El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)

Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.

D'on venim (a on anem, ja hi som)

Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:

Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.

La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:

Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.

Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.

Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.

Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.

L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.

Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.

Enllaços

Des de Saragatona m'animen a recordar una música, unes veus que només tinc a la memòria. És tan plena ja, la memòria, de músiques, coses... de persones, només records. Aprofito que el meu fill vol donar un tomb per la Fnac; mentre el nano es tira en planxa a la secció de jocs de video-consola, jo m'interesso pel disc que estimem el Pere i jo, amb la seguretat que la Fnac té moltes limitacions, tot i que el meu fill encara no les ha descobert. Efectivament, no en tenen ni idea, i em miren com si fos una carcamal fins que els engalto, amb veu de suficiència, que al carrer Bonssuccés, a Etnomusic, el tenen (gràcies, Pere). Vagarejo pel racó de música clàssica i em topo amb una cara en un CD que em porta a pensar en el bloc Tacet, en una de les seves entrades musicals més recents. Nigel Kennedy, amb els cabells un punt punkies, em somriu, quasi em pica l'ullet: Vivaldi, la Filharmònica de Berlín, el meu violí i... Jo. Irresistible. El compro d'amagatotis del meu fill, a qui avui no afavorirà la sort perquè hem sortit a tafanejar sense comprar res, entesos? M'enxampa just al moment de fer la rúbrica avergonyida i vergonyant. Quina barra. Jo callo i atorgo.

No coneixia Kennedy. Kennedy, que m'ha mantingut penjada d'un violí fins a la matinada; i, després, encara he tingut esma per buscar informació, d'en Kennedy, al Google. Hi ha una pàgina des d'on puc comprar el concert de violí -el meu preferit-de Beethoven, mentre el pepito grillo del meu fill encara dorm. No he comprat mai per Internet. Ostres, com s'ho deu fer Kennedy, amb Beethoven? Vivaldi li pertany, així com Gould es va apropiar d'alguna coseta de Bach. El panteisme de Vivaldi, una sonoritat estranyament empírica, esfereïdorament empírica. La contemplació d'una naturalesa animada, divina, harmònica, que m'exclou. Com si tot, de cop, es posés a saltar i a ballar, i res no fos aliè a res. Bé que voldria córrer i ser-hi, jo; compassada, i en oblit de mi mateixa i dels meus records. Però no hi atenyo per ma malvada sort.

Ah, però almenys, de moment, ja ho veieu: he après a enllaçar. Mira que n'és, de fàcil. Felicitats llibreter.

Nova Orleans

L'he vist en tantes pel.lícules... I la música, esplèndida; probablement, l'art més vertader que ha parit el segle XX, sortit de les arrels del dolor -i també d'e l' alegria irreductible- d'una raça alienada fins a la deshumanització. La música negra nordamericana és un dels grans reptes antropològics contemporanis; no sé si s'estudia, si és pensat en tota la seva dimensió. Ho desconec, però em recorda allò de l'amo i l'esclau, i la seducció mútua que dóna lloc a la inversió dialèctica i al reconeixement. L'originalitat i la potència de la seva música dóna carta de ciutadania als negres americans de manera inapel.lable. És absurd el discurs d'un retorn a unes arrels genuïnes resseques ja per sempre; estranya, l'assumpció d'un llunyà Islam africà; és estèril ja el victimisme. Alguna cosa que era ben seva és també ben nostra. Alguna cosa d'imprescindible.

Nova Orleans

Vista la tragèdia i les conseqüències dantesques que arrossega, pot esdevenir el talò d'Aquil.les de la política exterior de l'Administració USA. L'opinió pública pot tendir a l'aillament. Els moros que els mati Déu o sinó perquè els fotia, és una dita que sona molt bèstia i que, per aquí, ja fa temps era ben popular, quan les guerres d'Àfrica.

Nova Orleans

L'Ignatius de La conxorxa dels enzes clapotejant, qui sap si feliç, no pas constrenyit a la incòmoda banyera; un espai per fi adequat a la seva immensitat i a les seves immenses ganes de jugar. Qui sap si ofegats tots els enzes; ofegada, si més no, la conxorxa. De moment. Tota tragèdia té el seu punt dolç.

El fin de "Londonistán"

Així es titula un article de Gilles Kepel publicat a "El País" d'avui. Tot i que les anàlisis de Kepel solen ser interessants, la lectura d'aquest article em deixa una mica perplexa. Conclou que el repte d'Europa, després del fracàs de la Constitució, passa per afrontar la identitat europea des de la perspectiva de la convivència amb els conciutadans d'origen musulmà i d'altres religions. El repte es planteja, vist des de la radicalitat pedagògica dels extrems, entre una societat radicalment laica, de la que França en seria el model a aprofundir, i una altra de multiculturalista, que quasi es dóna per fracassada al Regne Unit. La primera, per la que sembla apostar Kepel, hauria de redefinir el pacte entre un nou Estat laic i el conjunt dels ciutadans sobre la base de una Constitución redactada por consenso; s'entén que el consens hauria d'implicar la comunitat musulmana; portat a l'extrem, el Regne Unit, hauria d'abolir el caràcter oficial de l'Església Anglicana. L'opció multiculturalista, per contra, es veuria abocada a un "Parlament musulmà" autònom (els musulmans s'ho farien entre ells, això de la llei i l'ordre), com ja passava -diu Kepel- a l'imperi Otomà amb les minories jueva o cristiana.

Kepel no s'està de dir que tot plegat ve donat per la urgència de la lluita contra el terrorisme; fins i tot, sembla defensar la via francesa amb el pes d'un argument tan dèbil com és el de la manca d'atemptats, de moment, a França. Val a dir que reconeix explícitament la veritable dimensió del problema en una nova identidad islamista transnacional, que es concreta en la yihad i es transmet al si de les comunitats musulmanes a Europa a través dels mitjans de comunicació, sobretot Internet. Són els joves musulmans europeus no integrats als països d'on són nacionals els que fàcilment poden caure en la xarxa de l'esmentada transnacionalitat yihadista.

Deixant ja de banda la literalitat de l'article, certament molts analistes coincideixen en què són els joves musulmans de segona generació, sota l'inquietant fenòmen de l'aculturització, els possibles guerrers d' Al Qaeda en terra europea d'infidels. En tot cas, aquí rau el problema: Un Islam transnacioal unit fortament pels llaços servits per la modernitat tecnològica; lluny de les picabaralles ancestrals, d'origen tribal, que han caracteritzat -i dividit- el món musulmà del segle XX. I així, ahistòrics, desarrelats, amb un menyspreu absolut per la societat d'acollida, com també per les diverses tradicions dels seus ancestres, els guerrers islàmics nascuts a Europa, salten des del trampolí mític de Mahoma al futur mitificat d'un món uniforme, sota la sharia corànica.

