoanàlisi no és una ciència donat que el psiquisme no és res, pur epifenomen menyspreable científicament ("no plorem perquè estem tristos; estem tristos perquè plorem", deia un reputat conductista). I és clar, davant dels avenços farmacològics espectaculars (sense ironia), tota pèrdua de temps (i el temps, aquí, es perdria a bastament) interpretativa és una enganyifa, sovint mortal, sempre immoral. Ai, què feliç el món humà si les pocions de la investigació científica fossin ja garantia d'erradicació del sofriment psíquic! Si tot es degués a una mancança orgànica, fàcilment solventable, de liti o serotonina, per exemple. Potser cal recordar, però, que els antidepressius a l'ús són altament perillosos per a depressions de les dites endògenes perquè, a vegades, logren que el malalt recuperi l'equilibri psíquic suficient com per atinar a suïcidar-se; dir que els antipsicòtics d'última generació (tinc un amic que ha passat pel tràngol) poden provocar una mena de paràlisi que impedeix de parlar, però no pas de pensar. Efectes secundaris, en fi, efectes col.laterals. No descubreixo res de nou si dic, també, que, sovint el psiquiatre és limita a fer de farmàcia de guàrdia, i, si hi ha sort, adopta el capteniment del bon botiguer que fa petar una xerradeta amable, quatre llocs comuns, molta empatia, i passi-ho bé i són cent, si fa no fa; cent euros.

A Lacan (no és pas sant de la meva devoció), l'acusaven d'un escandalós nombre de suïcidis entre els seus pacients. Pacients, molts d'ells, que d'altres psiquiatres s'havien tret, prèviament, de sobre. Ni Freud ni Lacan se n'han sortit gaire bé, és cert. Què deu quedar, doncs? L'anar fent temptines per un territori altament ignot, suposo; territori on el reduccionisme cientifista hi té molt a fer, i la paraula interpretativa molt a dir. Seria engrescador -així ho creia Freud- cas que es tractés d'un mateix territori. Però no. Encara no se sap què coi és l'home, aquest recalcitrant animal malalt.

Anys i anys, per molts anys

Aquest 2006 ens remet al 150è aniversati del naixement de Freud. No ho vull deixar passar, tot i que aquests mollos d'ordenació i reiteració numèrica acostumen a deixar-me indiferent (oblidaria el dia del meu, d'aniversari, si la família no hi posés de la seva part). Però a Freud sempre m'agrada tornar, i aquesta és una bona ocasió. És un dels pensadors que més m'ha impressionat i que més m'ha obligat a llegir-lo i rellegir-lo. A més, tot i que la traducció que empro quasi sempre, no li fa justícia, Freud és una gran escriptor (va ser proposat per al Nobel el mateix any que el va guanyar -amb tota justícia- el gran Thomas Mann. Però se n'han vist d'altres, de Nobels, molt pitjors que Freud). Tinc la intenció, doncs, de dedicar-li unes quantes entrades. A veure...

Recordo la celebració, l'any 2000, del centenari de la publicació de La interpretació dels somnis. En el decurs d'un acte al paranimf de la Universitat de Barcelona, al qual vaig assistir, es va produir una anècdota preciosa. L'organitzador (psicoanalista reputat) que va presentar l'acte es va dirigir a una de les il.lutres invitades (psicòloga no psicoanalista) amb les següents paraules:

- Vull agredir l'assistència de la doctora tal...

Una remor, controladíssima per educació, és a dir, per repressió, va envair per uns segons l'auditori fins a evaporar-se del tot en direcció cap l'altíssim i pompós sostre. Després, tot va continuar segons el guió previst, avorridíssim i molt mediocre, per cert. Recordo Jordi Llovet i Nora Catelli (no sé gaire bé qui és, no sé si escric bé el seu nom), ambdos fent unes intervencions fluixíssimes, molt i molt primetes, que diria Pla. És a dir, que allò més destacat de la commemoració oficial a la Universitat de Barcelona, ho puc ben assegurar, va ser el divertit lapsus que he explicat. Es commemorava -repeteixo- el centenari de La interpretació dels somnis, obra que porta com a subtítol inquietant una cita de Virgili, Flectere si nequeo superos, acheronta movebo.

Un altre dia sacsejaré amb Freud els déus de l'infern, ja que jo tampoc he acabat d'avenir-me amb els celestials. Però, abans i després, tal i com prescriu el doctor Freud, cal riure -o millor, somriure; no ens passéssim pas, que no som a Nietzsche- una mica.

Excel.lentíssims/mes acadèmics/ques, diputats/des, simis/símies, em caldrà ara cercar el seu consens per tal de portar a terme alguns retocs al meu Informe per a l'Acadèmia (1917); al cap i a la fi, 89 anys no passen en va. Un cop modificat i redactat de nou l'Informe, caldrà sotmetre'l a referèndum per tal que tota -tota- la Comunitat Humana, que a tots/es ens acull i ens agermana, pugui exercir els seus drets i donar compliment, així, a la inalienable soberania popular.

Grans petits Simis



Los límites de la inteligencia animal

Al chimpancé Rafael se le adiestró a apagar una llama que le impedía coger un plátano situado detrás de ella con un vaso que llenaba de agua en un pequeño depósito. Colocado después el animal en una plataforma sobre el agua, aprendió a ducharse cogiendo agua del lago con un vaso. Sin embargo, cuando pretendió apagar la llama que se le encendió delante de un plátano, pasó trabajosamente a otra plataforma donde había un depósito de agua, para llenar en él su vaso y volver a apagar la llama en la forma en que había sido adiestrado. No se le ocurrió la "idea" de llenar el vaso metiéndolo directamente en el agua, porque la falta de un segundo sistema de señales le impidió poner en relación el agua-tomada-del-lago-para-refrescarse, con el agua-tomada-del-depósito-para-apagar-la-llama. (Pinillos, José Luis: Principios de psicología, Alianza Ed.)

Curiosament, de manera natural, la meva simpatia s'activa davant dels animals-animals i tendeix a desactivar-se, de manera general, davant dels humans-humans (fins i tot -fins i tot, sovint, sobretot-, davant d'aquelles minories sapiens-sapiens-sapiens, on se situa tot fent broma una amigueta del meu fill). Per això m'emprenya que, als simpatiquíssims ximpancés, se'ls vulgui ara classificar com a humans. Aquesta és la meva tendència, subjectivíssima i del tot arbitrària i, fet i fet, ociosa. Altrament, el famós Projecte Grans Simis es presenta amb l'aval de la suposada objectivitat científica i exigeix, per postres però en bona lògica, una legislació ad hoc. Que, així, de passada, aital projecte dinamiti els fonaments d'allò que la civilització ha entès com a "humanitat", és un corol.lari científicament, objectivament ociós. D'això... No. No parlaré de ZP; com diria Chandler, em vénen al cap tres o quatre, o cinc, acudits molt bons, però prefereixo callar.

Historiadors

Assisteixo a una conferència de J.B. Culla sobre els nacionalismes en temps de la República. Com és habitual en ell, elabora un discurs ben estructurat per portar l'aigua al seu molí ideològic. Li agraeixo, si més no, la bona estructuració del discurs. Deixa anar una hipòtesi d' història-ficció, sense amagar l'allunyament momentani del treball científic: Donat que a la primavera del 36, per mimetisme, trufat de certa por i certa enveja, amb l'Estatut català, el fantasma dels estatuts d'autonomia senyoreja pràcticament tota la península (fins i tot arriba a la centralista i guardiana de les essències espanyolistes Castella-Lleó; fins i tot Gil-Robles reclama un estatut per a Castella, i només els feixistes més purs d'Onésimo Redondo s'hi oposen frontalment. Gil-Robles! Se m'acut, per cert, que no hi ha millor prova de la bona fe democràtica d'aquest home)... Donat aquest xarampió autonomista, doncs, no és forassenyat d'especular amb una República que hagués anat evolucionant - 20-25 anys- cap al federalisme.

