dimarts, de juliol 24, 2007

A la vila d'Horta, que em va veure néixer

Juro que ha estat la casualitat. Aquest matí, després de sortir indemne d'una negociació per a veure quin pare-mare se'n duia els nois a la platja (un pare de vacances ha fet el gest i, com en una subhasta, s'ha endut el trofeu per manca de contrincant), m'he submergit en el llibre Acerca de Manuel Sacristán, i, pam!, a la primera, he trobat aquesta perla tan adequada a les actuals circumstàncies. L'atzar per a mi no té pes, però, potser precisament, que n'és de divertit a vegades:

Diu el mestre (any 1983):

El problema es cómo reaccionar políticamente ante la presente tensión entre las fuerzas productivo-destructivas en desarrollo y las relaciones de producción existentes. Y lo principal de la solución consiste en alejarse de una respuesta simplista que se base en una confianza inalterada en el sentido emancipatorio del desarrollo de las fuerzas productivo-destructivas. Si se quiere firmular esto de forma más filosófica, se podría sugerir que se trata de romper con el resto de hegelianismo que empuja a confiar en las supuestas leyes objetivas del desarrollo histórico. Por el contrario, habría que entender que un programa socialista no requiere hoy (quizá no lo requirió nunca) primordialmente desarrollar las fuerzas productivo-destructivas, sino controlarlas, desarrollarlas o frenarlas selectivamente. Y si se prefire decir lo mismo de una forma más imaginativa, se podría empezar por señalar que hoy debería estar ya clara la inadecuación, por ingenuidad, de una célebre frase de Lenin según la cual el comunismo son los soviets más la electricidad.

diumenge, de juliol 22, 2007

Burke, la defensa de la civilització i els mals averanys





Burke va ser durant la seva vida al servei de la política, des del seu escó de parlamentari, un home moderat, amant del pacte i, fins i tot, liberal en la praxi. En la seva manera d'entendre el món i de concebre l'home era profundament conservador en ser profundament religiós; un conservadorisme ateu mai n' és profundament, de conservador, perquè, a parer meu, porta implícit un impermeable de cinisme, és a dir de superficialitat; o el món a conservar és sagrat o, de fet, l'únic que m'afanyo a conservar és el meu silló (en sentit molt laxe i amb tots els matisos intermitjos en els quals, jo mateixa, em trobo). Un Burke ja gran -els darrers anys de vida- va deixar enrera la seva serenitat política per fer-se, contra viento y marea, capdavanter quasi en solitari d'una guerra a mort contra el Mal, una de tantes. Burke versus Revolució francesa, és cosa sabuda. Però, en llegir els seus textos, el seu enfocament de l'enemic a abatre, hi he trobat el pinyol de l'anàlisi d'Hannah Arendt sobre el mal totalitari. Ho resumeixo: la ideologia com a "doctrina armada" que, per si sola, no s'aturarà mai, i doncs no paga la pena d'intentar de pactar-hi, perquè, precisament, es nodreix d'una ambició il.limitada, totalitària per tant. En la denúncia de Burke de l'escandalosa vulgaritat i falsedat de les abstraccions ideològiques, que destil.len un humanisme celestial en el sentit carrincló mentre fan de munició inesgotable de les armes, també hi ha, sens dubte, el pinyol de la famosa sospita posterior (la crítica de la ideologia com a embolcall superestructural en Marx, la font destructiva de les pulsions i l'espiral diabòlica del desig en Freud).

Un dels textos que vull reproduir al blog, m'ha deixat astorada per la seva actualitat. Diu (és una mica llarg, però s'ho val):


En todo cuanto hagamos, ya sea durante el conflicto o después de él, es necesario que no perdamos de vista la naturaleza y el carácter del enemigo contra el que tenemos que luchar. La Revolución jacobina se ha llevado a cabo por hombres sin clase y sin consideración, de mentes salvajes, llenas de frivolidad, de arrogancia y presunción, carentes de moral, de probidad y de prudencia. ¿Qué tienen ellos, pues, para suplir sus innumerables defectos y convertirlos en algo terrible incluso para las mentalidades más firmes? Tienen una cosa, y tan sólo una. Pero esa cosa vale por mil: tienen energía (...) Si hemos de enfrentarnos a esa portentosa y temible energía, que no se ve refrenada por consideraciones divinas o humanas, que está siempre vigilante, siempre al ataque, que no se permite el menor reposo y que tampoco tolera que alguien descanse un solo momento de forma impune; si hemos de enfrentarnos a esa energía con una actitud pobre y vulgar, con máximas triviales, con viejos y mezquinos dichos, con dudas, miedos y sospechas, con lánguidas y sofocadas dudas, con un simple espíritu oficial y formal que se aparta de su propósito ante cualquier obstáculo, y que nunca logra ver una dificultad hasta que se encuentra metido en ella o que, en el mejor de los casos, la evita, entonces nos hundiremos en lo más profundo del abismo (...)