Tampoc queda dit en l'article de Kepel (ja ho dóna ben segur per sabut, i, de fet, complicaria l'esquema de la seva anàlisi) que hi ha una sòlida estructura terrorista transnacional; hi ha líders i armes i camps d'entrenament i Estats amb qui pactar i diners, molts diners. Hi ha estratègia i voluntat de posar-la en pràctica. I, sobretot, hi ha una ideologia religiosa difícilment soluble en un consens democràtic europeu que doni lloc a una identitat europea integradora i integrada. I feliç.

cine i literatura

Kurtz. El cor de les tenebres. La tinc al costat, la novel.la. És d'aquelles obres que des de fa molt temps sé que s'ha de llegir. Fan una mica de mandra, els clàssics per encetar, perquè ja t'has anat acostumant al fet de no haver-los llegit, formen part dels teus límits, d'allò que hauria pogut ser i no se sap ben bé perquè no ha estat; no, aquesta justament no. N'he vist, més d'un cop, l'adaptació d'en Coppola, Apocalypse Now. La primera vegada, en el luxe d'una sala de cinema enorme, al Paral.lel. Era a l'estiu i vaig anar-hi sola; en tinc algunes imatges molt precises tot i la pila d'anys passats. La jaqueta texana, perfecta per a l'aire condicionat passat sempre de rosca als cines de llavors; la mateixa jaqueta que em sobrava, desmanegada en un braç, durant el llarg trajecte en metro sense condicionar fins a Horta; la jaqueta penjada al respatller de la cadira al bar de la plaça on hi havia sempre uns quants amics, asseguts a la fresca, amb qui et podies aturar a xerrar abans de tornar a casa. Segurament, vaig demanar una orxata. Amb tota seguretat, vaig explicar la pel.lícula, no pas fil per randa -i ara!- , però bé que devia deixar anar, entre xarrup i xarrup, part de la tensió acumulada a la sala de cine, al carrer, al metro. Per fi algú a qui abocar el malson d'en Kurtz-Marlon Brando.

Els amics, aquests grans estoics. Segur que van haver de sentir que Apocalypse Now era una denúncia brutal de la guerra i de l'exèrcit. El cinisme i els crims dels militars. I que si segueixes el cabal del riu fins al límit de la teva lucidesa, el riu deixa de ser riu. Res no flueix, esgotades les contradicions i les ambivalències, al cor de les tenebres. I tot roman estancat en una orgia perpètua de sang. Encara no devia dir-ho ni als amics, però ja ho vaig entendre, que de gran volia ser conservadora precisament per continuar navegant. Navegar és necessari, viure no és necessari.

Teologia

Entre novel.la i novel.la, llegeixo un llibre divulgatiu (sense ironia) de teologia: frontera i encontre entre Cristianisme i Islam. Està escrit des de la perspectiva d'un capellà catòlic, però té voluntat de ser un repàs objectiu dels postulats que uneixen i dels postulats que separen ambdos monoteismes. És interessant; fins i tot és apassionant per a qui cregui hegelianament que la teologia és la cúpula estructural de les civilitzacions; per a qui entengui que la religió és el moll de l'os dels anhels i les pors, de les victòries i els fracassos dels homes. El llibre m'ha reafirmat en el meu catolicisme sense fe.

Una de les qüestions que m'han fet pensar: El Coran nega la crucifixió de Jesús; Déu va elevar Jesús vers Ell abans que fos crucificat; qui va morir en la creu era un "doble". L'autor del llibre precisa el següent en una nota a peu de pàgina:

Todos los profetas han de tener éxito como lo tuvo Mahoma; aunque fuesen hostigados y perseguidos, no pudieron fracasar; late aquí el desconocimiento del concepto de redención en el Islam; la pasión y muerte de Jesús no tienen sentido donde falta dicho concepto.

Suposo que no hi ha redempció perquè no hi ha culpa, de fet. Tot ésser humà neix bo. La famosa "bondat natural". No hi ha tampoc introspecció. I la vida humana ja està legislada fins al detall, fins a l'esgotament, per Déu. Només cal obeir al dictat. El Coran és paraula de Déu, dictada per Déu en àrab, i segellada per sempre, en la seva literalitat divina. Tota interpel.lació teològica és mera casuística. Déu, esclar, és allò absolutament "altre", rotundament trascendent, aliè a la humanitat. Ni és Pare ni és Fill, ni adopta els homes.

El Corán ocupa en el Islam el lugar de Cristo en el Cristianismo.

La paraula de Déu feta llibre o feta home.

Informació ciutadano-kafkiana

La meva cunyada se'n va en cotxe demà al matí, a Cuenca. En previsió de problemes a les carreteres, truca al Servei d'Informació de Carreteres: li diuen que -uiii!- es pot complicar molt la cosa perquè la Unió de Pagesos ha amenaçat amb tallar carreteres. No saben on ni quan, els pagesos no els informen, vet-ho aquí, i que provi de trucar als Mossos d'Esquadra o, fins i tot, a la Unió de Pagesos, a veure què. La meva cunyada truca als mossos: Uiii! La Unió de Pagesos! Els mossos no saben quan ni on; els pagesos no els informen, no, però pot provar de trucar a la Unió de Pagesos, no fos cas. La meva cunyada, finalment, truca a la Unió de Pagesos: Uiii! no poden donar aquesta informació... però deixen caure l'engruna que mai no han tallat autopistes.

Al cap de vint minuts sona el telèfon de la meva cunyada: els mossos volen saber si els pagesos han piulat; alerta! -diuen, diligents- no és cert això de què mai no han tallat autopistes, els pagesos. Passen uns minuts més i torna a sonar el telèfon de la meva cunyada: Sí. Els del Servei d'Informació de Carreteres volen saber si té notícies de primera mà sobre les intencions dels pagesos.

La meva cunyada s'ho pren bé, això de passar a ser el punt neuràlgic d'informació sobre l'estat de les carreteres del sud de Catalunya d'un dels divendres més complicats de l'any. Tot i el seu bon humor, però, es pregunta què ho fa que cap membre (o familiar proper, o llunyà, o amic proper, o conegut, o veí, o?) del Servei d'Informació de Carreteres ni dels Mossos d'Esquadra sigui capaç de trucar a la Unió de Pagesos a veure si. Certament, podria ser que no hagin parat de trucar sense cap resultat, però aleshores, ¿què ho fa que s'encomanin a una ciutadana qualsevol sobre això de la Unió de Pagesos?

Quid pro quo

El què en lloc del com (una cosa per altra). Expressió amb la qual es vol indicar una inexactitud provocada per la confusió de prendre una cosa per una altra (Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques)

Així doncs, quid pro quo és aplicable al ressó que ha tingut al nostre país la roda de premsa conjunta de Blair i ZP. Blair diu que això de l'aliança de civilitzacions està bé. Of course. Cap anglés no posaria en dubte la bondat d'aital abstracció. ZP desvincula els atemptats de Londres de la guerra d'Iraq. A ningú no se li escaparia el compromís d'aital concreció. Compromís tan compromés que, a la majoria de mitjans de confusió de per aquí, passa a ser la lletra petita de la notícia. En una televisió veig el somriure de Blair, pletòric, d'orella a orella, i el seu gest, la mà que subratlla el compromís de ZP just quan està sent pronunciat.

