Entorn simbòlic a preservar

No ha estat pas aquesta la intenció que ens ha portat aquest migdia, a ell i a mi, a baixar a Barcelona, malgrat les personalíssimes i compartides circumstàncies adverses, doblement adverses per compartides (jo, fa dues nits, m'enduia la pitjor part, que consti. Per dir-ho clar, ell només havia de fer servir un conducte. Jo estava tan malament que anava repapiejant que em moro, que em moro. I també: Així no, cony, així no. Amb els ulls oberts, al costat de la meva petita ànima... Deliris). Es tractava, aquest migdia, de fer uns encàrrecs tan prosaics que ni de Saussure hi hagués parat a pensar, en simbolismes. Un entorn simbòlic, però, s'ha topat amb nosaltres, per dir-ho així. Sempre són perillosos. Deriven d'una divisió. En aquest cas, ell, el que venia amb mi, hagués fet via, nonchalant, del tot immune al símbol. Jo, en canvi, hi he caigut, com sempre, de quatre potes. Colmado Quilez, al centre del Quadrat d'Or. Un cop a dins, el silenci d'ell era espès. Jo hi he posat paraules, d'aquelles de sentit comú i pragmatisme i una mica de barra, mormolades a cau d'orella: donat que tu i jo estem com estem, i hem hagut de cancel.lar la festassa de la nit vella, fóra bo que intentéssim de compensar-ho amb una safateta de formatges suaus, una llauna d'espàrrecs i una lleu aroma de xampany entre campanada i campanada. Silenci -més espès- com a resposta. Al mostrador, he demanat tanda a un bon home, el qual m'ha assegurat -si cal li signo per escrit; és un miracle..., em deia, radiant-, que ja el despatxaven, que ja, doncs, em tocava, a mi, d'immediat. Aquí i tal dia com avui? li he preguntat, també radiant. Sí. Miracle!, miracle!, hem exclamat alhora. Ell, el que sol acompanyar-me, continuava entossudit en el com si res, aparentment nonchalant; però jo el conec; sé que sabia que tot just ens trobàvem en un primer round. Tot seguit, per començar a donar-li ràpid la raó, la tibantor ja clàssica, per bé que estranya, entre el dependent de torn i jo ha començat a deixar constància que érem, efectivament, en un entorn simbòlic. Ell, el que m'acompanya, ha començat a divertir-se, quasi imperceptiblement; ningú, sinó jo que l'acompanyo des de fa tants anys, ho podia notar. Quan el dependent ha tigut el compte fet, ell, cavaller en qualsevol circumstància, s'ha girat per pagar a la caixera que tenia darrera el clatell. Jo també, també m'he girat. I llavors he vist les galetes belgues. No es pot pas dir que entre formatge i formatge, suaus, i espàrrecs i xampany i alguna cosa més o ja en tenim prou..., jo no hagués diversificat els meus agilíssims ulls per tots els racons i raconets de les estanteries immenses, fins al sostre, de la botiga. Però, les galetones, ves, les he vist al final, quan el compte ja estava a punt de ser cobrat. L'operació Visa ha quedat aturada en sec. He fet un intent desesperat i vil per tal que la mateixa caixera em cobrés, a mi... No, ho sento, necessitarà un altre tiquet de mostrador. Ell, ja somreia obertament. També ho feia, el dependent, el qual, com que per la cosa del miracle no tenia altra feina, m'observava, expectant. Aconseguit el tiquet per als paquets de galetes belgues, he estat jo, ara, qui s'ha girat per desafiar la caixera del clatell dels nassos. A cau d'orella, però alt, li he dit, a ell, insistint, agònicament, a guanyar la partida d'una manera o altra: Així, segur que perden moltes vendes. Ell, el del silenci espès, ha parlat, per fi: I tant, prou que se'ls nota, preocupats. De fet, la rebotiga de licors era plena de gom a gom i el mostrador de xarcuteria començava a omplir-se, passat ja l'àngel del miracle.