Per acabar, és qüestió de justícia deixar constància de quin era el programa que defensava, per damunt de tot i sine qua non, Burke, i en el qual trobava la força per a fer front a esa energía maligna y destemplada. El seu propi fill va ser l'encarregat de lliurar-lo als Borbons que demanaven ajuda.

Tienen que prometer de forma clara y sin ambigüedades que cuando la monarquía se haya restaurado apoyarán una constitución libre. Y que a tal fin convocarán una reunión de los representantes de los tres estados, libremente elegidos según el antiguo orden legal, los cuales votarán la abolición de todas las Lettres de Cachet (ordres del Rei referides a persones concretes, a les quals s' obligava a fer alguna cosa, bàsicament càstigs) y demás mecanismos arbitrarios de encarcelamiento. Que todos los impuestos habrán de ser establecidos conjuntamente por los mencionados tres estados y el Rey. Que deberán establecerse responsabilidades, y que la renta pública no estará interferida por el Poder, ni por los abusos o las malversaciones. Que se convocará un sínodo de la Iglesia francesa para reformar los abusos; y que los participantes (puesto que desgraciadamente el Rey había perdido todo su crédito) se comprometerán con sus vidas y haciendas a apoyar, juntamente con el Rey, estas condiciones y este sabio ordenamiento, única base de un gobierno libre y fuerte. Sin tal declaración que no se confíe en lograr apoyos. Por lo que a mí toca, aunque no tengo la menor duda de preferir el antiguo régimen, o casi cualquier otro, antes que esta vil quimera y este sueño enfermizo, no actuaré para sustituir por un despostismo monárquico la anarquía actual.

divendres, de juliol 20, 2007

Un llit de Procust comprat a Ikea



Estira i arronsa, estira i arronsa... arronsa que arronsaràs, a Catalunya anem fent de Procust un heroi nacional; un heroi, això sí, allunyat de les ancestrals crueltats sanguinàries, tan explícites i, doncs, repugnants; un heroi educat en la tolerància, amable i pacient; una paciència, si es vol, funcionarial, al servei de la utopia funcionarial par excellence: la inactivitat absoluta a través de l'espera; ja se sap: I doncs què esperem? Godot. El llit de medir d'aquest Procust modern és d'una efectivitat inapel.lable, contundent, aritmètica; les urnes, és clar, com s'escau a una societat plenament democràtica i avançada, capdavantera en drets humans, individuals i, fins i tot, col.lectius. Res a objectar, fins aquí; del tot homolagable amb la resta de països del nostre entorn cultural. Només que, darrerament, em sembla notar una alteració estranya, peculiar, del mite: el llit del Procust nostrat minva, centímetre a centímetre, candidat a candidat. No es pot pas dir que no sigui una adaptació pràctica i imaginativa fruit d' un disseny innovador al servei dels greus problemes de la manca d'espai habitacional. El llit minva, així de fàcil; fins i tot l'atrafegat heroi grec n'hagués vist, de seguida, la senzillesa i la utilitat, l'adaptabilitat i la comoditat, i, per tant, la moralitat. I la netedat. Ho sé, ho sé. Jo també m'ho pregunto, si tal com minva pot créixer. El manuel d'instruccions de muntatge no especifica res al respecte, ni si minva ni si creix; fixa, això sí, un tamany d'estàndard nòrdic, un punt de partida generós on tot déu hi ha de tenir cabuda, de la qual cosa sembla concloure's..., però, Ikea, la pèrfida Ikea, es nega a fer la versió catalana dels seus manuals d'instruccions. Així que només ens queda que registrar el fet empíric, sempre i per definició a pilota passada. De moment, minva. També podem fer una altra cosa, i ja l'hem feta: el moviment amb què minva és un moviment uniformement accelerat. És a dir, cau. Minva i cau.

dimarts, de juliol 17, 2007

El filòsof en acció,

anomena Burke a l'estadista complet. En tot cas, un paràgraf del seu famós "Discurs sobre la reforma econòmica", m'ha empès a passar a l'acció, i anar-me'n, tot un matí, de rebaixes. Esgotador però, al capdavall, gratificant. Despeses, grans despeses. Totes essencials.