Ben segur que Blair continuarà defensant l'aliança de civilitzacions (un què enlloc d'un com) en la intimitat, a l'igual que ZP haurà de parlar de la guerra d'Iraq com a causa del terrorisme (una cosa per altra) en la més absoluta intimitat.

Quid pro quo.

Política-ficció

Diria que tindrem eleccions aviat. Carod va sopar amb Pujol i Maragall li va oferir (a Carod) de tornar al govern. Per a tots plegats, no és un moment dolent ni bo; és el moment just i necessari. El joc de l'Estatut té els dies comptats. Cal, doncs, estripar la baralla i començar a barallar-se entre tots. Després de les eleccions, diria que Erc i Ciu, si poden, pactaran govern; una Erc probablement més robusta i una Ciu més debilitada, ambdues amb un blindatge nacionalista a prova de bomba (amb un blindatge així, qui necessita blindar competències...), sense Estatuts ni esternuts (aquest aire condicionat d'estius calorosos i laboriosos...); si més no, em diverteix de pensar-ho; seria divertit d'anar medint la velocitat amb què les diferents veus filoconvergents i carodianofòbiques començarien a trobar trempats els nois republicans. I Zapatero? Per assegurar que l'Estatut sigui del tot inviable convindria que governés el Pp; pot interessar, però, de mantenir ZP a la Uci, amb una intubació mínima i a la baixa, fins que no quedi més recurs que l'eutanàsia; eutanàsia que, per companyerisme pietós i per tendència ideològica, li aplicaria el Psoe mateix. Els nacionalistes catalans, en tot cas, haurien fet mans i mànigues per evitar la mort de l'eZPerança.

Actualització I: El meu marit, que fa un trajecte molt llarg en cotxe cada matí i va escoltant tertúlies vàries, em diu, ara mateix, per telèfon, que els de la Cope creuen que és una escenificació prèvia a l'acord final.

Acords o desacords, doncs. A veure.

Doctrines armades

Ho són les ideologies revolucionàries, ens recorda -citant Burke- Enrique Krauze en un article a El Pais d'avui. La nova ideologia que ens amenaça, contra la qual Occident poc hi pot fer -la partida es juga al cor de les societats musulmanes-, és una doctrina armada d'essència religiosa medieval, amb tot l'instrumental tecnològic del segle XXI. Apocalíptic, diu Krauze. També diu:

Este freudiano desplazamiento del verdugo (és a dir, la culpa és de Bush i Blair) , esta distorsión de los hechos, es -no nos engañemos- una corriente poderosa, sobre todo en Europa continental, donde los manifestantes equiparan con frecuencia a Bush con Hitler, pero no se atreven a salir a la calle con una pancarta levemente adversa a Bin laden.

(...) Los estudiosos serios (los franceses Oliver Roy y Gilles Keppel, el inglés Jason Burke, el español Antonio Elorza, entre otros) han insistido en la importancia capital que la ideología religiosa fundamentalista tiene en el fenómeno (...) És claro que la solución difícil pero no imposible del conflicto palestino-israelí reduciría el agravio. Es claro también que la ocupación permanente de Irak lo ha alentado. Pero aun si ambas encrucijadas se resolvieran de improviso, el terrorismo de este nuevo cuño no desaparecería, porque su fuerza -como vio Berlin- reside en el poder de las ideas apocalípticas.

A continuació, Krauze ens informa d' una pàgina web (www.memri.org) pertanyent a una organització independent i no lucrativa que tradueix i analitza els mitjans del Pròxim Orient i des d'on es pot anar prenent el pols, dia a dia, al món islàmic.

M'alegra constatar que, malgrat la indolència que m'atrapa amb força a l'estiu i malgrat les febrades, sobtades i preocupants, d'optimisme, encara sé distingir un article lúcid i ponderat d'un pamflet, com, per exemple, el que publicava ahir El Pais, firmat per Sami Naïr, qui repartia bofetades contra la societat anglesa (només... bé, no exactament, contra Occident en general per sinècdoque implícita) que no ha sabut construir un Nosaltres (???) que inclogués els seus immigrants multiculturalitzats, humiliats, maltractats... i, esclar, abocats a morir matant. Pobrets.

Jan Decleir a La Memoria del asesino

Jan Decleir ja m'havia captivat en la pel.lícula Carácter, on transmetia sòlidament la brutalitat del mite freudià del pare. El torno a trobar en una pel.lícula policiaca, La memoria del asesino. És un actor immens; és una bona pel.lícula.

Quan baixo de les muntanyes m'afanyo a recuperar la ciutat. Començo pels cinemes -multisales, en versió orginal-, i si, com ahir, enxampo un bon film de lladres i serenos, un film clàssic, amb guió mil.limètricament acoplat a la història, amb personatges de carn i ossos... Si, com ahir, disfruto de la malenconia i sordidesa pròpia d'aquest tipus d'històries... Si m'agrada l'assassí, com en tantes novel.les de Simenon... Si tot això -i molt més- em passa quan deixo enrera les muntanyes... l'olor a terra molla i a bolets -hi haurà bona temporada, enguany, diuen els experts-, l'arc de Sant Martí quan plou i fa sol, la via làctia a les nits serenes i els estels fugissers i els desitjos dels nens... Si tot això i molt més s'esvaeix de cop en la fosca d'una sala de cine dins de la qual començo a recuperar la ciutat, potser no se'n sortirà, l'enyorança que arrossego amunt i avall, amb la seva voluntat d'assassinar la meva, de memòria.

Entre la picaresca y Don Quijote. La invención de lo hispano

1.- El ataque, como era previsible, ha aumentado el miedo en aquellos países como Italia y Dinamarca que aún tienen soldados en Irak. (de l' editorial de "El País")

Es veu que Al Qaeda acaba de sumar-se a les treves d'Eta. L'exèrcit al carrer (estacions de trens, pantans, etcètera) és un gest simbòlic de solidaritat.

2.- ¿Tendrá el Occidente, algún día y en bien propio, la valentía y la sabiduría de respetar el surgimiento de la voluntad democrática en Egipto, Arabia Saudí, Pakistán, aunque ello le cueste el poder a sus actuales aliados? ( de l'article de Carlos Fuentes a "El País")

Ella (la voluntat democràtica en persona) ja voldria, ja..., però Occident i els governs aliats no la respecten.

3.- !!! (a l'article, sencer, de Gema Martín Muñoz a "El País")

!!!