Ha estat bastant després quan hem parat a una cantonada d'un eixample més grisós i imprecís. Ens calia comprar tall (no en tenen a Can Quilez). Ho reconec: Quin bé de déu de carnisseria i xarcuteria i licoreria, quasi nova de trinca. I quin bé de déu de dependents, que m'han dit "maca" i "carinyo" i m'han felicitat l'any nou, sota l'atempta mirada d'ell, que no m'ha donat l' esquena ni al moment de lliurar la Visa. En sortir li he recordat, a ell, una cosa essencial, però: Aquí, no venen Beluga, de cap classe. Li he recordat quasi amb llàgrimes als ulls, empipada per la trencadissa simbòlica que ara ens tocarà unir de nou. Molt més empipada si es té en compte que li he dit, a ell, a qui m'acompanya de fa molts anys i qui sap sobradament que jo no compro Beluga, tot i trobar-lo deliciós. Tinc les meves raons. No. No. Fred, fred... No és que faci boicot a Iran. A mamar tots els entorns simbòlics.

Al CAC i altres mitjans de comunicació

No hay una sola mentira, eso no; pero a cada diez líneas, la verdad empieza a dar gritos, echa a correr loca y desmelanada por los corredores de su templo, ¡no se reconoce! Puedo sorportar las mentiras -dice-. No puedo sobrevivir a esta sofocante verosimilitud

(Los Idus de Marzo, Thornton Wilder)

. . . . . . . . .

Feia temps que no trobava -potser perquè no la buscava, entre tants llibres d'història i filosofia-

una novel.la que em commogués com ho ha de fer una obra d'art. Vaig per la meitat i espero amb deler la fi del gran Juli Cèsar, a qui no puc deixar d'imaginar-me amb el rostre adust, personalíssim, de l'actor que l'interpreta a la sèrie Roma que aquests dies ens ofereix la Cuatro, dramatització -la de la sèrie- feta amb una naturalitat pasmosa, sorprenent en tractar-se de Roma, on és costum de carregar tintes de tota mena.

A l'espera de la mort de Cèsar, recordo les últimes paraules d'un altre gran Cèsar en una altra excel.lent novel.la, la de la Yourcenar.

Mínima alma mía, tierna y flotante, huésped y compañera de mi cuerpo, descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos, donde habrás de renunciar a los juegos de antaño. Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares, los objetos que sin duda no volveremos a ver... Tratemos de entrar en la muerte con los ojos abiertos...

Bones festes d'hivern i un acudit

Una mama ossa polar passeja amb el seu cadell. L'osset pregunta:

- Mama ¿jo sóc un ós polar?

La mare respon, tranquil.litzadora:

-I és clar, que ets un osset polar. Ben maco.

Continuen caminant i el petit torna a formular la mateixa pregunta (tantes vegades com es cregui convenient per allargar el conte). La mare va responent, puntualment:

- Sí, que ho ets, tontaina. Guaita les orelletes, i el pèl tan blanc, i... Ets ben bé un ós polar! Però, ¿com és que et preocupa tant?

- És que tinc una mica de fred...

Dickens

L'Oliver Twist de Polanski, la primera vegada que -m'imagino- em deixo submergir en l'atmosfera de Dickens. M'hi vaig negar essent molt petita, quan em va caure a les mans el Conte de Nadal, el meu primer llibre inacabat. Em feia por i m'entristia fins a un punt insuportable. No he gosat mai tornar a Dickens, ni l'he recomanat a cap nen. Ara diuen que es pot gaudir de la versió cinematogràfica des dels set anys. No hi portaré el petit de casa, que tant ha disfrutat amb el Harry Potter per a més de tretze anys tot i tenir-ne nomes onze, que s'ho passa bé amb tantes sèries i pel.lícules violentes, violència de còmic que no provoca sentiments humans, només sobresalts del cor, mecànics com les muntanyes russes.