Penso, amb nostàlgia del mite, en una República amable i civilitzada al si d'una Europa ídem. Estatut, també? Esplèndit! Posin-se a la cua i vagin fent els deures en silenci, si us plau.

En bona lògica especulativa i extrapolativa, Culla creu que la feinada de Rajoy serà, d'ara en endavant, de contenir, i finalment, si s'escau, d'encarrilar, les ànsies autonomistes que es generaran dins del seu propi partit arreu de les Espanyes. No és forassenyat d'especular en un Estat que va evolucionant, en fi i per fi, cap al federalisme.

Recordo el primer Quartet d' Eliot: Passat i futur (del mite) apunten a una única fi que és sempre present.

Em pregunto, sense cap ironia nostàlgica, per la contribució dels nacionalismes al fracàs contundent, inapel.lable, de la República.

Culla parla d'Azaña, a qui considera un patriota espanyol que impulsa amb el seu prestigi l'Estatut català; ho fa com a aliat d'un catalanisme republicà del tot necessari per a consolidar el nou règim; ho fa des de la cerebralitat d'un projecte intel.lectual d'Espanya. Sigui com sigui, sense Azaña, no parlaríem de l'Estatut republicà. Tot i que, ai las!, Azaña al final (anys 37-38, sobretot) es va ensorrar, anímicament, emocionalment... Una terrible sensació de fracàs, del qual culpava en bona part als excessos de la Catalunya autonòmica. Entenc, del que diu Culla sobre l'Azaña, que ja no era el seu cervell privilegiat qui li dictava coses com ara que cada cent anys cal bombardejar Barcelona. Culla diu, textualment, que, quan ho llegeix, passa pàgina ràpid i fa com qui perdona.

Em pregunto si arribarà el dia que jo pugui passar pàgina i fer com qui els perdona, a tots plegats.

Jesús, Jesús, la de cosas extrañas que hemos visto y oído



Ja ho deia en la entrada i comentari corresponent anteriors. De moment allò més estrany que he sentit es deu al gran Pepiño, el Blanco. Diu:

El proceso de paz aún no ha empezado. Estamos en un proceso de verificación
del alto al fuego.

Fuego.... ¡Alto!

La pilota basca


L'incendi d'aquesta matinada, amb un menut de pocs mesos a l'hospital, complica les coses a ZP, cas que es confirmi que l'autoria és d'Eta o entorn. La pilota és a la teulada de Moncloa. Eta i entorn poden, però, fer ara una altra jugadeta en el partit de mesa que han parat. Pot sortir l'Otegui condemnant, d'alguna manera estranya, la violència. Nova victòria de ZP i a continuar jugant, que la vida és breu i l'art de jugar llarg.

La Rosa





Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú entre tantes
parpelles.

(R.M. Rilke)

Quien tuvo, retuvo y guardo para la inmortalidad

Em compro un llibret que feia molt de temps que tenia oblidat: El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte. Començo a llegir... Caram!

Hegel observa en alguna parte que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal acontecen, por así decirlo, dos veces. Olvidó añadir que, una vez, como gran tragedia, y la otra, como lamentable farsa (...) ¡El dieciocho Brumario del genio por el dieciocho Brumario del idiota!

Inevitablement penso en la segona -diuen- transició de per aquí i la seva dosi de naftalina republicana. L'insult és de Marx, jo me l'hauria estalviat; de fet, el mateix Marx va autocensurar tant l'elogi com l'insult en una posterior edició, on parla pulcrament de "sobrino" i "tío". Sí, ara penso en una altra relació familiar.

De fet, però, només volia posar de manifest el vigor de la prosa de Marx i la grandesa de la seva capacitat analítica.

Los hombres hacen su propia historia, pero no la hacen a su voluntad, bajo condiciones elegidas por ellos mismos, sino bajo condiciones directamente existentes, dadas y heredadas. La tradición de todas las generaciones muertas gravita como una pesadilla sobre el cerebro de los vivos. E incluso cuando parecen ocuparse de cambiar las cosas y a sí mismos, y crear lo que no estaba, precisamente en estas épocas de crisis revolucionarias invocan temerosamente los espíritus del pasado para servirse de ellos, toman prestados sus nombres, sus consignas de batalla y sus trajes, para representar, engalanados con esta vestimenta venerable y con este lenguaje fiado, la nueva escena de la historia universal.


En aquellas revoluciones (la francesa i l'anglesa anterior de Cromwell), la resurrección de los muertos servía, por tanto, para enaltecer las nuevas batallas, no para caricaturizar las antiguas; para engrandecer en la fantasía la misión presente, no para rehuir su cumplimiento en la realidad; para encontrar el espíritu de la revolución, no para dejar vagar otra vez su espectro.


Aquí penso en la diferència entre revolució i còmoda transició. Que consti que jo em decanto sempre per la comoditat. La transició espanyola va tenir almenys la virtut d'estalviar-nos, en el seu oblit, tant la tragèdia com la farsa.

Textes pour rien

Sovint he estat temptada de titular així aquest blog en homenatge a Samuel Beckett, el qual va néixer avui fa cent anys. Va ser el primer escriptor estrany amb qui vaig topar quan era molt joveneta i tenia darrere meu lectures de contes i novel.les per a joves, així com moltes incursions en literatura per a adults. Recordo que ja havia llegit, per exemple, l' Estrany, de Camus, sense que se'm fes gens estrany (en canvi, ara, se'm fa estranyíssim) el malaurat protagonista. Però, els textos de Beckett -novel.les, obres de teatre..., textes pour rien- em fascinaven alhora que em deixaven perplexa, en no entendre on volia anar a parar l'autor. Eren veus que em transmetien paraules i més paraules, sovint repetides, bombardejades, amb una cadència bellíssima, i que no acabava mai d'imaginar-me com a pertanyents a cap ésser humà. Algú em va parlar de l'absurd i va ser com si em donessin la clau d'entrada a un laberint que, en conjunt, començava, paradoxalment, a tenir sentit. Se aleja para decir que se va, buscar otros lugares, o baja -cómo saberlo- para decir que va a terminar, no buscar más... La vieja, débil, voz que no ha sabido hacerme. Cito de memòria perquè són paraules que tinc a la memòria des de fa molys anys. Amb els anys juraria ésser capaç d'estructurar un fotimer d'assajos sobre Beckett de tant que he arribat a entendre'l, hélas!

Ja de gran, em va fascinar una pel.lícula, Film, amb guió de Beckett i protagonitzada per Buster Keaton. Es tracta d'una pel.lícula muda, en blanc i negre, de durada curta i que inclou una cita del bisbe Berkeley: "Ésser és ser percebut". Evidentment, Beckett no vol ser i, per tant, defuig tota percepció d'altri. La invisibilitat com a suïcidi. Film gaudeix de la brutal comicitat beckettiana, plasmada amb feliç encert en el rostre inquietant de Keaton. Keaton s'amaga de tothom, quasi reptant per les parets, fins arribar a casa, llar dolça llar, una habitació despullada, sense res. Només li queda tancar la finestra i els porticons per a saber-se invisible, però llavors s'adona que se li ha colat un gat. Ulls de gat que li confereixen una consistència intolerable.