SHAKESPEARE. La invención de lo inglés

El propósito del terrorismo no es tan sólo matar a los inocentes, sino inyectar furia, oscuridad y desesperación en los corazones. Pero no vamos a permitirlo. (Tony Blair)

Les digo a quienes perpetraron este terrible ataque, donde quiera que estén escondidos, que observen con cuidado cómo la semana que viene enterramos a nuestros muertos y llevamos luto por ellos. Porque también verán una ciudad que se levanta de sus cenizas y corazones rotos con renovados bríos, que vuelve a abrir sus puertas a quines llegan de fuera para construir aquí su hogar, forjar una identidad y llamarse londinenses. (Ken Livingstone)

De vacances


A fer de "camacu" a la muntanya.

Democràcia

Bé (és un dir, sempre és un dir). Les urnes iranianes sembla que ja han parlat. Redéu, quin discurs! O jo estic massa susceptible, la qual cosa no és gens descartable (em faig aclaparadorament gran i tinc un fill aclaparadorament jove), o les eleccions iranianes són la pitjor notícia des de l'11S, que ja és dir.

A verlas venir. També recordo una frase feta catalana horrible, que de petita sentia sovint, i que de gran em vaig prometre no repetir mai més. Mira que no tinc manies -ja s'ha vist-, però que no t'agafi amb els pijats al ventre (em tremolen les mans, mentre ho escric) és horrible. Horrible. Probablement, l'origen del meu auto-odi, ves.

De tota manera... Això d'Iran... Procureu que no us agafi.

La nostra

Parlava en un comentari anterior de la manera fresca i descarada amb què la televisió (la nostra, en aquest cas) tergiversa les notícies i porta l'aigua al molí de qui paga (ja sé que som els ciutadans, però, en qüestió d'estòmacs agraïts qui compta és qui ordena cada mes la transferència). Ahir a la nit/al dia, en cinc minuts que vaig estar atenta, en van colar unes quantes, de barbaritats, i amb aquella alegria!

N'esmento una en relació a la notícia dels soldats nordamericans que han revelat intimitats de Saddam Hussein. Doncs, la senyora Terribas diu (quasi textualment): "Saddam va confirmar el que tothom ja sap, que mai no ha tingut armes de destrucció massiva". Penso que si fos curda o iraniana i algú proper a mi hagués inhalat alguna mena de gas, aniria a veure la Sra. Terribas per fer petar una xerradeta.

Abans de la primera guerra del Golf els experts van subestimarr el tema de les armes bioquímiques de Saddam. Després de la guerra, els inspectors (i la comunitat internacional que segueix les notícies) es van quedar glaçats a causa de la magnitud de l'arsenal iraquià. Abans de la segona guerra del Golf, l'anàlisi dels experts concloïa que, donat que l'armament convencional iraquià estava sota mínims, era una hipòtesi més que plausible que, durant la dècada dels 90, Saddam s'hagués dedicat a l'armamanet bioquímic. Tant l'antecedent de la primera guerra com el raonament hipotètic-deductiu esmentat sembla que van ser decisius a l'hora de "creure" en (o considerar molt alta la probabilitat de) l'existència de les famoses armes de destrucció massiva; cal afegir, també, el joc del gat i la rata amb què Saddam esbargia els inspectors abans de fotre'ls fora i després de tornar-los a deixar entrar.

En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.

Manifestos i manifestes

Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).

Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.

Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?

Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.

Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.

Conspiracions

Al blog Nihil obstat (www.fabregas.blogspot.com, algun dia aprendré això tan elegant de deixar l'adreça darrera el nom; a poc a poc... és la meva divisa), es parla de les teories conspiratives de la història. En concret, d'algunes "tesis" que es veu que fan furor en determinats cercles islamistes: l'11S és un montatge dels USA, Al-Zarqawi treballa per a... efectivament, per a aquests mateixos, i el Concili Vaticà II ja va declarar la guerra a l'Islam. Estic convençuda que no només s'ho creuen molts islamistes; encara hi deu haver força "companys de viatge", -continuen viatjant sense saber cap a on-, que ho troben ben consistent; per fi una brúixola.

Anys enrere, entre certs segments ideològics de la nostra societat, la conspiració era l'única manera d'enfocar tot allò de la realitat que no acabava de quadrar. Recordo, per exemple, que tota persona mínimanent crítica amb la URSS era de la CIA (aquest? Aquest està en nòmina, tothom ho sap... Ah, doncs si tothom ho sap...). Recordo moltes més barbaritats i de més alçada, però les deixo per a la memòria de cadascú. El que m'interessa, ara, és continuar esprement aquesta font inesgotable d'idees i perspectives intel.lectuals interessants que es diu Hanna Arendt. Segons Arendt l'afició conspirativa és arreladíssima en l'home-massa, i explica com és explotada aquesta veta pels líders dels moviments totalitaris. Als nostres dies, l'Islam radical és clarament totalitari (com si diguéssim, de manual). I la mentalitat totalitària habita també entre nosaltres, els occidentals.

Los portavoces de los movimientos totalitarios poseyeron un firme instinto para todo lo que la propaganda partidista ordinaria o la opinión pública no prestaba atención o no se atrevía a tocar. Todo lo oculto, lo que fluía en silencio, se convirtió en tema del más relevante significado, al margen de su importancia intrínseca.

Los nazis fueron indudablemente superiores en la elección de tales temas (...) però los bolcheviques llegaron gradualmente a aprender la técnica (...) desde mediados de los años 30, en la propaganda bolchevique una misteriosa conspiración mundial ha seguido a otra.

La eficacia de este tipo de propaganda demuestra una de las características principales de las masas modernas. No creen en nada visible, en la realidad de su propia experiencia; no confían ni en sus ojos ni en sus oídos, sino sólo en sus imaginaciones (...) Lo que convence a las masas no son los hechos, ni siquiera los hechos inventados, sino sólo la consistencia del sistema del que son presumiblemente parte.

Lo que las masas se niegan a reconocer es el carácter fortuito que penetra a la realidad. Están predispuestas a todas las ideologías porque éstas explican los hechos como simples ejemplos de leyes y eliminan las coincidencias (...) La propaganda totalitaria medra en esta huida de la realidad a la ficción, de la coincidencia a la consistencia.

Qui no hagi sentit alguna vegada que darrera l'11S hi havia la CIA que aixequi la mà. Per no parlar de l'11M!

Meme (via Saragatona)

Au, som-hi.

-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)

No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.


-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)

-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.

-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.

-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.

-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin

...Prou, que no acabaria mai

-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits

-Llibreria o biblioteca
Llibreria.

-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf

-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.

-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)

-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.

De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.

A Anne Bancroft

El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.

Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...

En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.

Barcelona

Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.

Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.

D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

Personatges de novel.la (de ficció)

Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.

D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.

La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que sí i els que no es veuen d'una hora lluny.

Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.

ZP
De com Mariano Rajoy deu reforçar la convicció que li van birlar injustament la presidència del govern. Brutal, Arcadi Espada (www.arcadi.espasa.com).

Una cosa és no tenir del tot apamades la sintaxi i l'ortografia. En dues tardes, si fa no fa, saps que t'ho expliques. Però hi ha deficiències estructurals que necessàriament deuen implicar un cert desordre mental, desordre que necessàriament es projecta sobre el món. Deficiències estructurals que fan que les idees s'emboliquin amb una fulla de pi, la qual cosa sovint comporta, per esgotament mental, la tendència a reduir la realitat a consigna. És a dir: Aaara l'entenc!