Les tardes de la meva primera infància malaltissa eren llarguíssimes, les maleïdes tardes d'hivern: fred i foscor i tedi; de les ombres sorgia la por; la por és una bombeta de cent vint-i-cinc que penja del sostre i que converteix una habitació familiar en una cova de malfactors. Així vaig aprendre a llegir -quin remei!-; recordo la meva sorpresa en desxifrar un titular de La Vanguardia; per què aquell dia i no un altre? Misteri. Sempre mirava les fotografies de La Vanguardia, que arribava puntualment i gratuïtament -el meu avi havia treballat al diari durant anys i panys-; de cop, em vaig fixar en les lletres, i tenien sentit, en tenien els contes, les revistes i els llibres, i jo era independent, i m'enfotia de la bombeta que tant m'havia fet la guitza, la primera gran sensació de poder sobre el món; llegia, com se sol dir, tot el que em queia a les mans. A El País, Elvira Lindo en parla, avui, de l'avorriment dels nens d'abans i de la lectura com a remei, tot fent-se ressò, diu, de Philip Roth. Dickens em va espatllar la festa: les ombres sorgien de les lletres, el llibres podien esdevenir pous fondíssims d'obscuritat total, tristesa i terror sense bombeta.

Oliver Twist, quina deseperança. Pura xamba, qüestió de sort, la bondat. No, no hi portaré els nois, excepte si, després de fregir tones de tall arrebossat, algun dels que avui dinen aquí em ve amb el plat buit i em diu que té més gana.

O plou o fa sol

Uns, defensen la Constitució contra l'Estatut. Les coses clares i el xocolata espès. Que vulguin aclarir-les més, les coses, enlluernant-les a plena llum del Sol, trobo que ja és passar-se de mida. Trobo, a més, que m'emprenyo molt.

Altres, defensen polifònicament l'Estatut. Ara bé, no sé si acabarà plovent però hi ha algun nuvolot que enfosqueix la cosa. Es xiuxiueja no sé què de pactes Mas Zapatito i d'altres turbulències; tots plegats voten una LOE, la qual entrava tan ampla, i en surt encotillada per competències estatals; per tant, almenys en teoria, la LOE votada se les heu amb el blindatge, també votat, de competències autonòmiques. Hi ha dos parlaments en joc, queda clar; i, certament, a un pot ploure, mentre l'altre fa com si sentís ploure... Ai! Trobo que també m'emprenyo molt.

Recordaré una cita de Heidegger, sempre tan meridianament fosc: La llum d'allò públic ho enfosqueix tot. Aaaah, aaara ho veig clar. O no?

Llàstima que els temps moderns s'hagin carregat el digne ofici de sereno, una de les competències dels quals era d'informar sobre el temps: Les dotze i ploveeent!

Sarabanda

La darrera pel.lícula que Bergman ens regala, Sarabanda. La música de Bach, la Sarabanda de la Suite per a cello número 5, és la dansa a dos -capítol a capítol, de dos en dos-, d'uns actors immensos al servei d' allò que Bergman sap fer millor: posar de manifest les càrregues de profunditat que provoquen les relacions humanes. Bergman esdevé un mestre (només superat, a parer meu, pel Dreyer de Dies Irae, film realment irat, on l'amor a algú no s'esgota en si mateix perquè sempre apunta -i acaba doncs- en l'odi a un tercer) en mostrar la interacció, sovint soterrada, dels sentiments. Fa temps vaig llegir una novel.la policíaca d'un escriptor francès, de la qual només recordo el títol, Carambolades. Com si d'una taula de billar es tractés, les persones, en les seves relacions, van fent i desfent estructures geomètriques fluctuants, carambolades sentimentals. Els fantasmes que poblen la meva infància, quan hi penso, se les heuen entre ells a través meu -la petita de la casa-, i són ells els que em donen a conèixer el joc al qual he de jugar forçosament si vull ser humana. Com en la Sarabanda de Bergman, els morts no són expulsats de la partida, ans al contrari: la presideixen; la seva imatge ha quedat fixada, una fotografia que atorga impuls als nostres desitjos. El déu aristotèlic és primer motor immòbil que mou el món -o cap a on es mou el món- com a desig últim; un déu que no desitja, però que atrau fins al punt de mantenir viu el desig. Ara entenc que és el déu dels morts.

