Torno a estar a la vanguardia

No hi ha manera. Els diaris tiren de mi fins al punt que em sento en l'obligació d'escriure, l'únic estat, per altra banda, en el qual jo escric. Si no és per obligació, no escric. De fet, si no m'hi veiés obligada, crec que ni respiraria; al capdavall, respirar exigeix una constància inaudita. Doncs bé, respiro fondo i ataco.

Josep Piqué em crida l'atenció. Com que fins ara no m'havia passat, és a dir, em passava desapercebut, m'entretinc a pensar en el perquè ara sí i abans no. A partir de la nota de La Vanguardia d'avui dissabte (dissabte? i què hi foto jo aquí? Respiro), dedueixo que aquest home ha trobat el seu rumb i que té el vent a favor. Millor dit, el rumb ja el sabia, però ara té el vent a favor. Punt de partença: sense uns bons, molt bons, resultats del PP a Catalunya, el PP no té possibilitats de guanyar les eleccions a Espanya. I sense un bons, molt bons, resultats a Catalunya, Piqué -lui même- no té possibilitats de guanyar res, enlloc. Després que la política catalana i espanyola quedés, ara fa cosa d'un any, trastocada, el PP català semblava un residu, una trista andròmina d'una representació anterior, perduda en un racó de l'escenari. L'escenari, mentrestant, era copat per CIU, que assajava amb penes i treballs el paper sempre còmic inherent a l'oposició, i per tota la resta que participava en una marató espectacular -or, plata, bronze- per tal d'ocupar càrrecs i poder imbuir-se de seriosíssimes responsabilitats inherents als càrrecs. Però, vet-ho aquí que, hop!, Zapatero and Rajoy, societat limitada obté l'exclusiva reial i, de retruc, Piqué comença a veure's les orelles, amb el vent a favor. I va i ens engalta, segons La Vanguardia:

Piqué anuncia que el PP está dispuesto a apoyar el Estatut tanto como el PSOE. El ex ministro pide responsabilidad para poder aprobar sustancialmente el texto del Parlament

El míssil va directe al cor (és un dir) de CIU, que passaria a fer el saltimbanqui en solitari, i saltinsilli fins i tot, com afegia Jardiel Poncela. No cal dir que ERC i, i... I? (ara no sé les sigles) s'ho empassaran tot per tal de no deixar de ser responsables; és el que té això de la responsabilitat, un cop assumida no hi ha qui la deixi. I Maragall? Maragall ja ha passat a la Història, que és el que li feia il.lusió. Maragall s'ha d'entendre sempre en clau d'il.lusió: ara l'alcaldia de les Olimpíades, ara un nét, ara la presidència de la Yene, que diuen els del Montilla (els he sentit, ho diuen així) i tenen molts números per a continuar dient-ho. L'es-pp-erança pepera és clara: garantida la concòrdia PP-PSOE i sancionada pel Rei, el nacionalisme català només pot anar o molt amunt o molt avall, amb el ben entès que, en qualsevol cas, el camí és curtet i fa baixada.

O (esclar), pot ser que no. Potser té raó una articulista de La Vanguardia, Rosa Paz (amb aquest nom i cognom fa angúnia contradir-la) que considera, un cop vista la crispació que torna a Madrid via Bono i altres víctimes, que el pacte Rajoy-Zapatero no ha estat més que un de tants "espejismos" (així titula l'article). Potser sí, però, ahir com avui, ací i allà, una cosa és la substància i una altra els accidents. I és que tinc la tossuda convicció que la metafísica ajuda a no fer el ridícul tomando el rábano por las hojas, i, per tant, evita haver de marxar con el rabo entre las piernas. Ja ho deia Aristòtil, això del rábano i del rabo; no em feu buscar on que és dissabte.

Acabo amb i a La Vanguardia. La contra: Lluís Amiguet i un demòcrata ianqui moderat (tirant a republicà, doncs; o què), que va ser director d'alguna cosa relativa a Europa amb Clinton:

-¿Por qué les gusta a ustedes (EEUU, vol dir) tanto el uso de la fuerza?

- Porque la tenemos.

Que consti, quina Consti!



Llegeixo en el blog d'Espada unes paraules del President del Consell d'Estat sobre la reclamació de "comunitat nacional" per a la nostra pobra, rebregada, etcètera, pàtria. Es veu que Rubio Llorente intenta precisar:

"Comunidades culturales, no jurídicas ni políticas ni territoriales". (No???)
"Comunidades nacionales culturales" (Aaah... I tant!)

El famós canvi constitucional podria consistir en incloure, exactament així, això (em falla el llenguatge, sí). Seria tan divertit com la Constitució de la II República (també va costar sangre, sudor y lágrimas de consens, i unes riallades sonores allende nuestras fronteras) que, finalment, deia:


"España es una República de trabajadores de todas clases"


Recordo una anècdota que em sembla que explica Pla en el magnífic dietari sobre el Madrid que advé republicà. Lerroux anava com a representant del govern a la Societat de Nacions i va arribar tard. Briand el va rebre amb el següent comentari:


"Voilà le travailleur"


No em puc ni imaginar què diria -o dirà- el graciós de torn, però cal jugar amb la cosa d'arribar tard com a constant històrica. I és que nomenar i denominar és sempre una feinada, tu. Fins i tot fer bons acudits és una feinada, darrerament.