Lucidesa acerada i brutal

Existe una gran tentación de desembarazarse de lo intrínsicamente increíble por medio de racionalizaciones liberales. En cada uno de nosotros acecha un liberal que nos halaga con la voz del sentido común.

Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo.

I també:

En lugar de producir un pacifismo desprovisto de realidad, la percepción de la estructura de las guerras modernas, guiadas y movilizadas por el miedo, podía haber conducido a la comprensión de que la única norma para una guerra necesaria es la lucha contra las condiciones bajo las cuales la gente ya no desea vivir, y nuestra experiencia sobre el infierno atormentador de los campos totalitarios nos ha ilustrado muy bien acerca de la posibilidad de semejantes condiciones. Así, el temoor a los campos de concentración y la resultante percepción sobre la naturaleza de la dominación total pueden servir para invalidar todas las anticuadas diferenciaciones políticas de la derecha a la izquierda y para introducir junto y sobre ellas el sistema de medición más importante para juzgar los acontecimientos de nuestro tiempo, es decir, para determinar si sirven o no sirven a la dominación totalitaria.

Però, caldria posseir una lucidesa acerada i brutal per distingir el sistema de medició més important del nostre temps i, sobretot, per a usar-lo adequadament i allà on correspon. L'optimisme liberal no deixarà, mentrestant, d'afalagar-nos a tort i a dret, a dreta i a esquerra.

El Papa i els fills

La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"

Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.

La ruleta russa

Bé, totes les txapeles i els txapelos batas-hunes i batas-hunos han votat en bloc. Tothom sembla glaçat amb els seus resultats, però no veig que massa gent parli de les seves intencions. A efectes d'anàlisi política, sembla que només comptin el PNB i el PSOE/PSE (la "O" es per anar jugant a la piloteta, així com la "E" serveix més per al fet i amagar). És clar que ETA pot ensenyar només la carta "pau per presos", és una carta prou consistent, però tanta astúcia i tanta dèria electoralista bé que deu incloure certes ganes de fer política, i no només de quedar-se a casa amb la pancarta tipus "Welcome to home" preparada. He de dir -és de juctícia- que em deixa amb un pam de nas la consistència d'aquests 150.000 vots. Com un sol basc i basca.

El PNB es ressenteix de l' abstenció, però no fins al punt d'haver de desistir sense algun cop de puny damunt la taula. I el PSE creix, però es queda curt com per a plantar massa cara en solitari sense que li trenquin; i si no planta cara, li trencaran igualment els seus del PSE, amb"E" d'Espanya. El PP, de moment, no té altra carta que l'oposició, però la té, la conserva; d'aquí que la San Gil, extenuada, tragués forces de flaquesa per abraonar-se damunt ZP la nit electoral.

Deixant de banda la davallada abstencionista, i d'algun grapat de vots radicals cap a Aralar, del PNB, sobta la insistència dels votants. Pràcticament el mateix percentatge constitucionalista, el mateix madrazista, ídem batasunista... Tot plegat, queda resumit fins a l'angúnia en una intervenció televisiva d'un votant anònim entrevistat a peu d'urna:

- ¿Mi voto? ¡Clarísimo! Clarísimo desde que nací.

La ruleta basca

Amb aquella alegria que dóna la més profunda ignorància, m'atreveixo a la juguesca pitonística; només puc basar-me en allò que a mi em sembla que són les reaccions humanes, així en general; tan general que sovint vaig a parar a un carril de via estreta. Però, en fi, m'ho prenc com qui va al casino. Consideracions i apostes, doncs:

1.- L'ambient, al País Basc, sembla molt més distès, la qual cosa també ha de notar-se en el comportament individual que és el que, finalment, compta a l'hora de votar. Res a veure amb la crispació de les darreres eleccions, on Mayor Oreja va fer una aposta titànica de tot o res, aprofitant el crit de basta ya que alguns assassinats -sobretot, el de Miguel Ángel Blanco-, van provocar. Recordem que el PP en va sortir molt beneficiat electoralment i absolutament derrotat políticament; derrota que encara no s'ha paït, ans al contrari, s'ha aprofundit amb la debacle de Rajoy. El PP baixa alguns escons. Deixa de ser la segona força.
2.- L'aposta forta, ara, la fa el PNB amb el famós pla Ibarretxe. Generarà molta abstenció entre bascos que en sa vida només votarien PNB i que deuen admirar tant la dignitat del seu President sol davant del perill al Congrés de Madrid que poden optar per fer-lo passar, directament i sense solució de continuïtat, a la Història. Em mullo més: el PNB perdrà Ajuria Enea; EA es quedarà, si fa no fa, amb els mateixos votants i Madrazo no passarà de padrecita de parròquia esquifida en hores baixes.
3.- El PSE, tot i el cabreig intern de bona part de la militància més frontista, però amb el record ben viu del darrer fracàs electoral, fa una aposta en part zapateril, de castillos en el aire, i alhora amb els peus descalços damunt la terra xopa amb la sang dels seus morts... Un discurs poc articulat que, precisament, pot esdevenir el discurs ad hoc que certs moments delicats reclamen. Ningú no se'ls creu, ningú els votarà amb autèntica fe, ni bona part dels seus ni els altri que els votin, però, per poquet i per sorpresa, seran la primera força. A lo tonto a lo tonto, aconseguiran allò que volia aconseguir Mayor Oreja a lo basta i a lo bèstia.
4.- Batasuna baixa. Al capdavall té un electorat fidelíssim i, per tant, d'alguna manera, tradicionalista, el qual se sentirà massa aliè a aquest cor estrambòtic de senyores vestides de noietes i de noietes vestides de noiets, amb el puny enlaire. A veure, on és la txapela? I, a veure: si fins i tot ETA refreda plantejaments, amb més raó em puc refredar jo, que no he matat mai ni una mosca. Aquests vots no passaran en bloc al PNB, es quedaran majoritàriament en blanc.

Altra cosa és el joc d'aliances postelectoral. Si el PSE pot governar en minoria amb el suport parlamentari d'un PP noquejat i sense arguments després que tot hagi canviat per a que tota Espanya pugui quedar igual, el PSE tirarà pel dret; un pacte de govern bipartit amb el PP és molt més complicat. Caldrà veure, en tot cas, com reacciona -i si sap reaccionar en temps rècord- Imaz; aquest noi és encara una incògnita, però veus autoritzades diuen que és espavilat. En tot cas, li caldria organitzar amb rapidesa i elegància (vesteix-me a poc a poc que tinc pressa) una cerimònia fúnebre, un enterrament històric: el d'Arzallus. Pot demanar assessorament al Vaticà. Després, més lentament i calladament, hauria d'embalsamar un altre cadàver: l'esquerra abertzale. La gestió dels presos bascos, presoners també de les estratègies polítiques, pot ser la medalla d'or que tot líder a l'oposició necessita, per a continuar sent-ho, de líder.