Corregir, sempre un turment

En qualsovol circumstància, corregir sempre m'ha semblat una feina horrible; ara faig una cosa pitjor, llegeixo correccions. Versión corregida, de Péter Esterházy. L'autor demana al pròleg que no es llegeixi l'esmentat llibre sense haver passat abans per la monumental obra sobre la seva aristocràtica família, Harmonia celestial. Evidentment, no li faig cas, i continuo llegint la bonica edició que m'acaben de portar a casa els del Círculo (que bé editen; és un plaer). La correcció és, sobretot, un corregir el pare. El pare Esterházy, qui, després de publicar-ne el panegíric, li esclata a la cara al fill com a confident de la policia comunista hongaresa. Sembla obligat (Péter no ho recomana, és estrany) de llegir la correcció del pare Esterházy tot escoltant les rares (per escasses i sense continuïtat dins la producció) simfonies Sturm und Drang de Haydn, el compositor a sou de la família Esterházy. Hi penso i intento recordar-la, però, per mandra, m'estalvio la música; pura mandra; tinc una edat en què començo a entendre massa bé el sentit d'allò de pecar només de pensament.

A la cinquantena, pam!, corregir un pare. Quina feinada; una feinada impossible. Péter Esterházy és honest: aixeca acta d'allò que va llegint als arxius de la policia secreta i plora. Passa, però, que ja vaig per la pàgina 171 (la meitat del llibre) i m'avorreixo. No sé si l'acabaré. De tota manera, és un testimoni molt vàlid per comprendre com funciona la traïció, la seva mesquinesa, l'anar-hi entrant a poc a poc -quatre comentaris innocents, primer; després, més endavant, a poc a poc, tot el que se sàpiga, i més-. L'autor va registrant, també, els processos posteriors a la sublevació hongaresa del 56, i els afusellaments que se'n deriven. No els he comptat, però durant els anys 57 i 58, pel capbaix, deuen arribar a una vintena, els morts que esmenta Esterházy.

Esfereix de recordar que el cànon de Hanna Arendt situa, simbòlicament, la fi del totalitarisme soviètic en la repressió (ja no totalitària) de l'intent revolucionari hongarès. Una repressió ja molt medida, sense excessos; una producció artesanal, preindustrial, d'assassinats... Anava a afegir d'Estat, però una de les tesis bàsiques de Arendt és, justament, que el totalitarisme es carrega tota estructura estatal; només en deixa una mena de decorat, un estat de cartró-pedra cara les relacions exteriors, sobretot. Darrera del decorat, l'horror de la proliferació de múltiples i superposats serveis secrets i l'extensió dels confidents (una de les gran victòries totalitaries: la traïció dins de la família més propera; la destrucció de la família, per tant). Un horror de víctimes i botxins, al capdavall tots bescanviables entre si. Una humanitat (per anar a les abstraccions, les quals tenen com a virtut de fer-ho ràpid) del tot supèrflua, vet aquí l'afany totalitari. El pare Esterházy corregit, en la minuciositat de la correcció del fill, em resulta superflu.

Visca el Barça

És bo que hi haja un altre Madrid, diferent del crispat, tens i intransigent. (Mails per a Hipàtia)

Si ahir, al Bernabeu, no hi va haver cap mostra apreciable de crispació i intransigència (ans al contrari), es podria (provisionalment) concloure que el Madrid crispat, tens i intransigent existeix sobretot a la imaginació d'alguns (pocs, provisionalment) catalans (i d'altres).

Altra cosa és que (provisionalment) els madrilenys s'emprenyin. Segons Pujol (ahir després del partidàs), és un bon senyal; un senyal interpretable en el sentit de (aproximadament) "per fi els catalans posen les cartes damunt la taula". Mirat d'aquesta manera, no em direu que no seria del tot frustrant que a Madrit xiulessin.