La economía no se reduce a la simple parquedad. En la teoría ambos conceptos se hallan separados; de hecho, puede que la parquedad sea, o quizás no, una parte de la economía, según las circunstancias. En la verdadera economía pueden resultar esenciales los gastos, incluso los grandes gastos. Aunque se llegue a considerar la parquedad como una virtud, existe, sin embargo, otra clase de economía y de índole superior. La economía es una virtud distributiva, y no consiste en ahorrar sino en seleccionar. La parquedad no requiere juicio ni sagacidad, ni providencias, ni comparaciones. El simple instinto, y no precisamente el de la clase más elevada, puede practicar a la perfección esa falsa economía. La otra require puntos de vista más amplios. Necesita un juicio discriminatorio y una mente firme y sagaz.

Burke tenia pocs diners i gustos cars. M'encanten les persones amb pocs diners i gustos cars. Quan van de compres, les persones amb pocs diners i gustos cars posen a prova la seva sagacitat, la seva fermesa i la seva amplitud de mires. Sí, senyor. En dono fe.


I, finalment (per avui), si el segle XX s'hagués parat a pensar en aquestes senzilles i sàvies paraules del gran Burke...

En toda àrdua empresa hemos de considerar tanto lo que vamos a perder como lo que hemos de ganar; pues cuanta más y mejor libertad posea un pueblo, menos se arriesgará para tratar de aumentarla. Éstas son las limitaciones del hombre. Porque el individuo actúa por su propio interés y no por especulaciones metafísicas. Aristóteles, el gran maestro del razonamiento, nos previene, con gran peso y propiedad, contra esa ilusoria precisión geométrica existente en la argumentación moral, la más falaz de todos los sofismas.

dimecres, de juliol 11, 2007

Avui, a primera hora del matí (un sol esvaït)

Repasso la premsa virtual; els titulars i algun article d'accès gratuït. Els titulars -ja se sap- són sovint una font de comicitat per molt macabre o terrible que sigui la realitat a la qual al.ludeixen. El país d'avui i la lluita contra Eta, impagable; val a dir que els darrers èxits policials ens alegren a tots i ens porten l'esperança que també les forces de seguretat hagin fet bé la feina durant la treva. Però cal ser molt, molt, optimista per empassar-se la següent metàfora sense explotar de riure:

El arresto del jefe de explosivos destroza el sistema interno de seguridad de la banda.




Ahir, a darrera hora de la tarda (ennuvolat i ventós)

M'enduc a la platja d'Ocata una revista -Relleu-. Estirada a la sorra, hi llegeixo una entrevista de Ramon Tremosa a Jordi Pujol. El Molt Honorable admet errors, en general. Tremosa aterra a la concreció (ensenyament) més òbvia, jo diria que òbvia per sagnant, i ho diria perquè encara sagno per dins, talment m'haguessin destrossat el sistema intern de diverses -totes?- seguretats polítiques. Implícitament, Jordi Pujol reconeix que era ben conscient de tot, de la magnitud de la tragèdia, que s'ho va haver d' empassar perquè estava infiltrat fins al capdamunt, perquè no podia fer res més, perquè confiava en la doble xarxa, com també hi confien els d'ara, ves quin remei! Confiar en la doble xarxa vol dir admetre de dinamitar l'ensenyament públic per fer-lo assistencial tot deixant l'excel.lència a mans de la privada concertada. Però, l'enrenou de demagògia ideològica i el nyap legislatiu i normatiu foren tan monumentals, tan explosius, que la pretesa explosió controlada de la cosa pública s'ha descontrolat fins al punt de fer trontollar tot el país, el públic i el privat.

RT: ¿Es faria també alguna autocrítica com a màxim responsable de l'ensenyament en aquest país? ¿En algun moment s'ha deixat portar?

JP: Sí, en algun moment m'he deixat portar i després és que també era molt difícil reaccionar-hi [...] Potser es deu a una falla des del govern, en alguns aspectes. O a tenir por, perquè també és veritat que jo he tingut sempre molta oposició. Oposició política, mediàtica, dels sindicats, d'això que en diuen moviments de renovació pedagògica [...] I tot això és tan fort, està tan infiltrat, que costa molt, fins i tot en el Departament d'Ensenyament [...] En resum, jo m'acuso de no haver estat prou valent [...] La ideologia dominant ho infiltra tot. Se'ns fa molt difícil. Per exemple, ara acaba de morir-se Marta Mata. Alguns han fet una mica de crítica, molt suau, com si diguessin: "Marta, gràcies per haver renovat l'ensenyament; però llàstima perquè en un determinat moment no et vas saber enfrontar en les derivacions negatives de les teves pròpies idees" Més o menys accepten que la situació actual és dolenta, però allò d'afirmar que hi ha un error de base, no s'atreveix gairebé ningú a dir-ho. I és que a Catalunya sempre s'ha d'anar molt en compte [...]