I si non é vero, sempre podré dir allò que els bascos no hi ha qui els entengui.

Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).

Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.

Res no canvia, tot segueix igual. (Del canvi i la permanència. Manual de filosofia. 1ª lliçó)

Fa uns dies escrivia sobre el professor Canals. Arran de la mort del Papa, hi torno a pensar. Evidentment, Canals era un fan de Wojtila. Però, ara, em vull fixar en una opinió recurrent sobre l'Església catòlica. Segons sembla, l'Església hauria de canviar, s'hauria de modernitzar, adaptar-se als nous temps, "entendre -o acceptar- l'Europa postcristiana", en paraules de Terricabras (aquest sí que és gran!) . És una opinió. La paraula opinió em remet a dos acudits de cine; un el deixa anar, en castellà, Harry el sucio: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno"; l'altre, George Sanders (ara sí, aquest sí que ho era, de gran) a una Marylin Monroe adolescent, que interpreta per primera vegada el paper de rossa tonta (una llança per les dones rosses i guapes i intel.ligentíssimes que he conegut. Existeixen); Sanders, doncs, contesta a Marylin, també en castellà i amb tot l'elegant cinisme de què era capaç: "Bueno... Es una opinión. Un poco imbècil, pero una opinión".

A Canals l'entusiasmava un acudit d'una vinyeta fixa de la magnífica revista La codorniz (també en castellà); el personatge de la vinyeta es deia Don Venerando. Don Venerando es troba un conegut pel carrer i es produeix el diàleg següent:

- Caramba, Don Venerando, le encuentro algo cambiado.
- Es que yo no soy Don Venerando.
- ¡Claro! Ha cambiado usted tanto que ni siquiera es Don Venerando.

Darrera els finestrals, la nit sempre és càlida

Dies sants a un poblet de muntanya, amb camins de boscos encara hivernals. La lluna plena i el whisky de malta ajuden a entomar el fred de la nit des de la terrassa, fins que algun esternut trenca el silenci i l'arrogància de creure's a recer de tot mal, petit i gran. De casa estant, amb el llum elèctric, la manteta als peus i l'escalfor ambiental, la nit es manté a prudent distància rera els finestrals. Els difusos primers records ja es remonten, en el meu cas, a la nit de l'hort de casa des darrera els finestrals; ombres d'arbres fruiters que a mi em semblaven altíssims i majestuosos, com m'ho sembla, ara, aquest cedre per on la lluna juga a fet i amagar. Llavors com ara, els llibres em portaven a una altra mena de refugi, o a una altra mena d'intempèrie.

Llegeixo Enterrar a los muertos, un reportatge històric d'Ignacio Martínez de Pisón. És un llibre elegant i fred, distanciat, escrit darrera finestrals. Es tracta de la reconstrucció de l'amistat de José Robles amb John Dos Passos, de la lluita d'ambdos en defensa de la república quan la guerra civil, de l'assassinat de Robles a mans d'agents d'Stalin i, sobretot ( a parer meu, allò més interessant), de com van conjurar aquesta mort la seva família i els seus amics, i de com la van silenciar les històries oficials. Cap al final , Martínez de Pisón ens explica allò que ja sabíem, alguns molt abans que d'altres, sobre l' assassinat d'Andreu Nin.

- Negrín, ¿dónde está Nin?

- En Salamanca o en Berlín.

El llibre acaba amb voluntat de ser just essent comprensiu:

L0 más terrible de esta historia es que las víctimas y los verdugos de la España del 37 compartían lo esencial: la fe marxista en el futuro y la urgencia por combatir el fascismo. Pero para los verdugos eso era irrelevante al lado de la auténtica cuestión: la aceptación o no de la ortodoxia, la sumisión o no al dogma según el cual era verdadero aquello que servía a los intereses de la URSS (y, por tanto, de Stalin) y falso lo que los perjudicaba. Admitir este principio constituía el primer paso para lo demás: para justificar las deficiencias en la construcción del socialismo, para tolerar la persecución de las desviaciones, para consentir los crímenes.

François Furet escribió en "El pasado de una ilusión": "Quien critica a Stalin está a favor de Hitler. El genio del georgiano consiste en haber hecho caer a tantos hombres razonables en esa trampa, tan simple como aterradora". En la España de 1937 fueron numerosos los hombres razonables que cayeron en la trampa.

Si fos tan fàcil. Si, per exemple, només calgués parlar de 1937, i ja no dels anys quaranta, dels cinquanta, seixanta... Del 2005. Rosa Montero m'ho treu de la boca, en el seu article publicat avui a El país. Vaig també al final:

Sí, creo que habría que hacer una profunda revisión del comunismo. Pero, en vez de eso, celebramos simpáticas cenas de homenaje a Carrillo, por ejemplo, sin que nadie mencione los errores ni los horrores.

Avui, Carrillo surt al simpàtic programa de Julia Otero, Las cerezas. Carrillo sempre m'ha sembla un home intel.ligent i divertit. Raonable. Aquí rau la qüestió. Cito, ara, a Laurence Rees, escriptor i periodista, director creatiu de la BBC per a programes d'història:

La razón por la que acabé tan metido en ello (vol dir, el nazisme) es que pensé que podría encontrar una respuesta a la pregunta que me obsesionaba desde que entrevisté a Wilfred von Owen, hombre encantador y muy inteligente, secretario personal de Goebbels, que me dijo que la mejor palabra que se le ocurría para definir lo que fue el Tercer Reich era "paraíso". ( entrevista a El país, 17-3-05)

Música

Escolto la Novena de Beethoven; Furtwängler dirigeix l'Orquestra Philharmonia, al Festival de Lucerna, el 22 d'agost de 1954. Dos mesos després, Furwängler es mor. Beethoven sempre havia estat la seva obsessió, i la Novena l'havia dirigida a bastament; per a Hitler, des de 1938, any rera any, el dia 20 d'abril, dia de l'aniversari del Führer.

No podia abandonar a Alemania en su miseria más honda. Marcharme en aquel momento habría sido una huida vergonzosa. Piensen de ello lo que quieran en el extranjero, pero yo soy alemán. No lamento haberlo hecho por el pueblo alemán.

Paraules d'aquest músic esplèndit durant el procés de desnazificació al qual es va haver de sotmetre. També s'ha de dir que va ajudar molts músics jueus a salvar la pell; n'hi ha documentats 80 casos.