Recordo que la filosofia de Descartes, i la d'altres epigònics com Berkeley, fascinava Beckett, i que el més ajustat que he llegit sobre ell és una referència (diria que de Sánchez Pascual) a una humanitat cartesiana sense Déu.

Qué no daría yo (amb Borges, Beckett va compartir un premi important)... Què no donaria jo per la confidència, amic Samuel, de si algú et mira en algun lloc.

Coetzee


- Entonces, ¿es todo mentira? ¿Eso de que los elegidos de los dioses mueren
jóvenes?

- Me temo que sí. Me temo que los dioses ya no tienen tiempo para nosotros, ni
para amarnos por un lado ni para castigarnos por el otro. Ya tienen bastantes
problemas en su comunidad fortificada.

(El hombre lento)



Aquest diàleg, que hem escoltat i llegit milers de vegades... I constatat, també... Aquest diàleg podria ser només una cantarella buida i irritant, com aquella mena de bromes pesades que solen engaltar els nens d'arreu; a mi, àvida d'històries i de paraules amb significat i de lliçons morals, em torturaven amb el cuento de la María Salamiento, que se la llevó el viento, que se la llevó el viento, a la MaríaSal... Prou! Prou. Ara digueu-me, si us plau, què més va passar amb la María Salamiento i no em deixeu cap altra nit a les fosques de la Salamiento enduta pel vent. No em deixeu, sense més, anar consumint una vida adulta fins al cataclisme de la vellesa i de la mort sense déus.

Bé -diu Coetzee- doncs t'explicaré una història farcida de paraules amb significat i de lliçons morals. Una història d'una bellesa formal aclaparadora, amb una prosa que flueix sense entrabancs, neta, lluminosa. Una història que afronta l'estranya relació, tan recurrent també en la literatura de la nostra època, entre personatges i autor amb l' encert i la maldat de fer-ne persones, persones totes deixades de la mà de Déu. L'encert i la maldat de caçar al vol les veus resseques de Samuel Becquet i atrapar-les dins de cossos envellits, adolorits, maltractats i, en fi, enamorats. L'home lent és un tractat sobre l'amor, on la pregunta platònica no troba cap lúcida Diotima que la respongui; el vell Sòcrates de Coetzee s'arrossega per l'amor com també ho fa Elizabeth Costello, lentament i patèticament, coixejant. Quedaria la tendresa de dos cossos que accepten consumir-se, l' un al costat de l'altre, si no fos perquè l'home està dotat d'orgull. L'orgull de tota una civilització orgullosa, que, si bé se n'ha anat en orris, no permet de ser només humà, després de tanta i tan antiquíssima divinitat.

I aquesta és la història dels que no moren joves ni estimats pels déus, senzillament perquè ja són massa vells i arriben tard, lents i cansats, i sense déus. Després que Coetzee m'ha bufetejat i fuetejat, com enduta per un huracà, quasi que perdono els que em deixaven sola i a les fosques, en companyia de María Salamiento que, almenys, la pobre, tenia la bona fe de rimar amb cuento.


Al fin y al cabo ya no nos necesitan los que se ausentaron
prematuramente,
uno se deshabitúa suavemente de lo terrestre, como se quita uno
de los dulces pechos de la madre y crece. Pero nosotros, para
quienes son necesarios
tan grandes misterios, de quienes de la tristeza tantas veces
nace dichoso progreso: ¿podríamos ser sin ellos?

(R.M. Rilke. Elegía I)

INTERCLASSISME


Cor de la ciutat (3 d'abril de 2006)

- Aaaaaai! La Sagrada Família.

Capote i Capote

No he llegit res de Capote. Ho faré aviat. Després de veure la magnífica pel.lícula Capote, te n'entren ganes. Recordo que, quan era petita, corria per casa un exemplar de A sangre fría; els comentaris suscitats per la novel.la entre els meus familiars em gelaven la sang, és a dir, em pertorbaven fins a la paràlisi. De més gran vaig veure la pel.lícula del gran Richard Brooks, que no va, precisament, apaivagar el meu neguit. Sordidesa. No hi ha res de fred en aquesta història, ni l'assassinat ni els assassins ni la pena de mort ni les intencions de Capote, segons que entenc des de la pel.lícula que vaig veure ahir i des de la qual escric el post.

La intuïció, tan literàriament fructífera de Capote en llegir una nota sobre els crims de Kansas, pot haver donat lloc a una novel.la certament original ("credibilitat dels fets i immediatesa del cinema", que deia l'autor), però entenc que és una novel.la tan de ficció com qualsevol altra o, dit a l'inrevés i en aquest context: tota novel.la és de no ficció. En començar la pel.lícula, Capote declama, enmig de la irritant cohort que li riu les gràcies i les desgràcies, que està fart d'autobiografies. I tot seguit queda atrapat -diuen que per sempre, i aquí faig com que m'ho crec- per la realitat dura i llunyana d'uns assassinats salvatges. Si les biografies i autobiografies han de nodrir-se dels avatars que es gesten als salons i cafès elegants de New York, s'entén ràpid que Capote les menyspreï; el menyspreu deu ser, a més, el pa que s'hi dóna. Evidentment, no pretenc dir la solemne bestiesa que A sang freda és una obra autobiogràfica, més enllà de la banalitat que totes ho són. Però sí que es tracta d'un experiment fracassat de disseccionar (en el sentit menys figuratiu possible) realitat. Fracassat, no pas literàriament, existencialment. D'entrada, Capote es veu abocat a manipular, potinejar, seduir, és a dir, a fer allò que ell sempre ha fet, per tal d'aconseguir aixecar una acta prou llaminera, i, a partir d'aquí, el laboratori li esclata a la cara. Ell és un personatge més de la novel.la de no ficció, sense la seva persona involucrada personalment en la historia, la novel.la quedaria avortada. A sang freda porta com a subtítol "Relat verídic d'un assassinat múltiple i de les seves conseqüències", entre les quals, de conseqüències, no és menor la pròpia de l'autor.

O també es pot veure així: de l'intent de fugir d'un món insuls i decoratiu, buscant desesperadament quelcom prou consistent i brut, que es pugui sostenir com a real, i del fracàs d'aquest intent. Estrany en qualsevol lloc, irreal, Capote no és l'assassí, no és el penjat. Capote és sempre l' espectador i, per postres, sempre de la seva pròpia ombra.

Reconeixement

Quan trobes expressades amb paraules d'altri idees que fa temps que rumies com a pròpies, es produeix el reconeixement. I és com a reconeixement que reprodueixo el següent paràgraf d'un article d'Arcadi Espada (es troba enllaçat al seu blog i ha estat publicat a El mundo. www.arcadi.espasa.com):

De vez en cuando habrás leído por ahí algunas de esas candideces de tipo liberal que defienden, o como mínimo no critican, la debilitación del Estado en beneficio del autogobierno de los territorios. Insisten en que a más autonomías menos Estado. En realidad se trata de todo lo contrario, como la experiencia catalana prueba. Del Estado remoto, inasible, de la fría y rígida máquina de burocracia descrita en los manuales de flower power, hemos pasado al Estado cercano, practicable, caliente y adaptable a nuestro esqueleto. Hasta su aliento sentimos, y no resulta agradable. Las autonomías han creado maquinarias cada vez mayores y ciudadanos cada vez más pequeños (...) Gotas de sangre jacobina.