Tot escoltant...

Si pogués (no em funciona l'equip de música) escoltaria música en aquesta hora tan intempestiva. Damunt la taula, Lágrimas negras. En miro les fotografies. M'aturo i llegeixo.

Qué te importa que te ame
Si tú no me quieres ya

La veu del jove gitano, rònega, fosca. Les mans velles, encara precises, contraposen al piano claredat i nitidesa.

El amor que ya ha pasado
No se puede recordar

El ritme no desmenteix la lleugeresa d'un bolero i t'agradaria ballar, si en sabéssis o si hi hagués algú per intentar-ho. T'entossudeixes a no concretar.

Fui la ilusión de tu vida
Un día lejano ya,

Et concentres en les paraules, tan entenedores. Són paraules d'amor.

Hoy represento el pasado
No me puedo conformar
Si las cosas que uno quiere
Se pudieran alcanzar
Si me quisieras lo mismo
Que veinte años atrás

T'encalles en els vints anys, i et respons que sí, que ja han passat. Quan et preguntes què ho fa tan impossible, no entens res.

Con qué tristeza miramos
Un amor que se nos va,
Es un pedazo del alma
Que se arranca sin piedad

T'han entrat ganes d'escoltar-la de nou en la mini cadena que no va, però et sorprens burxant al fons de l'armari, on trobes unes sabates negres de saló que no buscaves; no saps si recordes (no t'hi esforces gens, a recordar) quan les havies de dur al sabater; observes, això sí, que necessiten tapetes noves, les necessiten, les sabates. Les tornes a desendreçar dins l'armari i no et preguntes res més per avui. Te'n vas, taral.larejant; aniràs i tornaràs, amunt i avall, taral.larejant fins i tot amb passió. Abans d'adormir-te serà quan potser recordis que no acostumes a recordar què has somiat durant el dia.

Com menys serem més plorarem


I l'Església Catòlica tocant els collons sense preservatiu. Quin món.

Darrerament només se m'activa la pulsió d'escriure en connexió a l'actualitat. Miraré de frenar-ho en sec per tal de no perdre les formes i el contingut.

Dels bascos, no en parlo. Que no, que no en parlo.

Com més serem més riurem

Antecedent: Los bolcheviques venían minando sistemáticamente la institución de la familia desde 1917. Se estimulaba el divorcio (para obtenerlo bastaba con notificarlo al cónyuge en una postal); se despenalizaba el incesto, la bigamia, el adulterio y el aborto. (Martin Amis, Koba, el Temible)

Consegüent?: Les entitats islàmiques donen suport al matrimoni gai, però reclamen regular també la poligamia.

El portaveu de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques, Mansur Escudero, ha reclamat a l'executiu del PSOE que reguli també l' "opció matrimonial" de la poligamia, una qüestió que, segons ell, ja va ser abordada entre el Ministeri de Justícia i les comuniats islàmiques l'any 1992.
Aleshores, segons Escudero, el ministre de Justícia del govern socialista, Tomás de la Cuadra Salcedo, va respondre que la poligamia seria regulada "quan hi hagués un clam social i situacions de fet, i quan la societat estigués preparada per assumir-ho" (Pàgina d'Internet "Telenotícies.com", d'avui mateix)

La suposada resposta del ministre de Justícia és versemblant, l'hem sentit prou vegades. I és una joia de resposta. Em pregunto: Una societat desconcertada, ¿quan trigarà a assumir-ho, tot plegat? Les situacions de fet, ja es donen; del clam social, se n'encarrega el Sr. Escudero, amb la diligència que el deu caracteritzar. Algun despistat, pregunta: ¿Què diu que hem d'assumir, ara? Una altra opció. Ah.

A "El país"

Abans d'ahir, un article de Hermann Tertsch em va fer posar la pell de gallina i em va fer barrinar. Parlava d'un llibre recent (em sembla que encara no traduït a casa nostra; espero que Adan Kovacsics, excel.lent traductor i bon coneixedor de tota aquesta generació literària, s'hi posi aviat) de l'escriptor hongarès Peter Esterhazy. Diu Tertsch:

Esterhazy acababa de terminar Armonía celestial, la història de su gran família de la aristocràcia austrohungara -mecenas de Haydn, favoritos de emperadores, íntegros, valientes y generosos- Pero Esterhazy no presumía de familia ni títulos sino de su padre, de Matyas Esterhazy, noble represaliado bajo los comunistas que aguantó hasta su muerte todas las vejaciones y que, también después del sueño libertador de 1956, sacó adelante a su familia con cuatro hijos. Había concluido Armonía celestial , cuando se le ocurrió consultar, por curiosidad o vanidad, los archivos de la antigua policía política (AVO) en busca de su ficha. Horrorizado comprobó que con su ficha sin interés le entregaban cuatro gruesas carpetas que eran el producto de más de dos décadas de labor como confidente y delator de su amado padre. Versión corregida es -asumida como "corrección de Armonía celestial"- un libro sobrecogedor de un virtuosismo narrativo difícil de superar. Es un corazón partido por el dolor y la ira que demanda explicaciones al padre otrora adorado.