La versió de la Novena que acabo d'escoltar és impressionant. Original. Al llibret qua acompanya el CD -i d'on trec la informació- parlen de testament. Bé, ja he dit que es va morir al cap de dos mesos, diuen que amb plena consciència que s'estava morint i que ja li tocava. La versió que sempre he escoltat fins avui és la de Karajan, que també es va quedar a Alemanya i que se sàpiga no va ajudar ningú, potser perquè ja en tenia prou ajudant-se a si mateix a fer carrera. Fa temps vaig escoltar, també, la integral de simfonies beethovianes -les recordo elegants, quasi dolces- de Giulini. No es pot pas dir que sigui una entesa en la matèria, doncs. Sí que puc dir, però, que la versió de Furtwängler contrasta amb la brillantor, l'esplendor i l'embranzida brutal de Karajan. Goso dir més: m'ha deixat aclaparada; és reflexiva i, sobretot, elegíaca. Cap al final, quan no li queda altre remei que atacar l' allegro energico, Furtwängler ho fa a tota velocitat i la famosíssima música sona quasi sincopada; sona en tot el seu poder anorreador. Altres versions del mateix director -diuen al llibret, tot remarcant-ne la de 1942- són interpretades de manera ben diferent. Goso pensar que van ser interpretades en plena victòria. Durant el concert de Lucerna, Furtwängler es va sentir "como con un pie en el otro mundo", segons va confessar a la seva dona. És la Novena de la melangia i de l'adéu. La Novena d'Europa.

Curiós

El post "Cuanto..." l'acabo d'escriure ara (dia 21), abans de donar l'esmorzar a la família, que avui es lleven tard. Com si es tractés d'una intel.ligència virtual, surt com a continuació que és del que vaig escriure ahir abans que algun membre de la família m'arrossegués literalment fora de casa per anar a comprar còmics al mercat de Sant Antoni.

Pings

Ni a Catapings ni a Bitàcoles. Faig el mateix ritual de sempre amb l'url i no em deixen entrar. Què més hi puc fer?

Cuanto peor, mejor

Des d'una perspectiva independentista, l'argument del comentari al post anterior sembla bastant encertat: com més tontaines siguin els de Madrit, més possibilitats de colar (gooool. És fàcil visualitzar la jugada per mitjà d'un porter amb talante) la independència. A río revuelto ganancia de pescadores. I si l'Estat se'n va a la merda, llavors, per molt tontaines que siguem també nosaltres, els independentistes, serà com bufar i fer ampolles.

Doncs, no. Detallo:

- No vull ni pensar en què l'estat (l'únic que hi ha) trontolli. Prou que ho fa sense que jo ho pensi.

- Em costa d'imaginar un estat català amb bons fonaments i sense esvorancs. Es necessitaria molt camp per córrer, és a dir algun segle de consolidació, sense massa travetes dels equips rivals; o, millor, sense cap equip rival.

- El famós dret a l'autodeterminació -manera ràpida i cínica de liquidar els costos d'un colonialisme esgotat- ha sembrat d'estats titella l'àrea -fem-ho ràpid- sud del planeta. ¿Que nosaltres som del nord? Comencem tots a autodeterminar-nos i a veure què en queda del nord en pocs anys. De fet, del nord, fins i tot sense sotragades pròpies, caldrà veure què en queda en pocs anys.

Però, n'hi ha molts que estranyament pensen en una Catalunya elevada uns quants quilòmetres sobre el nivell europeu. Sòlidament construïda enlaire. Ni GISA, escolti.

. . .

Li he dit "tontorrón" a ZP per l' afoto de París. Què hi feia al costat de Putin? Retratar-se. Vine, vine, que sortiràs a la foto. Una jugada de pati d'escola: com més serem a ser penalitzats, més difuminada la penalització. Igual que l'Aznar. L'Aznar desvariejava amb una guerra que havia de fotre un dictador sanguinari i ZP desvarieja amb una pau que ha de fotre (a la llarga, que el xampany s'esbrava ràpid) un altre dictador sanguinari. L'energia d'un provenia del petroli, i la de l'altre diuen que del gas. Tot plegat, allò que els psiquiatres descriuen com a folie à deux; si tu al.lucines, jo més.

Per cert, queda garantit sense cap dubte que el president de l'estat nostrat disposaria sempre d'energies alternatives.

ZP

Em sembla que encara no havia parlat mai de ZP en el blog, i és que de fet, fins ara, no em movia a parlar sinó a gesticular. Però, de mica en mica, un any dóna per molt; en aquest cas, dóna per copsar íntimament l'origen més genuí de les paraules... sí, sí..., què devia passar dins els primers éssers que proferiren un mot. Agosaradament, us ho explico, per analogia amb allò que m'ha passat a mi al llarg d'aquest any fins al dia d'avui, tot advertint que aquest mot únic, originari, fundant, us l'exemplificaré en castellà; poseu-hi, doncs, els rombes que vulgueu, i som-hi.

Veus l'altre per primera vegada, te'l mires i te'l remires i decideixes no tornar-te'l a mirar. Però passa el temps i l'altre insisteix a fer-se veure. Insisteix molt, persisteix; així que te'l mires i te'l remires i te'l tornes a mirar, fins que inicies els gestos (si us ho pogués exemplificar faria servir, ara, la llengua italiana); els músculs del cos en tensió; un organisme en moviment, el moviment més intern del qual no produeix cap gest, sinó un soroll estrany, que l'organisme no reconeix com a propi; se'l vol treure de sobre... de dins, el vol expulsar, aquest soroll com una ranera, somort d'entrada, estomacal, però in crescendo, cap amunt, fins a ser una mena de gargot oral, que aflora, que vol ser, que té voluntat de... Entitat independent, per fi. Al final, fou la paraula:

Tontorrón.

Alguna vegada, a parer meu, l'encerten

Qui? Doncs, les autoritats ianquis; en el cas que vull comentar, tant els republicans com els demòcrates. L'encerten amb la bufetada al Sinn Féin (a veure si reaccionen, que ja va sent hora). I no en tenen prou amb el càstig protocolari (no invitar-los a la Casa Blanca, ni a can Kennedy, etcètera. En això, els mestres som els europeus: ara invitem, ara no; ara caviar a dojo, ara sense postres), sinó que tanquen l'aixeta milionària de les donacions econòmiques.

Les antígones (quatre o cinc -avantatges del catolicisme-, no tinc la notícia a mà i tinc pressa avui) irlandeses mereixen tots els meus respectes. Que els de l'IRA matin, ja emprenya; que s'equivoquin quan maten, emprenya molt; que ho vulguin arreglar en família, rentar la roba bruta a casa, matant els que s'equivoquen quan maten, em sembla repulsiu. El veritable problema que se li deu plantejar a l'atractiu -ho és, què hi farem- Gerry Adams és com dissoldre el gangsgterisme de la seva societat i donar pas a una estructura d'estat de dret. Què és això de l'estat de dret? Ho deixo per un altre dia, que tinc pressa. Però ho tinc molt clar; claríssim, almenys, allò que no és.

Ah, Gerry Adams creu que els batasunos són uns insensats. Per allò de la palla i la viga? Per allò altre del cuentan de un sabio que un día?