Aquestes gotes de sang jacobina, per a sorpresa pròpia, corren també, de fa temps, per les meves venes. De tota manera, per la mateixa raó, em conformaria amb què l'autonomia a la qual pertanyo tingués vocació d'Estat i amb què la família política que la gestiona tingués vocació d'estadista. Si mireu la redacció del projecte de decret del Departament de Sanitat que l'esmentat Espada critica, m'entendreu -espero- molt millor. Les lleis, i - insistint en la mateixa idea del post- les lleis de la Generalitat, per molt feixugues que siguin literàriament i intel.lectual, haurien de ser d'obligada lectura per a no pensar que les crítiques són sempre partidistament interessades, és a dir, poc fonamentades.

Quins nervis!

Per la tele veig la segona intervenció de Duran i Lleida al Congrés. Està fora de si. Algú l'ha insultat. Crida i mou les mans, amb els dits, tots els dits, crispats, fent tocs compulsius cap avall, com si s'entestés a fer sonar un allegro arrabiato en un enorme piano invisible. Penso en un creuament de Nosferatu- l'ombra de Nosferatu- i Louis de Funes. Retira clarament a tots dos. Ara un, ara l'altre, segons com l'agafis; ara inquietant, ara còmic, i sempre calb. L'han insultat, s'ha posat nerviós i ha perdut els papers. Fins i tot el President Marín, a qui he trobat molt més calmat que altres vegades (en deu anar aprenent), ha tirat pilotes fora, sense deixar de recordar a Duran que no li pertoca de renyar els altres diputats des de la tribuna.

Renoi, això del Parlament a Madrid deu ser ben difícil. Recordo que, la flamant candidatura de Borrell a Secretari General del Psoe, se'n va anar en orris en caure de quatre potes el candidat en una provocació parlamentària. Sembla que es compleix allò que he sentit a referir com adagi anglès: perd sempre qui abans perd els nervis. De ser així, tenim ZP per anys i panys; de tan nirvànic, diuen que avui ha trigat a materialitzar-se. Això sí, quan ho ha fet, duia el somriure ben posat.

No volver

Tengo la impresión, y espero que no sea un sentimiento pasajero, de que he conseguido encajar una pieza, (cuyo desajuste, a lo largo de mi vida me ha provocado mucho dolor y mucha ansiedad, diría incluso que en los últimos años había deteriorado mi existencia, dramatizándola más de la cuenta). La pieza a la que me refiero es "la muerte" (no sólo la mía y la de mis seres queridos) sino la desaparación implacable de todo lo que está vivo. Nunca lo he aceptado, ni lo he entendido. Y eso te pone en una situación angustiosa ante el cada vez más rápido paso del tiempo. (Pedro Almodóvar)

Magnífic, l'últim Almodóvar. Des de la lluminositat de la primera seqüència entre tombes i flors a la penombra de la darrera, dins d'un casalot de fantasmes alegres que tenen cura dels vius i dels morts. El realisme brutal del guió no desmitifica les fantasmagories; les dignifica. Dignitat, seqüència a seqüència, és allò que hi he trobat, en aquesta pel.lícula; un tornar a la terra sense fer el ridícul. Dificilíssim. Reconciliar-se amb la mort deu ser això, exactament. Tornar a l'únic lloc d'on mai pots marxar.

Al costat, un senyor, catalaníssim, que va xiuxiuejant xorrades tota l'estona, fot la pota en queixar-se amb menyespreu del arranque por bulerías que dóna pas a la cançò de Volver. Diu: Alça, a la Manxa, i olé; no et fot. A la Manxa. Com si tot Espanya fos olé. No sé si acaba lligant caps, però l'escena passa a la ciutat de Madrid i la cançò és un tango amb veu i guitarres flamenques. A vegades, no poder marxar de Catalunya és una creu.

El treball ens farà lliures


Acabo de llegir unes declaracions d'un tal Vendrell d'Erc sobre el pagament de peatges al partit en funció dels treballs conservats o assolits gràcies al partit dins l'administració. Vendrell afirma que és una manera de poder ser "lliures" i de no dependre dels "poderosos".

Com es pot ser tan?

Víctimes i botxins, relacions perilloses

Fa anys vaig llegir a El País un article d'un conegut periodista argentí, del qual fa temps que no en sento a parlar, i que em sembla recordar que es diu Zimmerman; recordo, també, que és jueu i té doble nacionalitat, argentina-israeliana. A l'article -li direm Zimmerman- Zimmerman explicava l'angoixa que li havia produït trobar-se pel carrer amb l'individu que, durant la barbàrie dels "milicos", l'havia torturat; explicava, també, com ho havia comentat a un psiquiatre amic, el qual li havia recomanat que, cas de tornar-se'l a trobar, al seu botxí, intentés d'aturar-lo i desafiar-lo amb la mirada; només això, mirar-lo directament als ulls (Una digressió que també ve al cas: la resposta ràpida -Amb els ulls!- que va donar un cardiòleg català famós a la pregunteta d'entreteniment: si s'estima amb el cor, amb què s'odia"?) Doncs bé, tornant a Zimmerman, va seguir el consell i es va aturar un dia a odiar el seu botxí amb els ulls, fins que l'odiat va deixar anar a algú que l'acompanyava, ¿Todavía sigue vivo, este judío de mierda?

Mentalitat infantil

G., d'onze anys, que ha crescut com qui diu canviant cromos al Mercat de Sant Antoni, que té una tendència innata a fer de gitano, que passa molt de la política justament, potser, perquè a casa n'anem plens, que una de les seves fascinacions-repulsions (com tota la canalla del món) és la violència... G., d'onze anys, doncs, obre els ulls com a plats quan sent que Eta ha dit que deixa de matar, i n0 els ha tancat encara (cap possibilitat de reflexió, doncs) quan llança la pregunta:

- A canvi de què?

Fent d'altaveu encore


Európolis

Contrasto la reflexió que acabo de llegir-li a aquest intel.lectual libanès amb allò que vaig sentir ahir a la nit al programa Àgora del 33, un programa que acostuma a agradar-me per la seva pluralitat real, vull dir perquè és capaç de deixar parlar als que millor parlen d'entre els altres, i que, per això mateix, molesta a Erc, partit que ja se n'ha queixat oficialment. A l'Àgora d'ahir vaig trobar a faltar algú que digués clarament que els moviments islamistes radicals són totalitaris. És una conclusió que, potser, es pot discutir; sobretot és una conclusió sòlida que en cap cas s'hauria de menystenir.

Caram

Del blog Una temporada en el infierno sobre la crisi estudiantil francesa:

1. 1984. François Mitterand se vio forzado a retirar su proyecto de Escuela laica y republicana.
2. 1986. Jacques Chirac se vio forzado a retirar su proyecto de reforma universitaria.
3. 1990. Michel Rocard se vio forzado a retirar su reforma del bachillerato.
4. 1994. Eduard Balladur se vio forzado a retirar su proyecto de Contrato inserción profesional (CIP), que pretendía combatir el paro estudiantil.
5. 1995. Alain Juppé se vio forzado a retirar su proyecto de reforma sector público, víctima de unas manifestaciones que paralizaron Francia, con mucha participación estudiantil.
6. 1998/2000. Los estudiantes obtuvieron la "cabeza" política de Claude Allegre, amigo íntímo de Lionel Jospin, que pretendía reformar la universidad y se atrevió a denunciar el "conservadurismo" de los sindicatos de enseñanza.
7. 2002. Jack Lang presentó su informe sobre el incremento de la violencia en la escuela: 17000 violencia anuales; 3.5 actos de violencia por cada 1000 alumnos.
8. 2003. Los manifestantes obtienen de Chirac la cabeza política de Luc Ferry, que había propuesto descentralizar la Educación nacional, en benficio de las regiones.
9. 2005. Crisis de los suburbios, durante cuatro largas semanas, precipitando un gravísimo "psicodrama nacional".

