Sarabanda

La darrera pel.lícula que Bergman ens regala, Sarabanda. La música de Bach, la Sarabanda de la Suite per a cello número 5, és la dansa a dos -capítol a capítol, de dos en dos-, d'uns actors immensos al servei d' allò que Bergman sap fer millor: posar de manifest les càrregues de profunditat que provoquen les relacions humanes. Bergman esdevé un mestre (només superat, a parer meu, pel Dreyer de Dies Irae, film realment irat, on l'amor a algú no s'esgota en si mateix perquè sempre apunta -i acaba doncs- en l'odi a un tercer) en mostrar la interacció, sovint soterrada, dels sentiments. Fa temps vaig llegir una novel.la policíaca d'un escriptor francès, de la qual només recordo el títol, Carambolades. Com si d'una taula de billar es tractés, les persones, en les seves relacions, van fent i desfent estructures geomètriques fluctuants, carambolades sentimentals. Els fantasmes que poblen la meva infància, quan hi penso, se les heuen entre ells a través meu -la petita de la casa-, i són ells els que em donen a conèixer el joc al qual he de jugar forçosament si vull ser humana. Com en la Sarabanda de Bergman, els morts no són expulsats de la partida, ans al contrari: la presideixen; la seva imatge ha quedat fixada, una fotografia que atorga impuls als nostres desitjos. El déu aristotèlic és primer motor immòbil que mou el món -o cap a on es mou el món- com a desig últim; un déu que no desitja, però que atrau fins al punt de mantenir viu el desig. Ara entenc que és el déu dels morts.

Corregir, sempre un turment

En qualsovol circumstància, corregir sempre m'ha semblat una feina horrible; ara faig una cosa pitjor, llegeixo correccions. Versión corregida, de Péter Esterházy. L'autor demana al pròleg que no es llegeixi l'esmentat llibre sense haver passat abans per la monumental obra sobre la seva aristocràtica família, Harmonia celestial. Evidentment, no li faig cas, i continuo llegint la bonica edició que m'acaben de portar a casa els del Círculo (que bé editen; és un plaer). La correcció és, sobretot, un corregir el pare. El pare Esterházy, qui, després de publicar-ne el panegíric, li esclata a la cara al fill com a confident de la policia comunista hongaresa. Sembla obligat (Péter no ho recomana, és estrany) de llegir la correcció del pare Esterházy tot escoltant les rares (per escasses i sense continuïtat dins la producció) simfonies Sturm und Drang de Haydn, el compositor a sou de la família Esterházy. Hi penso i intento recordar-la, però, per mandra, m'estalvio la música; pura mandra; tinc una edat en què començo a entendre massa bé el sentit d'allò de pecar només de pensament.

A la cinquantena, pam!, corregir un pare. Quina feinada; una feinada impossible. Péter Esterházy és honest: aixeca acta d'allò que va llegint als arxius de la policia secreta i plora. Passa, però, que ja vaig per la pàgina 171 (la meitat del llibre) i m'avorreixo. No sé si l'acabaré. De tota manera, és un testimoni molt vàlid per comprendre com funciona la traïció, la seva mesquinesa, l'anar-hi entrant a poc a poc -quatre comentaris innocents, primer; després, més endavant, a poc a poc, tot el que se sàpiga, i més-. L'autor va registrant, també, els processos posteriors a la sublevació hongaresa del 56, i els afusellaments que se'n deriven. No els he comptat, però durant els anys 57 i 58, pel capbaix, deuen arribar a una vintena, els morts que esmenta Esterházy.

Esfereix de recordar que el cànon de Hanna Arendt situa, simbòlicament, la fi del totalitarisme soviètic en la repressió (ja no totalitària) de l'intent revolucionari hongarès. Una repressió ja molt medida, sense excessos; una producció artesanal, preindustrial, d'assassinats... Anava a afegir d'Estat, però una de les tesis bàsiques de Arendt és, justament, que el totalitarisme es carrega tota estructura estatal; només en deixa una mena de decorat, un estat de cartró-pedra cara les relacions exteriors, sobretot. Darrera del decorat, l'horror de la proliferació de múltiples i superposats serveis secrets i l'extensió dels confidents (una de les gran victòries totalitaries: la traïció dins de la família més propera; la destrucció de la família, per tant). Un horror de víctimes i botxins, al capdavall tots bescanviables entre si. Una humanitat (per anar a les abstraccions, les quals tenen com a virtut de fer-ho ràpid) del tot supèrflua, vet aquí l'afany totalitari. El pare Esterházy corregit, en la minuciositat de la correcció del fill, em resulta superflu.