El tomista militant (I)

Li pregunto de passada a una companya de facultat, i encara amiga: Quina mena d'animal seria en Canals? Ho entén a la primera (la més gran avantatge de les llargues amistats) i respon en qüestió de segons (admiro, un cop més, la plasticitat amb la que sap captar el món):
- Uaau, uaauu, auu! Un Bulldog. Uaauuuggrrr...


Uns quants estudiants (menys de deu) seiem rera la taula en semicercle del seminari de metafísica; es nota l'expectació per conèixer en Canals, tota una llegenda universitària. L'home del sac. Anys enrera, al pic més alt de la contestació universitària, havia estat agredit físicament; llavors, quan s'emulaven primaveres parisenques a escala menor, barcelonina (els herois de nord enllà, lliures i feliços, havien llençat, físicament també, el respectiu professor metafísic al cubell d'escombraries). En Canals -es deia- no defugia la lluita, ans al contrari. D'un cop de puny -es deia- va esmicolar un vidre per tal d'arrencar del taulell d'anuncis alguna mala herba propagandística; el van portar a urgències davant el perill que la sang vessada arribés al martiri. Algun estudiant burleta s'havia atrevit -es deia- a enquestar-lo sobre la seva concepció de l'ensenyament universitari. Va contestar -es deia-:
- Miri, li posaré fàcil: selectiu, jerarquitzat i car.
Tanmateix, corren ara temps més tranquils, de transició ja a mig transitar. Per a en Canals són anys de solitud, melangiosos; quasi no té alumnes i es fa el silenci al seu voltant. Entra a l'aula del seminari encorbat, com qui té mal d'esquena; el cap li pesa i se li decanta. S'asseu davant nostre, a tocar. Entomem la seva pell blanquíssima, vampírica; els ulls blaus i durs, i un estrany somriure. Ens menysprea, no n'espera res de bó, de nosaltres. Envellit i tristoi, deu ser a un pas de caure en la temptació de la dialèctica diabòlica: som i no som la seva antítesi; ho seríem si ell es deixés sintetitzar. En tot cas, -no hi ha dubte- som la seva creu. Comença a parlar en to baix i resignat, monologa, s'hi esforça; de mica en mica, però, li va aflorant de dins seu, de la seva pròpia substància, la ràbia. Perillosament a prop, entomem l'espectacle. L'esquena se li va redreçant, la pell lletosa es va tacant de sang, coll amunt, ací i allà, esquitxades de sang pròpia, dins la seva pròpia substància; són els ulls els que ara volen esmicolar els vidres de les ulleres. Ens mira, sense deixar de parlar, cada cop més alt. Avaluem la sortida d'emergència. Brutal, arriba la descàrrega. Uuaau, uaaauuu, UAU! Bon cop de puny damunt la taula, s'ha fet mal, cap a urgències... sí... no... No. No cal. Grrrrr... Es desinfla fins a tornar en si. Plenament substancial. Repeteix, ja amb veu imperceptible, les paraules que en l'apogeu ha estampat contra la taula:

-Jo, senyors, TOMISTA! TOMISTaTOMIStaTOMistatomistatomistatmis...FINS A LA MEDUL.LA.

La seva medul.la tomista es redreça de cop; tot ell s'infla de nou. Com si el manxessin.

De professors i altres animals


Des dels temps llunyans (o no) de la transició. 1977:

La opción izquierdista de la modernidad anticristiana (...)

El discípulo es más que el maestro, a no ser que éste halague los oídos con fábulas que estimulen la ruptura con todo lo "dogmático", es decir, con lo que puede ser enseñado. El implacable y ciego dogmatismo del error se reviste de criticismo y libertad de pensamiento (...) De aquí que nada hay que pueda ser enseñado. Se adula a quienes andan ahora, al decirles que "se hace camino al andar", y con ello se destruyen los resultados de todo lo antes andado, al decir también que "no hay camino".

El hijo es más estimable que el padre, porque el joven es más consciente que el adulto. Sería, si acaso, sólo despreciable el niño, en cuanto se entrega con simple ingenuidad a sus progenitores. Toda multitud tiene que encontrar en sí misma, sin principios superiores ni originantes, sus constitutivos y sus nexos. La nada es más que el ser, de aquí la "lealtad al futuro", que puede disfrazar de creatividad la traición, e incluso hacer permanentemente necesario el traidor, al no ser nunca pasada la traición, revestida de revolución permanente y de incesante moviento.

Tales deformaciones se difunden intensamente en la juventud universitaria. Estudiantes que llevan pocas semanas en las aulas, son invitados a la protesta contra estructuras académicas y planes de estudios, porque éstos fueron elaborados "a sus espaldas". Es la perspectiva en la que los hijos pueden recriminar a sus padres, porque no tuvieron en cuenta su criterio al tiempo de contraer matrimonio y engendrarlos.

La utilización de la dialéctica como "álgebra de la revolución" se expresa en la mitificación de las negaciones y en el dinamismo superador de las contraposiciones: el "no-numerario" es así un mito dialéctico, que empuja hacia la síntesis: el "no-numerario-numerario": Mientras la estabilidad "napoleónica" del numerario es inmovilismo y anquilosamiento, la síntesis, por el traspaso de la tesis en lo negativo, asegura la permanencia del devenir revolucionario(...)

Esta extraña, pero muy generalizada, mentalidad "dialéctica", que pretende la superación de lo contradictorio, comienza por desintegrar la realidad y oponer entre sí también sus elementos complementarios o correlativos, para exigir después que sean sintetizados como contrarios. De aquí la desconcertante insistencia con que se propugnan "conciliaciones" entre principios totalmente inseparables: hay quien entiende que el "orden" tiene que conciliarse con la "libertad política", o que se ha de hacer compatible la libertad del individuo y de la familia con la justicia en la vida social. Es obvio que en estos casos se ha perdido todo sentido y orientación sobre la vida humana y sus dimensiones. Acostumbrados a la necesidad de superar las contradicciones imaginadas, la "conciliación" se extiende después a la verdad y al error y a la luz y a las tinieblas.

El títol del llibre en qüestió ja és impagable: Política española: Pasado y futuro. También en política, la verdad es la realidad de las cosas.

L'autor es Francisco Canals Vidal. Catedrátic de metafísica, tomista fins a la medul.la. En una página propera en parlaré. Calia, abans, que em carregués les piles.

Déu n'hi do

Si hay algún fenómeno que ha alimentado el desarme de nuestras sociedades modernas ante sus enemigos es la incomprensión radical y, por tanto, el desprecio y la hostilidad hacia el pensamiento religioso. Lo que no tiene nada que ver con creer o no. Es el respeto al concepto individual de la trascendencia donde radica la más profunda tolerancia, la firmeza y la dignidad, bases de una sociedad no dedicada a la experimentación social, sino a fomentar la vocación del ser humano a ser feliz. (Hermann Tertsch, avui a El país)

Va fort Tertsch. Per criticar els artistes dels Goya en general, es va guanyar uns quants insults personals de Fernando Trueba. A veure, ara. Evidentment, si el cito és perquè em sembla que té raó.