Ai... Marta, Marta, estimada Marta... la mateixa Marta que poc abans de morir va fer el seu darrer gest de resistència heroica contra l'enemic de la dreta, tot dimitint de la presidència d'un organisme de l'Estat en protesta per les pèrfides i reaccionàries reformes -quatre tímids retocs en la bona direcció- de la del Castillo, al final de la legislatura en majoria absoluta d'Aznar. I és que a Espanya també s'ha d'anar sempre en compte, al capdavall Catalunya és el motor d'Espanya, oi? De repent tremolo de fred. Deixo la platja i me'n torno a casa, un punt malencònica i un punt picada (no és incompatible; en mi no ho és); avui han estrenat Harry Potter i en G. no m'hi ha portat. Se n'hi ha anat, a l'estrena, amb els de la colla. Diumenge diu que podem anar-hi junts, que no l' importa repetir tan aviat, que vol veure-la amb mi, que comprarem crispetes, i tal. Però no és el mateix, no és això. No. L'estrena era avui.
Regals i regals, llibres i llibres

Aprofito que s'esdevé l'aniversari del marit i vaig de llibreries. Arribo a casa i reparteixo, amb aquella alegria, llibres: aquests per a en G., aquest (Tiempos modernos, de Paul Johnson. Toma mazacote, eres tú el regalado, etcètera) per a l'homenatjat. En una tarda m'empasso el meu Glucksmann. Escriu bé, massa bé, una prosa armada amb massa severitat per al meu gust. Els quatre (comptats) apunts autobiogràfics que escull Glucksmann per il.lustrar, a peu de foto, la impagable fotografia en portada de la rabieta infantil posen de manifest la inevitable severitat de qui es pren massa seriosament a si mateix com per a mentir-se i desmentir-se en biografia. Uns escadussers, tot i que curosament escollits, jo vaig fer això, jo era allí, jo vaig conèixer a, era jo qui... i punt. Personatge que se sap fruit de l'atzar, jo no soc res de més interessant que una cosa que pensa. I resisteix. Un pensador resistent. Com a nota al marge, ressalto que l'ombra d'un personatge amb possibilitats d'entitat densament novel.lística, és a dir interessant, recorre tot el llibre: la mare, la qual, per cert, no sembla deixar gran cosa a l'atzar.

...Un proverbio procedente de Aristóteles dice que "para tener verdarero valor hay que saber temer el peligro y aguantar". Saber temer, es pensar. Aguantar es hacer frente.

Dels pensadors que no són gaire originals, si més no sempre són de profit les cites. En aquest cas , les tinc subratllades quasi totes; de Baudelaire a Mallarmé tot passant per Hugo, pel que fa als poetes. Quant a les conclusions de l'aventura intel.lectual del pensador resistent, el resum pot ser aquest:

- Des de l' "experiència del front" jüngeriana, el segle XX és l'amenaça de l'aniquilació general.
"...el mundo está a partir de ahora maduro para su fin", en paraules de Jan Patocka, a qui Glucksmann pren com a mestre.

- Tal com ens ensenya la llarga i torturada dissidència, model de resistència a seguir, del bloc de l'est, la "consciència del perill" (Patocka) és l'impuls que mou a la solidaritat; el perill, no els sentiments ni els ideals; la solidaritat bàsica dels que estan en perill, solidaritat "de los descalabrados" (Patocka encore). Diu Glucksmann: Los disidentes amplían el campo. El peligro que combaten se refiere al conjunto de la colectividad. Pretenden frenar una agresión general. Luchan contra el predominio de Caín, se oponen sin dogmatismo ni anatemas a un fin del mundo que es posible.
I per acabar un paràgraf on jo, que sempre sospito, sospito, doncs, que resumeix les maniobres polítiques d'en Sarko. Sí, d'ell concretament, i concretament de la seva OPA a la socialdemocràcia.
La aventura de los disidentes del Este sigue siendo el único ejemplo reciente de europeos que, sin renegar de sus diversas opiniones y creencias, sacrifican la comodidad de la servidumbre voluntaria para obedecer a una "conciencia del peligro" común. A la unión de los convencidos por una idea del Bien supremo sustituyen el de la "solidaridad de los descalabrados" ante males y amenazas candentes. Entronizan la primacía de la lucha contra un mal evidente y presente.

dimarts, de juliol 03, 2007