Visca el Barça

És bo que hi haja un altre Madrid, diferent del crispat, tens i intransigent. (Mails per a Hipàtia)

Si ahir, al Bernabeu, no hi va haver cap mostra apreciable de crispació i intransigència (ans al contrari), es podria (provisionalment) concloure que el Madrid crispat, tens i intransigent existeix sobretot a la imaginació d'alguns (pocs, provisionalment) catalans (i d'altres).

Altra cosa és que (provisionalment) els madrilenys s'emprenyin. Segons Pujol (ahir després del partidàs), és un bon senyal; un senyal interpretable en el sentit de (aproximadament) "per fi els catalans posen les cartes damunt la taula". Mirat d'aquesta manera, no em direu que no seria del tot frustrant que a Madrit xiulessin.

El País

Llegeixo sovint El país. Dec ser masoquista perquè no coincideixo en absolut amb la seva línia editorial i m'emprenya la manipulació amb què -de manera sàviament dosificada, és cert- fa anar l'aigua al seu molí. No diré que inciti a odiar però sí que pretén estalviar-te de pensar. Aviam..., avui diumenge, per exemple: El tractament de la revolta a França:

1.- Reportaje: las claves de la revuelta de los suburbios
Cuatro excusas para incendiar Francia
Així comença un reportatge del corresponsal Octavi Martí. Sembla que el títol de l'autor sigui "Cuatro excusas..." i que "las claves de..." es tracti d'un afegitó o entradilla. En tot cas, o són "claves" o són "excusas". Sorprenentment, es tracta d'una anàlisi, que pretén ser profunda i imparcial, sobre els problemes de França; a què ve doncs això d'"excusas"? Ben llegit fa la impressió que el reportatge és tot sencer una excusa per a (m'avanço: sí, sí, sí...), per a, doncs, tirar contra el PP (sí, sí, sí, contra el PP). Diu Martí:

Cada día hay más gente en la carcel, y cada día tenemos más policías. "Había un problema y lo hemos resuelto", decía Mayor Oreja tras enviar, convenientemente drogados, a unos emigrantes africanos de vuelta a su país de origen. Sarkozi (en paràgrafs anteriors, Sarkozy ha estat titllat de bomber-piròman) promete expulsar ...

2.- La guerra de Doppy

Tiene 23 años y nació en un suburbio de París de padre senegalés y madre guineana. Ya ha sido detenido por romperle la frente a un policía con un martillo.

Doppy es va posar nerviós perquè el policia pretenia requisar-li un ordinador robat; això va passar molt abans de la revolta; de fet, ell diu que no hi participa, que són gent més jove que ell, els seus germans petits, vaja. Per a Pablo Ordaz (enviado especial), el simpàtic Doppy deu està imbuït de la distància analítica suficient com per a què les seves explicacions sobre el conflicte siguin d'utilitat al lector. Tot un reportatge sobre Doppy i el seu apassionant món intel.lectual. Doppy se'n va, finalment, tot cantant una de las cançons

...preferidas por los chavales que como él comparten edad, color y frustraciones (angelicos, oi?). La canta como si fuera un himno: "Yo te voy a follar, Francia, hasta que te enamores de mí".

3.- Los disturbios de Francia benefician a la derecha. Amb aquest títol tan sagaç, el periodista J.M. Martí Font fa una reflexió-previsió política sobre les repercusions electorals a França. Sarkozy (una mena de PP en ell mateix) en surt, de moment, beneficiat. Sarkozy,

el hombre que con sus declaraciones provocativas encendió la violencia de los suburbios.

Ell mateix, ell solet, amb dues paraules... pam, va i l'encèn. Això sí que és tenir poder, sens dubte.

La CNN pus

De matinada em diuen que la bomba que acaba de matar vuit persones a Bagdad va contra els xiïtes i que, per tant, és obra de la comunitat sunnita, que tot i ser minoritària detentava el poder amb Hussein, poder que ha passat a mans de la majoria xiïta. És a dir, ho presenten com un fet més dins de la guerra civil que es viu a l'Irak, com tothom sap. Doncs, a aquestes alçades, francament, qui no sàpiga que els homes-bomba són transnacionals i fan la guerra (que acaben d'exportar pomposament a Jordània, per començar i per anar avançant cap a Israel) per compte d' Al Zarqawi, que s'ho faci mirar. Les diferents comunitats iraquianes, de moment acaben de pactar una Constitució i es preparen per a unes eleccions.