El País

Llegeixo sovint El país. Dec ser masoquista perquè no coincideixo en absolut amb la seva línia editorial i m'emprenya la manipulació amb què -de manera sàviament dosificada, és cert- fa anar l'aigua al seu molí. No diré que inciti a odiar però sí que pretén estalviar-te de pensar. Aviam..., avui diumenge, per exemple: El tractament de la revolta a França:

1.- Reportaje: las claves de la revuelta de los suburbios
Cuatro excusas para incendiar Francia
Així comença un reportatge del corresponsal Octavi Martí. Sembla que el títol de l'autor sigui "Cuatro excusas..." i que "las claves de..." es tracti d'un afegitó o entradilla. En tot cas, o són "claves" o són "excusas". Sorprenentment, es tracta d'una anàlisi, que pretén ser profunda i imparcial, sobre els problemes de França; a què ve doncs això d'"excusas"? Ben llegit fa la impressió que el reportatge és tot sencer una excusa per a (m'avanço: sí, sí, sí...), per a, doncs, tirar contra el PP (sí, sí, sí, contra el PP). Diu Martí:

Cada día hay más gente en la carcel, y cada día tenemos más policías. "Había un problema y lo hemos resuelto", decía Mayor Oreja tras enviar, convenientemente drogados, a unos emigrantes africanos de vuelta a su país de origen. Sarkozi (en paràgrafs anteriors, Sarkozy ha estat titllat de bomber-piròman) promete expulsar ...

2.- La guerra de Doppy

Tiene 23 años y nació en un suburbio de París de padre senegalés y madre guineana. Ya ha sido detenido por romperle la frente a un policía con un martillo.

Doppy es va posar nerviós perquè el policia pretenia requisar-li un ordinador robat; això va passar molt abans de la revolta; de fet, ell diu que no hi participa, que són gent més jove que ell, els seus germans petits, vaja. Per a Pablo Ordaz (enviado especial), el simpàtic Doppy deu està imbuït de la distància analítica suficient com per a què les seves explicacions sobre el conflicte siguin d'utilitat al lector. Tot un reportatge sobre Doppy i el seu apassionant món intel.lectual. Doppy se'n va, finalment, tot cantant una de las cançons

...preferidas por los chavales que como él comparten edad, color y frustraciones (angelicos, oi?). La canta como si fuera un himno: "Yo te voy a follar, Francia, hasta que te enamores de mí".

3.- Los disturbios de Francia benefician a la derecha. Amb aquest títol tan sagaç, el periodista J.M. Martí Font fa una reflexió-previsió política sobre les repercusions electorals a França. Sarkozy (una mena de PP en ell mateix) en surt, de moment, beneficiat. Sarkozy,

el hombre que con sus declaraciones provocativas encendió la violencia de los suburbios.

Ell mateix, ell solet, amb dues paraules... pam, va i l'encèn. Això sí que és tenir poder, sens dubte.

La CNN pus

De matinada em diuen que la bomba que acaba de matar vuit persones a Bagdad va contra els xiïtes i que, per tant, és obra de la comunitat sunnita, que tot i ser minoritària detentava el poder amb Hussein, poder que ha passat a mans de la majoria xiïta. És a dir, ho presenten com un fet més dins de la guerra civil que es viu a l'Irak, com tothom sap. Doncs, a aquestes alçades, francament, qui no sàpiga que els homes-bomba són transnacionals i fan la guerra (que acaben d'exportar pomposament a Jordània, per començar i per anar avançant cap a Israel) per compte d' Al Zarqawi, que s'ho faci mirar. Les diferents comunitats iraquianes, de moment acaben de pactar una Constitució i es preparen per a unes eleccions.