En llegir el llistat, penso en el "no" a la Constitució europea i en el vot a l'extrema dreta que es va superar in extremis, i, esclar, sembla que tot plegat porti a la conclusió que França té un problema: els partits clàssics (d'esquerra i de dreta) no poden governar, no poden governar gaire almenys. Com deia l'astut governant Andreoti a preguntes periodístiques sobre si era fàcil o difícil de governar Itàlia, ni fàcil ni difícil; és inútil.

La fi del cagalàstics

M'ha sorprès la manca d'entusiasme dels serbis davant el cadàver del seu líder, Milosevic. Després, he recordat les famoses dites de A rey muerto, rey puesto i Ves-te'n Anton que qui es queda ja es compon, entre d'altres. També he recordat una hipòtesi d'Hannah Arendt a Los orígenes del totalitarismo; Arendt, com sempre, profunda i inquietant.

Nada resulta más característico de los movimientos totalitarios en general y de la calidad de la fama de sus dirigentes en particular como la sorprendente celeridad con la que son olvidados y la sorprendente facilidad con que pueden ser reemplazados (...) Esta impermanencia tiene, sin duda, algo que ver con la proverbial volubilidad de las masas y de la fama que al respecto se le atribuye; pero muy probablemente puede remontarse a la manía del desplazamiento perpetuo de los movimientos totalitarios, que sólo pueden hallarse en el poder mientras estén en marcha y pongan en movimiento a todo lo que haya en torno a ellos. Por eso, en cierto sentido, esta misma impermanencia es un testimonio más bien halagador para los dirigentes muertos en cuanto que lograron contaminar a sus súbditos con el virus específicamente totalitario; si existe algo semejante a una personalidad o mentalidad totalitarias, esta extraordinaria adaptabilidad, esta ausencia de continuidad, son indudablemente sus características relevantes. Por ello puede ser erróneo suponer que la inconstancia y el olvido de las masas significan que se hallan curadas de la ilusión totalitaria, ocasionalmente identificada con el culto a Hitler o a Stalin; lo cierto puede ser todo lo contrario.

En efecte, el tret principal de l'essència totalitària es pot concretar en la paraula "moviment"; sense anar més lluny, tenim el famós movimiento falangista. Segons es desprèn d'Arendt, les denominades leyes del movimiento, inclourien una contradicció in terminis; de fet, però, el totalitarisme canvia el significat mateix de "llei", que "de expresar el marco de estabilidad dentro del cual pueden tener lugar las acciones y los movimientos humanos, se convierte en expresión del movimiento mismo". Llei del moviment, doncs. L'estatus mateix immanent a l'Estat es converteix en l'enemic a abatre. Es tracta de debilitar tota estructura estable, tota permanença, a base d'una multiplicitat d'organismes paraestatals que donguin pas a la llei del moviment: la llei de la Natura o de la Història, segons el nazisme o l'stalinisme. La llei de matar:

El recurso por el que ambos gobernantes totalitarios acostumbraban a transformar sus respectivas ideologías en armas con las que cada uno de sus súbditos se obligaba a marchar al paso del movimiento del terror era engañosamente simple y nada conspicuo: tomaban en serio a los muertos (...) Una "clase moribunda" estaba constituida por personas condenadas a muerte; las razas que son "incapaces de vivir" tenían que ser exterminadas.

Un altre dia més. Aquest llibre em té glaçat el cor i escalfat el cap.

Compte amb els que no estan de filis

Sona el telèfon i és un amiga, la qual darrerament està una mica baixeta. La noto alterada i, estranyament, em pregunta, a mi, si estic bé. Pse... Ja, però no estàs malalta, oi? Uuum...mNo. Tot plegat -m'explica- bé a tomb que s'ha despertat amarada de llàgrimes i angoixa després de somiar que jo -moi, c'est moi?- estava molt, molt malalta. Moribunda. Les dues hem llegit profusament el papa Freud (sí, ja sé, i així ens va) i hem compartit riallada. Però, jo, què voleu, aquesta mena de coses m'impressiona. De fet, tot seguit he començat a notar com un mareig...

Sortosament, per allò tan meravellós i tan freudià de l'associació d'idees, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir ja fa molt de temps. Us en parlo per reivindicar la mala literatura, la literatura a qui mai cap crític literari reconeixerà com, a vegades, es mereix. Recordo el nom de la col.lecció, o de l'editorial..., no recordo. El papagayo. El títol sé que no l'oblidaré mai: Primeros auxilios para hipocondriacos. Recordo, també, el títol de dos capítols: Cómo construir un quirófano en la cocina i Cómo hacerse la respiración artificial uno mismo. L'autor era un ianqui del tot frívol, i sempre li agrairé les dues hores de lectura, interrompuda cada dos per tres per un atac de riure. Us en parlo, també, perquè aneu amb peus de plom amb els amics, i encara més amb els amics que no estan de filis. Tot i que la interpretació dels somnis sovint indica que els personatges somiats són un desplaçament, una substitució d'aquell amb qui realment se les tenia l'inconscient, francament no vull acabar petant en el somni d'algú altre. A més, l'Estatut m'empara; segons que diuen, tinc dret (!!!) a viure amb dignitat la meva pròpia mort. Ja us ho he advertit, que parlava de literatura barata. Sovint fa petar (???) de riure.

Cinema i vida

Hi ha un primer pla d'un actor que, des de temps immemorials (però no parlem d'arquelogia, que deia Groucho Marx), tinc present. L'actor és Alec Guinness, i me l'han recordat fa poc des de Mèxic (cartesdemexic.blogspot.com); la pel.lícula és El doctor Zhivago. La vaig veure per primera vegada quan (no em queda més remei, Groucho) tenia el cap ple de pardals llibertaris (bé, ple, ple, tampoc; ja tenia llavors algunes golfes al cervell on desar i conservar l'escepticisme i el tocar de peus a terra). Doncs bé, davant el prodigi d'expressivitat del rostre de Guinness, comissari polític i germanastre de Zhivago, en contemplar com el pobre doctor robava, desesperat, trossos de fusta, les golfes se'm van inundar, per primera vegada conscientment, de pragmatisme. Guinness, amb tota la tristesa de què era capaç, deixa fer Zhivago sense intervenir-hi, des de la distància, alhora que es recorda a si mateix que son germà seria amb raó condemnat a mort si el pesquessin, perquè un home robant quatre fustes per tal de sobreviure és patètic, però milions d'homes fent el mateix ensorrarien el sistema soviètic. Mai he dubtat que va ser aquell rostre, la seva profunda humanitat, qui em va portar a adonar-me de la grandesa en l'acceptació conseqüent de la realitat i els seus límits, sovint horribles. Des d'aleshores, aquesta mirada comprensiva envers el pragmatisme, m'acompanya sempre, fins al punt de trobar sovint molt més mesquí l'idealisme, més estúpides les il.lusions, més atractiu el seny. Alec Guinness -les seves faccions en un primer pla cinematogràfic, una breu escena- em va guarir per sempre, tot i que vaig allargar encara el joc, dels afanys revolucionaris i altres malalties infantils.

Viatges i viratges

Nit de divendres. Entrepans o pizzes, coca-coles i coronites, pel.lícules familiars en família. Veiem "El viatge de l'Emperador". És una fantasia documental d'una bellesa extrema. La vida i la mort dels pingüins (blancs quan avancen entusiasmats pel paisatge, negressíms en l'adéu, pinzellades de llum daurada a la testa) en un món glacial. I se't fa difícil de no preguntar per allò que no té resposta, difícil de no parlar quan, segons el manament de Wittgenstein, s'ha de callar. Difícil i inútil, perquè també has après que són les úniques preguntes i l'únic barboteig que, en definitiva, paguen la pena. La pena.