El ministre Montilla

Que un ministre iniciï una croada personal contra un mitjà de comunicació (amb insults molt pujats de to contra alguns dels periodistes que hi col.laboren), ho trobo un fet greu. Molt més greu, gravíssim, si tenim en compte que la Cope és seguida fervorosament per una milionada de conciutadans. Ho trobo greu perquè només pot interpretar-se com una incitació encoberta a l'odi dels altres, de l'altra espanya. Així, comença a fer-se impossible de dir segons a on quelcom tan innocu com "venia escoltant la ràdio del cotxe i he sentit que el Jiménez-Losantos deia..." Parada cardíaca inevitable aquí, tot i que només volguéssis informar, per exemple, que ha començat la setmana fantàstica a El Corte inglés.

És a dir: que Montilla (ministre, recalco) digui que la Cope incita a odiar no té altre objectiu que incitar a odiar la Cope. Jo no recordo cap altre ministre de la democràcia dirigint la bateria de manera tan directa contra la llibertat d'expressió, per molt que l'expressió en qüestió tingui un to bèstia i de mal gust, i es dirigeixi directament, sense subtileses de manual del bon periodista, contra el govern.

SUBMONS

Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)

Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.

No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.

Què volen aquesta gent

Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.

Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.

Del post anterior o de Madrid a casa

Els artilugis informàtics no em deixen afegir al post anterior el contrast entre la manca de floritures herbolàries (cap bri de res) de Mas i les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro de Maragall. Déu n'hi do, Maragall! El trobaré a faltar, però precisament perquè em cau simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa.

Actualització I: fins als nassos del blogger. ¿Per què quan em decideixo a fer la nova entrada, i no abans, i no abans! se'm publica -sola- la cosa maragalliana?

De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.

Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.

Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...

Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.

Violència i valor

Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.

Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.

Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.

Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:

El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.

A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.

Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.

A E.H.T.

Lo malo es que a veces (Zugazagoitia) pretende "hacer estilo", y debe de creer, y otros lo creen sin duda, que muy bueno. Desde hace algunos años, a casi todos los folicularios españoles les ha dado por escribir, venga o no a pelo, con frasecitas cortas, con cláusulas breves, creyéndose con ello más "modernos" (...) se contentan con tronchar las oraciones, cortándolas a cada dos o tres vocablos con un punto seguido arbitrario, sin observar correspondencia alguna entre el desarrollo de la frase y el de la idea o pensamiento que pretenden expresar. Así resulta una frase cojitranca y jadeante. La atención del lector, como la materia suele ser parva y muy cursada, corre más veloz que la elocución del articulista, y se ve forzada a detenerse en las pausas indebidas de la prosa, desligadas de las pausas del discurso. Queriendo ser rápidos, son tartamudos. (Manuel Azaña, Diarios de guerra)

En llegir, fa molt poc, l'anterior paràgraf, vaig pensar immediatament en Eduardo Haro Tecglen. Acaba de morir, i m'esforço a pensar només en qüestions d'estil.

Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.

Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?

(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)

Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.

Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.

Moratinos al Marroc ( amb Tintín..., vull dir Pajín)

És una qüestió espinosa que es presta a grans dosis de demagògia, com tot conflicte que afecta a les relacions exteriors. Només cal ensumar una mica en què consisteix el dret internacional per adonar-se de l'embolcall de bones intencions d'educació exquisida, -educació pròpia de les bones intencions-, que a penes si amaga el campi qui pugui i com pugui. A l'origen, l'afable gest de donar-se la mà implica també mostrar que no es porta cap arma (no encara). Per no caure, per tant, en la demagògia fàcil, em limitaré a reproduir paraules textuals de Moratinos, el qual en companyia de Leire Pajín, ha anat al Marroc a veure què. Les imatges dels subsaharians en forçós tour turístic les deixo per a la retina de cadascú (insisteixo en què no vull fer demagògia... ja m'agradaria, ja...me lo pide el cuerpo).

Ha sido una constante en la política española y también en la de Marruecos la preocupación por la situación de los derechos humanos y la asistencia humanitaria, en la búsqueda de una solución a un tema tan dramático (...) En todo momento Marruecos nos ha garantizado el respeto de los derechos humanos y un trato humanitario a esas personas.

Moratinos dimissió per feixista i per...*

*Nota de l'autora: La de la pancarta no sóc jo. Que consti.

Quin panorama!

ZP ha puesto en manos de los militares la política migratoria. Algo que no han hecho ni Bush, ni Blair, ni Berlusconi...ni Aznar. Imaginémonos por un momento que Aznar hubiera hecho algo parecido. Ya me imagino a todos en la calle manifestándonos: ¡Dimisión! ¡Fascista! ¡Asesino! (...) A ellos no les tolerábamos nada.