El ministre Montilla

Que un ministre iniciï una croada personal contra un mitjà de comunicació (amb insults molt pujats de to contra alguns dels periodistes que hi col.laboren), ho trobo un fet greu. Molt més greu, gravíssim, si tenim en compte que la Cope és seguida fervorosament per una milionada de conciutadans. Ho trobo greu perquè només pot interpretar-se com una incitació encoberta a l'odi dels altres, de l'altra espanya. Així, comença a fer-se impossible de dir segons a on quelcom tan innocu com "venia escoltant la ràdio del cotxe i he sentit que el Jiménez-Losantos deia..." Parada cardíaca inevitable aquí, tot i que només volguéssis informar, per exemple, que ha començat la setmana fantàstica a El Corte inglés.

És a dir: que Montilla (ministre, recalco) digui que la Cope incita a odiar no té altre objectiu que incitar a odiar la Cope. Jo no recordo cap altre ministre de la democràcia dirigint la bateria de manera tan directa contra la llibertat d'expressió, per molt que l'expressió en qüestió tingui un to bèstia i de mal gust, i es dirigeixi directament, sense subtileses de manual del bon periodista, contra el govern.

SUBMONS

Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)

Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.

No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.

Què volen aquesta gent

Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.

Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.

Del post anterior o de Madrid a casa

Els artilugis informàtics no em deixen afegir al post anterior el contrast entre la manca de floritures herbolàries (cap bri de res) de Mas i les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro de Maragall. Déu n'hi do, Maragall! El trobaré a faltar, però precisament perquè em cau simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa.

Actualització I: fins als nassos del blogger. ¿Per què quan em decideixo a fer la nova entrada, i no abans, i no abans! se'm publica -sola- la cosa maragalliana?

De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.

Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.

Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...

Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.

Violència i valor

Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.

Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.

Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.

Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:

El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.

A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.

Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.

A E.H.T.

Lo malo es que a veces (Zugazagoitia) pretende "hacer estilo", y debe de creer, y otros lo creen sin duda, que muy bueno. Desde hace algunos años, a casi todos los folicularios españoles les ha dado por escribir, venga o no a pelo, con frasecitas cortas, con cláusulas breves, creyéndose con ello más "modernos" (...) se contentan con tronchar las oraciones, cortándolas a cada dos o tres vocablos con un punto seguido arbitrario, sin observar correspondencia alguna entre el desarrollo de la frase y el de la idea o pensamiento que pretenden expresar. Así resulta una frase cojitranca y jadeante. La atención del lector, como la materia suele ser parva y muy cursada, corre más veloz que la elocución del articulista, y se ve forzada a detenerse en las pausas indebidas de la prosa, desligadas de las pausas del discurso. Queriendo ser rápidos, son tartamudos. (Manuel Azaña, Diarios de guerra)

En llegir, fa molt poc, l'anterior paràgraf, vaig pensar immediatament en Eduardo Haro Tecglen. Acaba de morir, i m'esforço a pensar només en qüestions d'estil.

Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.

Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?

(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)

Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.

Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.

Moratinos al Marroc ( amb Tintín..., vull dir Pajín)

És una qüestió espinosa que es presta a grans dosis de demagògia, com tot conflicte que afecta a les relacions exteriors. Només cal ensumar una mica en què consisteix el dret internacional per adonar-se de l'embolcall de bones intencions d'educació exquisida, -educació pròpia de les bones intencions-, que a penes si amaga el campi qui pugui i com pugui. A l'origen, l'afable gest de donar-se la mà implica també mostrar que no es porta cap arma (no encara). Per no caure, per tant, en la demagògia fàcil, em limitaré a reproduir paraules textuals de Moratinos, el qual en companyia de Leire Pajín, ha anat al Marroc a veure què. Les imatges dels subsaharians en forçós tour turístic les deixo per a la retina de cadascú (insisteixo en què no vull fer demagògia... ja m'agradaria, ja...me lo pide el cuerpo).

Ha sido una constante en la política española y también en la de Marruecos la preocupación por la situación de los derechos humanos y la asistencia humanitaria, en la búsqueda de una solución a un tema tan dramático (...) En todo momento Marruecos nos ha garantizado el respeto de los derechos humanos y un trato humanitario a esas personas.

Moratinos dimissió per feixista i per...*

*Nota de l'autora: La de la pancarta no sóc jo. Que consti.