A la tarda m'ha vingut a veure un veí, en el passat company de feina. Feia anys que no parlàvem. Ens trobem sovint, ens saludem amb somriure cordial, de vegades deixem anar alguna evidència que acordi, d'immediat i de manera inapel.lable, l' en passant. Té fama d'home de poques paraules, capficat i nerviós, entotsolat. Diries, en veure'l, que la vida és un seguit de tràmits de burocràcia kafkiana, que cal anar superant depressa i corrents, per arribar a on? En ser alt i de cabells blanquinosos i mal tallats, la gent, que no sap, el té per intel.lectual despistat, i desconsiderat, diguem-ho clar. Li parlo de l'estat de la qüestió i ell es remet, com sempre (un o dos cops) que ens hem assegut junts, al punt just on el fill, al set anys i d'una malaltia llarga, es mor. Ha passat molt de temps, però ¿qui es creu que amb el temps...? Amb el temps, es fa més immensa i estranya l'escala del desastre. "I desitges que es mori", diu en present i amb llàgrimes als ulls. I entenc que aquest desig l'ha atrapat i l'ha deixat sense temps propi. Ja a soles, em pregunto per què no puc abraçar-lo quan seria l'únic gest pertinent. M'ho pregunto, tot i saber que no, no és possible de fer-ho. Temptejo de parlar-ne, perquè no és cert que s'hagi de callar. Només faltaria.

Duríssim, Manuel Trallero a La Vanguardia d'ahir



La zafiedad de Zapatero

El paso del tiempo está provocando al presidente del Gobierno español una especie de plan Pond's de belleza en siete días, pero al revés. Ya se le ha borrado la sonrisa de niño bueno, la imagen de metrosexual, la sonrisa de Bambi, el yerno que todos querríamos tener, el hombre al que le compraríamos un coche de segunda mano sin mirar el motor o le firmaríamos un seguro de vida sin leer la letra pequeña; ya no tenemos tropas en Iraq y los homosexuales pueden casarse. Perfectamente, de acuerdo, ¿y ahora qué? Cada día aumenta la sensación en mi fuero interno de que Zapatero tiene cada vez menos cosas que decir y, lo que es peor y mucho más preocupante, que cuantas menos diga mucho mejor para todos los demás.
No es que haya llegado a los niveles semánticos de la señora vicepresidenta del Gobierno, que en lugar de hablar parece que provoque un atropello sintáctico con su verbo estropajoso, pero la levedad del ser, su incosistencia gramatical y su grosor intelectual apenas perceptible conducen a la vacuidad, a la trivialidad y por ende a la vanidad que rodea a los supuestos grandes hombres. Estamos ante un verdadero agujero negro en forma de presidente del Gobierno, que da a estas alturas una imagen hueca como una cáscara vacía, un spot publicitario, hasta un dibujo animado, si quieren, pero nada más.
La penúltima hazaña de esta especie de Guerroro del Antifaz en su lucha a muerte contra los norteamericanos y contra las fuerzas del mal fue proclamar en la acostumbrada comparencencia después del Consejo de Ministros el principio del fin de ETA. Fue algo glorioso ver el intento de apuntarse el tanto, del triunfo del partido, antes, mucho antes de que el encuentro se empezase a jugar. A las veinticuatro horas ETA envió literalmente a paseo al presidente diciendo que no había nada de nada, pero es que nada y puso unas cuantas bombas para cerciorarlo. El señor Felipe González -aquello era otra cosa, tanto que hasta se hizo amigo de Helmut Kohl- le espetó a bocajarro: "Si uno tiene que hacer una negociación secreta, ésta no puede aflorar a la opinión pública hasta que no hay los suficientes puntos de irreversibilidad que hagan imposible volver atrás en el proceso". Se puede decir más alto pero no más claro. Pero Zapatero no se dio por enterado y siguió erre que erre queriendo pasar a la historia, un intento soberbio de querer salir en la foto a toda costa cuando no hay foto, algo así como tirarse a la piscina vacía.
Sin embargo, donde creo que el señor presidente ha logrado entrar por su propio pie en el Guinness fue cuando en conversación con la madre de Irene Villa, amputada, víctima de un atentado terrorista y cuando la madre se explayaba en su dolor, el señor presidente del Gobierno de España, ¿saben ustedes lo que le respondió?: "Te comprendo muy bien porque a mí también me fusilaron al abuelo" como la canción de Víctor Manuel con el "abuelo picador allá en la mina". Uno no sabe qué es peor, si la simple mala educación o la estulticia. El talante ha hecho estragos, el buen rollete entre colegas ha acabado por cegarnos. Por lo visto, decir que aceptaría el Estatut del Parlament y después decir que nunca lo dijo no es mentir, lo que se dice mentir sólo lo hizo el señor Aznar con las armas de destrucción masiva de Saddam o con el Prestige. ¿Cuándo se nos caerá la venda a todos? Por cierto, yo voté a Zapatero y publiqué un libro titulado Contra el PP. No, por nada.

Avis i nens

Més que indignar-me, em va sorprendre la resposta de Zapatito a les preguntes, ben segur, agressives de la mare de la víctima d'Eta, Irene Villa. Se suposa que, en aquests casos, un president de govern hauria de saber aguantar el xàfec, potser en silenci, no sé... aguantar el xàfec. ZP li etziba, tanmateix, a la senyora en qüestió que comprèn el desassossec familiar perquè en la seva família havien hagut de soportar l'assassinat del seu avi; es tracta, esclar, del famós avi afusellat quan la guerra civil i que ZP no va arribar a conèixer. ¿Com pot "comprendre", doncs, el drama de la família Villa a partir d'una mort, certament traumàtica, però que ell no ha viscut directament? És pur cinisme? És parlar per no callar, com solen fer algunes persones poc destres en el tracte social en moments difícils?

Tenint en compte que la meva opinió sobre el Presi s'esgota sempre -no tinc res més a afegir-hi-en el complex de Peter Pan, és fàcil que hagi associat l'episodi al record d'unes pàgines de la brillant i singular, per bé que sovint massa excèntrica (lacaniana i cristiana), psicoanalista de nens, Françoise Dolto, la relectura de la qual m'ha portat, de rebot, a pensar en una altra Presi peterpanesc amb avi rellevant -el nostrat-, i la seva coneguda il.lusió per ser avi al seu torn.

El rol simbólico que desempeñan los abuelos, vivos o muertos, es muy importante para el niño. Hablando de su abuelo o de su abuela es como el niño expresa lo que le ha sucedido en su más tierna infancia, a la edad anterior a sus primeros recuerdos conscientes.

(...) El niño tiene una relación genética parecida con sus padres: el también es el Hombre de su madre (com ho és l'avi matern), al que ella ama y que le devuelve castamente su amor; también es carne de su carne, lo mismo que una niña es la Mujer (a l'igual que l'àvia paterna) que tiene una relación genética con el padre. Se comprendre pues que el niño, en sus fabulaciones inconscientes, pueda identificarse con su abuelo o su abuela para hablar de sí mismo.

(...) Al niño le gustan los cementerios y lleva a la tumba de sus abuelos ofrendas de todo género, como un primitivo, ofrendas que inconscientemente se hace a sí mismo, a su propia temprana infancia, que él identifica con sus abuelos.