Evdentment, he recordat la pel.lícula de Costa-Gavras, La caixa de música; fa poc l'he tornat a veure a la tele; em sembla una pel.lícula de terror. També he pensat en la novel.la, La piel del lobo, de l'austríac Hans Lebert, la qual comença amb la següent cita:

Pero de mi padre/fui separado;/y cuanto más lo buscaba,/más perdía yo su huella./Sólo la piel de un lobo/encontré en el bosque;/vacía/estaba ante mí:/al padre/no lo encontré.

Richard Wagner, Walküre

"Què en sabem, de veritat, dels nostres pares?", li pregunta una amiga a la filla confiada, y segura de la innocència del pare; una Jessica Lange, per cert, immensa com a actriu, a la pel.lícula esmentada. No era un temps amable, certament. Ben segur que no n'hi ha hagut, de temps amables; Però el que esgarrifa és que, potser, ens referim a un temps corrosiu.

Per acabar aquest post de cites poc amables, unes paraules finals del pròleg d'Hanna Arendt a Los orígenes del totalitarismo:

El antisemitismo (no simplemente el odio a los judíos), el imperialismo (no simplemente la conquista) y el totalitarismo (no simplemente la dictadura), uno tras otro, uno más brutalmente que otro, han demostrado que la dignidad humana precisa de una nueva salvaguarda que sólo puede ser hallada en un nuevo principio político... Ya no podemos permitirnos recoger del pasado lo que era bueno y denominarlo sencillamente nuestra herencia, despreciar lo malo y considerarlo simplemente como un peso muerto que el tiempo por sí mismo enterrará en el olvido. La corriente subterránea de la Historia occidental ha llegado finalmente a la superficie y ha usurpado la dignidad de nuestra tradición.

Continuem a La Vanguardia

A La Vanguardia d'avui diumenge:

- El Dr. Corbella i la Maria de la Pau Janer s'han casat. Es veu que l'idil.li va ser patrocinat per TV3, no sé exactament en quina marató. Diria que és un matrimoni obvi. De racionalitat plana a pensament màgic pla, el camí és planer i fa drecera.

- Insulsa i pesada, la llarga entrevista de Jordi Barbeta a Jordi Pujol (també fa drecera). Quan arribo a les següents declaracions, però, m'hi assec:

Los problemas de nuestra educación son más de fondo. Hemos trabajado con instrumentos legales y con un enfoque intelectual defectuoso. Por una parte ya es hora de decir que la Logse debe ser reformada. Y por otra parte que los enfoques que diluyen la jerarquía en la escuela, que prescinden de los directores, que rechazan que los alumnos sean sometidos al examen de los conocimientos, que no subrayan la importancia del esfuerzo colectivo e individual... resultan negativos.

"L' hora del pati (segmento de ocio, a algun esborrany logsià) ha acabat", va sentenciar de Gaulle després dels fets de maig del 68. Pujol continua:

...en realidad tenemos la enseñanza que buena parte del mundo político, de los profesionales de la enseñanza y la ideología dominante han querido tener: una escuela más equitativa que eficiente.

Per a un enfocament intel.lectual de les esmentades paraules pujolianes, val la pena de situar-nos en el context d'una resposta a una altra qüestió:

Siempre he dicho que nosotros más que un programa político teníamos (no faig trampa, el passat hi és) un proyecto de país.

L'ensenyament que tenim és responsabilitat, doncs, d'aquells qui han tingut un programa polític i un territori on aplicar-lo. Durant els més de vint anys passats, prou feina ha tingut Pujol a anar projectant país. No diu si ja ha trobat algun arquitecte, o millor, algun demiürg que s'hi atreveixi. Estic tan emprenyada que deixo pas a un clàssic: I al botxí que s'hi atreveixi, se li osqui la destral.

A La Vanguardia

-Salvador Cardús, a La Vanguardia d'avui mateix. Final de l'escrit "Ibarretxe: tenacidad y premio" (òbviament, la negreta és meva. Ah, una altra obvietat: Salvador Cardús és català):

Y lo mejor de todo: no pasará nada grave ni en Euskadi ni en España, sino todo lo contrario (serà, doncs, lleu, allò que passarà; ¿per què hauria de passar res, doncs?). Los que intentan asustar lo hacen sólo para que nada cambie (quines ganes de fer el papus!) , no porque exista algún peligro (de què en passi alguna de greu; és a dir, que alguna cosa d'important canvïi) .

-També a La Vanguardia - i suposo que a tots els diaris-, Ibarretxe (és basc) pregunta: "¿esto como le solucionamos? ¿a tortas? (Val a dir que Ibarretxe no pot recórrer a cap fòrmula elegant, com ara: l'article x de la Constitució, que preveu la suspensió de l'Estat espanyol).

(continuarà)