Paraules escrites per un blogger d'esquerra (via Barcepundit). Mentrestant, sento el rumor que les armes estan desarmades, que no tenen munició. No m'ho crec: deu ser antireglamentari; deu ser sacríleg per als militars. Bono matisa que -entenc que "en tot cas"- no dispararan ( no entenc, però, que "en cap cas"), i fa el discurset dels pobres, dels desheretats de la terra (un discurs que, en general i amb Bono en particular, em repateixa profundament). La Guàrdia Civil empeny la marxa negra unes passes enrera, cap allà on ja disparen. El que està passant és horrorós i dolorós. No sento massa escarafalls. El rei del Marroc està content, i qui està content, per definició, sempre vol estar-ho més: ja té carta blanca amb els saharauís (silenci estrepitós de les fraccions comunistes espanyoles que n'havien fet la seva causa fins fa quatre dies), i els Usa no s'hi esforçaran gaire a aturar-lo cas que jugui a allò que genèticament li plau tant: fer la punyeta a Espanya. Què més el faria content? Terrenys per a uns quants palaus; deu anar escàs de sòl palauitzable. Diuen veus expertes que el teló d'acer de la guerra freda que separava dos mons enfrontats s'està clonant al sud de la península. Espanya passaria a fer de tap, una mena de Polònia.

I si mirem nord enllà? Europa en plena crisi. De pànic; de pànic, també. Entre l'apatia i la histèria.

Sortosament, som a Catalunya i sempre ens quedarà el melic, si bé, en fase exhibicionista com estem, sempre és més apreciat el maluc. Jo no provocaria massa, però; no passéssim d'uns militars reprimits a una repressió militar.

Indonèsia

Llegeixo al diari que Indonèsia té 230 milions d'habitants dels quals el 85% són musulmans. Bali és un cas únic amb un 95% de població de religió hindú. Recordo la lectura del llibre de Naipaul, Al límite de la fe. Entre los pueblos conversos del islam. És un llibre de maneres suaus, de literatura poc estrident; un llibre que flueix calmós, com la manera de viatjar de Naipaul que, sobretot, és una manera de conversar, de trobar persones i intentar comprendre-les per a comprendre el món en el qual habiten. No obstant això, Naipaul no s'està de transmetre'ns -diria que és la intenció principal del llibre- un rebuig frontal a l'Islam per mitjà d'un un llibre que intenta emular la neutralitat i fredor d'una cambra que mostra allò que es veu i allò que se sent; una cambra darrera de la qual sempre hi ha algú que focalitza allò que vol veure i vol sentir; em sembla que era Godard qui parlava de moral en referir-se a l'ús que de la cambra en fa un cineasta (no ho havia entès mai davant els films de Godard; ho vaig entendre perfectament llegint Naipaul).

Tras cuatro años en Iowa Imadudin terminó sus estudios de ingeniería industrial. Recibió una carta de sus amigos de Indonesia aconsejándole que no regresara inmediatamente. Llevó la carta a los de inmigración -tenía que abandonar el país en cuanto se licenciara-, y le concedieron una prórroga. También enseño la carta a su profesor. El profesor sabía que la beca de Imamudin había acabado al licenciarse, y le ofreció un puesto de profesor. Imadudin estuvo dos años dando clase en Iowa. Dije:

-La gente ha sido muy amable con usted.

Yo me refería a la gente de Iowa, que no eran creyentes. Creo que Imadudin lo entendió. Replicó, con una sonrisa maliciosa:

-Dios me quiere mucho.

Imadudin és paradigmàtic quant a la concepció utilitària de la tècnica (i d'aquells que millor la dominen: les universitats americanes sense anar més lluny) al servei de la religió. Imadudin, als Estats Units, també es va interessar pel conductisme, que aplicava als cursos islàmics que impartia, cursos sobretot d'ensinistrament mental. Naipaul sentencia:

En su visión del mundo no había indicios de que le debiera nada al mundo ajeno al islam.

I ja en abstracte, Naipaul remata així el seu viatge per Indonèsia:

La crueldad del fundamentalismo islámico radica en que solo concede a un pueblo -los árabes, el pueblo en el que nació el profeta- un pasado, los lugares sagrados, la peregrinación y la veneración de la tierra. Los conversos (Indonèsia tota sencera -llevat de Bali- es va convertir molt tardanament a l'Islam. Fins al 1400, y durant uns mil anys, formava part, regiosament i culturalment, de la Gran Índia) tienen que despojarse de su pasado (...) Es el imperialismo más inflexible que se pueda imaginar.

El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)

Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.

D'on venim (a on anem, ja hi som)

Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:

Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.

La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:

Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.

Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.

Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.

Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.

L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.

Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.