(Françoise Dolto, El niño y la familia, Ed. Paidós)

Catalans

Tinc una amiga, encara més harpia que jo (Dios las cría...), que diu que ser català és com tenir un fill tonto. Un/a prou que ho sap, però ai d'aquells de fora que gosin dir-ho! Crec que l'èxit de la manifestació d'ahir és, sobretot, degut a aquesta mena de ressort, per altra banda comú a tot patriotisme.

En el joc polític de mentalitat trilera (això ja no és tan comú a tota pàtria, no tan bestialment) en què el 90% dels nostres representants estan instal.lats, (el 10% restant no estava per la labor, per raons òbvies, de ressucitar cert esperit del 68: "Siguem realistes contra el PP, demanem l'impossible") ahir Erc va aconseguir un trumfo. De tota manera, per sort i en darrer terme, el joc s'ha d'acabar abruptament per mitjà de les urnes. Llavors es veurà qui s'endú el gat a l'aigua.

- I el fill? Què tal?

- Doncs alça que el seu!

FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels
pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d'ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els
fruits.

I com que era tendre i lliure d'afanys, famós als
graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil:
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc, tot bell i ric d'aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se'n
duien el mas,
I mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre
estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.

I després despertar, i la masia, com un vianant
emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l'espatlla; tot
era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s'aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d'aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l'estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.

I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa
joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l'atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de
casa,
i no m'encongia pensar, en el meu comerç de cel
blau, que el temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons
matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;

no m'encongia, en els dies blans com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s'apleguen les orenetes, a l'ombra
que em faria la mà,
en la Lluna que sempre s'enlaira;
i, cavalcant cap el son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al
país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el
mar.


Dylan Thomas, en traducció de Marià Manent

Avui sóc aquí per defensar el dret a ofendre

(Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa amenaçada des de fa anys de mort pels fonamentalistes islàmics, guionista de la pel.lícula que li va costar el coll a Theo van Gogh)

I love Churchill

(L'única referència que tinc de la cita és que va ser publicada a La Vanguardia del 14-5-03, justament quan jo llegia la magnífica biografia del personatge escrita pel també ex-premier Roy Jenkins. Pot no ser exacta, però és del tot plausible atenent el tarannà de Churchill)

Churchill al rei Saud en un àpat ofert pel rei d'Aràbia:

Si la confesión religiosa de su majestad le priva de fumar y beber, debo señalar que mi norma de vida incluye, como un rito sagrado, fumar puros y beber alcohol antes, después y, si fuera necesario, durante todas las comidas y en los intervalos entre ellas.

Diàleg de trinxera


- Té por, soldat?
- Molta, senyor, però estic al meu lloc.

Que els dirigents polítics facin una crida al respecte i a la calma (tal com ho fan Zapatero i Erdogan) em sembla un exercici de responsabilitat i de sensatesa. Que Zapatero s'avingui a afirmar, i firmar amb Erdogan, que la publicació de les caricatures denota una manca de sentit ètic i de sentit polític, ja em sembla del tot innecessari, oportunista i, sobretot, mesquí. A ZP li tocaria, ara, de callar, en tot cas. Callar i deixar el protagonisme a altres dirigents europeus directament i personalment atrapats en la trifulga.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena


Dinamarca i els nazis

Difícil resulta vencer la tentación de recomendar que esta historia sea de obligada enseñanza a todos los estudiantes de ciencias políticas, para que concozcan un poco el formidable poder de la acción no violenta y de la resistencia, ante un contrincante que tiene medios de violencia ampliamente superiores (...) solamente Dinamarca se atrevió a hablar claramente (sobre els jueus) del asunto a sus amos alemanes (...) Cuando los alemanes les propusieron, con gran cautela, que se diera la orden implantando el distintivo amarillo, recibieron la escueta respuesta de que el rey sería el primero en ostentarla (...) Himmler no contaba con que -además del hecho de la resistencia danesa- los oficiales alemanes que habían vivido largo tiempo en el país ya no eran los mismos, que habían cambiado profundamente (...)

Política y psicológicamente el más interesante aspecto de este capítulo (que he trossejat lamentablement i que recomano a tothom de llegir sencer) quizá sea el papel interpretado por las autoridades alemanas en Dinamarca, es decir, el evidente sabotaje que hicieron a las órdenes recibidas desde Berlín. Éste es el único caso de que tenemos noticias en que los nazis se enfrentaron con una resistencia "abierta" por parte de los ciudadanos del país, y el resultado parece ser que aquellos que se enfrentaron con tal resistencia modificaron la actitud al principio adoptada. Los propios nazis dejaron de considerar que el exterminio de todo un pueblo era cosa cuya realización no cabía poner en tela de juicio. Cuando se enfrentaron con una resistencia basada en razones de principio, su "dureza" se derritió como mantequilla puesta al fuego, e incluso dieron muestras de cierta auténtica valentía. Que el ideal de "dureza", salvo quizá en el caso de unos cuantos brutos medio dementes, no era más que un mito conducente a engañarse a uno mismo, y que ocultaba el cruel deseo de sumirse en un estado de conformidad a cualquier precio, quedó demostrado en el juicio de Nuremberg, en el que los acusados se traicionaron y se acusaron entre sí (...)

Hanna Arendt, Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Ed. Lumen, Barcelona 1999, pàg. 258 a 264.

Quasi la totalitat de jueus danesos o residents a Dinamarca van salvar la pell.

En un país amb tendència a fer-se el suec

Jo també sóc danesa

Nunca digas nunca Hamas

Les eleccions palestines han estat, es veu, del tot democràtiques, llevat d'un petit percentatge de votants, segons ens explica reiteradament TV3, als quals els israelians de Jereusalem no deixen votar en pau a Hamas. Que Hamas senyoregi, armada fins les dents com pertoca a una organització paramilitar, tots els territoris palestins no representa cap problema per a la democràcia. Fet i fotut, estem parlant de la democràcia a Palestina, no pas a Dinamarca...

En tot cas, TV3 ens dóna la clau per comprendre el resultat electoral: el greuge històric del poble palestí, la guerra d'Iraq i el tradicional suport d'Occident a governs tirànics de la regió. Fet i fotut, doncs, ens ho mereixem. Occident es mereix d'expiar les seves culpes fins al sacrifici, fins a la darrera gota de sang israeliana.

Dinar a Palacio

Els d'Erc (no sé quants ni quins) dinen al Palau de La Moncloa. Suposem que els hi donaran peixet. Aventuro la possibilitat que en surti un preàmbul que digui clar i català que Catalunya no és un sentiment. De fet, una solució per al preàmbul és anar enumerant tot allò que Catalunya no és, però, potser, per estalviar-nos feina i discussions a hores d'ara inútils, n'hi hauria prou amb dir que Catalunya no és.

De platea a galliner

Bé, sembla que l'espectacle s'acaba. Mas i ZP van tancar el primer acte i ara tanquen el segon i, probablement, definitiu. Una simetria impecable. Ciu ha jugat -ho reconec- magistralment; Maquiavel en persona, els donaria carta de naturalesa. Els altres, pura comparsa, o pitjor: Esquerra descalabrada (val la pena de llegir, per exemple, l'anotació nocturna i astorada i preocupada (!!!) del filòsof del règim; la cabra haurà de tirar cap a terris de muntanya); Erc només podrà comptar amb els milers de vots d'incondicionals que sempre veuran bous malgrat que siguin carretes, i allò que no millora, empitjora en poc temps. Aquests llargs dies de negociació bi-multi-bilateral, amb declaracions inevitables i sempre interessades a la premsa, recordava a voltes el joc de la cadira, a veure qui es queda primer amb el cul a l'aire; les últimes paraules (la importancia de les paraules! Estava cantat que algú es quedaria atrapat per les paraules, i, certament, Carod tenia molt números, tot i que no ha parlat gaire) carodianes, la nació com a sentiment preambular és una proposta ofensiva, li esclataran a la cara, tot i que, fins d'aquí a les eleccions, hi posarà, probablement, cara de pòquer, aferrats, tots, a la cadira; ni que sigui més imaginària que real, la cadira.

