Duríssim, Manuel Trallero a La Vanguardia d'ahir
La zafiedad de Zapatero
El paso del tiempo está provocando al presidente del Gobierno español una especie de plan Pond's de belleza en siete días, pero al revés. Ya se le ha borrado la sonrisa de niño bueno, la imagen de metrosexual, la sonrisa de Bambi, el yerno que todos querríamos tener, el hombre al que le compraríamos un coche de segunda mano sin mirar el motor o le firmaríamos un seguro de vida sin leer la letra pequeña; ya no tenemos tropas en Iraq y los homosexuales pueden casarse. Perfectamente, de acuerdo, ¿y ahora qué? Cada día aumenta la sensación en mi fuero interno de que Zapatero tiene cada vez menos cosas que decir y, lo que es peor y mucho más preocupante, que cuantas menos diga mucho mejor para todos los demás.
No es que haya llegado a los niveles semánticos de la señora vicepresidenta del Gobierno, que en lugar de hablar parece que provoque un atropello sintáctico con su verbo estropajoso, pero la levedad del ser, su incosistencia gramatical y su grosor intelectual apenas perceptible conducen a la vacuidad, a la trivialidad y por ende a la vanidad que rodea a los supuestos grandes hombres. Estamos ante un verdadero agujero negro en forma de presidente del Gobierno, que da a estas alturas una imagen hueca como una cáscara vacía, un spot publicitario, hasta un dibujo animado, si quieren, pero nada más.
La penúltima hazaña de esta especie de Guerroro del Antifaz en su lucha a muerte contra los norteamericanos y contra las fuerzas del mal fue proclamar en la acostumbrada comparencencia después del Consejo de Ministros el principio del fin de ETA. Fue algo glorioso ver el intento de apuntarse el tanto, del triunfo del partido, antes, mucho antes de que el encuentro se empezase a jugar. A las veinticuatro horas ETA envió literalmente a paseo al presidente diciendo que no había nada de nada, pero es que nada y puso unas cuantas bombas para cerciorarlo. El señor Felipe González -aquello era otra cosa, tanto que hasta se hizo amigo de Helmut Kohl- le espetó a bocajarro: "Si uno tiene que hacer una negociación secreta, ésta no puede aflorar a la opinión pública hasta que no hay los suficientes puntos de irreversibilidad que hagan imposible volver atrás en el proceso". Se puede decir más alto pero no más claro. Pero Zapatero no se dio por enterado y siguió erre que erre queriendo pasar a la historia, un intento soberbio de querer salir en la foto a toda costa cuando no hay foto, algo así como tirarse a la piscina vacía.
Sin embargo, donde creo que el señor presidente ha logrado entrar por su propio pie en el Guinness fue cuando en conversación con la madre de Irene Villa, amputada, víctima de un atentado terrorista y cuando la madre se explayaba en su dolor, el señor presidente del Gobierno de España, ¿saben ustedes lo que le respondió?: "Te comprendo muy bien porque a mí también me fusilaron al abuelo" como la canción de Víctor Manuel con el "abuelo picador allá en la mina". Uno no sabe qué es peor, si la simple mala educación o la estulticia. El talante ha hecho estragos, el buen rollete entre colegas ha acabado por cegarnos. Por lo visto, decir que aceptaría el Estatut del Parlament y después decir que nunca lo dijo no es mentir, lo que se dice mentir sólo lo hizo el señor Aznar con las armas de destrucción masiva de Saddam o con el Prestige. ¿Cuándo se nos caerá la venda a todos? Por cierto, yo voté a Zapatero y publiqué un libro titulado Contra el PP. No, por nada.
dimarts, febrer 28, 2006
dijous, febrer 23, 2006
Avis i nens
diumenge, febrer 19, 2006
Catalans
divendres, febrer 17, 2006
FERN HILL
Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les
branques de les pomeres,
vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes
les herbes,
i la nit era estrellada sobre el fondal,
el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,
daurat, al punt dolç dels seus ulls,
i, honorat entre els carros, en les viles dels
pomerars era un príncep,
i, temps era temps, senyorejava les fulles i els
arbres,
amb ròssec d'ordis i margarides,
avall, pels rius de claror que en terra feien els
fruits.
I com que era tendre i lliure d'afanys, famós als
graners,
que cenyien el pati feliç, i cantaire al mas que
era a casa,
al bat del sol, jove una vegada només,
el Temps em deixava jugar i em deixava
ésser daurat entremig dels seus dons,
i, verd i daurat, era caçaire i pastor; i responien
amb un cant els vedells al meu corn; als turons,
les guineus lladraven amb veu clara i freda,
i el repic de la festa sonava, tot lent,
en els còdols de les rieres sagrades.
Tot era córrer, mentre lluïa el sol, tot era gentil:
les quintanes
de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;
tot era aire
i joc, tot bell i ric d'aigua,
i el foc era verd com les herbes.
I cada nit, sota estrelles senzilles,
quan cap al son cavalcava, les xibeques se'n
duien el mas,
I mentre durava la lluna, sentia, beneïts entre
estables, els enganyapastors,
volant enllà amb els pallers, i els cavalls
resplendint un instant en la fosca.
I després despertar, i la masia, com un vianant
emblanquit
de rosada, tornava, amb el gall a l'espatlla; tot
era
brillant; era Adam i la seva donzella;
s'aplegava el cel de bell nou
i creixia el sol al volt d'aquell dia.
Devia ésser així quan nasqué, senzilla, la llum
al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls
càlids sortien
de l'estable verd i ple de renills
cap a conreus de lloança.
I, entre guineus i faisans honorat, vora la casa
joiosa,
sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,
al bell sol, que tantes vegades naixia,
jo corria a l'atzar;
els meus delers feien cursa pels fencs alts de
casa,
i no m'encongia pensar, en el meu comerç de cel
blau, que el temps deixi
en el seu tomb melodiós, tan poques cançons
matineres,
abans que, verds i daurats, els infants
el segueixin, ja lluny de la gràcia;
no m'encongia, en els dies blans com anyells,
pensar que el Temps em duria
dalt la golfa on s'apleguen les orenetes, a l'ombra
que em faria la mà,
en la Lluna que sempre s'enlaira;
i, cavalcant cap el son,
sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,
i, en despertar, no veuria mai més la masia, al
país sense infants.
Ah! Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,
el Temps em tenia tendre, però ja morint-me,
per bé que, en les meves cadenes, cantés com el
mar.
Dylan Thomas, en traducció de Marià Manent
dissabte, febrer 11, 2006
Avui sóc aquí per defensar el dret a ofendre
(Ayaan Hirsi Ali, diputada holandesa amenaçada des de fa anys de mort pels fonamentalistes islàmics, guionista de la pel.lícula que li va costar el coll a Theo van Gogh)
dilluns, febrer 06, 2006
I love Churchill
Diàleg de trinxera
- Té por, soldat?
- Molta, senyor, però estic al meu lloc.
dijous, febrer 02, 2006
De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena
Dinamarca i els nazis
Hanna Arendt, Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Ed. Lumen, Barcelona 1999, pàg. 258 a 264.
Quasi la totalitat de jueus danesos o residents a Dinamarca van salvar la pell.