I el poble? Què hi diu el poble? La platea aplaudeix d'empeus i el galliner s'emprenya. La resta dorm, com sempre. Tanmateix, la comèdia ha anat tan i tan lluny que alguns dels asseguts a platea hauran de començar a apuntar la possibilitat de, potser, anar prenent posicions, previ tempteig del terreny, al galliner, algun any d'aquests, alguna vegada. Jo? Algú té tomàquets a mà, ben podrits?

Aliança de civilitzacions

La guerra preventiva contra el terrorisme és il.legal i immoral i, sobretot, contraproduent, execepte si la faig Jo (Estat francès) i empro armament nuclear.

Però, no passa res; Europa va viento en popa, i és la garantia que, en el seu si, hi caben tota mena d'alegries. Estem en una etapa pròspera, pacífica, democràtica i feliç. L'Europa dels pobles. La pau perpètua.

Atac a Defensa

M'agrada informar-me a primera hora del matí. Des que navego per Internet, vaig de diari en diari digital, ensumo què s'hi cou i com s'hi cou, i m'aturo a llegir algun article que em sembli interessant. Aquest matí he començat per l'ABC; per l'ABC, doncs, m'assabento que l'Avui s'ha passat amb els militars, més precisament amb les mares -Déu meu- dels militars. Abans de llegir el nom de l'articulista, ja ho tinc clar: Iu Forn. Llegeixo... i, efectivament: Iu Forn. A altres pàgines de diaris, veig que la cosa puja de tó, i que Bono en persona vol repartir bufetades en defensa de l'honor de les mares dels seus militars ("que no me les toquen los huevos que pa eso ya estoy yo") Defensa ataca, doncs.

I jo -pobre de mi- ataco a Defensa. Els dies que passejo per l'Avui, no em perdo mai l'article de Iu Forn. Em fa riure, i trobo que prou falta que ens fa a tots plegats. No coincideixo amb les seves posicions polítiques, però trobo que té una prosa humorística acceptable. Ens estem passant tres o quatre pobles, tots plegats. Quan el sentit de l'humor trontolla, malament rai.Com l'espectacle penòs de Dinamarca demanant disculpes per unes vinyetes sobre l'Islam. No anem bé. Així, no anem gens bé. No sé si estaria disposada a donar la vida per tal que qui té idees oposades a les meves les pogués defensar; m'hi veig molt més a prop, del martiri, si, qui defensa idees oposades a les meves, ho fa amb sentit de l'humor.

Si Déu no existeix...


Tot és permès? Woody Allen torna a reprendre la qüestió dovstoievskiana que ja havia brodat a Delitos y faltas. Match Point és una pel.lícula elegantíssima, amb seqüències de suspens hitchkonià. No és una pel.lícula magnífica. No he pogut evitar d'anar-la comparant amb la seva antecessora, una obra mestra. De la comparació, com en tantes ocasions, n'ha sortit, tanmanetix, alguna mena de comprensió. Si Delitos y faltas era el plantejament d' un drama moral amb un final espectacular, de pam de nas, davant l'evidència que no hi ha drama moral possible al si de la nostra societat, Match Point va molt més enllà. El més enllà remet als anys passats entre una pel.lícula i l'altra, al deteriorament, doncs, des de la sòlida perspectiva pessimista d'Allen; tot és susceptible d'empitjorar i no hi ha res que millori.

A Match Point, el pam de nas no se l'endú Dosvstoievski -ja no hi ha en joc cap consciència moral ni cap collonada-, se l'endú Freud; en la nostra devastació ens hem carregat allò més genuí, dit en categories psicoanalítiques (Borges es queixa, amb raó, del mal gust metafòric freudià; uns conceptes tan poc elegants són per a l'argentí menys argentí de tots una refutació de la teoria), dit barroerament, doncs: el principi de plaer, ens hem carregat. Una realitat còmoda, tova, insípida i terriblement estúpida, ens incita a adaptar-nos-hi, com una chaise longue amb manteta als peus, a tocar de la llar de foc encesa, en una tarda a fora intempestiva. Una realitat-balneari de luxe, una realitat -perdò per seguir amb paraules de Freud- castradora. Lent i trist animal de costums, assassí només quan el decorat trontolla, assassí, sobretot, del seu propi desig. Lent i trist suïcida, només thanatos.

Els militars

Fa temps ja n'havia parlat en un post. Es tracta del llibre Escritos morales y políticos del general Sabino Fernández Campos, ex-Cap de la Casa Reial. El vaig llegir arran que inclou un estudi sobre Maquiavel, escriptor que sempre m'ha interessat i que, llavors, m'interessava especialment per qüestions professionals. El general és home de cultura vasta i refinada, humor finíssim i notable penetració psicològica; traspua, també, humanitat, austeritat..., una certa dignitat en fi, que no tinc per què posar en dubte, no més que en altres ocasions.

Vet aquí, però, que un dels capítols del llibre tracta del paper de les forces armades (i del seu Cap coronat) a la Constitució. El general és molt clar, gens subtil aquí, tot i que té a bé de parlar des de la distància elegant d'una hipòtesi: Si arribés el cas que els polítics, per interessos electorals (no se li acut, al general, cap altre motiu per, a parer seu, tan gran bogeria), posessin en perill la sagrada unitat de la pàtria... Llavors, doncs pam, Títol vuitè de la Constitució.

Sabino Fernández Campos és un energumen i un fatxa? No. És un militar espanyol. ¿Els militars espanyols són més susceptibles (per fer-ho suau) que d'altres homologats per la UE? No. Només cal llegir que diu la premsa europea de tots colors sobre les actuals vicissituds peninsulars.

¿Que per què escric aquest post? Doncs perquè no s'hi val, a fer veure que no sabem quin és el joc. Quin escàndol! No. No s'hi val. Independentisme? Doncs, mira, en podem parlar, sempre i quan el radicalisme implícit no ens enroqui en posicions infantiloides i en visions distorsionades de la realitat.

Los catalanes

Ustedes, los catalanes, saben producir desorden, pero son incapaces de superarlo. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad.

Azaña a Pi i Sunyer (Diarios de guerra, Manuel Azaña)

Diria que té raó. O no? Darrerament, la veritat, no sé què dir. En tot cas: ¿Qui arrossegarà la impopularitat de retirar el projecte? ¿Ho faran entre camarades, tots juntets, des d'algun Parador? Miravet -1. O, ¿entre tots, camarades fins a la mort, gosaran -tindran la barra- de tirar endavant el projecte psoecialista? De moment, ja porten gastats en propaganda estatutària -només en propaganda- un munt d'euros (segons l'e-notícies, més dos milions; em sembla creïble). La dignitat no és quantificable, però quan ja no en queda, es nota.

Quan Azaña parla de los catalanes, entenc que es refereix en exclusiva als polítics. Passa, però, que en un país tan petit i amb tan poc poder real, una part gens menyspreable de la ciutadania més llustrosa gira i gira, sempre amb angoixant sensació de precarietat, a l'entorn del nucli polític. Les lleis newtonianes, certament, s'encarreguen de distribuir amb seny les forces gravitatòries per tal d'admetre satèl.lits nous, sense acabar de foragitar els vells, però el tinglado, esclar, depèn de la indivisibilitat del nucli; de la camaraderia, doncs.